Els que seguiu el blog ja sabeu que de fer crítica literària no en sé i que sempre parlo d'allò que m'han provocat els llibres que he llegit o de les sensacions que em desperten les persones que els fan possible. Porto les ressenyes al terreny molt personal perquè la literatura la visc així. Fa un temps una editora pèl roja i pigada com jo em va venir a veure per parlar de l'Altra i em va explicar l'obra de Knausgard, li brillaven els ulls, en parlava amb un entusiasme desfermat, però que tothom li havia dit que no ho fes... Ets boja vaig dir-li, però si després de totes les negatives encara t'emociona així,fes-ho Eugènia, hi creus, doncs defensa'l. 

 

Un cop acabada la lectura de La mort del pare vaig sentir un buit terrible, tancava el llibre i ja trobava a faltar en Karl, el seu germà, l'àvia, el pare i el paisatge. Escriure sis volums per parlar de la teva vida és una aposta molt agosarada perquè corres el risc de ser titllat d'egòlatra, de no tenir cap mena de pudor ni respecte amb la teva família ni amb tu mateix i de fet, l'obra de Knausgard compta amb detractors que la troben soporífera per massa descriptiva, lenta i amb manca d'interès o amb enamorats com jo que sense saber ben el perquè cauen rendits amb la prosa detallista que fa que aquelles escenes quotidianes et facin passar pàgina sense aturador, potser perquè les he llegides com un exercici literari prescindint de si era autobiogràfic o no.

 

A La mort del pare Knausgard fa un repàs de la seva infantesa, l'adolescència a l'institut, els primers llibres, la música fins a la maduresa sempre amb l'òptica del que ha estat la relació amb el seu pare alcohòlic, molt absent, i que mor en unes circumstàncies molt tristes. 

 

"El caos i la imprevisibilitat són característiques essencials de la vida i també del seu final, l'una és impossible sense l'altre, i malgrat que gairebé tots els nostres esforços es dirigeixen a mantenir ben lluny el final, només cal un breu moment de desesperació abans de viure a la seva llum i no, com ara, a la seva ombra."

 

Però on Knausgard se'm va posar a la butxaca és en aquest fragment:

 

- ¿Vols que te'l llegeixi? -vaig dir.

Va fer que sí amb el cap. Vaig seure al seu costat i vaig obrir el llibre. Tractava d'una eruga que es menjava tot el que trobava. Quan vaig haver acabat de llegir, es va arrossegar cap endavant i va agafar un altre llibre de la taula. Aquest tractava d'un ratolí que es deia Frederick i que, a diferència dels altres ratolins no recollia menjar a l'estiu sinó que preferia dedicar-se a somiar. Deien que era un gandul, però quan arribava l'hivern i tot era blanc i fred, ell era el que donava llum i color a les seves vides. Això era el que havia estat recollint, i el que necessitaven ara, llum i color." 

 

Llum i color és trobar en un text d'adults d'aquesta envergadura dues referències a dos contes infantils d'Eric Carle i Leo Lionni i fer-los aparèixer sense prejudicis. Qui ha llegit bona literatura infantil escriu grans llibres per adults. 

 

No em canso de repetir que una cultura es nodreix d'autors propis però també de bones traduccions i d'editorials que aposten per publicar allò que les fa vibrar, fent un equilibri màgic entre la rendibilitat i la qualitat, llegiu sinó l'Eugènia Broggi en aquesta entrevista hi diu: “L'únic que puc fer és intentar que la gent sàpiga que aquest llibre existeix en català i que l’obrin i llegeixin les primeres tres pàgines. Si aconsegueixes això, estic segura que el noranta per cent de la gent que ho faci, fliparà.”

 

Gràcies pel valor de publicar-la, ara cal que els lectors estiguem a l'alçada.
Edita l'Altra Editorial
En castellà Anagrama
Traduïda per Anna Llisterri