2017

Dissabte, 21 de gener de 2017

En mica en mica anem reprenent la normalitat després de l'esgotadora campanya de Nadal. Ja fa dies que anem fent la il·lustració de la setmana a les xarxes i avui, més tard del que voldríem, recuperem el llibre de la setmana. Que algú torni a publicar David Vann en català és una bona notícia, Aniol Rafel, una vegada més ha apostat per un text valent, punyent i que per primera vegada, en la prosa de Vann, deixa lloc a l'esperança. 

La Caitlin és una nena de 12 anys que viu amb la seva mare en un suburbi de Seattle, cada dia quan surt de l'escola es tanca unes hores a l'aquari mentre la mare torna de la feina i la recull. La Caitlin és una enamorada dels peixos, mirar la immensitat dels tancs d'aigua i els peixos que hi neden l'allibera d'un món massa trist per una nena de la seva edat. La mare deixa la pell al port per tirar endavant i arribar a final de mes, però mai sembla feliç, sovint descarrega el seu mal humor amb la Caitlin. En aquest univers submarí la Caitlin sembla trobar la calidesa que li manca, veu en els peixos la part més humana que no percep en el seu entorn ni a casa ni a l'escola, tret de la descoberta que fa amb la seva millor amiga. En les visites a l'aquari acaba coneixent un senyor gran amb qui compartir la passió pels peixos, algú que sembla estimar-la, que l'abraça i li dóna conversa. Aquest senyor acaba desencadenant focs artificials quan ho explica a casa i la mare descobreix qui és. Aquí esclata la prosa de Vann, incisiva, brutal i esgarrifosa. De sobte, descobrim un passat que fa molt mal i sabem per què la mare viu amb aquella angoixa permanent. 

"El dolor només et dóna una opció, Sheri. N'has de sortir corrents. Has de procurar escapar-ne. No tens altre remei, perquè és la cosa més espantosa que hi ha. La gent es queixa del dolor emocional o psicològic, però no són res en comparació amb l'agonia física pura i dura. Et cargoles i fas mil voltes fins que et trenques a trossos."

Vann gosa narrar com pocs autors la capacitat que tenim de fer mal a aquells que més estimem, segurament el suïcidi del pare quan ell era un jove adolescent i la sensació d'haver-li fallat l'ha portat a escriure sobre la família, els llaços, els vincles, el perdó i la capacitat de superar-nos. Tal com diu Jordi Puntí en el pròleg del llibre: "Aquesta és la vida dins l'aquari, però el lector s'adona que la novel·la també demana una lectura a l'inrevés: les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un costat salvatge que al final sempre acaba sobreeixint. Els taurons oloren la sang, a mar obert."

La natura és un dels protagonistes de la seva obra com a contrapunt a la maldat, la natura que ens permet evadir-nos, respirar fons i relaxar-nos. I així, com en la resta de novel·les, Vann desgrana les cares del dolor, de la família, dels vincles i de les conseqüències de les accions dels adults en els infants que els envolten. Vann analitza l'odi i l'amor posant els personatges en situacions límits que mostren la fragilitat de l'espècie humana. Per a mi i per primera vegada, a diferència de la resta de novel·les, hi veig llum i esperança fruit, segurament, de la reconciliació de l'autor amb la seva mare, i de l'exercici de no autoexigir-se tant i perdonar-se. Una sacsejada pels sentits i les emocions amb una prosa continguda, gens florida però efectiva i incisiva. 

Traduïda per Yannick Garica, impecable! 

Amb pròleg de Jordi Puntí a l'edició en català.

Editada per Edicions del Periscopi i Literatura Random House, en castellà.