Eufòria

Dissabte, 29 d'octubre de 2022

 

euforia web

Aquest octubre Sylvia Plath hauria fet 90 anys, però no va viure més enllà dels trenta-un, va deixar dues criatures i una obra descomunal a qui sempre haurem d’agrair. Aquest mes també ha arribat a les llibreries Eufòria d’Elin Cullhed, una novel·la que ficciona l’últim any de vida de Plath. Quan la Maria Sempere, editora de Les Hores, em va explicar que la publicarien se’m va remoure alguna cosa, cal ser molt valenta per posar-se a la pell de Plath, narrar aquest any tan important i que funcioni.

Eufòria no només funciona sinó que és un llibre important, d’aquells que et queden a dins i et fan ganes de tornar a llegir a Sylvia Plath per agrair-li tot el que va escriure i alhora somiar amb tot el que hauria pogut fer.

Elin Cullhed va ser dimarts a la biblioteca Francesca Bonnemaison dialogant amb Jordi Nopca sobre Eufòria. Cullhed, escriptora i mare de tres fills, nascuda a Suècia on les polítiques de maternitat ens passen la mà per la cara, ha viscut en primera persona el conflicte de voler ser escriptora i maternar, ens va explicar com li va costar de trobar paraules per explicar el desgast físic i mental de tenir cura dels infants i seguir creant. Admiradora de l’obra de Plath i com un homenatge, decideix escriure Eufòria per intentar entendre com una dona plena de vida i creativitat decideix morir. Cullhed amb la maternitat descobreix tota la dimensió de l’obra de Plath, la creadora i la mare, dos processos que tenen moltes coses en comú.

A Plath la persegueix l’ombra del seu suïcidi i la perfecció malaltissa que ella mateixa escriu en aquests versos del poema de Lady Lazarus, traduïts per Montserrat Abelló:

Morir

és un art, com qualsevol cosa.

Jo ho faig excepcionalment bé.

Tan bé, que sembla un infern,

Tan bé, que sembla real.

Podríem dir que en tinc vocació.

En canvi, Cullhed ha posat el focus en la plenitud de vida de Plath, amb Frieda ben petita, l’embaràs i el naixement d’en Nicholas i l’abandonament per part del seu marit i poeta Ted Hughes. Hughes més preocupat per la seva poesia que pel benestar de la seva parella, amant de totes les admiradores que li alimentaven l’ego i incapaç d’entendre-la:

“Un marit que m’entengués com m’entenia ella, m’hauria calgut. Que m’entengués i que m’estimés alhora.”

L’últim any deixen Londres, la ciutat que Plath adorava, per anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort.

Plath ja havia publicat poesia, havia escrit gràcies a una beca La campana de vidre i tots de poemes que eren un crit d’auxili al món que només admirava la seva bellesa física.

Cullhed aconsegueix amb Eufòria una sensació similar a la que vaig viure amb la lectura de La campana de vidre, un dels llibres que més m’ha disseccionat com a lectora i que més m’ha interpel·lat com a persona. Fragilitat, sensibilitat i creació van de la mà d’una dona que hauria merescut viure per seguir oferint-nos un llegat poètic i narratiu. El món no la va saber entendre, però si llegiu Eufòria us vindran ganes de llegir i rellegir tots els seus poemes i la novel·la La campana de vidre que eren un senyal inequívoc de la fragilitat d’un dona talentosa i avançada al seu temps.

Aquesta és la segona novel·la de Cullhed, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, guanyadora de l’August Prize i de qui sense cap mena de dubte voldrem llegir més coses.

La traducció esplèndida al català és de Mertixell Salvany

En castellà la trobareu a Navona


Matrix

Dissabte, 8 d'octubre de 2022

matrix

Lauren Groff recrea la vida de Maria de França, poetessa, de qui se'n sap ben poca cosa, només en tenim uns poemes amorosos escrits en romanç, els Lais, que són una mostra del renaixement literari de la segona meitat del s.XII. De la seva obra es desprèn que es deia Maria, que era francesa i que vivia exiliada a Anglaterra.

Amb aquesta informació l’autora nord-americana, Lauren Groff, dona vida a una Maria que amb només disset anys va ser expulsada de la cort d'Elionor d'Aquitània i enviada a Anglaterra per fer-se càrrec d'una abadia empobrida, devastada per la gana i assetjada per les malalties. 
Maria de França fa renéixer el convent i aquest esdevé un centre de poder regit només per dones en una època on l’autoritat estava en mans dels nobles. L'abadia es converteix en un indret envejat arreu, mentre les monges que hi viuen aprenen que la sororitat, la col·lectivitat i el desig és un utopia extraordinària. 

“La vida es fa lenta. El temps és rodes dins de rodes.”

Lauren Groff va ser a Barcelona, vaig tenir la sort de poder-la escoltar una estona i ens explicava que el llibre neix de la perplexitat de l’autora de veure com un tipus com Donald Trump es convertia en el president dels Estats Units. Groff va fer un viatge mental fins on podia tirar enrere per recrear una utopia femenina, on el món fos governat per les dones. Gran lectora, des de la seva època a la universitat, sempre havia sentit una predilecció pels Lais i llegint-los i rellegint-los va començar a fabular qui era la dona que els havia escrit. Després d’una gran tasca de documentació històrica, buidant arxius de l’Edat Mitjana, Groff va decidir posar al centre Maria de França i recrear una abadia gestionada per les dones. Monges que més enllà de resar, ocupar-se de les tasques del monestir, tenien cura unes de les altres. Monges que sentien desig i plaer i no per això eren castigades.

Matrix és una novel·la viva, ben escrita i documentada que et convida a somiar i que simplement dota a les dones de llocs que durant anys els han estat vetats. Matrix com a matriu, símbol de vida i origen del món.

Traducció Míriam Cano

Edita L’Altra editorial/Lumen en castellà

Memorial Drive

Dissabte, 17 de setembre de 2022

 

Memorial Drive és segurament una de les lectures d’aquest estiu que més m’ha impactat i remogut en molts sentits. No coneixia a Natasha Trethewey, poeta i membre de l’Acadèmia de poetes estatunidencs, però després de llegir aquestes memòries en buscaré la poesia.

“Cuando me fui de Atlanta, jurando no volver jamás, me llevé lo que había estado cultivando durante muchos años: una muda elusión de mi pasado, un silencio y una amnesia voluntaria enterrados en lo más hondo de mí como una raíz.”

Definir aquest llibre sense emocionar-se no és fàcil, Memorial Drive són tantes coses! Són memòries, és ficció, poesia, psicologia, dolor, pèrdua, desigualtat de classe, de gènere i racial. Natasha Trethewey fa un viatge al sud dels Estats Units marcat per la segregació racial, filla de mare negra i pare blanc casats però amb un matrimoni encara no legal, creix amb la sensació de viure als marges i de no pertinença enlloc. Els pares de Natasha se separen quan és petita, la dificultat d'un matrimoni interracial i les amenaces constants fan que la distància entre ells sigui insalvable. Anys més tard la mare de Natasha es casa amb en Joel i quan té 19 anys el seu padrastre mata la seva mare amb dos trets. Memorial Drive és doncs també la història d’un maltractament, d’un final sabut i no per això menys dolorós. La força del llibre rau en la prosa i en l’escriptura de Trethewey que amb aquestes memòries d’infantesa i joventut fa un retrat de tot un país i una de les xacres més grans: la violència.

“La imagen de mis palabras ocupaba el espacio que había entre nosotros. Había empezado a recomponerme.”

Trethewey reconstrueix la infantesa i joventut però també la vida de la seva mare, gràcies al diari que escriu abans de ser assassinada pel seu segon marit. Una dècada d’abusos a mare i filla per part d’un mal tractador que executa el seu pla sibil·linament. L’autora retorna al complex d’apartaments a Memorial Drive on van viure i van assassinar la mare i li ret un homenatge a la dona que va sembrar la llavor perquè fos poeta i escriptora i ho fa en forma de testimoni que es converteix en la veu de moltes dones negres que han estat silenciades reiteradament. Memorial drive també és un exercici de reparació col·lectiva, de reescriure la història des d’un altre color i de fer evidents les ferides de la població afrodescendent.

“Para superar un trauma, debemos ser capaces de contar una historia sobre él.”

Us en podria dir tantes coses, però és una lectura tan potent que prefereixo convidar-vos a llegir-lo i gaudir-lo.

COMPRA'M

Traducció de Mariano Peyrou

Edita Errata Naturae

Premi Llibreter

Dissabte, 2 de juliol de 2022

 

IMG 20220701 WA0035 01



Aquest dijous 30 de juny s'han fet públics els llibres guanyadors del Premi Llibreter, un premi que es va consolidant any rere any; un guardó que les llibreries ens sentim molt nostre.
Ser jurat del Premi és un honor i un privilegi, enguany he estat en el jurat d'Altres literatures que m'ha permès participar en la tria de finalistes de la categoria: Inquiets de Linn Ullmann, Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen i Els grans optimistes de Rebecca Makkai, tres novel·les excepcionals.

L’objectiu del Premi és donar una segona vida a alguns llibres que han passat desapercebuts entre l’allau de novetats, sempre amb la qualitat literària per davant i amb una mirada atenta. Les llibreries som espais de compromís com ho són els llibres premiats: epidèmia de la sida als anys 80; el món salvatge i agressiu de les agències de publicitat; un primer amor tòxic que permet a la protagonista créixer i aprendre; un avi que aprèn a fer-se gran i una cua d’infants plens de somnis, infants a la frontera, infants als camps de refugiats, infants!

Ara que s'acosten vacances, que els dies s'allarguen i el temps sembla anar més a poc a poc, us convidem a llegir-los i gaudir-los.

 

Els grans optimistes, Rebecca Makkai, Ediciones del Periscopi/Sexto Piso

L'instant abans de l'impacte, Glòria de Castro, Edicions del Periscopi

Mary John, Ana Pessoa, L'Altra Tribu

L'hivern del Sr. Jeroni, Euàlia Canal, Animallibres

Cues de somnis, Ana Pessoa i Laia Domènech, Akiara Books

 

 

Que et plori el Tigris

Dissabte, 4 de juny de 2022

 

tigris

 

Que et plori el Tigris és la guanyadora del Goncourt a la primera novel·la, una història que no arriba a les 100 pàgines, coral, impactant i poètica sobre la condemna a mort d’una noia, sense nom, per salvar l’honor de la família. Quedar-se embarassada sense estar casada implica que el germà la pugui matar.

La protagonista espera la mort com ho fan tots els membres de la família que ho pateixen en silenci, ho aplaudeixen o senzillament no fan res per evitar-ho, l’honor té més força que l’amor i ella només té un destí, morir. La mare, els germans, la cunyada, l’home que estima en parlen, tothom pot opinar menys ella.

“Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà.”

Emilienne Malfatto ha escrit un llibre breu i punyent sobre l’Iraq, és corresponsal i fotoperiodista a l’Orient Mitjà i coneix molt bé el terreny on s’ubica la història. Entre totes les veus que sentim en el llibre n’hi ha una que destaca amb força, la veu del Tigris, el riu que ha sigut testimoni de la barbàrie, les invasions, els atacs i la guerra. El riu com a testimoni de la destrucció causada pels humans des de temps ancestrals. Som els animals amb capacitat d’estimar i alhora som els nostres principals depredadors. I com sempre, la dona com a boc expiatori de totes les falses creences i que es paga amb el feminicidi.

“Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve dels paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement.
Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau.”

Sort de la bona literatura que ens remou, ens fa de mirall i ens humanitza. Hi ha llibres que no els cal ni una pàgina més perquè contenen la justa mesura de les coses, en aquest cas la denúncia que les dones no som propietàries ni del nostre cos ni del nostre honor. 

Traduït per Mia Tarradas

Edita Edicions de 1984 i Minúscula

Fusta d'eucaliptus cremada

Dissabte, 28 de maig de 2022

 

fusta

Aquesta setmana he acabat la lectura de Fusta d’eucaliptus cremada d’Ennatu Domingo, un llibre autobiogràfic sobre l’origen i la identitat. L’Ennatu és nascuda a Etiòpia i als 7 anys va ser adoptada per una família catalana després de perdre la mare i el germà petit, tots dos morts per la sida.

És un relat corprenedor, resilient i esperançador en algunes aspectes, sobretot per demostrar empíricament que l’educació és l’eina més poderosa que tenim, que només amb formació i cultura serem capaços de transformar el món. L’Ennatu va arribar a Catalunya essent analfabeta i va aprendre a llegir i a escriure en una llengua que fins aleshores no li era pròpia havent d’abandonar la llengua d’origen. Anar a l’escola de barri i conviure amb infants de moltes procedències li va facilitar el camí fins a l’ESO on va quedar en minoria per no parlar del batxillerat. D’esperit nòmada fruit de les vivències per sobreviure amb la Yamrot, la mare etíop, l’Ennatu decideix anar a la facultat a fora, estudiar Ciències Polítiques en una universitat amb gent d’arreu del món, per no ser l’única, la diferent. És en aquestes estades fora que aprèn a estimar la seva negritud, el seu cabell i tot allò que implica haver nascut al continent africà.

La identitat és de les coses més complexes que un ésser humà ha de construir, forjar-la i sentir-s’hi còmode no és una empresa fàcil i encara ho és menys si has nascut en una cultura i aterres en una altra, i encara ho és una mica més si formes part d’una família que no són com tu. L’adopció és una filiació molt complexa, meravellosa i alhora difícil de pair i de sustentar, és una aventura vital que et fa mirar el món de cap per avall i posar-te a la pell de l’altre. Un exercici d’humilitat que és un aprenentatge de vida per als pares adoptius. No hi ha dues adopcions iguals perquè cada infant té la seva pròpia història, ja fos adoptat amb mesos o més grans, els anys acaben portant les preguntes sobre els orígens, sobre l’abandonament, aflora la tristesa, la ràbia cap als pares biològics, cap al país de procedència, la negació per després acceptar, construir-se i admirar. L’Ennatu fa molts viatges de retorn a Etiòpia on es poden copsar aquestes fases, és bonic veure-la acompanyada per la família, per l’Anna i el Ricard que saben esperar pacientment i li obren les portes a no renunciar als orígens.

“El rumb de la primera etapa de la meva vida el va marcar la mort de la Yamrot, que va fer que em desarrelés d’Etiòpia, amb tots els significats de la paraula “desarrelar”, i reconstruir la meva identitat a Catalunya. Resistint a l’oblit. Ara començo la meva vida adulta equipada amb totes les eines i oportunitats que m’han ofert i que he trobat. I sento que no puc començar-la sense haver parlat amb la Yamrot, que va morir a la meva edat actual, als vint-i-cinc anys, a Gondar.”

És un llibre important, començar a tenir veus com la de l’Ennatu ens ajuden a construir-nos com a país i a repensar-nos en tot allò que no fem bé. És obvi que per a mi ha sigut una lectura que m’ha fet pensar molt en el meu paper com a mare d’un nen nascut a Etiòpia i que va ser adoptat amb vuit mesos. El llibre m’ha fet viatjar de nou pel nord d’un país que em va enamorar la primera vegada que hi vaig ser, un país preciós, bressol de la humanitat, i que m’ha fet el regal més gran del món. He identificat paisatges, carreteres, pols, castells, esglésies, llacs, l’olor del cafè i de la cerimònia que l’envolta, tantes coses boniques d’un país que no ho ha tingut fàcil i que en canvi és ric en recursos, natura i cultura.

Per construir la identitat ens cal sentir-nos segurs, saber que res trontolla, que tens un entorn disposat a bressolar-te, a ser-hi incondicionalment i a acompanyar-te en tots els teus trets, els d’aquí i els d’allà. Escric la ressenya del llibre, el dia que el meu fill ha sigut insultat per un company de classe, una vegada més, pel color de la pell, un microracisme latent que és evident que no ajuda en el seu relat de saber qui és. És per això que aquest llibre l’espera pacientment per trobar respostes que el facin sentir-se orgullós de qui és. Jo n’estic molt.

Editat Navona

La trena de la meva àvia

Dissabte, 21 de maig de 2022

 

trenavia

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: "Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables... un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n."

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la  família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores

Una alegria esbojarrada

Dissabte, 14 de maig de 2022

 

Alegria

 

Un nou llibre de Sorj Chalandon sempre és motiu d’alegria literària perquè la seva narrativa mai et deixa indiferent, sempre t’interpel·la i tampoc en surts igual que quan hi entres. Chalandon no és un autor de masses, però té un públic fidel que espera pacientment els llibres. De les seves experiències com a ex-corresponsal de guerra i d’haver cobert conflictes com el de l’Ultser i el Líban n’han sortit novel·les molt potents com Retorn a Killybegs i La quarta paret i de la seva vida familiar també com Professió del pare.

Ara Chalandon ens sorprèn amb un títol Una alegria esbojarrada com si fos un llibre ple d’optimisme i ho és en certa manera, és el llibre amb més sentit de l’humor que li he llegit, però no deixa de parlar de les misèries humanes.

La protagonista és la Jeanne, una llibretera parisenca, a qui li diagnostiquen un càncer de pit i el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment, sí, el d’ella. La Jeanne ha de començar el tractament de quimioteràpia on coneixerà un grup de dones a qui la vida no ha tractat massa bé però que seran el revulsiu de la Jeanne per fer front a aquesta nova situació vital i de salut. La Brigitte, l’Assia i la Mélody es converteixen en el puntal que la Jeanne no ha trobat a casa, per això quan una d’elles passa per un tràngol que requereix de molts diners, la Jeanne no dubta ni per un instant a formar part del pla: atracar una joiera de la Plaça Vandôme de París. A partir d’aquí bona part de la novel·la transcorre en la preparació d’aquest atracament sonat que requereix hores d’estudi, visionat d’imatges i una gran interpretació. Què hi perden aquestes tres dones a qui la malaltia rosega amb força i que han viscut als marges? La Jeanne no dubta a unir-se a un món que li és desconegut, perquè ella també està tornant a aprendre a viure amb el mal i sense en Matt.

“Em van treure el càncer.

                En Matt no m’havia pogut dur a l’hospital, va arribar després de l’operació.”

Ara que ja fa uns dies que tenim el llibre a la llibreria, que l’hem pogut recomanar i explicar, us sorprendrien les mirades que diuen tantes coses. La quantitat de dones que passen soles per processos traumàtics perquè les seves parelles no saben com acompanyar-les, ni fer front a les situacions que amenacen els puntals de moltes famílies, les dones. Si hi ha una cosa que m’ha sorprès d’aquesta novel·la de Chalandon és el to, la mirada i la capacitat de posar-se en el cervell i el cor de la protagonista, en cap moment tens la sensació d’una veu narrativa impostada, al contrari, tota l’estona vius i sents una Jeanne molt creïble. Em pregunto si Chalandon ho ha viscut de prop, si com a bon periodista ha observat, callat i guardat les sensacions, les mirades i el dolor o bé ha llegit un dels llibres que més m’ha marcat aquest any com a lectora, Els diaris del càncer d’Audre Lorde.

Lorde la poeta afroamericana, activista, feminista i escriptora que descriu tot el procés de conviure amb el càncer en format de dietari on explica les experiències més íntimes, la baixada als inferns i també el consol de les amigues que l’acompanyen en el procés. L’any 1978 Lorde ja denunciava un sistema sanitari més preocupat pels resultats que pel benestar de la pacient. Lorde parla de les alegries quotidianes que no formen part del tractament però que són essencials per acompanyar la pacient. Lorde aborda el càncer de mama des d’un punt de vista polític, combatiu i alhora molt solidari. No alliçona ningú amb què fer ni com fer-ho, simplement descriu amb una prosa exquisida i punyent la situació d’intempèrie emocional amb què viuen les dones el procés.

“El càncer de pit, amb la consciència de la mort que se’n deriva i l’amputació que comporta, pot ser, malgrat tot, una porta d’accés, per més cruel que hagi estat arribar-hi, que permeti fer créixer les forces i el coneixement i utilitzar-los millor. Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts” escriu Lorde.

I això és el que fan les protagonistes d’Una alegria esbojarrada comptar-se abans de morir, per ser algú digne que es mereix que en tinguin cura. L’atenció i el capteniment que tothom hauria de rebre ja sigui al centre de la vida o als marges. Chalandon no falla i Lorde tampoc.

Llegiu-los i no deixeu mai soles les vostres parelles abans d’entrar en un quiròfan.

Ens pots comprar aquí.

Una alegria esbojarrada de Sorj Chaladon, traducció de Josep Alemany, edita Edicions de 1984

Els diaris del càncer d’Audre Lorde, traducció de Caterina Riba, edita Cal·lígraf

 

Adultos

Dissabte, 7 de maig de 2022

 

Adultos SOLOWEB

 

Em vaig llegir Adultos d’una glopada pensant que seria una novel·la lleugera per després de Sant Jordi, de no pensar massa i de flotar com la noia que hi ha a la portada. I potser és la sensació que t’acompanya quan la comences, però a mesura que t’endinses en aquestes 160 pàgines et vas sentint incòmode fins que el cap et fa boom. Ja ho tenen els autors de latituds nòrdiques, aquesta manera de narrar una mica austera i d’explicar-te els fets com aquell qui no vol la cosa. En canvi, quan tanques el llibre et deixen un ressò que dura dies.

Adultos és la història de l’Ida una arquitecta d’èxit que no té fills però sent una veueta interior que li diu que potser seria un bon moment per fer-se congelar els òvuls per si arribés el dia que volgués ser mare. L’Ida fa una consulta mèdica i agafa el bus que l’ha de dur cap a la cabana d’estiueig en un dels fiords noruecs, la mare celebra els 75 anys i es trobaran amb la germana, el cunyat, la filla del cunyat i el marit de la mare. És un entorn idíl·lic i ple de records perquè la seva germana, Marthe, els doni la notícia que està embarassada i que sembla que aquest cop sí que arribarà a terme.

A partir d’aquí les coses no van com estaven previstes, l’Ida rep una trucada que li afecta més del que ella hauria volgut; la Marthe sembla no portar massa bé tenir l’Ida a prop i que la filla del seu marit s’hi entengui tan bé. El cunyat sembla estar una mica desbordat per les hormones de la Marthe i la idea de tornar a ser pare. La cabana d’estiu és de tots però la Marthe i en Kristoffer en mica en mica se l’han anat fent seva sense demanar-li opinió i això li cou, també li fa mal veure la panxa de la Marthe. A l’aire es respiren petites tensions per les coses no dites, per la gelosia entre germanes, la Marthe és la petita i sempre ha estat delicada de salut i ha acaparat bona part de l’atenció familiar. L’arribada de la mare i el marit no serveix per relaxar més l’ambient, en aquella cabana hi ha incrustats els bons records d’infantesa però també els temes no resolts que sobrevolen la família.

“Soy la hija cumplida, la que hace bien las cosas, tiro bien los restos de comida a la basura y enjuago bien las tazas bajo el grifo, hasta el punto de quemarme con el agua. Volvía a casa agitando las notas, “mamá, mamá, mira esto, y esto”, me entran sudores solo de pensarlo, lleno el fregadero y friego los platos, jugaba al balonmano y bailaba ballet, los días que no tenía entrenamiento salía a correr y en clase hablaba en voz alta de política, de la Unión Europea y de machismo, conseguía que los chicos resoplaran y me decían “cállate ya la boca, joder, Ida...”

Adultos és una novel·la sobre els llaços familiars, sobre el vincle entre germans, les coses no dites, encapsulades, que quan s’obren surten de la pitjor manera. És un retrat de la incapacitat emocional de les persones, de no fer front als sentiments i sobretot fa evident que a les relacions, de família, d’amistat o de parella cal parlar, cal dir i cal no pressuposar el que senten els altres. Marie Aubert situa la novel·la en els fiords noruecs però aborda un tema tan universal i necessari que per això s’ha traduït a 15 països i també ha rebut el reconeixement dels llibreters noruecs.

Aubert radiografia l’edat adulta de les dones, la pressió laboral i sobre els cossos, també mostra la relació entre una mare i dues filles després que el pare marxés de casa, la pinya necessària per sobreviure al dolor i seguir endavant. Adultos també és una mirada sobre les segones oportunitats, les famílies enllaçades amb un to àcid i amb humor, per què després de tot plegat si perdem l’humor que ens queda? Podria ser un monòleg teatral de l’Ida, una reflexió en veu alta d’una dona que es pregunta qui és i què vol i de com la veuen i què n’esperen els altres d’ella.

Em pots comprar aquí

 

Traducció de Cristina Gómez-Baggethun

Edita Nórdica Libros

Il·lustració de la coberta Egil Haraldsen

Llibres, tot l'any, més enllà de Sant Jordi

Dissabte, 9 d'abril de 2022

 

xarxes stjordi 20223

 

Aquesta setmana s'ha presentat en roda de premsa la Diada de Sant Jordi i l'Olivia de la llibreria L'Aranya feia unes reflexions que m'han dut a escriure quatre ratlles d'una idea que fa dies que em bull per dins.

A la roda de premsa va quedar palès que Sant Jordi només passa a Barcelona, que la resta del territori importem poc o gens, només per respondre a mig matí de la Diada sobre els més venuts o sobre la facturació.
Els que em coneixeu de fa temps, sabeu que cada vegada em costa més dissimular el malestar que em genera aquest dia perquè s'està convertint en tot el contrari del que defensem a L'Espolsada tot l'any. D'aquí que fes un àudio dels meus a la Núria Farrés, la dissenyadora, per explicar-li que necessitava uns punts de llibre i postals de propaganda, no de publicitat, sinó de propaganda d'idees i valors. Tinc la sort de fer un curs, Comunica't, amb dones emprenedores de comarques, i l'últim dimecres que ens vam trobar i els vaig explicar el malestar em van animar i em van dir: volem una campanya!

El dia que vam celebrar els 15 anys de L'Espolsada us vaig explicar que hi arribava fent tentines i més insegura que mai, hem superat dos anys de pandèmia i d'un canvi radical i profund interior on el món se'm fa cada vegada més hostil i s'assembla menys al que jo voldria, però si d'una cosa en sabem, les llibreteres, és de fer de formiguetes. Ha sigut un trimestre terrible i necessitem que aquest Sant Jordi brilli com mai i això em genera una contradicció molt gran perquè jo voldria que venguéssim llibres tot l'any. Jo somio en un país de lectors i no en un país que fantasieja en tenir la festa més bonica del món. Sant Jordi és un miratge que implica hores i hores de feina, de molts maldecaps i d'esquena, de mirar la previsió del temps compulsivament, de dormir malament i de nervis, molts. També d'atendre mitjans que pregunten per les teves recomanacions, escoles i biblioteques, benvingudes siguin! però des d'aquí un clam: hi som tot l'any per anar a la ràdio, a la tele, per parlar de llibres i per visitar instituts. A la premsa comarcal ja fa anys que els dic que no em truquin per respondre pels més venuts. Voleu saber quins són els més venuts? El 95% de llibres que es venen un a un i no en grans quantitats i és aquí on m'hi trobareu.

Les llibreries no només venem llibres, a les llibreries fem d'agents culturals i si no atureu-vos i penseu què fa la vostra llibreria per vosaltres? Què us aporta? Què aporta al teixit comercial i urbà de la ciutat o del vostre poble? I aleshores, penseu què podeu fer vosaltres per a la vostra llibreria.

Aquest 23 d'abril sortirem a plaça, amb alegria i amb ganes de fer la nostra feina, i amb un equip increïble de persones que es posaran la samarreta de la llibreria i faran de llibreteres per un dia, però també desitgem que torneu al maig, al juny, a l'octubre o al novembre, que no ens deixeu soles.
A les llibreteres ens agrada molt parlar de llibres, ho podem fer sempre, només aspirem a tenir visibilitat i espais on poder prescriure i fer allò que és essencial del nostre ofici. Requerim que les institucions valorin la nostra feina en pro de la cultura, que la dignifiquin i no ens collin amb descomptes absurds que només fan que la nostra supervivència sigui més fràgil. Somiem que la premsa no ens truqui només perquè hi posem un anunci. Volem que ens truqui per parlar de foment lector, que ens visiti en alguns dels nostres actes o clubs de lectura, que es parli de la feina que fem les llibreries del territori més enllà del Dia de Sant Jordi. Pretenem que les escoles i instituts ens vegin com aliades, com part de la cadena del llibre. Per això, també vull fer un agraïment públic i profund a tothom que confia en nosaltres, ens dona suport i ens valora pel que fem. 


 


"La meva feina consisteix a habitar els silencis en què viscut i a poblar-los de mi mateixa fins que tinguin els sons del dia més lluminós i del tro més potent." diu l'admirada Audre Lorde i no podia trobar paraules més boniques per dir-vos que hi som tossudament alçades i amb el cap ben alt, tot l'any.

Que visquin els llibres, sempre!


Fe

Reunió

Reunióweb

 

Dissabte, 2 d'abril de 2022

Natasha Brown és una autora que ha fet explotar el panorama literari britànic amb aquesta primera novel·la, breu i contundent. Brown que és matemàtica de formació i que ve de treballar en el món financer de la banca ha escrit un llibre que és un cop de puny sec i que retrona dies després d’haver-lo llegit.

“He viscut la vida segons el principi que quan encaro un problema he de treballar per descobrir com puc actuar per superar-lo; o per acollir-lo; o per obrir un nou camí que l’esquivi; per excavar-li el terra sota els peus, fins i tot. Així es com em van preparar. Així es com ens preparem a nosaltres mateixos, com ensenyem els nostres fills a afrontar aquest camp d’obstacles. Treballa el doble de fort. Sigues el doble de bo. I integra’t, sempre.”

La narradora és una dona negra, d’origen humil, que contra tot pronòstic i amb molt d’esforç aconsegueix arribar al món dels privilegiats i tenir un càrrec en un banc d’inversions. Jove, elegant i amb una parella que forma part de la classe blanca adinerada, la protagonista sembla tenir-ho tot de cara per dormir satisfeta. Un dia la parella la convida a una festa a la casa de camp dels seus pares, una reunió que li permetrà integrar-se del tot, oblidar per un moment que el color torrat de la pell ja no és un handicap per la societat d’un país que va colonitzar mig món i que mai n’ha acabat d’acceptar els fills. No obstant la vida sempre ens depara sorpreses i en aquesta reunió la protagonitza comença a decidir que no, que no vol formar part de la pantomima, que no vol ser còmplice d’un sistema de salut que només es pot permetre la gent que té molts diners, decideix que no vol ser part d’un país que l’expulsa ni ser la convidada que només somriu i aguanta la copa mentre fa silenci.

D’estil depurat, donant poca informació al lector Brown fa un exercici literari molt potent jugant i contraposant el significat del blanc i el negre, un llibre que et remet a Descolonitzar la ment de Thiongo i que ho fa en el marc d’una festa en un jardí emulant la Mansfield i les flors de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

En aquesta Reunió hi ha molt dolor també físic i emocional, un dolor que la protagonista tria per transformar-se. Un d'aquells llibres dels que no en surts indemne. És una alegria saber que encara hi ha veus potents i que arrisquen. 

“Triar sobreviure em converteix en partícip del seu relat. Tant si me’n surto com si no, la meva existència només reforça aquest constructe. Jo el rebutjo. Rebutjo aquestes opcions. Rebutjo aquesta vida. Sí, em faig càrrec del dolor. El dolor transforma -el dolor transcendeix: és la desfeta de l’estructura. És un retorn, afortunadament, a la pols.”

Traducció de Maria-Arboç Terrades

Edita L’Altra editorial i Anagrama