Ca la Wenling

Dissabte, 22 de febrer de 2020

 

wenling

 

La Gemma Ruiz ens va deixar a tots amb la boca oberta quan va publicar Argelagues, una novel·la sobre les dones resistents del tèxtil que van abandonar el camp per treballar a ciutat entre telers, fils i teixits. Recordo de llegir-la sense parar i subratllar paraules i expressions, la història de la Remei ja forma part del meu jo lector i ella és una de les protagonistes de ficció que habita a les parets de la llibreria. Quan vaig saber que la Gemma tornava a escriure, me’n vaig alegrar molt per ella és clar! però per a la comunitat lectora també. Pensava de què ens parlarà la Gemma ara? A qui donarà veu? En veure el títol del llibre em va interessar saber quina mirada crítica s’hi amagaria i només començar-lo vaig saber de seguida que volia anar-me a fer les mans a Ca la Wenling.

Si jo us explico que Ca la Wenling és una perruqueria del barri de Gràcia on s’hi fan manicures, pedicures, massatges i es pentina i que aquesta és l’ambientació de la novel·la es corre el risc de quedar-se en la imatge superficial de l’estètica. La protagonista de la novel·la és una periodista que s’hi va a fer les ungles, un fet que va començar fa temps per prescripció mèdica per acabar sent un acte de resistència i de defensa d’un espai com la perruqueria.

Ca la Wenling no dista tant de les perruqueries de barri on les nostres àvies s’asseien una estona sota els assecadors de cap mentre fullejaven una revista i s’oblidaven per una estona del seu dia a dia. Les perruqueries que sempre han estat vistes com a lloc de tafaneria i un territori femení, en realitat han estat el refugi de generacions de dones, el lloc on trobar-se, socialitzar-se, evadir-se i l’estona en què algú altre té cura de nosaltres. Aquests espais que en aparença podries ser considerats poc literaris és on la Gemma Ruiz hi posa l’ull. A base de feina d’observació, de prendre notes i de veure el que hi passava, Ruiz dona veu a la Wenling, una dona xinesa arribada a Catalunya amb el seu marit, perruquer, que decideix obrir un negoci propi al cor de Gràcia mentre deixa els fills a la Xina fins que s’estabilitzin. Una perruqueria on les àvies es troben per fer-se la manicura, pentinar-se i sentir que algú els dedica una estoneta i els fa un massatge al cap, però on també es donen converses de llengües viperines cap a la comunitat xinesa. A mesura que avança la novel·la, la protagonista va sabent i coneixent la Wenling i tota la família, i així va abandonant els prejudicis racials que tots arrosseguem i més cap a una comunitat que sempre ha estat invisibilitzada i caricaturitzada.

“A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa... A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:

-Parles molt bé el català, d’on surts tu?

-D’aquí?

-No, que on vas néixer.

-Ah, a l’Hospital de Sant Pau.

- No, que d’on ets..

-Del barri de Gràcia.

-Que quina és la teva procedència, collons!

-Si l’hi acabo de dir.

-El teu país de veritat, caguntot!”

Ca la Wenling és una novel·la feminista, antiracista i plena de dignitat, narrada per una veu autòctona que veu que li trontollen moltes coses, tal com m’ha passat a mi, Fe lectora. Mentre la llegia vaig anar al basar del meu poble a buscar uns sobres, quan entrava per la porta em vaig trobar un senyor abraonat sobre el dependent mentre li retreia que segur que l’estafava amb el preu, un home que s’emportava mitja botiga i que es veia amb una superioritat moral de cridar al noi xinès que l’atenia, em vaig sulfurar perquè vaig pensar que aquest senyor amb mi no hauria gosat comportar-se d’aquesta manera. Per dins pensava que havia d’eliminar frases poc afortunades com als “xinos”, que havia de mirar de comprendre i entendre. El meu jo feminista també s’ha vist remenat amb aquesta novel·la, conèixer els àngels de la manicura que operen en residències de la tercera edat m’ha fet veure els pots i els pinzelletes d’una altra manera. En el fons, sempre és qüestió de la mirada, d’observar i de pensar molt abans d’obrir la boca. El que serà bonic és veure com les Wenling del futur formen part de la literatura catalana i ens narren les seves pròpies vides com ho va poder fer Amy Tan en el seu moment als Estat Units.

Escrit com una reflexió en veu alta en primera persona, combinat amb diàlegs i converses, la protagonista es va narrant a si mateixa tot el que experimenta mentre va endreçant els pensaments, dona veu i dignifica les àvies i tota una comunitat que treballa diligentment per servir-nos i a qui ni tan sols diem bon dia. Ca la Wenling és un mirall d'esperança en la necessitat d'entendre'ns.

Compra'm

Edita Proa


Un puente de libros infantiles

Dissabte, 15 de febrer de 2020

 

puente

La història sempre ens l'expliquen des de les grans batalles, les grans gestes i des d'un punt de vista masculí. Costa molt descobrir les vides petites, entre d'altres coses, perquè molts acadèmics no consideren que la història minúscula sigui per ser explicada en els llibres d'història. Si les batalles porten nom de dones i no s'han lliurat en terreny bèl·lic aleshores és probable que no arribem a conèixer-les.

En aquests moments, una servidora ja ha depassat el límit de les grans fites masculines, estic en un punt que vull saber-ho tot d'aquelles dones que des de qualsevol àmbit van fer o fan que el món sigui més habitable, més humà i que apostin per l'entesa i el saber escoltar. 

Aquest estiu, seguint el consell d'El petit tresor, vaig aconseguir un exemplar d'Un puente de libros infantiles de Jella Lepman, amb total desconeixement de qui era aquesta dona que va aconseguir bastir una biblioteca de llibres infantils a Munic, en plena postguerra, la Biblioteca Internacional de Joventut.

 

13IJBnach1955 ok 678x381

Jella Lepman es va refugiar amb els seus fills al Regne Unit durant el règim nazi, era una alemanya jueva. Allà va treballar com a assessora en temes de dona i joventut pel Ministeri d'Afers Exteriors. Va tornar a Alemanya el 1945 perseguint un objectiu, reconstruir una societat fracturada. Tenia l'esperança posada en la infància, no volia que els nens alemanys creixessin amb les idees dels seus pares i tampoc volia fer-los culpables per sempre. Lepman va veure en la literatura infantil un pont entre tots els països del món que no volien saber res d'Alemanya. Jella Lepman amb persistència, tenacitat i convicció en el paper de la literatura infantil va construir la Biblioteca Internacional de la Joventut a Munic, un espai que va comptar amb el suport d'Eleanor Roosevelt des dels Estats Units i amb molts aliats d'arreu del món que superant pors i prejudicis van enviar molts llibres per construir la biblioteca. Cada país va enviar el millor de la seva literatura per mostrar la diversitat i estendre una mà a un país que havia sembrat el terror però que estava en cendres. 

Una de les armes del règim nazi va ser la crema de llibres i biblioteques, Lepman va començar a construir la pau amb la literatura.

Aquest llibre hauria de ser a tots els despatxos presidencials. Us recomano aferrissadament que llegiu aquesta autobiografia que a Alemanya no va ser publicada fins l'any 1964 i que narra el seu retorn a Alemanya, la tardor de 1945, i acaba amb la seva retirada de la biblioteca l'any 1957. Anys intensos de no defallir i de creure i defensar fermament el pont que estava construint.

Compra'm

Traduït per Augusto Gely

Edita Creotz

 

La veïna del costat

Dissabte, 8 de febrer de 2020

 

 veinadelcostat 2

 

L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica. 

La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.

"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."

Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.

El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat. 

Compra'm

Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet

Edita Les Hores

 

El monstre de la memòria

monstre

Dissabte, 1 de febrer de 2020

Aquesta setmana en què es commemorava el 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el Club editor ens ha fet el regal de portar-nos l'autor israelià, Yishaid Sarid, per presentar-nos El monstre de la memòria. Sarid ha fet xerrades a Girona, al CCCB, ha concedit entrevistes però també va esmorzar amb llibreters, un regal per a tots aquells que estimem els llibres, el poder conèixer els autors i tenir-hi una estona. 

El monstre de la memòria és una novel·la que t'arrossega com un remolí, et centrifuga i et deixa amb el cap bullint d'idees, preguntes i reflexions. El protagonista és un historiador israelià que s'especialitza en els mètodes d'extermini nazis. Li ofereixen una plaça de guia pels camps de Polònia, i més per necessitat que per vocació, deixa la parella i el fill a Israel i es trasllada a Polònia per acompanyar joves d'institut, alguns membres del govern i jueus de la tercera edat en la visita de pelegrinatge en el lloc de l'horror. 

Viure sempre entre el passat i el testimoni del que va ser la maldat perpetrada, fan que el protagonista entri en una mena de bogeria que no l'ajuda a entendre els adolescents que té al davant. Explicar la memòria dels avantpassats, del mal, la mort i veure les ganes de viure dels adolescents el fa posar de molt mal humor, les seves visites cada vegada són més dures, plenes de rancor pels vius i l'allunyen de la seva dona i el seu fill. El guia té moments de deliri, no pot suportar que ningú somrigui, ni tampoc entén quin és l'objectiu d'aquells viatges de final de curs que porten als nanos als camps d'extermini. Adolescents que sovint viuen amb impacte trasbalsador el que allà se'ls explica, que se'ls manipula perquè encarin el servei militar obligatori amb força i sentiment. El protagonista entra en un espiral que l'aïlla del present, se sent xuclat pel passat, en la forma de mirar, de vestir i de pensar. 

El monstre de la memòria és una novel·la valenta perquè gosa qüestionar com construïm la memòria, quin relat en fem. Sarid es pregunta perquè ens esforcem tant a entendre les atrocitats i els executors, la condició humana sent una fascinació pel mal, i en canvi no ens esforcem a narrar les històries dels autèntics herois, els supervivents i tota la gent anònima que hi va perdre la vida. Hi ha 6 milions d'històries que esperen ser explicades, narrades i a l'altre costat, també hi ha la gent valenta que va gosar obrir la porta de casa seva per amagar els fugitius, per ajudar-los a marxar, gent que s'hi va jugar la vida literalment. D'aquella època només n'expliquem la mort, l'extermini, però per què no expliquem als nostres joves, les històries d'esperança? Per què no expliquem com vivia la comunitat jueva, què aportava a la societat cultural, científica i comercialment parlant? Revisitar la història, narrar la memòria d'això també en som còmplices. 

 

 

rosablanca

 

Mentre escoltava Sarid i prenia notes de tot el que ens explicava, pensava la literatura infantil ja ho ha fet això, i em venia al cap una seqüència d'imatges amb les il·lustracions de Roberto Innocenti que ha posat cara, mirada i ànima a Rosa Blanca o  La història de l'Erika. Dos àlbums commovedors però plens d'esperança. 

En un moment en què els moviments d'extrema dreta estan en auge és important parlar de memòria històrica, però també tenim una responsabilitat en com la transmetem a les generacions futures, per no repetir la transmissió de l'odi, per això és important que veus de Sarid o del seu editor en castellà, ens arribin a l'altra riba del Mediterrani. Veus incòmodes a Israel que qüestionen el relat construït pel seu país sobre la Xoà.

"En una de les visites a Birkenau, un estudiant gras amb ulls murris i les galtes morades de fred va començar a gravar MORT ALS ESQUERRANS en un envà de fusta del camp de les dones. Un professor que vigilava se'n va adonar i el va aturar. Els seus companys el van consolar dient-li que a Israel acabarien junts la feina. Estaven embolicats amb la bandera de la pàtria, portaven la quipà i passaven entre les barraques destil·lant odi, no contra els assassins sinó contra les víctimes. Costava d'entendre. Aquells nois no obrien la boca durant la conversa del vespre a l'hotel, però jo els entenia perfectament, de debò, fins al final."

Molt aprendre, molt a compartir i molt per llegir.

Compra'm

Traduït per Roser Lluch al català i Ana Bejarano al castellà

Edita Club editor/Sigilo

Si aquest carrer fos meu

Dissabte, 25 de gener de 2020

 

siaquestcarrer

Ha estat una setmana molt intensa, les inclemències meteorològiques han fet que molts de nosaltres ens hàgim hagut de quedar a casa, aturar-nos de cop i descobrir que el món segueix i que no passa res per fer casa. Estar a casa en dies laborables mentre el món funciona és un exercici necessari per saber que darrera la paraula casa s'hi amaguen moltes coses més enllà d'una construcció arquitectònica. Aquest mot que en anglès tenen molt ben resolt amb dues paraules com house i home, aquest matís entre l'edificació i ell lloc on sentir-se segur és clau. M'hi ha fet pensar la lectura de Si aquest carrer fos meu, la nova novel·la, o autobiografia literària o mémoire de Stefanie Kremser. 

Kremser, nascuda a Alemanya, d'avis bolivians i crescuda a Sao Paulo ha viscut en moltes cases, en moltes ciutats, en molts països, que l'han portada a escriure un llibre que no podreu deixar de llegir, una memòria personal, un testimoni del desarrelament, del sentiment de pertinença i del que vol dir una família. Si amb Postal de Copacabana el realisme màgic, els estius a Bolívia, els carrers i la telenovel·la ens van seduir ara, després de El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és com si tanqués un cercle. En aquest llibre hi he trobat la veu de les protagonistes dels llibres anteriors, però amb una Stefanie Kremser que ha fet un exercici que li ha permès pair la seva vida i els secrets més ben guardats de la família. Si aquest carrer fos meu és també un mapa de cases, de llocs, d'indrets que Kremser estima, les passejades per Sao Paulo, els terres, les voreres, els arbres, les olors m'hi han fet viatjar, m'ha fet sentir que era a prop d'ella, de la trencadissa que li va suposar haver-ne de marxar i de les coses boniques que li esperaven a Barcelona i Nova York. Llegir aquest llibre és com passejar de la mà de l'autora, Gornick ho feia amb Nova York, Kremser ho fa amb moltes ciutats, universitats i persones que li són especials. 

"És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d'un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància."

La mirada de Kremser sobre Barcelona, la caixa forta de la terrassa, la postal d'Alemanya que arriba anys més tard però en un moment clau, les plantes del pis de Nova York, les beques literàries, les mudances, les maletes i sobretot saber que casa, pot ser qualsevol lloc, que no té res a veure amb l'indret on has nascut sinó amb el lloc on fas vincle. Casa pot ser un espai temporal, de cap de setmana, d'uns mesos o casa pot ser un lloc on has viscut molts anys i els records que en queden. De cases en sabia molt la Ginzburg, la seva literatura n'és plena i la de la Kremser també, casa és una llum, una ombra, una sensació difícilment descriptible, però Stefanie Kremser ho fa de manera tan bonica que no voldreu deixar de llegir-la. 

Un exercici literari per entendre la identitat, la migració i els moviments vitals.

"Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això."

Compra'm

Traduïda per Marina Bornas

Edita Edicions de 1984 en català i Entreambos en castellà

 

 

Entre dos silencis

Dissabte, 18 de gener de 2020

 

 entredossilencis

Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX. 

Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit  literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia. 

Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.

En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia. 

"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."

Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.

"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana

Compra'm

Edita Club editor

Traducció de Núria Sales  

La campana de vidre

Dissabte, 11 de gener de 2020

 

campanadevidre

 

Fa molts dies que no podia passar per aquí. Trobar el temps, la calma i la mesura per escriure no és una empresa fàcil tal com vivim i tal con ens exigim. A la tardor vam presentar a la llibreria el llibre Germanes de Shakespeare, va ser una presentació preciosa d'un llibre que jo havia llegit feia molts anys i que Eumo editorial ha tingut a bé de reeditar de manera bonica i ben prologada. Germanes de Shakespeare ens narra la vida de 20 escriptores del XX que no van rebre el reconeixement que els pertocava, perquè eren dones, perquè escrivien i perquè vivien la vida a la seva manera, és a dir fora dels cànons de l'època. És una tria de 20, feta per la Pilar Godayol, segur que en podrien ser unes altres i no aquestes però és la seva tria, molt ben feta perquè a mesura que vas llegint cada petit apunt biogràfic tens unes ganes immenses de capbussar-te en l'obra de cadascuna d'elles. Mentre vas llegint aquestes vides viscudes a contracorrent t'adones que el suïcidi i la mort prematura són un fil invisible en moltes d'elles, el preu que van haver de pagar per estimar fora de les normes, per trencar tabús i convencions va abocar-les a la depressió, al deliri i al consum de substàncies, si hi afegim el gran desconeixement de l'època per pal·liar els desordres mentals ja tenim la combinació servida. 

 

germanes

 

Una de les germanes de Shakespeare del llibre és Sylvia Plath, l'autora nord-americana que va morir amb el cap dins del forn, després d'haver preparat la llet dels seus dos fills i d'haver pres una dosi de píndoles. Plath era una estudiant excel·lent, de gran talent narratiu i poètic, però el matrimoni amb el poeta Ted Hughes i la maternitat li van passar per sobre. Trobar l'espai per escriure, narrar, dibuixar i crear mentre seguia el marit i feia créixer els fills va ser massa per una dona que des de ben jove vivia en una campana de vidre. 

Vam acabar l'any amb la notícia de la reedició de la seva única novel·la publicada, La campana de vidre, en traducció de Marta Pera Cucurell, també del poemari El colós en traducció de Núria Busquet Molist i l'edició d'un relat innèdit, Mary Ventura i el novè regne, que va ser rebutjat diverses vegades i que amb no més de 40 pàgines mostra la vigència, la modernor i el talent de l'escriptura de Plath.

La campana de vidre ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

"Vaig provar d'imaginar-me què passaria si en Constantin fos el meu marit. Voldria dir llevar-me a les set i fer-li ous amb béicon, torrades i cafè, i deambular d'un cantó a l'altre amb camisa de dormir i rul·los, un cop ell hagués sortit a treballar, per rentar els plats i fer el llit, i quan ell tornés a casa després d'un dia animat i fascinant, esperaria un bon sopar, i jo passaria el vespre rentant encara més plats fins que em desplomés al llit, completament exhausta. 

Em semblava una vida espantosa i malaguanyada per a una noia que durant quinze anys només havia tret excel·lents, però sabia que el matrimoni era això..."

Esther Greenwood té talent i sensibilitat per escriure i alhora una fragilitat que la farà viure sempre dins d'una campana, com Plath. La seva prosa es llegeix àvidament i tanmateix, la tria de cada paraula, el joc de miralls i ombres, el simbolisme de les flors, la llum i la poesia és magistral. No us desvetllaré massa què s'amaga dins d'aquesta novel·la però sí que us recomano que us hi capbusseu, que descobriu Plath i que la feu reviure tal com ella hauria volgut, essent llegida i compartida. L'obra es va publicar per primera vegada amb el pseudònim de Victoria Lucas, no va ser fins anys més tard que el nom de Sylvia Plath constava a la coberta. 

En català tenim la sort de tenir la seva obra poètica traduïda i acurada per la Montserrat Abelló, no us la perdéssiu! 

Nosaltres hem decidit retre-li homenatge i ho farem el divendres dia 24 al vespre a la llibreria.

"Vaig pensar que nedaria endins fins que estigués massa cansada per tornar. Mentre avançava una mica com un gos, em sentia el batec del cor a les orelles com un motor esmorteït. 

Soc soc soc."

Compra'm

Traducció de Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Persicopi

Epílegs de Marta Pessarrodona i Míriam Cano