El ferrocarril subterrani

Dissabte, 4 de novembre de 2017

ferrocarril

 

Si alguna cosa ens cal aquests dies de desassossec són bons llibres, literatura d'aquella que no et deixi indiferent, que et remogui, que et faci pensar, que faci aixecar-te i sortir al carrer. Són dies molt convulsos en què costa trobar l'humor i les ganes de posar-se a llegir, però ens cal, creieu-me. 

La literatura és capaç de transportar-nos, de fer-nos sentir vius i El ferrocarril subterrani ens fa prendre consciència que de les injustícies en neix una força natural per sobreposar-nos i lluitar per allò en què creiem.

En aquesta novel·la de Colson Whitehead, multipremiada, viatgem a l’Amèrica esclavista i som testimonis de l’horror, el patiment i les misèries exercits impunement pels supremacistes blancs però també ho som del coratge, la valentia dels propis esclaus i dels abolicionistes que van ajudar-los a fugir i a lluitar per una causa que semblava impossible.

“-De debò? La terra és una propietat. Les eines són propietats. Algú subhastarà la plantació de Randall, incloent-hi els esclaus. Quan algú es mor sempre apareixen parents. Encara soc una propietat, fins i tot a Indiana.”

Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó, víctima d’una violació múltiple decideix fugir, escapar-se i sentir l’alè de la llibertat encara que això li suposi perdre la vida. El ferrocarril subterrani era la xarxa de camins, amagatalls, cases i indrets que feien servir els esclaus per arribar als estats del nord del país. Whitehead dota de sentit figurat el ferrocarril subterrani, aprofitant les vagonetes que circulaven entre mines, excavades pels esclaus, per tramar una xarxa d’estacions, abaixadors i maquinistes que ajuden la Cora i els seus companys a fugir del malson de les plantacions i la submissió constant a les ordres dels amos i també de la població, el silenci de la qual els converteix en còmplices de la bàrbarie. Ser abolicionista i viure als estats del Sud era sinònim de jugar-te la vida perquè els veïns podien delatar-te, els protagonistes són els esclaus però també ho són aquesta bona gent que per defensar unes idees van ser capaços de jugar-se-la. La dignitat per davant de tot, sobretot la de la Cora que és un símbol de resistència.

“La Maisie tenia deu anys. A aquella edat, a la plantació Randall, ja t’havien extirpat l’alegria.”

Whitehead dibuixa una sèrie de personatges que conflueixen en un relat que cavalca entre el domini narratiu i alhora beu de l’oralitat que hereta de les històries dels afroamericans. Aquelles històries màgiques i plenes de simbolisme. Una postal gens idíl·lica dels camps de cotó blancs i suaus que amaguen un dels episodis més foscos de la història dels Estats Units. El ferrocarril subterrani té un tremp narratiu que et fa llegir compulsivament mentre et debats entre la seducció literària i t’estremeixes davant de tanta injustícia i maldat.

Desobediència, llibertat, dignitat són paraules que ressonen amb força aquests dies, oi?

Mentre escric sobre el llibre no em puc treure del cap en Carles i en Raül amb qui m’uneixen vincles personals i penso que així que pugui els faré arribar el llibre a la presó perquè resisteixin, que sàpiguen que no estan sols.

Traducció impecable, marca de la casa d’Albert Torrescasana

Edita: Edicions del Periscopi