Vam ser nosaltres

Dissabte, 26 de maig de 2018

 

 

Vamsernosaltres

 

Dos joves de 18 anys, la Nahid i en Massod, es coneixen a la universitat. Ella hi arriba tímidament, ben vestida, sap que és l'escollida de la família per estudiar. Ben aviat, entre classe i classe, Nahid canvia la faldilla llarga i recta pels texans acampanats, les reunions semiclandestines són l'aprenentatge universitari, som a l'any 1979 i la revolució es cou a l'Iran. Nahid i Massod s'enamoren intensament mentre comparteixen pancartes i manifestacions. Un dia Nahid porta una de les seves germanes a una manifestació, esclata la violència i ja no la torna a veure, res tornarà a ser el mateix. Aquells dos joves veuen com s'enderroca el Xa però qui arriba al poder comença a perseguir-los. L'anhelada llibertat i democràcia no tenen lloc a la nova república islàmica. No els queda més remei que amb un passaport fals i pocs diners marxar cap a Suècia per començar una nova vida d'asil polític i donar a l'Aram un futur en llibertat.

Trenta anys després, la Nahid s'enfronta a un diagnòstic de càncer terminal, després de perdre en Massod ara li toca a ella. Asseguda davant la metgessa, la Nahid no pot pair la notícia, ella que s'hauria pogut morir durant la revolució, el terratrèmol, ella a qui li ha tocat viure entre dos mons mentre somiava en la llibertat, ella que ha vist créixer la seva filla en una altra terra. La ràbia, el dolor i sentiment de culpa fan que la relació mare filla no sigui del tot fluïda. L'estima com ningú però la Nahid no es perdona haver perdut una germana, no es perdona el dolor causat i ara que la vida se li acaba no sap com dir-li a l'Aram. 

Golnaz Hashemzadeh construeix una novel·la amb pinzellades autobiogràfiques, ella va néixer a l'Iran i va fugir amb els seus pares a Suècia. D'una banda escriu un potent monòleg de la Nahid que transcriu la por d'enfrontar-se als seus últims dies, de com dir-ho a la seva filla i de lamentar, potser, haver viscut massa intensament uns anys, una revolució que al final els va costar molt cara. 

"Pot ser que la vida se t'acabi abans, si vius intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós se m'han esmunyit els dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d'un nombre limitat d'alenades que s'acaben abans d'hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l'ordre? I si, d'alenada en alenada, arriba la renera de la mort i tot s'acaba? Només ho pregunto." 

De l'altra, Golnaz Hashemzadeh reescriu el passat, els fets viscuts, com si fos un testament vital per la seva filla. Recorda perquè lluitaven i de què van haver de fugir després: "Segur que m'arrestaria, però ja em podien arrestar, torturar, o el que volguessin, sempre que no em violessin. Abans, morta, perquè no suportava la idea. Que em violessin hauria estat com si m'injectessin una dosi de maldat que hauria hagut de dur a dins la resta de la vida; una maldat líquida que m'hauria esquitxat les entranyes per sempre més." Nahid recorda els camps de refugiats, la família a l'Iran, la treballadora social que els va estendre la mà i els va fer persones mentre s'acomiada de la vida, veu com passa la primavera i s'acosta la nit de Sant Joan. Nahid voldria haver sabut fer-ho més bé amb l'Aram, però el dolor acumulat no la deixa. El testimoni que li llega és la seva manera de dir-li fins a quin punt l'estima a ella i a la neta que arriba plena de vida. "He estat jo, qui t'ha dut fins aquí. Vam ser nosaltres."

Una novel·la magnífica, un cant a viure i a resistir. 

Traduïda per Meritxell Salvany

Edita Les hores 


Les possessions

Dissabte, 19 de maig de 2018

 

llibrepossessions

 

Llucia Ramis ha guanyat el Premi Anagrama de novel·la amb Les possessions, una obra que costa descriure perquè està feta de molts temes i capes que se superposen per acabr construint un molt bon llibre. Podríem dir que Les possessions és una novel·la sobre la corrupció? Sí. Sobre la veritat? Sí. Sobre els records i els fantasmes? També. Sobre la degradació del periodisme? Segur. Les possessions és tot això però també és un relat íntim sobre la por, la pèrdua, la terra i els conflictes. La protagonista de la novel·la, una periodista mallorquina que viu a Barcelona, torna a casa d'urgència després d'una trucada que li comunica que el seu pare no està bé. El pare pateix una depressió i ella se'n fa creus. Un pare lluitador de totes les causes perdudes és víctima de l'angoixa de la seva croada personal contra un mur i l'especulació urbanística. D'aquesta manera arrenca una novel·la construïda com si fos una paret seca de Mallorca, tot de capes que aglutinen diferents històries per fer un mur sòlid.  

Dijous era dia de club, el club número 100 i vam convidar la Llucia Ramis a parlar-nos d'aquestes possessions. Vaig demanar a la gent que triés un fragment o dos del llibre i que n'argumentés per què. A poc a poc i durant gairebé dues hores vam anar desgranant els temes de la novel·la. Així vam dibuixar el mapa íntim del llibre, des de les relacions de parella, passant per la família, essent testimonis de dones d'una certa edat que trenquen amb tot perquè s'enamoren de la vida o dones que fan costat a la parella quan més ho necessita. 

Tal com indica el títol de la novel·la pertànyer i tenir són verbs importants i en aquest llibre tan illenc, ser part d'una terra, sentir-la teva hauria de ser sinònim d'estimar-la i en canvi, l'especulació la destrueix. Ramis fa una crítica sòlida però molt dura a la corrupció sistèmica que ho acaba empudegant tot, periodisme inclòs. "Sense periodisme no hi ha democràcia" reivindicava la Llucia dijous, la protagonista intenta fer l'ofici mentre el seu pare es troba que ningú vol explicar ni denunciar la història del seu mur, aquest aïllament el porta a tornar-se boig i a caure en una forta depressió, un dels altres temes cabdals del llibre. Els trastorns mentals del pare i com la mare l'acompanya i com la resta fan veure que no existeix, conèixer i aprendre a conviure amb aquests trastorn: "I aquesta és la pitjor tortura per a ma mare, que en aquests moments, l'any 2007, encara no sé. No tan sols no tenir a qui explicar-li el que sent, perquè no ha confiat  mai en ningú, tret de mon pare. Sinó necessitar explicar-ho més que mai. És el més difícil que li ha tocat superar a la vida. I està sola, fins i tot sense estar-ho." Tot un aprenentatge per la narradora quan descobreix que els seus pares més enllà de ser progenitors són persones que són, senten, s'equivoquen i amb qui no sempre estàs d'acord.

Em sorprèn que un dels fets principals de la novel·la, el desfalc que fa el soci de l'avi de la narradora i que el porta a matar la família i a suïcidar-se posteriorment no ocupés ni un minut de la sessió, potser perquè com a argument literari funciona molt bé, però al club tothom sense excepció va preferir subratllar els petits instants domèstics, personals que conformen la memòria. 

"També som el que vàrem perdre. O potser som sobretot això."

 

ernest

 

Soc una defensora de la literatura infantil, de la literatura explicada des de l'afecte, des del vincle, des de la falda, arribar a lectura des de l'estima i no des de la imposició. La Llucia Ramis, potser sense ser-ne conscient, va fer evident allò que defenso en un paràgraf, quan la narradora recorda quan era petita i s'asseia a la falda de l'avi perquè li expliqués els contes de l'Ernest i la Celestina, quan la llegia m'emocionava de confirmar el que ja sabia. Dijous vaig poder regalar-li un exemplar del conte i veure la mirada de la Llucia i l'emoció em fa estar segura que estem en el bon camí, que només estimant la literatura s'aconsegueix la complicitat que dijous va inundar la llibreria. Tot un privilegi.

Editada per Anagrama

En castellà en traducció de la Llucia Ramis a Libros del Asteroide 

Martha y Alan

Dissabte, 12 de maig de 2018

 

 

MarthayAlan

 

De les coses màgiques de tenir una llibreria és que no deixes de descobrir nous autors, Emmanuel Guibert era un autor a qui no havia donat l'oportunitat tot i haver tingut alguns dels seus llibres. L'Anna, la meva comercial de Salamandra, em va dir que treien una novel·la gràfica que feia per a mi (és tan bonic tenir comercials que et coneixen els gustos!) així que un migdia mentre dinava, previ a Sant Jordi, me la vaig posar a la bossa i la vaig devorar a cullerades. Em fascina que algú sigui capaç d'explicar i transmetre tant en una novel·la gràfica. 

 

Martha y alan2

 

Martha y Alan és una història d'amistat, d'un primer enamorament innocent narrada per Alan Ingram Cope, protagonista de La guerra de Alan i La infancia de Alan. Guibert es posa a la pell de l'Alan i això li serveix per fer un relat en primera persona des del dia que es coneixen a l'escola infantil fins a la tercera edat. L'Alan ajuda la Marta des de ben petit en un joc del que ella queda exclosa, li dona la mà i des d'aleshores es fan inseparables. Som en plena Gran depressió nord-americana, però la família de la Martha continuen fent bons àpats i l'Alan sempre és convidat a seure a taula. L'Alan i la Martha canten junts al cor de l'església presbiteriana, fan petites gires amb la coral, s'enfilen als arbres, van en bici i juguen a la séquia. La vida però els porta per camins diferents, l'Alan perd la mare, canvia de barri i d'escola, deixen de veure's durant molts anys. L'Alan s'allista a l'exèrcit i serveix durant la Segona Guerra Mundial. En un dels permisos decideix anar-la cercar, l'estima i l'enyora però la Martha està ingressada per la polio. No serà fins anys més tard, que Alan, establert a Europa, decideix buscar-la i escriure-la. La recorda i li manté una estima profunda.

 

martha y alan 1 1024x524

 

Martha y Alan és una novel·la gràfica molt ben escrita, dibuixada amb precisió fotogràfica. De fet Guibert se serveix de la fotografia com element documental i realista de l'obra. Els plans profunds i estàtics descriuen molt bé la Gran Depressió, la vida dels anys 30 a Califòrnia, els colors mats i foscos recreen una atmosfera de nostàlgia i certa tristesa. El sentiment de pèrdua es respira en aquesta obra de Guibert que no puc deixar de recomanar i que em farà llegir els altres dos volums de la sèrie. Guibert narra la vida dels protagonistes en pàgines dobles amb una única vinyeta, els colors vius apareixen en les escenes de jocs infantils, la foscor arriba a mesura que es van fent grans. Guibert domina el guió i és amb el dibuix, la tria del paper, els colors, els plans que té una clara intenció, fer un viatge nostàlgic al passat i fer-nos recordar qui vam ser.

 Martha y alan3

 

Regaleu-vos-el i regaleu-lo, no us decebrà.

Traduït per Julia Osuna Aguilar

Editat per Salamandra graphic

Les vuit muntanyes

Dissabte, 5 de maig de 2018

 

8munyanyes 2

 

Recordo les classes de literatura quan parlàvem dels temes universals que la nodreixen: l'amor, la família, el conflicte camp-ciutat.. en certa manera, podríem dir que els grans temes ja estan tots inventats. El que no deixa de sorprendre i aquí rau la grandesa de la ficció és com se'ns narren les històries. Paolo Cognetti ha irromput amb força amb aquesta novel·la clàssica, un noi de ciutat, en Pietro, passa els estius a muntanya i allà coneix en Bruno, un noi de muntanya que hi viu i coneix el territori com si fos el seu adn.

El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. En Pietro deixa la ciutat cada cap de setmana per anar al poblet situat als Alps italians i espera els mesos d'estiu per instal·lar-s'hi amb la mare i el pare que hi va pujant. En Bruno no ha marxat mai del poble ni de les muntanyes, és fill d'un paleta de la zona a qui no veuen massa i pastura les vaques de l'oncle. En Pietro i en Bruno van forjant una amistat que ens va descobrint tots els paisatges canviants de muntanya, el fred, la pluja d'estiu, la boira, la humitat van penetrant en el lector a mesura que ens endinsem en la lectura. Pietro i Bruno van creixent i la vida els porta per camins diferents, en Pietro descobreix la ciutat de cap de setmana i cada cop li costa més tornar a la muntanya de la infantesa. Els documentals que grava el porten a viatjar per les muntanyes del món, mentre que en Bruno continua aprenent a viure amb la muntanya de sempre. 

"Del meu pare havia après, al cap de molt de temps d'haver deixat de seguir-lo pels camins, que en algunes vides hi ha muntanyes on no es pot tornar." 

Cognetti narra una història d'amistat masculina i s'endinsa en les relacions paternofilials. El pare de Pietro està obsessionat a fer el cim mentre que ell gaudeix del trajecte, però arrossega el fill i l'amic fins al límit sense adonar-se que projecta els seus desitjos en el seu fill mentre la mare mira d'aturar-ho. La manera que tenen de relacionar-se amb la muntanya és la manera de fer front a la vida, el pare persegueix els cims i la mare gaudeix dels prats, de les flors i dels ocells. Hi ha molt silenci en aquest llibre, entre amics a qui no cal dir-se res perquè mirant-se en tenen prou o entre persones que ja no saben què més dir-se. Amb trets autobiogràfics ja que el propi autor passa llargues temporades de silenci a la muntanya, Cognetti mostra una forma de mirar el món on els arbres, els boscos, els prats, els tolls i els llacs són noms propis dins de la paraula natura.

A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més. Cognetti ha escrit una novel·la molt honesta que ens mostra la muntanya com una manera de viure, un lloc dur, salvatge, solitari com a metàfora de vida. Com diu l'autor, el bosc com a lloc de resistència.

Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Edita Navona/ Literatura Random en castellà

Fer balanç

Dissabte, 28 d'abril de 2018

 OI0001111

 

Quan arriba final d'abril em cal aturar-me i mirar enrere per fer una mena de balanç, passen tantes coses que amb prou feines pots assaborir-les o valorar-les, per això cada any després de Sant Jordi respiro i faig balanç. El mes de les lletres per excel·lència ens ha regalat la visita de Gustavo Roldán amb les puces lectores, veure la cara de nens i nenes escoltant en Gustavo parlar del procés creatiu d'un llibre i, sobretot, sentir les preguntes que van fer-li sobre escriptura, il·lustració, el paper, el material amb que dibuixa és d'aquelles experiències que reafirma que estem en el bon camí. Aquest és el segon any que, les Puces lectores, un grup de 16 nens es troben un cop al mes per valorar el llibre que han llegit. Sentir nens de 7 i 8 anys debatre sobre el contingut, les guardes, les cobertes, el text, les il·lustracions és un privilegi que hauríeu de viure d'a prop algun dia. Els grup de joves també ha fet la seva sessió de club de lectura, tot esperant la sessió amb autora del mes de maig. Gràcies Lara!

 

OI0000051

 

L'abril també ens ha portat la Gina Clotet per fer un taller familiar d'aquells que tant ens agraden. Passar el matí d'un dissabte en família amb la literatura com a pretext és molt bonic, aquest mes la protagonista ha estat la Martina a qui no li agrada gens llegir, li costa fer-ho en veu alta davant de tota la classe fins que coneix la Bonnie, la gosseta de la biblioteca. Aquest mes han passat per la llibreria uns 200 nens i nenes de l'escola Camins dins del treball de descoberta de Què és una llibreria? Hem explicat molts contes als infants d'infantil i amb els de primer hem començat a treballar les tipologies de text. Un agraïment a l'escola Camins que valora el meu ofici.

A mitjan de mes, la fotografia de Jordi Borràs ha estat la protagonista. Vam presentar Dies que duraran anys amb la llibreria plena de gom a gom, al fotoperiodista l'acompanyaven en Miquel Adam, editor, i l'Anna Ballbona, una de les autores dels textos que acompanyen el llibre. Un vespre emotiu, combatiu i necessari. Aquest Sant Jordi s'ha vestit de groc, no podia ser d'una altra manera. He reivindicat i no deixaré de fer-ho, la llibreria com espai de llibertat. L'Espolsada és un comerç, però és també un punt de trobada, de reunió, de reflexió, de debat i reivindicació de les idees i de la paraula.

 

FB IMG 15238794280511

 

L'abril és també el Dia del llibre, una diada que comença a final de febrer amb les compres, els dinars, esmorzars de presentacions, les hores amb comercials mirant catàlegs i triant. Son caixes i caixes plenes de llibres que arriben, que cal revisar, col·locar i encaixar per anar a parada. És el mes que compres pensant en els teus clients però també en els no lectors que voldran un llibre. Un equilibri difícil per aquells qui defensem l'ofici tot l'any. Per a mi el ben llegir cada vegada se'm fa més evident, quan aconsegueixo que algú que no acostuma a llegir i per Sant Jordi se'n va amb un bon llibre i torna al cap d'unes setmanes amb un somriure sé que anem en la bona direcció. Tinc la immensa sort que el comando Sant Jordi m'acompanya, que es prepara, que demana un dia de festa a la feina per posar-se la samarreta de color Espolsada i sortir a plaça a recomanar allò que han llegit. Només des de la passió pots encomanar les ganes de llegir. És bonic veure com algú vol Paradisos oceànics de la Bertrana perquè el dia de la presentació no el va agafar, però que te'l vol comprar a tu gràcies al vespre que li vam dedicar; també ho és veure la gent que s'ha llegit les teves ressenyes i en busca els llibres; m'emociona veure el comando fent de mi, veure'ls com expliquen els llibres als lectors. 

Te n'adones que tota la feina no és en va quan mires la llista del més venuts de la llibreria i al capdamunt hi trobes títols com Permagel, La nena que volia dibuixar, Teoria general de l'oblit, Cançó de la Plana, la sèrie de l'Agust i els monstres o els àlbums de la Rocio Bonilla. Hi trobes en Màrius Serra i en Joan Lluís-Lluís, la Najat El Hachmi, la Laura Pinyol, en Jordi Borràs però també s'hi colen autors africans encara desconeguts o la Despentes, la Víctor Català o la Jamaica Kincaid. O quan vas al bar del costat i t'adones que la gent de la llibreria té el seu propi lèxic familiar quan demana els entrepans i recordes la Ginzburg.

 

OI0001381

 

El dijous després de Sant Jordi és el dia que celebrem l'aniversari del club de lectura d'adults, enguany n'ha fet 9 que compartim lectures i que ens mirem el món d'una altra manera. Dijous vam conèixer la sentència que nega un cas de violació mentre comentàvem El conte de la serventa de la Margaret Atwood, vam celebrar l'aniversari però també ens vam aturar per dir ben alt: no és no. Llegim per no normalitzar i per no adormir-nos davant les injustícies, ja fa 9 anys que 11 vegades l'any ens trobem per debatre, emocionar-nos i mirar-nos als ulls. Encara hi ha qui pregunta de què serveix la literatura?

 

OI0001221

 

Vull donar les gràcies a la Núria T, la Núria M, la Mercè G i la Mercè G, l'Emma, l'Àlex, l'Anna, l'Arola, la Teresa, en Joan, la Julia, en Pedro, la Marta, la Cristina, en Josep M, el petit ajudant, les àvies i l'avi, i l'Eli, sense ella res seria possible!

Als lectors i clients de la llibreria que ens porteu roses, pastissos, xocolata, abraçades, ens feu les fotos i ens oferiu mirades de complicitat. Aquest és el resum del meu Sant Jordi bonic i agredolç per decisions administratives de l'Ajuntament que han deixat de banda el factor humà, quan a l'administració la perd la burocràcia i s'oblida de les persones és que alguna cosa no fem bé. A la balança és evident que hi guanyen els llibres. Moltes gràcies a tots. 

Sant Jordi 2018

Dissabte, 21 d'abril de 2018

A l'abril lletres mil, per a la llibretera ha estat un mes molt fructífer a nivell de lectures però no he tingut temps de ressenyar-les totes. Ho aniré fent de mica en mica, però no volia deixar passar l'ocasió d'ensenyar-vos-les perquè en pugueu gaudir tant com ho he fet jo. Us convido a passejar per la pàgina web per trobar el vostre llibre. 

Us esperem a la llibreria, gràcies per la confiança.

Que tingueu una bon dia de Sant Jordi, feu cas als llibreters de capçalera!

 

santjordi 2018

 

Mare de llet i mel

Dissabte, 6 d'abril de 2018

 

Maredelletimel 2

 

Torna Najat El Hachmi amb una novel·la que posa el contrapès a l'anterior llibre La filla estrangera. Si a l'anterior novel·la coneixem una nena que és arrencada del país on ha nascut per aterrar a una ciutat freda i boirosa a la Catalunya Central, en aquesta coneixem la mare que pren la decisió de deixar-ho tot per perseguir un marit que l'abandona i intentar començar de nou en aquella mateixa ciutat freda i boirosa amb la família completa.

La història alterna capítols que se succeeixen entre el Marroc i Catalunya, com si d'una història a la vora del foc es tractés. Fatima, la mare i veu narradora, explica el periple vital a les seves germanes al seu retorn a casa després d'anys d'absència. La narració va fluint lentament i es remunta a la infantesa de Fatima que ens permet conèixer amb detall la vida a les cases del Rif. Cases amb cambres separades per homes i dones, amb la cambra matrimonial i on la cuina i el pati interior són el punt de trobada de tota la família. Els fills creixen al voltant de la mare, les tietes i les àvies com és el cas de Fatima, una nena adorada per la mare que en plena adolescència veu com li presenten la dot. Les dones un cop esposades conviuen amb la família del marit tal com li passa a Fatima. Aquell noiet joiós i pèl roig de qui se sent tan enamorada ben aviat mostra una altra cara. La sogra i les filles no li posen gens fàcil, ell decideix marxar a treballar fora i ella se sent segrestada en una llar que no se sent seva. Fatima queda embarassada de Sara Sqali en una de les visites del marit, l'embaràs no l'eximeix del càstig a la que la sotmeten. Cansada de viure en un infern i de sentir-se repudiada, Fatima pren Sara Sqali i comença a caminar fins a no aturar-se fugint de l'enveja malsana. Plena de valor i coratge decideix emprendre un viatge per tornar el pare a la seva filla. Sense saber llegir arriba a Vic amb una nena ben menuda amb una adreça escrita en un paper. A partir d'aquí, Fatima esdevé una mare coratge que ho fa tot per Sara Sqali.

"El que us he de dir, germanes, és que els records d'aquells temps se m'emboiren al cap, no aconsegueixo saber com ens ho vam fer per sobreviure, Sara Sqali i jo, com des d'aquella planta baixa amb una aixeta seca i una finestra de presó vam posar-nos dretes damunt dels nostres propis peus. Em veig a mi mateixa, això sí, com en una pel·lícula, però no me reconec. Com si m'ensenyéssiu una fotografia de quan encara no tenia consciència."

Mare i filla sobreviuen en una ciutat que les acull tan bé com sap, però és a l'escola on Sara Sqali descobrirà un nou món, una nova llengua i trobarà en la lectura una manera de sobreviure. És en aquest punt que comencen les tensions mare i filla. Precisament Fatima té molt clar que la seva filla ha d'anar a l'escola i educar-se però no sap que això és el que les distanciarà. A mesura que Sara Sqali va creixent s'allunya de Fatima. Una Fatima que perd la nena i veu créixer una dona. Si a La germana estrangera Najat El Hachmi ens mostrava el punt de vista de la filla, a Mare de llet i mel ens explica el dolor d'una mare que veu com allò que més estima i per qui tant ha fet se li escola de les mans. Fatima amb tot el seu amor prendrà la decisió més difícil de la seva vida i arranjarà un matrimoni per Sara Sqali. Heus aquí el conflicte. Un conflicte que El Hachmi descriu molt bé. Najat és crítica crítica amb la societat marroquina i alhora ens mostra allò que no volem veure de la nostra. Contraposa totes dues societats i fa un homenatge a les mares que sense saber llegir ensenyen a escriure. Una generació de dones que ens creuem pel carrer i que ens mirem de reüll i amb desconfiança per com vesteixen, per com es mouen però que amaguen una història duríssima que les ha dut a sobreposar-se a tot. La veu de Najat El Hachmi ens és molt necessària. Tenim molt camí per recórrer com a país d'acollida però m'agrada molt que una veu literària com la de la Najat ja formi part de la literatura catalana. 

"Naixem per ser emparats, morim per ser emparats, però tota la vida que no podem sobreviure sense agafar-nos a una mà o altra."

Editat per edicions 62/Destino en castellà

Crec

Dissabte, 24 de març de 2018

 

Crec 2

 

Vet aquí la història d’una branca que un dia va decidir desprendre’s de l’arbre d’on penjava. Arrelada a la Vall del Silenci, on els habitants de l’únic poble vivien en el mutisme permanent. Els animals no se’ls sentia, les campanes no podien tocar, i tot per un decret de l’alcalde migranyós que va decidir que el so el molestava.

Aquesta branca valenta un bon dia va decidir deixar l’arbre i el crec que va fer en trencar-se va ressonar per tota la vall. Aquell petit crec se sentí arreu i en mica en mica va despertar el so de la letargia imposada. Ja se sap que les grans revolucions comencen amb un petit gest que s’encomana.

 

Crec 3

Crec 4

Tina Vallès practica la revolució de les paraules, ja sigui en la literatura d’adults com en l’infantil, perquè en realitat la bona literatura no té edat.

Crec és un àlbum que demostra el poder transformador de les coses ben fetes. Al text de Vallès l’acompanyen les il·lustracions plenes de detalls de la il·lustradora italiana Alicia Baladan. Baladan dibuixa molt bé l’essència del crec que fa la branca i a mesura que el so va tornant al poble les il·lustracions s’omplen de color i transmeten l’alegria de recuperar el gust per sentir allò que teníem oblidat.

 

Crec 5

 

Cristina Camarena, l'editora, ha ajuntat el talent narratiu de Tina Vallès amb els llapis d'Alicia Baladan capaç de dibuixar el so i el silenci en un llibre que subratlla la força dels petis canvis. Una història que ressona molt fort.

Editat per Kireei

Un país petit

Dissabte, 17 de març de 2018

 

Unpaíspetit

 

Quan l'Anna, la meva comercial de Salamandra, em va parlar per primera vegada d'aquest llibre no havia sentit mai a parlar de Gaël Faye, sortirà un llibre que em sembla que t'agradarà, em deia. Uns dies més tard vaig rebre un paquet de l'editor Josep Lluch amb una nota que deia, si et ve de gust llegeix-te'l perquè em sembla que t'agradarà. Quan dues persones amb qui fa temps que col·labores i que et coneixen a través dels llibres et fan aquest suggeriment no queda altra opció que endinsar-t'hi. Qui és Gaël Faye? Un jove raper fill de francès i de ruandesa. Nascut a Burundi, fugit de la guerra civil i crescut a París, fins fa poc treballava a la City de Londres en un fons financer. Però com es gestiona ser un tutsi i haver pogut sobreviure a la guerra civil gràcies a l'avió i al passaport francès del pare mentre el teu món es fa miques?

Gaël Faye va començar a trobar respostes i consol mitjançant les cançons de rap, però es va adonar que no podia aprofundir amb tot el que volia explicar i així va néixer Un país petit

En Gabriel és un nen de 10 anys que corre pels carrers d'un barri benestant de Bujumbura, la capital de Burundi. Amb la seva germana juguen al carrer, van a l'escola, mengen mangos deliciosos i tot transcorre plàcidament fins que l'ombra de la guerra civil ruandesa s'acosta i el dolor és insuportable per la mare. La mare de Gabriel és una supervivent ruandesa d'ètnia tutsi que va haver de fugir de Ruanda, casada amb un empresari francès que sovint la mira amb certa condescendència. El petit país de Gabriel que és alhora el seu món s'esfondra quan els pares se separen, la mare pateix una experiència traumàtica que no la deixa reconciliar-se amb el passat i la violència arriba també al barri benestant de Bujumbura, a Burundi un país maltractat des de sempre. Gabriel de sobte pren consciència que és mestís i tutsi, que gràcies al passaport del pare pot agafar un avió deixant enrere el seu paisatge familiar, perdent amics i sent testimoni de la violència dels carrers. 

"La felicitat només es veu pel retrovisor. L'endemà? Mi-te'l. Aquí el tens. Destruint les esperances, fent inútil l'horitzó, encongint els somnis."

Faye ha tingut la sort de créixer a París lluny de la barbàrie i de veure com les cicatrius entre ètnies cicatritzaven, però és aquesta sort la que no el deixa acabar de sobreposar-se al fet d'haver sobreviscut. A París pren consciència del seu mestissatge, no és blanc ni és negre, però és tutsi i desplaçat. És per això que Faye viu a cavall entre París i Kigali per tocar la terra materna i mirar de recompondre's. A Faye l'escriptura l'ajuda a sobreviure, a Gabriel, el protagonista, el salven els llibres que troba a la biblioteca d'una veïna grega.

Un país petit és una història que fa mal i alhora és un llibre molt bonic, Faye dibuixa la infantesa a Burundi, un país del que ningú parla si no és per la violència, descriu els paisatges, les olors, el joc al carrer, l'escola i en dissecciona la societat. Faye dibuixa un fil d'esperança amb la humanitat quan el protagonista torna al cap dels anys i es retroba amb la mare, una mare a qui l'èxode forçat pel genocidi ha trastocat.

"Vaig acabar acceptant el seu estat, deixant de buscar en ella la mare que havia tingut. El genocidi és una marea negra, els que no s'hi ofeguen queden tacats per a tota la vida."

Veus literàries interessants que arriben amb força per capgirar el panorama literari habitual i permetre'ns mirar el món des d'una altra perspectiva. 

Traduït al català per Mercè Ubach

Edita Empúries/ Salamandra en castellà 

Teoria general de l'oblit

Dissabte, 10 de març de 2018

 

teoriageneraldeloblit

 

 "Passarà, camarada. La maldat també ha de reposar."

Ludo viu amb la seva germana i el seu cunyat en un edifici luxós de Luanda, a l'11è pis, des d'allà observa el carrer des de les finestres i el terrat. Som a la vigília de la independència d'Angola, els carrers bullen d'excitació, exaltació i ràbia, la Ludo que s'ha quedat sola en companyia d'en Fantasma, un pastor alemany albí, aixeca una tàpia i viu vint-i-vuit anys aïllada del món real quan se sent amenaçada per un mercenari. A partir d'aleshores i conscient que la seva germana no tornarà es dedica a conrear hortalisses al terrat i a cuidar gallines. La por al nou món, al desconegut fan que Ludo segueixi la vida des del seu aparell de ràdio quan els talls elèctrics li permeten, en mica en mica es veu obligada a cremar la fusta dels mobles per cuinar i a cremar les pàgines dels llibres que tanta companyia li han fet durant aquests anys.

A l'exterior, vivim la història d'Angola, la lluita per a la revolució, l'arribada del socialisme, el desengany i el desembarcament del capitalisme més ferotge de la mà de l'escriptor angolès José Eduardo Agualusa que amb una escriptura màgica explica un dels episodis de la història recent d'Angola. La novel·la és ficció però no ho és la seva protagonista que es basa en un fet real, la Ludo va existir a la realitat tal com demostren els poemes i les pintades a les parets del pis on va romandre tancada dues dècades i els dietaris que va escriure. Agualusa ficciona aquesta vida que fa estremir i tanmateix Teoria general de l'oblit és una novel·la lluminosa, plena de vida i d'esperança que torna al final de la novel·la de la mà d'un nen. 

Aquests retalls de realitat escrits per la Ludo encapçalen alguns capítols de la novel·la. És a través d'aquests escrits que anem entenent com evoluciona la història d'Angola i el confinament de Ludo i que Agualusa té la destresa de fer novel·la.

"Escric palpant lletres. Una experència curiosa, perquè no puc llegir el que he escrit. Per tant, no escric per a mi. Per a qui escric? Escric per a qui vaig ser."

La por ens roba la vida diu l'autor al discurs d'acceptació del Premi Internacional de Literatura de Dublín, tot es torna gris i en canvi, la literatura ens fa veure la humanitat dels altres. Agualusa fa servir la terrassa del pis com un mirador per descriure la cruesa de la guerra civil angolesa que va durar molts anys i que va tenir un impacte brutal ens els infants, els nens del carrer. És precisament que el color torna quan la Ludo anciana coneix un nen de carrer que l'ajuda a reconciliar-se amb el passat dolorós que l'ha atemorit durant tants anys. Una cruesa que explica molt bé Xavier Aldekoa al pròleg que acompanya el llibre.

"Ens morim sempre de desànim, és a dir, quan ens falla l'ànima; llavors ens morim."

Són aquests llibres i aquesta literatura la que dona sentit a tot plegat.

 

Traduït per Pere Comellas Casanova

Pròleg de Xavier Aldekoa

Editat per Edicions del Periscopi 

Lucy

Dissabte, 3 de març de 2018

 

 lucy

 

Lucy és la història d'una adolescent afrocaribenya que deixa la seva illa natal per anar fer d'au-pair a Nova York amb una família benestant amb 4 filles. Fins aquí podria semblar una història normal i corrent, la diferència rau en la ploma de Jamaica Kincaid. Per entendre Lucy cal saber que Jamaica va néixer a Antigua, una petita illa del Carib que fou colònia anglesa, va ser educada en anglès i va ser enviada a Nova York a fer d'au-pair. Jamaica era una bona estudiant però mai va trobar el suport familiar que l'encoratgés a seguir a l'escola, tot i que la mare era una gran lectora i va ensenyar-li a llegir de ben petita, Jamaica esdevé una autodidacta literària. Quan la mare pareix el seu germà se sent desplaçada, ignorada i troba en la literatura el refugi per evadir-se d'un món que sent aliè. Ben aviat descobrirà que el món literari és dels blancs i això la condicionarà a no creure en el seu potencial com a escriptora. Quan arriba l'adolescència la reafirmació del caràcter es tradueix en una lluita titànica amb la mare, Jamaica marxa als Estats Units i allí persegueix el somni d'estudiar, ser i convertir-se en escriptora. Kincaid és escriptora i ensenya literatura a la universitat de Harvard.

És Lucy una novel·la autobiogràfica? Sí en bona part, però Lucy és una novel·la sobre la identitat, les relacions mare-filla, l'autoconfiança i l'acceptació amb la mirada d'aquesta adolescent que aterra en una casa de família perfecta, en aparença, i que mira de fer-se un lloc a la gran ciutat mentre intenta trobar el seu jo. Com molt bé escriu Jenn Díaz al pròleg, caldria teoritzar sobre les relacions tenses entre mare i filla, sobretot quan aquestes comencen a despuntar i s'allunyen de la figura de la mare i avancen. Potser gràcies a aquesta tensió i allunyament les dones com a col·lectiu anem avançant per retrobar-nos més endavant amb la figura de la mare, una mare que no va tenir ocasió d'imposar-se, ni d'estar cansada, ni de cridar ja en tinc prou. 

A la Lucy li cal un any encara no per començar a trobar-se, posar distància amb la mare i la seva illa per veure que la nova realitat no és idíl·lica, el conflicte també existeix i més per una noia negra. Lucy trobarà en Mariah, la mare de la família, una persona que la cuida, l'empeny, l'estima i la deixa anar quan ho necessita. Lucy manté una lluita titànica amb el seu passat, la mare i l'educació conservadora i colonial que ha rebut. Un cop sola i lliure s'adona que no és feliç, la felicitat la troba en la fotografia, revelant i escrivint les pàgines en blanc un dietari: Lucy Josephine Potter.

La literatura de Kincaid no amaga el seu feminisme ni l'anticolonialisme que conviuen amb una prosa delicada i poètica, son molt bonics els paràgrafs de descoberta del nou lloc, la sensació de viure en un lloc on hi ha quatre estacions per exemple.               

"M'estava mirant el carrer des d'una d'aquelles finestres de la sala d'estar. Era un dia fred d'octubre i el vent feia voleiar la brossa. Quan anava a l'escola, de petita, havia après que la Terra s'inclina allunyant-se del sol i això crea les diferents estacions; tot i que ho vaig aprendre molt aviat, em vaig adonar que la gent pròspera (i, evidentment, feliç) del món vivia a les parts de la Terra on l'any, els tres-cents seixanta-cinc dies que tenia, estava dividit en quatre estacions diferenciades. Jo havia nascut i m'havia criat en un lloc que no semblava que rebés cap mena d'influència de la inclinació de la Terra; allí només hi havia una estació: assolellada, assotada per la sequera. I quin efecte m'havia produït allò de créixer en un lloc així? No tenia un tarannà rialler i en el camp de la felicitat havia viscut una sequera considerable."

L'entrada al món dels adults és plena de contradiccions i dolor, Lucy així ho viu i ho escriu per a tots nosaltres. "Tant de bo pogués estimar tant algú que arribés a morir-ne."

Lucy és d'aquells llibres que regalaria a tothom. 

Traduït per Carme Geronès

Pròleg de Jenn Díaz

Edita Les hores /Txalaparta en castellà