Cors de gofra/Un tresor a la neu

Dissabte, 9 de desembre de 2017

 

9

 

Amb pocs dies de diferència he llegit dues novel·les per a nois i noies d'aquelles que jo segur que hauria triat a la seva edat. Cors de gofra de la Maria Parr era una aposta segura, després d'haver llegit Tania Val de Lumbre volia saber com podia sorprendre'm l'autora que m'havia enamorat amb les aventures de la Tania. Aquesta vegada els protagonistes són dos amics, en Trille i la Lena. En Trille és un nen responsable, més aviat tímid, i acostumat a passar desapercebut en una casa amb molta gent, tot al contrari de la Lena que és una bomba de rellotgeria, viu sola amb la mare, i és pura energia, no para mai quieta, és aventurera i atrevida. En Trille i la Lena són inesperables, són amics de l'ànima i cada dia és una aventura al poblet costaner de Noruega on viuen, Knert-Mathilde.

En Trille acompanya la Lena en les seves descobertes, algunes acaben a l'hospital, sempre amb la mirada còmplice i amatent de l'avi que els vigila i els anima a sortir a l'exterior, a viure i a experimentar, per sort sempre els esperen les gofres de la tia-àvia que fan una oloreta... M'agraden els personatges de Parr perquè són nens vius i eixerits, les protagonistes són nenes que participen de la vida, que no els fa por embrutar-se ni pelar-se els genolls. Són nens amb contacte amb la natura, la respecten i l'estimen. En aquest cas en Trille i la Lena fan un tàndem formidable que descriu a la perfecció el significat de la paraula amistat, riuen i ploren quan les coses van maldades. Cors de gofra és un llibre d'aventures, les de la vida i les del joc, que transcorre des del solstici d'estiu fins al de l'any següent. Un any ple de vivències, aprenentatge, pèrdues, records d'una guerra, comiats i moltes entremaliadures. Segur que quan us parlo de la Lena us recorda a alguna noieta pèl roja, pigada i amb dues trenes? 

 

004 COLOR

 

La novel·la té unes quantres il·lustracions fetes amb aquarel·la per la Zuzanna Celej, que ja va fer la Tania, i que capten molt bé l'essència d'aquest poble tranquil, de vida lenta i molt silenci sempre i quan la Lena i en Trille no corrin per allà! Celej té un do i així ho apreciem en les seves il·lustracions realistes i precioses que ajuden a fer-nos nostres els personatges. 

Traduït per Alexandra Pujol Skjønhaug

Il·lustrat per Zuzanna Celej

Edita Nórdica libros

trsorneu

L'altra novel·la de la que volia parlar-vos és Un tresor a la neu de la nord-americana Marie McSwigan, que forma part de la imprescindible col·lecció El jardí secret de Viena que alberga literatura infantil i juvenil apta per a totes les edats.

El llibre curiosament també passa a Noruega, als anys 40, i els protagonistes també són nens i nenes que llisquen amb trineus per la neu però aquests ho fan amb un objectiu concret, el de traslladar l'or de Noruega per salvar-lo de l'espoli dels nazis. Basada en fets reals, McSwigan recrea la vida al poblet de Riswyk, l'hivern de 1940, quan les tropes alemanyes comencen a prendre el territori. En Peter Lundstrom i els seus amics són els encarregats de fingir curses de trineus per fer arribar amagats els lingots d'or fins a la costa, on l'oncle Victor ha camuflat un vaixell que salparà cap als Estats Units amb l'or. En Victor i els amics se'ls encarrega la missió d'ajudar salvar Noruega i com si d'una gran aventura es tractés el llibre de McSwigan et fa avançar àvidament per les pàgines mentre notes el fred, la mirada dels militars i la por amb què viu la població. Hi ha un capítol de Cors de gofra que parla de la guerra precisament, la que Un tresor a la neu ens descriu i mostra. Una història de tenacitat i coratge que mostra l'habilitat d'una població que confia en els nois i noies per dur a terme una missió cabdal pel futur del seu país. No hi falten espies ni descobertes sense obviar els estralls de la guerra. 

Dues novel·les adreçades a un públic de 10-13 anys, molt sòlides, ben construïdes, necessàries, que defugen dels tòpics i ajuden a construir un univers més ric, plural i tolerant. Dues narracions consistents, de les que fan lectors i deixen ganes de tornar-hi. 

Traduït per Marc Donat

Il·lustració de la coberta Ramón Paris

Editat per Viena edicions 


Tot és possible

Dissabte, 2 de desembre de 2017

 

2

 

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

 

"La Patty es va acostar al televisor i va aprimar els ulls, i al cap d'uns minuts la Lucy Barton --que havia escrit una novel·la--va aparèixer a la pantalla i la Patty va dir: "Ostres, tu!"

Strout recupera el format de l'Olive Kitteridge de contes en forma de novel·la per descriure'ns la vida dels habitants d'Amgash, Illinois, el poble d'on prové la protagonista del llibre anterior, Em dic Lucy Barton. La gent passeja encuriosida per la llibreria del poble per constatar que la Lucy Barton ha escrit un llibre, s'ha fet famosa i viu a Nova York. Una Lucy Barton que recorden amb la roba foradada, les sabates de soles gastades i a qui agradava anar a l'escola, el seu refugi. A Tot és possible el personatge de la Lucy creix perquè acabem d'entendre els interrogants que Strout només apunta al llibre anterior. Tot i que ella només apareix en un relat memorable quan torna al poble per retrobar-se amb els germans després d'anys de no haver-se vist. Llums i ombres d'una escriptora que necessita retornar a casa per mirar de guarir les ferides familiars. Un poble, una comunitat, capaç de regalar el millor, la solidaritat, però també el pitjor, el silenci que no condemna allò que tothom sap i dissimula.

Strout amb el seu estil sobri i planer aborda les relacions com ningú, les misèries de la condició humana i ho fa amb aquests relats on els protagonistes es posen al capdavant per desaparèixer dins d'una casa i tornar sortir dos carrers més enllà quan l'escriptura ho necessita (tot un homenatge a Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson). Strout té una prosa punyent i àcida com la de la dona casada amb un advocat ric: "un advocat reconegut que no hi és mai. La noia s'estima els seus fills però ho avorreix: avorreix tota la feina que porten. I li fan ràbia tant la mainadera com la senyora que li fa la feina de casa, i el marit, no en vol sentir ni mitja paraula..., i per això a ella ja no li agrada ficar-se al llit amb ell, perquè això també s'ha convertit en una feina de la casa. I dóna un cop d'ull a la resta de la seva vida i pensa: Mare de Déu, però ¿on m'he ficat? Els nens es faran grans, i ella s'adona que viu a ca l'Ensopit, i es comprarà un braçalet nou, i llavors un parell de sabates, i potser això li servirà de consol durant cinc minuts, però com més va més angoixada està, i aviat li receptaran vàliums o antidepressius, perquè la societat ja fa anys que droga les seves dones..." 

Podríem dir que Strout escriu un llibre d'antiherois, gent pobra i abusada. En canvi, la seva escriptura fa que brillin literàriament alhora que fan de mirall i denúncia de la societat en què vivim, que calla i permet fets intolerables. Strout fa protagonistes els infants de pares traumatitzats i hi posa tota l'esperança. La bellesa de la tristesa, en això Strout també és única.

 

Traduït per Esther Tallada

Editat per Edicions de 1984/Duomo en castellà  

Gnoma

Dissabte, 25 de novembre de 2017

 

 

gnoma 1 3

 

Ja fa un temps la Cristina Camarena, editora de la revista Kireei, ha fet un pas més en el món de l'edició i ara ens regala tot de contes i àlbums en una edició impecable, marca de la casa, del bon gust i saber fer. Hi ha un llibre que des que li vam veure la coberta ens va enamorar, Gnoma, un conte protagonitzat per titelles de fusta que formen part d'un espectacle de la companyia Pea green boat, aquella carona amb el barret vermell em va robar el cor. Vaig créixer amb un llibre de capçalera Los gnomos i des d'aleshores, aquests éssers del bosc que conviuen amb comunió amb la natura em fan sentir que un altre món és possible.

 gnoma 1 1

 

Gnoma ens explica la història de la Gwendolyn i la Matilda, dues amigues, molt amigues i tan diferents, una gnoma i una ocelleta. S'estimen tant que decideixen construir una casa, cadascuna amb les seva habilitats, per viure plegades. La convivència a vegades no és tan bonica com ens podríem imaginar, les petites diferències ens poden fer enfadar molt fins al punt de no parlar-nos. La Gwendolyn marxa de casa convidada a una festa però té un petit problema al bosc i caldrà demanar ajuda. Respondrà la Matilda als crits d'auxili de la seva amiga?

Un conte molt bonic sobre l'amistat, la dificultat de relacionar-nos i acceptar les nostres diferències. Ideal per als nens i necessari per als adults. Les titelles del llibre estan fetes amb fusta, llana i cuir i llueixen amb molta força amb les fotos del llibre que conviden a sortir a la natura a buscar pals, fulles, troncs i jugar, jugar molt. Que no ens faltin mai les bones històries.

 

gnoma 1 2

 

Editat per Kireei

Les tristes recances

Dissabte, 18 de novembre de 2017

 

 lespolsada caterina 048LLweb

"M'explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent."

Quin títol tan bonic per una novel·la, Les tristes recances, és evocador i alhora melancòlic com ho és la història de l'Elfrieda i la Yolandi. Dues germanes nascudes en el si d'una comunitat mennonita del Canadà, educades en un entorn sever i rígid per uns pares que dins la congregació no són del tot ben vistos perquè es permeten certes llicències que la comunitat no tolera, com ara tenir un piano i que les nenes estudiïn.

Les germanes creixen amb una relació molt ferma i de complicitat, l'Elf esdevé una pianista de prestigi mundial, amb una vida perfecta, ordenada, un marit que l'estima i un reconeixement professional que molta gent anhelaria, fins i tot la seva germana. La Yoli, en canvi, està divorciada, fa el que pot amb una filla adolescent i un fill a la Nova York, i encadena relacions sentimentals que no li surten mai bé. Escriu novel·les per joves-adults que formen part d'una sèrie que es diu Rodeo, mentre aspira a fer una novel·la literària que porta en folis dins d'una bossa del súper arreu on va. 

Una bona part de la novel·la transcorre a la planta de psiquiatria de l'hospital, l'Elfrieda ha intentant suïcidar-se per enèsima vegada, ningú entén per què ho vol fer si la vida li somriu, però ella només demana morir i troba en la seva germana la millor aliada. La Yoli que té una vida que és un desastre no entén perquè la seva germana vol morir a qualsevol preu, el pare ja va suïcidar-se temps enrere, la mare fa el cor fort i sobreviu a la tragèdia.

Toews esdevé una narradora hàbil que fa petits retrats que ens transporten al passat mennonita de la família, a la infantesa de les dues germanes, a la pressió en els pares per no seguir les normes rígides de la comunitat alhora que ens manté en el present més immediat. Malgrat ser una novel·la amb un fons molt dolorós, Toews aconsegueix fer-nos somriure en més d'una ocasió, potser perquè té pinzellades autobiogràfiques i sap que només l'humor pot salvar-nos de la desesperació. Toews aborda un tema delicat, el de la mort digna però no d'una persona amb una discapacitat funcional sinó la d'algú que ja no vol formar part d'aquest món.

"Reconfigurar i començar de nou i un altre cop. Ens arrupim en un camp aguantant-nos per les espatlles, amb els cascos a frec, refent l'estratègia i tirem endavant un altra partit. Quan era petita, vaig dir a la l'Elf (o potser només m'ho vaig dir a mi mateixa?) que li conservaria el cor. "

Les tristes recances és el punt de trobada de tot de personatges secundaris al voltant de les dues germanes que conformen una novel·la intel·ligent, necessària i molt bonica. Si teniu l'oportunitat, deixeu-vos acompanyar de bona música de piano mentre en gaudiu la lectura i pregunteu-vos constantment: què faríeu en el lloc de l'Elf i la Yoli? Estimar la teva germana és acompanyar-la fins aquí? Grans preguntes en aquesta breu novel·la de la canadenca Miriam Toews, si us agrada el to i l'escriptura de Maggie O'Farrell o Anne Tyler, ja teniu una nova candidata. 

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores editorial

El ferrocarril subterrani

Dissabte, 4 de novembre de 2017

ferrocarril

 

Si alguna cosa ens cal aquests dies de desassossec són bons llibres, literatura d'aquella que no et deixi indiferent, que et remogui, que et faci pensar, que faci aixecar-te i sortir al carrer. Són dies molt convulsos en què costa trobar l'humor i les ganes de posar-se a llegir, però ens cal, creieu-me. 

La literatura és capaç de transportar-nos, de fer-nos sentir vius i El ferrocarril subterrani ens fa prendre consciència que de les injustícies en neix una força natural per sobreposar-nos i lluitar per allò en què creiem.

En aquesta novel·la de Colson Whitehead, multipremiada, viatgem a l’Amèrica esclavista i som testimonis de l’horror, el patiment i les misèries exercits impunement pels supremacistes blancs però també ho som del coratge, la valentia dels propis esclaus i dels abolicionistes que van ajudar-los a fugir i a lluitar per una causa que semblava impossible.

“-De debò? La terra és una propietat. Les eines són propietats. Algú subhastarà la plantació de Randall, incloent-hi els esclaus. Quan algú es mor sempre apareixen parents. Encara soc una propietat, fins i tot a Indiana.”

Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó, víctima d’una violació múltiple decideix fugir, escapar-se i sentir l’alè de la llibertat encara que això li suposi perdre la vida. El ferrocarril subterrani era la xarxa de camins, amagatalls, cases i indrets que feien servir els esclaus per arribar als estats del nord del país. Whitehead dota de sentit figurat el ferrocarril subterrani, aprofitant les vagonetes que circulaven entre mines, excavades pels esclaus, per tramar una xarxa d’estacions, abaixadors i maquinistes que ajuden la Cora i els seus companys a fugir del malson de les plantacions i la submissió constant a les ordres dels amos i també de la població, el silenci de la qual els converteix en còmplices de la bàrbarie. Ser abolicionista i viure als estats del Sud era sinònim de jugar-te la vida perquè els veïns podien delatar-te, els protagonistes són els esclaus però també ho són aquesta bona gent que per defensar unes idees van ser capaços de jugar-se-la. La dignitat per davant de tot, sobretot la de la Cora que és un símbol de resistència.

“La Maisie tenia deu anys. A aquella edat, a la plantació Randall, ja t’havien extirpat l’alegria.”

Whitehead dibuixa una sèrie de personatges que conflueixen en un relat que cavalca entre el domini narratiu i alhora beu de l’oralitat que hereta de les històries dels afroamericans. Aquelles històries màgiques i plenes de simbolisme. Una postal gens idíl·lica dels camps de cotó blancs i suaus que amaguen un dels episodis més foscos de la història dels Estats Units. El ferrocarril subterrani té un tremp narratiu que et fa llegir compulsivament mentre et debats entre la seducció literària i t’estremeixes davant de tanta injustícia i maldat.

Desobediència, llibertat, dignitat són paraules que ressonen amb força aquests dies, oi?

Mentre escric sobre el llibre no em puc treure del cap en Carles i en Raül amb qui m’uneixen vincles personals i penso que així que pugui els faré arribar el llibre a la presó perquè resisteixin, que sàpiguen que no estan sols.

Traducció impecable, marca de la casa d’Albert Torrescasana

Edita: Edicions del Periscopi

Història d'un matrimoni

Dissabte 21 d'octubre de 2017

 

tertrtulia

 

Història d'un matrimoni és un llibre sobre l'amor i així ens ho confirmava Geir Gulliksen dijous al vespre en el club de lectura. Posar etiquetes no m'agrada i encara menys a la literatura perquè em fa saltar les alarmes, sé que si parlo del llibre com una història d'amor molta gent l'associarà amb una literatura amb la qual m'hi identifico poc o més aviat gens... Gulliksen parla de l'amor i del desamor i per fer-ho ens presenta la història d'una parella perfecta, en aparença, moderna, dialogant, amb una vida sexual activa i capaç d'acceptar una altra persona si la teva parella ho desitja. La realitat però és una altra i ben diferent, perquè en Jon amaga una gelosia controladora, que el porta a narrar-nos en primera persona la història d'un trencament, fruit de la seva obsessió per aparentar el que no és.

La novel·la, amb un punt de vista original, ens avança la ruptura de la parella, en tot moment el lector té la informació de tot el que anirà passant perquè en Jon ens ho explica, fins i tot ho sabem abans que la pròpia protagonista que de cop se sent atreta per un company de projecte, després hi surt a córrer fins que se n'enamora. El seu marit ho veu, ho preveu i en certa manera ho provoca i així és com ens ho narra. Som testimonis de la desfeta d'un matrimoni; d'un home que té tanta por de perdre-la que amb la millor de les intencions li dóna tot l'espai i llibertat, fantasieja amb la idea de veure-la amb un altre fins que se li escapa de les mans. Gulliksen fa evident que tot es pot trencar en qualsevol moment, que les relacions són fràgils i per això ens parla d'en Jon i la Jiminy, una parella d'anys, consolidada, amb fills, i que de sobte ja no comparteixen allò que tenien junts. Gulliksen aprofundeix en aquest instant, en aquest espai comú que de sobte esdevé dos espais antagònics. Escriu una novel·la amb una forta càrrega sexual perquè vol parlar del sexe com un de les maneres d'expressar amor, no l'única, però amb tota la grandesa, la misèria, la frustració o el plaer que pot suposar. Defuig de la novel·la eròtica o pornogràfica i descriu amb molta delicadesa la intimitat del matrimoni alhora que ens mostra un home desfet que ens parla obertament de com se sent, de com estima i s'enfonsa. És un llibre d'una honestedat aclaparadora i això el pot fer incòmode, però per a mi aquest és el paper de la literatura!

"Perquè sempre pot passar qualsevol cosa, qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment i en la vida de qualsevol, de fet."

 

grup2

Dijous vam gaudir d'una sessió de club de lectura excepcional, poder compartir espai amb Gulliksen, dialogar amb vosaltres, sentir-lo parlar dels seus personatges, de per què escriu, de per què edita ha estat un oasi de pau, en especial aquests dies. Un regal que la jove editorial Les hores ens ha fet. Geir Gulliksen des de Noruega al nostre club de la llibreria, un d'aquells vespres que escriuen una pàgina més de la història de la llibreria. Literatura en estat pur i compartida. Gulliksen ja n’ha pogut veure l'adaptació teatral. Un llibre que en definitiva parla del motor de la vida, l'amor, però de manera sincera perquè l'amor no sempre és aquell sentiment net i idíl·lic sinó que pot tenir una cara més fosca. 

Ahir a més de parlar de literatura vam compartir una sessió de filosofia de vida i que per molts anys!

Estigueu atents al catàleg de Les hores perquè promet grans moments de lectura.

Traduït per Alexandra Pujol Skonhaug

Editat per Les hores

 

Històries de Pequín//La nena dels pardals

Dissabte, 16 de setembre de 2017

 

pekin

 

Aquest hivern amb el petit ajudant vam anar a veure una obra de teatre al SAT basada en el llibre de La nena dels pardals. L'obra adaptada per la companyia Teatre al detall, amb escenografia de Noemí Villamuza i música de La Tresca, ens explica la història d'una nena, la Ming-Li, en plena revolució cultural de la Xina. El Gran Timoner ordena matar tots els pardals perquè està convençut que es mengen les collites, el que el gran Timoner no té previst és que sense pardals les plagues proliferen. La Ming-Li amb fermesa i decisió decideix salvar tots els pardals i els amaga en un graner, desobeint les ordres que arriben des de dalt. Ming-Li amb un petit gest ens dóna una gran lliçó de vida. Una de les coses que més va sorprendre al petit ajudant de l'obra i del llibre és la figura del Gran Timoner i les seves ordres estrambòtiques. Viure amb nens fa que la mirada de les coses s'ampliï, la curiositat pel Gran Timoner va durar dies. 

Al mes de juliol vaig rebre un paquet preciós de l'editorial Viena que contenia Històries de Pequín de David Kidd, una de les lectures més boniques que he fet ens els darrers temps. La prosa de Kidd m'ha permès viatjar a una època que ja no tornarà mai, a un Pequín destruït i reconvertit en una altra ciutat que dista molt dels estanys plens d'ànecs, dels palaus i palauets, dels vols de ceràmica esmaltada i mobles de fusta policromada. No he viatjat mai a la Xina però llegint a Kidd sí que m'he trobat de ple al Vietnam que vaig conèixer anys enrere, als palaus de noms de somni, navegant pel riu dels perfums o simplement asseguda a Hanoi. La literatura de Kidd és tan precisa com preciosa. Kidd és un jove de 20 anys quan arriba a Xina, un noi de Kentucky, llicenciat en Cultura Xinesa que viatja a Pequín per estudiar-hi poesia. Kidd s'enamora d'Aimée, filla de la família Yun, una nissaga d'aristòcrates que viuen envoltats d'obres d'art i que custodien tradicions centenàries. Kidd esdevé un testimoni excepcional de la desaparició d'una civilització, la Revolució cultural ha arribat per quedar-se i transformar-ho tot. Kidd viurà de primera mà la decadència d'una família que lluita per no extingir-se però que veu com se li confisquen els béns i són obligats a treballar com a plebeus. La Revolució cultural va tenir molt de revolució però de cultural ben poca, ja que es va encarregar d'uniformar les ments, de destruir l'art i la literatura. Kidd i Aimée acaben marxant als Estats Units on ella esdevé una científica de prestigi, anys més tard, ja separats, Kidd s'estableix al Japó on cultiva la seva passió per la cultura oriental. Kidd decideix retornar a la Xina, visitar la família de la seva dona i queda impactat pels estralls provocats pel Gran Timoner i per això, decideix escriure el que va viure quan era jove com un llegat cultural. 

"-- Els xinesos no tenen por de morir. Morir és fàcil, el que es fa difícil és viure."

 

Si he començat parlant de La nena dels pardals és perquè volia destacar les connexions literàries i històriques de tots dos llibres, un adreçat al públic infantil i l'altre als adults. Volia posar èmfasi en la importància de compartir la literatura en família, de copsar la mirada dels infants per descobrir que en el fons no deixem de sorprendre'ns per les mateixes coses, en aquest cas pel poder dels dictadors, de la sort que sempre hi ha algú disposat a desobeir i de la importància de la lectura per mantenir-nos alerta.

Històries de Pequín és el retrat d'una nissaga i del seu desmembrament, un testimoni excepcional de tot un país. Els personatges secundaris són brillants, en especial la tia Qin. Us deixo amb un fragment amb un jardí com a metàfora.

"Al jardí, aquella primavera es produí un altre presagi. Per primer cop a la vida, els presseguers, les pruneres i els cirerers van florir tots alhora i la família, Yu, convençuda que allò devia tenir algun significat transcendent, resolgués que devia ser la manera com el jardí s'acomiadava."

 

La nena dels pardals, traduït per Raquel Solà

editat per Joventut

Històries de Pequín, traduït per Francesc Parcerisas

editat per Viena en català i Libros del Asteroide en castellà

La veritable confessió de Charlotte Doyle

Dissabte, 9 de setembre de 2017

 charlottedoyle

 

La Charlotte Doyle és una senyoreta de 13 anys d'una família adinerada que l'envien a passar el curs acadèmic a Anglaterra, a l'Escola Barrington per Noies Brillants, on ha d'adquirir tots els coneixements per ser una noia exemplar i una bona esposa. El llibre narra la tornada de Charlotte, a casa, a bord d'un vaixell amb els seus baguls plens de roba ben plegada, llibres i guants de seda. Ben aviat la Charlotte descobreix que l'embarquen en un vaixell, el Falcó Marí, sense cabina i amb una tripulació de mariners maldestres. Ella que s'havia imaginat una travessia idíl·lica a coberta, de tardes de lectura, de sobte es troba amb un tripulació que prepara un assalt al capità.

La travessa a alta mar fa que Charlotte perdi la innocència per entrar al món dels adults, descobreix que l'amable capità Jaggery potser no ho és tan com sembla, i ben aviat s'alinearà al costat de la tripulació. Narrat en primera persona, com si fos un quadern de bitàcola, Charlotte narra les experiències dalt del vaixell, les lluites entre la tripulació, la duresa de fer-se valorar, al 1832, amb una força i ritme que fa que no puguis deixar de llegir-lo. Charlotte serà acusada d'assassinat i haurà de demostrar la seva innocència. La veu té el to dels clàssics d'aventures però aquest cop protagonitzat per una nena, que malgrat culminar la travessa i tornar a les comoditats d'una casa amb jardí, llençols nets i roba de senyoreta, ara aspira a prendre partit en la seva vida i decidir com viure-la. La travessa ensenya a Charlotte a sobreviure a alta mar, a fer nusos i enfilar-se pel pal major però també paraules com amistat i el sentit de la justícia.

"No hi ha gaires noies de tretze anys acusades d'assassinat dutes a judici i declarades culpables. Jo en vaig ser una. I la meva història encara té prou valor per ser explicada, tot i haver passat força anys enrere."

Una novel·la ideal a partir dels 12 anys per joves aventurers que inicien una nova etapa i veuen com el seu cos canvia.

Amb La Charlotte Doyle estrenem nova etapa al club de lectura juvenil amb la Lara Reyes al capdavant, segur que serà una gran aventura, ens hi acompanyeu?

 

Traduïda per Lluís-Anton Baulenas

ll·lustració de la coberta de Riki Blanco

Editat per Bambú

Sortida a Occident

Dssabte, 2 de setembre de 2017

 sortidaaoccident

 

Esperava amb ganes l'arribada del nou llibre de Mohsin Hamid perquè vaig xalar molt amb L'integrista reticent. M'agrada el to directe, sense floritures i àgil de Hamid, sap molt bé què vol dir-nos i com! fent que el lector engoleixi el llibre i no en surti indemne. La novel·la està situada en una ciutat de l'Orient sense nom, on les bombes són la pluja constant i el setge fa cada vegada més difícil sobreviure-hi, sobretot per dos joves com la Nadia i en Saeed. La Nadia és una noia independent que viu sola des que trenca amb la família per raons culturals, en Saeed, fill de professors, és més tradicional i devot, la seva història d'amor neix just abans que esclati el conflicte, quan comencen a fer-se confidències, petons i carícies tímides. La pressió sobre la ciutat i no poder fer la vida que pertocaria a dos joves els porta a plantejar-se fugir, obrint una d'aquelles portes misterioses que es tanca en un indret nou i que per força ha de ser millor.

El periple de la Nadia i en Saeed comença a Míkonos "un gran pol d'atracció de turistes a l'estiu, i, pel que semblava, un gran pol d'atracció de migrants aquell hivern, i que les portes de sortida, és a dir, les portes que duien a destinacions més riques, estaven molt vigilades, però que les portes d'entrada, les portes que venien de llocs més pobres, estaven abandonades, potser amb l'esperança que la gent tornés allà d'on havia vingut..." on vaguegen per diferents camps de refugiats fins que aconsegueixen obrir una nova porta que els durà fins a un palauet ocupat en un barri residencial de Londres, serà allà on conviuran i descobriran altra gent que fuig i compartiran somnis i tristesa amb la comunitat nigeriana. La Nadia i en Saeed van fent camí com a refugiats i alhora miren de consolidar la seva història d'amor, però construir desig i vida enmig de tanta cruesa no és fàcil. Una altra porta s'obrirà per portar-los a una destinació final on poder recomençar.

Hamid aconsegueix allò que per a mi com a lectora és essencial fer-me dubtar del que em pensava tenir clar, fa de mirall a una espècie que sovint hem oblidat el que ens hauria de caracteritzar, posa el dit a la nafra en forma de faula. És un llibre vigent, actual, punyent i que alhora és un cant a la vida perquè tal com clou el capítol 10: "Tots som migrants a través del temps."     

El joc literari de les portes per moure's en l'espai podria semblar frívol si parlem de refugiats, però Hamid no ens vol explicar la travessa sinó que posa èmfasi en l'arribada i en la construcció d'una nova vida quan se t'ha pres el més bàsic de la condició humana, la dignitat.

Traduït per Albert Nolla

Edita Edicions del Periscopi/Reservoir books                                     

El cuento de la criada

Dissabte, 22 de juliol de 2017

 handmaids tale hulu FULL 2017

 

Fa molt de temps que tenia pendent de llegir El cuento de la criada de l'Atwood, l'anava deixant per més endavant perquè la novetat se'm menja, però quan vaig saber que n'havien fet una sèrie, que s'havia convertit en un llibre de capçalera pels antiTrump vaig pensar que m'havia d'afanyar. No us negaré que les distòpies em fan certa mandra però clar veure que un llibre escrit l'any 1985 tenia com una segona vida m'hi va dur de cap, sobretot quan vaig llegir la introducció de la pròpia autora que explica que no volia fer una novel·la de ciència ficció ni fer menció a res que no fos real i que no hagi passat, per tant estem parlant d'una novel·la ambientada en un temps futur, però no hi ha cotxes volant pel cel ni vestits platejats i espacials sinó que la localització de Gilead és ben real, al campus de Harvard, en els parcs, la biblioteca i residències, un lloc conegut per l'autora i que no menciona per res en la novel·la. Un lloc escollit i ple d'intenció per fer-nos veure com una institució del saber pot contenir els fonaments del puritanisme que tan presents són a la novel·la. 

Aquesta és la història de Gilead, una població on un dia les dones treballaven, portaven mitges i els cabells a l'aire lliure, els nens jugaven, anaven a l'escola i tothom feia la seva vida però pel relat sabem que un dia es va acabar. Un atemptat terrorista va sembrar la por, la gent va començar a ser identificada i en mica en mica un poder teocràtic es va establir. Veiem el Gilead que ens narra la protagonista, una minyona, fet de records del passat del poble i de la lluita feminista de la seva mare i del present lligat al vestit vermell i al barret blanc i que adreça a algú que no sabem qui és. La jerarquia establerta per a les dones és les vídues, minyones, les Martha i les Ties, la nostra protagonista i la seva amiga Moira no volen ser encasellades en cap. En una població amb greus problemes de fertilitat per la contaminació, les noies en edat de procrear són esclaves que es veuen obligades a mantenir relacions amb els coronels amb l'únic propòsit de quedar-se embarassades, en un acte fred, asèptic i sempre sota la mirada de l'esposa del comandant que aguanta les faldilles enlaire, la pressió per la natalitat és constant. La dona com a receptacle. Els dirigents i les dones més grans tenen l'esperança posada en la nova generació que ja no haurà conegut una altra manera de viure i se sotmetran més fàcilment als dictamens totalitaris de les classes dirigents que no suporten les dones, ni la sensualitat i que les veuen com un perill i una amenaça pel seu tron. Enemistar les dones entre elles, que siguin elles les que es vexin i es castiguin. Us sona? Aquest és l'argument principal d'El cuento de la criada, podria ser un faula o una història de la Bíblia, no en va les referències hi son constants però és la història de les dones de molts llocs del món en aquest moment i fins i tot ho podria ser de les dones de països considerats més avançats. És per això que el llibre d'Atwood s'ha convertit en un referent literari i social, com a llibre de capçalera a no perdre de vista. El cuento de la criada ens recorda que no podem abaixar la guàrdia ja que cada fita assolida no és en va, per això el llibre deixa lloc a petits espais d'esperança sobretot quan la protagonista pensa en les lluites que li explicava la seva mare, però el preu per dissentir o intentar escapar-se és molt elevat, massa. Llegiu l'Atwood, rellegiu Orwell i trobareu les claus per entendre què està passant al món. 

 

Traduït per Elsa Mateo Blanco

Editat per Salamandra

Sweet Sixteen

Diumenge, 16 de juliol de 2017

eckford large

 

L'any 1957 a Arkansas en plena segregació racial i després de la decisió del Tribunal Suprem de declarar inconstitucional la separació a les escoles, el prestigiós Liceu Central de Little Rock decideix implicar-se en el procés d'integració. Situat a Arkansas, al sud dels Estats Units, on es concentren els estats de tradició esclavista i amb una forta presència del Ku Klux Klan, la decisió no cau gens bé, no serà fins tres anys més tard que els nou de Little Rock amb l’empara del President i la protecció de l'exèrcit assistiran a classe per primera vegada amb els blancs.

Sweet Sixteen és la història d'aquests nou nens i nenes ficcionada amb destresa per Annelise Heurtier, que dóna vida a la Molly i a la Grace. La Grace és una nena blanca, de família adinerada, criada per una mainadera negra, que al principi només es preocupa del seu aspecte, de ser la més popular a l'institut per trobar parella per al ball de final de curs. La Grace cau en el seu propi parany i això la porta a escoltar el que li diu el cor en contra del recel i l'odi que senten els seus companys de classe. En canvi, la Molly (Melba Pattillo a la vida real) fa un esforç majúscul per anar a classe cada dia i suportar tota mena de vexacions, dels nou nens només vuit van acabar el curs. Heurtier narra la història alternant els capítols de la Molly i la Grace així ens anem aproximant als fets des de dues òptiques diferents que acaben trobant-se. 

La Molly i els nou de Little Rock pateixen un infern diari quan arriben a l'escola fins al punt que l'exèrcit en custodia les classes, les anades i vingudes, la qual cosa encara encén més els ànims dels segregacionistes que no poden suportar que els seus fills immaculats convisquin amb uns éssers considerats inferiors, bruts i portadors de tot tipus de malalties. Aquesta narració dual fa que la lectura sigui rica i et situï als dos costats de la història i et permeti empatitzar amb els protagonistes, sobretot amb la Molly i els seus companys, que no només són mal vistos a l'escola sinó entre la seva pròpia comunitat que els acusa de posar-los en perill. De teló de fons veiem la gran tasca de les organitzacions socials que van lluitar per eradicar la segregació racial i que van aconseguir caviar el curs de la història. Sweet Sixteen és la història de nou persones valentes que gràcies a la seva determinació van aconseguir fer un xic millor el lloc on vivien. Una lectura adreçada als joves del tot necessària, que fa mal però que desperta sentiments de revolta i justícia social que bona falta ens fan. Un llibre que hauria de ser lectura a les aules, a casa, que hauria de donar peu a converses interessants i portar-nos a no oblidar la lluita d'aquells nens per la convivència. 

Sweet sixteen ens pot semblar allunyat en el temps i malauradament és molt vigent perquè els conflictes racials segueixen més vius que mai, en especial a la vella Europa. Una lectura per compartir adults i adolescents.

Traduït per Montserrat Franquesa

Edita Nandibú