Persecució

Dissabte, 7 de juliol de 2019

 

Persecucio

Si us dic que Toni Sala és una de les veus més importants del país no us estic descobrint res de nou, si us dic que potser és una de les plomes més desconegudes pel gran públic és reconèixer que Sala mereix trobar molt lectors, encara.

Sala té una veu pròpia, una capacitat narrativa que explora les interioritats dels humans i ressalta el costat fosc que tots provem d’amagar. Sala va estrenar L’Altra editorial amb un títol d’aquells difícils d’oblidar Els nois, ara uns anys després torna amb Persecució.

“Vaig sortit un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.”

Així arrenca la novel·la de Sala, un intent de l’Èlia per mirar d’entendre què va dur l’Albert Jordi, el llibreter de qui està enamorada i que un dia de cop li etziba una veritat que potser no hauria volgut saber.

Només amb aquest principi, Sala ja ens mostra la seva habilitat narrativa per posar-nos de ple dins la novel·la, sabem que patirem, que ens sacsejarà, reflexionarem i ens capbussarem en un viatge on el mal, la cocaïna i el diner fàcil campen al seu aire, l’estiu de l’atemptat de Barcelona i previ al referèndum.

Sala fa una cartografia del mal de la mà de l’Èlia que d’entrada no accepta que la seva parella sigui un assassí amb la pena complerta, però alhora sent una curiositat irrefrenable de saber per què l’Albert Jordi, un home culte i llegit va tallar el coll a la seva dona. El trencament amb l’Èlia porta l’Albert Jordi a posar-se en contacte amb dos expresidiaris amb qui va coincidir a la presó, a partir d’aquí i com si de la Juerga catalana de l’Albert Pla es tractés, Sala condueix els personatges al límit, un límit físic i moral.

Persecució és una de les grans novel·les de l’any, per la consistència, pel viatge i per plantar-nos davant els morros que tots podem traspassar la línia del mal, la pregunta és, hi ha camí de retorn un cop has creuat el límit? Hem de comprendre el mal? Són preguntes que et ballen pel cap un cop tanques el llibre, amb un final de clímax narratiu d’aquells que no oblides.

El poder, el negoci immobiliari, les drogues, el racisme, la violència són la cara de la moneda que els catalans de bon fer no volen ni contemplar. Els perdedors de Toni Sala també formen part de la societat i de la literatura catalana, per sort nostra.

Compra'm

Edita L’Altra editorial


Juny

Dissabte, 29 de juny de 2019

 

juny

Som al juny i fa calor, molta calor, tanta com la que fa el juny de 1969 quan la reina Juliana visita una localitat holandesa. Tot el poble l’espera amb nervis, mudats i suportant estoicament una calor que fa de mal portar en un país del nord. La família Kaan no en són l’excepció, la petita Hanne i la mare arriben tard a la cita fet que desperta la tendresa de la monarca que li fa una moixaina saltant-se el protocol.

Un cop acabada la visita, la reina abandona la localitat per seguir amb el programa establert mentre es baralla amb els assessors per treure’s els guants i fumar una cigarreta. La petita Hanne està cofoia amb el gest de la reina, arribada a casa juga a fora de casa amb el gos quan la furgoneta del forner passa i l’atropella sense fer soroll.

Juny comença i acaba a la mateixa localitat amb la visita de la reina Juliana, quaranta anys explicats en un sol dia. Anys de melancolia, silenci i incapacitat per digerir la tragèdia que marcarà la vida de la família Kaan i la resta de població. En qüestió de minuts la vida es capgira, la família que no havia d’oblidar aquell dia de juny per la visita de la reina, no l’oblidarà mai per la mort de la petita Hanne.

Bakker torna a fer una feina d’orfebreria amb Juny, una novel·la ambiciosa que requereix de la destresa del lector per anar seguint les pistes que Bakker traça i així lligar tots els fils d’una novel·la que és lenta, pausada com les tardes caloroses de l’estiu. En paraules de l’autor: “no em preocupa tant la història sinó l’atmosfera, m’agrada que els meus llibres tinguin una atmosfera molt forta.”

Els silencis, els espais narrats i la natura són una constant en l’obra de Bakker, la incomunicació i sentir de les famílies, la incapacitat de pair el dolor, de gestionar una pèrdua. És excepcional el personatge de la mare, l’Anna Kaan, i el seu recurs de tancar-se a l’altell del paller, quan no pot més, quan sent que les llàgrimes se li escapen, l’Anna s’enfila entremig del bestiar i s’estira a la palla. Els germans s’han fet grans però per sempre el dolor de la pèrdua de la germana condicionarà el seu caràcter. Un es planteja vendre la granja, l’altra neteja la tomba i l’altra erra com pot.

Juny és un exercici de constricció emocional. És com si fos un quadre gegant on la vida de la gent ha quedat aturada en el temps, el 17 de juny de 1969 quan la reina visitava el poble i la petita Hanne moria. No espereu una trama trepidant sinó un joc de miralls amb les diferents veus que narren el mateix fet des de punts de vista diferent. Ens agrada Bakker, molt!

Compra'm

Traducció de Maria Rosich

Edita Raig Verd en català/castellà

La mesura dels nostres dies

Diumenge, 16 de juny de 2019

 

maria

 

Ha calgut que passessin mesos abans no pogués parlar d'aquest llibre. Després de llegir-lo la paraula que em venia al cap era silenci com a mostra de respecte a Charlotte Delbo i a totes les supervivents dels camps d'extermini.

Al mes de març a la llibreria vam dedicar-li un vespre amb la seva traductora, la Valèria Gaillard, l'editora Maria Bohigas mentre fèiem parella de ball amb la Marta Marín-Dòmine i el seu Fugir era el més bell que teníem

Ha calgut una tercera trobada amb el llibre per explicar-vos com n’és de necessari. Fa uns dies vaig rebre un correu de l’editorial que ens proposava a unes quantes llibreries de trobar-nos al jardí de l’editorial i fer un club de clubs. És la segona vegada que enfilo cap al Carmel, cap a casa d’en Joan Sales i em sembla el lloc més bonic del món, unes parets que són història, patrimoni viu i material de la nostra cultura. Poder anar-hi i fer-ho amb aquelles persones que van començar sent clientes, lectores per passar a ser companyes de vida és una oportunitat que no podíem deixar escapar. Per això, ahir dissabte 15 de juny vam enfilar cap a dalt de tot de la muntanya disposades a parlar de la Delbo i La mesura del nostres dies. Delbo militant del Partit Comunista, amant del teatre va ser deportada per la seva vinculació política i per formar part de la Resistència, després de l’afusellament del marit, Delbo va ser deportada a Auschwitz i alliberada de Ravenbrück el 23 d’abril de 1945.

 

No sé

si encara podreu fer

alguna cosa amb mi

Si teniu el valor d’intentar-ho 

Delbo a La mesura dels nostres dies dona veu a tot de dones que com ella van sortir del camp. Vint anys després de l’alliberament dels camps i fruit de les converses atresorades durant els anys, Delbo fa un exercici de ficció fent parlar dones que no són ella. Com deia la Maria Bohigas: “ fa un treball de reconstrucció, Delbo fa de filtre i destil·la què hi ha d’inoblidable en cada història de vida.” Entre testimonis i com un alè hi trobem alguns dels seus poemes:

 

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

inimaginable pels altres

que difícil és tornar

                                                                                                                                       

La mesura dels nostres dies és un artefacte literari de primera magnitud, Delbo fa servir la mort d’una d’elles com a punt de trobada de totes aquestes vides que es troben per anar al funeral d’una companya. En el trajecte el testimoni i la mirada de l’experiència de sobreviure després del camp. Els sentiments d’incomprensió, d’astorament, de saber-se mortes en vida, de no poder parlar ni dir perquè saben que ningú les entén. Com deia la Valèria Gaillard elles tenen un lèxic propi del camp que només elles poden comprendre. Tenen sentit aquests llibres preguntava la Maria ahir? Llibres com els de la Delbo sí, per la qualitat literària, gens banal, ni frívola i per recordar-nos que totes aquelles morts no van ser en va, els ho devem i ens ho devem com a espècie. Delbo narra molt bé com la sororitat entre dones va fer possible viure i resistir la barbàrie, no deixar-se caure i mantenir els ideals. Moltes de les dones deportades més enllà de pertànyer a una minoria, una religió eren dones compromeses, que formaven part de la clandestinitat. Tornar a la vida després del camp i enfrontar-se a la nova realitat i descobrir el que els amagava la Unió Soviètica per la qual havien lluitat, va ser una experiència difícil de suportar.

“Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Asuschwitz.”

Delbo després del camp es va dedicar al teatre en cos i ànima, vestida de seda i llana caixmir amb el número del camp tatuat al braç. Dignitat, exemple i admiració.

Una experiència molt bonica la d'ahir, haver compartit sota un til·ler aquest llibre amb els companys de Cal Llibreter, Casa Usher, La Tribu i tots els lectors amb la Maria com amfitriona sota un cel ennuvolat que ens va regalar uns raigs de sol reconfortants al capvespre.

 

porta

Compra'm

Traducció de Valèria Gaillard

Edita Club editor

El blues de Beale Street

Dissabte, 9 de juny de 2019

 

bealestreet

 

A partir d’ara quan em demanin una novel·la d’amor, somriuré per dins i els donaré aquest blues que sona a Beale Street mentre la Tish i en Fonny es donen la mà i passegen pels carrers del barri que els ha vist néixer. Som a Nova York als anys 70, la Tish i en Fonny són dos afroamericans que es coneixen des de petits del barri però que es fan inseparables arran d’una baralla a la sortida de l’institut.

En Fonny és un jove que no acaba d’encaixar a la família, l’únic que sembla estimar-lo i entendre’l és el pare que fa de sastre. La mare és una devota egoista que només pensa en l’església i a trobar dos marits com cal per les dues filles estirades i pretensioses que té, dues germanes que només aspiren a trobar un marit que les mantingui.

La Tish ve d’una família una mica esbojarrada, imperfecta però que s’estima amb bogeria, una família que li dona la força per mirar de ser diferent en un barri on tothom es punxa, roba i l’esperança de vida no és massa elevada. La Tish i en Fonny un dia s'adonen que estan bojament enamorats, que sempre s’han tingut però no havien descobert l’amor i respecte que sentien l’un per l’altre. En Fonny és escultor, treballa la fusta: “En Fonny havia descobert alguna cosa que podia fer, que volia fer, i que el va salvar de la mort que esperava els nanos de la nostra edat. Encara que la mort prenia moltes formes diverses, encara que la gent moria aviat i de maneres diferents, la mort en si mateixa era una cosa ben senzilla com una plaga: als nanos se’ls havia dit que no valien una merda, i tot el que veien al seu voltant ho confirmava.”

La Tish i en Fonny desafien les regles, ets negre i no pots sortir del barri, però la força de l’amor empeny en Fonny a trobar un lloc on malviure i treballar. El llogater s’enamora de la parella per la força i esperança que projecten, el barri és tranquil i no han de patir, només han de vigilar amb la policia, un cos corrupte, podrit i racista. Un vespre quan la Tish compra tomàquets és agredida per un blanc que es creu amb tots els drets, el testimoni de la senyora de la botiga a favor d’ella i d’en Fonny no cau gens bé al policia del barri, la premonició no trigarà a fer-se realitat quan en Fonny és acusat d’haver violat una dona porto-riquenya.

James Baldwin construeix la novel·la a partir del records de la Tish que va narrant el present més cru i dur quan en Fonny és ingressat a la presó i ella descobreix que espera una criatura. A partir d’aquest moment, les famílies de l’una i de l’altre fan tot el que està a les seves mans per mirar de treure’l d’un lloc d’on no hauria hagut d’entrar mai.

És difícil sobreviure en un barri on la violència campa alegrament, però encara ho és més quan aquesta parella persisteix en trencar el patró i aspira a estimar-se i existir en un barri que no està pensant per ells. La solidaritat que es desplega al voltant de l’amor que es professa la parella és l’esperança en tanta foscor.

“Ara en Fonny sap per què és a la presó, per què és on és; ara gosa mirar al seu voltant. No és aquí perquè hagi comès un crim. Sempre ho ha sabut, però ara ho sap d’una altra manera diferent. A l’hora dels àpats, a les dutxes, pujant i baixant les escales, de nit, just abans que tots es tornin a tancar a la cel·la, mira els altres, els escolta: ¿què han fet, ells? No gran cosa. L’autèntic crim és tenir el poder de col·locar aquestes persones allà on són i deixar-les allà tancades. Aquests homes captius són el preu ocult d’una mentida oculta: els justos han de poder identificar els condemnats. L’autèntic crim és tenir el poder i la necessitar de manar els condemnats.”

Baldwin va ser un activista pels drets dels afroamericans, dels homosexuals i dels moviments d’alliberament nacional, en la seva obra la lluita per tots ells hi és present. El blues de Beale Street és una novel·la d’amor tan ben escrita que us emocionarà alhora que us farà aixecar el puny ben enlaire tal com fa en Fonny quan s’acomiada a través del vidre de la presó quan la Tish el va veure. Escrita als anys setanta del segle passat i tan necessària encara ara quan el poder segueix en mans dels mateixos.

Compra'm

Traduïda per Oriol Ampuero

Editada en català per Edicions de 1984 i en castellà per literatura Random House

La senyora Caliban

 

Dissabte, 1 de juny de 2019

 

 Caliban

 

Dorothy Caliban és una mestressa de casa que s’ocupa de les tasques domèstiques mentre espera que el marit torni de la feina. En un barri residencial de jardins impecables, cuines impol·lutes, roba estesa i plegada i un beure a punt per quan ells tornin a casa.

La Dorothy posa la ràdio perquè li fa companyia i evita que embogeixi, la sent de fons i li serveix per no capficar-se en el seu dolor. Les notícies d’última hora anuncien que un animal estrany i perillós, semblant a un llangardaix gegant, s’ha escapat de l’Institut Jefferson d’Estudis Oceanogràfics. La Dorothy apuja el volum de l’aparell per sentir aquella notícia que fa atemorir el poble, l’animal ha matat els vigilants que el custodiaven i corre sense control. La Dorothy el que no sap és que en Larry, així l’anomenarà, trucarà a la porta de casa.

El que podria ser una novel·la de terror i de ciència ficció es converteix en una cartografia de la tristesa femenina. En Larry i la Dorothy viuran una història d’amor apassionada mentre compartiran el dolor del fill no nascut i la incomprensió del marit i dels experiments patits per part d’ell. La senyora Caliban és una novel·la sobre el terror domèstic que ataca la vida de moltes dones educades per aguantar i resistir en pro del matrimoni.

Rachel Ingalls va escriure aquesta novel·la els anys 80 i no ha estat recuperada fins fa poc, en plena època d’apoderament femení reivindicar la senyora Caliban també és una revolució.  

Ingalls escriu una novel·la breu que recorda a Les formes de l’aigua de Guillermo del Toro, però és clar Ingalls ja l’havia escrit abans, però era una dona, una escriptora de tantes ocultes amb coses interessants a dir.

Recórrer a un animal per poder parlar d’allò més domèstic és un recurs literari  que coneixem des del germans Grimm, aquest llangardaix gegant amant dels alvocats és una metàfora d’aquesta solitud pregona que sent la Dorothy, tancada en un món de qui no espera massa d’ella i que en canvi, la culpa i l’apunta de la pèrdua del fill. Un llangardaix que l’escolta, l’abraça, la bressola i l’estima per tots els racons de la casa, mentre en Fred ni tan sols sap com acostar-s’hi.

“Continuava sense pensar que s’estigués tornant boja. Però ara sentia una certa aprensió, abans d’engegar l’aparell. Quan les veus o la música començaven a sonar, es posava contenta i es relaxava. Tan sols quan s’adonava que estava sentint un dels missatges especials, es quedava expectant i l’envaïa una certa alarma. El que no volia era sentir res més sobre tenir un fill, ni sobre ella i el Fred i el seu matrimoni. Tot i així, n’hi podria haver d’altres. No li havia explicat a ningú que els sentia, i encara menys al Fred. Esclar que no.”

Compra'm

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula en català i castellà

Amor armat

Dissabte, 25 de maig de 2019

 

Amorarmat

Dissabte plujós, gris que contraresta el sol i la calor asfixiant del Mercury Topaz, el cotxe on viuen la Pearl i la seva mare, en un parc de caravanes de Florida. La Pearl en té catorze i ha viscut sempre dins d'un vehicle aparcat que havia de ser una solució temporal a la fugida de casa de la seva mare, la Margot France, que es va quedar embarassada quan en va fer disset.

La Margot provenia d'una família molt adinerada, educada en l'exquisidesa i en l'art, tocava el piano com els àngels, però al pare li molestava, no la suportava des que havia perdut la seva dona. La Margot pareix a casa, sola a la banyera, embolcalla la Pearl, agafa quatre coses boniques i pren el Mercury Topaz que li van regalar quan en va fer 16, fuig i fa parada en el parc de caravanes que acabarà convertint-se en la seva llar. Viure dins del cotxe havia de ser un solució temporal, però passen els anys i la Margot i la Pearl no troben mai l'estabilitat econòmica que els permeti tan sols mudar-se a una de les caravanes del parc. 

La mare treballa fent la neteja d'un hospital de veterans de guerra que hi ha a prop del parc. En el parc hi conviuen tota una sèrie de gent que semblen no importar ningú, són la ferralla d'una societat que mira cap a les platges càlides i boniques de la costa de Florida. 

La Pearl va a escola però sempre amb el temor que els serveis socials apareguin i que una grua retiri la seva llar, un cotxe que la mare manté impol·lut amb un joc de porcellana de Llemotges i floretes. L'entorn és hostil, viuen al costat d'un abocador i d'un riu on els caimans hi deixen els ous perquè neixin les cries.

"I jo? Jo em vaig criar en un cotxe, i quan vius en un cotxe no t'espanten els llamps ni els trons, el que et fa por de debò és una grua."

La Margot busca algú que l'acaroni, que la faci sentir especial i quan arriba l'Eli al camp la Pearl té clar que estan perdudes. La Pearl detecta el perill immediat que suposa un home com l'Eli, però veu com la mare hi cau rendida i "a partir d'aleshores tot el que li va caldre va ser xiular quan la necessitava." 

Amor armat és una novel·la sobre l'amor fallit entre humans que el substitueixen per l'amor incondicional a les armes. Ben aviat la Pearl descobrirà que totes aquelles ànimes que viuen en caravanes són fruit de l'amor armat, quan el lèxic familiar passa per les pistoles, els rifles i tota mena d'objectes que tenen per objectiu sembrar el pànic es fa difícil estimar sense estar alerta i teixir relacions sanes i de confiança. Els dies passen i la Pearl és desplaçada del Mercury on ha viscut tota la vida perquè l'Eli i la Margot puguin estimar-se. 

"Mentre les gotes de pluja anaven farcint de punts el parabrisa, jo sentia la veu de la mare, que m'omplia com si fos una cançó. Feia així: "Quan una noieta perd la mare, perquè la mare es converteix en el blanc de pràctiques d'un foraster, fins i tot la pluja cau amb elegància."

Jennifer Clement ens va sorprendre amb Ladydi, una novel·la sobre el narcotràfic. Filla de diplomàtics ha viscut gran part de la seva vida a Mèxic on ha estat testimoni del tràfic de persones, drogues i armes que s'han convertit en els seus arguments de denúncia d'una societat que defensa les armes com un dret individual mentre oblida tot el que la indústria armamentista comporta. Clement escriu i descriu personatges que no tenen glamur, que són part de la societat que no volem veure. Florida més enllà de ser el lloc de vacances de molts americans de la tercera edat és també un lloc on les armes troben persones a qui estimar. 

Clement dona vida i fa parlar en primera persona la Pearl, una veu innocent d'una nena, després adolescent, que acaba en una casa d'acollida d'on només pot fugir perquè entén que l'amor i l'altruisme que rep no són per ella ja que està condemnada a viure entre trets i armes. 

Clement va presidir el PEN de Mèxic durant anys, i és des del 2015 la primer dona a presidir el PEN Internacional, Clement fa dels seus llibres una arma literària per fer-nos reflexionar sobre el preu que estem disposats a pagar en nom d'una pretesa seguretat que cada cop ens fa viure més empresonats. Clement es confirma com una gran veu literària, valenta i necessària que es mereix molts lectors.

Compra'm

Traduïda per Ricard Vela

Edita Més llibres i Lumen 

Istanbul, Istanbul

Dissabte, 18 de maig de 2019

 

Burhan

 

Vaig llegir Istanbul, Istanbul farà gairebé un any amb el cor encongit i no he estat capaç de parlar-ne fins avui. Dijous vaig tenir el privilegi de compartir dinar amb l'autor Burhan Sönmez, uns quants llibreters i els seus editors i m'ha vingut la necessitat de parlar-vos del llibre i de la tertúlia amb ell. Istanbul, Istanbul és un llibre sobre la ciutat, però també és un llibre sobre allò que no veiem de la ciutat, el subsòl on la dissidència teixeix xarxes i on la policia tortura sense pietat. Quatre homes estan tancats en una cel·la mentre esperen ser interrogats, a l'altra banda del passadís tancada també hi ha una dona a qui no sentim la veu, però ens podem imaginar la tortura i el patiment a què és sotmesa. Els homes per mirar de suportar la situació que viuen es dediquen a fabular sobre la ciutat d'Istanbul, els seus carrers i la seva gent. Com si fossin a la caverna de Plató, les llums i les ombres del que els arriba des de fora els dona l'oxigen necessari per sobreviure cada vegada que la porta de ferro s'obre.

"Un arbre només reverdeix i dona fruits. Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix. És per aquesta curiositat per l'invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra. La ciutat és la terra dels somnis, deia el meu pare, ofereix oportunitats infinites i allà els humans no formen part de la natura, en són els escultors." 

L'Estudiant Demirtay, el Barber Kamo, l'Oncle Küheylan i el Doctor demostren el poder de la literatura per evadir-se del cos, els colpegen, els humilien però ells no deixen de parlar i somiar en la ciutat que anhelen i que voldrien. És un llibre d'una bellesa aterridora, poètic, les històries orals són el vestigi d'una tradició d'una ciutat punt de trobada de diverses cultures. Els protagonistes recorden la bellesa d'Istanbul per suportar el patiment.

"A Istanbul, el pa i la llibertat eren dos desitjos que requerien que un fos esclau de l'altre. O renunciaves a la llibertat pel pa o sacrificaves el pa per la llibertat. Era impossible obtenir-los tots dos alhora. Els joves del barri volien canviar aquest destí, somiaven un futur nou a l'ombra dels rètols lluminosos."

Burhan Sönmez és un autor kurd que escriu en turc perquè quan ell anava a l'escola el kurd estava prohibit, 20 milions de kurds parlen una llengua que no poden ni escriure ni llegir perquè sempre ha estat perseguida. Els kurds tenen una tradició literària oral, poètica i d'aquí que l'obra de Sönmez respiri aquestes influències de la llengua materna tal com ens explicava durant el dinar. Sönmez que ha tornat a Turquia recentment és també advocat i defensor dels drets humans, ferit per un assalt policial durant una manifestació va haver d'exiliar-se a Londres per rebre tractament, va ser durant la llarga recuperació que va començar a escriure. Sönmez després d'anys d'exili i de tenir doble nacionalitat ha decidit tornar a Turquia per estar al costat dels joves que planten cara a Erdogan, per mirar d'enderrocar un personatge que controla els mitjans, la policia, els jutges, que persegueix escriptors i empresona ciutadans innocents diàriament. Un Erdogan que quan se sent afeblit ataca els kurds perquè això li dona rèdit, un Erdogan que compta amb la complicitat d'alguns líders europeus mentre la bella Istanbul és testimoni de la barbàrie. La literatura pot salvar-nos de l'horror ens deia Sönmez i això és el que fa aquesta novel·la. Sönmez ens explicava que els clubs de lectura s'han convertit en la resistència, allò que no es pot dir en veu alta al carrer es pot dir a través d'un llibre. Sönmez que està escrivint una nova novel·la en turc i alhora en kurd, per retre homenatge al seu poble, perquè a l'exili i de manera autodidacte l'ha après com ho fa la comunitat kurda a l'exterior que ha fundat editorials i fan de promotors d'una llengua que és el símbol de resistència d'un poble, on les dones abanderen una causa de manera digna i admirable. Sönmez té un discurs que podries escoltar durant hores, és savi, mesurat parla dolçament però les paraules que diu són contundents, fruit de l'experiència viscuda, de sobreviure i de lluitar cada dia per la llibertat d'expressió i d'opinió. Alliberar Istanbul és el primer pas per recuperar la democràcia d'un país per després continuar la lluita dels pobles que hi conviuen. 

A la dedicatòria en Burhan va escriure "esperança i somnis per sempre."

Gràcies Aniol i Valeria per regalar-nos una estona amb ell.

Traduïda per Pelin Dogan

Editada per Edicions del Periscopi en català i Minúscula en castellà

Benedicció

Dissabte, 11 de maig de 2019    

benediccio

 

És l'últim viatge que faré a Holt, em resistia a llegir Benedicció perquè sabia que era el meu comiat a un lloc literari que guardaré per sempre en la memòria. Haruf sorprèn sempre i aquest tornar a Holt també ens reservava un final íntim, la benedicció volguda d'algú que està al final dels seus dies, que s'acomiada del món de manera conscient i mirant d'arreglar allò que no va acabar de saber fer en vida. 

Benedicció tanca una trilogia de llibres independents però ubicats en el mateix espai als que també podríem afegir Nosaltres en la nit. Un paisatge, una gent que te'ls sents molt teus a mesura que t'hi endinses. A Benedicció tan sols s'esmenta alguns dels personatges coneguts en els dos volums anteriors, el temps passa i són record. En aquest volum la veu narrativa és la de Dad Lewis que es troba en fase terminal i mira de passar els últims dies amb la dona i la filla, li pesa no haver sabut acceptar el seu fill Frank amb qui fa anys que no es parla. A la casa del costat, s'hi acaba d'instal·lar una nena, que ha perdut la mare i és acollida per l'àvia. Una nova vida comença a Holt mentre una altra se n'acomiada. Una nena que mira d'ubicar-se i en Dad Lewis que fa balanç dels seus anys al capdavant de la ferreteria del poble, de la relació amb els treballadors i clients de tota la vida. Una filla, la Lorraine, que torna per acompanyar el seu pare en els últims passos del trajecte vital mentre es pregunta quin és el seu lloc al món. La Mary, l'esposa del Dad, que aprofita per mirar de localitzar el fill i restablir uns vincles malmesos. Holt és una comunitat a qui costa d'assumir els canvis.

Haruf té un do narratiu, una mirada profunda sobre la quotidianitat que només és a l'abast de les grans plomes, fer especial allò que és comú. Acabar la trilogia deixa una gran sensació de buidor i tanmateix, el consol de poder-hi tornar, llegir per rellegir.

Envejo la Marta Pera que els ha traduït perquè hi ha degut conviure amb gran intensitat, coneixent les misèries però també les celebracions de tots i cadascun dels personatges.   

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Periscopi Literatura Random en castellà

La dansa del rellotge

Dissabte, 4 de maig de 2019

 

dansarellotge

 

M’agrada parlar de l’Anne Tyler com una teixidora d’històries perquè és capaç d’anar trenant tot de vides que acaben confluint. Tyler té alguna cosa de les grans novel·les clàssiques corals amb molts personatges, tots orquestrats per donar sentint i contingut a l’obra. Tyler té una escriptura senzilla en aparença i més profunda del que puguis imaginar, narra les petites coses de la vida, els instants que tot ho capgiren. M’agrada com construeix les històries sempre amb un incident, una anècdota que li permet anar presentant els personatges i l’argument, trigues a saber on et vol portar però després tot encaixa.

No he estat conscient de com m’agrada la Willa, la protagonista, fins que han anat passant els dies i no me la puc treure del cap. Mentre llegia La dansa del rellotge pensava que li faltava tremp narratiu i que no sabia on em duia, però la Tyler sempre sorprèn i la Willa necessita més de 60 anys per prendre les regnes de la seva vida.

Coneixem la Willa Drake en quatre moments, quan encara viu amb els pares; casada amb el primer marit; casada amb el segon marit i als 61 anys. La Willa i la seva germana creixen en una família amb una mare que sovint desapareix, histriònica, alterada i amb uns nervis a flor de pell que fa que la relació amb les filles sigui nul·la mentre el pare desbordat mira d’arribar a tot arreu. La Willa es casa, te dos fills i fa el que s’espera d’una bona esposa entregada, el marit mor en un accident de cotxe mentre feia el merda a la carretera en un atac de pretensió masculina. La Willa es torna a casar i s’instal·la a Tucson amb un jubilat a qui només li importen les partides de golf i la vida social al club. Quan ja han tocat els tres quarts del camí de la vida, just en l’últim quart, d’aquí el nom de la dansa del rellotge, la Willa rep una trucada d’un estrany, la filla d’una antiga xicota del seu fill Sean ha estat ferida per una bala i algú s’hauria de fer càrrec d’una nena, el gos i la casa mentre la noia és a l’hospital. La Willa sense entendre massa de què va la cosa i sense saber res d’aquesta nena, pren un avió cap a Baltimore acompanyada del marit. La trucada del veí que confon la Willa amb l’àvia de la nena perquè troba el seu telèfon anotat a la nevera de la cuina és el pretext perquè la Willa Drake surti de la seva zona de confort, abandoni els luxes per passar viure en una caseta sense pretensions en un barri de gent singular que en mica en mica l’acullen amb els braços oberts. La Willa que fa el viatge seguint el costum del que sempre s’espera d’ella, que obeeixi, de sobte es troba en un nou entorn amb uns personatges que marcaran un punt d’inflexió en el seu últim quart de vida, la Willa passarà comptes amb una germana absent, amb els dos fills i amb el marit, per fi la Willa ballarà al seu so.

Sembla una novel·la innocent, però Tyler sap molt bé què vol dir-nos, com i el que pretén, la resta ho fa la literatura. Que visqui la Tyler, reivindiquem-la abans no sigui massa tard.

Traduïda per Marc Rubió

Edita Proa, en castellà la podeu trobar a Lumen.

Club de lectura, 10 anys

Dissabte, 27 d'abril de 2019

 

 

llibret bis

 

Fa 10 anys que un grup de persones ens vam trobar per primera vegada després d'una crida per compartir els llibres llegits, naixia el club de lectura. Dos anys després d'obrir la llibreria en un poble on ha calgut i cal picar molta pedra, una quinzena de persones vam decidir que ens trobaríem un cop al mes per comentar un llibre. La dinàmica era fàcil perquè partia de la petició de comentar els llibres que jo els recomanava com a clients i amb aquesta voluntat vam decidir que no sabrien mai què llegirien fins al final de cada sessió, menys un cop a l'any que un d'ells faria de Fe i s'encarregaria de la tria i de conduir la sessió. Aquesta és la nostra fórmula, no té cap ingredient màgic, només la voluntat de compartir, de teixir xarxa i bastir complicitats que han traspassat el que es pot entendre més enllà de la relació client-venedor. Som una llibreria, no una botiga de llibres, i el club de lectura ho demostra.

El grup ha anat creixent, algunes d'elles ja són de la família, d'altres s'acaben d'incorporar, els hem rebut amb els braços ben oberts. Algunes són part del comando Sant Jordi, altres ajuden a muntar els vespres literaris de la llibreria i d'altres cuinen i proveïxen quan cal. Hi són en els entrebancs de la vida, en tots, pensin com pensin, però són allà al peu del canó i això no es pot pagar, només donant el millor de mi i oferint-los noves descobertes literàries. També són el jurat del concurs de punts de llibre que tantes coses boniques ens ha regalat.

Vam començar amb Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, per a mi una declaració d'intencions, tothom, fins i tot la reina d'Anglaterra, pot llegir sense por. Hem tancat aquesta primera dècada amb la Ginzburg, amb La ciutat i la casa, una novel·la que ho té tot per a mi, la construcció, els personatges, la traducció, l'edició.

La força de la paraula i de la ficció és tan gran que ens ajuda a entendre el món, no des de l'anàlisi sinó des de l'emoció que provoca l'empatia de pensar i actuar com alguns protagonistes, la convicció dels seus fets o el qüestionar-se què els porta a comportar-se d'aquella manera. Triar llibres durant aquests deu anys no ha estat una empresa fàcil, procuro que no ens passin per alt llibres que valen la pena i que no tenen el ressò que els pertocaria, tot i que després alguns han rebut el reconeixement que es mereixen. També mirem de donar espai al Premi llibreter i que el club en sigui un altaveu.

Podria destacar moltes coses d'aquest club, però n'hi ha algunes que guardes a la retina com el reportatge que l'Imma Muñoz ens va fer al Dominical d'El Periódico arran de la visita de Gerbrand Bakker al club, també el programa de ràdio que l'Adolf Beltran va fer en directe mentre comentàvem Cafè Barcelona de Joan Carreras, també el reportatge pel programa Ànima del canal 33.

De les coses boniques que hem viscut és sentir en Gerbrand Bakker cantar Enjoy the silence, recitar la Denise Desautels, el somriure murri de l'escriptor noruec Geir Gulliksen o la força de discurs de la Golnaz Hashemzadeh Bonde. Durant aquests deu anys hem conegut persones molt sàvies, autors, il·lustradors, editors, traductors que ens han ajudat a entendre el seu ofici amb passió i respecte, n'hi ha molts i alguns ja són part del teixit de la llibreria.

Com la Ginzburg amb Vocabulari familiar  el club també té el seu propi lèxic que només entenem i compartim nosaltres, també tenim una enciclopèdia de personatges de ficció que conformen el nostre itinerari lector la Charity, l'Olive, la Cecília C, els Cristòfols, la Ifemelu o els protagonistes de Winseburg Ohio que observen el món des de la finestra al carrer principal. En aquest observar, de totes i cadascuna de les sessions de club, hem après moltes coses i hem pogut mirar el món amb uns altres ulls, viatjar arreu a través de la literatura, sentir l'escalfor d'El sol dels Scorta, la visceralitat de David Vann o de Mouawad, qüestionar-nos la identitat amb els ulls de Toni Morrison o Maya Angelou. Hi ha un dia molt especial que no oblidaré mai, havíem de tenir Sorj Chalandon al club de lectura per comentar La quarta paret, però a París va haver-hi un atemptat a la redacció de Charlie Hebdo, en Chalandon va perdre-hi alguns amics i va anul·lar el viatge, nosaltres vam dedicar-li el club en honor a la llibertat d'expressió.

Hi ha llibres que ens han posat a prova com a lectors, descobrir l'Anne Marie Schwarzenbach amb la Valeria Bergalli no s'oblida o comentar La campana de vidre de l'Anaïs Nin amb els seus editors i traductor. Un vespre memorable també va ser compartir la lectura de Mi maravillosa librería amb companys d'ofici. Un agraïment a tothom que ha passat per les butaques de la llibreria durant aquests deu anys, però voldria fer un agraïment a l'Aniol Rafel, l'Eugènia Broggi, la Isabel Monsó, el Josep Cots, la Rosa Rey, la Valeria Bergalli, la Maria Sempere, en Josep Lluch, la Silvia Querini, la Isabel Obiols, la Laura Huerga i la Maria Bohigas per ser-hi sempre.

Gràcies a la Gemma Ruiz per recordar-nos on són les dones i la Najat El Hachmi per obrir-nos la mirada, a la Stefi Kremser pels sidrals d'espunyidella, la Blanca Busquets, l'Eva Baltasar, l'Albert Juvany,  en Jaume Cabré, a la Llucia Ramis per emocionar-se amb l'Ernest i la Celestina. A tots els que heu escrit aquesta dècada, gràcies. Eduard Márquez t'estem esperant de nou.

Hi ha gent que no ha passat mai pel club però que ha estat una font d'inspiració per la feina que fan i que tant ens ajuda, un és l'Emili Manzano, en David Guzman des d'el Ciutat Margada i l'Anna Guitart en tots els seus programes i entrevistes. Gràcies a vosaltres també.

Gràcies a les dones del club de lectura i gràcies als tres homes que s'asseuen cada mes amb nosaltres, el món amb vosaltres és molt millor.

 

 

nois

 

Autobiografia de la meva mare

Dilluns, 8 d'abril de 2019

 

 autobiografiamare

 

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Compra'm

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà