Aprendre a parlar amb les plantes

Dissabte, 6 d'octubre de 2018

 

Aprendreaparlar

 

La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin.  
La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes. Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida... i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d'aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.


“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic.

Morir és físic, és lògic, és real.”

De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú. Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista. Aprendre a parlar de les plantes parla de la mort i el dol d'una manera molt vital, dos tabús que es limiten al desig de la societat de refer la vida, i això sempre passa per tornar a trobar algú, quan potser aquest refer hauria de ser una trobada amb un mateix. Marta Orriols a les entrevistes parla dels petits herois quotidians que sobreviuen en una societat que no s’atura per més que tu no puguis aixecar-te del llit. La vida continua impecablement mentre protagonistes com la Paula ploren en silenci.

Ser testimoni de l’escriptura d’aquesta novel·la, de saber el dia que la Marta es va posar una bata blanca per anar a Sant Joan de Déu per documentar-se, de compartir neguits, pors, angoixes i alhora veure la perseverança, la tenacitat, la reescriptura i l’esforç d’algú que encara té molts dubtes de si és escriptora. Ho ets Marta, ho ets! Ja fa dies que has après a parlar amb les plantes, del dolor més profund ens has regalat dos llibres que podran llegir arreu del món. Ser al teu costat com a llibretera és emocionant però ser-hi com amiga no saps com n’és de bonic. Les roses ja creixen.

Editat per Periscopi en català i Lumen en castellà