A l'horitzó

Dissabte, 30 de maig de 2020

 

Alhoritzo

Hernán Díaz és un escriptor nascut a Buenos aires, exiliat a Suècia amb la seva família durant els anys 70, que va estudiar a Londres i que ha acabat vivint a Brooklyn i que escriu en anglès, aquests trets biogràfics potser no caldria citar-los si no fos que en la novel·la els protagonistes són dos germans suecs que desitgen anar a als Estats Units on passa A l’horitzó.

Som a principis del segle XIX, en Håkan i el seu germà viuen a la Suècia rural, en unes condicions de vida pèssimes, passen fred, gana i es desllomen treballant al camp, en el si d’una família més aviat austera emocionalment parlant. El pare els empeny a marxar a la cerca d’una vida més digna, tots dos decideixen fer el viatge de la seva vida i emigrar a Nova York. En una escala del viatge en Håkan s’equivoca de vaixell i sense voler arriba a San Francisco, just a la costa contrària on hi ha el seu germà. Sense parlar anglès i sense conèixer res ni ningú emprèn un viatge que l’ha de dur a Nova York, creuant el país amb l’única esperança de retrobar el seu germà més gran, en Linus.

“Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la melancolia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi.”

A partir d’aquí, la novel·la es llegeix com un gran llibre d’aventures, en Håkan coneix tota mena de personatges pintorescos com la dona vestida de negre amb les dents podries que l’utilitza per satisfer les seves necessitats sexuals, a l’irlandès que busca or, el religiós fanàtic i un ventall de personatges que miren de sobreviure en un entorn hostil. A l’altra cantó de la balança, un naturalista excèntric i visionari que es dedica a estudiar la natura i un cavall que li aportarà tot allò que els humans no saben mostrar-li. En Håkan creua els Estats Units i en aquest viatge Díaz aprofita per revisar els mites fundacionals del país. Descobrim que els xinesos, que van construir el ferrocarril bàsic per la supervivència dels colons i dels buscadors d’or, rarament han aparegut a les pel·lícules de l’Oest on sí ens han mostrat els nadius americans com els dolents i malvats que tallaven caps.

En aquest viatge d’aventures, en Håkan revisa un gènere que fa trontollar els fonaments de la història americana. I tanmateix, A l’horitzó també és un viatge introspectiu, d’autoconeixença, de solitud, de supervivència, de comunió amb les forces tel·lúriques i d’estima per un paisatge. Narrat de manera extraordinària, poètica, Díaz escriu una novel·la ideal per llegir sempre, però potser ara més quan un simple virus ha fet trontollar tota la humanitat. Fa la pinta que aquest estiu els llibres ens permetran fer aquells viatges que no podrem fer físicament, A l’horitzó tastarem la duresa del desert, la frondositat dels grans boscos, l’aigua fresca, viurem els cels estrellats que fa temps que ja no podem gaudir i descobríem l’essència més primitiva de l’ésser humà.

“Quin monument més noble hi pot haver que la tomba palpitant d’un coiot o l’urna enlairada d’un voltor? Quina altra forma de conservació pot ser més fiable? Quina forma de resurrecció pot ser més literal? Saber que hi ha un vincle entre tots els éssers vius: aquesta és la religió veritable. Si això s’entén, ja no hi ha res per plorar, perquè encara que no hi ha res que puguem retenir per sempre, tampoc no hi ha res que es perdi per sempre.”

 Compra'm

Traducció de Josefina Caball Edita Periscopi i Impedimenta en castellà


Vincles literaris

Dissabte, 23 de amig de 2020

 

llibresclub

 

Dijous va ser dia de club, per tots aquells que ens dediquem a la mediació literària és un dia ben especial i encara ho és més quan es produeix la interrelació de llibres i de personatges que ens va regalar La senyora Caliban de Rachel Ingalls.


És per això que he pensat que seria bonic compartir-los amb tots vosaltres.

La Dorothy Caliban ens va portar a revisitar totes aquestes novel·les per parlar de la solitud, el dol, l'acolliment de l'altre, la incomunicació, la parella... Les heu llegides?

Des d'aquí us recomano vivament que ho  feu, les troabreu totes ressenyades a la pàgina web, algunes ressenyes són antigues i provenen del blog, les altres són més recents i potser us sonaran. 

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols

Història d'un matrimoni de Geir Gulliksen

Oso, Marian Engel

La venedora d'ous, Linda D. Cirino

Mal de pedres, Milena Agus

 

Bona lectura prèvia a la Fase 1.

 

Vera

Dissabte 16 de maig de 2020

 

vera

 

Aquests dies de confinament m'he permès de recuperar llibres llegits ja fa temps, he anat combinant llibres de novetats i llibres que reposen a les lleixes de la llibreria com a fons, perquè si d'alguna cosa ha de servir tota aquesta situació és per posar en valor la literatura i no la màquina ferotge de les novetats editorials. En aquest línia, avui recupero Vera de l'Elizabeth von Arnim.

Quan acabes de llegir un llibre escrit l'any 1921 i no només t'ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t'adones que hi ha títols destinats a ser clàssics, en les formes ens poden semblar antics però el contingut s'encarrega de dir-nos que són més vigents que mai.

Elizabeth von Arnim escriu amb una ironia tan fina sobre el matrimoni que intueixes que algun tret autobiogràfic hi ha d'haver.

Vera és la història de la Lucy, una jove anglesa que està de vacances a Cornualla, acaba de perdre el pare i se sent molt trista. Un bon dia coneix el senyor Wemyss, que s'acaba de quedar vidu. Amb aquest joc de noia desvalguda i senyor vidu que li dobla l'edat acaben enamorant-se i ell li proposa matrimoni. La dona del senyor Wemyss, la Vera, ha mort en circumstàncies un pèl estranyes... Ningú aprova el matrimoni i encara menys la senyoreta Entwhistle, la tieta:

"Que contenta que estava de no haver-se compromès mai; que contenta que estava d'haver rebutjat les propostes que havia rebut quan era jove. Feia poc que havia trobat un d'aquells pretendents en un òmnibus, i quina felicitat va sentir en veure'l per haver-lo rebutjat! La gent no es conserva bé, reflexionava la senyoreta Entwhistle. Si la Lucy rebutgés ara en Wemyss, que feliç seria quan el trobés d'aquí a deu anys en un òmnibus! Però aquestes reflexions, evidentment, eren típiques d'una vella conca cansada, i encara tenia prou energia per riure's d'ella mateixa."

Després de llegir aquest fragment entendreu que si m'he enamorat d'algun personatge ha sigut d'ella, la tieta, un personatge fantàstic que m'ha fet somriure constantment. Vera és sens dubte una novel·la psicològica i de personatges, pocs però molt ben treballats, des del servei que treballa a les cases, passant per la Lucy i la senyoreta Entwhistle, si hi ha un personatge que excel·leix en la seva creació, aquest és el vidu Wemyss. A poc a poc vas coneixent i descobrint com desplega el seu joc psicològic de maltractament, primer cap a la seva promesa i després esposa. Es mostra egoista, possessiu i despietat en vers els altres, només s'importa a si mateix. La dona és un objecte que cal anul·lar i sotmetre als seus capricis compulsius i obsessius, i la Lucy emmirallada per una imatge distorsionada del romanticisme es deixa fer...  Ell no s'adona que sovint fa el ridícul.

"Encara no feia ni cinc minuts que la Lizzie se n'havia anat, que havia passat de la infelicitat més desconcertada a trobar excuses per al comportament de l'Everard; deu minuts després ja justificava que ell hagués actuat com ho havia fet; quinze minuts després es donava la culpa de tot el que havia passat."

Aquest llibre es va haver de publicar de manera anònima en el seu moment, l'autora venia de dos matrimonis horribles i cinc fills, massa pinzellades autobiogràfiques per mostrar al món. I no obstant això, estem davant d'un llibre amb una gosadia i valentia que fan que avui, un segle més tard puguem parlar d'un clàssic contemporani que forma part de la magnífica col·lecció El cercle de Viena. Malgrat l'estremiment que puguem sentir en alguns passatges, m'agrada la dosi d'humor burlesc que gasta Elizabeth von Arnim, la tieta i els criats en són un gran exemple. No us el deixéssiu perdre, el llegireu intensament.

Von Arnim també és autora d'Un abril prodigiós editat a Viena i Elizabeth y su jardín alemán publicat per Lumen

Compra'm

Traduït per Dolors Udina, una menció especial.
Publicat per Viena

Boulder

Diumenge, 10 de maig de 2020

 

Boulder

 

Boulder comença amb una cita de Carson McCullers que diu: “el seu amor és cosa solitària” i diria que és de les cites que encapçalen llibres més ben triades, perquè si Boulder va d’alguna cosa és d’estimar en solitari. Segur que és més llaminer quedar-se entre la història d’amor de dues dones, del sexe i les ganes de sexe explícit que Baltasar narra, però per a mi Boulder va més enllà d’això, Boulder va de la condició humana, va de créixer en les cotilles d’una societat que s’omple la boca de llibertat però que no deixa de jutjar-la constantment, sobretot la llibertat de les dones i el dret d’exercir la maternitat com ens plagui.

Aquestes roques solitàries que habiten al mar són l’alter ego de la protagonista que narra la seva vida en primera persona, vuit anys intensos, de fer de cuinera en un vaixell mercant per trobar l’amor de la Samsa en un port, un amor que li dona una casa groga amb finestres i una filla que provoca un escull immens en una illa de paisatges perfectes que esdevé una presó per la protagonista.

“És més fàcil construir un engany que desfer-ne les bagues quan l’has bastit sense voler dins d’una casa, dia rere dia, de mica en mica.”

Baltasar ha parit una novel·la que ha escrit, estripat, reescrit i que és una artefacte literari impecable, els confins de la maternitat vistos per una escriptora que et sacseja i et fa de mirall a qui li agrada viure als marges de la societat com les seves protagonistes.

“La provisionalitat pot fermar-te a la vida sentida. És la frontera dins del bosc, imprecisa, arriscada. Mig vigilada del tot. La seva gran virtut és que et manté desperta.”

Baltasar sap jugar amb les paraules, les tria, les endreça les omple de simbolisme perquè cada lector completi la novel·la dins el seu cap, perquè cadascú hi trobi les respostes i reflexioni sobre el que ella escriu amb gran avidesa. Permagel em va agradar molt, però Boulder la supera amb escreix.

Mentre llegia Boulder no em podia treure del cap una altra protagonista, la Lili, de L’home de mar, si no l’heu llegida i voleu sortir de la vostra zona de confort, feu-ho. La Lili i la Boulder dues dones que viuen, senten i busquen la coherència amb els seus pensaments.

Compra'm

Edita el Club editor

El festí de Babette

Dissabte, 2 maig de 2020

 

festi

Aquests dies se m'ha activitat la nostàlgia lectora, he repassat, rellegit alguns llibres de casa, com si no tingués una pila de novetats pendents de ser llegides. Em costa concentrar-me, però en canvi hi ha lectures que m'han recordat la importància de les petites coses, dels detalls, de la bellesa, de tot allò que fa que la vida tingui sentit. Un dels llibres que he estirat de la biblioteca per fullejar-lo i per acabar rellegint-lo i devorant-lo és El festí de Babette.

Hem tingut la sort que Viena l'ha publicat en la col·lecció El cercle de Viena que tant ens agrada. He fet una lectura a dues bandes perquè Nórdica Libros també el té en una altra extraordinària col·lecció d'il·lustrats. Així doncs, mentre llegia la història de les dues germanes, Martine i Philippa, em deixava endur per les il·lustracions de Noemí Villamuza que m'han transportat al petit poble de pescadors de la costa de Noruega.

babette1

 

Un ambient rígid, luterà, on res pertorba l'ordre, fins que un dia Babette, la minyona amb un passat obscur, vinguda de França, organitza un banquet amb les millors menges i regat amb el millor vi. Per uns instants, la rigidesa imposada per la religió es trenca i el plaer d'una bona taula fa que els habitants gaudeixin dels petits moments que ens dóna la vida i que cicatritzin ferides obertes des de fa temps.
 
 
babette3

 

Tothom es pensa que Babette ofereix aquest festí per agrair a les germanes els quinze anys d'acolliment, però per Babette cuinar és un art i oferir-lo és un petit goig.

"L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."
 
Pensem-hi abans de tornar a la vida, quan tot això hagi quedat en una anècdota i correm a tenir pressa, a no aturar-nos, a no fer els àpats en família, a no sentir els ocells, a no tenir temps per res ara que el tenim per tot.
 
Karenblixen
 
Aquesta és la tomba de Karen Blixen, autora d'El festí de Babette, així de senzilla, enterrada amb el seu gos, el més important és el seu llegat literari que ens ha deixat, la foto és de l'agost de 2017 a la seva casa museu a Dinamarca. 
 
 
 
Traducció Maria Rosich
Edita Viena en català i Nórdica en castellà
 

Y llovieron pájaros

Diumenge, 26 d’abril de 2020

 

llovieronpajaros

Una de les coses que més em balla pel cap aquests dies de confinament és la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, de grans, joves i petits, tothom té dret a tenir un espai propi, una cambra pròpia i això no ha de ser en detriment dels altres amb qui convivim, al contrari, hauria de ser un espai de silenci interior on retrobar-se per després socialitzar-se. Aquests dies de confinament, m’ha acompanyat la lectura d’un llibre que feia temps que m’esperava, Y llovieron pájaros de Jocelyne Suacier, una novel·la breu i extraordinària, que parla precisament de la llibertat.

“No entenderían que alguien les preguntara si son felices. No necesitan ser felices, tienen su libertad y solo temen a la trabajadora social que podrí llegar y quitársela. Eso fue exactamente lo que Tom me contestó cuando le pregunté qué lo había llevado hasta aquel rincón perdido del mundo.

-La libertad, guapa, la libertad de elegir mi vida.

-Y su muerte -añadió Charlie.”

Situada en els boscos espessos del Canadà tres homes viuen en cabanes de fusta amb els seus gossos, ells en comunió amb la natura perquè així ho han decidit.  Vides intenses, viscudes, patides i al final del camí, la tria voluntària d’aïllar-se del món. Les visites arriben de l’exterior i una fotògraf que els canvia la mirada sense ser-ne conscients. Hi ha molt patiment en aquestes vides, els grans focs que van arrasar el país, dolor no gestionat, pors però al final la decisió valenta de pintar allò que ets incapaç de dir, de pescar, de sortir al bosc i sentir-se viu.

Tot canvia amb l’arribada de Marie-Desneige, una velleta de vuitanta anys, que s’ha passat la vida confinada en un sanatori, on ha patit abusos i vexacions físiques i mentals. Ella els canvia a tots, desprèn una llum vital, malgrat la foscor a què l’han sotmès, i en aquests últims moments descobreix la tendresa, l’amor i la necessitat d’abraçar que fins ara li han estat negades.

Y llovieron pájaros és una novel·la de personatges, que té el tret de sortida amb la fotògraf que arriba a la zona buscant l’últim supervivent dels grans focs d’Ontario de principi de segle XX, allà troba les cabanes del Charlie, en Tom i en Ted que just ha mort amb un llegat pictòric i vital, i dos homes més joves que configuren el paisatge humà d’aquesta arcàdia particular on s’han instal·lat. És una història breu, poètica i d’una gran bellesa, on l’amor i la llibertat es donen la mà.

"Y lloviernon pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caero como la lluvia a nuestros pies."

Compra'm

Traducció de Luisa Lucuix Venegas

Edita Minúscula

84, Charing Cross Road

Dissabte, 11 d'abril de 2020

 

84 charing cross

 

"¿Tens el Viatge a Amèrica, de Tocqueville? Vaig deixar el meu a no sé qui i mai més me l'ha tornat. ¿Com és que hi ha gent a qui no passaria mai pel cap robar res i que en canvi es pensa que robar llibres és del tot admissible?"

Helene Hanff viu a Nova York en un pis que li cau al damunt ple de llibres i cendrers. Escriu guions i fa de traductora per guanyar-se la vida. Estima els llibres per damunt de tot i d'aquesta estimació neix una relació epistolar amb una llibreria de vell, Marks & Co., mítica a Londres, ubicada al 84 de Charing Cross Road.

Al capdavant de la llibreria, Frank Doel, tot un senyor anglès, tímid, que comença a respondre les cartes de Helen que sol·liciten llibres. El que comença com una relació comercial esdevé una relació d'efecte personal amb tots els treballadors de la llibreria, en especial amb en Frank i la seva dona.

Una història que exemplifica la relació que m'agrada mantenir amb els meus clients. Una relació que evidentment no és la mateixa perquè les cartes que rebem són dels bancs, però sí que els correus electrònics, els comentaris a les xarxes i les postals d'arreu que m'acompanyen a la llibreria em fan sentir, una mica, com si fos a la mítica Marks &Co. 84, Charing Cross Road.

Aquesta setmana hi ha hagut dies molt dolents, he anat a dormir capficada per la llibreria, pel no Sant Jordi… Divendres quan em vaig llevar tenia un correu d’una persona molt especial a la meva vida. Tenia un document adjunt. Quan l’he obert no m’ho podia creure. A les llibreries fem moltes coses que sovint ni se saben si es veuen. Una de les que faig és assessorar un club de lectura d’una escola, format per mestres i mares. Fa mesos que en la distancia anem traçant un itinerari lector que pugui satisfer gent que no havia llegit mai o poc.

Una de les lectures va ser precisament, 84, Charing Cross Road. Doncs avui al document hi havia 30 cartes adreçades a la llibreria que em demanaven consell per regalar llibres i comprar-los a Llibreries obertes per quan tornem a obrir. Per una estona m’he sentit el llibreter en temps de guerra. Un cop impreses m’he posat a llegir-les i a respondre-les, mirant de fer el que més m’agrada trobar un llibre que s’adigui a les necessitats de cadascú, sense menystenir gustos però mirant d’acompanyar en el camí lector perquè sàpiguen que la bona literatura és per a tothom. Gràcies Lara per tot i per tant i gràcies a la comunitat lectora del Cesc Aldea.

“Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se’n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se’ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se’n salten molts trossos. I mai no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d’un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit.”

Compra'm

Traducció de Puri Gómez

Coedició Anagrama/Empúries

Dones valentes

Dissabte, 4 d’abril de 2020

 

Donesvalentes 2

 

La Txell Feixas és periodista, és la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà. Viu al Líban a un dels països que podrien considerar-se més progressistes de la zona si no fos perquè només ho és en aparença. Un dels reportatges que recordo de la Txell Feixas a TV3 era el d’una nena i els seus germans que venien ampolles d’aigua pels carrers de Beirut i miraven de fer aturar els vehicles. La família era refugiada de Síria i van arribar al Líban fugint d’una guerra, d’un pare inexistent, la mare treballa tot el dia fora de casa i la filla petita de 4 anys ha après a normalitzar que és el que li toca a un infant de la seva edat, esperar que al vespre tots tornin a casa. Aquesta història, la d’una nena valenta me l’he trobada al llibre que acaba de sortir. Un recull de testimonis femenins que la Txell Feixas ha anat coneixent fent la seva feina de periodista.

Tal com diu la Gemma Ruiz en el pròleg, la Txell Feixas ens narra la vida en femení, la de l’altra meitat de la població que no acostuma a tenir lloc a les notícies i encara menys en una zona que es caracteritza pels atemptats, els germans musulmans, el petroli, les dictadures i on les històries petites no venen ni omplen les portades dels diaris. La visió de corresponsal de la Txell Feixas és de les més completes que tenim perquè ens ensenya la realitat domèstica, menuda i de les grans oblidades.

En aquests dies de confinament la lectura d’aquest llibre ha estat reparadora, de saber-me que malgrat tot continuo al costat de les privilegiades, malgrat tots els malgrat que m’acompanyen com a dona. Conèixer, sentir, llegir i viure les vides d’aquestes dones ha fet que cada dia em miri el meu voltant i pensi que ens queda tan per fer aquí i allà.

En el llibre hi trobareu una societat malalta, el patriarcat és un poder establert i que no deixa enderrocar-se, el masclisme és per tot i te n’adones quan veus les dones exercir-lo i permetent que les serventes visquin confinades sota la pica de la cuina, fent-los passar gana i maltractant-les mentre n’hi ha que s’enriqueixen amb agències de col·locació de les esclaves del segle XXI, però també veus que la sororitat neix de les més oprimides teixint i cosint xarxes reparadores com si fossin les aranyes de la Louise Bourgeois. Des de Síria, al Líban, Rojava, Gaza, Filipines, Etiòpia, Feixas fa un homenatge a les dones grans, petites, bebès i reivindica al seu dret de ser, existir i viure en igualtat.

Un dels testimonis que m’ha trasbalsat més és el de la Maya i la Nancy, les germanes Kamikaze, psicòlegs que accedeixen a la presó per mirar de desprogramar combatents musulmans, no se’n surten amb tots, però sentir les històries dels homes que accepten fer la teràpia fa feredat, ells també són víctimes d’una societat malalta on impera la violència. Per això fa pensar i molt, la importància de les infàncies sanes i com d’important és preservar els drets dels infants perquè d’ells depèn tenir una societat adulta sana.

“Però la resiliència és patrimoni mundial de la infància. I, com cada dia, a la cruïlla dels semàfors de Beirut apareixen l’Alaà i Rahaf.”

A l’Orient Mitjà hi ha una revolució silent en marxa, la de les dones, una revolució que fa trontollar el poder establert com està passant aquí. Serà una revolució llarga però ha vingut per quedar-se i mostrar al món que des de l’empatia, la cura i la solidaritat el món també es pot governar. Tretze testimonis que us remouran les consciències i que us faran adonar de la realitat que teniu més a prop per començar a canviar-la.

“La veritat és que ni la capital, més moderna i oberta, ni la resta del país no estaven preparats per veure tantes dones juntes. I menys protestant. I encara menys reclamant drets i llibertats. Dones i avenços? Anatema! Encara no ho sabíem, però aquell va ser com un assaig general de les manifestacions feministes que tornem a viure just ara, passats gairebé dos anys i dins d’una reivindicació de canvi global.”

Compra'm

Pròleg Gemma Ruiz Palà

Edita Ara llibres

Algo en lo que creer

Dissabte, 28 de març de 2020

 

Algo en lo que creer

El punt de partida de la novel·la de Nickolas Butler va ser la mort d’una nena d’11 anys de Wisconsin que fruit d’una diabetis no diagnosticada va entrar en coma, els pares en comptes de trucar a una ambulància es van posar a resar. S’estima que centenars de casos passen cada anys als Estats Units, les creences religioses passen per davant de la medicina i la ciència i Butler va decidir explicar-ho en una novel·la que malgrat la duresa del que viuen els protagonistes et reconcilia amb la vida, les pomes i la família.

De fet la família és la protagonista de la nova novel·la de Butler, que si us va agradar amb Canciones de amor a quemarropa i Al cor dels homes amb aquesta us enamorarà. Un matrimoni jubilat està content perquè la filla amb qui mantenien una relació una mica distant torna a casa amb el fill de 5 anys. En Lyle que es passa el dia cuidant les seves pomeres i fent-la petar amb els dos únics amics vius que li queden,  se sent reviure amb l’arribada del seu net, Isaac. En Lyle i la Peg porten una vida tranquil·la en un poblet de Wisconsin travessat pel ferrocarril. En Lyle s’arrossega cada diumenge a l’església local luterana perquè forma part del ritual comunitari i perquè el pastor, poc dogmàtic, és un dels seus amics. En Lyle va deixar de creure ja fa molts anys quan van perdre el seu fill petit, però acompanya la Peg i es retroba amb els coneguts. Quan la seva filla, la Shiloh, mare soltera torna a casa després d’una temporada de distanciament en Lyle pensa que val la pena seguir vivint per veure créixer el seu net, però la tornada ben aviat mostrarà la seva cara fosca, la Shiloh està cegament enamorada d’un pastor evangelista que creu que l’Isaac té poders per sanar els altres. En Lyle i la Peg, que ja van perdre un fill, veuen com la Shiloh és incapaç d’adonar-se del mal que s’està fent i de rebot a l’Isaac i es debaten en tractar-la com una adulta i no interferir-hi, deixant que ella assumeixi els errors de les decisions o intervenir com a força major. Trobar l’equilibri i ser contundent no els serà fàcil sobretot quan qui està en perill és l’Isaac.

“Se acercó a su manzano favorito y se tiró en el suelo junto a él. Se tumbó de espaldas sobre la nieve, densa, blanda y suave, y sintió su corazón palpitar y dar saltos. Un dolor relampagueante le sacudió los brazos y los dedos, hasta que una insensibilidad total remplazó las punzadas. En lo más profundo del valle, sobre el río y también sobre las colinas del oeste, se hicieron visibles las primeras luces del alba. Los haces dorados acariciaron los árboles cubiertos de hielo y las flores de los manzanos cayeron sobre Lyle, derramándose sobre su rostro y su boca abierta. Cerró los ojos y se quedó dormido.”

El que m’agrada de les novel·les de Butler és la humanitat dels personatges, no sé massa com explicar-ho, però m’ha passat amb tots els seus llibres, em fascina com mira el món, com el descriu, com escriu sobre Wisconsin, sobre els llaços familiars, com posa èmfasi en les relacions paternofilials i com parla de la natura, de la llum, dels paisatges.  Algo en lo que que creer es debat en les creences espirituals i religioses i l’esperança de continuar creient en la humanitat, ho estem vivint aquests dies. Butler enalteix la bellesa de la natura com a dogma de fe.

Compra'm

Traducció d’Álvaro Marcos

Edita Libros del Asteroide

La casa del padre

Dissabte, 21 de març de 2020

 

lacasadelpadre

 

Ja fa uns dies de la lectura de La casa del padre de Karmele Jaio, l’he deixat reposar i ara m’ha vingut de gust parlar-vos-en. Trobo que aquestes escriptores basques tenen una veu pròpia, ja em va passar amb Eider Rodríguez i ara amb Karmele Jaio, tenen un univers propi, ric, una mirada femenina al món i una manera de narrar-lo molt especial. Diuen que les llengües tenen sonoritat pròpia i potser és la cadència de l’eusquera la que marca el tempo d’aquests llibres.

A La casa del padre, Karmele Jaio narra el bloqueig creatiu d’un escriptor, l’Ismael. Té un acord amb l’editor però no arribarà als terminis perquè només té esborranys que no van enlloc, l’últim llibre va ser tot un èxit i ara les expectatives són massa grans per decebre el públic, l’editor i a si mateix. L’Ismael es veu obligat a passar les tardes amb un pare rondinaire, ja gran de qui no en té massa bon record, perquè la mare ha tingut un accident i és a l’hospital, la quotidianitat de les cures, remoure el passat familiar i pensar en els altres no li semblen un bon argument per la novel·la. D’altra banda, la seva dona, la Jasone que tenia anhels i qualitats d’escriptora, és la seva primera lectora i correctora de textos, fa molts anys que viu dedicada a la família i a la seva feina com a bibliotecària, però ara les nenes ja són dues dones independents i ha començat a tenir més temps, l’Ismael viu aïllat al seu món i només es lamenta de la situació, no veu res més però sí que és capaç de percebre que alguna cosa passa a la Jasone, els ulls li tornen a brillar, s’arregla i queda amb les companyes del club de lectura de la biblioteca.

L’Ismael no ha cregut mai en la capacitat literària de la Jasone, de fet li va bé que renunciés a escriure per fer de mare, parella i de filla, en el fons sap que és bona, molt bona i que potser li faria ombra. La Jasone sempre ha tingut una relació especial amb el seu editor, de joves a la universitat somiaven a muntar una editorial, però ells dos van començar a sortir, van tenir les nenes i ja se sap, la Jasone es va dedicar a fer el que la societat esperava d’ella. Des de fa un temps, la Jasone es dedica a escriure d’amagat, ho fa als vespres, està escrivint una novel·la, això és el que li fa brillar els ulls i sentir-se viva de nou.

La caiguda de la mare, conviure amb el pare, el retorn de la germana abertzale i lesbiana d’Alemanya són massa coses per l’Ismael que se sent qüestionat i veu com la seva masculinitat també. La transmissió del gènere és un dels tems cabdals d’aquesta novel·la de Karmele Jaio com ho són els silencis entre parelles, els secrets i el fer veure que tot segueix igual quan ella, la Jasone fa molt temps que ha après què l’omple de debò.

La culpa és un dels altres gran temes que plana per tota la novel·la, l’Ismael des de sempre hauria hagut de ser l’home que volia el seu pare, que es barallés, sempre comparant-lo amb un cosí capaç d’agafar una escopeta si calia, en canvi ell no era d’aquells, però la por a contradir el pare no li permet veure el maltractament a què sotmet a la mare i enfadar-se amb la seva germana la Libe, que acaba marxant del país per poder ser i estimar com vol. L’Ismael no és un masclista de cop de puny, però és un masclista de les petites coses, de les mirades, de les actituds, d’això també se’n sent culpable perquè en el fons sap que la Jasone hauria de ser novel·lista i les seves pors i les seves culpes no li han permès. De fet, Ismael té la novel·la a punt, però no gosa parlar d’aquestes coses...

“Necesitas sacar de dentro esa vieja historia en la que has crecido, sacarla como se saca un cartucho de escopeta de entre los arbustos. Agachándote e hiriéndote las manos. Solo contándote a ti mismo esa historia de ladridos, palomas, escopetes, botas manchadas de barro, latas de galletas... podrás saber des de dónde has aprendido a mirar el mundo.”

Karmele Jaio ha escrit una novel·la amb moltes capes, de tensió constant, que convida a la reflexió, es corre el risc d’avançar ràpid però val la pena aturar-s’hi. És important saber com hem après a mirar el món, i quina ha estat la transmissió de rols i tradicions, molt recomanable!

Compra'm

Traducció de la pròpia autora

Edita Destino en castellà i Txalaparta en eusquera

Les lleialtats

Dissabte 14 de març de 2020

 

 

Lleialtats

 

Llegir de Vigan no et deixa mai indiferent, no saps per on et vindrà però està clar que en sortiràs remoguda i amb tot d’interrogants que duraran dies. Les lleialtats és una novel·la breu, narrada a quatre veus per l’Hélène, en Théo, la Cécile i en Mathis. Els adults parlen en primera persona mentre que els joves ho fan en tercera persona, narrant-se l’un a l’altre. La novel·la arrenca amb una definició del que són les lleialtats, una primera pàgina subratllada de dalt a baix.

“Les lleialtats.

[...] Són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen. Les nostres ales i les nostres cadenes.”

Amb aquest paràgraf de Vigan ja et dona pistes del contingut de la novel·la que comença amb l’Hélène, professora d’en Théo, convençuda que al Théo el maltracten i que alguna cosa no va bé. En Théo està absent, comença a treure males notes, sempre ha estat un bon estudiant, té son, no respon... En Théo té alguna cosa que la connecta amb la seva infantesa, el pare l'apallissava, i que li fa saltar les alarmes encara que no sap massa bé com explicar-ho als companys de feina i això li fa prendre decisions que s’extradeixen de l’ofici. En Théo pateix violència però no deixa marques aparents.

En Théo té els pares separats, tenen la custòdia compartida, el pare va marxar de casa per estar amb una altra dona, tot i que ja fa temps que no es veuen. Quan en Théo torna de casa el pare, la mare el posa en quarantena emocional, les primeres hores el castiga sense ser-ne massa conscient, no pot suportar el seu ex i això l'encega. En Théo comença a assumir la seva lleialtat al pare i a la mare i fa un mur de contenció que el porta a no explicar res a la mare quan el pare perd la feina i cau en una profunda depressió. En Théo és un noi que assumeix un rol que no li pertoca, vol ajudar el pare enfonsat però no sap com posar-s’hi, mentre la mare no ho veu. En Théo comença a beure begudes d’alta graduació perquè és l’única manera que té de desconnectar-se d’una realitat que no sap gestionar. Al principi, en Mathis, l’únic amic que té, l’acompanya en el ritual de beure sota l’escala, però ben aviat s’adona que en Théo no està bé, però les lleialtats als nois més grans que els procuren la beguda, la por a quedar com un covard o de ser castigat per una mare desconcertada el fan romandre en silenci. La Cécile, la mare d’en Mathis no li acaba d’agradar el nou amic del seu fill, no sap què és però aquell nen el fa posar nerviosa, però ella ja està massa ocupada amb la descoberta que ha fet del seu marit, ella que sempre li ha estat lleial i ara descobreix una cosa que la pertorba fins al punt de parlar sola, es parla en veu alta per poder pair la situació.

Amb aquestes quatre històries de Vigan construeix amb mestratge una història que engoleixes. Un llibre sobre l’autoengany en què som capaços de viure, un retrat del món dels adults capficats en les seves coses sense ser conscients dels joves que ens envolten. Adults que no es comporten com a tals i joves que no poden ser-ho, benvinguts al segle XXI.

De Vigan reclama, un cop més, en la seva literatura el drets dels joves a viure una adolescència emocionalment sana perquè és l’única esperança de tenir una societat adulta competent.

 Compra'm

Traducció de Jordi Martín Lloret

Edita Edicions 62 en català i Anagrama en castellà