Un país petit

Dissabte, 17 de març de 2018

 

Unpaíspetit

 

Quan l'Anna, la meva comercial de Salamandra, em va parlar per primera vegada d'aquest llibre no havia sentit mai a parlar de Gaël Faye, sortirà un llibre que em sembla que t'agradarà, em deia. Uns dies més tard vaig rebre un paquet de l'editor Josep Lluch amb una nota que deia, si et ve de gust llegeix-te'l perquè em sembla que t'agradarà. Quan dues persones amb qui fa temps que col·labores i que et coneixen a través dels llibres et fan aquest suggeriment no queda altra opció que endinsar-t'hi. Qui és Gaël Faye? Un jove raper fill de francès i de ruandesa. Nascut a Burundi, fugit de la guerra civil i crescut a París, fins fa poc treballava a la City de Londres en un fons financer. Però com es gestiona ser un tutsi i haver pogut sobreviure a la guerra civil gràcies a l'avió i al passaport francès del pare mentre el teu món es fa miques?

Gaël Faye va començar a trobar respostes i consol mitjançant les cançons de rap, però es va adonar que no podia aprofundir amb tot el que volia explicar i així va néixer Un país petit

En Gabriel és un nen de 10 anys que corre pels carrers d'un barri benestant de Bujumbura, la capital de Burundi. Amb la seva germana juguen al carrer, van a l'escola, mengen mangos deliciosos i tot transcorre plàcidament fins que l'ombra de la guerra civil ruandesa s'acosta i el dolor és insuportable per la mare. La mare de Gabriel és una supervivent ruandesa d'ètnia tutsi que va haver de fugir de Ruanda, casada amb un empresari francès que sovint la mira amb certa condescendència. El petit país de Gabriel que és alhora el seu món s'esfondra quan els pares se separen, la mare pateix una experiència traumàtica que no la deixa reconciliar-se amb el passat i la violència arriba també al barri benestant de Bujumbura, a Burundi un país maltractat des de sempre. Gabriel de sobte pren consciència que és mestís i tutsi, que gràcies al passaport del pare pot agafar un avió deixant enrere el seu paisatge familiar, perdent amics i sent testimoni de la violència dels carrers. 

"La felicitat només es veu pel retrovisor. L'endemà? Mi-te'l. Aquí el tens. Destruint les esperances, fent inútil l'horitzó, encongint els somnis."

Faye ha tingut la sort de créixer a París lluny de la barbàrie i de veure com les cicatrius entre ètnies cicatritzaven, però és aquesta sort la que no el deixa acabar de sobreposar-se al fet d'haver sobreviscut. A París pren consciència del seu mestissatge, no és blanc ni és negre, però és tutsi i desplaçat. És per això que Faye viu a cavall entre París i Kigali per tocar la terra materna i mirar de recompondre's. A Faye l'escriptura l'ajuda a sobreviure, a Gabriel, el protagonista, el salven els llibres que troba a la biblioteca d'una veïna grega.

Un país petit és una història que fa mal i alhora és un llibre molt bonic, Faye dibuixa la infantesa a Burundi, un país del que ningú parla si no és per la violència, descriu els paisatges, les olors, el joc al carrer, l'escola i en dissecciona la societat. Faye dibuixa un fil d'esperança amb la humanitat quan el protagonista torna al cap dels anys i es retroba amb la mare, una mare a qui l'èxode forçat pel genocidi ha trastocat.

"Vaig acabar acceptant el seu estat, deixant de buscar en ella la mare que havia tingut. El genocidi és una marea negra, els que no s'hi ofeguen queden tacats per a tota la vida."

Veus literàries interessants que arriben amb força per capgirar el panorama literari habitual i permetre'ns mirar el món des d'una altra perspectiva. 

Traduït al català per Mercè Ubach

Edita Empúries/ Salamandra en castellà 


Teoria general de l'oblit

Dissabte, 10 de març de 2018

 

teoriageneraldeloblit

 

 "Passarà, camarada. La maldat també ha de reposar."

Ludo viu amb la seva germana i el seu cunyat en un edifici luxós de Luanda, a l'11è pis, des d'allà observa el carrer des de les finestres i el terrat. Som a la vigília de la independència d'Angola, els carrers bullen d'excitació, exaltació i ràbia, la Ludo que s'ha quedat sola en companyia d'en Fantasma, un pastor alemany albí, aixeca una tàpia i viu vint-i-vuit anys aïllada del món real quan se sent amenaçada per un mercenari. A partir d'aleshores i conscient que la seva germana no tornarà es dedica a conrear hortalisses al terrat i a cuidar gallines. La por al nou món, al desconegut fan que Ludo segueixi la vida des del seu aparell de ràdio quan els talls elèctrics li permeten, en mica en mica es veu obligada a cremar la fusta dels mobles per cuinar i a cremar les pàgines dels llibres que tanta companyia li han fet durant aquests anys.

A l'exterior, vivim la història d'Angola, la lluita per a la revolució, l'arribada del socialisme, el desengany i el desembarcament del capitalisme més ferotge de la mà de l'escriptor angolès José Eduardo Agualusa que amb una escriptura màgica explica un dels episodis de la història recent d'Angola. La novel·la és ficció però no ho és la seva protagonista que es basa en un fet real, la Ludo va existir a la realitat tal com demostren els poemes i les pintades a les parets del pis on va romandre tancada dues dècades i els dietaris que va escriure. Agualusa ficciona aquesta vida que fa estremir i tanmateix Teoria general de l'oblit és una novel·la lluminosa, plena de vida i d'esperança que torna al final de la novel·la de la mà d'un nen. 

Aquests retalls de realitat escrits per la Ludo encapçalen alguns capítols de la novel·la. És a través d'aquests escrits que anem entenent com evoluciona la història d'Angola i el confinament de Ludo i que Agualusa té la destresa de fer novel·la.

"Escric palpant lletres. Una experència curiosa, perquè no puc llegir el que he escrit. Per tant, no escric per a mi. Per a qui escric? Escric per a qui vaig ser."

La por ens roba la vida diu l'autor al discurs d'acceptació del Premi Internacional de Literatura de Dublín, tot es torna gris i en canvi, la literatura ens fa veure la humanitat dels altres. Agualusa fa servir la terrassa del pis com un mirador per descriure la cruesa de la guerra civil angolesa que va durar molts anys i que va tenir un impacte brutal ens els infants, els nens del carrer. És precisament que el color torna quan la Ludo anciana coneix un nen de carrer que l'ajuda a reconciliar-se amb el passat dolorós que l'ha atemorit durant tants anys. Una cruesa que explica molt bé Xavier Aldekoa al pròleg que acompanya el llibre.

"Ens morim sempre de desànim, és a dir, quan ens falla l'ànima; llavors ens morim."

Són aquests llibres i aquesta literatura la que dona sentit a tot plegat.

 

Traduït per Pere Comellas Casanova

Pròleg de Xavier Aldekoa

Editat per Edicions del Periscopi 

Lucy

Dissabte, 3 de març de 2018

 

 lucy

 

Lucy és la història d'una adolescent afrocaribenya que deixa la seva illa natal per anar fer d'au-pair a Nova York amb una família benestant amb 4 filles. Fins aquí podria semblar una història normal i corrent, la diferència rau en la ploma de Jamaica Kincaid. Per entendre Lucy cal saber que Jamaica va néixer a Antigua, una petita illa del Carib que fou colònia anglesa, va ser educada en anglès i va ser enviada a Nova York a fer d'au-pair. Jamaica era una bona estudiant però mai va trobar el suport familiar que l'encoratgés a seguir a l'escola, tot i que la mare era una gran lectora i va ensenyar-li a llegir de ben petita, Jamaica esdevé una autodidacta literària. Quan la mare pareix el seu germà se sent desplaçada, ignorada i troba en la literatura el refugi per evadir-se d'un món que sent aliè. Ben aviat descobrirà que el món literari és dels blancs i això la condicionarà a no creure en el seu potencial com a escriptora. Quan arriba l'adolescència la reafirmació del caràcter es tradueix en una lluita titànica amb la mare, Jamaica marxa als Estats Units i allí persegueix el somni d'estudiar, ser i convertir-se en escriptora. Kincaid és escriptora i ensenya literatura a la universitat de Harvard.

És Lucy una novel·la autobiogràfica? Sí en bona part, però Lucy és una novel·la sobre la identitat, les relacions mare-filla, l'autoconfiança i l'acceptació amb la mirada d'aquesta adolescent que aterra en una casa de família perfecta, en aparença, i que mira de fer-se un lloc a la gran ciutat mentre intenta trobar el seu jo. Com molt bé escriu Jenn Díaz al pròleg, caldria teoritzar sobre les relacions tenses entre mare i filla, sobretot quan aquestes comencen a despuntar i s'allunyen de la figura de la mare i avancen. Potser gràcies a aquesta tensió i allunyament les dones com a col·lectiu anem avançant per retrobar-nos més endavant amb la figura de la mare, una mare que no va tenir ocasió d'imposar-se, ni d'estar cansada, ni de cridar ja en tinc prou. 

A la Lucy li cal un any encara no per començar a trobar-se, posar distància amb la mare i la seva illa per veure que la nova realitat no és idíl·lica, el conflicte també existeix i més per una noia negra. Lucy trobarà en Mariah, la mare de la família, una persona que la cuida, l'empeny, l'estima i la deixa anar quan ho necessita. Lucy manté una lluita titànica amb el seu passat, la mare i l'educació conservadora i colonial que ha rebut. Un cop sola i lliure s'adona que no és feliç, la felicitat la troba en la fotografia, revelant i escrivint les pàgines en blanc un dietari: Lucy Josephine Potter.

La literatura de Kincaid no amaga el seu feminisme ni l'anticolonialisme que conviuen amb una prosa delicada i poètica, son molt bonics els paràgrafs de descoberta del nou lloc, la sensació de viure en un lloc on hi ha quatre estacions per exemple.               

"M'estava mirant el carrer des d'una d'aquelles finestres de la sala d'estar. Era un dia fred d'octubre i el vent feia voleiar la brossa. Quan anava a l'escola, de petita, havia après que la Terra s'inclina allunyant-se del sol i això crea les diferents estacions; tot i que ho vaig aprendre molt aviat, em vaig adonar que la gent pròspera (i, evidentment, feliç) del món vivia a les parts de la Terra on l'any, els tres-cents seixanta-cinc dies que tenia, estava dividit en quatre estacions diferenciades. Jo havia nascut i m'havia criat en un lloc que no semblava que rebés cap mena d'influència de la inclinació de la Terra; allí només hi havia una estació: assolellada, assotada per la sequera. I quin efecte m'havia produït allò de créixer en un lloc així? No tenia un tarannà rialler i en el camp de la felicitat havia viscut una sequera considerable."

L'entrada al món dels adults és plena de contradiccions i dolor, Lucy així ho viu i ho escriu per a tots nosaltres. "Tant de bo pogués estimar tant algú que arribés a morir-ne."

Lucy és d'aquells llibres que regalaria a tothom. 

Traduït per Carme Geronès

Pròleg de Jenn Díaz

Edita Les hores /Txalaparta en castellà                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

La nena que volia dibuixar

Dissabte, 24 de febrer de 2018

 

 

OI000073

 

Quan parlem de Roser Capdevila a tothom li venen al cap Les tres bessones, la sèrie de contes i dibuixos animats inspirats en les tres filles de Capdevila. A mi quan em parlen de Roser Capdevila em ve al cap un nom: Marduix. Un llibre que va costar 430 pessetes, que el tinc folrat i etiquetat amb el número 52 de la biblioteca d'aula de l'escola que per sort a final de curs va tornar a casa i que guardo com un tresor. Marduix és una història escrita per Enric Larreula i il·lustrada per Capdevila sobre una nena mig bruixeta que té una relació amb les herbes remeieres que encara ara em fascina. 

A casa, el petit ajudant riu molt amb la bruixa avorrida i l'última descoberta és en Barbamec, una sèrie de contes escrits per Ricardo Alcántara que porta de l'escola i que no voldria tornar. Per això, quan li vaig dir que l'altre dia havia conegut la il·lustradora d'en Barbamec se li van obrir uns ulls com unes taronges, vaig haver d'aclarir que aquesta vegada la Roser ha escrit un llibre per adults, els seus records de postguerra. Capdevila té unes quantes llibretes de memòries i ara veu la llum la que porta per títol La nena que volia dibuixar

Un record de la infantesa d'una nena d'Horta en temps de postguerra. Educada en un família culta, amb passió per l'art però de conviccions religioses ben fermes, Capdevila ja s'endevina com una nena d'esperit lliure, que vol dibuixar i dibuixar, però que li toca passar el rosari, escoltar a missa, resar, fer labors i aprofitar la roba dels parents rics de la família. Al final del llibre, Capdevila el dedica: "a la generació dels anys 40. Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar. "

 

OI000056 1OI000059

 

Potser no que l'escola no els ensenyava a pensar, el que és evident és que la formació artística i les ganes de dibuixar han fet que la Roser sí que pensés, imaginés, creés, dibuixés i s'hagi convertit en una de les il·lustradores més reconegudes del país. De llibres de la postguerra n'hi ha molts, de dietaris alguns, però així il·lustrats i amb mirada femenina ben pocs. És per això, que és important fer-li un homenatge ara que la tenim i la podem gaudir, la Roser ja va ser capdavantera en moltes coses en aquella època i encara ara quan la sents parlar és una dona moderna. 

 

 OI000071OI000072

 

La nena que volia dibuixar és una reproducció d'una llibreta de la Roser que parla dels germans, dels avis, dels pares, dels estius a Sant Joan de Mediona i a Sant Feliu de Guíxols, d'alguna malifeta, de la grisor de l'escola franquista, de les amigues (molt fan de les DOENGGG... la verdad no teme ni ofende), dels grisos, dels primers biquinis, d'Horta... un testimoni molt necessari per entendre una generació de dones i com van ser educades. 

Gràcies Roser!

*El llibre va acompanyat d'un petit desplegable de la processó de Corpus a Horta als anys 50 que és una filigrana.

Editat per Angle editorial

Fer 11 anys amb Paradisos oceànics i la Bertrana

Dissabte 17 de febrer de 2018

 

 OI000050

 

Anit va ser una vetllada màgica. Només tinc paraules d'agraïment. Hem fet comunitat al voltant de la llibreria i ahir ho vau demostrar una vegada més. A vegades, m'envaeix la sensació de no poder més, m'espanta perdre la passió d'encomanar el que sento per la literatura, a vegades defalleixo, però saber que hi sou, que ompliu la llibreria, veure com us brillen els ulls m'esperona, molt! 

No és en va que la Iolanda Batallé decidís recuperar una figura clau en la literatura i en el feminisme del país com l'Aurora Bertrana tampoc ho és que jo l'escollís ahir per celebrar els 11 anys de la llibreria. Descobreixo Aurora Bertrana ja fa uns quants anys arran de la meva militància política, quan vull saber quines dones han militat en el mateix partit per llegir-les i sentir-les. Vaig caure rendida a la figura de Bertrana, fundadora d'un grup de jazz, viatgera incansable, defensora de les minories ètniques, músic, escriptora, lliure pensadora... tot un referent que havia gairebé desaparegut de les llibreries i que ara torna amb força. 

En aquesta tasca de descobrir-la, Iolanda Batallé va topar amb una edició antiga dels Paradisos oceànics en castellà, quan acarava l'edició catalana i la castellana descobreix que en aquesta última hi ha 8 capítols més que a la catalana no hi són. Decideix traduir-los i encarrega la feina a la Jenn Díaz que descobreix i s'enamora de la Bertana a mesura que la va traduint. Bertrana filla d'escriptor català però educada en castellà que tria el català per convicció sense renunciar a la llengua materna, molts paral·lelismes amb Jenn Díaz que un dia també decideix escriure en català. Bertrana es presenta a les llistes del Congrés de Diputats als anys 30, Jenn Díaz ho fa al 2017. Hi ha moments, situacions històriques que et fan decidir a mirar el món o a intentar posar-hi el teu gra de sorra per canviar-lo. Fa 11 anys que em miro el món des de L'Espolsada, una finestra que m'ha regalat instants únics que només es poden explicar si els vius. Ahir el vespre en va ser un, tenir la Jenn a prop parlar de l'impacte de traduir la Bertrana al català i mirar la Iolanda com viu i s'apassiona pel que fa, sentir-la explicar el seu projecte Rata. Viatjar a la Polinèsia de la mà de Bertrana, descobrir com viu la població autòctona gràcies a la mirada no de turista, sentir els colors i les olors de les illes del paradís. Aurora Bertrana és una dona del segle XX, pionera en molts aspectes encara ara en ple segle XXI.

 

OI000049

 La foto de l'Aurora Betrana és una reproduccióp procedent del Fons Bertrana de la Universitat de Girona

El vespre d'ahir va ser literari, però també va ser de compromís amb la llengua i literatura catalanes. Aquest any del 10è aniversari ha estat intens i combatiu, ens hem trobat a la llibreria, als carrers i a les places. Ha calgut tornar a defensar la paraula, el dret a pensar, dissentir i tenir ideologia. Quan la llibreria era buida em mirava una foto de l'Aurora Bertrana amb un ram de tulipes grogues darrere i pensava la Bertrana avui hauria estat molt contenta.

Un agraïment etern a totes vosaltres dones incansables.  

Editat per Rata books

Hôzuki, la librería de Mitsuko

Dissabte, 10 de febrer de 2018

 

 

Mitsuko

 

La Mitsuko té una llibreria de vell de filosofia i pensament, viu al pis de sobre la botiga amb la seva mare i en Tarô, el seu fill sordmut de 7 anys. En Tarô és un nen molt tímid, li agrada dibuixar i jugar amb la seva col·lecció d'animals mentre l'àvia fa punts de llibre amb flors premsades i cuina. 

La Mitsuko cada divendres al vespre desapareix, fa de cambrera en un bar de noies de companyia de categoria, amb els diners s'assegura la viabilitat de la llibreria i poder xerrar distesament amb els intel·lectuals que entren a buscar-hi llibres i una bona conversa. El dissabte torna carregada de capses de llibres.

Un dia, una senyora molt elegant entra amb la seva filla de 4 anys, Hanako, buscant uns llibres de filosofia pel seu marit, un diplomàtic a qui estan a punt de destinar a Alemanya. En Tarô i la Tanako estableixen una connexió molt forta davant la sorpresa de la Mitsuko i a aquesta no li queda més remei que acceptar de tornar-se a veure un altre dia. Mitsuko veu com el seu ordre familiar trontolla, el secret més ben guardat està a punt de descobrir-se. Hôzuki és el nom d'una flor que fa com una campaneta que amaga un fruit talment com el secret de la Mitsuko, la protagonista d'aquesta novel·la delicada com la neu que cau a tothora.

Aki Shimazaki va néixer al Japó però viu al Quebec i escriu en francès, tot i així el seu llibre és molt japonès, ple de simbolisme i de detalls. Un homenatge a la natura, les estacions, la neu i alhora un cant als vincles familiars, la filiació i l'amor incondicional. Escrit amb frases breus és d'una delicadesa que abraça. Un llibre que ens qüestiona temes importants com la maternitat, l'avortament, però ho fa sense jutjar simplement desplega les idees perquè ens posem a la pell de les protagonistes.

"-Mitsuko, ¿sabes cuál es el fin de las religiones? Liberar del dolor de la vida y la muerte. El budismo no es una excepción. En lo que se diferencia de otras religiones es en que los budistas tratan de alcanzar el despertar por sí mismos, mientras que los monoteístas cuentan con su dios para llegar al paraíso.

-Entonces, ¿cuál es el fin de la filosofía?

-Preguntarse cómo vivir hasta la muerte, por qué hemos nacido en este mundo, sobre todo comprender qué significa el mundo."

Un llibre ideal per aquests dies de fred per llegir abrigat, l'eco dels pensaments us durarà dies. Per reflexionar-hi!

Traduït per Íñigo Jáuregui

Edita Nórdica libros 

El risc més gran

Dissabte, 3 de febrer de 2018

 

 

 Riscinterior

 

Era a principi de setembre a la cuina de casa la Laura, recordo la imatge com si fos ara, la Laura rentava musclos per tirar-los a l'arròs i jo parava taula. Parlàvem de com havien anat les vacances, dels llibres que havíem llegit, per allà a sobre hi havia La vida a qualsevol preu i La ciutat i la casa, llibres de poesia...  com qui no vol la cosa, la Laura es va girar i em va dir: Fe, saps que he escrit una novel·la? Saps que me la publiquen? Emoció continguda, respecte, alegria i alhora aquell neguit intern de i si no m'agrada... Hem tingut uns mesos prou convulsos que amb la Laura ens han dut a parlar de moltes altres coses i gens de la novel·la, quan de cop arriba el butlletí de novetats de l'editorial i hi veig imprès El risc més gran de Laura Pinyol. 

La Júlia té trenta-quatre anys, dos fills i una nova vida a Prat del Comte, a la Terra Alta. Enrere deixa un marit desaparegut a Ginebra i tota una vida a la ciutat que l'ha vist néixer. Decidida arriba a Prat del Comte per respirar i sortir del desgavell personal en què es troba. Com a eix principal la Júlia serveix d'excusa per anar a coneixent la resta de personatges el pare, la mare, el germà, la Tona, en Marc, en Roger, l'Esteve, en Jordi, persones clau per a la Júlia que anirem descobrint a mesura que ella va desgranant la seva vida. La novel·la es divideix en 25 capítols i un epíleg narrats des de Prat del Comte amb viatges al passat que construeixen el relat present. I així, la Júlia explica el divorci dels pares, els viatges pel món amb en Roger, les anècdotes amb la Tona, el naixement del seu germà, la malaltia de la mare, quan s'enamora de l'Esteve, el naixement del Jan i d'en Pere:

"Els seus fills. Aquesta maternitat que, a vegades, pensava que no havia demanat. O no havia demanat tan aviat. O no havia tingut temps de decidir si la volia. Que sovint la feia sentir presonera, aquella decisió. Tinc trenta-quatre anys, dos fills, un marit absent, una vida al davant."

El risc més gran és una novel·la de personatges, íntima, de pèrdues, de solitud, d'incomunicació, de famílies sobrevingudes i és alhora una novel·la de segones oportunitats, de renéixer i un homenatge a la gent que estima sense concessions, disposada a fer el que calgui quan els necessites. Hi ha pèrdua, dolor, amor i temes molt vigents. Una novel·la sobre la vida i les decisions que prenem, la por que ens paralitza i sovint no ens deixa fer el que voldríem sota la pell de la Júlia, una protagonista que es fa estimar, plena de matisos i tot un seguit de personatges secundaris que es fan imprescindibles. Parlem d'una novel·la que et sap greu acabar, que juga amb el paisatge com un personatge més, un territori que se't fica dins i que voldries trepitjar. 

Laura tenim un brindis pendent per moltes coses però ara cal afegir-hi la novel·la. Enhorabona perquè has escrit una primera novel·la molt bona, de les que no en voldria sortir i de personatges que m'agradaria saber com els va la vida. 

*Si us va agradar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols i Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals aquest no us decebrà.

Editada per Amsterdam llibres 

Magda

Dissabte, 27 de gener de 2018

 

Magda

 

Magda és una novel·la breu, intensa, colpidora i valenta que es llegeix d'una glopada i et deixa sense alè. Ziervogel fa un exercici literari arriscat perquè ficciona la vida de Magda Goebbels, casada amb el ministre de propaganda de Hitler. Una dona que va preferir assassinar els seus sis fills abans de deixar-los créixer en una societat sense el Führer. Què va dur el matrimoni a fer-ho és una resposta que no sabrem mai, però Meike Ziervogel intenta amb aquest relat apropar-nos a la figura de Magda.

Magda és filla il·legítima d'una minyona que ni la vol ni l'estima, l'envia en una escola convent on creixerà sota una rigidesa extrema i aprendrà a sobreviure per no patir els abusos cap als més indefensos. Magda forja una personalitat que la caracteritzarà, l'ambició, les ànsies de poder la perseguiran en els seus matrimonis i aspiracions, per això quan coneix Joseph Goebbels veu acomplert el somni. Magda abraça amb fervor el nacionalsocialisme com un credo, oblida el passat, el fill que té amb el primer marit i se centra en representar el model de família del règim, no en va és considerada la primera dama.

Ziervogel retrata la psicologia de Magda i dota la novel·la de diferents veus que ens apropen a la protagonista. La veu pròpia per descriure els pitjors moments d'infantesa, joventut i un dels millors capítols quan imagina com hauria sigut viure a Alemanya sense Hitler; la de la mare de Magda que passa de veure la filla perduda en les nits berlineses a adorar amb fervor i convicció Hitler i per últim, la veu de la filla gran, Helga, que gosa discrepar en veu alta de les conviccions familiars i escriu un diari en què narra el final de la guerra i la caiguda de Hitler. En poc més de 100 pàgines Meike Ziervogel se centra en la figura de Magda fent un perfil psicològic d'una dona controvertida, forjada a si mateixa. Ens destapa el vessant més humà d'un monstre fora de casa, que responia al credo del nazisme, capaç de justificar les atrocitats més grans i ser una gran mare dins de casa. Una lectura que incomoda, d'aquells llibres que no oblides i que ressonen durant dies. Un altre encert de la recent nascuda Les hores.  

"El pare i la mare volen protegir-nos; no ens volen pas fer mal. Som els seus fills. Sou el més preuat que tinc, ens va dir la mare. La mare té el cor d'or. Amb quin orgull solia presumir de nosaltres! La Mare de la Nació, Mare de la Nació alemanya! Estava tan orgullosa de nosaltres, encara ho està. Ningú no ens pot fer mal; ella no ho permetria. Sempre ha estat molt protectora amb nosaltres. M'hauria encantat seguir anant a escola, però ella va pensar que era millor que els professors vinguessin a Schwanenwerder. Va dir que era més segur."

Traduït per Dídac Gurguí

Edita Les hores 

Cartes a Mahalta / Nochera

Dissabte, 20 de gener de 2018

En aquesta setmana de gener que ja queda lluny de la febre de les rebaixes, de les festes de nadal, a les llibreries es produeix un silenci que durarà uns mesos. Tothom que és al capdavant d'una llibreria sap com costa convocar la gent, programar actes i ser capaç de convèncer algú perquè vingui, s'assegui i gaudeixi. El calendari ha volgut que hagin coincidit dues cites literàries i artístiques, molt diferents i alhora molt semblants, un fil invisible les uneix, l'art com a forma de viure la vida i sobretot com a instint de supervivència.

 

Maria

 

Dijous al club de lectura, vam tenir el privilegi de comptar amb la Maria Bohigas, editora de Club editor. Néta de Joan Sales, ha viscut l'edició de llibres de ben petita, els ha mamat i ara, quan ha decidit prendre les regnes de l'editorial (ja fa uns anys), tradueix en passió i qualitat allò que fa. Així doncs, si Joan Sales va preservar la poesia de Màrius Torres i fou el primer en editar-la, ella s'ha encarregat que puguin veure la llum les cartes entre Màrius Torres i Mercè Figueras, Cartes a Mahalta, escrites al sanatori de Puig d'Olena. La Mercè i en Màrius estan malalts de tuberculosi, no arriben a la trentena, es coneixen en una sessió de cinema i allà neix l'epistolari més sincer, divertit, rampellut, savi, literari i d'amor que mai hàgiu imaginat. Les cartes, que s'enviaven gràcies a la complicitat d'una infermera, són testimoni d'una època essencial del nostre país. Són cartes riques en el llenguatge, en l'estima per les arts, la literatura, la música, la dansa... i d'un gran respecte per la natura. Màrius amb tota la família a l'exili viu reclòs al sanatori protegit per la propietària i per un estol d'amics que no el deixaran fins al seu últim alè. És gràcies a ells i a la seva feina de copistes que ara podem llegir la seva obra i estimar-la. La gran descoberta és l'escriptura de la Mercè que redacta unes cartes excelses, la Mercè va sobreviure a la tuberculosi però ja no va tornar a escriure. 

Vaig demanar a la gent del club que triés una carta o fragment, que el transcrivís i el posés en un sobre. Volia sentir-los llegir les cartes en veu alta, l'efecte va ser preciós. Ens sentim deutors dels nostres poetes i dijous els vam fer un homenatge perquè és la manera que segueixin vius. 

 

P1190036

 

Encara amb les Cartes a Mahalta al cap ahir vam acollir el projecte artístic de Nochera liderat per l'artista Jordi Pagès i el poeta David Caño nascut del poemari Nictàlgia, aquell no voler marxar de la nit i haver de desprendre't del que t'hi enganxa i que a vegades fa mal. La presentació va anar a càrrec de Pruden Panadès, us recomano vivament el seu article Esquarterar la nit mentre escolteu el cd inclòs dins el poemari Nictàlgia tan ben editat per Edicions Terrícola. Llegiu Caño però si teniu ocasió sentiu-lo recitar, viure i dir la poesia. Una poesia que en veu alta agafa una volada que omple la nit. Nochera és una capsa d'artista numerada i que traspua art en totes les seves formes.

 

David

 

Si sou afortunats, com ho vam ser nosaltres divendres al vespre (mireu que us vaig avisar) i podeu sentir-la dita per en David Caño, cantada per Ivette Nadal, una de les veus del cd, sentireu com s'atura el brogit, com la ment es relaxa i es deixa endur per la paraula. Parlem de divendres al vespre, en una llibreria petita de poble, on tothom hi té cabuda i la poesia omple l'espai, on la literatura és una manera d'anar per la vida i la llibertat hi troba el punt de partida.

 

P1190055

La Ivette Nadal acaba de treure un poemari escrit quan va compondre Tornar a mare, un cant a reivindicar la vida, a ser-hi i a lluitar com diu en un vers: La felicitat no pesa, alimenta.

Ahir també vam poder escoltar alguns poemes d'Arbres, mars i desconcerts. Un plaer pels sentits, gràcies a tothom que va venir, als qui ho vau fer possible, a en Jordi Pagès per les seves caminades des de Granollers fins a l'Espolsada, a Elles, i ahir en especial a la Paula i la Maria, dues lectores de 17 anys a qui he vist créixer entre llibres.  

Cançó de la plana

Dissabte, 13 de gener de 2018

 

cancoplana

 

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

 

La mort i la primavera

Dissabte, 30 de desembre de 2017

 

Lamortilaprimavera

 

L'any 2008 es commemorava el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, aprofitant l'efemèride vaig decidir-me a llegir La mort i la primavera. Deu any després, teniu la sort immensa de poder-la llegir en una nova edició impecable, amb epíleg i revisió d'Arnau Pons. Fa deu anys vaig escriure: és una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum sota la supervisió de Núria Folch, malgrat ella encara hi treballava, revisava, reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom. Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes. 

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure. Una denúncia d'allò establert, de les convencions socials i la moral. És una obra cabdal, Rodoreda passa molts anys sola a l'exili, llegeix i llegeix els grans autors i pensadors europeus que la inspiren en les seves novel·les menys compreses a casa nostra que són alhora les més ambicioses. 

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

No va ser un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint-la i parlant dels seus llibres. Feu-vos un favor regaleu-vos-la, regaleu-la. Enhorabona i gràcies Club editor per posar-la a mans dels lectors. 

Publicada pel Club Editor en català