Viatge al país dels blancs

Dissabte, 12 d'octubre de 2019

 

Viatgealpais

Ousman Umar diu: “Necessito explicar la meva història perquè no s’hagin d’explicar més històries com la meva”, però malauradament encara hem de llegir i sentir més històries com les de l’Ousman per prendre consciència de què s’amaga darrere el mot refugiat.

A viatge al país dels blancs Ousman Umar narra en primera persona el seu periple vital des que deixa el seu poble natal a Ghana essent un nen, com es desplaça pel país fins arribar a la capital on es convenç que el seu futur passa per arribar a Europa. A partir d’aquí, la vida d’un adolescent en mans de les màfies, l’abús, els mercats d’esclaus a Líbia, l’abandonament al desert, la travessa en una barcassa pel mar, el racisme més cru i l’arribada al que ell esperava que fos el paradís. La primera rebuda de mans de la Creu Roja, respirar alleujat de pensar que ha sobreviscut a l’horror i descobrir dies després què vol dir viure en un CIES, dormir al carrer i descobrir el metro i les escales mecàniques.

Llegir el llibre de l’Ousman és com un cop de puny a l’estómac, no perquè desconeguem la realitat que s’hi descriu, si no perquè t’interpel·la com a persona amb tots els privilegis. És també un missatge d’esperança en l’espècie humana, la família que va decidir donar-li la mà i acompanyar-lo pensant que si mai els seus fills es trobessin en aquella situació, voldrien que algú fes el mateix. Perquè és evident que si arribes com ell i tantes altres persones és difícil de sortir-se’n.

“Vaig descobrir que si arribes a Europa en les condicions en què jo hi havia arribat és fàcil entrar en un cercle de pobresa i d’indigència del que és molt difícil sortir. És complicat començar una vida des de zero si ets un immigrant africà, sense amics, sense estudis, sense diners, sense conèixer bé l’idioma. No tens res.”

I aquest paràgraf m’ha fet pensar molt en en Richard, el protagonista de Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, que un dia al bell mig de Berlin, descobreix un grup de subsaharians en vaga de fam, primer els veu com un grup, però en mica en mica s’hi acosta, hi parla i va veient que aquell tot és una pinya de persones amb nom i cognoms, d’edat desconeguda, però tots amb una història pròpia i intransferible. Referir-nos a ells amb un genèric és una forma de deshumanitzar-los i de no voler sentir ni veure què han viscut ni patit, perquè la veritat dol i fa mal. Sobretot perquè la societat actual encara no ha trobat la forma de canalitzar què en fa de la mala gestió de la política en tots els àmbits, també en l’internacional, en el d’explotació dels recursos dels països d’origen, de provocar fams, guerres i genocidis per obtenir-ne un rendiment econòmic. És per això que llegir la història de l’Ousman cou tant, perquè t’explica mirant-te els ulls tot el que ha patit i ha sobreviscut, la majoria no se’n surt, el desert i el mar s’estan convertint en cementiris de cossos que ens recorden que la vella Europa no existeix.

El dia 25 d’octubre tindrem l’Ousman presentant el llibre i explicant-nos com si algú et dona la mà i creu en tu és possible deixar de ser un noi analfabet, és possible de tenir el somni de voler ser químic, d’arribar a la universitat i d’haver creat una organització, NASCO, que alfabetitza i educa nois i noies en el país d’origen perquè puguin decidir el seu destí i perquè no hagin de patir el seu calvari.

“El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.”

Compra'm

Edita Rosa del Vents


Me quedo aquí

Dissabte 5 d’octubre de 2019

 

 

mequedoaqui

 

La cara més fosca del feixisme sempre fa néixer històries de resistència. La por, l’odi, l’absurditat són denominadors comuns d’aquells que només volen l’autoritat exercida des del poder, atemorint i anorreant qualsevol mostra de dissidència com pot ser una llengua.

Marco Balzano escriu la vida de la Trina, una mestra, que plora la desaparició d’una filla però que troba en la lluita pel territori i per la llengua una manera de sobreviure. La Trina escriu a la filla, amb l’esperança que un dia la llegirà, i li explica fil per randa les vivència d’una època convulsa, no és en va que Balzano triï una dona com a protagonista. Una dona de qui s’espera que no es mulli i segueixi el marit, en canvi Balzano veu en la Trina un símbol de resistència, és amb ella que descobrirem les històries menudes de dins de casa, dels estables, de les famílies i descobrirem una Trina que amb l’ajuda del mossèn del poble aposta per fer classes clandestines i es converteix en una defensora del territori.

La novel·la es divideix en tres parts que són tres actes de resistència en si mateixos. Situada al nord d’Itàlia, a Curon, una població a prop de la frontera amb Suïssa i Àustria, de parla alemanya, que veu trencada la seva pau per les tropes de Mussolini que arriben a la zona amb la intenció de construir una presa que ha de fer desaparèixer el poble sota les aigües. Ningú vol creure’s que l’embassament serà una realitat, però en mica en mica els tics feixistes van mostrant-se impecablement, primer amb la prohibició de la llengua després fent fora els veïns per construir l’embassament.

És a la segona part que arriben les tropes de Hitler que converteixen el Tirol del Sud en part del Tercer Reich, la Trina i el seu marit fugen a les muntanyes, s’amaguen, passen fred, misèria i gana i la Trina fa del silenci el seu mètode de resistir. És a la tercera part, de tornada al poble que ni reconeixen, que la Trina ensenya al seu marit a parlar italià, li dona les eines perquè pugui defensar el territori amb aquells que volen negar el poble i deixar-hi només un campanar.

La Trina resisteix fins al final com ho fa el campanar, la Trina com a metàfora de les lluites petites per sobreviure al feixisme, al nazisme i a l’especulació. Una novel·la sobre un lloc idíl·lic de prats verds però que amaga històries molt dolorosos que haurien de ser un símbol de resistència i de record per totes aquelles persones que van lluitar per una identitat, la seva i la del territori. Una novel·la que és un cant a reivindicar la memòria col·lectiva i la força de la paraula.

Compra'm

Traduïda per Montse Triviño

Edita Duomo

El dia abans

Dissabte, 28 de setembre de 2019

 

diaabans

 

Sorj Chalandon ha dedicat la vida al periodisme, ha estat corresponsal a l’Ulster, d’on neix Retorn a Killybegs, al Líban d’on surt La quarta paret i va tenir la seva primera feina al diari Libération quan a França es va produir l’accident miner de Liévin-Lens. D’aquesta feina de camp neixen les novel·les de Chalandon, sempre plenes de veritat, afilades i amb una voluntat de denúncia.

Em declaro incondicional de tot el que he llegit d’ell, Professió del pare em va fer estremir fins al límit, però em va confirmar una vegada més que en l’educació i en la literatura hi ha el futur,  a Chalandon el van salvar de l’infern de viure amb el seu pare.

Anys després d’aquell incident miner, Chalandon el recupera, l’analitza i denuncia la manca de seguretat i la impunitat amb què es va tancar. Dona veu a en Michel, un home que volia ser miner com el seu germà gran, en Jojo, però en Jojo va morir arran de l’explosió al pou de la mina de Saint-Amé.

“Durant tota la nostra infantesa, el pare ens havia repetit que el carbó s’havia acabat, que els pous havien passat a la història. Que els tancarien, l’un rere l’altre. El meu germà li responia que també la terra s’havia mort. Les ciutats l’encerclaven, l’engolien, els homes hi plantaven totxos. No hi hauria pagesos, mai més. Ell, en Jean Flavent, la seva sona, els oncles i els cosins, treballadors de la terra argilosa, estaven condemnats a desaparèixer l’un rere l’altre. Les remolatxes vindrien d’un altre lloc, els enciams, les patates. Ni les seves vaques ni les seves gallines alimentarien les seves famílies.”

La novel·la se situa en l’actualitat, en Michel és camioner, és un bon treballador i està feliçment casat, però la seva dona està molt malalta, en Michel l’acompanya fins al final. Està trist i abatut i s’agafa uns dies per recompondre’s, tothom entén que ho faci. El que ningú sap és que en Michel estigui decidit a venjar la mort del seu germà. Ha perdut la parella que és l’única persona que l’ha estimat i respectat, ara ja no té res a perdre i per això s’instal·la a la població que el va veure néixer a prop de la mina per buscar el culpable de l’accident. Tancat en una casa, com si d’un pis franc es tractés, espiat per la veïna que li lloga la casa, en Michel traça la seva venjança i comença a recordar el dia de l’accident i els fets posteriors. Chalandon fa brollar tot el que sap com a periodista i narra com els quaranta-dos miners van estar tancats tres dies dins el pou, on van morir asfixiats i esclafats, sense mesures de seguretat i com a les famílies se’ls va descomptar els tres dies de sou, l’uniforme i els estris de feina que van quedar soterrats amb ells.

Chalandon sempre va més enllà de les ferides físiques per endinsar-se en les ferides psicològiques que una explosió, un accident o una mentida poden provocar-nos i és en aquest punt on la seva prosa brilla i talla com un ganivet ben afilat. Llegiu Chalandon, feu-vos el favor!

Compra'm

Traduïda al català per Josep Alemany i al castellà per Palmira Feixas

Edita Edicions de 1984 en català i Reservoir Books en castellà

L'últim amor de Baba Dúnia

Dissabte, 21 de setembre de 2019

 

babadunia

 

Ja fa un temps el 30 minuts va emetre un reportatge sobre les àvies que havien decidit quedar-se a viure a Txernòbil, què hi tenien a perdre? Què havien de fer tancades en un pis tenint aquell hort, les seves amistats i casa seva allà? De la magnitud d'aquell desastre nuclear no en sabíem pràcticament res, aquí algunes famílies acollien infants ucraïnesos a l’estiu perquè poguessin recuperar-se una mica, però sabíem ben poca cosa de la vida allà.

Alina Bronsky, autora nascuda a Rússia, però que viu a Alemanya ja fa molts anys, va decidir fer un homenatge a aquestes dones resistents en forma de novel·la. Un llibre que et roba el cor des que el comences fins que l’acabes, la Baba Dúnia és d’aquells personatges que no oblides fàcilment perquè la Baba Dúnia, a la vellesa, troba el seu paradís particular.

“Txernobo no és gran, però tenim cementiri propi, perquè els de Malishi ja no accepten els nostres cadàvers. Actualment es discuteix a l’Ajuntament si s’ha d’exigir un taüt de plom per enterrar gent de Txernobo, perquè la matèria radioactiva continua sent-ho quan ja no té vida. Mentrestant tenim un cementiri provisional allà on fa cent cinquanta anys hi havia una església i fins fa trenta anys una escola.”

La novel·la passa en un poblet a prop de Txernòbil, a la zona d’exclusió i on la radiació fa tremolar tots els mesuradors, però allà la Baba Dúnia hi és feliç. En un entorn hostil, gens idíl·lic fruites i verdures creixen amb alegria radioactiva, l’hivern és dur i difícil de passar, però la comunitat ha establert unes normes per viure-hi amb harmonia. No han de patir per res perquè allà no els ve a veure ningú, cal caminar un bon tros per agafar un bus que els porta a ciutat i per les cames de la Baba Dúnia això és cada vegada més difícil. La Baba Dúnia sempre hi ha viscut amb el marit, ja mort i amb qui parla de tant en tant, i els seus dos fills que viuen a l’estranger, d’ell pràcticament no en sap res des que va marxar als Estats Units. La filla li retreu que volgués tornar al poble després de l’evacuació.

La Baba Dúnia escriu cartes a la filla, metge, que viu a Alemanya, sap que ha tingut una neta però és conscient que no li duran mai, la radiació espanta tothom, i ella en una ciutat no s’hi veu. La satisfà imaginar-se la vida feliç de la filla, tot i que intueix que alguna cosa no rutlla del tot bé, la felicitat no depèn de les coses materials sinó de les més essencials i ella d’això en sap molt.

Un bon dia al poble arriben unes desconeguts, un pare i una filla, la tranquil·litat dels veïns es veu pertorbada i el destí de Baba Dúnia també.

“Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides.”

Aquesta breu novel·la d’Alina Bronsky és tan bonica i poètica que voldria que tothom la llegís. Bronsky dona vida a dones grans, els dona veu i pensament, en mostra les arestes i això fa que siguin uns personatges gens perfectes però tan humans que voldries seure a la cuina vora l’estufa, amb un gotet de vodka mentre fan conserves. Tenir clar on pertanys, d’on vols ser i quin preu has de pagar és una de les lliçons de la Baba Dúnia.

“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”

Compra'm

Traducció de Ramon Farrés

Edita Les hores

Un cor massa gran

 

Dissabte, 14 de setembre de 2019

 

 Un cor massa gran

 

 

Un cor massa gran és el títol del primer relat que també dona nom a l’antologia que ens regala Eider Rodriguez, premiada pels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018. El llibre original en basc està compost pels sis primers relats d’aquesta antologia, els editors d’aquí han decidit aprofitar el talent narratiu d’Eider Rodriguez i afegir-hi relats anteriors de l’escriptora nascuda a Errenteria i que viu des de fa uns anys a Hendaia.

Un cor massa gran és un títol ambivalent perquè juga amb la generositat que s’hi sobreentén i alhora amb la cardiopatia que pateix el protagonista del primer relat, una malaltia que de sobte desperta sentiments diversos a la seva filla i l’exparella de qui es va divorciar ja fa molts anys. Aquest cor massa gran alberga i mostra aquells racons de l’ànima que difícilment volem ensenyar i aquest és un fil invisible latent a tots els relats.

Uns contes plens de detalls, de vida, de quotidianitat, narrats des de la cuina de casa, l’habitació o la cambra de bany, escenaris on passen les contradiccions més grans de les relacions familiars i de parella. Eider Rodriguez és virtuosa narrant, controla el tempo i de sobte, quan ja ets dins de cada història, un petit detall, una carícia o una mirada t’avisen que alguna cosa està a punt de passar.

“Durant la sobretaula, l’espai que separa el terra del sostre s’eixampla. És, sens dubte, la pitjor hora del dia, l’hora en què el terra s’allunya més del sostre, la sobretaula.”

El menjar, els gats, els gossos, les plantes i els arbres, tot allò que ens dota de vida, serveixen per donar oxigen als protagonistes que viuen situacions pertorbadores i plenes de violència. La violència no només física sinó la que també s’exerceix des del poder, la psicològica, la que impregna la nostra roba, el que mengem... i tanmateix, hi ha lloc pel sentit de l’humor i s’agraeix molt!

L’espai on se situen la majoria de relats és una comunitat cultural i lingüística disgregada per unes fronteres polítiques, aquest anar i venir és molt present en els relats i alhora dota l’autora d’una distància necessària per escriure i parlar de determinats temes de la societat basca, del futur dels joves, de les dones, mares, filles, àvies, de la maternitat, dels fills no nascuts. En alguns contes el cos també serveix de dic de contenció, en especial el de les dones que retenen, fan, es comporten i amaguen tal com s'espera d'elles, malgrat la tristesa, el cansament, la ràbia i el desig. 

Eider Rodriguez ha escrit uns relats que incomoden perquè fan de mirall amb aquell jo que no volem ni conèixer, no en sortireu indemnes però com a lectors n'haureu gaudit molt.

Zorionak Eider! “Caminar con el corazón y amar con los pies” com em deies a la dedicatòria del llibre.  

Llegiu-la i gaudiu-la!

Compra'm 

 

Traducció al català de Pau Joan Hernàndez (fantàstica)

Traducció al castellà d’Eider Rodriguez

Edita Edicions del Periscopi/Literatura Random 

El ball

Dissabte, 7 de setembre de 2019

 

elball

L'editorial Viena és sinònim de bon gust literari, a les col·leccions El jardí secret i al Cercle de Viena ara s'hi afegeix Petits plaers, novel·les breus de grans autors de la literatura universal. Llibres de format petit i de contingut excel·lent. Entre els primers títols, tenim la sort que hagin volgut recuperar El ball de la Irène Némirovsky.

Breu però intensa. No sobra ni falta cap punt ni coma. Les paraules exactes, precises i punyents. Aquesta és la plaent sensació que et deixa la lectura d'El Ball de Némirovsky.

La família Kampf veu com per un cop de sort els seus ingressos augmenten de la nit al dia. Passen de viure de manera senzilla a la perillositat de l'opulència sobtada, tan pròpia dels nou-rics. El senyor i la senyora Kampf volen presentar-se en societat i decideixen organitzar un ball a casa seva. Antoinette, la filla de 14 anys, somia a ser-ne la protagonista. Un somni que ben aviat es veurà esquinçat, la mare ni s'ha plantejat cedir el protagonisme a la filla.

"Sàpigues, filla meva, que jo ara tot just començo a viure, jo, ¿sents? i no tinc la intenció de complicar-me tan aviat la vida amb una filla casadora... No sé què em reté d'estovar-te per fer-te canviar d'opinió -va continuar, en el mateix to, i va fer acció d'acostar-se a l'Antoinette."

Antoinette no prepara la venjança intencionadament però li arriba una oportunitat que no desaprofita i l'executa de la manera que fa més mal. Com un ganivet ben afilat. Impecable.

Némirovsky projecta en El ball l'absurd i el ridícul dels humans. La rivalitat extrema entre una mare que ara comença a lluir i un filla en plena adolescència. Em pregunto si posar el cognom Kampf a la família amaga un doble sentit... Tenint en compte que Némirovsky va ser deportada en un camp de concentració...
Em sap molt greu no haver vist l'adaptació de l'obra i la interpretació de la Sol Picó i l'Anna Lizaran (potser algú de vosaltres ens en pot dir alguna cosa).

Colpidora!

Si voleu comprar el llibre, ho podeu fer aquí, us el portarem a casa o bé el podeu passar a recollir a la llibreria.

Compra'm

 

Traduïda per Xavier Pàmies

Edita Viena edicions

 

 
 

Quanta, quanta guerra

Dijous, 1 d'agost de 2019

Marxem de vacances sabent que el dia 4 de setembre torna a les llibreries aquest llibre en una edició impecable.

 

Quantaquanta

 
 

Aquesta és la història de l'Adrià Guinart, un noi que no vol fer el soldat i que es passa tota la novel·la anant d'un lloc a l'altre per evitar la maleïda guerra, vagi on vagi però, aquesta sempre hi és present. Quanta, quanta guerra no és una història bèl·lica de sang i fetge, tanmateix el so de les bombes i dels trets, la fam i la misèria, pobles devastats i cases enrunades ens recorden que la guerra és el teló de fons de la novel·la.
Una novel·la que s'estructura en capítols molt curts que semblen contes. De fet, serien contes si no fos perquè la línia argumental la marca l'Adrià que apareix a cada relat. Rodoreda assoleix un nivell de llenguatge impecable, excel·lent i us cito unes paraules de l'autora en el pròleg del llibre que demostren el nivell d'autoexigència de Rodoreda:

"Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m'acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d'escriure i d'anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i escriure a màquina."
 
 
Rodoreda no només sabia català i escriure a màquina sinó que era capaç d'escriure fragments d'una gran bellesa com aquest:

"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."
 
 
Són pocs els moments d'alegria en aquesta obra, Rodoreda teixeix uns personatges d'una dimensió increïble, sempre ens en mostra el costat més animal i salvatge. Són tan tristos i dissortats que fan mal, fan patir, per sort sempre els acompanya la natura i això en relaxa la lectura.
En aquest any del centenari m'he proposat el meu homenatge particular, llegir l'obra fins ara desconeguda i rellegir-la.

"Encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom."

 
Edita Club editor

Carta a la meva llibreria

Dissabte, 20 de juliol de 2019

 

Carta

Libelista ha iniciat una campanya tan bonica com necessària de la qual ens volem fer ressò. Posa en alça el valor no només comercial de les llibreries independents així com la implicació que tenen com agents culturals en el territori. La campanya consisteix en escriure'ns una carta. Us hi animeu?

Des de Libelista hem iniciat una campanya de reconeixement i promoció de les llibreries independents del país. Volem que tot@s vosaltres rebeu el mèrit que mereixeu i que les lectores i lectors manifestin obertament el seu amor per la vostra feina.


Per això, demanem a tots els usuaris i usuàries de llibreries que escriguin una carta destinada a la seva llibreria preferida en la qual ens expliquin com aquesta ha intervingut a les seves vides. Hi ha qui ens parla d'aquella recomanació que els vau fer i que els va permetre descobrir el seu nou autor preferit, o d'aquell llibre que vàreu localitzar quan tothom el donava per perdut. En definitiva, es tracta de cartes d'amor dirigides a vosaltres!

Es pot presentar qui vulgui, entre el 15 de juliol i el 30 de setembre, i només haurà d'emplenar un formulari que trobarà a la nostra web i adjuntar la seva carta. Atorgarem un llibre relacionat amb el món de les llibreries a les 30 autores i autors de les cartes que més ens hagin cridat l'atenció, i anirem compartint els fragments més originals a les xarxes.

Us animem a fer-ne difusió!
Carta a la meva llibreria (https://www.libelista.com/ca/carta-a-la-meva-llibreria-independent)

Sobre la terra impura

Dissabte, 13 de juliol de 2019

 

Sobrelaterra

Sobre la terra impura és una gran novel·la, ha estat premiada i reconeguda per la crítica i el públic, i això no sempre és així. La terra impura on s’ubica la novel·la és Mallorca i la família són els Verdera, fabricants de sabates amb botigues arreu del món.

La família Verdera és un dels puntals de la novel·la, la gran família adinerada de passat falangista sobre la que pivota una història complexa, amb diferents punts de vista narratius que porten el lector a caure rendit dins d’aquesta saga familiar sobre el poder, la cobdícia i les relacions entre pares i fills.

El paradís és a Son Gros la casa d’estiueig de la família davant del mar, allí en Leo el fill petit de la família hi passa els estius, n’Higini el pare dirigeix els negocis i la Dora rep els amants al llit. Higini Verdera hereu de l’imperi sabater aconsegueix casar-se, després de quedar vidu amb dos fills, amb la Dora Bonnín, una artista de qui està bojament enamorat, amb la Dora tindran en Leo un dels puntals narratius de l’obra. La novel·la arranca a Barcelona amb la mort de la Dora, al tanatori el narrador es retroba amb en Leo a qui fa anys que no veu, després d’haver compartit estius d’infantesa i classes en una escola conservadora d’Inca. El nostre narrador és un escriptor frustrat i periodista cultural que malviu a Barcelona, acabat de separar i amb un fill petit, rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la Dora per part de la seva editora.

És en aquest reescriure les memòries que Melcior Comes desplega tot el talent narratiu i construeix una novel·la ambiciosa, crítica amb el poder, amb la destrucció de la terra i per a mi molt psicològica. En tota l’obra hi ha una recerca d’entendre la família, les relacions entre pares i fills i també qui hi ha rere el poder i què els mou. A mesura que es va endinsant ens els quaderns de la Dora i tots els seus escrits, el narrador va topant amb portes tancades que ningú vol obrir, la família Verdera fa sabates però també amaga un secret que no vol rebel·lar. Així que el narrador va desfent el cabdell i va reescrivint la història, els Verdera disparen totes les seves armes, seduint-lo, comprant-lo, fent-lo partícip de festes... desplegant una teranyina perquè hi quedi atrapat. El narrador es troba enmig d’una partida d’escacs, els moviments i la intel·ligència li serviran per no morir.

"Que li diguin democràcia i Constitució, si volen -diu-. Però al final, una sabata és una sabata... Ells es pensen que és nova, però només deixarem que en canviïn els cordons. I el nus el farem nosaltres."

Sobre la terra impura és la gran novel·la contemporània de Mallorca i de la família com a institució, com es construeix i en base a què se sustenta. De ritme trepidant, amb jocs metaliteraris, el·lipsis volgudes i diàlegs confusos Comes sedueix el lector i l’atrapa dins aquest remolí de gran solidesa narrativa. 

Compra'm

Edita Proa

Persecució

Dissabte, 7 de juliol de 2019

 

Persecucio

Si us dic que Toni Sala és una de les veus més importants del país no us estic descobrint res de nou, si us dic que potser és una de les plomes més desconegudes pel gran públic és reconèixer que Sala mereix trobar molt lectors, encara.

Sala té una veu pròpia, una capacitat narrativa que explora les interioritats dels humans i ressalta el costat fosc que tots provem d’amagar. Sala va estrenar L’Altra editorial amb un títol d’aquells difícils d’oblidar Els nois, ara uns anys després torna amb Persecució.

“Vaig sortit un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.”

Així arrenca la novel·la de Sala, un intent de l’Èlia per mirar d’entendre què va dur l’Albert Jordi, el llibreter de qui està enamorada i que un dia de cop li etziba una veritat que potser no hauria volgut saber.

Només amb aquest principi, Sala ja ens mostra la seva habilitat narrativa per posar-nos de ple dins la novel·la, sabem que patirem, que ens sacsejarà, reflexionarem i ens capbussarem en un viatge on el mal, la cocaïna i el diner fàcil campen al seu aire, l’estiu de l’atemptat de Barcelona i previ al referèndum.

Sala fa una cartografia del mal de la mà de l’Èlia que d’entrada no accepta que la seva parella sigui un assassí amb la pena complerta, però alhora sent una curiositat irrefrenable de saber per què l’Albert Jordi, un home culte i llegit va tallar el coll a la seva dona. El trencament amb l’Èlia porta l’Albert Jordi a posar-se en contacte amb dos expresidiaris amb qui va coincidir a la presó, a partir d’aquí i com si de la Juerga catalana de l’Albert Pla es tractés, Sala condueix els personatges al límit, un límit físic i moral.

Persecució és una de les grans novel·les de l’any, per la consistència, pel viatge i per plantar-nos davant els morros que tots podem traspassar la línia del mal, la pregunta és, hi ha camí de retorn un cop has creuat el límit? Hem de comprendre el mal? Són preguntes que et ballen pel cap un cop tanques el llibre, amb un final de clímax narratiu d’aquells que no oblides.

El poder, el negoci immobiliari, les drogues, el racisme, la violència són la cara de la moneda que els catalans de bon fer no volen ni contemplar. Els perdedors de Toni Sala també formen part de la societat i de la literatura catalana, per sort nostra.

Compra'm

Edita L’Altra editorial

Juny

Dissabte, 29 de juny de 2019

 

juny

Som al juny i fa calor, molta calor, tanta com la que fa el juny de 1969 quan la reina Juliana visita una localitat holandesa. Tot el poble l’espera amb nervis, mudats i suportant estoicament una calor que fa de mal portar en un país del nord. La família Kaan no en són l’excepció, la petita Hanne i la mare arriben tard a la cita fet que desperta la tendresa de la monarca que li fa una moixaina saltant-se el protocol.

Un cop acabada la visita, la reina abandona la localitat per seguir amb el programa establert mentre es baralla amb els assessors per treure’s els guants i fumar una cigarreta. La petita Hanne està cofoia amb el gest de la reina, arribada a casa juga a fora de casa amb el gos quan la furgoneta del forner passa i l’atropella sense fer soroll.

Juny comença i acaba a la mateixa localitat amb la visita de la reina Juliana, quaranta anys explicats en un sol dia. Anys de melancolia, silenci i incapacitat per digerir la tragèdia que marcarà la vida de la família Kaan i la resta de població. En qüestió de minuts la vida es capgira, la família que no havia d’oblidar aquell dia de juny per la visita de la reina, no l’oblidarà mai per la mort de la petita Hanne.

Bakker torna a fer una feina d’orfebreria amb Juny, una novel·la ambiciosa que requereix de la destresa del lector per anar seguint les pistes que Bakker traça i així lligar tots els fils d’una novel·la que és lenta, pausada com les tardes caloroses de l’estiu. En paraules de l’autor: “no em preocupa tant la història sinó l’atmosfera, m’agrada que els meus llibres tinguin una atmosfera molt forta.”

Els silencis, els espais narrats i la natura són una constant en l’obra de Bakker, la incomunicació i sentir de les famílies, la incapacitat de pair el dolor, de gestionar una pèrdua. És excepcional el personatge de la mare, l’Anna Kaan, i el seu recurs de tancar-se a l’altell del paller, quan no pot més, quan sent que les llàgrimes se li escapen, l’Anna s’enfila entremig del bestiar i s’estira a la palla. Els germans s’han fet grans però per sempre el dolor de la pèrdua de la germana condicionarà el seu caràcter. Un es planteja vendre la granja, l’altra neteja la tomba i l’altra erra com pot.

Juny és un exercici de constricció emocional. És com si fos un quadre gegant on la vida de la gent ha quedat aturada en el temps, el 17 de juny de 1969 quan la reina visitava el poble i la petita Hanne moria. No espereu una trama trepidant sinó un joc de miralls amb les diferents veus que narren el mateix fet des de punts de vista diferent. Ens agrada Bakker, molt!

Compra'm

Traducció de Maria Rosich

Edita Raig Verd en català/castellà