Matar un rossinyol és un clàssic i ara ja sé el perquè. Han passat els anys i continua essent vigent i l'Attiucs, el protagonista, continua tenint un discurs tan modern que encara enlluerna. És una novel·la sobre la injustícia, els prejudicis racials, de classe, l'educació però també sobre un pare advocat, vidu, que educa els fills amb uns valors que disten dels de tota una població en plena depressió.
Una gent, la de Maycombe, que té por al desconegut i sobretot a la població negra; que viu instaurada en una sèrie de privilegis per als blancs que fan que una persona pel sol fet de ser negra, pugui ser jutjada, empresonada i acusada d'una violació que ni tan sols ha comès. L'Atticus, capaç de defensar-lo a risc de posar-se tota la població en contra, fa que el judici sigui un exemple d'intel·ligència, justícia, solidaritat i una gran lliçó per als seus fills que presencien tot el judici.

"L'Atticus es va tombar al llindar de la porta.
- ¿Què mana, fill?
- ¿Com han gosat fer-ho? ¿Com han gosat?
- No ho sé, però ho han fet. Ho han fet altres vegades, ho han fet aquest vespre i ho continuen fent; i, pel que sembla, quan ho fan només ploren els nens. Bona nit."

Matar un rossinyol és una novel·la gens moralitzadora però molt exemplificativa, l'Atticus un personatge culte que parla poc però que en canvi ensenya molt amb el que fa i com ho fa. Harper Lee ens parla amb la mirada infantil de la Scout i en Jem que encara conserven la innocència tot i que comencen a comprendre que el món dels adults sovint és contradictori. També és clau en l'educació de Scout i Jem l'acompanyament de la Calpurnia, el puntal de la casa, una minyona tot terreny. Uns germans que tenen la sort de ser educats en el respecte, la tolerància i amb un sentit de la justícia universal.
És un llibre deliciós que mereix una relectura perquè ens qüestiona com a espècie, tants anys després i ens molts aspectes continuem allà mateix.També és cert que en ple segle XXI podríem trobar a la novel·la un cert paternalisme però penso que Harper Lee fa una novel·la històrica, sense estar dins del gènere, perquè reflecteix els costums i el parlar d'una època, ens els mostra perquè siguem nosaltres lectors dels segle XXI que en traguem les nostres conclusions.

"Democràcia -va dir-. ¡Algú em sap definir què és?
-Som nosaltres- va dir algú.
Vaig aixecar la mà, recordant un vell eslògan polític que l'Atticus m'havia dit alguna vegada.
-¿Què diries què vol dir, Jean Louis?
-"Uns mateixos drets per a tothom, cap privilegi per a ningú!"-vaig dir de memòria."

Traduïda per Xavier Pàmies
Edita 62/Harper Collins