La mesura dels nostres dies

Diumenge, 16 de juny de 2019

 

maria

 

Ha calgut que passessin mesos abans no pogués parlar d'aquest llibre. Després de llegir-lo la paraula que em venia al cap era silenci com a mostra de respecte a Charlotte Delbo i a totes les supervivents dels camps d'extermini.

Al mes de març a la llibreria vam dedicar-li un vespre amb la seva traductora, la Valèria Gaillard, l'editora Maria Bohigas mentre fèiem parella de ball amb la Marta Marín-Dòmine i el seu Fugir era el més bell que teníem

Ha calgut una tercera trobada amb el llibre per explicar-vos com n’és de necessari. Fa uns dies vaig rebre un correu de l’editorial que ens proposava a unes quantes llibreries de trobar-nos al jardí de l’editorial i fer un club de clubs. És la segona vegada que enfilo cap al Carmel, cap a casa d’en Joan Sales i em sembla el lloc més bonic del món, unes parets que són història, patrimoni viu i material de la nostra cultura. Poder anar-hi i fer-ho amb aquelles persones que van començar sent clientes, lectores per passar a ser companyes de vida és una oportunitat que no podíem deixar escapar. Per això, ahir dissabte 15 de juny vam enfilar cap a dalt de tot de la muntanya disposades a parlar de la Delbo i La mesura del nostres dies. Delbo militant del Partit Comunista, amant del teatre va ser deportada per la seva vinculació política i per formar part de la Resistència, després de l’afusellament del marit, Delbo va ser deportada a Auschwitz i alliberada de Ravenbrück el 23 d’abril de 1945.

 

No sé

si encara podreu fer

alguna cosa amb mi

Si teniu el valor d’intentar-ho 

Delbo a La mesura dels nostres dies dona veu a tot de dones que com ella van sortir del camp. Vint anys després de l’alliberament dels camps i fruit de les converses atresorades durant els anys, Delbo fa un exercici de ficció fent parlar dones que no són ella. Com deia la Maria Bohigas: “ fa un treball de reconstrucció, Delbo fa de filtre i destil·la què hi ha d’inoblidable en cada història de vida.” Entre testimonis i com un alè hi trobem alguns dels seus poemes:

 

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

inimaginable pels altres

que difícil és tornar

                                                                                                                                       

La mesura dels nostres dies és un artefacte literari de primera magnitud, Delbo fa servir la mort d’una d’elles com a punt de trobada de totes aquestes vides que es troben per anar al funeral d’una companya. En el trajecte el testimoni i la mirada de l’experiència de sobreviure després del camp. Els sentiments d’incomprensió, d’astorament, de saber-se mortes en vida, de no poder parlar ni dir perquè saben que ningú les entén. Com deia la Valèria Gaillard elles tenen un lèxic propi del camp que només elles poden comprendre. Tenen sentit aquests llibres preguntava la Maria ahir? Llibres com els de la Delbo sí, per la qualitat literària, gens banal, ni frívola i per recordar-nos que totes aquelles morts no van ser en va, els ho devem i ens ho devem com a espècie. Delbo narra molt bé com la sororitat entre dones va fer possible viure i resistir la barbàrie, no deixar-se caure i mantenir els ideals. Moltes de les dones deportades més enllà de pertànyer a una minoria, una religió eren dones compromeses, que formaven part de la clandestinitat. Tornar a la vida després del camp i enfrontar-se a la nova realitat i descobrir el que els amagava la Unió Soviètica per la qual havien lluitat, va ser una experiència difícil de suportar.

“Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Asuschwitz.”

Delbo després del camp es va dedicar al teatre en cos i ànima, vestida de seda i llana caixmir amb el número del camp tatuat al braç. Dignitat, exemple i admiració.

Una experiència molt bonica la d'ahir, haver compartit sota un til·ler aquest llibre amb els companys de Cal Llibreter, Casa Usher, La Tribu i tots els lectors amb la Maria com amfitriona sota un cel ennuvolat que ens va regalar uns raigs de sol reconfortants al capvespre.

 

porta

Traducció de Valèria Gaillard

Edita Club editor