El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

Dissabte, 24 d'octubre de 2020

 

 veranomimadre

 

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una novel·la que no deixa indiferent a ningú, o l’adores o el llibre t’escup, una mica com li passa al protagonista, Aleksy, amb la seva mare.

La novel·la arranca de manera abrupta, contundent i salvatge: “Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás.”

L’Aleksy és un pintor reconegut amb una profunda crisi creativa, el psiquiatra li recomana com a teràpia que revisqui els últims dies amb la seva mare i és així com ens arriben uns records plens de tristesa, rancor que poc a poc es van modulant fins a convertir-se en poesia. La germana de l’Alesky mor, el pare fuig i la mare cau en una depressió profunda que el porta a ignorar l’Alesky, aquest creix amb l’àvia, la beguda i una mare que no pot mirar-lo a la cara. La vida sempre ens dona segones oportunitats, la de l’Alesky i la mare arriba quan a ella li diagnostiquen un càncer terminal, rabiüt i desesperant. Una malaltia que la mare arriba a estimar perquè és la primera cosa en molt temps que només li pertany a ella: “Pero tampoco para vivir encontraba ya un porqué ni un cómo, pues estaba agotada por la falta de amor. “Por fin tengo algo mío, Aleksy, algo que me quiere solo a mi.”

L’estiu, tres mesos, en un poblet de la Provença és el temps que tenen per reconstruir una relació inexistent, plena de dolor, però l’amor, el perdó i la comprensió van apareixent mentre els dies avancen i els sentiments de l’Alesky van modulant-se a mesura que entén la seva mare i deixa de veure-la només com una mare i la percep com la dona que és amb la vida que li ha tocat viure. Una mare que es rendeix a la mort com a l’única cosa segura que ens arribarà a tots.

Țîbuleac combina capítols curts amb capítols d’una sola frase, versos, que llegits seguits fan una poesia bellíssima combinats són un respir per al lector que li permet acompanyar els protagonistes en aquesta redempció i en el comiat final.

Los ojos de mi madre eran un despropósito

Los ojos de mi madre eran los restos de una madre guapa

Los ojos de mi madre lloraban hacia dentro

Los ojos de mi madre eran el deseo de una ciega cumplido por el sol

Los ojos de mi madre eran campos de tallos rotos

Los ojos de mi madre eran mis historias no contadas

Los ojos de mi madre eran las ventanas de un submarino esmeralda

Los ojos de mi madre eran conchas despuntadas en los árboles

Los ojos de mi madre eran cicatrices en el rostro del verano

Los ojos de mi madre eran brotes a la espera

Un llibre bellíssim, poètic i contundent, una lectura que no deixa res tancat i espera que el lector acabi de reconstruir la pròpia història.

Compra'm

Traducció de Marian Ochoa de Eribe

Edita Impedimenta


El sentido del asombro

Dissabte, 17 d'octubre de 2020

 

 

sentidoasombro

En aquests temps incerts i capgirats es fa més necessari que mai aturar-se, respirar i mirar. Tenir algú que t’ensenyi a mirar és bàsic, no parlem de veure-hi, parlem de mirar, observar, copsar, sentir, valorar totes i cadascuna d’aquelles coses que ens envolten i que fan que la vida tingui sentit. Posar en valor la vida petita, heus aquí la clau de tot plegat.

Aquest estiu vaig llegir un petit llibre d’encara no 50 pàgines de la Rachel Carson que es diu El sentido del asombro. Carson era biòloga marina, és considerada la inspiradora de l’ecologisme modern gràcies al seu llibre La primavera silenciosa en què denunciava l’ús indiscriminat de DDT. Carson defensava que no hi ha millor manera de preservar la natura que estimant-la i per fer-ho cal conèixer-la.

En aquest llibret Carson explica la seva experiència amb el seu nebot a qui va adoptar després de perdre la mare i a qui va acompanyar en aquest procés de descoberta, la costa de Maine, la platja, els boscos tot era ple de tresors naturals. Carson va fer créixer el seu nebot fent-lo aturar en les petites coses que no per menudes deixen de ser importants i essencials perquè l’entorn segueixi rodant.

“El mundo de los niños es fresco y nuevo y precioso, lleno de asombro y emoción. Es una lástima que para la mayoría de nosotros esa mirada clara, que es un verdadero instinto para lo que es bello y que inspira admiración, se debilite e incluso se pierda antes de hacernos adultos.”

És una lectura reveladora, que provoca unes ganes irrefrenables de conèixer aquesta dona que als anys 60 defensava allò que ara ens sembla tan modern i essencial. El llibre neix com un article que explica les experiències pràctiques amb en Roger, passar de la teoria a la fascinació en viu i en directe.

 

Rachel Carson 1962

 

Acompanyar en la mirada, educar la mirada, posar a l’abast tot allò que la natura ens ofereix per després valorar-ho i retornar-ho. Carson en aquest sentit no era gens acadèmica i destacava que la natura és aquí per a tothom i per trobar-hi totes les respostes que calguin.

“Los placeres que perduran al contacto con la naturaleza no están reservados para científicos, sino que están al alcance de cualquiera que se sitúe bajo el influjo de la tierra, el mar y el cielo y su asombrosa vida.”

Aturar-se, observar i deixar-se meravellar. Mai podré donar les gràcies a Rachel Carson per aquesta lectura però sí que tinc l’oportunitat de donar a conèixer el seu llegat, que no és massa extens però sí molt influent.

“Aquellos que contemplan la belleza de la tierra encuentran reserves de fuerza que duraran hasta que la vida termine. Hay una belleza tan simbólica como real en la migración de las aves, en el flujo y reflujo de la marea, en los repliegues de la yema preparada para la primavera. Hay algo infinitamente reparador en los reiterados estribillos de la naturaleza, la garantía de que el amanecer viene tras la noche, y la primavera tras el invierno.”

Traducció de M. Ángeles Martín R-Ovelleiro

Edita Ediciones Encuentro

Idaho

Dissabte, 10 d’octubre de 2020

 

idaho 03 resized 20201010 084345986

 

He enllaçat tot de novel·les que aborden el tema la maternitat, no la de bolquers i nits sense dormir, sinó el concepte de maternitat en la societat, la culpa, l’exigència i el silenci. La Katixa Agirre comença el seu Les mares no amb un infanticidi, en canvi a Idaho l’infanticidi arriba al cap dels anys d’un matrimoni amb dues nenes que viuen als boscos d’Idaho en la immensitat de la natura.

Un dia d’agost la família s’endinsa a la muntanya per recollir llenya de bedoll per passar l’hivern, la Jenny treu les branques petites, en Wade apila els troncs mentre les dues nenes la June i la May corren, salten i beuen llimonada. És un dia de vacances xafogós, feliç que et trasllada a la clariana dels boscos d’Idaho, la llum, els sons, les olors queden aturats de sobte quan la mare s’acosta al cotxe i mata una de les nenes, l’altra que n’és testimoni fuig i desapareix per sempre més. En un instant la vida de la família queda congelada. En Wade fins i tot és sospitós d’haver estat el culpable de la mort i la desaparició de les seves filles fins que la veritat sobre la Jenny es fa evident.

L’autora, Emily Ruskovick, desplega amb gran talent narratiu tots els punts de vista possibles de la història, narra l’impacte d’un infanticidi i el sotrac que té en la vida de molta gent, no només els més propers sinó en tot de personatges secundaris que no estan escrits a l’atzar.

Idaho és una novel·la complexa en la forma, el lector sempre sap el mateix que els personatges, vas patint, vivint i descobrint els fets a mesura que ells ploren, criden, pateixen. Ruskovich ens fa viatjar en el temps, de manera desordenada, no segueix la línia cronològica, s’estructura amb records, flaixos i la memòria. Una memòria que el pare, en Wade, va perdent per una malaltia, un oblit que li permet deixar de recordar que la seva dona va matar una de les seves filles i que l’altra va desaparèixer.

Ruskovich explora la culpa, no busca entendre ni comprendre, però planteja si una persona pot continuar fent la seva vida després d’un fet terrible, com convius des de la presó amb la culpa d’haver matat una filla, haver provocat que l’altra desaparegui, et condemnes a l’ostracisme, no expliques res i et castigues a tu mateixa.

“Sense en Wade, la Jenny sent que el món comença a ignorar-la, i encara que sap que això no està bé, se sent alleujada.”

Quin gran talent el d’aquesta autora que debuta amb una primera novel·la extraordinària, de llenguatge ric, de bellesa formal i de gran consistència. Endinseu-vos en les pàgines d’una novel·la que té música pròpia, una música que us acompanyarà per copsar aquesta història fragmentada que deixa moltes preguntes a l’aire i que en canvi convida a explorar el pensament. Idaho és també una novel·la sobre l’amor, la poesia, la música i la pintura, Ruskovich fa un homenatge als paisatges que l’han vist créixer i que determinen en part qui som. També és un cant a la sororitat.

Traducció d’Àfrica Rubiés Miravet

Compra'm

Edita Les Hores

Les mares no

Dissabte, 3 d'octubre de 2020

 

lesmaresno

Les mares no escriuen, les mares no llegeixen, les mares no surten soles de nit, les mares no follen amb un desconegut, les mares no són llibreteres, les mares no maten, les mares no prenen decisions per si soles, les mares no beuen ni tenen addicions, les mares no són autònomes, les mares no diuen no, les mares no pensen, les mares no tenen temptacions, les mares no tenen depressions, les mares no volen ser mares.

Les mares no de Katixa Agirre no és una lectura qualsevol. És una novel·la que comença amb un infanticidi d’una mare que ofega els seus fills bessons a la banyera. La narradora, escriptora d’ofici, veu la notícia i recorda que en el passat va conèixer aquella mare que havia matat els seus fills, ella que està en procés de ser mare s’obsessiona per entendre què ha dut aquella amiga de joventut a cometre el crim.

Agirre desplega amb gran habilitat tota una sèrie de gèneres condensats en un sol llibre, des de la documentació, el thriller, la ficció i la denúncia.

“-Ho veus? Tu també t’has adonat que en les mares no hi ha cap essència, res que ens faci capaces de resistir-ho absolutament tot. Jo, ara mateix... no et diria que no em sembli terrible, és clar, però per a mi és creïble el cas d’aquelles mares que, en circumstàncies concretes, abandonen el fill, i les que acaben amb tot...”

Agirre reflexiona sobre la creació i la maternitat, els límits que arriben imposats i els que les pròpies mares creadores s’exigeixen, s’hi entreveu un diàleg amb Sylvia Plath i amb Caterina Albert, abordar la depressió de les mares, com se’n té cura, on se les interna, com se les entén, se les acompanya o simplement com se les tanca en un centre penitenciari a viure en l’ostracisme que sovint les porta al suïcidi. Culpa, impostura, creació i maternitat dues cares d’una mateixa moneda.

Les mares no és una novel·la necessària perquè ens l’explica una autora, perquè fins ara les maternitats o no maternitats també ens les explicaven els autors, perquè gosa posar per escrit molts sentiments que tenim moltes mares i que no gosem dir ni explicar per por del que diran, perquè encara vivim plenes de tabús i prejudicis sobre nosaltres mateixes. Una altra veu que arriba del País Basc amb un univers i veu propis, sumats a l’Eider Rodríguez i a la Karmele Jaio, autores que creen en una llengua petita i minoritzada com un acte de consciència i de voler ser, trencant tòpics. Les mares no ens va arribar en castellà per la jove editorial Tránsito i ara ho fa en català, en traducció de Pau Joan Hernández, a Amsterdam llibres.

“Defectuosos. Som defectuosos. Ho soc. Viuria millor sense aquesta pulsió absurda que m’empeny a trobar l’adjectiu exacte per una mare infanticida? "

Compra'm

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edita Amsterdam i Tránsito

Dolça introducció al caos

Dissabte, 26 de setembre de 2020

 

Dolçaintroduccioalcaos

Llums, càmera i acció! Quan llegeixo els llibres de la Marta Orriols tinc la sensació que m’assec a les fosques, en silenci en una sala de cine i que a la pantalla apareix una ciutat de nit, amb algun soroll i els llums de les cases encesos. La càmera fa un zoom que ressegueix els diferents pisos d’un bloc fins que entra al menjador d’algú, en aquest cas d’una parella, per fer un dissecció de la intimitat i d’allò que passa a totes les cases quan tanquem la porta de l’entrada.

La Marta és una fotògraf que volta pel món amb la càmera al coll amb l’adrenalina sempre al màxim i exprimint a fons la paraula llibertat, entra i surt, viatja i torna quan li ve de gust. En Dani és guionista, una mica saturat, amb canvis a l’equip i cansat de cobrar un sou de merda. Res feia preveure que acabarien junts, que s’enamorarien i que conviurien amb un gos, tots tres. És una relació encara tendra, es desitgen, s’estimen i van conjugant la manera de viure de dues ànimes, però de sobte, la Marta es queda embarassada i aquelles ratlles del test d’embaràs sacsegen en Dani i la Marta fins a límits insospitats.

I a ritme de Dulce introducción al caos d’Extromoduro, cançó d’on beu el títol de la novel·la, el caos es va escampant a partir de gestos, mirades i pensaments no compartits. En Dani protagonista de la primera part del llibre comença a fabular amb el fet de ser pare, es permet imaginar, sentir i obrir una porta que tenia ben tancada. Potser si és pare podrà reconciliar-se amb una figura que a ell li és absent. La Marta ja li ha deixat ben clar que vol avortar, que no vol ser mare perquè l’esperen moltes fotografies per fer i una galeria de Berlín que la vol tenir ben a prop. I així, en un instant, tot trontolla, i la novel·la va avançant a ritme de parells i senars que donen veu i pensament al Dani i a la Marta. Els coneixem com a parella mentre descobrim les seves veus més íntimes, els dubtes, les pors, els clarobscurs que ens conviden a repensar-nos.

“Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.”

Orriols narra amb formes suaus però amb un missatge contundent, fa trontollar les estructures socials, els rols adjudicats i desferma un torrent que sempre convida a viure. Una novel·la sobre la necessitat no tant de ser estimat sinó de ser entès, comprès, de retrocedir i avançar quan cal.

“Ara no toca que m’estimis, ara preferiria que simplement m’entenguessis.”

Surt el sol, els llums de la ciutat es van apagant per deixar pas als sons del dia quan es desperta, som vius i seguim endavant amb la literatura.

Edita Edicions del Periscopi i en castellà Lumen

Mur fantasma

Dissabte, 19 de setembre de 2020

 

murfantasma 1

No us enganyo si us dic que aquesta breu novel·la d’encara no 150 pàgines m’ha deixat ben trasbalsada. Me la vaig beure d’un glop amb el cor una mica encongit a mesura que avançava i veia tots els paral·lelismes que l’autora aconseguia fer de l’edat del ferro amb la societat actual.

El Mur fantasma arranca amb un capítol on som testimonis del sacrifici d’una noia a la llum de la lluna i davant de tota la comunitat, la família...

“Encara no. Cal un cert art per mantenir-la allà on s’endinsa ara, al llindar de l’aigua-terra, en el temps i l’espai entre la vida i la mort, massa tard per tornar amb els vius i quan encara no ha arribat l’hora -encara no, fins d’aquí una estona encara no- d’estar del tot morta.”

La novel·la fa un salt en el temps i ens situa a una acampada al nord d’Anglaterra amb uns dies de calor intensa i enganxosa, aquelles contrades no hi estan avesats. La Silvie, una adolescent, passa uns dies amb els pares en uns campaments que fan una recreació històrica amb un professor d’arqueologia al capdavant i els seus alumnes. El pare de la Silvie, conductor d’autobús i apassionat de la història, s’emporta la família a passar les vacances a l’edat del ferro. Recreen l’espai, les cabanes, la roba, el menjar, recuperen la caça, la pesca i la recol·lecció com a maneres de viure i es guien per la llum i els rituals ancestrals.

El que podria ser una simple recreació en dies de vacances, un divertiment per un apassionat de la història, demostra ser un experiment on cadascú mostra les seves neures, debilitats i febleses. La recreació jeràrquica és la que tant el professor amb els alumnes com el pare amb la família va més endavant, les misèries, les inseguretats virils i la testosterona fan evident el malson en què viuen cada dia la Silvie i la seva mare sigui a l’edat del ferro o en un barri de classe obrera d’Anglaterra.

Moss posa de manifest la reinterpretació i la idealització històrica que s’ha fet sempre, qui ens ha explicat la història? Qui l’ha manipulada? Moss escriu amb un ganivet ben afilat que denuncia la violència actual, el comportament primari que no entén de classe. Una societat, l’actual, que permet que la violència física, psicològica i verbal campi arreu i que fa que la vida dura de la prehistòria esdevingui plàcida. Un mur fantasma per defensar la puresa de les nacions i que es fa més evident que mai amb els murs reals que aixequem ja sigui en forma de Brexit o de camps de refugiats, tanques de filferro i tantes altres barbaritats que Moss denuncia amb gran encert.

Moss contraposa els mots civilització i barbàrie amb gran encert, amb una prosa que et captiva i et fa estremir com el paisatge salvatge que van habitar els primers britans. Estarem atents a tot el que faci aquesta autora.

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Angle editorial i Sexto Piso en castellà

Els nois de la Nickel

Dissabte, 5 de setembre de 2020

 

noisnickel

Aquests dies de campanya electoral nord-americana, s’ha fet evident el que molts ja sabíem les dues amèriques van més enllà de demòcrates i republicans, perquè precisament d’amèriques n’hi ha moltes, però el discurs uniformador, supremacista i de la por impera en tots dos bàndols. Ha calgut un Trump per fer reaccionar els més adormits i per fer sortir al carrer molta gent per denunciar el racisme i la violència institucional, allà i arreu. L’abolició de l’esclavitud, les bones intencions i la feina feta per uns quants no són suficients per acabar amb un sistema que menysté una gran part de la població començant pels propis nadius.

Enmig de tot plegat Colson Whitehead ha guanyat per segona vegada el Pulitzer amb una novel·la que precisament parla de la violència i el racisme institucionals, però també del poder, de l’abús de poder i de què passa quan als humans ens cedeixen una mínima quota per decidir envers els altres.

Els nois de la Nickel parla d’una escola que va existir durant molts anys a Florida on es va maltractar, menystenir, insultar, assetjar sexualment, pegar fins a la mort molts infants, la majoria afroamericans, sense que ningú hi fes res. Tothom era conscient que en aquella escola-reformatori no es feien bé les coses, fins i tot hi havia qui s’enriquia amb els aliments que el govern feia arribar per als nois. L’Elwood, el protagonista de la novel·la, hi arriba per un error que el sistema ni comprova, un nano que viu amb la seva àvia perquè els seus pares no saben com fer-se’n càrrec, però l’Elwood és un noi intel·ligent, li agrada estudiar i té molt clar com vol dibuixar el seu futur que passa lluny de l’entorn on ha crescut.

“Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema -en aquest aspecte ja no es tallaria- i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en l’atapeït bàndol de joves somiadors que s’entregaven al progrés dels negres.”

El que l’Elwood no tenia previst és que les autoritats decidissin que el seu futur passava per la Nickel on ben aviat descobreix del que som capaços els humans, els insults i la violència del carrer contra els afroamericans és només la punta de l’iceberg que ens permet intuir què passa quan això passa dins de quatre parets.

L’autor descobreix aquesta història el 2014 i fa servir la seva eina de treball per denunciar allò que tothom feia veure que no existia, Whitehead escriu una novel·la que sacseja fins al moll de l’os. Si amb El ferrocarril subterrani ens va estremir amb Els nois de la Nickel ens deixarà dies i dies pensant què estem fent amb els infants i amb els joves amb qui se suposa que hauríem de dibuixar un futur millor per tota la humanitat. Si sobrevius a l'odi racial, reps cops i ets vexat contínuament essent un infant, el sistema té un repte, ajudar-te a créixer sense sentir ràbia i impotència. Els nois de la Nickel també denuncia un sistema que fa aigües per tot arreu i que continua donant privilegis a aquells qui mai els han perdut. Ara que la violència de la policia al carrer ja no és impune perquè es veu, es grava i es difon a nivell mundial, hauríem de lluitar per dibuixar un lloc utòpic on viure, perquè totes les vides són importants. Whitehead ho fa amb la literatura i cadascú de nosaltres ho hauríem de fer amb tot allò que tenim al nostre abast.

L’Elwood desitja coses tan bàsiques per un infant com que el deixin entrar en un parc d’atraccions, als anys seixanta els afroamericans encara no hi tenien accés. “Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar.”

I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. [...] L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.”

Compra'm

Traducció de Laia Font i Mateu

Edita Periscopi i Literatura Random en castellà

El cuarto de las mujeres

Dissabte, 29 d'agost de 2020

 

Cuartomujeres

 

Que els llibres em són casa i em són refugi fa temps que ho sé i tanmateix, aquesta primavera i aquest estiu se m’ha fet més evident que mai. Hi ha llibres que esperen pacients a ser triats, oberts i llegits a consciència, són allà com els bons amics esperant que emetis un senyal i aleshores es despleguen i t’abracen.

Aquest confinament vaig veure la sèrie Mrs. America protagonitzada per una esplèndida Cate Blanchet en el paper de l’activista conservadora Phyllis Schlafly. Una sèrie de pocs capítols que ens endinsa en el moviment feminista i les seves contradiccions als anys 70 alhora que vius les contradiccions més viscerals d’una dona conservadora que renuncia a la seva vida en pro del marit i la família. Una lluitadora incansable antiavortista que fa guanyar les eleccions a Ronald Regan entre les mestresses de casa i que quan li arriba l’oportunitat laboral més important el sistema patriarcal, que tan defensa, s’encarrega de tornar-la allà d’on venia, a casa. Tot això us ho explico perquè les dones de la sèrie m’han fet pensar en les de la novel·la que voldria recomanar-vos. El cuarto de las mujeres de Marilyn French, gairebé 800 pàgines de llibre resseguint la vida de la dona durant el segle XX als Estats Units però que podríem extrapolar a tants altres llocs del món. La novel·la, publicada als anys 70, va causar un gran revol entre els homes blancs de classe mitjana. La novel·la la narra la Mira davant de la costa de Maine, des de la serenor d’una vida viscuda que ni ella es creia capaç, fa una mena de balanç de la vida que ha tingut ella i les dones del seu voltant. French fa un retrat de la classe mitjana blanca nord-americana, narrada amb astúcia fa servir el bisturí per disseccionar el matrimoni per dins i els rols establerts dins la família.

La Mira té una primera relació molt desagradable i per això, quan coneix en Norman, un noi formal, guapo i amb futur pensa que el seu destí ha arribat. Renuncia als estudis i decideix casar-s’hi, tenir-hi fills, mentre en Norman segueix amb els estudis de medicina. Ben aviat, podran establir-se en un barri residencial de casetes amb jardins, elles amb davantal i ells sortint amb el cotxe per anar a la feina. En Norman es va fent un lloc entre els metges, la Mira l’acompanya a sopars soporífers d’on s’espera que no digui res i aguanti la copa amb un somriure, la Mira descobreix ben aviat que per on corre més alcohol, whisky de segona, és a la cuina de les veïnes que ofeguen les penes, els neguits i les infidelitats entre biberons, roba bruta i vides abandonades, mentre d’altres busquen refugi en la fe d’un déu que les omple de fills però que no sembla tenir-les massa en compte. La Mira s’ho mira amb una certa distància, en Norman és bona persona, no l’amenaça, ni la pega ni la humilia... però el dia que la seva carrera com a metge es consolida demana el divorci a la Mira que cau en un pou profund.

La Mira després de la incertesa inicial en què es troba decideix fer les proves d’accés a Harvard i acabar allò que el matrimoni li va robar. A Harvard la Mira no només descobreix que les dones tampoc són massa benvingudes sinó que es redescobreix a si mateixa i a un estol de dones que li donaran les eines per viure la vida que vol, reconciliar-se amb els seus fills i trencar amb els ancoratges emocionals que la retenen en un lloc del qual se’n vol anar.

De caràcter autobiogràfic, El cuarto de les mujeres ficciona la vida de les dones, per alguns homes, si la llegeixen, els semblarà ciència ficció i en canvi, moltes de nosaltres hi reconeixerem el nostre dia a dia, encara ara, aquí, allà i més enllà.

A totes les feministes sense causa els en recomano la lectura, a totes aquelles que ens han educat per ser persones lliures i que hem caigut de quatre potes en el sistema patriarcal. Cal una lectura profunda hi som totes les dones amb els nostres anhels, desigs i somnis de poder existir sense ser menystingudes, violades i observades com si fóssim l’enemic a abatre. A El cuarto de las mujeres hi tenim cabuda totes, la diversitat de personatges la fa una novel·la plural on poder-se reconèixer. La germana, l’estrangera de la Marçal en la vida de la Mira, la Val, la Iso, la Clarissa, la Kyla, la Gete, l’Avery, la Chris i totes elles. Soc jo, la meva mare, les meves àvies, les meves ties, són les meves amigues i són la lluita per existir i ser, dones.

Compra'm

*El 2012 va ser publicada amb el títol de Solo para mujeres.

Traducció de Sílvia Pons Padilla

Edita Lumen

 

Dime una adivinanza

Dissabte, 27 de juny de 2020

 

Dime una adivinanza

 

Dime una adivinanza és un recull de quatre relats dedicats a persones grans, pobres i compromeses, ubicats en un entorn aspre, rural i dur. Publicats en revistes diferents entre 1956 i 1960. El primer  ja és una declaració d’intencions. Em sembla preciosa l’arrancada del relat perquè condensa l’essència d’Olsen com a mare, escriptora, dona i activista política, sense un ordre clar: “Aquí estoy, planchando, y aquello que usted me pregunto oscila atormentado, atrás y adelante, al compás de la plancha.”

A l’epíleg del llibre, la seva filla Laurie Olsen parla de la seva mare com una persona afable que estimava les persones que coneixia, en parla d’una manera que et provoca una ganes immenses de viatjar en el temps i asseure’t a fer un cafè amb ella. Olsen admirava escriptors de qui penjava fotos a la paret de la cuina i les traginava amunt i avall.

“La mesa de Tillie, su despacho y su cocina estaban llenos de fotos con los rostros de aquellos escritores cuya vida y obra la habían conmovido profundamente. [...] Los escritores que tan profundamente conmovían a Tillie eran aquellos cuyas vidas y palabras dieron testimonio de un impulso creativo capaz de abrirse camino frente las barreras de clase, genero, racismo, antisemitismo o enfermedades mentales. Los rostros y las palabras de sus amados escritores eran compañeros de vida, lo mismo que sus vecinos de escalera, su familia o sus amigos.”

És només des d’aquest admiració per les persones que s’entenen les dedicatòries finals dels relats, des del marine mort a la retirada de l’Ebre, a la seva mare i les dones de la seva generació. Les dedicatòries et situen i et porten a un temps, una època  on ser comunista era la pesta en un país com els Estats Units. Els pares d’Olsen era activistes polítics d’origen rus i ella va adoptar el socialisme com a filosofia que vertebrava el seu pensament per una societat més igualitària i justa. Olsen traspua consciència de classe i gènere en una època que això era una utopia.

Els relats d’Olsen són literaris però són, sobretot, polítics i socials. És important que llegim i compartim aquestes autores perquè conformen la literatura d’un país perquè sinó correm el risc de veure i viure la història de manera esbiaixada.

I són literaris perquè aquesta consciència els dota de molta força, la tria de cada paraula posa al centre les persones, sobretot aquelles perseguides, represaliades i castigades per gènere, culte o pensament.

Són especials per a mi, el primer i el darrer que tanca el recull, Dime una adivinanza, on Eva una dona moribunda fa repàs del que ha estat la seva vida i recorda totes les paraules amb què el marit se li adreça i no n’hi ha cap de bonica, però això no la fa renunciar al seu ideal humanista.

“-¿Te ayudan en algo las palabras de los libros, dona filosófica? ¿Te ayudan? -Entonces sintió que ella se había pasado setenta años escondiéndole una grabadora microscópica que llevaba dentro y en la que había ido recogiendo infinitos kilómetros de cinta, atrapando cada canción, cada melodía, cada palabra leída, escuchada y dicha y que ahora, maliciosamente, se dedicaba a poner todo aquello que no tenía nada que ver con él, con los niños, con la intimidad que habían vivido juntos.”

Olsen ha estat una gran descoberta, imprescindible el pròleg de Jane Lazarre que obre el llibre, com ho van ser en el seu moment la lectura de Lucia Berlin i de Vivian Gornick.

Traducció de Blanca Gago

Edita Las afueras

Nens de la revolució

Dissabte, 20 de juny de 2020
 
 
nens revolucio
 
Fa deu anys de la lectura d'aquest llibre que va passar desapercebut, segurament com la resta de llibres de l'autor, potser ara tindria més sentit que mai reivindicar un autor com Mengestu. Després de setmanes de lluites al carrer dels Estats Units, de saber les condicions en què malviuen els temporers i de sentir l'àudio dels mossos insultant un noi negre, m'ha retronat ben fort la lectura d'aquest llibre que per a mi és important. Espero que us porti a llegir-lo. Transcric la ressenya tal com la vaig escriure i m'adono tristament que som allà mateix.
 
Diumenge passat mentre a fora feia un fred d'hivern fantàstic, al balancí de casa m'acompanyava aquesta gran novel·la de debut de Dinaw Mengestu, Nens de la revolució. Va ser començar-la i acabar-la, rellegir-la i ara intentar encomanar-vos les ganes de llegir-la.

"Algú ho va dir millor: ens llevem per anar a dormir i anem a dormir per llevar-nos."

Sepha Stephanos és un immigrant etíop instal·lat a Washington, DC. En Sepha abandona Etiòpia després de presenciar el brutal assassinat del seu pare, arriba als EUA i s'instal·la a casa del seu oncle en un barri als suburbis de Washington amb una gran presència d'etíops. Manté l'esperança de tornar al seu país, però ben aviat descobreix que no hi tornarà mai i aquest viure entre dos mons el porta a la recerca de saber qui és. La buidor i la solitud són companys de viatge d'en Sepha.

"En quedar-me sol darrera el taulell, de sobte m'adonava del fet terrible i esgarrifós que tot el que estimava o m'importava estava perdut o vivint sense mi a més de deu mil quilòmetres de distància, i que el que tenia aquí no era una vida sinó un substitut precari format per un oncle, dos amics, una trista botiga i un pis barat."

En Sepha regenta una botiga petita de comestibles en un barri decadent. A la botiga sol trobar-se amb els seus amics de l'ànima en Joseph, congolès, i en Kenneth, kenyà per arreglar el món, fer uns beures i jugar al joc dels dictadors de l'Àfrica*. Mantenen unes converses molt bones i iròniques també es permeten el luxe de somiar. Són aquí, però enyoren l'allà o el que hi van deixar.

"No te'n vols tornar, però. T'estimes més trobar-la a faltar còmodament des d'aquí que odiar-la des d'allà."

La vida de Sepha sembla canviar quan al barri s'hi instal·la la Judith i la seva filla, Naomi. Això és el preludi que una classe benestant redescobreix el barri i comença a transformar-lo amb els conseqüents canvis, apujada de preus, desnonaments... Per uns es tracta de la millora del barri i pels altres, l'expulsió d'un barri que és la seva vida. Per primer cop, en Sepha se sent diferent i se sent alguna cosa, la Judith, però sobretot la Naomi li obra una porta que el veïnat i els actes racistes li tanquen.

"Què és el que deia el pare? Un ocell atrapat entre dues branques es punxa a les dues ales. Ara m'agradaria afegir un refrany meu a la llista, pare: un home atrapat entre dos mons viu i mor sol. Ja he estat prou temps penjat i suspès en l'aire."

Llibre que commou per la senzillesa com està escrit, perquè ens fa evident la solitud de la gent que ho deixa tot per començar de nou. Llegiu-li també El lugar del aire i Els nostres noms. 
 
Traducció Albert Nolla
Edita Angle editorial

Seqüela

Dissabte, 13 de juny de 2020

 

sequela

De llibres i pel·lícules sobre parelles, trencaments i divorcis n’hi ha molts, però de llibres com aquest, que despullin el daltabaix que provoca un divorci, no tants. Recordo molt com em va impactar Història d’un matrimoni de Geir Gulliksen, el protagonista narra que el matrimoni acabarà, ho percep, ho veu i no obstant això és incapaç de fer res per evitar-ho. En canvi, a Seqüela la protagonista descriu la sensació de buit abismal que et queda quan desfàs una història d’amor, anys d’història compartida amb fills en comú. Té un punt autobiogràfic, el va escriure després del seu divorci, però Cusk no fa sang, ni mal ni pretén retratar un marit que ja no ho és, simplement narra l’exercici de reconstrucció que tots hauríem de fer després d’un trencament.

El que Cusk descriu amb precisió quirúrgica són les trampes del feminisme en la vida de parella, en la maternitat i també en el divorci. Com dels principis teòrics a la vida pràctica hi ha un abisme molt gran, com cadascuna de nosaltres vivim, ens reinventem i ens toca reivindicar-nos i com el matrimoni com a institució acaba rendint-nos davant el pensament i les idees que defensem a fora.

“Jo era la dona moderna compartimentada, la dona que ho tenia tot, i ell m’ajudava a ser aquesta dona, a tenir-ho tot. Però jo no volia pas ajuda: volia la igualtat.”

Cusk en veu de la protagonista, mai parla d’ell, parla d’aquest buit que sent amb molta elegància. Amb el divorci recupera un espai que li havia estat pres, tanmateix el preu és molt alt.

“Uns dies concrets van a cal seu pare i llavors la casa queda buida. Al principi em costaven de passar aquests intervals. Ara trobo que tenen una certa neutralitat, fermesa però també buidor, un punt d’acusació tot i la manca de contingut. És com si aquestes hores solitàries, en què per primera vegada en molts anys no s’espera ni s’exigeix res de mi, fossin el meu botí de guerra, el que he rebut a canvi de tot el conflicte.”

Cusk s’acompanya de la mitologia grega que és dura i brutal però que no carrega les paraules culpa ni perdó, al matrimoni li pesen molt les convencions religioses i sortir-ne té un cost elevat, encara, socialment. La protagonista va narrant la seva experiència buscant referents mitològics que l’ajudin a entendre allò que sent i allò que li passa. La forma del llibre és la seqüela que queda després de tot i per això Cusk hi juga desordenadament, ara un record, ara una imatge, una reflexió i el colofó final, l’últim capítol, en què l’au-pair és testimoni del desastre. El buit, la tristesa, el desassossec, dir adeu a la seguretat i donar la benvinguda a una nova realitat, pensar-te i repensar-te, això descriu amb acidesa, notes d’humor, dolor i intel·ligència Rachel Cusk.

Podeu veure l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer al festival Primera Persona

Compra'm

Traducció de Carme Geronès

Edita Les hores i Libros del Asteroide en castellà