A les ciutats amagades

Dissabte, 13 d'octubre de 2018

A les ciutats

 

Una de les persones més entusiastes pel seu ofici que conec es diu Iolanda Batallé. Al mes de febrer a la llibreria, vam dedicar una nit a l’Aurora Bertrana que ella acabava de recuperar pel segell Rata, abans de venir em va trucar i em va dir: vindré acompanyada d’una noia que publicarem, es diu Natàlia. Va ser un vespre preciós, ple de literatura i vida per celebrar que L’Espolsada feia 11 anys i que els lectors podien tornar a llegir Paradisos Oceànics. Acabada la presentació, la Iolanda em va presentar la Natàlia Cerezo amb molt entusiasme i amb aquell somriure que la caracteritza. La Natàlia molt tímida i una mica aclaparada em va dir que publicava un llibre de relats després de l’estiu. Aquella timidesa amagava un univers molt bonic que porta per nom A les ciutats amagades.


“Surt amb el nen a buscar mores per fer melmelada. Emplena la bossa de mores brutes de pols i camina amb les passes tranquil·les i mecàniques de qui travessa el menjador de casa. El nen la segueix i, com un esquirol, agafa avellanes i mores i les posa a la bossa. Quan surt la lluna, s’adona que ja no hi ha camí, només un garbuix d’espines en una clariana envoltada d’alzines.”


Cerezo porta escrivint des de l’institut, amb calma, mesura i una perfecció innates. Devia anar guardant tot el que feia al calaix fins que la vida va fer que topés amb en Josep Lluís Badal i els escrits arribessin anys més tard a Rata. Unes ciutats que són l’estructura per bastir unes històries fetes de retalls de vida, relats independents però units per un fil invisible vital. Cerezo engega amb un conte que plasma la llibertat de dos germans que estiuegen en un càmping que es crema mentre la mare agonitza a l’hospital i tanca el recull viatjant en un camió amb un pare que li és desconegut, durant els relats l’autora va carregant una motxilla plena d’experiències com l’àvia que es perd al bosc amb el net i no gosa tornar a casa per por que no li deixin el net o la mare que s’ofega al mar.

“Fins ara, les coses havien succeït una darrere de l’altra, com una filera de nombres consecutius, segurs i previsibles. Però ara, pensa l’Aura, les coses són com quan el cor se salta un batec."

Diria que és impossible no sentir-se identificada en algun moment amb els contes de Cerezo, perquè té la capacitat de descriure instants que formen part de la intimitat. A través dels contes viatgem a ciutats que l’autora ha conegut però sobretot viatgem per la literatura, Cerezo és una gran lectora i això es tradueix en un estil pulcre, precís i alhora ple de detalls que fan que en una història o en una altra ens sentim reconeguts com si Cerezo ens hagués espiat perquè posa per escrit aquella veu interior dels pensaments que mai gosem dir en veu alta. Tal com diu Josep Lluís Badal en un dels paratextos que acompanya el llibre: “Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps. Si no compartíssim aquest abisme l’art no ens comunicaria res, no ens faria sentir que formem part de la vida, de la matèria, de l’amor, el temps i la mort.”

Sorprèn la maduresa de la seva escriptura. Uns relats orgànics que et transporten al mig del bosc, al mar o a l’asfalt de la ciutat per retrobar-se quan la pèrdua ens acompanya.

Edita :Rata_
Paratextos de J. L. Badal i Marta Orriols


Aprendre a parlar amb les plantes

Dissabte, 6 d'octubre de 2018

 

Aprendreaparlar

 

La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin.  
La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes. Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida... i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d'aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.


“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic.

Morir és físic, és lògic, és real.”

De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú. Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista. Aprendre a parlar de les plantes parla de la mort i el dol d'una manera molt vital, dos tabús que es limiten al desig de la societat de refer la vida, i això sempre passa per tornar a trobar algú, quan potser aquest refer hauria de ser una trobada amb un mateix. Marta Orriols a les entrevistes parla dels petits herois quotidians que sobreviuen en una societat que no s’atura per més que tu no puguis aixecar-te del llit. La vida continua impecablement mentre protagonistes com la Paula ploren en silenci.

Ser testimoni de l’escriptura d’aquesta novel·la, de saber el dia que la Marta es va posar una bata blanca per anar a Sant Joan de Déu per documentar-se, de compartir neguits, pors, angoixes i alhora veure la perseverança, la tenacitat, la reescriptura i l’esforç d’algú que encara té molts dubtes de si és escriptora. Ho ets Marta, ho ets! Ja fa dies que has après a parlar amb les plantes, del dolor més profund ens has regalat dos llibres que podran llegir arreu del món. Ser al teu costat com a llibretera és emocionant però ser-hi com amiga no saps com n’és de bonic. Les roses ja creixen.

Editat per Periscopi en català i Lumen en castellà

El museu de l'amor modern

Dissabte, 29 de setembre de 2018

 

Museuamor 2


Si us hagués de parlar de Dinamarca us en diria moltes coses però una de les experiències més boniques va ser, sense cap mena de dubte, la visita al museu d’art modern, Louisiana. L’emplaçament i l’edifici en fan un lloc únic i especial. En una de les ales hi havia una retrospectiva de l’artisa Marina Abramović de qui no havia sentit a parlar mai. En vitrines hi havia disposats tota mena d’objectes, fotografies i uns vídeos amb crits i cops. Llegint i descobrint l’artista sèrbia tot anava prenent sentit. La provocació i l’art conceptual i efímer la porten a descobrir el límit del cos i l’ànima, per visitar una de les sales havies de passar per una porta amb dues persones nues a cada costat, hi passaves fregant el cos. Abramović va ser tota una descoberta. Res em feia pensar que al cap d’un temps Les hores publicaria una novel·la, El museu de l’amor modern, de l’escriptora australiana Heather Rose sobre una de les performances més aclamades d’Abramović, The artist is present. Durant 75 dies Marina Abramović s’asseia fins al vespre en una cadira i convidava els visitants del MoMA a asseure’s davant d’ella. Només contacte visual, cap gest, cap carícia, només la força de la mirada. Heather Rose s’hi va asseure fins a quatre vegades i d’aquí en va néixer una novel·la preciosa sobre l’art, les relacions i la capacitat de l’art d’incidir en les nostres vides. Amb el permís d’Abramović per fer-ne un personatge més, Rose ficciona la vida de gent anònima que queda atrapada al magnetisme d’Abramović i retorna cada dia al museu.


“Veiem la immobilitat de Marina Abramović, la mirada fixa, la concentració. I per dins, la guerra encesa. Tots els sistemes esmentats intenten funcionar mentre ella no es mou gens. I el cap? Doncs, per més aparença de tranquil·litat, es manté tan enfeinat com la resta. Plena i buida, perquè aquesta també és la paradoxa. Neda entre sensacions, pensaments, records i consciència, com tothom, però mentre s’esdevé tot això, mira als ulls i els cors de gent desconeguda i hi troba un punt de calma. Té l’ofici de dansar al caire de la follia, de saltar per damunt del dolor fins al consol de la desintegració.”


Arky Levin és un compositor de bandes sonores que passa una crisi creativa. La seva dona i companya de vida, la Lydia, està molt malalta i el deixa tot fent-li complir una promesa que l’avoca en un carreró sense sortida. Levin camina per la ciutat sense rumb, una mica per inèrcia i amb el passi anual del museu arriba a la sala de la performance, al principi és una mica escèptic davant de l’artista, però sense adonar-se’n va quedant atrapat pels ulls d’Abramović, els pensaments que hi amaga i per les reaccions de la gent que s’asseu al voltant del quadrat. Una de les persones amb qui es troba és la Jane Miller, una professora, vídua del sud que decideix passar uns dies a la gran ciutat per mirar de recompondre’s i deixar de parlar en primera personal del plural com si encara fossin dos. La mirada de la Jane sobre el dol, la pèrdua és tota una lliçó de vida.


“Es trobava en un punt entre la rutina quotidiana i la cerimònia. Una cerimònia de deixar anar la vida. Se’n deia dol, però s’assemblava més aviat a la seva casa de pagès de nit. S’intensificaven les olors i el so i afloraven, a més, altres sentits. Textura, record, dimensió. El dol tenia la seva pròpia intimitat intensa, mordaç.”


Aquestes trobades al museu s’allarguen en passeigs per la ciutat i es converteixen en reflexions sobre el viure, l’amor i la mort. Tots dos s’adonen que les visites al museu els relaxen la ment i així la música i les ganes de compondre van tornant i la Jane decideix agafar les regnes del negoci familiar. Arky, Jane i Marina confronten el dolor, cadascú a la seva manera, Marina sembla reconciliar-se amb la rigidesa emocional amb què va ser educada. Els altres gràcies a l’amistat, la conversa, la pausa i l’art que els envolta es reconnecten amb la vida.
Una novel·la de gran sensibilitat artística sobre l’art en totes les seves disciplines i l’efecte terapèutic que pot tenir en les persones.

Una sorpresa molt bonica aquesta novel·la de Heather Rose, autora fins ara inèdita en català. Traducció acuradíssima de la Carme Geronès.

Traducció de Carme Geronès

Pròleg de Susanna Portell

Edita Les hores

La lotería

Dissabte, 22 de setembre de 2018

 

loteria

 

Ja fa uns anys, l’editora de Minúscula Valeria Bergalli va venir a la llibreria a compartir un club de lectura amb el llibre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo. Va ser una sessió intensa acompanyada de te i mores per celebrar l’existència de protagonistes literàries com la Merricat. La Valeria amb aquella passió per l’ofici que la caracteritza ens va parlar d’un conte, aleshores inèdit aquí, The lottery. Ens va dir busqueu-lo i llegiu-lo perquè és una obra mestra del gènere. L’any 2015, l’editorial Minúscula va publicar la selecció Cuentos escogidos que l’incloïa. La lotería es va publicar l’any 1948 al New Yorker provocant un escàndol a la societat nord-americana de l’època que va omplir la redacció de cartes amb queixes i amenaces. El que no sabien és que es trobaven davant d’un relat que esdevindria una peça clau en la història de la literatura nord-americana. Jackson que combina a la perfecció el suspens i el terror, a La lotería va deixant al lector sense alè a mesura que crea l’atmosfera perfecta d’un dia d’estiu. En mica en mica, grans i petits es va reunint a la plaça del poble al voltant d’una capsa negra plena de papers amb el nom de tots els habitants per seguir una vella tradició que ningú gosa qüestionar i que cada 27 de juny es porta a terme.

 

27junyloteria

 


Si us he volgut parlar d’aquest relat és perquè al net de l’autora, Miles Hyman, artista gràfic, li han calgut 30 anys per gosar il·lustrar les paraules de la seva àvia: “es lógico que el terrorífico cuento de mi abuela me haya tentado durante años; no solo porque, como la caja de música, se erige como una poderosa reliquia familiar, sino por cuán precisa y medida debería ser esa adaptación literaria para ser llevada a cabo con éxito.” I ara l’editorial Nórdica publica aquesta versió gràfica de Miles Hyman que tradueix en imatges i recrea la mateixa atmosfera inquietant que Shirley Jackson va fer amb paraules.
Jackson mesura cada paraula triada en el relat i Hyman aconsegueix amb la il·lustració i molt poques paraules seduir-nos amb la força dels dibuixos de tall realista i de llapis marcat acolorits amb tons rogencs, grisos i negres i el blau del cel per recrear el poblet bucòlic que Jackson descriu i que en mica en mica es va convertint en un lloc del que voldries fugir. És impactant la destresa de Hyman per dibuixar els rostres de la gent, Jackson crea la tensió amb les paraules mentre Hyman ho fa amb les mirades.

 

ella

 

nens


Un tribut artístic de net a l’àvia dotats sens dubte de talent per explicar històries, cadascú a la seva manera. No deixeu de llegir-los, la justícia poètica existeix, àvia i net es retroben al cap dels anys a través de l’art per posar de manifest la por al canvi de les societats.

Editat per Minúscula en traducció de Paula Kuffer
Editat per Nórdica Cómic en traducció Héctor Arnau

Canteu, esperits, canteu

Dissabte, 15 de setembre de 2018

 

Canteuesperits

 

"M'agrada pensar que sé què és la mort. M'agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara." Així arrenca la novel·la de Jesmyn Ward, amb una frase contundent d'en Jojo, un dels protagonistes, el dia que fa 13 anys. En Jojo viu amb la seva germana Kayla, i els seus avis materns, el Pa i la Ma, a dies també viu amb la Leonie, mare absent i enganxada a les drogues.

En Jojo no és un noi qualsevol, en Jojo pot parlar amb els animals i sentir veus que el connecten amb el passat i l’ajuden a entendre la família que té. Som en una població fictícia de la costa del Mississipí, amb una gran presència afroamericana, descendents directes dels esclaus que collien cotó. En Jojo conscient que la seva mare no només està atrapada per les drogues si no que també viu atrapada pel fantasma del germà mort per un tret accidental d’un noi blanc, assumeix el rol de pare amb la Kayla la seva germana petita a qui sembla voler protegir de l’espectre que regna la família. En Jojo ha estat educat pels avis materns que han perdut un fill i una filla, viva, però enganxada a les drogues que li permeten obviar un matrimoni fallit amb en Michael, pare de les criatures i tancat a la presó. En Jojo és mestís, mare negra i pare blanc rebutjat per la família per haver-se casat amb una noia negra i haver-hi tingut fills.

La història comença el dia de l’aniversari del Jojo, un aniversari trist perquè l’àvia és al llit molt malalta, i no poden bufar ni cantar la cançó de l’aniversari a la cuina, ho fan al voltant del llit quan de sobte sona el telèfon, és el pare que surt de la presó, la presó de Parchman Farm, on l’avi del Jojo va ser tancat injustament. L’endemà ben d’hora la Leonie en un acte de fe en si mateixa decideix fer el viatge per carretera fins a la presó per anar a recollir el seu marit mentre somia reconstruir la família i tenir una llar on donar-se una oportunitat. Pel viatge s’emporta en Jojo i la Kayla i es fa acompanyar d'una amiga, els fills haurien preferit quedar-se a casa amb els avis. I així comença aquesta mena de road movie a partir de la qual s’articula el llibre, donant veu a diferents protagonistes, que en primera persona van construint un relat cru que evidencia i posa de manifest la vida de la població afroamericana dels estats del Sud.

Jesmyn Ward, la primera dona que ha guanyat dues vegades el National Book Award, escriu allò que Donald Trump voldria obviar. Denuncia l’extrema pobresa de la població afroamericana i denuncia com la droga és una eina de guerra que serveix per adormir, aniquilar i confrontar la mateixa comunitat. Si l’alcohol va servir per silenciar els indígenes, ara les drogues serveixen per evitar que la població s’aixequi es revolti i en canvi fa que la violència policial sigui justificada. La presó forma part del vocabulari d’aquestes famílies.

És en la veu dels esperits que poden sentir alguns dels protagonistes, Ward fa parlar els avantpassats que miren d’alliberar-se del dolor viscut i narrar la història:

“Vaig caure del vol, el record em va estirar, cap a terra. L’ocell va cridar disgustat. Vaig anar a parar en un camp d'infinites fileres de cotó, vaig veure homes inclinats que es movien com uns crancs ermitans i collien cotó, ben doblegats. Vaig veure uns altres homes armats amb escopetes caminant en cercles al voltant dels altres homes. Vaig veure uns edificis apinyats als límits d’aquell camp, i altres camps s’estenien fins als confins de la terra. L’ocell es va llançar en picat als caps dels homes. Van desaparèixer. Aquí és on m’explotaven. Aquí és on em van fuetejar. Aquí és on en Richie em va protegir.”

Ward escriu una història de fantasmes perquè en realitat el que van viure els avantpassats no dista massa del present de la població. Un llibre que remou, que no et deixa indiferent. Bo, molt bo. Ward evidencia la necessitat de les societats de primer conèixer el passat per acceptar-lo i corregir el present, és a dir la memòria històrica que alguns s'entossudeixen a silenciar. 

Traduït per Josefina Caball (gran traducció)

Edita Edicions del Periscopi

en castellà el trobareu a Sexto Piso

La retornada

Dissabte, 8 de setembre de 2018

 

 laretornada

 

Una de les lectures que em va acompanyar els primers dies de vacances i que acaba d'arribar a la llibreria és La retornada, una novel·la narrada en primera persona per una noieta de 13 anys que explica com d'un dia per l'altre el seu pare la porta a casa uns desconeguts i la deixa allà amb les maletes. En un barri humil, en un pis sufocant amb les finestres obertes per poder respirar, se senten els crits del carrer, l'olor de menjar dels veïns i les bufetades de càstig a fills i esposes, en aquest ambient i sense entendre ni saber què ha passat, el pare la deixa amb una família, la seva família biològica. Ella que ha crescut amb vestits bonics, educació, classes de dansa i una caseta a la vora del mar, descobreix que té un passat que li ha estat amagat i es troba amb uns pares i cinc germans amb qui no té res en comú. 
 
Com si d'una pel·lícula italiana en blanc i negre es tractés, veiem com la Retornada mira de fer-se un lloc en una família que no l'entén, es consola pensant que l'estada és temporal mentre la seva mare, a qui endevina malalta, es recupera. Van passant els dies i ningú li truca ni li diu res, dorm amb tots els germans a la mateixa habitació i comparteix matalàs amb la seva germana Adriana que es fa pipí cada nit, mentre el germà gran que no es creu que sigui germana seva se la mira amb un desig inconfessable. 
 
La Retornada es va adaptant a l'escola, al barri però sobretot intenta estimar a una família que passa tanta gana que ha hagut d'abandonar l'educació sentimental per una altra vida quan puguin menjar calent, anar vestits i recuperar les dents que els cauen. De la mà d'Adriana s'anirà fent seus el barri i la vida al carrer, l'escola és un petit oasi que li permetrà continuar estudiant i aprenent davant l'estupefacció familiar, però ella segueix i insisteix llegint de nit i fent els deures mentre somia en la seva vida d'abans. 
 
Donatella Di Pietrantonio ha escrit una novel·la que beu de les grans tragèdies i dels contes clàssics amb temes com la filiació, l'abandonament, el patiment i el no saber estimar. Escrita amb un llenguatge viu, dialectal (de fet el títol original és la L'arminuta en dialecte dels Abruços), ens trobem davant d'una novel·la sobre la pèrdua, el sentiment de pertinença i el dolor de qui han enganyat durant uns anys per retornar-la a una realitat, la seva, que desconeixia i que fa mal. La protagonista es debat entre els sentiments d'aquells qui li van donar tot, sobretot l'educació, i aquells que tornen a acollir-la amb recel però a qui anirà desglaçant l'ànima en mica en mica. Un mapa de la psicologia humana, de la capacitat d'alguns adults per ferir els infants de la manera més cruel davant de la incapacitat de gestionar la pròpia vida. Malgrat tot, el retorn de la filla produeix un efecte en la família, sobretot en la mare que veu la possibilitat de salvar l'Adriana. En aquest llibre hi he reconegut les veus de L'acabadora, de Mal de pedres i de la Ferrante, aquesta mirada sobre la realitat gens edulcorada i tan necessària. 
 
Traduïda per Miguel García
Edita Duomo ediciones

Volem llegir sols

Dissabte, 28 de juliol de 2018

 

Per acabar les recomanacions de la temporada he triat unes quants llibres de literatura infantil que m'han robat el cor. Són llibres per aquells lectors que tenen una certa autonomia i que els fa gràcia començar a llegir sols. Són lectures protagonitzades per animals amb uns comportaments humans que a molts ens fan sortir els  colors o per nenes protagonistes que viuen la vida intensament. Models de família diferents, personatges de tots els colors i animals que ens interpel·len als humans sobre el nostre comportament.

Llibres per a nens que volen llegir sols, lectures per compartir amb família, debatre, riure, emocionar-se o reflexionar sobre la vida. Llibres que posaria a la maleta familiar.

Que tingueu un bon estiu, llegiu, salteu, mulleu-vos els peus, abraceu-vos molt i somrieu.

 

lectors 2

 

La Sara i el Pelut i un poni que fa lladrucs, Jan Birck, edita Los cuatro azules, traduït per Teresa Guilleumes

Irene la valenta, William Steig, edita Blackie Little, traduït per Kiko Amat

Però jo soc un os, Frank Tashlin, edita El jardí secret de Viena edicions, traduït per Enric Larreula

El viatge del saltamartí, Arnold Lobel, edita Kalandraka, traduït per Maria Luccheti

Björn, Delphine Perret, edita Joventut, traduït per Teresa Duran

Ossa i conill, sol com un mussol, Julia Gough, edita Baula, traduït per Marta Salvadó, il·lustrat per Jim Field

La marieta sense taques, Tina Vallès, edita Bambú. il·lustrat per Joan Negrescolor

Nazka, Mónica Rodríguez, edita Pagès editors, traduït per Tina Vallès, il·lustrat per Zuzanna Celej

Proleterka

Dissabte, 21 de juliol de 2018

 

Proleterka

 

Hi ha molts tipus de silenci, aquell lleuger que t'acull i t'hi sents tranquil o aquell altre espès, gruixut que el podries tallar amb un ganivet. Els silencis en la literatura són tan o més importants que allò que es diu però no tothom té la capacitat de narrar-los. Fleur Jaeggy, sí i de quina manera. Jaeggy opta pel silenci gruixut, aquell que amaga secrets familiars, veritats a mitges que si esclaten provoquen un terrabastall emocional difícil de sobreposar-s'hi.

La nostra protagonista és una jove adolescent de 15 anys que s'embarca al Proleterka amb el seu pare, Johannes, en un creuer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla no saben què dir-se, és el primer i últim viatge que faran junts abans de la mort de Johannes, sempre han viscut separats, són estranys un per l'altre l'únic fil que els uneix és una processó anual compartida amb la multitud. La protagonista aprendrà dalt del Proleterka coses del seu passat que li han estat ocultes mentre creixia amb familiars o internats, voldria estimar el pare però no en sap. Com es pot estimar algú que no coneixes? El trajecte li servirà per entrar al món dels adults, amb una sexualitat rabiüda i salvatge mira de salvar la incomunicació a la que s'ha vist abocada des de ben petita. En aquest relat només el pare, Johannes, i l'àvia, Orsola, tenen nom, la resta circula per la vida anònimament. A la mare s'hi refereix com la dona d'en Johannes donant entendre en quin ambient de fredor i vidre va créixer la protagonista de qui ni tan sols sabem el nom.

"Aconsegueixo desxifrar l'afecte quasi glacial que l'Orsola sentia per mi. No sé si jo li tenia afecte a ella. No hi ha dubte que és la relació més intensa que vaig tenir mai. Seia a la seva dreta a la taula del menjador amb frescos. Un finestral donava a la pèrgola de vinya verge. Davant seu, el retrat amb els fills. Amb qui seia a taula abans? Era una altra llacuna. Jo no tenia records de l'època anterior a aquella en què vaig aprendre a escriure. De vegades la vida d'una persona comença tard. Una vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps."

Hi ha tants temes vitals en aquest llibre de 80 pàgines que és una petita obra mestra, cal molt domini del llenguatge per fer que el silenci sigui el narrador omniscient que expliqui aquelles coses que potser a l'autora li fa massa mal explicar en paraules. Si per Matute la infantesa era la pàtria on tornar sempre per Jaeggy la infantesa és un lloc per oblidar. Les infanteses mal resoltes fan mal, els silencis t'acompanyen sempre com un fantasma.

"La dona d'en Johannes, la meva mare, tocava el piano. Quan em convidaven a casa seva, l'escoltava hores i hores. Potser per això m'atrau el so del piano. Com la desconeguda de la Tracht, si sento el so del piano, el segueixo. El so del piano representa tot el que no he tingut. La sentia tocar quan era molt petita, quan ella encara estava cansada amb en Johannes. Després d'aquell so es va acabar. Les habitacions callaven. Vaig odiar aquell silenci, sense saber-ho. El silenci rebut d'una home i d'una dona que es deixaven i van disposar de manera absoluta de la vida d'una filla. Encara avui, quan sento un piano, m'envaeix un sentiment salvatge, que no sé què és; la meva ment torna fins a una cosa bonica, llunyana, destruïda. Només perquè la dona d'en Johannes, la meva mare, em va enganyar. Tocant el piano, va fer malbé el meu sentiment per la música."

Celebrem que l'editorial Les hores ens regali la prosa de l'autora suïssa d'escriptura italiana, Fleur Jaeggy. No cal dir que la traducció d'Anna Casassas fa que el plaer de llegir-la sigui encara més gran.

Traduïda per Anna Casassas i Figueras

Edita Les hores

La podeu llegir en castellà a Tsuquets en traducció de M. Àngels Cabré

Capvespre

Dissabte, 14 de juliol de 2018

 


Capvespre 

 

És la tercera vegada que torno a Holt i cada vegada m'hi sento més com a casa. El primer cop només anava de casa de Louis Waters a casa de l'Addie Moore passant pel jardí de Nosaltres en la nit. La segona vegada ja vaig gosar passejar pel centre, anar fins a les granges dels afores i asseure'm al cafè del poble, era amb Cançó de la plana, el primer d'una trilogia que ara m'ha portat a llegir Capvespre, el segon volum que ja m'ha permès saludar els habitants, retrobar-los i fer-me'ls meus.

Confesso que tenia moltes ganes de retrobar-me amb els germans McPheron i el seu bestiar. Volia saber com els anava fent d'avis de la Katie i si la Victoria Roubideaux se n'havia sortit, i sí, la Victòria estudia a la universitat i manté una relació estreta i d'estima amb els germans McPheron que passen un llarg hivern, molt fred. A Holt encara em quedaven molts persones per conèixer i Capvespre m'ho ha permès. La Rose Tyler, treballadora social que vetlla perquè una família aprengui a tenir cura dels seus fills, la Rose que arriba per fer feliç en Raymond quan menys s'ho espera i sent el buit més gran; la Mary Wells, mare bonica de dues nenes, a qui el marit abandona i veu com la vida se li capgira acompanyada d'una ampolla; un antic treballador del ferrocarril que viu amb el seu net, orfe. Haruf composa una xarxa de relacions humanes que se sustenta gràcies als infants. Haruf trena les coses tristes de la vida amb els instants bonics que ens regala la quotidianitat. És gràcies a la mirada dels nens que els adults es transformen, aprenen i es donen noves oportunitats.

La prosa de Haruf és d'una gran humanitat. Haruf dibuixa uns personatges ben reals i genuïns, que riuen, ploren, pateixen i s'emocionen amb la vida i el paisatge. És un narrador intel·ligent, no es posiciona ni alliçona i en canvi mostra la vida amb tota la seva complexitat. Holt és un lloc de ficció a Colorado però per a mi Holt és un indret literari on poder tornar perquè ja forma part de la meva geografia com a lectora. Us podria explicar totes i cadascuna de les històries però el millor que podeu fer és anar a llibreria i comprar-los. 

* Un bravo per la traductora, Marta quan llegia pensava quin privilegi deu ser traduir novel·les com aquesta.

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Periscopi

El podeu llegir en castellà a Literatura Random

La casa de 1908, La casa, La cámara verde

Dissabte, 7 de juliol de 2018

 

Diu el DIEC com a definició de casa: Edifici destinat a servir d’habitació humana. Penso en la definició i alhora rumio amb dues de les últimes lectures que acabo de fer, totes dues narrades per una casa, la casa com a protagonista i com a narradora omniscient que tot ho sap. Testimoni del temps, els usos i costums i de la història. Ha estat coincidència haver-les llegides gairebé de seguit, no ho és però el record que m'han portat tots dos llibres de l'àlbum il·lustrat La casa (en català ja descatalogat). Lectures entrellaçades que em porten avui a recomanar-vos no un sinó tres llibres. 

La Casa de 1908, de Giulia Alberico

 

casas1908 1

 

És un bombonet de la col·lecció Micra de l'editorial Minúscula, textos en una col·lecció de mida petita però de gran dimensió literària. Alberico dona veu a una casa d'estiueig davant del mar, una casa que l'obren per Nadal i els tres mesos d'estiu. Una casa que es va construir amb un jardí esplendorós, dissenyada perquè la mestressa se sentís una mica com a Argentina, el seu país d'origen. A través de la casa coneixem tres generacions d'una família italoargentina, amb dues filles nascudes a l'altra costat de l'Atlàntic i tres fills més nascuts a Itàlia. Una mort sobtada, el dol, el silenci i el feixisme. Una casa plena de detalls i records que en mica en mica s'amunteguen a les golfes, sort de la Marcella la jove de la família que l'estima, l'observa, l'obra, la tanca i la ventila com ningú. La casa que troba en ella la millor aliada a qui traspassar tot un llegat, una vida i que veu com se'n volen desprendre. La casa de 1908 que ha vist com era botiga, testimoni d'alguna història d'amor impròpia i de les llàgrimes vessades en silenci. Llegiu-la, no us en penedireu. 

 innocenti

 

La casa, de J. Patrick Lewis i il·lustrada pel mestre Roberto Innocenti

Un àlbum en què la imatge ho és tot i que arrenca així: "A la llinda que hi ha sobre la meva porta hi diu 1656, any de pesta, l'any en què em van construir. Em van fer de pedra i de fusta, però amb el pas del temps les meves finestres van començar a veure-hi, els ràfecs van començar a sentir-hi. Vaig veure famílies que creixien i arbres que queien. Vaig sentir rialles i escopetes. Vaig conèixer tempestes, serres i martells i, al final, l'abandó."

 

lacasa 1       

Un àlbum que narra la història d'aquesta masia que la troben al 1900 després d'anys d'abandonament i que és testimoni de la història del segle XX. Amb les il·lustracions realistes i precises d'Innocenti veiem com la vella masia es va transformant, prenent vida. Testimoni de la verema, dels hiverns crus i dels joves que marxen a ciutat. Refugi d'aquells que fugen de la guerra i aixopluc de noves vides. Amb un pla frontal de la casa, Innocenti dibuixa tot el segle XX, magistral.

 

La cámara verde, Martine Desjardins

 

 camaraverde

 

Feia temps que no reia tant amb un llibre i alhora sentia una pena profunda per la família que habita aquesta casa que té una cambra verda al soterrani. En aquest cas la narradora és una mansió gòtica situada als afores de Montreal, habitada pels Delorme. Una gent que té els diners com a religió i que bateja els fills en la fe dels diners, la cobdícia i l'avarícia. L'avi de la família ja fa negoci quan la zona poblada per grangers i ramaders és venuda a una gent que hi vol construir un barri residencial. I així, en mica en mica els diners trastoquen una família fins a límits insospitables. La novel·la arrenca amb la profanació, després d'anys, a la casa i amb una troballa macabra de la mòmia d'una dona amb una totxana a la boca dins d'una càmera socarrimada i amb restes de monedes i de color verd. A partir d'aquí la mansió escriu un relat gòtic, sarcàstic sobre l'emmirallament que produeixen els diners en determinades persones que els converteix en vils i dèspotes. Una crítica mordaç i deliciosament ben escrita del capitalisme ferotge. Una família que veu trontollar el seu tarannà amb l'arribada d'una jove inquilina, la Penny Sterling, que trastoca la pau familiar i desvetlla fins a quin punt els Delorme freguen el ridícul i alhora són malvats i perversos. Un llibre d'edició acuradíssima marca da la casa, Imepdimenta.

Tres llibres, tres cases, moltes vides i maneres de viure. Tres relats per mirar, pensar i reflexionar.

 

Traduccions de César Palma, Jaume Subirana i Luisa Lucuix Venegas.

Edita Minúscula, Kalandraka i Impedimenta

Crònica d'un vespre, XIX Premi Llibreter

Dissabte, 30 de juny de 2018

 

Premillibreter2018

 

L'estiu arriba amb Sant Joan i amb el Premi llibreter que dona el tret de sortida a llargues hores de tedi, migdiades llargues i calor enganxifosa que són de més bon portar amb els llibres premiats gràcies als vots de les llibreries agremiades i a la bona feina dels diferents jurats. Ser jurat és un honor i alhora un privilegi i més si tens la sort de compartir-lo amb companys d'ofici com l'Olivia, en Ricardo, l'Oriol i la Mont.

Aquest any la nit del premi ens va dur a l'auditori del campus de la UPF en una nit xafogosa i combativa que ens va demostrar una vegada més que aquest país on ha d'invertir és en cultura. Els diferents premiats en els seus discursos van parlar de l'ofici d'escriure mentre construïm ponts i no murs, estimant i essent com vulguem, no oblidant el passat i demostrant que en la literatura infantil i juvenil hi ha la clau dels futurs lectors adults.

En un acte conduït per l'admirat Toni Puntí, la Presidenta del Gremi va donar la benvinguda a la XIX edició del Premi, per donar pas al pregó de l'actriu Àngels Bassas que podeu llegir aquí: "la cultura és l’últim reducte de resistència que encara protegeix la nostra veritable essència." Seguit del reconeixement als companys que porten més de 35 anys d'ofici!

Eva Baltasar i la seva editora Maria Bohigas recollien el premi en la categoria de literatura catalana per la celebrada Permagel. Una novel·la arriscada, valenta i de mirada femenina en totes les accepcions. D'aquells llibres que fan créixer una cultura. Tot seguit, José Eduardo Agualusa va recollir el premi per la meravellosa Teoria general de l'oblit, una novel·la que parla de la necessitat de construir ponts en comptes d'aixecar murs entre cultures, una novel·la que parla de la por a l'altre i que és un clam perquè ens mirem als ulls uns als altres i no ens deixem vèncer per la por. Molt contenta, un cop més per la bona feina de l'Aniol Rafel de Periscopi. Un Agualusa que ha tingut paraules d'agraïment pels traductors. El tercer premi de la nit, afortunada de mi de ser la portaveu del jurat, va ser per Ximo Abadía i Frank. Ximo Abadía amb posat tímid i sense alçar la veu ha estat capaç de fer un àlbum sobre Franco i denunciar la vergonya de tenir persones enterrades en camins i carreteres. Només mirant i entenent el passat podrem construir un futur de llibertat.

 

Agualusa

 

Ximo 2

 

Fa dos anys vaig escriure: ara només caldria incorporar una nova categoria que premiés els autors de narrativa infantil i juvenil. Doncs bé, la categoria ja ha arribat i per quedar-se! Amb l'immens tàndem Julve i Copons per No llegiré aquest llibre tota una provocació per no deixar de llegir i amb un Jaume que ha dedicat el premi a la Diana Riba i al que simbolitza en aquests moments. L'última a pujar a l'escenari ha estat la Sally Jones de la mà de la seva editora en català Isabel Monsó que li ha donat veu com ho fa l'autor en una magnífica novel·la d'aventures que hauria de ser llibre de capçalera per a tots els joves. Una novel·la ambiciosa per gaudir tinguis l'edat que tinguis (enhorabona vienesos perquè la col·lecció d'El jardí secret és sinònim de bona feina). L'acte ha acabat amb els parlaments de Joan Subirats, Comissionat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i amb les paraules del Vicepresident del govern de Catalunya, Pere Aragonès. En els moments que vivim és d'agrair que el Vicepresident de la Generalitat compartís un vespre amb autors, editors, il·lustradors, traductors, distribuïdors i llibreteres (som majoria!) som part del teixit del país, un sector que no deixa de treballar cada dia per construir una societat més culta. La Presidenta del Gremi deia en el seu discurs que a les llibreries hi acabes fent amistats reals i ho corroboro, la relació que estableixes amb els lectors és intensa i genuïna, per això sempre m'acompanyen en un vespre com aquest com a agraïment al que em deixen viure al seu costat.

Després de l'acte hem pogut compartir beguda i calor, molta calor, amb tothom, saludar-nos, abraçar-nos i conèixer una mica més alguns dels autors premiats. Després les nenes (com diu la Vane de L'Altra) i la Jenn Díaz hem compartit una pizza, complicitat i riures en un vespre amb els sentiments grocs a flor de pell. De presentar llibres, de veure-la créixer com a escriptora, de veure-la com a Diputada al Parlament i compartir taula és d'aquelles coses boniques que m'ha regalat l'ofici.

Feu dels llibres premiats les vostres lectures d'estiu, feu-nos confiança.

Gràcies a la bona feina de la nova Comissió del Premi i a la Neus Chordà.