Dissabte, 30 de novembre de 2019
Hi ha llibres que t’enamoren per la trama, pel que expliquen, pel que fan evident. Hi ha llibres que t’enamoren per com estan escrits, per la bellesa del llenguatge, per l’estructura, per com estan construïts. És el cas d’Embassament 13 de Jon McGregor.
En un petit poble d’Anglaterra durant la nit de Cap d’Any desapareix una noia de 13 anys, durant dies veïns, amics i familiars s’uneixen per buscar-la per tot arreu, la Rebecca Shaw és a totes les converses de bar, a casa, a l’escola. Duia un jersei blanc amb caputxa, la boira i el fred són els companys de cerca i ajuden a crear un clímax d’angoixa, però van passant els dies, les setmanes, els mesos i ni la Rebecca ni el seu cos apareixen.
Tothom té l’esperança que acabarà sortint d’un lloc o altre, que potser ha estat una cosa d’adolescents, que en qualsevol moment sonarà el telèfon i la por s’esvairà, però el temps avança inexorablement. Els dies passen, els mesos corren i la intensitat de la cerca anirà disminuint. La Rebecca serà només un record, la noia que va desaparèixer durant un cap d’any. Podria ser la trama d’un thriller però McGregor es dedica a fer un gran exercici literari. Estructura la novel·la en tretze capítols que es corresponen a tretze anys de cerca i descriu de manera minuciosa i detallada com aquell fet que va trasbalsar tota una comunitat es va difuminant. Només la família de la Rebecca continua sentint i plorant aquella desaparició, però el dolor es va esmorteint perquè les vides petites d’aquells habitants van agafant el protagonisme.
McGregor parteix d’un fet molt tràgic que capgira la vida d’una família, d’un matrimoni i de tot un poble per evidenciar que el dolor és individual i que per més que col·lectivament fem l’esforç de sentir i comprendre davant d’una tragèdia el món no s’atura, segueix, mentre que qui viu el dolor voldria que tot parés al seu voltant. Durant tretze capítols McGregor va desgranant la vida de la colla de la Rebecca, com un fet així marca la vida d’uns adolescents que ja són a la universitat. Passa el temps, però a ritme del camp, i veiem les estacions com canvien, com pastura i cria el bestiar, els colors, el paisatge, com obren botigues, com se’n tanquen i en paral·lel som testimonis de parelles que es trenquen, del dolor profund dels pares de la Rebecca, de la distància que neix entre ells, l’arribada de noves persones a la comunitat, de les que moren, marxen o pateixen un vessament, persones que decideixen viure la vida que sempre han somiat i persones que hi renuncien. El nivell de l’aigua de l’embassament va fluctuant, puja i baixa i l’esperança de trobar la Rebecca revifa i s’enfonsa quan de sota el fang no hi ha nous indicis.
McGregor és un gran cirurgià de la paraula. M’ha meravellat com descriu, com et porta i com et situa en un paisatge, en un llenguatge, en una gent. La desaparició de la Rebecca és només un pretext per explicar la vida petita de tota una comunitat.
“Un dia càlid de principis de desembre les papallones de les ortigues que hi havia al cobert de la Sally Fletcher van deixar d’hivernar i van sortir a menjar a la bardissa amb les ales apagades i esquinçades absorbint aquell sol aigualit. Al riu, el guarda va esporgar de verns la riba dels prats de sota l’escola. A l'estudi, en Geoff Simmons va preparar un esmalt i va barrejar-hi unes quantes llavors i trossets d'herba que havia collit.”
Traduït per Ferran Ràfols
Edita Angle editorial/Libros del Asteroide en castellà