Lectures de l'Espolsada: Los girasoles ciegos

Dissabte, 11 d’octubre de 2008

Los girasoles ciegos


Parlava amb un vell amic de la tendència a acumular llibres, quan els veus els compres i saps que un dia o un altre els llegiràs, però ja els tens a casa. Des que tinc la llibreria en això he guanyat tranquil·litat perquè els tinc més a l’abast i més controlats. Abans anava a la llibreria i, o bé m’apuntava els títols o bé els comprava perquè sinó al cap de poc desapareixien (ara ja ho entenc, l’allau de novetats!). Deveu pensar i per què coi ens explica tot això, doncs perquè aquest és un dels llibres acumulats que esperen que et decideixis. Quan vaig veure que estrenaven la pel·lícula, em vaig dir ara és el moment, abans de veure-la.
Em pregunto per què he trigat tant a llegir Los girasoles ciegos? Un llibre compost de 4 relats d’una delicadesa que t’abraça units per un fil molt subtil, gairebé imperceptible.
Méndez parla dels morts de la guerra civil, però amb noms i cognoms, quatre històries personals que arriben molt endins.

“Las prisas por matar no dejan que la muerte sea minuciosa. Una bala le alcanzó en la parte superior de la frente y resbaló sobre su cráneo sin romperlo. El impacto le dejó sin sentido y la necesidad de ahorrar municiones evitó el tiro de gracias un ajusticiado inane cuyo rostro estaba completamente cubierto de sangre. Fue enterrado en una fosa común, apresuradamente, como todos, y apenas unas paletadas de tierra cubrieron aquello cadáveres.”

Méndez fa memòria dels morts i reconstrueix històries que et commouen, jo em quedo amb el Manuscrito encontrado en el olvido. Un pare i un fill acabat de néixer a qui no s’atreveix ni a mirar, la mare ha mort durant el part. Passen dos dies i el nadó sobreviu. És un relat trist però de bellesa colpidora...

“Quizás la muerte sea transparente. Y heladora. Durante las primeras horas he sentido la necesidad de mantener su mano entre las mías, pero poco a poco me he encontrado unos dedos sin caricias y he sentido miedo de que fuera ése el recuerdo que quedara grabado en mi piel insatisfecha. Llevo varias horas sin tocarla y ya no soy capaz de reposar junto a su cuerpo.”

Em pregunto com deu ser l’adaptació cinematogràfica, llegit el llibre només veig adaptable el darrer relat i em sembla per les imatges que he vist de la pel·lícula que és així. No discuteixo que no en puguin fer una bona adaptació, però difícilment es pot traslladar la intensitat de les paraules, de les històries en una hora i escaig. Precisament, si m’agraden els llibres és perquè pots tornar endavant i enrere i rellegir paràgrafs com el següent:

"Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan."

Publicat per Anagrama en castellà
 

Lectures de l'Espolsada: En lloc segur

dissabte, 22 de novembre de 2008

En lloc segur

 

Ja vaig avançar que aquesta havia estat una lectura d'aquest estiu, gentilesa de Libros del Asteroide, ara ja la tenim a les llibreries.

En acabar-ne la lectura, vaig tenir la sensació que havia llegit una novel·la magnífica, d'aquelles que et deixen un regust de tornem-hi, d'aquelles que les has acabades però hi penses, la recordes...

"A l'escola superior, a Alburqueque, Nou Mèxic, érem una colla que vam dedicar tot un any a llegir Ciceró: De Senectute i De amicitia. Probablement no seré mai capaç de viure el nivell de saviesa resignada de De Senectute ni d'imitar-la, però sí que puc dir que ho he intentat amb De amicitia, i ho he intentat en cada moment en els darrers trenta-quatre anys."

En lloc segur és una història d'amistat amb majúscules entre dos matrimonis. Ells dos, en Sid i en Larry, són dos professors, ja jubilats, de literatura a la universitat de Wisconsin. De fet, en Larry es converteix en un escriptor de cert renom i és qui ens narra la història. El relat s'inicia quan ell i la Sally tornen a Battell Pond, la casa d'estiueig d'en Sid i la Charity. La Charity és a punt de morir. És el darrer cap de setmana que passaran plegats i aquest fet serveix de tret de sortida per remuntar-nos dècades enrere quan s'inicia tot plegat.

"La paraula de moda d'aquests dies és vinculació. Suposo que algunes persones veuen en una relació com aquesta un senyal de lesbianisme no reconegut, les mateixes que probablement especularien sobre la vida sexual d'algú com jo, un home perfectament sa amb una dona esguerrada. M'és igual que puguin especular o quines són les respostes. Vivim com podem, fem el que hem de fer, i no tot segueix models freudians o victorians. El que estic segur és que l'amistat -no l'amor, l'amistat- és tan possible entres les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. La sexualitat i la desconfiança tot sovint van plegades, i totes dues són incompatibles amb l'amicitia."

En lloc segur és un repàs de dècades d'amistat, de l'evolució de les persones, d'alts i baixos, alegries, penes... a voltes amb un punt de vista crític, Stegner té una enorme capacitat narrativa. Us adreço a llegir la crítica literària que en fa Saladrigas al Culturas.

Jo us incito a tastar-lo i a parlar-ne, i us deixo amb una cita, que per sort confirma que hi ha petites editorials que esperen que un bon llibre trobi un públic suficient.

"Com que ens trobàvem en una taula acadèmica, ens vam posar a deplorar el nivell de gust popular. Només es venia la porqueria. Que potser no hi havia mercat per llibres bons, seriosos, intel·ligents i ben escrits? N'hi havia d'haver. No es podia esperar que un bon llibre trobés un públic, poc nombrós, potser, però suficient?"

Publicada per Libros del Asteroide en català i en castellà
 

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

dissabte, 22 de novembre de 2008

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

 

Gràcies Isabel, Concepció i Marina, i gràcies a tothom que va venir i va gaudir d'una vetllada tan màgica!
Solstici

El teu sexe i el meu són dues boques.
No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els nostres sexes,
amor, són dues boques. I dos sexes

ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l'eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:

avarem-hi el desig d'escuma viva.
El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.

Boques, coralls en llacuna de molsa
on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.

Tot és un daltabaix de sal oberta.
Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.
Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,
que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!
I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes!

La germana, l'estrangera M. Mercè Marçal

Tretze tristos tràngols

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Tretze tristos tràngols

 


A mi, els contes sempre m'han costat i alhora captivat. Em fascina la capacitat de crear històries amb un breu espai, però jo en voldria més detalls, i és per això que em costa, perquè voldria saber el perquè d'això, el rerefons d'un personatge, la motivació que ha portat algú a escriure allò i no una altra cosa, en resum, preguntes que en els contes, sovint, queden obertes.


He llegit diferents crítiques del llibre del Sánchez Piñol que em fan sentir petita i que encara em queda molt per aprendre i per llegir, de totes maneres, penso que la gent de peu quan agafa un llibre de contes ho fa per gaudir-ne i passar una bona estona i no per veure-hi tantes referències literàries. Tretze tristos tràngols ho ha aconseguit, són relats molt ben travats, que pel títol ja podeu endevinar que el que tenen en comú són protagonistes que passen per tràngols ben tristos.

Parlar de tots és difícil i perdria la gràcia, cada conte té el seu que, per això he decidit descriure'ls amb una, dues o tres paraules segons el que m'han inspirat mentre anava llegint.

Quan queien homes de la lluna: esclavitud segle XXI

Tot el que li cal saber a una zebra: genialitat

La nau dels bojos: angoixa

La solidaritat que va venir de les estrelles: corrent intern polític

La llei de la selva: rodoredià, sentiment de culpa

De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant: aparença, metamorfosi

Entre el cel i l'infern: ensopiment administratiu

Titus: passat gloriós inexistent

Ja no puc més: incomunicació

L'espantocells que s'estimava els ocells: solitud, acceptació del destí

Mai no compris xurros en diumenge: no t'hi fiquis

El Rei de Reis i les dues ciutats: règims totalitaris

Només digues si encara m'estimes: m'ha encantat!

Llegiu-lo i en parlem, de totes maneres a mi em va fer decidir l'entrevista a L'hora del lector

Publicat per La Campana

Lectures de l'Espolsada: Maus

Lectures de l'Espolsada: Maus

divendres, 14 de novembre de 2008

Maus



La lectura de Maus coincideix amb el setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats que es considera l'inici de la persecució i el genocidi més atroç perpetrat contra els jueus i altres ètnies.

Maus és un còmic, novel·la gràfica, sobre Vladek Spiegelman, pare de l'autor de l'obra, Art Spiegelman. Vladek és un jueu polonès que aconsegueix sobreviure a l'horror i la barbàrie dels camps de concentració, no obstant, pel que se'n desprèn de l'obra, no és capaç de sobreviure amb el record que això li provoca, record, -malson- que afecta severament el seu caràcter i tarannà.

Els Spiegelman refan la vida als EUA, Vladek es converteix en comerciant de diamants. Des del seu país d'acollida, Art es va trobant amb el seu pare i va estirant el fill del cabdell, i així, en mica en mica Vladek va desengrunant tot el que va succeir en aquell infern.

Maus posa els pèls de punta, no explica res que no sabem o que gent com Primo Levi, Anglada, Imre Kertész, Montserrat Roig o Amat-Piniella no ens hagin deixat per escrit. Però Maus té la capacitat d'emocionar-nos amb poca lletra i amb un dibuix de traç senzill, amb personatges que s'amaguen sota cares d'animals: els polonesos, porcs; els alemanys, gats; els francesos, granotes; els nordamericans, gossos i els jueus sota l'aparença de ratolins. Maus és una història de supervivència que desvetlla traïcions, fam, pànic...




Maus però també mostra com el passat condiciona el present, en aquest cas el caràcter de Vladek i la manera com es relaciona amb els éssers més estimats. La relació amb la seva primera dona, l'Anja que se suïcida, amb la Mala l'actual dona i Art, el seu fill.

A casa nostra ens ha arribat la traducció en català de la mà de l'editorial mallorquina Inrevés que n'ha fet una edició molt acurada a tots nivells. Vladek parla un anglès apolonesat i en català comet errors de sintaxi i gramàtica que es deuen a l'adaptació, no patiu!

Nota: des del web de l'editorial es pot descarregar una guia per al professorat, pot ser un llibre molt útil per alguna classe d'història diferent.

Publicat per Inrevés en català i Mondadori en castellà

6 comentaris:

Núria MG ha dit...

Jo també vaig mirar bona part de L'hora del lector, i sí, va ser molt interessant!
Espero que ahir anés molt bé! Tinc ganes de veure la música que fan...

15 de novembre de 2008, 10:40 maus
Núria MG ha dit...

Ai, no era ahir, és la setmana que ve... és que com que igualment tinc conert... llàstima.

15 de novembre de 2008, 10:43 maus
Mireia ha dit...

A mi la novel·la gràfica em costa; però crec que tens raó que pot ser una gran proposta per fer una classe d'història. A veure si algun professor d'institut ho llegeix i ho posa a la pràctica

15 de novembre de 2008, 18:43 maus
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, doncs Maus és una bona manera d'entrar-hi.

16 de novembre de 2008, 12:38 maus
ona. ha dit...

Quin còmic, m'encanta!!

12 de desembre de 2008, 21:45 maus
L'Espolsada llibres ha dit...

Ona, celebro que t'agradi, a veure si ho fem córrer i cau a les mans de molta gent.

13 de desembre de 2008, 10:03 maus

Lectures de l'Espolsada: Mal d'escola

Lectures de l'Espolsada: Mal d'escola

divendres, 12 de setembre de 2008

Mal d'escola


Feia temps que veia Chagrin d'école a les llistes dels més venuts de l'Estat francès i guardava molt bon record de Daniel Pennac, el seu autor, i la seva Fée carabine, de quan estudiava a la universitat. Així doncs, quan Mondadori em va fer arribar un exemplar anticipat a la sortida a les llibreries em va fer molt feliç; gràcies, aquests detalls les llibreteres i els llibreters els agraïm.

Mal d'escola ha entrat a les llibreries aquesta setmana, just quan la canalla omple les motxilles i el professorat ja fa dies que es prepara per donar-los la benvinguda. Mal d'escola és una dissertació sobre l'ofici de fer de mestre i l'educació, però també és una esperança per aquells mals alumnes dels quals ningú no n'espera res, tanmateix acaben essent alguna cosa a la vida, com ara un mestre, el cas de Daniel Pennac.

Per a mi, Mal d'escola és un llibre molt francès i es basa en el sistema educatiu d'allí, segurament hi ha coses difícils de traslladar a casa nostra. Ara bé, Pennac també parla de valors educatius que són universals i per tant extrapolables arreu. El llibre té alts i baixos, a estones no el pots deixar de llegir i altres es fa feixuc. Hi ha fragments amb els quals m'hi he sentit molt identificada, jo també vaig ser una mala alumna per alguna professora i comparteixo amb Pennac que hi ha gent que es dedica a l'ofici que no hauria de fer-ho.

Pennac parteix de la seva època d'estudiant, mal alumne, abans d'esdevenir mestre i escriptor de renom i el llibre no deixa de ser un agraïment als bons i les bones mestres que tots hem tingut i que han col·laborat a ser qui som i com som.

"Els nostres "mals alumnes" (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no hàgim pelat la ceba..."

"En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre."

"Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes d'ortografia amb l'exercici de l'ortografia, la por de llegir amb la lectura, la de no comprendre amb la immersió en el text, i el costum de no reflexionar amb el reforçament tranquil d'una raó limitada estrictament a l'objecte que ens ocupa, aquí, ara, en aquesta aula, durant aquesta hora de classe, mentre hi som."

Publicada en català per Empúries i en castellà per Mondadori: www.maldeescuela.com

9 comentaris:

Mireia ha dit...

Hi ha tantes reflexiona al voltant de l'escola i de l'aprenentatge que hauríem de fer i no fem. Sovint és tant o més difícil ensenyar que aprendre i no ho pot fer qualsevol. Calen grans dosis de coneixement, però sobretot de perseverança, empatia i ganes! Potser és un llibre que haurien de llegir molt d'aquest mestres que no ho fan per vocació...

Plego que m'estic enrotllant.

12 de setembre de 2008, 19:04 mal-descola
montse feliu ha dit...

M'agradarà molt llegir aquest llibre. Fa trenta anys que em dedico a l'educació, i penso que mai en saps prou. Hi ha molts factors que fan d'una persona un bon mestre, però potser el que és definitiu és estimar els teus alumnes.
No dubteu que me'l compraré.

13 de setembre de 2008, 12:01 mal-descola
Arlequí ha dit...

Hola. Gràcies per la recomanació. És bo veure que hi ha algú que parla de l'ensenyament, no només per fer-ne una crítica. Ensenyar com qualsevol feina demana tenir vocació i responsabilitat, però avui dia aquesta tasca és poc valorada. I és per això que crec que hi haurien d'haver més llibres com aquest.

Salutacions d'una professora de secundària.

13 de setembre de 2008, 13:49 mal-descola
Paraula ha dit...

El vaig llegir aquest estiu en francés i em va encantar. La prosa captivadora de Pennac, a l'estil de Comme un roman, n'és una de les virtuts. Compartisc amb tu la idea que de vegades es fa feixuc, però té moments màgics. I també que és universal, perquè de mestres i d'alumnes, bons i dolents, n'hi ha a tots els llocs.

14 de setembre de 2008, 23:41 mal-descola
Anònim ha dit...

Encara no l'he pogut llegir però és una bona notícia que hagi sortit aquest llibre. Em va agradar molt "Com una novel·la", del mateix autor. Pertanyo a l'Associació catalana de dislèxia i totes les experiències relacionades amb les dificultats per llegir i escriure ens interessen molt. Més encara, si l'afectat se n'ha sortit tan bé com Daniel Pennac! I tant que me'l llegiré!

15 de setembre de 2008, 16:21 mal-descola
L'Espolsada llibres ha dit...

És un llibre que generarà debat, segur. Estic d'acord amb què els mestres són un pilar educatiu i formatiu, però si l’alumnat no té l'altre pilar, la família, miracles a Lourdes. Ara bé, el meu cas si més no, hi ha mestres que t’ajuden a anar endavant i a ser positiu, d'altres, sembla que gaudeixin ridiculitzant-te i si hi sumem l'edat o si tens algun problema d’aprenentatge el resultat pot ser nefast. Si tens els dos pilars ben assentats és quan vas endavant malgrat tot.

15 de setembre de 2008, 18:18 mal-descola
SU ha dit...

El vaig veure aquesta setmana passada a la Llibreria Documenta i vaig anotar-lo per regalar-lo a la meva dona, que és mestra, qualsevol dia d'aquests.

Gràcies, com sempre, per la recomanació i el post!

SU, meitat

15 de setembre de 2008, 18:57 mal-descola
Llibreria L'Illa ha dit...

Jo l'estava llegint i l'he deixat perquè m'ha avorrit moltíssim. L'esperava amb ganes perquè em van agradar molt les tres primeres entregues de la 'tribu' Malaussène però m'ha decebut. Em sap greu ser la nota dissonant...

17 de setembre de 2008, 9:05 mal-descola
L'Espolsada llibres ha dit...

No t'ha de saber greu, ja he comentat que tenia alts i baixos i que hi ha moments que es fan feixucs, però té afirmacions que valen la pena de llegir. De totes maneres és un bon llibre per genera debat i reflexionar.

17 de setembre de 2008, 10:03 mal-descola

Lectures de l'Espolsada: Mal de pedres

Lectures de l'Espolsada: Mal de pedres

divendres, 23 de maig de 2008

Mal de pedres




M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

10 comentaris:

Glòria Maria ha dit...

Hola a tothom. Ara mateix he llegit el post del blog "una illa..." . Caram, fa ganes de llegir-lo. Si m'hi animo ja us comentaré. Fins aviat

26 de maig de 2008, 17:28 mal-de-pedres
digue'm ariadna ha dit...

... L'he tingut a les mans molts cops i no m'he decidit, no sé ben bé perquè... en prenc nota...

27 de maig de 2008, 7:38 mal-de-pedres
L'Espolsada llibres ha dit...

Us animo a fer-ho, és un llibre molt delicat.

27 de maig de 2008, 10:36 mal-de-pedres
assumpta Montellà i Carlos ha dit...

la setmana vinent arribaré als 50 anys¡¡¡
he fet carta de llibres, i aquest el poso a la llista a veure si cau.
reenvio el teu blog a qui ha de regalar. Qualsevol dels que recomanas poden entrar a la llista,
petons

28 de maig de 2008, 23:06 mal-de-pedres
Abel ha dit...

Hola, he gastat el vell truquet de regalar-li aquest llibre a la meua dona, així que prompte el podré llegir.
Un plaer llegir els post de l'espolsada

29 de maig de 2008, 16:30 mal-de-pedres
L'Espolsada llibres ha dit...

Assumpta digues el dia que t'estirarem les orelles, per molts anys! I que te'l regalin.
Abel si serveix per excusa i te'l llegeixes tu, ho accepto.

29 de maig de 2008, 16:58 mal-de-pedres
Quimet ha dit...

Un company de feina l'està llegint, quan l'acabi me'l deixarà.
Jo vaig començar fa un prell de dies HAVANERA, esperonat per un post antic que vaig llegir per aquí. És gratificant descobrir escripyors com aquest - desconegut pel gran públic del Principat- gràcies a la tasca impagable que feu pels posts.

31 de maig de 2008, 17:43 mal-de-pedres
L'Espolsada llibres ha dit...

Quimet gràcies a tu per llegir-me. Celebro que t'hagis animat amb Havanera quan l'acabis ja la comentarem així com Mal de pedres.

31 de maig de 2008, 18:19 mal-de-pedres
assumpta Montellà i Carlos ha dit...

el dia del meu aniversari és el 6 de juny, divendres.
Estaré treballant a Sant Llorens de Morunys però ja estaré atenta al vostre blog per si algú se'n recorda.
petons

3 de juny de 2008, 16:59 mal-de-pedres
elisabet ha dit...

ara ja el tinc amb mi! ha trigat, però al final... gràcies per fer-me'l trobar!!!

11 d’abril de 2009, 19:43 mal-de-pedres

Ariadna al laberint grotesc: Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

ariadna al laberint grotesc: Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

1 d’octubre de 2008

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita


Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, va arribar a les meves mans aquest CD, on Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal amb música de Concepció Ramió. Després d'escoltar, un i un altre cop Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, vaig recordar unes paraules de Joan Brossa i de Biel Mesquida. En Brossa deia que quan llegim i repetim interiorment la lletra muda, donem el so i el sentit veritable al poema. I tot i que ell creia que la veu humana no era ni mesura ni base de la literatura, li agradava escoltar la veu dels deïdors de poesia: aquells que diuen i no reciten, perquè dir és una implicació total. En Mesquida, fa uns anys, va parlar de les veus del silenci: aquelles veus dels poemes que amb la dicció l'escenificaven i configuraven al seu voltant un silenci musical. Una mena de composició capaç de fondre música i coneixement i endinsar l'escoltador, amb tots els seus sentits, a una mena de dansa.

Hi vaig pensar mentre escoltava com Núria Candela donava veu al silenci dels versos de Maria-Mercè Marçal. Una dona diu la poesia d'una altra dona. Una veu que interioritza la musicalitat, transmet les emocions, i ens envolta amb la vida i la llum de la dansa de les notes verbals de la paraula. Una paraula que s'eleva calladament de l'harmonia de la lletra, i que està per sobre d'una música que lliga i acompanya la selecció de poemes, realitzada des de la intuïció i la descoberta, seguint un ordre que entrellaça la veu i el vers. El so t'agafa i t'endinsa en una tria on la llum, la sensualitat i l'expressivitat del poema marquen el compàs d'un ball amb el color, la profunditat i el volum musical d'una flauta, un clarinet i un violoncel. Instruments respectuosos amb la veu que remarca la força, el ritme i el sentiment de la paraula poètica.

En Roland Barthes comparava la paraula poètica a la caixa de Pandora, on tot d'elements inesperats projecten les potencialitats del llenguatge. En Maria-Mercè Marçal, aquesta capsa es plena d'aquestes projeccions i de l'art poètic, com també és plena de totes les seves vivències, des de l'experiència, la sensibilitat, el treball, la intel.ligència i el compromís. En la seva recerca per la paraula, el ritme i la mètrica, partint d'aquells recursos que donaven la millor forma al que volia expressar, els seus poemes tenen una significació profunda que flueix i creix per clarobscurs que reflexen la seva identitat de dona. Una identitat que s'emmiralla, però que també juga amb la màscara, que es mou entre la llum i la foscor de les cares de la lluna, que es fa i es desfà com una estàtua de sal cada cop que camina, cau, s'aixeca i torna a caminar, que beu la sang de la vida i la mort, de la plenitud i la solitud, mentre emmudeix els crits i xiscla els silencis d'un exili exterior i interior que, conscient i rebel, dóna veu a les emocions, els sentiments, les pors i els pensaments. Una veu de dona que estima i és estimada, que accepta el repte de la seva condició i del seu ofici, que mira de cara a la tradició i, lluny de quedar-s'hi tancada, fa de la seva vida una recerca, un aprenentatge, un mestratge, un donatge, que dóna força, textura i forma a una paraula poètica que sedueix i captiva.


"Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancat, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l'impuls que m'allibera d'aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d'ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva."

Maria-Mercè Marçal, en el Festival Algwe-París, 1990, text traduït per Mercè Ibarz, dins de Maria-Mercè Marçal, SOTA EL SIGNE DEL DRAC. PROSES 1985- 1997. Ed. Proa.



Vull donar les gràcies a l'Isabel i a la Concepció, no només pel regal i totes les seves respostes, sinó per la dedicació i la tasca realitzada en aquest projecte que va veure la llum els dies 7 i 12 de març de 1999, al teatre de l'Aurora d'Igualada. Aquest any, en el 10è aniversari de la mort de Maria-Mercè Marçal, aquell muntatge pren forma de CD. Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, es presentarà el 10 d'octubre a la Biblioteca Central d'Igualada i el 17 d'octubre a la Casa Taulé a Sabadell. La resta de presentacions i representacions podran seguir-se a través de Llegim...? Llibreria.

11 comentaris:

novesflors ha dit...

"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


M'agradaria escoltar el CD. Esperem que es distribuesca amb normalitat, si és possible.

1 d’octubre de 2008, 23:32 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
Mireia ha dit...

Em féu enveja; acostuma ser incapaç d'emocionar-me amb la poesia. Potser és falta d'hàbit i deixadesa per part meva, potser és que amb la paraula escrita necessito més literalitat, no ho sé... la qüestió és que no la gaudeixo. Feu-ho vosaltres que podeu.

2 d’octubre de 2008, 8:17 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
Olívia ha dit...

A mi em passa una mica el mateix que a la Mireia. Sóc incapaç que la poesia em faci sentir el mateix goig que la narrativa. Què hi farem!!

2 d’octubre de 2008, 9:39 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
SU ha dit...

Mireia, Olívia, no defalliu!

Si podeu, agafeu algun llibre de la Marçal i proveu de llegir-lo en veu alta, a poc a poc, tantes vegades com pugueu... Us arribarà!

SU, meitat

Per cert, sabeu qui va recitar versos de la Marçal quan li van fer un homenatge al Palau de la Generalitat? En Joel Joan!!! Encara estic flipant...

2 d’octubre de 2008, 16:32 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
L'Espolsada llibres ha dit...

Jo espero fer-ne la presentació a l'Espolsada, a veure si pot ser al mes de novembre...

2 d’octubre de 2008, 22:43 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
SV ha dit...

Lamentablement en aquest país hi ha poca tradició d'editar CDs -o abans discos- amb poesia dita. Aquesta "Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita" fa tota la pinta de ser un oasi ben agradable enmig del desert en què vivim.

Dues maneres diferents de llegir poesia: la veu interior, escoltada en silenci mentre llegeixes, i la veu d'algú que sap confegir els matisos necessaris perquè sigui "escoltable" en públic.

"Dir" sempre millor que "recitar"!

Salutacions.

2 d’octubre de 2008, 23:39 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
Biel Barnils ha dit...

Marçal-Mesquida-Brossa, un trinomi que em faria treure el barret ara mateix si en portés.

On puc aconseguir aquest cedé? Me'n moro de ganes!

Llarga vida a aquest llamp de blog que brolla d'idees i bones propostes.

Ens llegim,

3 d’octubre de 2008, 0:40 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
Isabel de Llegim...? ha dit...

Gràcies Ariadna, per aquest magnífic post.
Les teves paraules i la teva sensibilitat donen una visió del que és el CD. que nosaltres, com a productores i inclús la Concepció com a compositora de la música que relliga els poenes, no hauriem transmés tan bé.
Crec igual que tú que la Núria Candela ha fet un gran treball a l'hora dir els poemes i estic totalment d'acord que recitar no és el mateix que dir, perquè "dir", és una implicació total, i endinsar-te en la poesia de la Maria-Mercè Marçal i "dir-la", és despullar-te, és entregar-te i aixó és el que va fer la Núria i també les tres noies que fan l'acompanyament musical.
Sempre tindré en el record l'àmbient màgic que es va crear durant la gravació, entre tots els que hi varem participar, Núria Candela, músiques, tècnic i nosaltres mateixes. En aquell estudi es respirava, complicitat, compenetració, emoció, MMM i la seva poesia són com un xuclador i si no t'hi entregues no surt res, i allà tothom si va entregar. Va ser meravellòs, MÀGIC.
Resaltar, també el valor afegit que té aquest Cd., amb la "Sextina inèdita", regal generòs de qui la tenia, Mai C. Alvarez, amiga de la Maria-Mercè Marçal i amiga nostra.
Gràcies també a tots els que heu respost a aquest post i us interesseu pel Cd. En aquest moments estem començant a fer la tasca de distribució i creiem que arribarem a moltes llibreries de casa nostre, pais valencià, illes i Catalunya Nord.
De moment el podeu trobar a BCN, a la llibreria Pròleg, a Tàrrega, a Lleida, Girona, Ivars d'Urgell.
Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres,, el mail de la llibreria és Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. i a la nostra Web hi anirem penjant els llocs on ess podrà adquirir.
També anirem fent presentacions a diferents punts de Catalunya i representacions senceres.
Gràcies per ajudar-nos a donar a conèixer aquest treball.
Una abraçada

Isabel i Concepció

3 d’octubre de 2008, 10:19 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
Mirielle ha dit...

no hauria transmès mai millor el ball tan bell de sensacions que em produeix llegir el poemes de la Marçal, un ball que s'endinsa i creix i es contorba com una flor que no és capaç de suportar el seu propi pes.

M'ha semblat aquest petit preludi, aquest post, una veu d'una altra veu. M'agradaria tenir ara mateix aquest cd a les mans! :))

4 d’octubre de 2008, 20:53 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
El tacte de les paraules ha dit...

L'esperaré amb impaciència.

5 d’octubre de 2008, 18:51 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita
digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... sempre m'ha agradat aquest "tèrbol atzur" on llum i confusió van de la mà en una rebel.lió que no deixa de ser una recerca íntima i conscient davant aquests tres dons... des de Llegim...? podràs saber com va la distribució...

Mireia... per a mi els llibres tenen el seu moment, cada lectura té aquell lloc en el temps que fa possible entrar-hi, immergir-se i gaudir-la, amb la poesia aquest fet crec que encara és més marcat i necessari, aquests espais de temps arriben quan un menys s'ho espera, de la mà de la paraula i els sentiments...

Olívia... deia la Woolf que els llibres se segueixen els uns als altres, com si part de la nostra elecció vingués marcada per una mena de fils que van enfilant una lectura rere una altra, sabem on comença el cabdell i ignorem què ens anirà mostrant a mida que l'anem desfent...

SU... en el YouTube hi ha penjats dos videos de l'homenatge, alternant lectures d'ell i de la Montserrat Carulla, on crec que en alguns poemes, la doble musicalitat, la de la lletra i la de la veu, s'exalta massa...

Espolsada... ja ens avisaràs de quan es fa la presentació...

SV... tant en aquesta lectura callada que dóna so a les paraules com en aquesta veu que diu els poemes, la poesia ha de sortir de dins, sentint els versos, emocionant-nos i fent-los nostres, submergint-nos en aquesta lletra muda...

Biel... la força de la seva paraula segur que ressonarà pel laberint reflexant-se ara i adés com en un joc de miralls... des de Llegim...? podràs saber-ne més sobre la seva distribució...

Isabel i Concepció... la màgia del projecte es pot sentir en Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, com si d'alguna manera hagués deixat la seva emprempta suau i ferma... gràcies a vosaltres per tot l'esforç...

Mirielle... si que és una dansa que juga amb el so i el moviment de les paraules, que ens parla de fortalesa i fragilitat i sacseja el cor i la memòria, perquè té vida i evoluciona entre llums i ombres, entre miralls i màscares, amb ferides obertes i plenituds immenses que ressonen amb una bella veu pròpia...

Tacte de les paraules... desitjo que no sigui gaire, doncs, aquest temps...

6 d’octubre de 2008, 10:24 lluna-sal-sang-exili-i-sextina-indita

Lectures de l'Espolsada: Llegir per ser més lliure

Lectures de l'Espolsada: Llegir per ser més lliure

dissabte, 7 de juny de 2008

Llegir per ser més lliure


Aquests dies hem pogut sentir, llegir i veure la campanya de foment de la lectura promoguda pel Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. Per a mi ha estat una campanya dinàmica i fresca que espero que tingui continuïtat i que es tradueixi en un augment de lectors reals. Sovint es qüestiona la utilitat d'aquestes campanyes institucionals, sóc del parer que val més que hi siguin que no pas que s'ignorin els llibres. La campanya no s'hauria de basar només en els espots o les falques publicitàries, el que té una incidència real és que es parli de llibres obertament, que apareguin els llibres a les sèries i que la gent en recomani. Es dediquen una mitjana de 15 minuts a cada telenotícies a parlar d'esport, si a cada telenotícies en dediquessin un parell a parlar de llibres, les coses anirien molt més bé. Llegir no només ens faria més grans i més vius sinó que ens faria créixer com a persones amb criteri.


Ara bé us volia parlar d'un dels CEIP del meu poble, en aquesta escola s'hi aplica una política de foment de la lectura de debò. L'escola té una biblioteca puntedu on es destinen molts recursos entre els quals, i per a mi, el més important, una mestra.

La Carme és una mestra que per un temps ha deixat la docència per dedicar-se a la biblioteca de l'escola. Els nens i les nenes visiten la biblioteca com una part més del seu currículum educatiu, hi passen hores, estan en contacte amb els llibres i tenen una mestra dedicada a triar i buscar els llibres que més els convenen per edats, projectes i oci.

La incidència real la veus amb els nens i les nenes de l'escola quan venen a la llibreria, saben perfectament on van, transmeten passió pels llibres i per la lectura. Amb aquests projectes sí que farem persones lectores més grans, més vives i més lliures.

12 comentaris:

Gonzalo («Darabuc») ha dit...

Hola, Fe.

A mi el tema de les biblioteques escolars em sembla imprescindible. És el que més pot fer, dins de l'escola, que llegir sigui normal. Lògicament, també caldria fer a la televisió, com bé dius, i sobre tot, a les famílies.

Hi ha biblioteques escolars en les quals es fa una feina admirable, dia rere dia, i encara aprofitant els recursos de la xarxa. Per exemple, la del CEIP Sant Jordi de Lleida. Els nanos llegeixen, comparteixen, es comuniquen amb nanos d'altres centres... En summa, fan vida normal amb els llibres, com parlarien de qualsevol altre tema.

Però en general, falta dotació econòmica per tenir uns fons dinàmics i personal especialitzat. Sovint ho fan, com bonament poden, les o els mestres. El més raonable seria que, de partida, hi hagués un bibliotecari i, a més, animadors.

En qualsevol cas, els centres on la biblioteca ja funciona com a espai veritablement dinàmic és ben cert que marquen una diferència clara.

Felicitats a la Carme i al Sanpera i Torras en general.

8 de juny de 2008, 8:26 llegir-per-ser-ms-lliure
el comptable ha dit...

La feina de les institucions, de les escoles, de les biblioteques i de les famílies és important. I ho és també el de les llibreries de veritat, les de proximitat. Entre tots hem de poder fer persones més vives, per aconseguir països més lliures.

8 de juny de 2008, 22:51 llegir-per-ser-ms-lliure
L'Espolsada llibres ha dit...

Recursos, la paraula clau, i a vegades no tan econòmics sinó més humans i de formació del personal docent.

10 de juny de 2008, 12:12 llegir-per-ser-ms-lliure
Quimet ha dit...

a poc a poc jo crec que el jovent va agafant estima per la lectura, almenys és el que puc percebre en el meu entorn familiar, hem de ser optimistes.

Canviant de tema: ja he acabat HAVANERA, l'espolsada, he gaudit moolt!! M'agradaria animar-te a continuar descobrint-nos llibres com aquest que, malauradament, ens passen desapercebuts 8i més encara si ens vénen de València o de les Illes).

10 de juny de 2008, 16:12 llegir-per-ser-ms-lliure
Montse ha dit...

En Gonzalo ens mira amb molts bons ulls. Fem, però encara falta fer més.
I el curs vinent s'acaba la mitja jornada. I ara a "patir" per a aconseguir una bona distribució del temps i la gent de l'escola, per tal de que els objectius proposats de totes les àrees s'aconsegueixin i els de la biblioteca també.

10 de juny de 2008, 18:09 llegir-per-ser-ms-lliure
Mireia ha dit...

La veritat és que es tracta d'un tema complicat. Encomanar la passió per la lectura és tot un repte però no sé si una necessitat. Ja sé que això dit així queda fatal. Però jo crec que la lectura per oci és un plaer, un divertiment i com a afició no tothom hi està( ni té perquè estar-hi)interessat. Crec que és una tasca molt lloable que intentem transmetre el gust per la lectura , però que allò que realment és IMPRESCINDIBLE és una bona habilitat de comprensió lectora. Jo em conformaria amb que des de l'escola es pogués adquirir aquesta habilitat, si a més hi sumem el gust per la lectura ; perfecte !

10 de juny de 2008, 20:58 llegir-per-ser-ms-lliure
Montse ha dit...

Tens raó, Mireia.
La comprensió lectora és molt important, és el quid de la qüestió.I si aquesta s'ha aconsegueix per pròpia voluntat de la majoria d'alumnes motivats per una idea agradable que els faci sortir airosos, per una proposta, o perquè s'encomanen les ganes de llegir, o ... Doncs, endavant les atxes!

11 de juny de 2008, 7:47 llegir-per-ser-ms-lliure
L'Espolsada llibres ha dit...

Montse benvinguda a les lectures de l'Espolsada i enhorabona per la feina que feu.
Estic d'acord que la comprensió lectora és bàsica, per això el títol "llegir per ser més lliure". Al CEIP fan una bona feina no només perquè encomanen el gust per la lectura sinó perquè els nens llegeixen i per tant exerciten la comprensió. I també perquè descobreixen la lectura per plaer i no per obligació.

11 de juny de 2008, 10:06 llegir-per-ser-ms-lliure
Gonzalo («Darabuc») ha dit...

El punt de la Mireia és important, és clar. Tanmateix, penso que on hi ha una bona comprensió lectora és rar que no es trobin llibres a gust i alhora, llegir bons llibres és dels millors estímuls per a desenvolupar a fons la comprensió lectora. Fins i tot quan pensem en esports solitaris i arriscats, com els d'alta muntanya, trobem una bona pila de llibres que converteixen l'experència en narració i poesia.

[ Montse:

El premi Espiral no us l'he donat jo. :) ]

Petons

12 de juny de 2008, 11:16 llegir-per-ser-ms-lliure
Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

al cap i a la fi, els nens fan el que veuen a casa.
Si a casa hi ha llibres i diaris, el plaer de la lectura arriba sol...

13 de juny de 2008, 15:47 llegir-per-ser-ms-lliure
Carme ha dit...

L'escola del s.XXI ha d'ensenyar a aprendre i la biblioteca n'ha de ser un recurs essencial.
Segur que les biblioteques escolars poden contribuir, entre altres coses, a fer que els nens i nenes tinguin més competències en llengua (oral i escrita).
Tutoritzar el procés lector dels nostres alumnes i transmetre, si som capaços,gust per la lectura(de llibres de coneixement, d'imaginació, còmics....) no tan sols els ajudarà a aprendre sinó que els farà més feliços.
Enhorabona a l'Espolsada.

13 de juny de 2008, 17:11 llegir-per-ser-ms-lliure
Carme ha dit... Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari. 13 de juny de 2008, 17:12 llegir-per-ser-ms-lliure