Autobiografia de la meva mare

Dilluns, 8 d'abril de 2019

 

 autobiografiamare

 

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà