Dissabte, 24 de febrer de 2018
Quan parlem de Roser Capdevila a tothom li venen al cap Les tres bessones, la sèrie de contes i dibuixos animats inspirats en les tres filles de Capdevila. A mi quan em parlen de Roser Capdevila em ve al cap un nom: Marduix. Un llibre que va costar 430 pessetes, que el tinc folrat i etiquetat amb el número 52 de la biblioteca d'aula de l'escola que per sort a final de curs va tornar a casa i que guardo com un tresor. Marduix és una història escrita per Enric Larreula i il·lustrada per Capdevila sobre una nena mig bruixeta que té una relació amb les herbes remeieres que encara ara em fascina.
A casa, el petit ajudant riu molt amb la bruixa avorrida i l'última descoberta és en Barbamec, una sèrie de contes escrits per Ricardo Alcántara que porta de l'escola i que no voldria tornar. Per això, quan li vaig dir que l'altre dia havia conegut la il·lustradora d'en Barbamec se li van obrir uns ulls com unes taronges, vaig haver d'aclarir que aquesta vegada la Roser ha escrit un llibre per adults, els seus records de postguerra. Capdevila té unes quantes llibretes de memòries i ara veu la llum la que porta per títol La nena que volia dibuixar.
Un record de la infantesa d'una nena d'Horta en temps de postguerra. Educada en un família culta, amb passió per l'art però de conviccions religioses ben fermes, Capdevila ja s'endevina com una nena d'esperit lliure, que vol dibuixar i dibuixar, però que li toca passar el rosari, escoltar a missa, resar, fer labors i aprofitar la roba dels parents rics de la família. Al final del llibre, Capdevila el dedica: "a la generació dels anys 40. Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar. "
Potser no que l'escola no els ensenyava a pensar, el que és evident és que la formació artística i les ganes de dibuixar han fet que la Roser sí que pensés, imaginés, creés, dibuixés i s'hagi convertit en una de les il·lustradores més reconegudes del país. De llibres de la postguerra n'hi ha molts, de dietaris alguns, però així il·lustrats i amb mirada femenina ben pocs. És per això, que és important fer-li un homenatge ara que la tenim i la podem gaudir, la Roser ja va ser capdavantera en moltes coses en aquella època i encara ara quan la sents parlar és una dona moderna.
La nena que volia dibuixar és una reproducció d'una llibreta de la Roser que parla dels germans, dels avis, dels pares, dels estius a Sant Joan de Mediona i a Sant Feliu de Guíxols, d'alguna malifeta, de la grisor de l'escola franquista, de les amigues (molt fan de les DOENGGG... la verdad no teme ni ofende), dels grisos, dels primers biquinis, d'Horta... un testimoni molt necessari per entendre una generació de dones i com van ser educades.
Gràcies Roser!
*El llibre va acompanyat d'un petit desplegable de la processó de Corpus a Horta als anys 50 que és una filigrana.
Editat per Angle editorial