Istanbul, Istanbul

Dissabte, 18 de maig de 2019

 

Burhan

 

Vaig llegir Istanbul, Istanbul farà gairebé un any amb el cor encongit i no he estat capaç de parlar-ne fins avui. Dijous vaig tenir el privilegi de compartir dinar amb l'autor Burhan Sönmez, uns quants llibreters i els seus editors i m'ha vingut la necessitat de parlar-vos del llibre i de la tertúlia amb ell. Istanbul, Istanbul és un llibre sobre la ciutat, però també és un llibre sobre allò que no veiem de la ciutat, el subsòl on la dissidència teixeix xarxes i on la policia tortura sense pietat. Quatre homes estan tancats en una cel·la mentre esperen ser interrogats, a l'altra banda del passadís tancada també hi ha una dona a qui no sentim la veu, però ens podem imaginar la tortura i el patiment a què és sotmesa. Els homes per mirar de suportar la situació que viuen es dediquen a fabular sobre la ciutat d'Istanbul, els seus carrers i la seva gent. Com si fossin a la caverna de Plató, les llums i les ombres del que els arriba des de fora els dona l'oxigen necessari per sobreviure cada vegada que la porta de ferro s'obre.

"Un arbre només reverdeix i dona fruits. Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix. És per aquesta curiositat per l'invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra. La ciutat és la terra dels somnis, deia el meu pare, ofereix oportunitats infinites i allà els humans no formen part de la natura, en són els escultors." 

L'Estudiant Demirtay, el Barber Kamo, l'Oncle Küheylan i el Doctor demostren el poder de la literatura per evadir-se del cos, els colpegen, els humilien però ells no deixen de parlar i somiar en la ciutat que anhelen i que voldrien. És un llibre d'una bellesa aterridora, poètic, les històries orals són el vestigi d'una tradició d'una ciutat punt de trobada de diverses cultures. Els protagonistes recorden la bellesa d'Istanbul per suportar el patiment.

"A Istanbul, el pa i la llibertat eren dos desitjos que requerien que un fos esclau de l'altre. O renunciaves a la llibertat pel pa o sacrificaves el pa per la llibertat. Era impossible obtenir-los tots dos alhora. Els joves del barri volien canviar aquest destí, somiaven un futur nou a l'ombra dels rètols lluminosos."

Burhan Sönmez és un autor kurd que escriu en turc perquè quan ell anava a l'escola el kurd estava prohibit, 20 milions de kurds parlen una llengua que no poden ni escriure ni llegir perquè sempre ha estat perseguida. Els kurds tenen una tradició literària oral, poètica i d'aquí que l'obra de Sönmez respiri aquestes influències de la llengua materna tal com ens explicava durant el dinar. Sönmez que ha tornat a Turquia recentment és també advocat i defensor dels drets humans, ferit per un assalt policial durant una manifestació va haver d'exiliar-se a Londres per rebre tractament, va ser durant la llarga recuperació que va començar a escriure. Sönmez després d'anys d'exili i de tenir doble nacionalitat ha decidit tornar a Turquia per estar al costat dels joves que planten cara a Erdogan, per mirar d'enderrocar un personatge que controla els mitjans, la policia, els jutges, que persegueix escriptors i empresona ciutadans innocents diàriament. Un Erdogan que quan se sent afeblit ataca els kurds perquè això li dona rèdit, un Erdogan que compta amb la complicitat d'alguns líders europeus mentre la bella Istanbul és testimoni de la barbàrie. La literatura pot salvar-nos de l'horror ens deia Sönmez i això és el que fa aquesta novel·la. Sönmez ens explicava que els clubs de lectura s'han convertit en la resistència, allò que no es pot dir en veu alta al carrer es pot dir a través d'un llibre. Sönmez que està escrivint una nova novel·la en turc i alhora en kurd, per retre homenatge al seu poble, perquè a l'exili i de manera autodidacte l'ha après com ho fa la comunitat kurda a l'exterior que ha fundat editorials i fan de promotors d'una llengua que és el símbol de resistència d'un poble, on les dones abanderen una causa de manera digna i admirable. Sönmez té un discurs que podries escoltar durant hores, és savi, mesurat parla dolçament però les paraules que diu són contundents, fruit de l'experiència viscuda, de sobreviure i de lluitar cada dia per la llibertat d'expressió i d'opinió. Alliberar Istanbul és el primer pas per recuperar la democràcia d'un país per després continuar la lluita dels pobles que hi conviuen. 

A la dedicatòria en Burhan va escriure "esperança i somnis per sempre."

Gràcies Aniol i Valeria per regalar-nos una estona amb ell.

Traduïda per Pelin Dogan

Editada per Edicions del Periscopi en català i Minúscula en castellà


Benedicció

Dissabte, 11 de maig de 2019    

benediccio

 

És l'últim viatge que faré a Holt, em resistia a llegir Benedicció perquè sabia que era el meu comiat a un lloc literari que guardaré per sempre en la memòria. Haruf sorprèn sempre i aquest tornar a Holt també ens reservava un final íntim, la benedicció volguda d'algú que està al final dels seus dies, que s'acomiada del món de manera conscient i mirant d'arreglar allò que no va acabar de saber fer en vida. 

Benedicció tanca una trilogia de llibres independents però ubicats en el mateix espai als que també podríem afegir Nosaltres en la nit. Un paisatge, una gent que te'ls sents molt teus a mesura que t'hi endinses. A Benedicció tan sols s'esmenta alguns dels personatges coneguts en els dos volums anteriors, el temps passa i són record. En aquest volum la veu narrativa és la de Dad Lewis que es troba en fase terminal i mira de passar els últims dies amb la dona i la filla, li pesa no haver sabut acceptar el seu fill Frank amb qui fa anys que no es parla. A la casa del costat, s'hi acaba d'instal·lar una nena, que ha perdut la mare i és acollida per l'àvia. Una nova vida comença a Holt mentre una altra se n'acomiada. Una nena que mira d'ubicar-se i en Dad Lewis que fa balanç dels seus anys al capdavant de la ferreteria del poble, de la relació amb els treballadors i clients de tota la vida. Una filla, la Lorraine, que torna per acompanyar el seu pare en els últims passos del trajecte vital mentre es pregunta quin és el seu lloc al món. La Mary, l'esposa del Dad, que aprofita per mirar de localitzar el fill i restablir uns vincles malmesos. Holt és una comunitat a qui costa d'assumir els canvis.

Haruf té un do narratiu, una mirada profunda sobre la quotidianitat que només és a l'abast de les grans plomes, fer especial allò que és comú. Acabar la trilogia deixa una gran sensació de buidor i tanmateix, el consol de poder-hi tornar, llegir per rellegir.

Envejo la Marta Pera que els ha traduït perquè hi ha degut conviure amb gran intensitat, coneixent les misèries però també les celebracions de tots i cadascun dels personatges.   

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Periscopi Literatura Random en castellà

La dansa del rellotge

Dissabte, 4 de maig de 2019

 

dansarellotge

 

M’agrada parlar de l’Anne Tyler com una teixidora d’històries perquè és capaç d’anar trenant tot de vides que acaben confluint. Tyler té alguna cosa de les grans novel·les clàssiques corals amb molts personatges, tots orquestrats per donar sentint i contingut a l’obra. Tyler té una escriptura senzilla en aparença i més profunda del que puguis imaginar, narra les petites coses de la vida, els instants que tot ho capgiren. M’agrada com construeix les històries sempre amb un incident, una anècdota que li permet anar presentant els personatges i l’argument, trigues a saber on et vol portar però després tot encaixa.

No he estat conscient de com m’agrada la Willa, la protagonista, fins que han anat passant els dies i no me la puc treure del cap. Mentre llegia La dansa del rellotge pensava que li faltava tremp narratiu i que no sabia on em duia, però la Tyler sempre sorprèn i la Willa necessita més de 60 anys per prendre les regnes de la seva vida.

Coneixem la Willa Drake en quatre moments, quan encara viu amb els pares; casada amb el primer marit; casada amb el segon marit i als 61 anys. La Willa i la seva germana creixen en una família amb una mare que sovint desapareix, histriònica, alterada i amb uns nervis a flor de pell que fa que la relació amb les filles sigui nul·la mentre el pare desbordat mira d’arribar a tot arreu. La Willa es casa, te dos fills i fa el que s’espera d’una bona esposa entregada, el marit mor en un accident de cotxe mentre feia el merda a la carretera en un atac de pretensió masculina. La Willa es torna a casar i s’instal·la a Tucson amb un jubilat a qui només li importen les partides de golf i la vida social al club. Quan ja han tocat els tres quarts del camí de la vida, just en l’últim quart, d’aquí el nom de la dansa del rellotge, la Willa rep una trucada d’un estrany, la filla d’una antiga xicota del seu fill Sean ha estat ferida per una bala i algú s’hauria de fer càrrec d’una nena, el gos i la casa mentre la noia és a l’hospital. La Willa sense entendre massa de què va la cosa i sense saber res d’aquesta nena, pren un avió cap a Baltimore acompanyada del marit. La trucada del veí que confon la Willa amb l’àvia de la nena perquè troba el seu telèfon anotat a la nevera de la cuina és el pretext perquè la Willa Drake surti de la seva zona de confort, abandoni els luxes per passar viure en una caseta sense pretensions en un barri de gent singular que en mica en mica l’acullen amb els braços oberts. La Willa que fa el viatge seguint el costum del que sempre s’espera d’ella, que obeeixi, de sobte es troba en un nou entorn amb uns personatges que marcaran un punt d’inflexió en el seu últim quart de vida, la Willa passarà comptes amb una germana absent, amb els dos fills i amb el marit, per fi la Willa ballarà al seu so.

Sembla una novel·la innocent, però Tyler sap molt bé què vol dir-nos, com i el que pretén, la resta ho fa la literatura. Que visqui la Tyler, reivindiquem-la abans no sigui massa tard.

Traduïda per Marc Rubió

Edita Proa, en castellà la podeu trobar a Lumen.

Club de lectura, 10 anys

Dissabte, 27 d'abril de 2019

 

 

llibret bis

 

Fa 10 anys que un grup de persones ens vam trobar per primera vegada després d'una crida per compartir els llibres llegits, naixia el club de lectura. Dos anys després d'obrir la llibreria en un poble on ha calgut i cal picar molta pedra, una quinzena de persones vam decidir que ens trobaríem un cop al mes per comentar un llibre. La dinàmica era fàcil perquè partia de la petició de comentar els llibres que jo els recomanava com a clients i amb aquesta voluntat vam decidir que no sabrien mai què llegirien fins al final de cada sessió, menys un cop a l'any que un d'ells faria de Fe i s'encarregaria de la tria i de conduir la sessió. Aquesta és la nostra fórmula, no té cap ingredient màgic, només la voluntat de compartir, de teixir xarxa i bastir complicitats que han traspassat el que es pot entendre més enllà de la relació client-venedor. Som una llibreria, no una botiga de llibres, i el club de lectura ho demostra.

El grup ha anat creixent, algunes d'elles ja són de la família, d'altres s'acaben d'incorporar, els hem rebut amb els braços ben oberts. Algunes són part del comando Sant Jordi, altres ajuden a muntar els vespres literaris de la llibreria i d'altres cuinen i proveïxen quan cal. Hi són en els entrebancs de la vida, en tots, pensin com pensin, però són allà al peu del canó i això no es pot pagar, només donant el millor de mi i oferint-los noves descobertes literàries. També són el jurat del concurs de punts de llibre que tantes coses boniques ens ha regalat.

Vam començar amb Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, per a mi una declaració d'intencions, tothom, fins i tot la reina d'Anglaterra, pot llegir sense por. Hem tancat aquesta primera dècada amb la Ginzburg, amb La ciutat i la casa, una novel·la que ho té tot per a mi, la construcció, els personatges, la traducció, l'edició.

La força de la paraula i de la ficció és tan gran que ens ajuda a entendre el món, no des de l'anàlisi sinó des de l'emoció que provoca l'empatia de pensar i actuar com alguns protagonistes, la convicció dels seus fets o el qüestionar-se què els porta a comportar-se d'aquella manera. Triar llibres durant aquests deu anys no ha estat una empresa fàcil, procuro que no ens passin per alt llibres que valen la pena i que no tenen el ressò que els pertocaria, tot i que després alguns han rebut el reconeixement que es mereixen. També mirem de donar espai al Premi llibreter i que el club en sigui un altaveu.

Podria destacar moltes coses d'aquest club, però n'hi ha algunes que guardes a la retina com el reportatge que l'Imma Muñoz ens va fer al Dominical d'El Periódico arran de la visita de Gerbrand Bakker al club, també el programa de ràdio que l'Adolf Beltran va fer en directe mentre comentàvem Cafè Barcelona de Joan Carreras, també el reportatge pel programa Ànima del canal 33.

De les coses boniques que hem viscut és sentir en Gerbrand Bakker cantar Enjoy the silence, recitar la Denise Desautels, el somriure murri de l'escriptor noruec Geir Gulliksen o la força de discurs de la Golnaz Hashemzadeh Bonde. Durant aquests deu anys hem conegut persones molt sàvies, autors, il·lustradors, editors, traductors que ens han ajudat a entendre el seu ofici amb passió i respecte, n'hi ha molts i alguns ja són part del teixit de la llibreria.

Com la Ginzburg amb Vocabulari familiar  el club també té el seu propi lèxic que només entenem i compartim nosaltres, també tenim una enciclopèdia de personatges de ficció que conformen el nostre itinerari lector la Charity, l'Olive, la Cecília C, els Cristòfols, la Ifemelu o els protagonistes de Winseburg Ohio que observen el món des de la finestra al carrer principal. En aquest observar, de totes i cadascuna de les sessions de club, hem après moltes coses i hem pogut mirar el món amb uns altres ulls, viatjar arreu a través de la literatura, sentir l'escalfor d'El sol dels Scorta, la visceralitat de David Vann o de Mouawad, qüestionar-nos la identitat amb els ulls de Toni Morrison o Maya Angelou. Hi ha un dia molt especial que no oblidaré mai, havíem de tenir Sorj Chalandon al club de lectura per comentar La quarta paret, però a París va haver-hi un atemptat a la redacció de Charlie Hebdo, en Chalandon va perdre-hi alguns amics i va anul·lar el viatge, nosaltres vam dedicar-li el club en honor a la llibertat d'expressió.

Hi ha llibres que ens han posat a prova com a lectors, descobrir l'Anne Marie Schwarzenbach amb la Valeria Bergalli no s'oblida o comentar La campana de vidre de l'Anaïs Nin amb els seus editors i traductor. Un vespre memorable també va ser compartir la lectura de Mi maravillosa librería amb companys d'ofici. Un agraïment a tothom que ha passat per les butaques de la llibreria durant aquests deu anys, però voldria fer un agraïment a l'Aniol Rafel, l'Eugènia Broggi, la Isabel Monsó, el Josep Cots, la Rosa Rey, la Valeria Bergalli, la Maria Sempere, en Josep Lluch, la Silvia Querini, la Isabel Obiols, la Laura Huerga i la Maria Bohigas per ser-hi sempre.

Gràcies a la Gemma Ruiz per recordar-nos on són les dones i la Najat El Hachmi per obrir-nos la mirada, a la Stefi Kremser pels sidrals d'espunyidella, la Blanca Busquets, l'Eva Baltasar, l'Albert Juvany,  en Jaume Cabré, a la Llucia Ramis per emocionar-se amb l'Ernest i la Celestina. A tots els que heu escrit aquesta dècada, gràcies. Eduard Márquez t'estem esperant de nou.

Hi ha gent que no ha passat mai pel club però que ha estat una font d'inspiració per la feina que fan i que tant ens ajuda, un és l'Emili Manzano, en David Guzman des d'el Ciutat Margada i l'Anna Guitart en tots els seus programes i entrevistes. Gràcies a vosaltres també.

Gràcies a les dones del club de lectura i gràcies als tres homes que s'asseuen cada mes amb nosaltres, el món amb vosaltres és molt millor.

 

 

nois

 

Autobiografia de la meva mare

Dilluns, 8 d'abril de 2019

 

 autobiografiamare

 

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà

El camí dels esbarzers

Dissabte, 30 de març de 2019

 

 cami 1

 

Corren temps incerts, sense sentit, la violència plana en boca d'uns, el racisme i el masclisme s'evidencien sense vergonya, per sort tenim la ficció com a refugi i mirall per comprendre i entendre el món. La Rosa Rey, editora discreta i fantàstica lectora, em va suggerir de fer un cop d'ull al nou llibre de l'Alba Dalmau, El camí dels esbarzers. Quan la Rosa et convida a llegir un text, només li pots fer cas. Entrar en una ficció per mirar de comprendre el nostre entorn.

 

"Al poble tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot a dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el brunzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell so sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una polseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava."

El camí dels esbarzers és un conjunt de relats acollits al poble de Sandville, amb personatges que ara entren en escena, ara s'amaguen per tornar a sortir més tard. Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora. Així com a Alicia Kopf marxava fins a la gelor de l'Antàrtida per parlar-nos d'allò que tant mal li feia, Dalmau se situa en aquest Oest que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, on els més pobres tenen dificultats per sobreviure a un clima que els asfixia. Sobresortir no està ben vist i els problemes es resolen d'amagat. En aquesta Amèrica profunda hi trobem la Sara Light que té uns oncles a Nova York i és l'única que gosa desafiar el poble amb vestits, talons i portant una banda de músics, tots negres, provocant un daltabaix del que Sandville li costarà refer-se. Excepcional també és el relat de les dues germanes inseparables fins que una s'enamora del metge del poble, el joc i la manipulació estan servits. Sandville és una població que serveix a l'autora per denunciar la pobresa, el racisme, el masclisme i en mostra la tradició i la quotidianitat d'aquells que no han conegut res més, m'ha fet pensar en els personatges de Tot és possible, d'Elizabeth Strout, antiherois que brillen literàriament.

Dalmau té ploma de cirurgiana i talla en el lloc precís per mostrar-nos la part més fosca dels humans per sargir-la i fer veure que no ha passat res. La metàfora dels esbarzers que punxen i alhora ens donen fruits dolços està molt ben triada, no en va en aquest camí dels esbarzers de Sandville hi tenen lloc alguns dels moments àlgids dels relats. Els habitants són uns supervivents que no dubten gens a fer servir totes les seves armes per redimir les pors  i les enveges. Són personatges que podrien seure al cafè trist de la McCullers, perdedors i antiherois a qui la vida només ha donat una oportunitat.

Dalmau té veu pròpia i aquest llibre és una de les grans sorpreses d'aquest 2019 que esperem que trobi el seu camí, una alegria per la literatura catalana.

La fotografia de la coberta és d'Israel Ariño, una sèrie de les seves fotos van servir d'inspiració per crear aquestes personatges de novel·la.

 

Edita Angle editorial

Fugir era el més bell que teníem

Diumenge, 17 de març de 2019

 

Fugir

 

“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”

El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.

Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.

L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.

Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.

“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”

Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.

“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”

L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.

Edita Club editor

Creix un arbre a Brooklyn

Dissabte, 9 de març de 2019

 

creixunarbre

De la mà de L’Altra editorial ens arriba, en català, un clàssic de la literatura nord-americana. Una novel·la de pinzellades autobiogràfiques de Betty Smith que ens narra la història de la Francie Nolan, a qui primer coneixem observant la vida amb ulls de nena, per acompanyar-la més tard en l’adolescència i acomiadar-la com a dona al Brooklyn de principi de segle XX.

La Francie Nolan creix i llegeix a l’ombra d’un arbre en un dels barris més pobres de la ciutat. Els Nolan una família d’origen italià i germànic malden per sobreviure en una ciutat que no els ho posa gens fàcil. La Francie, sempre amb un llibre sota el braç, persegueix el somni de viure amb dignitat i no només de sobreviure com els “Arbres del Cel”. Els dissabtes són els dies per somiar i per estar content, tothom cobra la paga i la Francie s’asseu a l’escala d’incendis mentre gronxa les cames per damunt de les fulles de l’arbre i somia que hi viu.

“L’arbre que creixia al pati de la Francie era d’aquesta mena. Els seus paraigües de fulles s’estenien sobre, al voltant i sota l’escala d’incendis del segon pis. Una noia d’onze anys, asseguda en aquesta escala, es podia creure que vivia en un arbre. I això és el que la Francie s’imaginava cada dissabte a la tarda durant l’estiu.”

Els dissabtes també eren el dia d’anar amb el seu germà a cal drapaire per després revendre alguna cosa i poder portar alguna moneda a casa que la mare guardava amagada dins l’armari perquè el pare, en Johny Nolan, no se la begués mentre cantava al bar. El pes de la família recau en la Katie que s’eslloma per tirar endavant la família i intentar que els seus fills estudiïn i llegeixin. Dividida en circ parts, Creix un arbre a Brooklyn desgrana com la Katie i en Johny es coneixen treballant a la fàbrica, com s’enamoren i com al cap de sis mesos es casen. La Katie prové d’una família de dones valentes, en Johny és un de tants fills d’una família irlandesa amb talent per la música però poca actitud per viure. Les diferències arriben amb el naixement de la Francie i tot seguit del Neely. Tenir fills en un entorn tan miserable fa encara més evident la feblesa del Johny que se sent incapaç de tirar endavant i beu per oblidar-ho tot. Tres canvis de casa i l’accés de la Francie a una escola fora del barri marcaran la diferència.

A mesura que la Francie va creixent pren consciència de la pobresa, de ser dona, del seu cos, de la vulnerabilitat que representa un cos de noia jove i també de l’alcoholisme del pare que mor un dia de nadal abans de conèixer la tercera filla, l’Annie Laurie. De cop, la Francie perd la innocència, comença a escriure textos més punyents i amargs i a renegar d’un Déu que no sembla que estigui de la seva banda.

La Francie Nolan és com l’arbre salvatge que creix i persisteix encara que les condicions no li siguin favorables. La Francie adulta deixa el barri essent molt conscient que una altra nena trobarà el seu lloc al costat de l’arbre.

“La Francie va mirar un cop més la Florry Wendy, que llegia a l’escala d’incendis.

-Adeu, Francie -va xiuxiuejar.

I va tancar la finestra.”

Betty Smith és una gran narradora, aconsegueix fer-nos sentir i viure els personatges com si el tinguéssim a tocar. Et sents ben a prop dels Nolan, empenys la Francie a no rendir-se i abraces la Katie perquè no decaigui.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges, sens dubte amb una protagonista a qui estimes des del principi. Però la Francie no podria ser sense la Katie, una dona que decideix acabar els dies al costat d’algú de qui potser no n’està del tot enamorada, però que li aporta la calma i la seguretat que sempre ha perseguit. Qui som els lectors per criticar-la? Un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits.

Traduïda per Josep Alemany

Edita L’Altra editorial

Visc, i visc, i visc

Dissabte, 23 de febrer de 2019

 

 

 visc

 

 

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide

Germà

Dissabte, 9 de febrer de 2019

 

germà

 

Quina novel·la més bonica i alhora desoladora que ha escrit David Chariandy, ambientada en un suburbi de Toronto, El Park, on la droga, la violència i la frustració conviuen. Un barri fet de gent que fuig dels seus països d’origen perseguint el somni d’una vida millor, en aquest cas al Canadà però extrapolable a tantes ciutats que coneixem. Barriades que neixen dels somnis i les il·lusions però que moren per la frustració que genera no tenir les mateixes oportunitats. I tanmateix, l’esperança d’autors com Chariandy que se’n surten i que ho escriuen amb aquest sentiment i la contundència de qui ho ha viscut de ben a prop, que reforça la divisa que la millor inversió per un país és en l’educació i no en les armes.

Chariandy dona veu a dos germans, en Michael i en Francis, i a la seva mare Ruth que va arribar de Trinitat amb una maleta i el somni de ser infermera, però es passa el dia treballant i viatjant en el bus que la porta d’una feina a l’altra, sempre amb una mirada a casa amb els seus fills perquè sap perfectament els riscos de deixar-los sols en un lloc com el Park.

“No havia sigut “només ella”. Al Park estàvem envoltats de mares que havien viatjat més enllà dels límits coneguts, que anaven a cursos diürns i treballaven de nit, que somiaven pujar uns fills que tinguessin una mica més que elles, uns fills que potser compensarien el sacrifici i les redimiren del passat. I heu de saber que hi havia victòries. Les pors eren desterrades per les olors que sortien de les cassoles bullents; la denigració, compensada per unes estovalles acabades de rentar. La història, vençuda per les provisions de roba i el material escolar anual.”

La novel·la arrenca amb la tornada de l’Aisha al barri, una dona que en principi ja no hi té cap vincle, però que després de la mort del seu pare passa uns dies a casa el Michael i la seva mare que serveixen de pretext al narrador per explicar tot allò que va passar l’estiu calorós de 1991.

Per sobreviure al Park cal conèixer les normes, però sobretot cal tenir llaços molt ben travats i una mare que hi deixi la pell. La tornada de l’Aisha capgirarà el silenci i el dol del Michael i la seva mare, fent evident el dolor silenciat per la pèrdua d’un germà i d’un fill. Tot un homenatge del germà supervivent al germà mort fruit de la desesperança.

Un llibre punyent, necessari amb un llenguatge talentós. Voldrem llegir-ne més.

Traduït per Marc Rubió

Editat per L’Altra editorial i Alianza en castellà

Ellen Foster

Dissabte, 2 de febrer de 2019

 

 

ellenfoster

 

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras