Capvespre

Dissabte, 14 de juliol de 2018

 


Capvespre 

 

És la tercera vegada que torno a Holt i cada vegada m'hi sento més com a casa. El primer cop només anava de casa de Louis Waters a casa de l'Addie Moore passant pel jardí de Nosaltres en la nit. La segona vegada ja vaig gosar passejar pel centre, anar fins a les granges dels afores i asseure'm al cafè del poble, era amb Cançó de la plana, el primer d'una trilogia que ara m'ha portat a llegir Capvespre, el segon volum que ja m'ha permès saludar els habitants, retrobar-los i fer-me'ls meus.

Confesso que tenia moltes ganes de retrobar-me amb els germans McPheron i el seu bestiar. Volia saber com els anava fent d'avis de la Katie i si la Victoria Roubideaux se n'havia sortit, i sí, la Victòria estudia a la universitat i manté una relació estreta i d'estima amb els germans McPheron que passen un llarg hivern, molt fred. A Holt encara em quedaven molts persones per conèixer i Capvespre m'ho ha permès. La Rose Tyler, treballadora social que vetlla perquè una família aprengui a tenir cura dels seus fills, la Rose que arriba per fer feliç en Raymond quan menys s'ho espera i sent el buit més gran; la Mary Wells, mare bonica de dues nenes, a qui el marit abandona i veu com la vida se li capgira acompanyada d'una ampolla; un antic treballador del ferrocarril que viu amb el seu net, orfe. Haruf composa una xarxa de relacions humanes que se sustenta gràcies als infants. Haruf trena les coses tristes de la vida amb els instants bonics que ens regala la quotidianitat. És gràcies a la mirada dels nens que els adults es transformen, aprenen i es donen noves oportunitats.

La prosa de Haruf és d'una gran humanitat. Haruf dibuixa uns personatges ben reals i genuïns, que riuen, ploren, pateixen i s'emocionen amb la vida i el paisatge. És un narrador intel·ligent, no es posiciona ni alliçona i en canvi mostra la vida amb tota la seva complexitat. Holt és un lloc de ficció a Colorado però per a mi Holt és un indret literari on poder tornar perquè ja forma part de la meva geografia com a lectora. Us podria explicar totes i cadascuna de les històries però el millor que podeu fer és anar a llibreria i comprar-los. 

* Un bravo per la traductora, Marta quan llegia pensava quin privilegi deu ser traduir novel·les com aquesta.

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Periscopi

El podeu llegir en castellà a Literatura Random


La casa de 1908, La casa, La cámara verde

Dissabte, 7 de juliol de 2018

 

Diu el DIEC com a definició de casa: Edifici destinat a servir d’habitació humana. Penso en la definició i alhora rumio amb dues de les últimes lectures que acabo de fer, totes dues narrades per una casa, la casa com a protagonista i com a narradora omniscient que tot ho sap. Testimoni del temps, els usos i costums i de la història. Ha estat coincidència haver-les llegides gairebé de seguit, no ho és però el record que m'han portat tots dos llibres de l'àlbum il·lustrat La casa (en català ja descatalogat). Lectures entrellaçades que em porten avui a recomanar-vos no un sinó tres llibres. 

La Casa de 1908, de Giulia Alberico

 

casas1908 1

 

És un bombonet de la col·lecció Micra de l'editorial Minúscula, textos en una col·lecció de mida petita però de gran dimensió literària. Alberico dona veu a una casa d'estiueig davant del mar, una casa que l'obren per Nadal i els tres mesos d'estiu. Una casa que es va construir amb un jardí esplendorós, dissenyada perquè la mestressa se sentís una mica com a Argentina, el seu país d'origen. A través de la casa coneixem tres generacions d'una família italoargentina, amb dues filles nascudes a l'altra costat de l'Atlàntic i tres fills més nascuts a Itàlia. Una mort sobtada, el dol, el silenci i el feixisme. Una casa plena de detalls i records que en mica en mica s'amunteguen a les golfes, sort de la Marcella la jove de la família que l'estima, l'observa, l'obra, la tanca i la ventila com ningú. La casa que troba en ella la millor aliada a qui traspassar tot un llegat, una vida i que veu com se'n volen desprendre. La casa de 1908 que ha vist com era botiga, testimoni d'alguna història d'amor impròpia i de les llàgrimes vessades en silenci. Llegiu-la, no us en penedireu. 

 innocenti

 

La casa, de J. Patrick Lewis i il·lustrada pel mestre Roberto Innocenti

Un àlbum en què la imatge ho és tot i que arrenca així: "A la llinda que hi ha sobre la meva porta hi diu 1656, any de pesta, l'any en què em van construir. Em van fer de pedra i de fusta, però amb el pas del temps les meves finestres van començar a veure-hi, els ràfecs van començar a sentir-hi. Vaig veure famílies que creixien i arbres que queien. Vaig sentir rialles i escopetes. Vaig conèixer tempestes, serres i martells i, al final, l'abandó."

 

lacasa 1       

Un àlbum que narra la història d'aquesta masia que la troben al 1900 després d'anys d'abandonament i que és testimoni de la història del segle XX. Amb les il·lustracions realistes i precises d'Innocenti veiem com la vella masia es va transformant, prenent vida. Testimoni de la verema, dels hiverns crus i dels joves que marxen a ciutat. Refugi d'aquells que fugen de la guerra i aixopluc de noves vides. Amb un pla frontal de la casa, Innocenti dibuixa tot el segle XX, magistral.

 

La cámara verde, Martine Desjardins

 

 camaraverde

 

Feia temps que no reia tant amb un llibre i alhora sentia una pena profunda per la família que habita aquesta casa que té una cambra verda al soterrani. En aquest cas la narradora és una mansió gòtica situada als afores de Montreal, habitada pels Delorme. Una gent que té els diners com a religió i que bateja els fills en la fe dels diners, la cobdícia i l'avarícia. L'avi de la família ja fa negoci quan la zona poblada per grangers i ramaders és venuda a una gent que hi vol construir un barri residencial. I així, en mica en mica els diners trastoquen una família fins a límits insospitables. La novel·la arrenca amb la profanació, després d'anys, a la casa i amb una troballa macabra de la mòmia d'una dona amb una totxana a la boca dins d'una càmera socarrimada i amb restes de monedes i de color verd. A partir d'aquí la mansió escriu un relat gòtic, sarcàstic sobre l'emmirallament que produeixen els diners en determinades persones que els converteix en vils i dèspotes. Una crítica mordaç i deliciosament ben escrita del capitalisme ferotge. Una família que veu trontollar el seu tarannà amb l'arribada d'una jove inquilina, la Penny Sterling, que trastoca la pau familiar i desvetlla fins a quin punt els Delorme freguen el ridícul i alhora són malvats i perversos. Un llibre d'edició acuradíssima marca da la casa, Imepdimenta.

Tres llibres, tres cases, moltes vides i maneres de viure. Tres relats per mirar, pensar i reflexionar.

 

Traduccions de César Palma, Jaume Subirana i Luisa Lucuix Venegas.

Edita Minúscula, Kalandraka i Impedimenta

Crònica d'un vespre, XIX Premi Llibreter

Dissabte, 30 de juny de 2018

 

Premillibreter2018

 

L'estiu arriba amb Sant Joan i amb el Premi llibreter que dona el tret de sortida a llargues hores de tedi, migdiades llargues i calor enganxifosa que són de més bon portar amb els llibres premiats gràcies als vots de les llibreries agremiades i a la bona feina dels diferents jurats. Ser jurat és un honor i alhora un privilegi i més si tens la sort de compartir-lo amb companys d'ofici com l'Olivia, en Ricardo, l'Oriol i la Mont.

Aquest any la nit del premi ens va dur a l'auditori del campus de la UPF en una nit xafogosa i combativa que ens va demostrar una vegada més que aquest país on ha d'invertir és en cultura. Els diferents premiats en els seus discursos van parlar de l'ofici d'escriure mentre construïm ponts i no murs, estimant i essent com vulguem, no oblidant el passat i demostrant que en la literatura infantil i juvenil hi ha la clau dels futurs lectors adults.

En un acte conduït per l'admirat Toni Puntí, la Presidenta del Gremi va donar la benvinguda a la XIX edició del Premi, per donar pas al pregó de l'actriu Àngels Bassas que podeu llegir aquí: "la cultura és l’últim reducte de resistència que encara protegeix la nostra veritable essència." Seguit del reconeixement als companys que porten més de 35 anys d'ofici!

Eva Baltasar i la seva editora Maria Bohigas recollien el premi en la categoria de literatura catalana per la celebrada Permagel. Una novel·la arriscada, valenta i de mirada femenina en totes les accepcions. D'aquells llibres que fan créixer una cultura. Tot seguit, José Eduardo Agualusa va recollir el premi per la meravellosa Teoria general de l'oblit, una novel·la que parla de la necessitat de construir ponts en comptes d'aixecar murs entre cultures, una novel·la que parla de la por a l'altre i que és un clam perquè ens mirem als ulls uns als altres i no ens deixem vèncer per la por. Molt contenta, un cop més per la bona feina de l'Aniol Rafel de Periscopi. Un Agualusa que ha tingut paraules d'agraïment pels traductors. El tercer premi de la nit, afortunada de mi de ser la portaveu del jurat, va ser per Ximo Abadía i Frank. Ximo Abadía amb posat tímid i sense alçar la veu ha estat capaç de fer un àlbum sobre Franco i denunciar la vergonya de tenir persones enterrades en camins i carreteres. Només mirant i entenent el passat podrem construir un futur de llibertat.

 

Agualusa

 

Ximo 2

 

Fa dos anys vaig escriure: ara només caldria incorporar una nova categoria que premiés els autors de narrativa infantil i juvenil. Doncs bé, la categoria ja ha arribat i per quedar-se! Amb l'immens tàndem Julve i Copons per No llegiré aquest llibre tota una provocació per no deixar de llegir i amb un Jaume que ha dedicat el premi a la Diana Riba i al que simbolitza en aquests moments. L'última a pujar a l'escenari ha estat la Sally Jones de la mà de la seva editora en català Isabel Monsó que li ha donat veu com ho fa l'autor en una magnífica novel·la d'aventures que hauria de ser llibre de capçalera per a tots els joves. Una novel·la ambiciosa per gaudir tinguis l'edat que tinguis (enhorabona vienesos perquè la col·lecció d'El jardí secret és sinònim de bona feina). L'acte ha acabat amb els parlaments de Joan Subirats, Comissionat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i amb les paraules del Vicepresident del govern de Catalunya, Pere Aragonès. En els moments que vivim és d'agrair que el Vicepresident de la Generalitat compartís un vespre amb autors, editors, il·lustradors, traductors, distribuïdors i llibreteres (som majoria!) som part del teixit del país, un sector que no deixa de treballar cada dia per construir una societat més culta. La Presidenta del Gremi deia en el seu discurs que a les llibreries hi acabes fent amistats reals i ho corroboro, la relació que estableixes amb els lectors és intensa i genuïna, per això sempre m'acompanyen en un vespre com aquest com a agraïment al que em deixen viure al seu costat.

Després de l'acte hem pogut compartir beguda i calor, molta calor, amb tothom, saludar-nos, abraçar-nos i conèixer una mica més alguns dels autors premiats. Després les nenes (com diu la Vane de L'Altra) i la Jenn Díaz hem compartit una pizza, complicitat i riures en un vespre amb els sentiments grocs a flor de pell. De presentar llibres, de veure-la créixer com a escriptora, de veure-la com a Diputada al Parlament i compartir taula és d'aquelles coses boniques que m'ha regalat l'ofici.

Feu dels llibres premiats les vostres lectures d'estiu, feu-nos confiança.

Gràcies a la bona feina de la nova Comissió del Premi i a la Neus Chordà.

Frank, la increïble història d'una dictadura oblidada

Dissabte, 23 de juny de 2018

 

Frank 

No és en va que publiqui avui la ressenya de Frank, dia de la revetlla de Sant Joan, solstici d'estiu, nit que tirem al foc tot allò del que voldríem desprendre'ns. No fa ni una setmana que el nou govern del PSOE ha anunciat que vol exhumar el cos del dictador Francisco Franco, enterrat al Valle de los Caídos, per traslladar-lo a un altre lloc. Sens dubte, ha obert la caixa del trons en un Estat on sempre s'ha passat de puntetes per la dictadura, amb una transició fallida i on la memòria històrica es veu que s'ha d'escriure sense mirar el passat. Tenim sort de l'art i dels creadors com Ximo Abadía que ha gosat escriure un àlbum per compartir grans i petits sobre la figura del dictador. Espanya és un dels pocs països del món que no ha volgut obrir les fosses i que té persones enterrades a les vores dels camins i carreteres.

 

fossa

 

Fa uns mesos, a la llibreria vam presentar Dies que duraran anys del fotoperiodista Jordi Borràs, abans de començar la presentació amb la llibreria plena a vessar vaig decidir llegir en veu alta aquest àlbum. Quan vam acabar l'acte va venir un senyor gran i tot emocionat em va dir: gràcies, Fe per llegir-me una història en veu alta, fa molt de temps que ningú ho feia, i gràcies per haver triat aquest llibre que parla del meu passat, si mai coneixes aquest noi dona-li les gràcies. Quan passen aquestes coses és quan t'adones que àlbums com Frank són més necessaris que mai, perquè hi ha una generació que marxa i la que ve darrere va ser educada per oblidar. Frank arriba perquè nosaltres mirem enrere per construir un futur.

 

Frank 3

 

Ximo Abadía autor que combina la feina en el camp del còmic i el llibre infantil ha trobat el to perfecte per explicar la història d'aquesta dictadura. Amb colors plans i figures geomètriques en té prou per fer una sàtira sobre el dictador i mostrar-nos la barbàrie. Amb un text concís que acompanya les il·lustracions gràfiques Abadía construeix la figura del dictador, un ésser ridícul que va arribar a dominar i paralitzar un país amb l'ajuda dels militars i l'església. Un dictador de mentalitat quadrada i monolítica que no acceptava matisos i que va sotmetre un país a una amnèsia col·lectiva, on alguns van fer molts diners i on la paraula llibertat encara continua enterrada. Gràcies Ximo per il·lustrar de manera tan simple i colpidora el mal d'una dictadura i fer-ho en forma d'àlbum que ens permet compartir amb família i parlar amb els nostres fills d'un tema gens fàcil com és una dictadura i les conseqüències que encara té.

Edita Dibbukks

Permagel

Dissabte, 16 de juny de 2018

 

Permagel

 

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre tal com diu a la contracoberta, jo hi afegiria que també revesteix la lectora que s'hi endinsa i cau rendida a la prosa d'Eva Baltasar que debuta com a novel·lista en un món de glaç, hostil on mira de treure el cap mentre decideix si desperta de la letargia del fred o hi roman per sempre.

"Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai."

Fer una ressenya de Permagel és de les coses que em costaran més perquè s'hi amaga la vida d'una protagonista que pateix i voldria morir però que alhora és vital i sap gaudir dels plaers. Permagel és una novel·la molt poètica, no en va Baltasar ha publicat deu poemaris, plena de simbologia i en canvi, es llegeix d'una volada i sense respirar. Escrita des del jo femení, parla de manera desimbolta de la sexualitat femenina, la menstruació, del dolor i de l'amor com poques veus ho han fet fins ara.

 

Resultat d'imatges de jackson pollock number 34

Jackson Pollock, Number 34

 

Eva Baltasar descriu capítol rere capítol la vida, de com s'ha de viure o com pots sobreviure-la, tot és ple de mesures de seguretat per no fer-nos mal i sovint poc importa el dolor intern que ens pot dur a no voler existir com li passa a la protagonista i tanmateix, és el dolor físic la que la connecta a la terra amb aquella sensació de "vacuïtat i lleugeresa absolutes." La protagonista anònima té la sensació que no encaixa en aquest món, s'enamora fugisserament de dones per gaudir del sexe però defuig de la parella: "No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d'altri, haver d'escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d'altri, reduïda a peça de Lego." La protagonista es debat entre romandre sota aquesta capa de gel que l'aïlla del món o trencar-la i sortir a l'exterior, aquí sota Baltasar escriu aquesta mena de monòleg que planteja els dubtes més íntims que pocs gosen verbalitzar. Aquesta introspecció al permagel com a metàfora a endinsar-se a un mateix i qüestionar-s'ho tot i sempre amb l'art i la filosofia com a guia.

Un llibre que confronta el dolor amb el desig de viure, estimar com a motor de vida. Un univers femení on els homes són un record fantasma.

"Així que es va casar amb ell sense adonar-se que havia fet una cosa molt pitjor, allò tan literari de convertir la pròpia vida en una gran mentida."

Edita Club editor

Queda't amb mi

Dissabte, 9 de juny de 2018

 

Quedatambmi

 

Som als convulsos anys vuitanta a Nigèria, la Yehide i l'Akin es coneixen a la universitat, s'enamoren, es professen un amor de debò que fuig de la tradició poligàmica dels ioruba. La Yehide està sola al món, va perdre la família fa molt de temps, l'amor i l'admiració d'Akin li permeten muntar un negoci contravenint la submissió de la dona a l'home que marca la tradició. L'Akin no vol més esposes i està disposat a defensar-se de tot davant la pressió externa. Són una parella ideal que se sent invencible.

"Em vaig estimar la Yejide des del primer instant. No hi ha dubte. Però hi ha coses que ni tan sols l'amor pot fer. Abans de casar-me, creia que l'amor ho podia tot. Aviat vaig aprendre que no podia suportar el pes de quatre anys sense fills."

La Yehide regenta una perruqueria i tot sembla anar bé, però la parella no és conscient del núvol fosc de tempesta que s'acosta, que no arribin els fills és una situació per la qual la família d'Akin no està disposada a passar. Les pressions, els retrets i les mirades fan que Yehide i Akin ho provin tot, tractaments mèdics fins a rituals màgics esotèrics. L'amor de joventut que els va donar la força per defensar-se d'una tradició que no senten gens seva trontolla quan els fills no arriben a la parella, això portarà a Akin a prendre una decisió difícil traint Yehide. Akin veu com la seva família li arregla un matrimoni amb una segona esposa malgrat ell hi renegui i no la vulgui a casa amb Yehide.

Yehide sap que la solució passa per quedar-se embarassada al preu que sigui i el paga molt car. Ella que ha estat sola a la vida també somia amb una família, la desesperació després de la pèrdua del primer fill obre una escletxa en la parella difícil de cicatritzar: "Mentre observava com la taca de llet s'escampava cap avall, em vaig adonar que se'ns havia obert el terra sota els peus, que érem en l'aire i que les meves paraules no evitarien pas que caiguéssim al pou que havia aparegut a sota nostre."

Adébáyò, nascuda a Lagos el 1988, debuta amb una novel·la que sorprèn per la maduresa amb què qüestiona la tradició, el rol de la dona amb la maternitat i la realització de la dona com a ésser més enllà de ser mare o no. Adébáyò hi aporta unes dosis d'humor que fan suportable el pes de la novel·la que a estones és tràgic. Adébáyo és una gran explicadora d'històries, el llibre dona veu als protagonistes en capítols alterns que ens permeten saber què pensen un i l'altre en tot moment, sense emetre judicis simplement els mostra tal com són. L'autora forma part d'una generació d'escriptors africans, formats a les universitats del seu país i a l'estranger que no reneguen ni volen fer-ho del seu origen però que es mostren crítics amb els governs, els sistemes i la corrupció endèmica. Veus solvents que no s'avergonyeixen de qui són, ni d'on venen i que troben en la literatura una veu per explicar-se i situar la seva cultura al món. En sentirem a parlar.

Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau i Irene Oliva Luque en castellà

Edita Angle Editorial/ Gatopardo ediciones

Angle editorial Ayobami Adebayo Alexandre Gombau

La mà que prenia la meva

Dissabte, 2 de juny de 2018

 

lamaque

 

No és cap secret la meva admiració per Maggie O'Farrell, l'autora irlandesa capaç de descriure les relacions i la quotidianitat humana com pocs. És un tret comú a la seva obra trobar personatges amb un passat no resolt que els persegueix. També ho és la manera de narrar la intimitat, O'Farrell és capaç de donar veu als pensaments que tots tenim i que no gosem verbalitzar, ella se serveix dels personatges per donar veu allò més personal.

Aquesta vegada O'Farrell entrecreua la història de dues dones apassionades per la vida i l'art. La Lexie és una jove universitària que viu en un poblet entre Devon i Cornwell que somia marxar a Londres per sortir d'un entorn que l'oprimeix i més des de l'arribada d'un germà que tot el dia plora. L'Elina és una jove pintora que viu al Londres actual, acaba de ser mare després d'un part difícil en què ha perdut molta sang, està dèbil, atordida i no pot fer res més que dormir.

I així, com aquell qui no vol la cosa tornem a rendir-nos a la prosa d'O'Farrell, ens trobem viatjant en el temps de la mà de la Lexie que aterra a Londres als anys cinquanta amb Innes Kant, un home seductor que dirigeix una revista d'art. L'Innes i la Lexie es mouen entre artistes, es queden fins tard a la redacció escrivint sobre les inauguracions o les exposicions, viuen una història d'amor apassionada, però la Lexie ja no és aquella joveneta innocent, la Lexie es converteix en una especialista en art capaç de descriure l'ànima de la pintura i posar en ordre la vida i l'ofici de l'Innes Kant mentre fa de mare i demostra una nova maternitat gens habitual a l'època.

L'Elina es desperta d'una letargia provocada per un part que la deixa exhausta, sent plorar un nadó i sobresaltada s'adona que és el seu fill. En Ted, el seu marit un productor reconegut, tenia rodatge i els ha deixat sols a casa, essent conscient que no hauria de marxar. La paternitat també l'ha deixat desconcertat, aquell nadó que plora li recorda a alguna cosa que no és capaç de situar. Tots dos comparteixen una amnèsia i serà en aquest aprenentatge com a pares que Elina trobarà la força per recordar el part i que en Ted omplirà els buits vitals que té. Maternitat, passat i memòria són paraules claus per entendre l'obra d'O'Farrell.

O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. Aquesta vegada una ciutat, Londres, com a testimoni de tantes vides que li donen forma mentre els carrers mantenen l'essència i l'esperit. Si encara no heu descobert Maggie O'Farrell esmeneu l'error!

Traduïda per Núria Parés en català i Concha Cardeñoso en castellà

Edita L'Altra editorial i Libros del Asteroide

Vam ser nosaltres

Dissabte, 26 de maig de 2018

 

 

Vamsernosaltres

 

Dos joves de 18 anys, la Nahid i en Massod, es coneixen a la universitat. Ella hi arriba tímidament, ben vestida, sap que és l'escollida de la família per estudiar. Ben aviat, entre classe i classe, Nahid canvia la faldilla llarga i recta pels texans acampanats, les reunions semiclandestines són l'aprenentatge universitari, som a l'any 1979 i la revolució es cou a l'Iran. Nahid i Massod s'enamoren intensament mentre comparteixen pancartes i manifestacions. Un dia Nahid porta una de les seves germanes a una manifestació, esclata la violència i ja no la torna a veure, res tornarà a ser el mateix. Aquells dos joves veuen com s'enderroca el Xa però qui arriba al poder comença a perseguir-los. L'anhelada llibertat i democràcia no tenen lloc a la nova república islàmica. No els queda més remei que amb un passaport fals i pocs diners marxar cap a Suècia per començar una nova vida d'asil polític i donar a l'Aram un futur en llibertat.

Trenta anys després, la Nahid s'enfronta a un diagnòstic de càncer terminal, després de perdre en Massod ara li toca a ella. Asseguda davant la metgessa, la Nahid no pot pair la notícia, ella que s'hauria pogut morir durant la revolució, el terratrèmol, ella a qui li ha tocat viure entre dos mons mentre somiava en la llibertat, ella que ha vist créixer la seva filla en una altra terra. La ràbia, el dolor i sentiment de culpa fan que la relació mare filla no sigui del tot fluïda. L'estima com ningú però la Nahid no es perdona haver perdut una germana, no es perdona el dolor causat i ara que la vida se li acaba no sap com dir-li a l'Aram. 

Golnaz Hashemzadeh construeix una novel·la amb pinzellades autobiogràfiques, ella va néixer a l'Iran i va fugir amb els seus pares a Suècia. D'una banda escriu un potent monòleg de la Nahid que transcriu la por d'enfrontar-se als seus últims dies, de com dir-ho a la seva filla i de lamentar, potser, haver viscut massa intensament uns anys, una revolució que al final els va costar molt cara. 

"Pot ser que la vida se t'acabi abans, si vius intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós se m'han esmunyit els dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d'un nombre limitat d'alenades que s'acaben abans d'hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l'ordre? I si, d'alenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot s'acaba? Només ho pregunto." 

De l'altra, Golnaz Hashemzadeh reescriu el passat, els fets viscuts, com si fos un testament vital per la seva filla. Recorda perquè lluitaven i de què van haver de fugir després: "Segur que m'arrestaria, però ja em podien arrestar, torturar, o el que volguessin, sempre que no em violessin. Abans, morta, perquè no suportava la idea. Que em violessin hauria estat com si m'injectessin una dosi de maldat que hauria hagut de dur a dins la resta de la vida; una maldat líquida que m'hauria esquitxat les entranyes per sempre més." Nahid recorda els camps de refugiats, la família a l'Iran, la treballadora social que els va estendre la mà i els va fer persones mentre s'acomiada de la vida, veu com passa la primavera i s'acosta la nit de Sant Joan. Nahid voldria haver sabut fer-ho més bé amb l'Aram, però el dolor acumulat no la deixa. El testimoni que li llega és la seva manera de dir-li fins a quin punt l'estima a ella i a la neta que arriba plena de vida. "He estat jo, qui t'ha dut fins aquí. Vam ser nosaltres."

Una novel·la magnífica, un cant a viure i a resistir. 

Traduïda per Meritxell Salvany

Edita Les hores 

Les possessions

Dissabte, 19 de maig de 2018

 

llibrepossessions

 

Llucia Ramis ha guanyat el Premi Anagrama de novel·la amb Les possessions, una obra que costa descriure perquè està feta de molts temes i capes que se superposen per acabr construint un molt bon llibre. Podríem dir que Les possessions és una novel·la sobre la corrupció? Sí. Sobre la veritat? Sí. Sobre els records i els fantasmes? També. Sobre la degradació del periodisme? Segur. Les possessions és tot això però també és un relat íntim sobre la por, la pèrdua, la terra i els conflictes. La protagonista de la novel·la, una periodista mallorquina que viu a Barcelona, torna a casa d'urgència després d'una trucada que li comunica que el seu pare no està bé. El pare pateix una depressió i ella se'n fa creus. Un pare lluitador de totes les causes perdudes és víctima de l'angoixa de la seva croada personal contra un mur i l'especulació urbanística. D'aquesta manera arrenca una novel·la construïda com si fos una paret seca de Mallorca, tot de capes que aglutinen diferents històries per fer un mur sòlid.  

Dijous era dia de club, el club número 100 i vam convidar la Llucia Ramis a parlar-nos d'aquestes possessions. Vaig demanar a la gent que triés un fragment o dos del llibre i que n'argumentés per què. A poc a poc i durant gairebé dues hores vam anar desgranant els temes de la novel·la. Així vam dibuixar el mapa íntim del llibre, des de les relacions de parella, passant per la família, essent testimonis de dones d'una certa edat que trenquen amb tot perquè s'enamoren de la vida o dones que fan costat a la parella quan més ho necessita. 

Tal com indica el títol de la novel·la pertànyer i tenir són verbs importants i en aquest llibre tan illenc, ser part d'una terra, sentir-la teva hauria de ser sinònim d'estimar-la i en canvi, l'especulació la destrueix. Ramis fa una crítica sòlida però molt dura a la corrupció sistèmica que ho acaba empudegant tot, periodisme inclòs. "Sense periodisme no hi ha democràcia" reivindicava la Llucia dijous, la protagonista intenta fer l'ofici mentre el seu pare es troba que ningú vol explicar ni denunciar la història del seu mur, aquest aïllament el porta a tornar-se boig i a caure en una forta depressió, un dels altres temes cabdals del llibre. Els trastorns mentals del pare i com la mare l'acompanya i com la resta fan veure que no existeix, conèixer i aprendre a conviure amb aquests trastorn: "I aquesta és la pitjor tortura per a ma mare, que en aquests moments, l'any 2007, encara no sé. No tan sols no tenir a qui explicar-li el que sent, perquè no ha confiat  mai en ningú, tret de mon pare. Sinó necessitar explicar-ho més que mai. És el més difícil que li ha tocat superar a la vida. I està sola, fins i tot sense estar-ho." Tot un aprenentatge per la narradora quan descobreix que els seus pares més enllà de ser progenitors són persones que són, senten, s'equivoquen i amb qui no sempre estàs d'acord.

Em sorprèn que un dels fets principals de la novel·la, el desfalc que fa el soci de l'avi de la narradora i que el porta a matar la família i a suïcidar-se posteriorment no ocupés ni un minut de la sessió, potser perquè com a argument literari funciona molt bé, però al club tothom sense excepció va preferir subratllar els petits instants domèstics, personals que conformen la memòria. 

"També som el que vàrem perdre. O potser som sobretot això."

 

ernest

 

Soc una defensora de la literatura infantil, de la literatura explicada des de l'afecte, des del vincle, des de la falda, arribar a lectura des de l'estima i no des de la imposició. La Llucia Ramis, potser sense ser-ne conscient, va fer evident allò que defenso en un paràgraf, quan la narradora recorda quan era petita i s'asseia a la falda de l'avi perquè li expliqués els contes de l'Ernest i la Celestina, quan la llegia m'emocionava de confirmar el que ja sabia. Dijous vaig poder regalar-li un exemplar del conte i veure la mirada de la Llucia i l'emoció em fa estar segura que estem en el bon camí, que només estimant la literatura s'aconsegueix la complicitat que dijous va inundar la llibreria. Tot un privilegi.

Editada per Anagrama

En castellà en traducció de la Llucia Ramis a Libros del Asteroide 

Martha y Alan

Dissabte, 12 de maig de 2018

 

 

MarthayAlan

 

De les coses màgiques de tenir una llibreria és que no deixes de descobrir nous autors, Emmanuel Guibert era un autor a qui no havia donat l'oportunitat tot i haver tingut alguns dels seus llibres. L'Anna, la meva comercial de Salamandra, em va dir que treien una novel·la gràfica que feia per a mi (és tan bonic tenir comercials que et coneixen els gustos!) així que un migdia mentre dinava, previ a Sant Jordi, me la vaig posar a la bossa i la vaig devorar a cullerades. Em fascina que algú sigui capaç d'explicar i transmetre tant en una novel·la gràfica. 

 

Martha y alan2

 

Martha y Alan és una història d'amistat, d'un primer enamorament innocent narrada per Alan Ingram Cope, protagonista de La guerra de Alan i La infancia de Alan. Guibert es posa a la pell de l'Alan i això li serveix per fer un relat en primera persona des del dia que es coneixen a l'escola infantil fins a la tercera edat. L'Alan ajuda la Marta des de ben petit en un joc del que ella queda exclosa, li dona la mà i des d'aleshores es fan inseparables. Som en plena Gran depressió nord-americana, però la família de la Martha continuen fent bons àpats i l'Alan sempre és convidat a seure a taula. L'Alan i la Martha canten junts al cor de l'església presbiteriana, fan petites gires amb la coral, s'enfilen als arbres, van en bici i juguen a la séquia. La vida però els porta per camins diferents, l'Alan perd la mare, canvia de barri i d'escola, deixen de veure's durant molts anys. L'Alan s'allista a l'exèrcit i serveix durant la Segona Guerra Mundial. En un dels permisos decideix anar-la cercar, l'estima i l'enyora però la Martha està ingressada per la polio. No serà fins anys més tard, que Alan, establert a Europa, decideix buscar-la i escriure-la. La recorda i li manté una estima profunda.

 

martha y alan 1 1024x524

 

Martha y Alan és una novel·la gràfica molt ben escrita, dibuixada amb precisió fotogràfica. De fet Guibert se serveix de la fotografia com element documental i realista de l'obra. Els plans profunds i estàtics descriuen molt bé la Gran Depressió, la vida dels anys 30 a Califòrnia, els colors mats i foscos recreen una atmosfera de nostàlgia i certa tristesa. El sentiment de pèrdua es respira en aquesta obra de Guibert que no puc deixar de recomanar i que em farà llegir els altres dos volums de la sèrie. Guibert narra la vida dels protagonistes en pàgines dobles amb una única vinyeta, els colors vius apareixen en les escenes de jocs infantils, la foscor arriba a mesura que es van fent grans. Guibert domina el guió i és amb el dibuix, la tria del paper, els colors, els plans que té una clara intenció, fer un viatge nostàlgic al passat i fer-nos recordar qui vam ser.

 Martha y alan3

 

Regaleu-vos-el i regaleu-lo, no us decebrà.

Traduït per Julia Osuna Aguilar

Editat per Salamandra graphic

Les vuit muntanyes

Dissabte, 5 de maig de 2018

 

8munyanyes 2

 

Recordo les classes de literatura quan parlàvem dels temes universals que la nodreixen: l'amor, la família, el conflicte camp-ciutat.. en certa manera, podríem dir que els grans temes ja estan tots inventats. El que no deixa de sorprendre i aquí rau la grandesa de la ficció és com se'ns narren les històries. Paolo Cognetti ha irromput amb força amb aquesta novel·la clàssica, un noi de ciutat, en Pietro, passa els estius a muntanya i allà coneix en Bruno, un noi de muntanya que hi viu i coneix el territori com si fos el seu adn.

El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. En Pietro deixa la ciutat cada cap de setmana per anar al poblet situat als Alps italians i espera els mesos d'estiu per instal·lar-s'hi amb la mare i el pare que hi va pujant. En Bruno no ha marxat mai del poble ni de les muntanyes, és fill d'un paleta de la zona a qui no veuen massa i pastura les vaques de l'oncle. En Pietro i en Bruno van forjant una amistat que ens va descobrint tots els paisatges canviants de muntanya, el fred, la pluja d'estiu, la boira, la humitat van penetrant en el lector a mesura que ens endinsem en la lectura. Pietro i Bruno van creixent i la vida els porta per camins diferents, en Pietro descobreix la ciutat de cap de setmana i cada cop li costa més tornar a la muntanya de la infantesa. Els documentals que grava el porten a viatjar per les muntanyes del món, mentre que en Bruno continua aprenent a viure amb la muntanya de sempre. 

"Del meu pare havia après, al cap de molt de temps d'haver deixat de seguir-lo pels camins, que en algunes vides hi ha muntanyes on no es pot tornar." 

Cognetti narra una història d'amistat masculina i s'endinsa en les relacions paternofilials. El pare de Pietro està obsessionat a fer el cim mentre que ell gaudeix del trajecte, però arrossega el fill i l'amic fins al límit sense adonar-se que projecta els seus desitjos en el seu fill mentre la mare mira d'aturar-ho. La manera que tenen de relacionar-se amb la muntanya és la manera de fer front a la vida, el pare persegueix els cims i la mare gaudeix dels prats, de les flors i dels ocells. Hi ha molt silenci en aquest llibre, entre amics a qui no cal dir-se res perquè mirant-se en tenen prou o entre persones que ja no saben què més dir-se. Amb trets autobiogràfics ja que el propi autor passa llargues temporades de silenci a la muntanya, Cognetti mostra una forma de mirar el món on els arbres, els boscos, els prats, els tolls i els llacs són noms propis dins de la paraula natura.

A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més. Cognetti ha escrit una novel·la molt honesta que ens mostra la muntanya com una manera de viure, un lloc dur, salvatge, solitari com a metàfora de vida. Com diu l'autor, el bosc com a lloc de resistència.

Traducció de Xavier Valls i Guinovart

Edita Navona/ Literatura Random en castellà