Quanta, quanta guerra

Dijous, 1 d'agost de 2019

Marxem de vacances sabent que el dia 4 de setembre torna a les llibreries aquest llibre en una edició impecable.

 

Quantaquanta

 
 

Aquesta és la història de l'Adrià Guinart, un noi que no vol fer el soldat i que es passa tota la novel·la anant d'un lloc a l'altre per evitar la maleïda guerra, vagi on vagi però, aquesta sempre hi és present. Quanta, quanta guerra no és una història bèl·lica de sang i fetge, tanmateix el so de les bombes i dels trets, la fam i la misèria, pobles devastats i cases enrunades ens recorden que la guerra és el teló de fons de la novel·la.
Una novel·la que s'estructura en capítols molt curts que semblen contes. De fet, serien contes si no fos perquè la línia argumental la marca l'Adrià que apareix a cada relat. Rodoreda assoleix un nivell de llenguatge impecable, excel·lent i us cito unes paraules de l'autora en el pròleg del llibre que demostren el nivell d'autoexigència de Rodoreda:

"Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m'acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d'escriure i d'anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i escriure a màquina."
 
 
Rodoreda no només sabia català i escriure a màquina sinó que era capaç d'escriure fragments d'una gran bellesa com aquest:

"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."
 
 
Són pocs els moments d'alegria en aquesta obra, Rodoreda teixeix uns personatges d'una dimensió increïble, sempre ens en mostra el costat més animal i salvatge. Són tan tristos i dissortats que fan mal, fan patir, per sort sempre els acompanya la natura i això en relaxa la lectura.
En aquest any del centenari m'he proposat el meu homenatge particular, llegir l'obra fins ara desconeguda i rellegir-la.

"Encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom."

Edita Club editor

Carta a la meva llibreria

Dissabte, 20 de juliol de 2019

 

Carta

Libelista ha iniciat una campanya tan bonica com necessària de la qual ens volem fer ressò. Posa en alça el valor no només comercial de les llibreries independents així com la implicació que tenen com agents culturals en el territori. La campanya consisteix en escriure'ns una carta. Us hi animeu?

Des de Libelista hem iniciat una campanya de reconeixement i promoció de les llibreries independents del país. Volem que tot@s vosaltres rebeu el mèrit que mereixeu i que les lectores i lectors manifestin obertament el seu amor per la vostra feina.


Per això, demanem a tots els usuaris i usuàries de llibreries que escriguin una carta destinada a la seva llibreria preferida en la qual ens expliquin com aquesta ha intervingut a les seves vides. Hi ha qui ens parla d'aquella recomanació que els vau fer i que els va permetre descobrir el seu nou autor preferit, o d'aquell llibre que vàreu localitzar quan tothom el donava per perdut. En definitiva, es tracta de cartes d'amor dirigides a vosaltres!

Es pot presentar qui vulgui, entre el 15 de juliol i el 30 de setembre, i només haurà d'emplenar un formulari que trobarà a la nostra web i adjuntar la seva carta. Atorgarem un llibre relacionat amb el món de les llibreries a les 30 autores i autors de les cartes que més ens hagin cridat l'atenció, i anirem compartint els fragments més originals a les xarxes.

Us animem a fer-ne difusió!
Carta a la meva llibreria (https://www.libelista.com/ca/carta-a-la-meva-llibreria-independent)

Sobre la terra impura

Dissabte, 13 de juliol de 2019

 

Sobrelaterra

Sobre la terra impura és una gran novel·la, ha estat premiada i reconeguda per la crítica i el públic, i això no sempre és així. La terra impura on s’ubica la novel·la és Mallorca i la família són els Verdera, fabricants de sabates amb botigues arreu del món.

La família Verdera és un dels puntals de la novel·la, la gran família adinerada de passat falangista sobre la que pivota una història complexa, amb diferents punts de vista narratius que porten el lector a caure rendit dins d’aquesta saga familiar sobre el poder, la cobdícia i les relacions entre pares i fills.

El paradís és a Son Gros la casa d’estiueig de la família davant del mar, allí en Leo el fill petit de la família hi passa els estius, n’Higini el pare dirigeix els negocis i la Dora rep els amants al llit. Higini Verdera hereu de l’imperi sabater aconsegueix casar-se, després de quedar vidu amb dos fills, amb la Dora Bonnín, una artista de qui està bojament enamorat, amb la Dora tindran en Leo un dels puntals narratius de l’obra. La novel·la arranca a Barcelona amb la mort de la Dora, al tanatori el narrador es retroba amb en Leo a qui fa anys que no veu, després d’haver compartit estius d’infantesa i classes en una escola conservadora d’Inca. El nostre narrador és un escriptor frustrat i periodista cultural que malviu a Barcelona, acabat de separar i amb un fill petit, rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la Dora per part de la seva editora.

És en aquest reescriure les memòries que Melcior Comes desplega tot el talent narratiu i construeix una novel·la ambiciosa, crítica amb el poder, amb la destrucció de la terra i per a mi molt psicològica. En tota l’obra hi ha una recerca d’entendre la família, les relacions entre pares i fills i també qui hi ha rere el poder i què els mou. A mesura que es va endinsant ens els quaderns de la Dora i tots els seus escrits, el narrador va topant amb portes tancades que ningú vol obrir, la família Verdera fa sabates però també amaga un secret que no vol rebel·lar. Així que el narrador va desfent el cabdell i va reescrivint la història, els Verdera disparen totes les seves armes, seduint-lo, comprant-lo, fent-lo partícip de festes... desplegant una teranyina perquè hi quedi atrapat. El narrador es troba enmig d’una partida d’escacs, els moviments i la intel·ligència li serviran per no morir.

"Que li diguin democràcia i Constitució, si volen -diu-. Però al final, una sabata és una sabata... Ells es pensen que és nova, però només deixarem que en canviïn els cordons. I el nus el farem nosaltres."

Sobre la terra impura és la gran novel·la contemporània de Mallorca i de la família com a institució, com es construeix i en base a què se sustenta. De ritme trepidant, amb jocs metaliteraris, el·lipsis volgudes i diàlegs confusos Comes sedueix el lector i l’atrapa dins aquest remolí de gran solidesa narrativa. 

Edita Proa

Persecució

Dissabte, 7 de juliol de 2019

 

Persecucio

Si us dic que Toni Sala és una de les veus més importants del país no us estic descobrint res de nou, si us dic que potser és una de les plomes més desconegudes pel gran públic és reconèixer que Sala mereix trobar molt lectors, encara.

Sala té una veu pròpia, una capacitat narrativa que explora les interioritats dels humans i ressalta el costat fosc que tots provem d’amagar. Sala va estrenar L’Altra editorial amb un títol d’aquells difícils d’oblidar Els nois, ara uns anys després torna amb Persecució.

“Vaig sortit un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.”

Així arrenca la novel·la de Sala, un intent de l’Èlia per mirar d’entendre què va dur l’Albert Jordi, el llibreter de qui està enamorada i que un dia de cop li etziba una veritat que potser no hauria volgut saber.

Només amb aquest principi, Sala ja ens mostra la seva habilitat narrativa per posar-nos de ple dins la novel·la, sabem que patirem, que ens sacsejarà, reflexionarem i ens capbussarem en un viatge on el mal, la cocaïna i el diner fàcil campen al seu aire, l’estiu de l’atemptat de Barcelona i previ al referèndum.

Sala fa una cartografia del mal de la mà de l’Èlia que d’entrada no accepta que la seva parella sigui un assassí amb la pena complerta, però alhora sent una curiositat irrefrenable de saber per què l’Albert Jordi, un home culte i llegit va tallar el coll a la seva dona. El trencament amb l’Èlia porta l’Albert Jordi a posar-se en contacte amb dos expresidiaris amb qui va coincidir a la presó, a partir d’aquí i com si de la Juerga catalana de l’Albert Pla es tractés, Sala condueix els personatges al límit, un límit físic i moral.

Persecució és una de les grans novel·les de l’any, per la consistència, pel viatge i per plantar-nos davant els morros que tots podem traspassar la línia del mal, la pregunta és, hi ha camí de retorn un cop has creuat el límit? Hem de comprendre el mal? Són preguntes que et ballen pel cap un cop tanques el llibre, amb un final de clímax narratiu d’aquells que no oblides.

El poder, el negoci immobiliari, les drogues, el racisme, la violència són la cara de la moneda que els catalans de bon fer no volen ni contemplar. Els perdedors de Toni Sala també formen part de la societat i de la literatura catalana, per sort nostra.

Edita L’Altra editorial

Juny

Dissabte, 29 de juny de 2019

 

juny

Som al juny i fa calor, molta calor, tanta com la que fa el juny de 1969 quan la reina Juliana visita una localitat holandesa. Tot el poble l’espera amb nervis, mudats i suportant estoicament una calor que fa de mal portar en un país del nord. La família Kaan no en són l’excepció, la petita Hanne i la mare arriben tard a la cita fet que desperta la tendresa de la monarca que li fa una moixaina saltant-se el protocol.

Un cop acabada la visita, la reina abandona la localitat per seguir amb el programa establert mentre es baralla amb els assessors per treure’s els guants i fumar una cigarreta. La petita Hanne està cofoia amb el gest de la reina, arribada a casa juga a fora de casa amb el gos quan la furgoneta del forner passa i l’atropella sense fer soroll.

Juny comença i acaba a la mateixa localitat amb la visita de la reina Juliana, quaranta anys explicats en un sol dia. Anys de melancolia, silenci i incapacitat per digerir la tragèdia que marcarà la vida de la família Kaan i la resta de població. En qüestió de minuts la vida es capgira, la família que no havia d’oblidar aquell dia de juny per la visita de la reina, no l’oblidarà mai per la mort de la petita Hanne.

Bakker torna a fer una feina d’orfebreria amb Juny, una novel·la ambiciosa que requereix de la destresa del lector per anar seguint les pistes que Bakker traça i així lligar tots els fils d’una novel·la que és lenta, pausada com les tardes caloroses de l’estiu. En paraules de l’autor: “no em preocupa tant la història sinó l’atmosfera, m’agrada que els meus llibres tinguin una atmosfera molt forta.”

Els silencis, els espais narrats i la natura són una constant en l’obra de Bakker, la incomunicació i sentir de les famílies, la incapacitat de pair el dolor, de gestionar una pèrdua. És excepcional el personatge de la mare, l’Anna Kaan, i el seu recurs de tancar-se a l’altell del paller, quan no pot més, quan sent que les llàgrimes se li escapen, l’Anna s’enfila entremig del bestiar i s’estira a la palla. Els germans s’han fet grans però per sempre el dolor de la pèrdua de la germana condicionarà el seu caràcter. Un es planteja vendre la granja, l’altra neteja la tomba i l’altra erra com pot.

Juny és un exercici de constricció emocional. És com si fos un quadre gegant on la vida de la gent ha quedat aturada en el temps, el 17 de juny de 1969 quan la reina visitava el poble i la petita Hanne moria. No espereu una trama trepidant sinó un joc de miralls amb les diferents veus que narren el mateix fet des de punts de vista diferent. Ens agrada Bakker, molt!

Traducció de Maria Rosich

Edita Raig Verd en català/castellà

La mesura dels nostres dies

Diumenge, 16 de juny de 2019

 

maria

 

Ha calgut que passessin mesos abans no pogués parlar d'aquest llibre. Després de llegir-lo la paraula que em venia al cap era silenci com a mostra de respecte a Charlotte Delbo i a totes les supervivents dels camps d'extermini.

Al mes de març a la llibreria vam dedicar-li un vespre amb la seva traductora, la Valèria Gaillard, l'editora Maria Bohigas mentre fèiem parella de ball amb la Marta Marín-Dòmine i el seu Fugir era el més bell que teníem

Ha calgut una tercera trobada amb el llibre per explicar-vos com n’és de necessari. Fa uns dies vaig rebre un correu de l’editorial que ens proposava a unes quantes llibreries de trobar-nos al jardí de l’editorial i fer un club de clubs. És la segona vegada que enfilo cap al Carmel, cap a casa d’en Joan Sales i em sembla el lloc més bonic del món, unes parets que són història, patrimoni viu i material de la nostra cultura. Poder anar-hi i fer-ho amb aquelles persones que van començar sent clientes, lectores per passar a ser companyes de vida és una oportunitat que no podíem deixar escapar. Per això, ahir dissabte 15 de juny vam enfilar cap a dalt de tot de la muntanya disposades a parlar de la Delbo i La mesura del nostres dies. Delbo militant del Partit Comunista, amant del teatre va ser deportada per la seva vinculació política i per formar part de la Resistència, després de l’afusellament del marit, Delbo va ser deportada a Auschwitz i alliberada de Ravenbrück el 23 d’abril de 1945.

 

No sé

si encara podreu fer

alguna cosa amb mi

Si teniu el valor d’intentar-ho 

Delbo a La mesura dels nostres dies dona veu a tot de dones que com ella van sortir del camp. Vint anys després de l’alliberament dels camps i fruit de les converses atresorades durant els anys, Delbo fa un exercici de ficció fent parlar dones que no són ella. Com deia la Maria Bohigas: “ fa un treball de reconstrucció, Delbo fa de filtre i destil·la què hi ha d’inoblidable en cada història de vida.” Entre testimonis i com un alè hi trobem alguns dels seus poemes:

 

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

inimaginable pels altres

que difícil és tornar

                                                                                                                                       

La mesura dels nostres dies és un artefacte literari de primera magnitud, Delbo fa servir la mort d’una d’elles com a punt de trobada de totes aquestes vides que es troben per anar al funeral d’una companya. En el trajecte el testimoni i la mirada de l’experiència de sobreviure després del camp. Els sentiments d’incomprensió, d’astorament, de saber-se mortes en vida, de no poder parlar ni dir perquè saben que ningú les entén. Com deia la Valèria Gaillard elles tenen un lèxic propi del camp que només elles poden comprendre. Tenen sentit aquests llibres preguntava la Maria ahir? Llibres com els de la Delbo sí, per la qualitat literària, gens banal, ni frívola i per recordar-nos que totes aquelles morts no van ser en va, els ho devem i ens ho devem com a espècie. Delbo narra molt bé com la sororitat entre dones va fer possible viure i resistir la barbàrie, no deixar-se caure i mantenir els ideals. Moltes de les dones deportades més enllà de pertànyer a una minoria, una religió eren dones compromeses, que formaven part de la clandestinitat. Tornar a la vida després del camp i enfrontar-se a la nova realitat i descobrir el que els amagava la Unió Soviètica per la qual havien lluitat, va ser una experiència difícil de suportar.

“Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Asuschwitz.”

Delbo després del camp es va dedicar al teatre en cos i ànima, vestida de seda i llana caixmir amb el número del camp tatuat al braç. Dignitat, exemple i admiració.

Una experiència molt bonica la d'ahir, haver compartit sota un til·ler aquest llibre amb els companys de Cal Llibreter, Casa Usher, La Tribu i tots els lectors amb la Maria com amfitriona sota un cel ennuvolat que ens va regalar uns raigs de sol reconfortants al capvespre.

 

porta

Traducció de Valèria Gaillard

Edita Club editor

El blues de Beale Street

Dissabte, 9 de juny de 2019

 

bealestreet

 

A partir d’ara quan em demanin una novel·la d’amor, somriuré per dins i els donaré aquest blues que sona a Beale Street mentre la Tish i en Fonny es donen la mà i passegen pels carrers del barri que els ha vist néixer. Som a Nova York als anys 70, la Tish i en Fonny són dos afroamericans que es coneixen des de petits del barri però que es fan inseparables arran d’una baralla a la sortida de l’institut.

En Fonny és un jove que no acaba d’encaixar a la família, l’únic que sembla estimar-lo i entendre’l és el pare que fa de sastre. La mare és una devota egoista que només pensa en l’església i a trobar dos marits com cal per les dues filles estirades i pretensioses que té, dues germanes que només aspiren a trobar un marit que les mantingui.

La Tish ve d’una família una mica esbojarrada, imperfecta però que s’estima amb bogeria, una família que li dona la força per mirar de ser diferent en un barri on tothom es punxa, roba i l’esperança de vida no és massa elevada. La Tish i en Fonny un dia s'adonen que estan bojament enamorats, que sempre s’han tingut però no havien descobert l’amor i respecte que sentien l’un per l’altre. En Fonny és escultor, treballa la fusta: “En Fonny havia descobert alguna cosa que podia fer, que volia fer, i que el va salvar de la mort que esperava els nanos de la nostra edat. Encara que la mort prenia moltes formes diverses, encara que la gent moria aviat i de maneres diferents, la mort en si mateixa era una cosa ben senzilla com una plaga: als nanos se’ls havia dit que no valien una merda, i tot el que veien al seu voltant ho confirmava.”

La Tish i en Fonny desafien les regles, ets negre i no pots sortir del barri, però la força de l’amor empeny en Fonny a trobar un lloc on malviure i treballar. El llogater s’enamora de la parella per la força i esperança que projecten, el barri és tranquil i no han de patir, només han de vigilar amb la policia, un cos corrupte, podrit i racista. Un vespre quan la Tish compra tomàquets és agredida per un blanc que es creu amb tots els drets, el testimoni de la senyora de la botiga a favor d’ella i d’en Fonny no cau gens bé al policia del barri, la premonició no trigarà a fer-se realitat quan en Fonny és acusat d’haver violat una dona porto-riquenya.

James Baldwin construeix la novel·la a partir del records de la Tish que va narrant el present més cru i dur quan en Fonny és ingressat a la presó i ella descobreix que espera una criatura. A partir d’aquest moment, les famílies de l’una i de l’altre fan tot el que està a les seves mans per mirar de treure’l d’un lloc d’on no hauria hagut d’entrar mai.

És difícil sobreviure en un barri on la violència campa alegrament, però encara ho és més quan aquesta parella persisteix en trencar el patró i aspira a estimar-se i existir en un barri que no està pensant per ells. La solidaritat que es desplega al voltant de l’amor que es professa la parella és l’esperança en tanta foscor.

“Ara en Fonny sap per què és a la presó, per què és on és; ara gosa mirar al seu voltant. No és aquí perquè hagi comès un crim. Sempre ho ha sabut, però ara ho sap d’una altra manera diferent. A l’hora dels àpats, a les dutxes, pujant i baixant les escales, de nit, just abans que tots es tornin a tancar a la cel·la, mira els altres, els escolta: ¿què han fet, ells? No gran cosa. L’autèntic crim és tenir el poder de col·locar aquestes persones allà on són i deixar-les allà tancades. Aquests homes captius són el preu ocult d’una mentida oculta: els justos han de poder identificar els condemnats. L’autèntic crim és tenir el poder i la necessitar de manar els condemnats.”

Baldwin va ser un activista pels drets dels afroamericans, dels homosexuals i dels moviments d’alliberament nacional, en la seva obra la lluita per tots ells hi és present. El blues de Beale Street és una novel·la d’amor tan ben escrita que us emocionarà alhora que us farà aixecar el puny ben enlaire tal com fa en Fonny quan s’acomiada a través del vidre de la presó quan la Tish el va veure. Escrita als anys setanta del segle passat i tan necessària encara ara quan el poder segueix en mans dels mateixos.

Traduïda per Oriol Ampuero

Editada en català per Edicions de 1984 i en castellà per literatura Random House

La senyora Caliban

 

Dissabte, 1 de juny de 2019

 

 Caliban

 

Dorothy Caliban és una mestressa de casa que s’ocupa de les tasques domèstiques mentre espera que el marit torni de la feina. En un barri residencial de jardins impecables, cuines impol·lutes, roba estesa i plegada i un beure a punt per quan ells tornin a casa.

La Dorothy posa la ràdio perquè li fa companyia i evita que embogeixi, la sent de fons i li serveix per no capficar-se en el seu dolor. Les notícies d’última hora anuncien que un animal estrany i perillós, semblant a un llangardaix gegant, s’ha escapat de l’Institut Jefferson d’Estudis Oceanogràfics. La Dorothy apuja el volum de l’aparell per sentir aquella notícia que fa atemorir el poble, l’animal ha matat els vigilants que el custodiaven i corre sense control. La Dorothy el que no sap és que en Larry, així l’anomenarà, trucarà a la porta de casa.

El que podria ser una novel·la de terror i de ciència ficció es converteix en una cartografia de la tristesa femenina. En Larry i la Dorothy viuran una història d’amor apassionada mentre compartiran el dolor del fill no nascut i la incomprensió del marit i dels experiments patits per part d’ell. La senyora Caliban és una novel·la sobre el terror domèstic que ataca la vida de moltes dones educades per aguantar i resistir en pro del matrimoni.

Rachel Ingalls va escriure aquesta novel·la els anys 80 i no ha estat recuperada fins fa poc, en plena època d’apoderament femení reivindicar la senyora Caliban també és una revolució.  

Ingalls escriu una novel·la breu que recorda a Les formes de l’aigua de Guillermo del Toro, però és clar Ingalls ja l’havia escrit abans, però era una dona, una escriptora de tantes ocultes amb coses interessants a dir.

Recórrer a un animal per poder parlar d’allò més domèstic és un recurs literari  que coneixem des del germans Grimm, aquest llangardaix gegant amant dels alvocats és una metàfora d’aquesta solitud pregona que sent la Dorothy, tancada en un món de qui no espera massa d’ella i que en canvi, la culpa i l’apunta de la pèrdua del fill. Un llangardaix que l’escolta, l’abraça, la bressola i l’estima per tots els racons de la casa, mentre en Fred ni tan sols sap com acostar-s’hi.

“Continuava sense pensar que s’estigués tornant boja. Però ara sentia una certa aprensió, abans d’engegar l’aparell. Quan les veus o la música començaven a sonar, es posava contenta i es relaxava. Tan sols quan s’adonava que estava sentint un dels missatges especials, es quedava expectant i l’envaïa una certa alarma. El que no volia era sentir res més sobre tenir un fill, ni sobre ella i el Fred i el seu matrimoni. Tot i així, n’hi podria haver d’altres. No li havia explicat a ningú que els sentia, i encara menys al Fred. Esclar que no.”

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula en català i castellà

Amor armat

Dissabte, 25 de maig de 2019

 

Amorarmat

Dissabte plujós, gris que contraresta el sol i la calor asfixiant del Mercury Topaz, el cotxe on viuen la Pearl i la seva mare, en un parc de caravanes de Florida. La Pearl en té catorze i ha viscut sempre dins d'un vehicle aparcat que havia de ser una solució temporal a la fugida de casa de la seva mare, la Margot France, que es va quedar embarassada quan en va fer disset.

La Margot provenia d'una família molt adinerada, educada en l'exquisidesa i en l'art, tocava el piano com els àngels, però al pare li molestava, no la suportava des que havia perdut la seva dona. La Margot pareix a casa, sola a la banyera, embolcalla la Pearl, agafa quatre coses boniques i pren el Mercury Topaz que li van regalar quan en va fer 16, fuig i fa parada en el parc de caravanes que acabarà convertint-se en la seva llar. Viure dins del cotxe havia de ser un solució temporal, però passen els anys i la Margot i la Pearl no troben mai l'estabilitat econòmica que els permeti tan sols mudar-se a una de les caravanes del parc. 

La mare treballa fent la neteja d'un hospital de veterans de guerra que hi ha a prop del parc. En el parc hi conviuen tota una sèrie de gent que semblen no importar ningú, són la ferralla d'una societat que mira cap a les platges càlides i boniques de la costa de Florida. 

La Pearl va a escola però sempre amb el temor que els serveis socials apareguin i que una grua retiri la seva llar, un cotxe que la mare manté impol·lut amb un joc de porcellana de Llemotges i floretes. L'entorn és hostil, viuen al costat d'un abocador i d'un riu on els caimans hi deixen els ous perquè neixin les cries.

"I jo? Jo em vaig criar en un cotxe, i quan vius en un cotxe no t'espanten els llamps ni els trons, el que et fa por de debò és una grua."

La Margot busca algú que l'acaroni, que la faci sentir especial i quan arriba l'Eli al camp la Pearl té clar que estan perdudes. La Pearl detecta el perill immediat que suposa un home com l'Eli, però veu com la mare hi cau rendida i "a partir d'aleshores tot el que li va caldre va ser xiular quan la necessitava." 

Amor armat és una novel·la sobre l'amor fallit entre humans que el substitueixen per l'amor incondicional a les armes. Ben aviat la Pearl descobrirà que totes aquelles ànimes que viuen en caravanes són fruit de l'amor armat, quan el lèxic familiar passa per les pistoles, els rifles i tota mena d'objectes que tenen per objectiu sembrar el pànic es fa difícil estimar sense estar alerta i teixir relacions sanes i de confiança. Els dies passen i la Pearl és desplaçada del Mercury on ha viscut tota la vida perquè l'Eli i la Margot puguin estimar-se. 

"Mentre les gotes de pluja anaven farcint de punts el parabrisa, jo sentia la veu de la mare, que m'omplia com si fos una cançó. Feia així: "Quan una noieta perd la mare, perquè la mare es converteix en el blanc de pràctiques d'un foraster, fins i tot la pluja cau amb elegància."

Jennifer Clement ens va sorprendre amb Ladydi, una novel·la sobre el narcotràfic. Filla de diplomàtics ha viscut gran part de la seva vida a Mèxic on ha estat testimoni del tràfic de persones, drogues i armes que s'han convertit en els seus arguments de denúncia d'una societat que defensa les armes com un dret individual mentre oblida tot el que la indústria armamentista comporta. Clement escriu i descriu personatges que no tenen glamur, que són part de la societat que no volem veure. Florida més enllà de ser el lloc de vacances de molts americans de la tercera edat és també un lloc on les armes troben persones a qui estimar. 

Clement dona vida i fa parlar en primera persona la Pearl, una veu innocent d'una nena, després adolescent, que acaba en una casa d'acollida d'on només pot fugir perquè entén que l'amor i l'altruisme que rep no són per ella ja que està condemnada a viure entre trets i armes. 

Clement va presidir el PEN de Mèxic durant anys, i és des del 2015 la primer dona a presidir el PEN Internacional, Clement fa dels seus llibres una arma literària per fer-nos reflexionar sobre el preu que estem disposats a pagar en nom d'una pretesa seguretat que cada cop ens fa viure més empresonats. Clement es confirma com una gran veu literària, valenta i necessària que es mereix molts lectors.

Traduïda per Ricard Vela

Edita Més llibres i Lumen 

Istanbul, Istanbul

Dissabte, 18 de maig de 2019

 

Burhan

 

Vaig llegir Istanbul, Istanbul farà gairebé un any amb el cor encongit i no he estat capaç de parlar-ne fins avui. Dijous vaig tenir el privilegi de compartir dinar amb l'autor Burhan Sönmez, uns quants llibreters i els seus editors i m'ha vingut la necessitat de parlar-vos del llibre i de la tertúlia amb ell. Istanbul, Istanbul és un llibre sobre la ciutat, però també és un llibre sobre allò que no veiem de la ciutat, el subsòl on la dissidència teixeix xarxes i on la policia tortura sense pietat. Quatre homes estan tancats en una cel·la mentre esperen ser interrogats, a l'altra banda del passadís tancada també hi ha una dona a qui no sentim la veu, però ens podem imaginar la tortura i el patiment a què és sotmesa. Els homes per mirar de suportar la situació que viuen es dediquen a fabular sobre la ciutat d'Istanbul, els seus carrers i la seva gent. Com si fossin a la caverna de Plató, les llums i les ombres del que els arriba des de fora els dona l'oxigen necessari per sobreviure cada vegada que la porta de ferro s'obre.

"Un arbre només reverdeix i dona fruits. Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix. És per aquesta curiositat per l'invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra. La ciutat és la terra dels somnis, deia el meu pare, ofereix oportunitats infinites i allà els humans no formen part de la natura, en són els escultors." 

L'Estudiant Demirtay, el Barber Kamo, l'Oncle Küheylan i el Doctor demostren el poder de la literatura per evadir-se del cos, els colpegen, els humilien però ells no deixen de parlar i somiar en la ciutat que anhelen i que voldrien. És un llibre d'una bellesa aterridora, poètic, les històries orals són el vestigi d'una tradició d'una ciutat punt de trobada de diverses cultures. Els protagonistes recorden la bellesa d'Istanbul per suportar el patiment.

"A Istanbul, el pa i la llibertat eren dos desitjos que requerien que un fos esclau de l'altre. O renunciaves a la llibertat pel pa o sacrificaves el pa per la llibertat. Era impossible obtenir-los tots dos alhora. Els joves del barri volien canviar aquest destí, somiaven un futur nou a l'ombra dels rètols lluminosos."

Burhan Sönmez és un autor kurd que escriu en turc perquè quan ell anava a l'escola el kurd estava prohibit, 20 milions de kurds parlen una llengua que no poden ni escriure ni llegir perquè sempre ha estat perseguida. Els kurds tenen una tradició literària oral, poètica i d'aquí que l'obra de Sönmez respiri aquestes influències de la llengua materna tal com ens explicava durant el dinar. Sönmez que ha tornat a Turquia recentment és també advocat i defensor dels drets humans, ferit per un assalt policial durant una manifestació va haver d'exiliar-se a Londres per rebre tractament, va ser durant la llarga recuperació que va començar a escriure. Sönmez després d'anys d'exili i de tenir doble nacionalitat ha decidit tornar a Turquia per estar al costat dels joves que planten cara a Erdogan, per mirar d'enderrocar un personatge que controla els mitjans, la policia, els jutges, que persegueix escriptors i empresona ciutadans innocents diàriament. Un Erdogan que quan se sent afeblit ataca els kurds perquè això li dona rèdit, un Erdogan que compta amb la complicitat d'alguns líders europeus mentre la bella Istanbul és testimoni de la barbàrie. La literatura pot salvar-nos de l'horror ens deia Sönmez i això és el que fa aquesta novel·la. Sönmez ens explicava que els clubs de lectura s'han convertit en la resistència, allò que no es pot dir en veu alta al carrer es pot dir a través d'un llibre. Sönmez que està escrivint una nova novel·la en turc i alhora en kurd, per retre homenatge al seu poble, perquè a l'exili i de manera autodidacte l'ha après com ho fa la comunitat kurda a l'exterior que ha fundat editorials i fan de promotors d'una llengua que és el símbol de resistència d'un poble, on les dones abanderen una causa de manera digna i admirable. Sönmez té un discurs que podries escoltar durant hores, és savi, mesurat parla dolçament però les paraules que diu són contundents, fruit de l'experiència viscuda, de sobreviure i de lluitar cada dia per la llibertat d'expressió i d'opinió. Alliberar Istanbul és el primer pas per recuperar la democràcia d'un país per després continuar la lluita dels pobles que hi conviuen. 

A la dedicatòria en Burhan va escriure "esperança i somnis per sempre."

Gràcies Aniol i Valeria per regalar-nos una estona amb ell.

Traduïda per Pelin Dogan

Editada per Edicions del Periscopi en català i Minúscula en castellà

Benedicció

Dissabte, 11 de maig de 2019    

benediccio

 

És l'últim viatge que faré a Holt, em resistia a llegir Benedicció perquè sabia que era el meu comiat a un lloc literari que guardaré per sempre en la memòria. Haruf sorprèn sempre i aquest tornar a Holt també ens reservava un final íntim, la benedicció volguda d'algú que està al final dels seus dies, que s'acomiada del món de manera conscient i mirant d'arreglar allò que no va acabar de saber fer en vida. 

Benedicció tanca una trilogia de llibres independents però ubicats en el mateix espai als que també podríem afegir Nosaltres en la nit. Un paisatge, una gent que te'ls sents molt teus a mesura que t'hi endinses. A Benedicció tan sols s'esmenta alguns dels personatges coneguts en els dos volums anteriors, el temps passa i són record. En aquest volum la veu narrativa és la de Dad Lewis que es troba en fase terminal i mira de passar els últims dies amb la dona i la filla, li pesa no haver sabut acceptar el seu fill Frank amb qui fa anys que no es parla. A la casa del costat, s'hi acaba d'instal·lar una nena, que ha perdut la mare i és acollida per l'àvia. Una nova vida comença a Holt mentre una altra se n'acomiada. Una nena que mira d'ubicar-se i en Dad Lewis que fa balanç dels seus anys al capdavant de la ferreteria del poble, de la relació amb els treballadors i clients de tota la vida. Una filla, la Lorraine, que torna per acompanyar el seu pare en els últims passos del trajecte vital mentre es pregunta quin és el seu lloc al món. La Mary, l'esposa del Dad, que aprofita per mirar de localitzar el fill i restablir uns vincles malmesos. Holt és una comunitat a qui costa d'assumir els canvis.

Haruf té un do narratiu, una mirada profunda sobre la quotidianitat que només és a l'abast de les grans plomes, fer especial allò que és comú. Acabar la trilogia deixa una gran sensació de buidor i tanmateix, el consol de poder-hi tornar, llegir per rellegir.

Envejo la Marta Pera que els ha traduït perquè hi ha degut conviure amb gran intensitat, coneixent les misèries però també les celebracions de tots i cadascun dels personatges.   

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Periscopi Literatura Random en castellà