Una terra solitària

dissabte, 11 de juny de 2011

Una terra solitària

 

Aquest va ser un dels meus llibres de Sant Jordi i ara es convertirà en un llibre amb un espai especial a la llibreria. Una grata sorpresa la lectura d'aquesta novel·la que té per protagonistes tres dones, l'àvia María, vinguda d'Andalusia amb un reguitzell de fills i amb molta gana, una de les seves filles i, sobretot, la història de la seva néta, la Maria.

La Maria, sense accent, creix en un barri obrer però amb un escola compromesa amb la catalanitat i on la immersió lingüística no era una utopia. Filla d'un embaràs no desitjat i amb un pare mig absent, veu com la seva mare refà la vida i li arriba una germana desitjada cosa que la relegarà a un segon terme. Sort de l'escola, de les ganes d'aprendre i la literatura que li permeten, des de ben petita, allunyar-se d'una realitat massa cruel per una nena de la seva edat i que l'ajuden a trobar el seu lloc al món.

Un llibre

 

Dissabte, 19 de març de 2011

Un llibre

 
Això és un llibre. Si fas el que et diu, ja veuràs què passa...



Així de senzill, un llibre ple de rodonetes que cal fregar, tocar, sacsejar i bellugar i el somriure està garantit. Les rodones canvien de color, es mouen, s'escapen, tornen i es reprodueixen. Hervé Tullet fa una aposta gràficament temptadora, però molt senzilla de funcionar. No necessita dotar-se de grans mitjans perquè comenci la màgia.

Matrimonio feliz

dissabte, 9 d’abril de 2011

Un matrimonio feliz

 
"Dichosos los hombres que aman a la mujer con la que se casan, pero más dichoso aquel que ama a la mujer con la que está casado." Gilbert K. Chesterton

Amb aquesta frase ens obsequia l'editor al final del llibre, una cita que capta a la perfecció el sentiment del llibre. L'Enrique Sabas i la Margaret estan encarant el tram final d'una malaltia que s'emportarà la Margaret i els seus trenta anys de matrimoni per sempre més. L'Enrique l'ajuda a acomiadar-se d'amics i familiars i resisteix estoicament el que un càncer implica, no només pel qui el pateix físicament sinó pel qui el sobreviu en silenci.
Rafael Yglesias, escriptor i guionista, sap molt bé del que parla en aquesta novel·la de trets autobiogràfics quan recorre al personatge d'Enrique per expulsar el dolor viscut.

"Ella iba a morir y él no; en la guerra no declarada del matrimonio, era una victoria atroz."

Un matrimonio feliz s'argumenta en capítols que alternen passat i present. L'Enrique i la Margaret es coneixen en el Nova York dels 70, ella és filla d'una família burgesa i d'una mare que controla fins l'últim detall de la seva vida. L'Enrique és fill de pares escriptors, comunistes i progres. La Margaret, una dissenyador gràfica que aspira a ser pintora, vola del niu familiar per sentir-s'hi massa oprimida. L'Enrique un escriptor precoç que triomfa massa d'hora i que amb els anys i els llibres no troba el reconeixement literari que es mereix. Dos mons antagònics que aconsegueixen unir-se per una història franca i real que viu els seus alts i baixos després de l'arribada del primer fill, però que se sobreposa i viu els moments més feliços just quan arriba la malaltia. M'han emocionat les paraules d'Yglesias, com descriu el procés, el viu, el sent i sobretot com el transmet. Com diu en Jordi Nopca:
"Un matrimonio feliz presenta dos personatges amb imperfeccions i s’enfronta amb minuciositat psicològica als dos extrems del periple amorós. Al final, acaba fent més mal llegir els moments feliços que la fase final de la malaltia."
Yglesias descriu els binomis amor-desamor, felicitat-tristor, pertinença-pèrdua de manera extraordinària. És un llibre dels que et creus, que tothom pot viure i sentir. Fantàstic!

Publicat per Libros del Asteroide

Lectures de l'Espolsada: Verano y amor

Lectures de l'Espolsada: Verano y amor

dissabte, 3 de setembre de 2011

Verano y amor




Ja tornem a ser aquí amb les piles carregades i unes quantes lectures d'estiu -no tantes com estaven previstes per culpa d'un trasto que gateja per casa-.
Una de les novel·les que m'ha acompanyat durant les tardes càlides i que m'ha enamorat és Verano y amor (si us va agradar Brooklyn d'en Colm Tóibín, no cal que continueu llegint i aneu corrent a buscar aquesta novel·la, del també autor irlandès William Trevor).

L'Ellie, després d'haver crescut en un orfenat i sense haver viscut mai en família, és enviada per les monges a servir en una granja a la localitat de Rathmoye. En Dillahan és el ramader de la propietat, és vidu per culpa d'un accident estrany en què perd la dona i el fill acabat de néixer. La parella acaba congeniant a la perfecció, en Dillahan se sent reconfortat de trobar algú quan torna a casa, tot i que no pot evitar arrossegar l'Ellie en la seva tristesa, i l'Ellie descobreix el que és una família -o això li sembla-, porten una vida plàcida i ordenada fins que amb l'estiu arriba l'amor. En Florian apareix a la vida de l'Ellie de la manera més inesperada, un jove de posat melancòlic que va amb bici i fa fotografies pel poble. Els pares, morts, eren artistes i arrossegaven un munt de deutes, i per això ell intenta vendre la casa dels pares.

Fins aquí potser no us ha cridat massa l'atenció res del que he dit, és un argument senzill i potser fins i tot massa vist, no obstant, la grandesa de la prosa de Trevor no és en aquest cas l'argument sinó com ens ho explica, la minuciositat de l'escriptura que dota de vida tot un poble i crea uns personatges que ens fan sentir la literatura... el botiguer, l'amo del pub, la veïna que espia amagada rere les cortines, la mestressa de la pensió. L'estat de desconcert per l'arribada d'un foraster que es passeja en bicicleta pel poble. No us deixeu enganyar pel títol, no és una novel·la d'amor sinó de desamors, de passions truncades i de conformitat amb l'establert. Es fa difícil parlar d'un llibre tan senzill i alhora tan encantador, us recomano que llegiu la ressenya que en va fer l'Alberto Manguel.

Publicat per Salamandra
Traduït per Victoria Malet

5 comentaris:

Marta ha dit...

Benvinguda, t'esperàvem. M'agraden els llibres senzills i que la prosa t'envaeixi. Gràcies una vegada més.

3 de setembre de 2011, 10:12 verano-y-amor
v ha dit...

Brooklyn em va encantar, aixi que aquesta va de pet al sac de pendents

3 de setembre de 2011, 18:16 verano-y-amor
viu i llegeix ha dit...

v vol dir viu i llegeix, aixx aquest teclat que té vida pròpia!!!

3 de setembre de 2011, 18:17 verano-y-amor
Mireia ha dit...

Benvinguda, és un goig tornar a llegir-te

4 de setembre de 2011, 16:44 verano-y-amor
carina ha dit...

Ja n'havia sentit a parlar i caurà properament, i més després de llegir el teu comentari. M'interessa, sobretot el com, per a mi aquí rau la bona literatura, tant és si la història és senzilla, allò que dóna alçada a un llibre és el dicurs, la manera com l'autor dóna forma a les imatges a través de les paraules. Gràcies per la ressenya.

6 de setembre de 2011, 23:17 verano-y-amor

Lectures de l'Espolsada: Vacances

Lectures de l'Espolsada: Vacances

dissabte, 30 de juliol de 2011

Vacances


Així de contenta i amb molts llibres a la maleta marxo de vacances, prometo parlar-vos de tots els llibres que hagi llegit.

Fe

*Il·lustració extreta de l'àlbum La ola de la Suzy Lee

5 comentaris:

Màgia ha dit...

Molt bones vacances, gaudeix de l'estiu i ens retrobem aviat!

3 d’agost de 2011, 14:48 vacances
Un chat botté ha dit...

No cal que t'emportis molts llibres Fe, que aquest any et tocarà fer castells de sorra, inflar la piscineta, buscar pedretes... i tornaràs amb la meitat sense llegir!!

Apa bones vacances i descansa!!

4 d’agost de 2011, 8:42 vacances
SU ha dit...

Té raó Un chat botté... Llegeix el que puguis, Fe! Sigui com sigui... Ens ho expliques a la tornada!

Bones vacances!!!

SU

5 d’agost de 2011, 0:32 vacances
Maripepa ha dit...

Com de costum els llibres recomanats per la Fe han estat molt bons i aquest estiu, entre nét i nét, he pogut gaudir de bona lectura. Només me'n queda un... Gràcies, Fe, per la feina que fas!

20 d’agost de 2011, 22:51 vacances
carina ha dit...

Ja deus estar a punt de tornar i amb els deures fets, esperem les teves recomanacions i ressenyes. Un beset

30 d’agost de 2011, 19:20 vacances

Lectures de l'Espolsada: Una temporada para silbar

Lectures de l'Espolsada: Una temporada para silbar

dissabte, 9 de juliol de 2011

Una temporada para silbar


Ambientada a principi del segle XX, en el poblet de Marias Coulee, perdut en la natura abrupta de l'estat de Montana. Oliver Milliron és un vidu amb tres fills al capdavant d'una granja, un pare atípic en un món rural, que es preocupa per l'educació dels seus fills i sense cap mena de pudor per mostrar-los els sentiments. Conscient que necessita ajuda externa per la logística familiar decideix contractar una governanta. Al diari veu l'anunci de la Rose Llewellyn "No cocina, pero tampoco muerde", que evidentment crida l'atenció a tota la família.
Rose Llewellyn no triga massa dies a baixar del tren polsinós i ho fa acompanyada del seu germà que acaba convertint-se en el mestre de l'escola rural de Marias Coulee.
La natura, el paisatge, la infantesa i l'arribada del cometa Halley, una manera d'ensenyar en una escola rural única. Res ni ningú tornaran a ser el mateix després de l'arribada de Rose i Morris.

La història ens la narra en Paul, el fill gran, que recorda aquells anys amb nostàlgia i que fa idònia la frase final, que Libros del Asteroide sempre ens regala, de William Maxwell: "Me ha gustado recordar tanto como me ha gustado vivir." La prosa de Doig et va captivant de mica en mica i de sobte et trobes vivint una infantesa a dalt d'un cavall, anant a omplir les galledes d'aigua i vivint les nits sota les estrelles d'estiu.

Una lectura que t'abraça a mesura que et vas endinsant en la novel·la. S'hi respira calma i tranquil·litat, la qual cosa la converteix en una novel·la ideal per l'estiu, per llegir-la sense pressa i assaborir-la com la fruita d'estiu.

Publicada per Libros del Asteroide
Traduït per Juan Tafur

9 comentaris:

carina ha dit...

L'havia vist i em va fer bon feeling, però em vaig fer enrere perquè vaig pensar que seria massa ensucrada, ho és? Perquè m'acabes de crear un altredubte existencial. A la teva ressenya fa molt bona pinta i m'han tornat a agafar ganes de llegir-lo, però tinc por que sigui una història massa pastelera. Au, bon cap de setmana

9 de juliol de 2011, 12:39 una-temporada-para-silbar
L'Espolsada llibres ha dit...

D'ensucrada gens ni mica! Més aviat té coses d'en Tom Sawyer i del mestre del Club dels poetes morts.

9 de juliol de 2011, 13:04 una-temporada-para-silbar
kweilan ha dit...

Me l'apunto.

9 de juliol de 2011, 19:29 una-temporada-para-silbar
carina ha dit...

+Doncs, la compro. Gràcies

9 de juliol de 2011, 23:25 una-temporada-para-silbar
SU ha dit...

Quedarà anotat a la llista de les possibles compres d'enguany, Fe!

Moltíssimes gràcies, com sempre...

Una abraçada d'estiu!

SU

11 de juliol de 2011, 11:31 una-temporada-para-silbar
viu i llegeix ha dit...

Ja el pots anar embolicant, que un dia d'aquests el passo a buscar

11 de juliol de 2011, 20:08 una-temporada-para-silbar
Tonina ha dit...

sembla 8bo...asteroide publica unes obres ben acurades i excepcionals..me l'apunto
Bon estiu, llibretera de capçalera!!

21 de juliol de 2011, 17:22 una-temporada-para-silbar
Montse ha dit...

Només una paraula: fantàstica.
I llegida amb ulls de mestra, encara més. La recomano molt a tothom.

18 d’agost de 2011, 12:16 una-temporada-para-silbar
LaMirandolina ha dit...

Em feia peneta que s'acabés! M'ha agradat molt.

6 de maig de 2012, 0:50 una-temporada-para-silbar

La màquina de fer llibres: Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin

La màquina de fer llibres: Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin

divendres, 15 d’abril de 2011

Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin

una-espia-la-casa-de-lamor-danais-nin


(Adjunto el text sobre el qual vaig improvisar en la presentació d'ahir a la nit a l'Horiginal. Si sembla una mica despentinat és perquè està pensat per ser dit en veu alta i no al peu de la lletra. He de dir que el públic va respondre amb molta amabilitat)


Quan em va arribar la proposta de traduir Una espia a la casa del'amor, d'Anaïs Nin, vaig quedar amb l'editor per parlar-ne davant d'una cervesa i vaig cometre l'error de sempre, l'error que a hores d'ara ja hauria d'haver après a evitar. Vaig fullejar una mica el text, vaig llegir una frase per ci per lla, la vaig traduir mentalment, vaig veure que el llibre no feia gaire embalum i vaig decidir que tot serien flors i violes. Aquesta tàctica de fullejar i decidir que les coses són senzilles m'ha ficat en un munt de merders al llarg de la meva vida professional, perquè aquestes coses no funcionen així i quatre frases espigolades no et donen la idea del que és un llibre. I traduir gairebé mai no és fàcil. 

I bé, em vaig equivocar: aquest llibret que teniu entre mans (o que hauríeu de tenir, si més no) m'ha portat molts més maldecaps dels que vaig intuir aquell primer dia, i, com passa sempre que un llibre tiba una mica la corda, m'ha portat a fer reflexions relativament abstractes sobre l'anglès i el català, sobre el geni de la llengua i totes aquestes coses que sonen molt romàntiques però que és evident que existeixen. Cal dir d'entrada que les dificultats amb què em vaig trobar (que si tot ha anat bé no han de ser perceptibles en el text final) no tenien res a veure la complexitat del vocabulari, que no era tal, i que sempre hauria pogut resoldre fent les consultes pertinents al diccionari, sinó amb la música de la frase. Si hagués de definir Una espia a la casa de l'amor amb una sola paraula diria que és un llibre arremolinat. Encara que sigui una novel·la i s'editi en una col·lecció de narrativa, el llibre no té una estructura narrativa diguem-ne clàssica o convencional. Hi ha una protagonista omnipresent, la Sabina, dona de múltiples amors. I l'autora no passa de l'un a l'altre d'una manera lineal; més aviat diria que cadascun dels homes de la Sabina és l'ull d'un remolí, d'un remolí que neix d'una primera escena descriptiva (i, encara que la narració no sigui el mode predominant en el llibre, Nin és una narradora excepcional, capaç de causar impressions molt vívides literalment amb quatre pinzellades, com podreu veure d'aquí a uns mesos també gràcies a Labreu Edicions) i després accelera i es va fent més i més abstracte, fins que arriba un punt que el llibre acaba sent una mena de reflexió arremolinada sobre el concepte de remolí, si tal cosa és possible. Però m'estic allunyant del que volia dir. El cas és que jo m'havia d'enfrontar a tots aquests remolins, en certa manera m'hi havia de capbussar seguint l'autora. I el que vaig descobrir és que l'anglès permet fer capbussades més llargues que no pas el català; exagerant una mica diria que l'anglès és un cetaci capaç d'assolir grans profunditats sense sortir a respirar, mentre que el català és una mena de... granoteta que ha de treure el cap força sovint a risc d'ofegar-se. És una cosa que havia intuït altres vegades i que té a veure amb la facilitat amb què l'anglès encadena gerundis i marques de simultaneïtat fins que arriba un moment que sembla que tot passi a la vegada i que res no tingui subjecte, però no us avorriré amb tecnicismes. El cas és que em vaig adonar que el repte consistia en intentar allargar les capbussades tant com pogués... sense matar la granoteta. L'havia de deixar grogui, a un dit de l'ofec, però la granoteta havia de sobreviure. Un cop vaig haver fet aquesta constatació, la traducció va començar a fluir d'una altra manera. 

Aquesta naturalesa arremolinada fa que Una espia a la casa de l'amor sigui un llibre profundament ambigu. Ho és pel que fa a les transicions entre els homes i les escenes, com explica la mateixa Nin en una imatge molt bonica: diu que sempre que la Sabina ha acabat d'explicar alguna cosa, quan s'adona que els oients (els lectors, en aquest cas) la segueixen i s'han fet una imatge mental del que està relatant, treu un esborrador enorme i elimina el que acaba de dir, fa que es perdin les juntures. Però aquesta ambigüitat no és només en simplement formal, també afecta al nucli fort del llibre. En aquesta novel·la, Anaïs Nin presenta la vida que ha decidit viure (perquè s'ha de ser molt ingenu per no veure lligams entre ella i la Sabina), una vida de multiplicitat, de rebuig a la noció d'amor únic i immutable, a qualsevol forma de confinament, i és evident que en certa manera s'hi reivindica, que defensa la seva manera de viure (i sé perfectament que els bons llibres no donen receptes per viure, però sí que s'interroguen sobre com s'ha de viure, quina és la millor manera d'omplir els quatre dies que ens han estat concedits a la Terra), però que a la vegada experimenta aquesta forma de vida amb una profunda sensació de conflicte; amb la necessitat de justificar-se, de ser jutjada, d'aconseguir una mena d'aprovació externa. La Sabina és valenta i audaç, però també està plena de dubtes, de pors, de temor al judici aliè, com d'altra banda suposo que és inevitable quan algú (especialment en aquella època, especialment en el cas d'una dona) decideix viure allunyat de les convencions. Una espia a la casa de l'amor és un llibre sobre l'hedonisme, però a la vegada és un llibre angoixat; és un llibre sobre una dona que vol ser lliure, gaudir plenament, però és un llibre nocturn... I lluminós, també, diria, tot i que la seva brillantor és més aviat la guspira que fa saltar una llum distant sobre una superfície metàl·lica, negra i brunyida.

Però me'n torno a anar molt lluny, i això últim ja no tenia res a veure amb la traducció. Per acabar, només voldria fer un petit esment a la col·lecció La intrusa i al seu capo, en Miquel Adam. Ell segurament no se'n recorda (en aquests mesos he tingut oportunitat de constatar que no té gaire memòria) però ens vam conèixer deu fer dos anys llargs. Era un dia que jo m'havia endut un disgust relacionat amb la feina (m'havien fet un lleig innecessari) i ofegava les penes al Canigó quan una amiga editora em va dir que uns metres més enllà donaven no sé quin premi i que hi havia barra lliure. Com no podia ser d'altra manera, em vaig alçar immediatament i vaig córrer cap allà. I tot just entrar em van presentar el Miquel, que estava molt nerviós perquè duia a la butxaca el primer llibre de la col·lecció de narrativa de Labreu, que tot just acabava de rebre. Jo coneixia i admirava Labreu com a editorial de poesia, però no tenia ni idea que s'haguessin llançat a editar prosa. Ell me'n va parlar en els seus termes habituals (com un suïcidi, vaja), i em sembla que es va alegrar de trobar algú tan interessat per l'editorial (i que unes copes després el va saber relacionar amb el seu alter ego blogaire). Sigui com sigui, de seguida em vaig adonar que darrere la retòrica suïcida i els presagis ominosos hi havia un entusiasta, és més, un mestre de l'entusiasme encomanadís. Aquell dia em va alegrar la nit (perquè, ho he de dir, jo no sóc especialment entusiasta ni eufòric) i recordo que vaig sortir d'allà desitjant de tot cor que la nova col·lecció tingués llarga vida i que el tal Dovlàtov els funcionés d'allò més bé. És per això que dos anys em fa tanta il·lusió ser aquí presentant un llibre d'aquella col·lecció que he tingut l'arremolinat plaer de traduir.

3 comentaris:

  1. una-espia-la-casa-de-lamor-danais-nin

    Tu has traduit "El cas únic de Sam Finkler"?
    L'estic llegint i em sembla una traducció bona i un gran llibre d'humor, entre altres coses.
    Felicitats.

    ResponElimina
  2. una-espia-la-casa-de-lamor-danais-nin

    Sí, l'he traduït jo. És un llibre amb un humor molt fi, i suposo que atraurà especialment a tothom que s'interessi per la qüestió jueva. M'alegro que t'agradi!

    ResponElimina
  3. una-espia-la-casa-de-lamor-danais-nin

    He rigut gustosament en el primer paràgraf (un dels meus errors preferits, també, quan escau)... i m'he quedat molt intrigada en el segon. Hi faré(>donaré) un cop d'ull.

    Lo

    ResponElimina

Lectures de l'Espolsada: Una espia a la casa de l'amor

Lectures de l'Espolsada: Una espia a la casa de l'amor

dissabte, 24 de setembre de 2011

Una espia a la casa de l'amor


Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura, a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passo canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vaga i pregona aventura.

He volgut començar amb aquestes paraules d'Anaïs Nin perquè defineixen perfectament la sensació que tens quan acabes la lectura d'Una espia a la casa de l'amor. Una lectura que podria definir com a desconcertant i difícil, però que t'atrapa. Nin ens narra la vida de Sabina, una dona casada en el Nova York dels anys 50, que busca fruir del plaer al màxim fugint del compromís. Sabina explica el reguitzell d'amants que ha tingut, el desig i els remordiments conviuen, però Sabina no està disposada a deixar d'escapar una nit de sexe encara que hagi de crear-se una altra vida. Trobem pensaments carregats de simbolisme que fan que sigui una lectura molt atenta, delicada i voluptuosa que cal assaborir a petits glops. Hi ha paràgrafs que sembla que llegeixis un tractat de psicologia i d'altres que llegeixis poesia. Si em fessin descriure el llibre i l'autora amb una paraula seria fascinant. Us deixo uns quants fragments dels molts subratllats i aprofito per reclamar més Nin en català.

"L'enemic de l'amor no és mai fora, no és un home o una dona, sinó el que ens falta a nosaltres mateixos."

"Quan finalment es va adormir, ho va fer amb el son inquiet del vigilant nocturn, sempre conscient dels perills i les traïcions d'un temps que mirava d'estafar-la deixant que els rellotges marquessin les hores mentre ella no era desperta per caçar el que contenien."

"I aleshores quedava parada de l'absurditat d'aquella expectativa: buscava una altra mena de fusió perquè no havia assolit la sensual, aconseguir la llibertat dels homes per l'aventura, arribar al gaudi sense dependència, cosa que potser l'alliberaria de tots els neguits derivats de l'amor."

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

Publicat per Labreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa (mireu què diu el traductor sobre el llibre)

5 comentaris:

SU ha dit...

Fe, ara sí que ja ho tinc clar! Quan acabi les lectures que tinc entre mans (i entre ulls), m'hi poso! Només li he de birlar a la Leire...

Una abraçada amb moltes ganes de veure't!

SU

24 de setembre de 2011, 21:53 una-espia-la-casa-de-lamor
digue'm ariadna ha dit...

... Una bona lectura, i, sí, en volem més en català...

28 de setembre de 2011, 15:31 una-espia-la-casa-de-lamor
Ferran Ràfols Gesa ha dit...

N'hi haurà més, de Nin en català, com a mínim un llibre de relats, i no trigarà gaire. Un llibre que a la vegada s'assembla molt i és radicalment diferent a Una espia a la casa de l'amor...

De moment el llibre no ha tingut gairebé gens de ressó a la premsa, però sembla que ha agradat força a un grapat de llibreters. Una alegria.

30 de setembre de 2011, 17:13 una-espia-la-casa-de-lamor
L'Espolsada llibres ha dit...

Que bé això que ens dius :)
Pensa que als llibreters quan se'ns posa una cosa entre cella i cella ;P

30 de setembre de 2011, 19:07 una-espia-la-casa-de-lamor
Toni ha dit...

M'han agradat molt les frases que citaves. Anaïs Nin fa moltes reflexions d'aquest tipus. Vaig llegir alguns volums dels seus diaris fa mé de 10 anys i els tenia tots subratllats. És una llàstima que no estiguen traduïts al català: no ho puc entendre. Aquest llibre que citaves m'ha recordat aquell estil analític. Molt interessant.

31 d’octubre de 2011, 12:54 una-espia-la-casa-de-lamor

Lectures de l'Espolsada: Sunset Park

Lectures de l'Espolsada: Sunset Park

dissabte, 22 de gener de 2011

Sunset Park


"L'únic luxe que es permet és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una addicció de la qual no es vol curar."

Estic en ratxa lectora de bones novel·les i ho vull compartir! Alhora que vull confessar que, jo com el protagonista de Sunset Park, també pateixo aquesta addicció.
Previnguda pels comentaris que l'Auster ja no era l'Auster i desanimada per alguns companys llibreters, m'he tapat els ulls i les orelles i m'he capbussat de ple a Sunset Park i us he de dir que m'ha agradat molt.

En Miles Heller és un jove brillant amb un futur prometedor que de cop abandona casa seva i els seus pares. Decideix que ha de començar de nou i trencar amb un passat que el turmenta fins a límits que no pot resistir. Deixa la universitat i recorre els Estat Units sobrevivint amb feines miserables. A Florida s'enamora de la Pilar, una noia intel·ligent i especial, però menor d'edat. Davant del perill que això suposa i transcorreguts 7 anys de la seva fugida, decideix tornar a Nova York i viure en una casa ocupada per intentar refer les relacions familiars malmeses mentre espera la majoria d'edat de la Pilar.

Els habitants de la casa mereixen un capítol a part, com tenen a la novel·la. Jo sento una especial estima per un percussionista anomenat Bing que es capaç de treballar a l'Hospital de les coses trencades: "Ell assegura que s'equivoquen, que els avenços tecnològics de les últimes dècades de fet només han reduït les possibilitats de vida. En una cultura d'usar i llençar engendrada per la cobdícia d'unes empreses que només busquen el benefici propi, el paisatge s'ha tornat cada cop més depriment, cada cop més alienant, cada cop més buit de significat i de propòsits de consolidació. Els seus actes de rebel·lió potser són insignificants, gestos malhumorats que no serveixen de res o de ben poca cosa fins i tot a curt termini, però ajuden a elevar la seva dignitat com a ésser humà, a ennoblir-lo als seus propis ulls."

També em commou el pare d'en Miles, en Morris Heller, editor reconegut de la seva pròpia editorial independent. I l'Alice Bergstrom que treballa unes hores setmanals al PEN mentre acaba la seva tesi doctoral.

Sunset park
és un calidoscopi de personatges que van fluint a mesura que roda la novel·la. Van i vénen de la mà d'Auster que els fa aparèixer per anar-se trobant i així anar lligant els caps d'una història que ens recorda que la vida va molt ràpid per perdre el temps amb foteses. Si en l'apunt anterior deia que la vida estava feta de sentiments, en aquest em reafirmo que els sentiments ens els provoca la gent, però també un bon llibre, l'art o una copa de vi compartida. Passin, seguin i llegeixin un Auster preocupat per la situació política i econòmica actual i les seves conseqüències.

Us deixo amb un vídeo de l'autor llegint un fragment de la novel·la:



Publicat per 62/Anagrama

11 comentaris:

el llibreter ha dit...

A mi també m'ha agradat molt Sunset Park, sobretot per la teranyina de correspondències internes que teixeix Paul Auster amb senzillesa i eficàcia.

Salutacions cordiuals.

22 de gener de 2011, 13:04 sunset-park
viu i llegeix ha dit...

feia vacances d'auster una temporada,veig que les hauré d'acabar

22 de gener de 2011, 16:20 sunset-park
Rosa ha dit...

No he volgut llegir mai res de l'Auter, però amb aquesta ressenya m'ho pensaré.
Fins aviat

22 de gener de 2011, 16:30 sunset-park
digue'm ariadna ha dit...

... Fa molt que no llegeixo res de Paul Auster, pel que dius, aquest pot ser un bon retrobament...

22 de gener de 2011, 17:22 sunset-park
kweilan ha dit...

Jo tb l'he llegit i m'estava pensant la ressenya. Bon apunt!

22 de gener de 2011, 17:35 sunset-park
Mireia ha dit...

Com l'Ariadna fa segles que no llegeixo res d'Auster perquè no m'acaba de venir bé i després de la teva ressenya potser faig un pensament

23 de gener de 2011, 11:40 sunset-park
SU ha dit...

Com altres blogaires, fa molts anys que no llegeixo Auster, que m'havia entusiasmat en el seu moment però que, arribat un punt, em va agafar mandra...

Li haurem de tornar a donar una oportunitat.

Gràcies Fe, com sempre...

SU

24 de gener de 2011, 10:50 sunset-park
Màgia ha dit...

Vaig llegir una novel·la d'Auster però no em va agradar. Tanmateix, després de llegir la teva ressenya, dono una segona oportunitat a l'autor i m'apunto l'obra a la llista de pendents. "Un calidoscopi de personatges"... sembla molt prometedor. Ens llegim!

25 de gener de 2011, 20:54 sunset-park
elsenyorasul ha dit...

Hola,

em van agradar els personatges, sí, i crec que la manera d'entramar les històries és un encert. Pero la manera de transmetre la història em sembla massa poc profunda, ens ho dóna tot ja fet.

Fins aviat.

27 de gener de 2011, 1:04 sunset-park
Tonina ha dit...

La propera compra...segur!
El vídeo és espectacular, m'agrada molt!
Auster no és de lectura fàcil però té alguna cosa que em va enganxar...

27 de gener de 2011, 10:37 sunset-park
L'Espolsada llibres ha dit...

Potser és cert que falta profunditat en alguns personatges, però volia reivindicar el llibre perquè a mi m'ha agradat i sembla que darrerament que t'agradi un Auster sigui pecat!

27 de gener de 2011, 10:42 sunset-park

Lectures de l'Espolsada: Sukkwan Island

Lectures de l'Espolsada: Sukkwan Island

dissabte, 8 de gener de 2011

Sukkwan Island


"No es podia treure del cap que ell era en aquella illa precisament per viure el somni del seu pare."

I comencem la primera ressenya de l'any amb un llibre que m'ha deixat en un estat de letargia lectora durant uns dies. Sukkwan Island és un relat duríssim que David Vann escriu per intentar entendre allò que va portar el seu pare al suïcidi. Nascut a Alaska, els seus pares se separen i David marxa a viure amb la mare a Califòrnia. Un bon dia el seu pare li truca per convidar-lo a passar un any en una illa d'Alaska deshabitada, David que és un nen, rebutja l'oferta del pare i aquest se suïcida. Aquesta és la crua realitat amb què David Vann ha de créixer i que el porta escriure per intentar entendre una part del que ha estat la seva vida.

A partir d'aquests trets autobiogràfics Vann escriu aquest relat escruixidor, amb girs sorprenents. Neu, gel, natura, desassossec, depressió, riu, salmó, cabana, incomunicació són paraules que t'acompanyen mentre passes pàgines amb l'esperança que l'optimisme tregui el cap. No és un llibre amable de recomanar, però sí una lectura obligatòria que ens permet endinsar-nos en la part més salvatge dels humans i descobrir que les relacions poden no ser fàcils.

En Roy, un adolescent de 13 anys, diu que sí a la proposta del seu pare de passar un any a l'illa de Sukkwan, però ben aviat descobreix que se'n vol tornar a casa. La supervivència més bàsica és converteix en l'escapada per no sentir el pare plorar cada nit, per no descobrir que són pràcticament dos desconeguts. Un mirall que ens permet veure com els adults sovint no sabem resoldre la pròpia existència i aboquem les frustracions en els més petits.

"No hi va haver bones èpoques després d'allò. El seu pare es va tancar en si mateix i en Roy se sentia sol. Quan el temps era desastrós, el seu pare llegia, i quan només era dolent, sortia a caminar tot sol. Només parlaven per dir coses de l'estil de, Potser és hora que fem el dinar, o, Has vist els meus guants? En Roy no treia els ulls de sobre al seu pare però no va poder descobrir cap esquerda en la seva closca de desesperació. S'havia tornat impenetrable."

Publicada per Empúries/Alfabia

11 comentaris:

Mireia ha dit...

potser és un bon llibre, però com bé dius dificil de recomar i possiblement no m'hi decideixi. N'esperaré un de més optimista

8 de gener de 2011, 17:35 sukkwan-island
SU ha dit...

Ostres, Fe, comences "forta"!!!

Però, malgrat la duresa, sembla una bona història i, si està ben escrita...

Gràcies!

SU

8 de gener de 2011, 18:49 sukkwan-island
Rosa ha dit...

Un llibre així, no m'estranya que t'hagi fet reflexionar. Que cal pensar de l'autor?
El deixaré per més endavant

Fins aviat

8 de gener de 2011, 20:11 sukkwan-island
viu i llegeix ha dit...

Em tempta molt, l'afegeixo a sac , però haurà d'esperar, que ara no tinc el cap per lectura dura.

9 de gener de 2011, 13:58 sukkwan-island
Anònim ha dit...

Hola Fe! Em va impactar força aquest llibre. Era molt tard de nit quan vaig girar l'últim full i vaig haver d'agafar un altre llibre més "alegre" per no pensar-hi. Està molt ben traduït! Gràcies per la recomanació!
Elaine, Sabadell

9 de gener de 2011, 18:40 sukkwan-island
L'Espolsada llibres ha dit...

És una història dura però que val la pena de llegir. És ficció però amb un rerafons que fa pensar molt...

11 de gener de 2011, 10:08 sukkwan-island
Llibreria L'Illa ha dit...

És una molt bona història. Això de la duresa també és relatiu. Podem empassar-nos novel·les policiaques on surten infinitats d'assassinats sense que ens esgarrifem.

12 de gener de 2011, 0:03 sukkwan-island
L'Espolsada llibres ha dit...

La duresa és relativa, cert, però a mi no m'esgarrifa una mort en si, sinó la incomunicació permanent entre pare i fill, la incapacitat d'un pare per trobar-se a si mateix i reconèixer el fill... El veure com un fill vol acostar-se al pare i no sap ni per on començar...

12 de gener de 2011, 9:41 sukkwan-island
Tonina ha dit...

Me l'apunto però no per ara, esperaré les properes vacances..sembla dur...

12 de gener de 2011, 17:05 sukkwan-island
elsenyorasul ha dit...

Una història molt dura, però amb un gir molt interessant, d'aquells que renoven la novel·la i que donen un nou sentit a les pàgines que has llegit. POtser la segona part és un xic massa (massa llarga, massa truculenta). Estic d'acord amb tu que la duresa no està tant en el fet més obvi, sinó en la manera com el pare arrossega el fill a l'abisme.

17 de gener de 2011, 0:42 sukkwan-island
Anna ha dit...

Fe, ja el tinc. L'acabo de comprar i després del que vàreu explicar ahir nit al club de lectura, el començaré a llegir "amb prudència emocional"...

23 de setembre de 2011, 11:40 sukkwan-island

Lectures de l'Espolsada: Sukkwan Island

Lectures de l'Espolsada: Sukkwan Island

dissabte, 8 de gener de 2011

Sukkwan Island


"No es podia treure del cap que ell era en aquella illa precisament per viure el somni del seu pare."

I comencem la primera ressenya de l'any amb un llibre que m'ha deixat en un estat de letargia lectora durant uns dies. Sukkwan Island és un relat duríssim que David Vann escriu per intentar entendre allò que va portar el seu pare al suïcidi. Nascut a Alaska, els seus pares se separen i David marxa a viure amb la mare a Califòrnia. Un bon dia el seu pare li truca per convidar-lo a passar un any en una illa d'Alaska deshabitada, David que és un nen, rebutja l'oferta del pare i aquest se suïcida. Aquesta és la crua realitat amb què David Vann ha de créixer i que el porta escriure per intentar entendre una part del que ha estat la seva vida.

A partir d'aquests trets autobiogràfics Vann escriu aquest relat escruixidor, amb girs sorprenents. Neu, gel, natura, desassossec, depressió, riu, salmó, cabana, incomunicació són paraules que t'acompanyen mentre passes pàgines amb l'esperança que l'optimisme tregui el cap. No és un llibre amable de recomanar, però sí una lectura obligatòria que ens permet endinsar-nos en la part més salvatge dels humans i descobrir que les relacions poden no ser fàcils.

En Roy, un adolescent de 13 anys, diu que sí a la proposta del seu pare de passar un any a l'illa de Sukkwan, però ben aviat descobreix que se'n vol tornar a casa. La supervivència més bàsica és converteix en l'escapada per no sentir el pare plorar cada nit, per no descobrir que són pràcticament dos desconeguts. Un mirall que ens permet veure com els adults sovint no sabem resoldre la pròpia existència i aboquem les frustracions en els més petits.

"No hi va haver bones èpoques després d'allò. El seu pare es va tancar en si mateix i en Roy se sentia sol. Quan el temps era desastrós, el seu pare llegia, i quan només era dolent, sortia a caminar tot sol. Només parlaven per dir coses de l'estil de, Potser és hora que fem el dinar, o, Has vist els meus guants? En Roy no treia els ulls de sobre al seu pare però no va poder descobrir cap esquerda en la seva closca de desesperació. S'havia tornat impenetrable."

Publicada per Empúries/Alfabia

11 comentaris:

Mireia ha dit...

potser és un bon llibre, però com bé dius dificil de recomar i possiblement no m'hi decideixi. N'esperaré un de més optimista

8 de gener de 2011, 17:35 sukkwan-island (1)
SU ha dit...

Ostres, Fe, comences "forta"!!!

Però, malgrat la duresa, sembla una bona història i, si està ben escrita...

Gràcies!

SU

8 de gener de 2011, 18:49 sukkwan-island (1)
Rosa ha dit...

Un llibre així, no m'estranya que t'hagi fet reflexionar. Que cal pensar de l'autor?
El deixaré per més endavant

Fins aviat

8 de gener de 2011, 20:11 sukkwan-island (1)
viu i llegeix ha dit...

Em tempta molt, l'afegeixo a sac , però haurà d'esperar, que ara no tinc el cap per lectura dura.

9 de gener de 2011, 13:58 sukkwan-island (1)
Anònim ha dit...

Hola Fe! Em va impactar força aquest llibre. Era molt tard de nit quan vaig girar l'últim full i vaig haver d'agafar un altre llibre més "alegre" per no pensar-hi. Està molt ben traduït! Gràcies per la recomanació!
Elaine, Sabadell

9 de gener de 2011, 18:40 sukkwan-island (1)
L'Espolsada llibres ha dit...

És una història dura però que val la pena de llegir. És ficció però amb un rerafons que fa pensar molt...

11 de gener de 2011, 10:08 sukkwan-island (1)
Llibreria L'Illa ha dit...

És una molt bona història. Això de la duresa també és relatiu. Podem empassar-nos novel·les policiaques on surten infinitats d'assassinats sense que ens esgarrifem.

12 de gener de 2011, 0:03 sukkwan-island (1)
L'Espolsada llibres ha dit...

La duresa és relativa, cert, però a mi no m'esgarrifa una mort en si, sinó la incomunicació permanent entre pare i fill, la incapacitat d'un pare per trobar-se a si mateix i reconèixer el fill... El veure com un fill vol acostar-se al pare i no sap ni per on començar...

12 de gener de 2011, 9:41 sukkwan-island (1)
Tonina ha dit...

Me l'apunto però no per ara, esperaré les properes vacances..sembla dur...

12 de gener de 2011, 17:05 sukkwan-island (1)
elsenyorasul ha dit...

Una història molt dura, però amb un gir molt interessant, d'aquells que renoven la novel·la i que donen un nou sentit a les pàgines que has llegit. POtser la segona part és un xic massa (massa llarga, massa truculenta). Estic d'acord amb tu que la duresa no està tant en el fet més obvi, sinó en la manera com el pare arrossega el fill a l'abisme.

17 de gener de 2011, 0:42 sukkwan-island (1)
Anna ha dit...

Fe, ja el tinc. L'acabo de comprar i després del que vàreu explicar ahir nit al club de lectura, el començaré a llegir "amb prudència emocional"...

23 de setembre de 2011, 11:40 sukkwan-island (1)