Lectures de l'Espolsada: 46 poemes 2 contes

Lectures de l'Espolsada: 46 poemes 2 contes

dissabte, 30 de març de 2013

46 poemes 2 contes


46-poemes-2-contesL'aire de la primavera

Plouen lletres i flors ballarines.
El mar mira enlaire
i es queda parat:
-A quin núvol estrany hi ha florida?
i les lletres, qui les ha traçat?

Tot el cel es transforma en rialla:
- Mar! com t'has envellit!
no entens l'aire de la primavera?

                                           Són els vents que escriuen
                                             un llibre florit!

Publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Il·lustrat per Àfrica Fanlo

Lectures de l'Espolsada: A l'abril llibres mil

Lectures de l'Espolsada: A l'abril llibres mil

dissabte, 27 d’abril de 2013

A l'abril llibres mil

Un seguit d'imatges que mostren l'activitat a casa nostra aquest mes d'abril. Un agraïment públic a en Màrius Serra i en Jordi Puntí; a la gent del club; a tothom que ha confiat en la llibreria i unes gràcies especials per a la Marta, en Josep M, en Ramon, la Julia, en Pedro, l'Anna, la Sara, la Núria, en Joan, en Vicent, la Glòria, la Teresa, en Joan Carles, en Dani, la Cristina, l'Àlex, la Cívica i als del bar del costat! I un somriure etern a les quatre magnífiques. I una menció especial per al meu fill que ha retrobat la mare després de Sant Jordi.

a-labril-llibres-mil
Màrius Serra, Plans de futur

a-labril-llibres-mil
Jordi Puntí, Plans de futur

a-labril-llibres-mil
El caos

a-labril-llibres-mil
Visita escoles

a-labril-llibres-mil
Escoles

a-labril-llibres-mil
Els meus llibres de Sant Jordi

a-labril-llibres-mil
Coses boniques

a-labril-llibres-mil
L'uniforme

a-labril-llibres-mil
Muntant

a-labril-llibres-mil
Això ja és una realitat

a-labril-llibres-mil
Quin goig veure la plaça plena. Foto Ajuntament de Les Franqueses

a-labril-llibres-mil
Lectures del club

a-labril-llibres-mil
4 anys de club

a-labril-llibres-mil
mmmm!
a-labril-llibres-mil
El punt de llibre guanyador és de la Marta Lladó Cardona

4 comentaris:

hypatia ha dit...

intensament vital,
talment una abraçada forta i fonda
moltes gràcies, per tot !! ;*)

27 d’abril de 2013, 13:51 a-labril-llibres-mil
Trotalibros ha dit...

M'hauria agradat assistir a aquesta festa però el dia de Sant Jordi no vaig parar amunt i avall per Barcelona, buscant les millors firmes!

27 d’abril de 2013, 18:43 a-labril-llibres-mil
Muntsa ha dit...

Gràcies per ajudar-nos a sonmiar, a relaxar-nos i viure moments fantastics.
Llàstima que amb els meus horaris no puc participar en el club de lectura.
Felicitats i gràcies per donar alegria al poble.

27 d’abril de 2013, 22:18 a-labril-llibres-mil
viu i llegeix ha dit...

quina marxa!!! que duri molts anys

1 de maig de 2013, 22:22 a-labril-llibres-mil

Cartes elèctriques: Alice Munro per Dolors Udina

cartes elèctriques: Alice Munro per Dolors Udina

Avís del blog per email

28 de març de 2013

Alice Munro per Dolors Udina

Avui la carta és de Dolors Udina, traductora al català de tres volums de contes d'Alice Munro —el darrer, Estimada vida, acaba de sortir—. La foto la clavo jo: llegint Udina sobre Munro m'han vingut al cap els artistes de la pedra seca. Si bé llegint Munro per Udina és un altre element que em ve al cap: allò que més admiro, en les seves traduccions, és que preserven la transparència i el moviment de la prosa de Munro; moviments d'aigua.


Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important. 
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.

alice-munro-per-dolors-udina
Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.      


1 comentari:

  1. alice-munro-per-dolors-udina

    La setmana passada em van regalar "Estimada Vida". És el primer llibre que llegeixo de l'Alice Munro i he quedat impressionada. Els seus relats són com una teranyina que has d'anar estripant per poder avançar i quan arribes al final estàs atrapada. Tal com l'he acabat el tornaré a començar. Amb una lectura no n'hi ha prou i la vull esprémer.
    Gràcies per aquesta traducció tan acurada.

    ResponElimina

Lectures de l'Espolsada: Al prat

Lectures de l'Espolsada: Al prat

dissabte, 13 de juliol de 2013

Al prat

La Yu-Chan se'n va d'excursió al riu amb els pares i el seu germà. El pare la crida perquè s'acosti a la riba però ella no en té ganes... de sobte, una papallona d'ales taronges i taques negres passa volant, la Yu-Chan la segueix i s'endinsa en el prat.

al-prat
Komako Sakai

Perd de vista la papallona, però un saltamartí de color verd se li posa damunt del braç, el vent bufa i el moviment de les fulles fa un xiuxiueig, la Yu-Chan descobreix la natura, que la porta d'un lloc a l'altre fins que de cop tot és fosc, se senten molts sorolls, però quan la por i les llàgrimes ja surten arriba la mare que sempre sap on ets.

al-prat
Komako Sakai

al-prat
Komako Sakai

al-prat
Komako Sakai


Un poema visual, un llibre delicat, unes il·lustracions plenes de llum. Una història d'iniciació a la natura per als més petits però que farà les delícies dels més grans. Me n'he enamorat, es nota?

Buscant informació m'he topat amb aquest enllaç. Quan ens preguntem per què hi ha països que tenen un gust per la lectura incorporat, la resposta la trobarem en aquest material. Hi ha qui pensa com treballar la lectura a l'aula, a casa, fent que els infants siguin partícips i protagonistes d'allò que llegeixen. Quina enveja! 

Traduït per Fina Marfà
Publicat per Corimbo

1 comentari:

sargantana ha dit...

tenim un somni,
si tambe es el vostre...
us convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

us hi esperem !!

14 de juliol de 2013, 0:29 al-prat

Lectures de l'Espolsada: Bones vacances

Lectures de l'Espolsada: Bones vacances

dissabte, 27 de juliol de 2013

Bones vacances

bones-vacances
Al prat, Yukiko Katato, il·lustracions de Koamko Sakai, ed. Corimbo

Bones vacances, sigueu feliços i llegiu molt.
El blog de l'Espolsada se'n va de vacances amb la maleta plena de bones propostes. Fins aviat.
Salut i llibres!

Fe

Lectures de l'Espolsada: Coral Glynn

Lectures de l'Espolsada: Coral Glynn

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Coral Glynn

coral-glynn

Peter Cameron torna a sorprendre'ns amb una novel·la radicalment oposada a Algún día este dolor te será útil. El lector pot sentir-se desubicat quan la comenci si busca els paisatges urbans del llibre anterior, Cameron abandona la ciutat de Nova York i el jove protagonista per situar-nos a l'Anglaterra rural dels anys cinquanta. Peter Cameron fa una cosa molt bonica i és fer una novel·la d'homenatge a la literatura britànica, a les Brontë i a una sèrie d'escriptors que deu tenir com a referents i així ens regala una novel·la anglesa feta als Estats Units.

Som als anys 50, una jove infermera sense família, anomenada Coral Glynn, accepta una feina en una casa de camp perduda enmig del no res. Ha de tenir cura de la senyora Hart, una velleta amb una malaltia en fase terminal, que conviu amb la minyona i el seu fill, un militar convalescent de les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Com si d'una novel·la de misteri es tractés, Cameron recrea amb gran encert l'atmosfera que es viu en aquella casa, pots copsar l'ambient tens, el fred, la boira i la contenció, la mort macabra d'una nena, un anell que desapareix, dos personatges solitaris que acaben trobant en l'amor una fugida endavant...

"La humedad excesiva del jardín no les preocupaba a nadie en Hart House, salvo a la nueva enfermera, que había llegado el jueves y que, las dos tardes que hizo más o menos buen tiempo, había intentado sentarse fuera un rato, lejos de la tensión y la enfermedad que reinaban en la casa. Pero el jardín le parecía inhóspito, de modo que había decidido quedarse dentro."

Cameron dibuixa molt bé els seus personatges i per això acabes patint i sentint al costat de la Coral Glynn. És una novel·la de petites escenes, molt cinematogràfica -potser pel seu ofici de guionista de cinema-. Em quedo amb el moment en què la Coral Glynn es compra el vestit de núvia i quan arriba a l'habitació de l'hotel on s'està i se l'emprova descobreix que tota sola no se'l pot cordar i decideix tornar-lo, quina metàfora de la solitud.
Cameron escriu una història d'amor particular entre la Coral i en Clement, l'una amb ferides invisibles, les de l'ànima, l'altre amb ferides de guerra, físiques, però tots dos sols en l'ambient repressiu i purità de l'època. No es pot, ni vull, explicar massa cosa més per no desvetllar una història de final sorprenent, que et manté atrapat en el llibre. Peter Cameron domina molt bé el temps narratiu, el que ens vol dir i com ens ho vol explicar.

"-Creo que le gusto- dijo Clement-. A su manera tímida y callada, quiero decir. No es que sea obvio. Pero cuando estamos juntos, tengo la sensación...
- ¿De qué?
- No lo sé. Tal vez solamente lo imagino. Hay algo, sin embargo... algo extraño. Insólito, quiero decir. Cierto sentimiento que me parece que compartimos.
-¿Y qué sentimiento es ese?
- No lo llamaría felicidad. Alivio, quizá. La sensación de que hay algo vivo entre los dos. Cierta conexión, supongo."

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda per Patricia Antón

5 comentaris:

Anònim ha dit...

La vaig trobar fluixeta!

Ada

12 d’octubre de 2013, 12:13 coral-glynn
L'Espolsada llibres ha dit...

Oi Ada, doncs a mi em va captivar des de la primera pàgina fins a l'última, me la vaig empassar en un sol dia.

12 d’octubre de 2013, 20:17 coral-glynn
Anònim ha dit...

Mira, tu! Doncs m'alegro!...jo me la vaig acabar ràpid però no em va aportar massa, no li vaig acabar de trobar raó de si!

Ada

12 d’octubre de 2013, 20:46 coral-glynn
viu i llegeix ha dit...

em va agradar mooolt l'anterior, espero que aquets no em decebi... també a la llista dels desitjos!

28 d’octubre de 2013, 20:07 coral-glynn
Alex Pler ha dit...

L'he acabat avui. Després de gaudir tant amb "Algún día este dolor te será útil", estava convençut que aquesta m'agradaria menys (de primeres, la temática no m'atreia). I ha sigut ben bé al contrari.

És un llibre emotiu, ben escrit, o més que això: escrit de forma precisa, res hi sobra, l'autor sap com mostrar-te el significat de cada gest, cada frase, cada emoció. M'impacta molt que pugui dir tant amb tant poques paraules, m'haig de treure el barret.

Autor fetitxe, definitivament. Ja va sent hora de que el tradueixin al català!

Una abraçada!

29 de novembre de 2013, 23:16 coral-glynn

Lectures de l'Espolsada: Del color de la leche

Lectures de l'Espolsada: Del color de la leche

dissabte, 23 de novembre de 2013

Del color de la leche

del-color-de-la-leche

Som a l'any 1830 en una granja de l'Anglaterra rural. La Mary és una nena de 15 anys, analfabeta, que viu amb la seva família treballant la terra de sol a sol, feina per la qual no cal haver anat a estudi i més si ets una nena. La Mary que té el cabell del color de la llet conviu amb un defecte de naixement a la cama que la fa coixejar una mica, el pare sap que serà difícil de casar i la fa treballar com a ningú entre vaques i gallines, al camp i ajudant la mare amb les tasques de la llar. Un pare que l'envia a treballar com a minyona a casa del vicari, que té la dona malalta, perquè en tingui cura. Ella que és una nena es veu obligada a deixar la família i l'avi, a qui tant estima, per passar a viure en una altra casa que si bé és plena de confort i on ben ràpid es guanya l'estima de la mestressa, tot li és estrany. Tot i així el vicari l'ensenya a llegir i quan la mestressa mor la reté al seu costat.

El que és un argument de novel·la clàssica d'ambient rural esdevé un petit tresor per la forma com està estructurada, seguint el pas de les estacions de l'any; per una veu narrativa en primera persona plena de defectes fruit de l'aprenentatge tardà de lectura, que no us sorprengui l'absència de majúscules i la puntuació del llibre; per la rebel·lia d'una nena de 15 anys que aviat descobreix que la llibertat sempre té un preu i que és conseqüent amb tots els seus actes; per demostrar que en qualsevol entorn aparentment bucòlic sempre s'hi amaga la història d'alguna dona que pateix.

"era el año del señor mil ochocientos treinta y mi padre vivía en una granja y tenía cuatro hijas de les cuales yo soy la que nació hace menos tiempo.
     en la casa también vivían una madre y un abuelo.
     no teníamos la costumbre de dejar que los animales vivieran en la casa aunque a veces los corderitos se metían si no encontraban a sus madres y teníamos que darles de comer por la noche.
    la historia empieza en el año mil ochocientos trienta. los años son del señor."

D'aquells petits llibres que et reconcilien amb el món.

Publicada per Sexto Piso
Traduïda per Mariano Peyrou

Lectures de l'Espolsada: Deu oques blanques

Lectures de l'Espolsada: Deu oques blanques

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Deu oques blanques

deu-oques-blanques

Un dia reps un correu d'una editora entusiasta, et diu que en Gerbrand Bakker treu novel·la nova i que a l'octubre serà aquí presentant-la. Hem pensat, em diu, que vingui a l'Espolsada, com ho veus?

La resposta la teniu aquí, em vaig llegir les galerades del llibre, abans d'acabar-les ja tenia clar que volia fer el llibre al club de lectura, li vaig proposar a la Laura si era possible, i sí, els somnis es fan realitat. Precisament fa un any al club de lectura vam llegir A dalt tot està tranquil i un any més tard en Gerbrand Bakker s'ha assegut amb nosaltres per parlar-nos de Deu oques blanques.

Deu oques blanques narra la vida d'una dona que fuig del seu país natal, Holanda, i que s'estableix a Gal·les per tornar a començar o potser per simplement ser. Allà, lloga una casa de camp amb deu oques blanques que corren pel jardí. Les oques van desapareixent, ningú sap com, sense deixar ni rastre. Un jove desconegut s'instal·la a casa seva i la protegeix no se sap de què, però sí de qui.
La protagonista, que treballava a la universitat com a professora de literatura anglesa, quan fuig s'emporta la seva tesi sobre la poetessa nordamericana Emily Dickinson, la seva poesia és present durant la novel·la, (comença amb un poema del que l'autor n'és fan i que l'ha portat a escriure la novel·la per entendre'l!) Sabem que va tenir una relació amb un jove del primer curs universitari, també sabem que el marit intenta cremar el departament quan ho descobreix...

deu-oques-blanques

Pau, silenci, revolta silenciosa, recerca d'un mateix, natura, olor, escalfor, expectació, solitud, llibertat per escollir... són paraules que els membres del club van triar per definir la novel·la, així vam començar la sessió amb en Bakker, llegint aquestes paraules per després donar peu a una vetllada única, plena de sentit de l'humor -holandès-, de vi i molta literatura. En aquest enllaç podeu llegir una magnífica ressenya del llibre.

deu-oques-blanques



deu-oques-blanques

A mi només em cal dir-vos que sóc fan de Bakker, del seu estil, dels ambients literaris que sap recrear, dels espais, de la sensibilitat de la seva escriptura i sóc fan de les editorials que confien en les llibreries de comarques i ens fan regals com els d'ahir.

Una menció especial a la Maria Rosich per la traducció de l'holandès i la Dolors Udina per la traducció dels poemes de la Dickinson.

Publicat per Raig Verd

1 comentari:

viu i llegeix ha dit...

diria, quina sort tens! però els que et coneixem com a llibretera sabem que t'ho has treballat i ara et mima tothom: editorials, clients, i aviat serna els autors que demanaran de venir a l'espolsada a presentar llibres. I no només els locals, els del largo y ancho mundo també!.

Les oques blanques ja son a la lllista dels meus desitjos

28 d’octubre de 2013, 20:04 deu-oques-blanques