Americanah

Dissabte, 5 de novembre de 2016

Ara fa onze anys vaig trepitjar Etiòpia per primera vegada, la sensació d'arribar de nit a Addis Abbeba i ser de les poques persones blanques de la ciutat incomoda. Dies després, al sud del país en una zona de tribus nòmades, la sensació de baixar del cotxe i ser envoltada per tot de dones que es reien de la meva pell, dels ulls i de les pigues és un exercici que tots hauríem de viure. Ser l'altre per unes hores, per uns dies, ser l'observat, el tocat, l'estrany és necessari per copsar o intentar entendre què sent una persona que ho deixa tot per començar de nou en un lloc radicalment diferent al del seu origen, amb la diferència que jo vaig poder triar quan volia tornar a casa. Us explico tot això perquè Americanah és una novel·la sobre la raça, la presa de consciència de ser diferent i la frustració de descobrir que el color de la pell és un handicap per ser part d'una societat.

Ifemelu i Obizne són dos adolescents, enamorats, nigerians que volen fugir de la dictadura militar del seu país i de l'escàs futur que espera a dues ments brillants. Ifemelu té l'oportunitat d'anar a Brooklyn a estudiar perquè hi té una tia i Obizne, seduït per la literatura occidental, vol afegir-s'hi més endavant, aquest era el seu somni. La realitat és ben diferent de la imaginada. Ifemelu malgrat tenir un expedient acadèmic brillant pren consciència de la negritud i experimenta el significat de no pertànyer a la majoria. Viure una relació en la distància i encara més quan està del tot deprimida fa que es vagi desvinculant de casa, del seu país. Els atemptats de l'11S fan que Obizne no pugui viatjar als Estats Units i prova sort a Londres on esdevindrà un sense papers a la cerca d'una feina digna i del número de la seguretat social. No serà fins dues dècades més tard que es retrobaran després d'un periple vital complicat. 

La novel·la comença a la perruqueria on Ifemelu es fa trenes per tornar a casa, Nigèria, Adichie utilitza el cabell afro com a metàfora de vida d'aquests dos joves. Descobrir, acceptar i sentir-te'n orgullós, un procés amb el cabell duríssim perquè no és una qüestió estètica sinó identitària. Ifemelu malgrat l'èxit professional, les relacions amb persones blanques té una necessitat imperiosa de parlar de la seva pell i així és com crea un blog on escriu sobre la negritud. Mai a Nigèria s'havia qüestionat el color de la pell, però al arribar als Estats Units pren consciència de com n'és d'important el color a l'hora de trobar feina, parella... ser negre resta, no suma (brutal el dia que explica que entra a un centre d'estètica per depilar-se les celles i li diuen que no depilen dones amb el cabell arrissat). Obizne no té gaire més sort a Londres i acaba repatriat a Nigèria amb l'ànima feta bocins. El blog comença a tenir seguidors que la conviden a fer conferències, rep donatius... Ifemelu transforma la seva ràbia en paraules que acaben arribant a molta gent, escriu un blog planer però amb molt contingut intel·lectual i també empíric, Ifemelu no teoritza sobra la raça sinó que l'explica: "La única razón por la que dices que la raza no fue causa de conflictos es porque desearías que no lo hubiera sido. Es lo que deseamos todos. Pero es mentira. Yo vengo de un país donde la raza no era motivo de conflicto; no pensaba en mí como negra, y me convertí en negra precisamente cuando llegué a los Estados Unidos. Cuando eres negro en Estados Unidos y te enamoras de una persona blanca, la raza no importa mientras estáis los dos juntos y a solas, porqué estáis únicamente vosotros y vuestro amor. Pero en cuanto salís a la calle, la raza sí importa."

Al cap dels anys Ifemelu es retroba amb Obizne que és un home casat i amb una filla a qui les coses no van del tot malament. Ifemelu té un nus a l'estómac per com es va portar anys enrere, quan va desaparèixer plena de dolor i tristesa. L'Obizne es pregunta si Ifemelu serà una nigeriana americanitzada i esnob (una americanah). Nigèria estrena democràcia i ells aprenen a estimar de nou el seu país. La novel·la d'Adichie és creïble perquè ella adora ser nigeriana, té la sort de poder-se formar a l'estranger sense renunciar al seu país, ni a les tradicions, tot i que també és molt crítica amb les coses que cal canviar de Nigèria. Adichie explica molt bé el concepte que Àfrica no és un país sinó un continent, no és un tot sinó un conjunt de països, paisatges, ètnies, costums, llengües... Americanah no deixa de buscar ponts de diàleg, és una mà estesa entre cultures i una crítica al racisme econòmic, al poder corromput, a les desigualtats de classe i de gènere. 

Americanah és una obra de ficció que remou, t'emociona, és ambiciosa perquè no parla des del ressentiment sinó que denuncia veritats com a punys amb sentit de l'humor però també amb dolor. Adichie és una veu literària important, que trenca prejudicis i tòpics, i és alhora una veu necessària per construir no només ponts de ficció sinó reals. Americanah és una finestra i alhora un mirall que no emet judicis de valors sinó que dóna les eines perquè des de la ficció prenguem consciència d'allò que ens passa desapercebut o que creiem resolt.

Si us va seduir Dinaw Mengestu, Taiye Selassi i admireu Toni Morrison i Maya Angelou, aquest és el vostre llibre.

Traduïda per Carlos Milla Soler

Edita Literatura Random House