L'aquari

Dissabte, 21 de gener de 2017

En mica en mica anem reprenent la normalitat després de l'esgotadora campanya de Nadal. Ja fa dies que anem fent la il·lustració de la setmana a les xarxes i avui, més tard del que voldríem, recuperem el llibre de la setmana. Que algú torni a publicar David Vann en català és una bona notícia, Aniol Rafel, una vegada més ha apostat per un text valent, punyent i que per primera vegada, en la prosa de Vann, deixa lloc a l'esperança. 

La Caitlin és una nena de 12 anys que viu amb la seva mare en un suburbi de Seattle, cada dia quan surt de l'escola es tanca unes hores a l'aquari mentre la mare torna de la feina i la recull. La Caitlin és una enamorada dels peixos, mirar la immensitat dels tancs d'aigua i els peixos que hi neden l'allibera d'un món massa trist per una nena de la seva edat. La mare deixa la pell al port per tirar endavant i arribar a final de mes, però mai sembla feliç, sovint descarrega el seu mal humor amb la Caitlin. En aquest univers submarí la Caitlin sembla trobar la calidesa que li manca, veu en els peixos la part més humana que no percep en el seu entorn ni a casa ni a l'escola, tret de la descoberta que fa amb la seva millor amiga. En les visites a l'aquari acaba coneixent un senyor gran amb qui compartir la passió pels peixos, algú que sembla estimar-la, que l'abraça i li dóna conversa. Aquest senyor acaba desencadenant focs artificials quan ho explica a casa i la mare descobreix qui és. Aquí esclata la prosa de Vann, incisiva, brutal i esgarrifosa. De sobte, descobrim un passat que fa molt mal i sabem per què la mare viu amb aquella angoixa permanent. 

"El dolor només et dóna una opció, Sheri. N'has de sortir corrents. Has de procurar escapar-ne. No tens altre remei, perquè és la cosa més espantosa que hi ha. La gent es queixa del dolor emocional o psicològic, però no són res en comparació amb l'agonia física pura i dura. Et cargoles i fas mil voltes fins que et trenques a trossos."

Vann gosa narrar com pocs autors la capacitat que tenim de fer mal a aquells que més estimem, segurament el suïcidi del pare quan ell era un jove adolescent i la sensació d'haver-li fallat l'ha portat a escriure sobre la família, els llaços, els vincles, el perdó i la capacitat de superar-nos. Tal com diu Jordi Puntí en el pròleg del llibre: "Aquesta és la vida dins l'aquari, però el lector s'adona que la novel·la també demana una lectura a l'inrevés: les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un costat salvatge que al final sempre acaba sobreeixint. Els taurons oloren la sang, a mar obert."

La natura és un dels protagonistes de la seva obra com a contrapunt a la maldat, la natura que ens permet evadir-nos, respirar fons i relaxar-nos. I així, com en la resta de novel·les, Vann desgrana les cares del dolor, de la família, dels vincles i de les conseqüències de les accions dels adults en els infants que els envolten. Vann analitza l'odi i l'amor posant els personatges en situacions límits que mostren la fragilitat de l'espècie humana. Per a mi i per primera vegada, a diferència de la resta de novel·les, hi veig llum i esperança fruit, segurament, de la reconciliació de l'autor amb la seva mare, i de l'exercici de no autoexigir-se tant i perdonar-se. Una sacsejada pels sentits i les emocions amb una prosa continguda, gens florida però efectiva i incisiva. 

Traduïda per Yannick Garica, impecable! 

Amb pròleg de Jordi Puntí a l'edició en català.

Editada per Edicions del Periscopi i Literatura Random House, en castellà.


Patria

Ja fa uns dies que he acabat la lectura de Patria, l'he deixada reposar per poder pair-la i ser capaç de copsar tots els matisos que amaga. Penso en la Bittori, en les flors sobre la tomba del Txato mentre plou a bots i barrals, en el seu fill fent de metge en qualsevol racó de món i en la Nerea... penso en la conversa pendent amb el Txato abans que els trets se l'emportessin, plou i fa fred. Penso en la Miren i en el bonàs del Joxian, atemorit per la dona, i paralitzat pel que la vida ha reservat als fills.

Aramburu ha escrit la història d'un país a partir de dues famílies, els matrimonis són amics de tota la vida, ells van en bici i juguen al mus i elles comparteixen les fatigues domèstiques i van a berenar un dia a la setmana a Donosti. Som en una època en què la crisi econòmica fa estralls en una societat molt conservadora, on ningú gosa dir massa res en veu alta per por al que diran i on una generació de joves sense massa esperança abracen una causa ideològica que perd el nord per convertir-se en lluita armada contra un Estat que contraataca i no entén res. 

La història comença el dia que ETA decideix abandonar les armes, la Bittori a qui la banda va assassinar el marit, vol tornar al poble on va néixer i d'on la van fer fora a base d'amenaces, pintades a les parets i a trets. A partir d'aquí Aramburu es posa a la pell dels personatges de dues famílies que representen el ventall ideològic del país i ens explica trenta anys de la història d'Euskadi, de la lluita armada, de la inoperància de l'Estat, de la lluita ideològica per l'autodeterminació que acaba convertida en una guerra, en un silenci, en tota una generació de joves sense feina que abracen la causa, perden vida i joventut a les presons sinó acaben morts i tota una societat trencada pel dolor dels atemptats i assassinats. Aramburu ha escrit una novel·lassa, sense emetre judicis de valors ni posicionar-se, ens explica la mort del Txato des de tots els punts de vista possibles, posant-se a la pell de víctimes i botxins, desgrana com en una època de crisi els joves formen part d'una generació que poden ser el blanc perfecte per la radicalització de les idees. Aquesta és la història d'Euskadi i d'Espanya, una història molt local però el fons del conflicte armat és tan universal que mentre llegia no podia para de pensar en tants conflictes i en tantes radicalitzacions que vivim de prop. Aramburu de manera molt valenta narra sense tabús el conflicte d'una societat conservadora, on les dones manen, ells juguen al mus i van en bici i els joves es troben amb les cuadrillas. El narrador només explica però ni jutja ni es posiciona sinó que deixa a mans del lector ser capaç de posar-se a la pell de la mare d'un assassí, però també saber què sent la vídua i els fills d'una persona assassinada a sang freda. El conflicte viscut des de dins i des de tots els primes possibles.

Aramburu ha escrit per a mi un dels llibres d'aquest 2016 sense cap mena de dubte, un llibre valent i necessari. Escrit en molts capítols breus, tots amb un títol, fa que no puguis deixar-lo i alhora que visquis la mateixa història des d'una mirada diferent, vas engolint, descobrint i no voldries que s'acabés perquè ja formes part de la vida dels seus personatges. Imprescindible, paraula de llibretera. Visca la ficció que ens regala novel·les com aquesta i ens ensenya retalls de vida. Si feu clic aquí podeu veure un vídeo amb l'autor que val molt la pena.

Edita Tusquets editores 

Nit de traductors

Dissabte, 26 de novembre de 2016

Si hi ha algú capaç de parlar amb convicció, força i passió de la feina, aquests són els traductors. Si a més parlen dels llibres que han traduït i que han estimat aleshores arriba el d'ahir a la nit. Més de dues hores parlant de literatura, ofici, arrancant somriures, preguntes i despertant curiositats. Ja fa unes mesos que vaig plantejar-me que els traductors havien de tenir un vespre només per ells. A la llibreria sempre hi han tingut cabuda, els he convidat i he mirat de comentar, explicar i reivindicar l'ofici tant com he pogut, però tocava que fossin ells els protagonistes. Els vaig demanar que triessin dos llibres dels molts que han traduït, vam descartar llibres que a la llibreria ja havien tingut un protagonisme per fer arqueologia i desenterrar petites joies que potser no han tingut el reconeixement merescut. 

 PB251031

L'ofici de traductor és solitari, invisible i no sempre reconegut. Els traductors demanen el reconeixement que els pertoca en tant que autors de la traducció i per això caldrien certes pràctiques de bon ús com que el seu nom aparegués a la coberta dels llibres; que se'ls tingués en compte quan ve l'autor del llibre a fer promoció i que no hagin d'anar d'incògnit a demanar una dedicatòria; que se'ls pagués un sou digne que els permeti traduir bé, ràpid però no amb presses i si jo fos dels editors me'ls enduria de gira i els pagaria un sopar, perquè si ahir haguessin sentit en Jordi, l'Anna, la Marta i l'Albert parlant de Richard Yates, Siri Hustvedt, John Williams, Joseph Conrad, Marcello Fois, Virgilio Giotti, Elizabeth Smart i Alfred Hayes haurien viscut la màgia de quan algú parla de l'ofici des de l'ànima. 

PB251083

D'ells vam saber que per una frase l'Anna va llegir Mentre agonitzo de Faulkner per saber si entenia i podia transmetre el que Marcello Fois volia, que la Marta es va fer un tip de reinterpretar els salms o que en Jordi s'ha tornat un expert en descriure obres d'art que no existeixen. L'Albert va haver de veure que algú li corregia la paraula bestia (tia àvia) per bèstia i que aquell maleït accent canviava el sentit de tot un llibre. També vam descobrir que hi ha llibres petits que no els surten a compte perquè són llibres parany que requereixen moltes hores però que després la sensació és immensa quan han aconseguit desxifrar l'autor i fer que en català soni natural. En canvi hi ha llibres extensos que són un pim pam, que els permet  gaudir del que fan encara que no sigui alta literatura i vam descobrir que el pitjor que els pot passar és traduir un llibre que no els agradi i que a més estigui mal escrit perquè aleshores han de fer un exercici de contenció per no reescriure el llibre, fins al punt que algú va confessar haver signat traduccions amb pseudònim. Traduint s'aprèn molt i hi ha autors que et porten a descobrir autors. I el més important, els traductors no tradueixen en pijama!

Em quedo amb quatre frases que resumeixen molt bé el que ahir ens van explicar.

"Traduir és un gronxador entre el patiment per entendre bé què ha volgut fer l'autor i buscar com substituir-ho." Anna Casassas

"Per a mi traduir és un exercici de contenció i de creativitat, la feina més difícil i gratificant que he fet i faré mai." Albert Torrescasana

"Traduir és cuinar un plat estranger amb ingredients de la terra." Marta Pera Cucurell

"Traduir és provar de reconèixer-se en l'altre dins del misteri de la literatura." Jordi Martín Lloret

Una literatura és gran no només per la producció pròpia sinó per tenir la millor literatura universal traduïda en aquest cas al català, amb el planter de traductors que tenim això està garantit, ara ens cal com a societat estar a l'alçada. Saber que quan comprem un llibre ben traduït ajudem a mantenir un ecosistema molt precari. Des de la llibreria ahir vam sembrar una llavor més, esperem que doni fruits. Demano als que vau venir que feu d'altaveu del que vau sentir. Llegiu llibres i regaleu-vos moments (ahir vam viatjar des de Sardenya, a Nova York, als mars del sur, a Trieste, Califòrnia i a la natura en estat pur de l'Amèrica profunda) simplement màgic, però perquè tot això tingui sentit compreu i regaleu llibres!

Moltes gràcies a tothom que va venir, a les fades de la llibreria per tot i més i a vosaltres quatre! Visca la literatura! 

Basat en una història real

Dissabte, 19 de novembre de 2016

El desembre de l'any passat passejant per una llibreria preciosa d'Aix-en-Provence a la taula de novetats hi havia una pila de llibres que em cridaven l'atenció, de sobte els ulls es van aturar en veure Delphine de Vigan. Llibre nou i jo sense saber-ho... anys enrere havia tingut la mateixa sensació en una altra llibreria de la Provença, a Apt, amb Res no s'oposa a la nit... començo a pensar que la meva relació amb de Vigan passa per la Provença, de fet, els llibres i la vida com deia la Roig són indestriables. Entre altres joies, D'après una histoire vraie va venir cap a casa i ha estat reposant mesos per altres lectures i una mica per la por... la por que no estigués a l'alçada del Res no s'oposa a la nit, un dels meus llibres de capçalera. 

"Escric avui aquella escena, amb tot el que conté de fatiga i desbordament, perquè quasi tinc la certesa que, si no s’hagués produït, no hauria conegut la L. La L. no hauria trobat en mi un terreny tan fràgil, tan mal·leable, tan trencadís."

El llibre arrenca precisament amb una autora, que es diu Delphine de Vigan, que després d'haver escrit un llibre de gran ressò en què ficciona la vida de la família i ret homenatge a la mare, es bloqueja. És incapaç d'escriure una sola línia, un correu... després de la promoció del llibre queda tan exhausta i sense res a dir que no pot escriure ni tan sols el nom. Un vespre decideix sortir i en una festa coneix L, una  dona misteriosa i seductora que escriu biografies de gent coneguda. L s'hi acosta amb actitud amical, però en mica en mica se la va fent seva, la va aïllant del món, de la parella, dels fills... i li treu del cap la idea de novel·la que li balla perquè torni a fer una novel·la autobiogràfica, fins al punt que li suplanta la personalitat. 

S'ha de ser una gran autora per haver escrit Res no s'oposa a la nit i després parir Basat en una història real, un thriller psicològic que li serveix per qüestionar-se on són els límits de la novel·la; quina és la relació entre realitat i ficció. Si a Res no s'oposa a la nit, de Vigan recrea la història de la família i de la malaltia de la mare per entendre el dolor que li produeixen alguns fets en la seva vida, i exposa al món els secrets d'una família des del seu record construït a partir de la memòria, a Basat en una història real ens fa saltar a l'altra banda del mirall per fer-nos qüestionar per què és tan important per al lector saber si allò que se'ns explica és real o no. De Vigan en una entrevista que li fa Anna Guitart (no us la perdeu) reivindica la necessitat de ficció per entendre la vida, sembla que a mesura que ens fem grans anem perdent aquesta capacitat d'emocionar-nos per allò que no és real i de Vigan fa una feina per tensionar-nos, per agafar-nos al llibre i passar por, no en va, a l'encapçalament dels capítols hi ha tot de cites de Stephen King. Als que heu llegit Misery o n'heu vist la pel·lícula, sabeu de quina por parlem. De Vigan crea un ambient que sacseja el confort del lector, constantment juga amb la teva ment perquè no sàpigues què hi ha de cert, de real, en allò que escriu i que acabes la novel·la sense saber si L realment ha existit o és fruit de la ment. Un gran exercici literari per tots els amants de l'escriptura.

Traduïda per Oriol Sánchez Vaqué al català, publica edicions 62

Traduïda per Javier Albiñana al castellà, publica Anagrama 

Americanah

Dissabte, 5 de novembre de 2016

Ara fa onze anys vaig trepitjar Etiòpia per primera vegada, la sensació d'arribar de nit a Addis Abbeba i ser de les poques persones blanques de la ciutat incomoda. Dies després, al sud del país en una zona de tribus nòmades, la sensació de baixar del cotxe i ser envoltada per tot de dones que es reien de la meva pell, dels ulls i de les pigues és un exercici que tots hauríem de viure. Ser l'altre per unes hores, per uns dies, ser l'observat, el tocat, l'estrany és necessari per copsar o intentar entendre què sent una persona que ho deixa tot per començar de nou en un lloc radicalment diferent al del seu origen, amb la diferència que jo vaig poder triar quan volia tornar a casa. Us explico tot això perquè Americanah és una novel·la sobre la raça, la presa de consciència de ser diferent i la frustració de descobrir que el color de la pell és un handicap per ser part d'una societat.

Ifemelu i Obizne són dos adolescents, enamorats, nigerians que volen fugir de la dictadura militar del seu país i de l'escàs futur que espera a dues ments brillants. Ifemelu té l'oportunitat d'anar a Brooklyn a estudiar perquè hi té un tia i Obizne, seduït per la literatura occidental, vol afegir-s'hi més endavant, aquest era el seu somni. La realitat és ben diferent de la imaginada. Ifemelu malgrat tenir un expedient acadèmic brillant pren consciència de la negritud i experimenta el significat de no pertànyer a la majoria. Viure una relació en la distància i encara més quan està del tot deprimida fa que es vagi desvinculant de casa, del seu país. Els atemptats de l'11S fan que Obizne no pugui viatjar als Estats Units i prova sort a Londres on esdevindrà un sense papers a la cerca d'una feina digna i del número de la seguretat social. No serà fins dues dècades més tard que es retrobaran després d'un periple vital complicat. 

La novel·la comença a la perruqueria on Ifemelu es fa trenes per tornar a casa, Nigèria, Adichie utilitza el cabell afro com a metàfora de vida d'aquests dos joves. Descobrir, acceptar i sentir-te'n orgullós, un procés amb el cabell duríssim perquè no és una qüestió estètica sinó identitària. Ifemelu malgrat l'èxit professional, les relacions amb persones blanques té una necessitat imperiosa de parlar de la seva pell i així és com crea un blog on escriu sobre la negritud. Mai a Nigèria s'havia qüestionat el color de la pell, però al arribar als Estats Units pren consciència de com n'és d'important el color a l'hora de trobar feina, parella... ser negre resta, no suma (brutal el dia que explica que entra a un centre d'estètica per depilar-se les celles i li diuen que no depilen dones amb el cabell arrissat). Obizne no té gaire més sort a Londres i acaba repatriat a Nigèria amb l'ànima feta bocins. El blog comença a tenir seguidors que la conviden a fer conferències, rep donatius... Ifemelu transforma la seva ràbia en paraules que acaben arribant a molta gent, escriu un blog planer però amb molt contingut intel·lectual i també empíric, Ifemelu no teoritza sobra la raça sinó que l'explica: "La única razón por la que dices que la raza no fue causa de conflictos es porque desearías que no lo hubiera sido. Es lo que deseamos todos. Pero es mentira. Yo vengo de un país donde la raza no era motivo de conflicto; no pensaba en mí como negra, y me convertí en negra precisamente cuando llegué a los Estados Unidos. Cuando eres negro en Estados Unidos y te enamoras de una persona blanca, la raza no importa mientras estáis los dos juntos y a solas, porqué estáis únicamente vosotros y vuestro amor. Pero en cuanto salís a la calle, la raza sí importa."

Al cap dels anys Ifemelu es retroba amb Obizne que és un home casat i amb una filla a qui les coses no van del tot malament. Ifemelu té un nus a l'estómac per com es va portar anys enrere, quan va desaparèixer plena de dolor i tristesa. L'Obizne es pregunta si Ifemelu serà una nigeriana americanitzada i esnob (una americanah). Nigèria estrena democràcia i ells aprenen a estimar de nou el seu país. La novel·la d'Adichie és creïble perquè ella adora ser nigeriana, té la sort de poder-se formar a l'estranger sense renunciar al seu país, ni a les tradicions, tot i que també és molt crítica amb les coses que cal canviar de Nigèria. Adichie explica molt bé el concepte que Àfrica no és un país sinó un continent, no és un tot sinó un conjunt de països, paisatges, ètnies, costums, llengües... Americanah no deixa de buscar ponts de diàleg, és una mà estesa entre cultures i una crítica al racisme econòmic, al poder corromput, a les desigualtats de classe i de gènere. 

Americanah és una obra de ficció que remou, t'emociona, és ambiciosa perquè no parla des del ressentiment sinó que denuncia veritats com a punys amb sentit de l'humor però també amb dolor. Adichie és una veu literària important, que trenca prejudicis i tòpics, i és alhora una veu necessària per construir no només ponts de ficció sinó reals. Americanah és una finestra i alhora un mirall que no emet judicis de valors sinó que dóna les eines perquè des de la ficció prenguem consciència d'allò que ens passa desapercebut o que creiem resolt.

Si us va seduir Dinaw Mengestu, Taiye Selassi i admireu Toni Morrison i Maya Angelou, aquest és el vostre llibre.

Traduïda per Carlos Milla Soler

Edita Literatura Random House

 

 

Argelagues

Dissabte, 29 d'octubre de 2016

Els llibres et commouen per moltes raons, per les històries, la veu narrativa, l'estructura, l'estil, fins i tot per la coberta o pel llenguatge, Argelagues m'ha robat el cor per la llengua viva, oral i rica. Sovint diem que en literatura ja està tot explicat, els temes universals són els mateixos però el que marca la diferència és com s'explica i aquí la Gemma Ruiz ha fet una gran feina. Deuen ser les hores de teatre, de sentir recitar, declamar textos que l'han dut a escriure una novel·la oral, com si sentissis parlar els personatges, com si els veiessis actuar. Corria un risc que tot això se li pogués escapar de les mans i tanmateix, el que neix com uns apunts periodístics es transforma en una novel·lassa, dedicada a la seva besàvia Remei.

La contracoberta ens explica que les argelagues són uns arbustos modestos però que punxen i la Gemma les ha triat per retre homenatge a una generació de dones que malgrat les punxes del temps van lluitar per tirar endavant, que van sobreviure una guerra a la rereguarda domèstica i que amb 14 anys passaven hores entre telers, perdent dits i patint humiliacions diverses. Ruiz ha volgut homenetjar les dones de la seva família que els toca viure en un entorn totalment hostil en què només són vistes com a cossos reproductors i a qui ningú els demana l'opinió per res, ni tan sols per saber amb qui volen compartir la vida. L'acció arrenca en una masia de Castellterçol per acabar a la Manchester catalana, Sabadell. El teló de fons la guerra, la desfeta, els somnis esvaïts, la fam, la immigració del sud i sobretot la vida, perquè malgrat la guerra, la vida s'entossudeix a continuar i a oferir les batalles domèstiques on les dones són les protagonistes.  

Argelagues

Argelagues és la història de la Remei, nascuda en una masia de Castellterçol a qui de ben joveneta envien a servir en una casa, una boca menys per alimentar. La Remei és una dona amb caràcter, gens formada intel·lectualment però amb un clar esperit de lluita que se les empesca per sobreviure en un Sabadell de cel gris pel fum escopit per les fàbriques tèxtils que canvien el perfil de la ciutat. A Sabadell coneixerà en Martí, tindran fills, néts fins arribar a la Gemma. A Argelagues també trobem molta crítica social, perquè les fàbriques van donar feina a molta gent, cert, però també van estroncar moltes vides i precisament Ruiz descriu les històries d'aquestes persones anònimes que configuren la Història i que sovint no surten als llibres. Argelagues és també un monument a la llengua oral i rica, a aquells mots i expressions dels nostres avis, gens normatius però que enriquien la parla... trobar paraules com hetxures, catipén, fer-se fotre, feina-fuig-mandra-no-em-deixis, tenir una flaca és recordar com hem aprimat la llengua.  

Llegint la Gemma Ruiz em fa pensar que la lluita d'aquelles dones sí que va valer la pena, ella escriu i fa de periodista cultural, jo faig de llibretera i tantes altres dones exerceixen qui volen ser. Encara avui, en molts racons, hi ha moltes dones que no poden ser i això ens recorda que les lluites per als drets no són mai en va i que les argelagues es mereixen tots els homenatges perquè elles també són la història. 

Editat per Proa

De llegir, créixer i fer lectors

Diumenge, 23 d'octubre de 2016

Ahir dissabte no va haver-hi llibre de la setmana com és habitual. Durant aquests dies no he trobat ni el temps ni les ganes de recomanar-ne cap perquè malgrat ser una setmana preciosa a la llibreria, com a societat hem demostrat que no som madurs, que ens falta temps per criticar-ho tot i defenestrem qualsevol opció que no sigui nostra. Aspirem a ser un país normal i cada dia que passa en tinc més dubtes. Em cansa molt aquest anar a la contra de tot. 

Aquesta setmana el govern ha llançat la campanya Fas 6 anys. Tria un llibre. Una campanya en què els nens que facin 6 anys rebran un val per import de 13€ per bescanviar a les llibreries acreditades (les que s'hi han volgut apuntar), 6 anys perquè equival a primer, quan comença l'educació obligatòria i es comença de ple la lectoescriptura. La campanya neix amb l'objectiu de posar en valor la biblioteca personal i per a mi, que per primera vegada es parli obertament de biblioteca personal des del Departament de Cultura, ja és un què. 

L'endemà de llançar-se la campanya, la xarxa bull per les paraules del Conseller, dites en una reunió, en què compta que no tothom bescanviarà el val perquè no hi ha prou diners, malgrat existeixi la possibilitat d'ampliar la partida pressupostària. Mentre, en silenci, penso que tant de bo la campanya morís d'èxit i totes les famílies bescanviessin el val. Potser si aconseguíssim que famílies, que no són les habituals, entressin a la llibreria, els llibreters podríem fer allò que tant ens agrada, acompanyar els petits lectors i encomanar-los el gust per la lectura. Aconseguir que entrin a la llibreria ja és una fita, després, feu-nos confiança! Som moltes les llibreries que setmana rere setmana treballem en el foment de la lectura, hi deixem la pell mentre encomanem la passió per les lletres. Les paraules del Conseller són desafortunades i la campanya no és perfecte, però el que ens pertoca a tots com a societat és respondre, estar-hi a l'alçada i no peremtre que quedi en paper mullat i esdevingui una carpeta arxivada al calaix. De plans de lectura se n'han fet molts i govern que arriba els enterra, potser l'èxit recauria en asseure'ns les parts implicades i bastir un Pla nacional per la lectura, el dia que ens creiem que la lectura és una estructura d'estat per fer ciutadans crítics, lliures i pensadors aleshores em creuré que volem construir un país. 

20161020 190348

Podria posar-vos molts exemples de llibreries que aquesta setmana, només en una setmana, han fet moltes activitats de foment de lectura, des de la presentació divendres al vespre a Casa Usher, al club de lectura de la llibreria Al·lots per professors de secundària, al club de lectura juvenil de l'Altell de Banyoles, a la trobada d'il·lustradors A peu de pàgina, o el matí d'avui diumenge mentre escric a la Nollegiu que celebra el tercer aniversari, o el 38è aniversari de la 22 a Girona, o el suc amb lletres de l'Aranya a Cerdanyola, el matí de poesia al Pati de llibres, el taller de barrets d'El petit tresor a Vic, però us explicaré el que ha passat a l'Espolsada. 

Aquesta setmana han passat 44 persones en tres clubs que van des dels 6 fins als 16 anys. Dilluns 10 adolescents s'asseien en rotllana per parlar de Tu i jo de Niccolò Ammaniti, us sorprendríeu de la conversa que van tenir al voltant de la mentida, de les drogues, de les relacions familiars...

tuijo

Dijous els 18 membres del club de lectura infantil ens vam trobar per parlar de l'obra de Roald Dahl i per commemorar el centenari del seu naixement. Ahir dissabte va néixer el miniclub de lectura de la llibreria, Les puces lectores. Sentir setze nens d'entre 6-7 anys parlar d'El carter joliu, veure com els brillen els ulls quan passem les pàgines, descobreixen les guardes, els secrets de les cartes amagades en el conte, les preguntes i les idees que els vénen el cap com ara que tots hauríem de circular amb escombres voladores per no contaminar tant... em fa creure que això és foment de la lectura. 

És evident que amb una campanya no es fan lectors, cal asseure'ns a debatre si volem que Catalunya sigui un país lector, cal trobar-se tots els agents implicats, cal garantir que la campanya sigui un èxit perquè l'any que ve torni millorada, ampliada i al gust de tothom. Però per això ens cal creure en la lectura com a eina transformadora i sobretot cal creure en la literatura infantil i juvenil com a llavor dels futurs lectors del demà. Des d'aquest petit altaveu us demano que feu confiança a les llibreries, fem feina, molta feina, ens hi deixem la pell no només per arribar a final de mes sinó defensant els nostres autors, la nostra literatura però sobretot defensant la feina ben feta. Demà és dilluns i una vegada més totes les llibreries del país tindran una programació excepcional per què no us hi acosteu? 

Nosotros en la noche

Dissabte, 15 d'octubre de 2016

Totes les baules del món del llibre són importants, ho són els editors, les editorials, els traductors, correctors, dissenyadors, impressors, llibreters però també ho són, i molt, els comercials. Els comercials que no només vénen a vendre't sinó que recomanen i prescriuen perquè abans de res són lectors. En Jordi és d'aquests súper lectors amb qui mai no atrapem la feina perquè sempre tenim coses pendents per llegir. Al setembre em va dir: "et portaré un llibre que he llegit que t'agradarà molt, segur."  I així va ser com vaig arribar a Nosotros en la noche, de Kent Haruf, autor totalment desconegut però que se'm va guanyar quan vaig llegir que havia guanyat el Wallace Stegner Award. Un premi que porti el nom d'un dels meus autors de capçalera no pot ser qualsevol cosa i efectivament no és qualsevol cosa sinó una petita joia. 

A Holt, una població de Colorado, transcorre la novel·la. És un poblet tranquil de cases de fusta amb jardí que s'omple de fulles rogenques i grogues a la tardor, tothom es coneix i hi ha un carrer principal de botigues on algú, ja fa temps, va decidir talar els arbres. Allà viuen Louis Waters i Addie Moore dos veïns jubilats, un era professor i l'altra, mestressa de casa, mare de família tot i que va acabar treballant molts anys a l'ajuntament com administrativa. En Louis i l'Addie comparteixen viduïtat i una mica de solitud. Són a la recta final de la vida, els seus fills són grans i viuen lluny de casa i això porta l'Addie a trucar un dia a la porta d'en Louis per fer-li una proposta sorprenent. L'Addie li demana d'anar a dormir algun dia amb ella, només per estirar-se al costat d'algú i per poder parlar i fer les nits més curtes.

"Y entonces llegó el día en que Addie Moore pasó a visitar a Louis Waters. Fue un atardecer de mayo justo antes de que oscureciera. Vivían a una manzana de distancia en la calle Cedar, en la parte más antigua de la ciudad, con olmos y almezos y un arce que crecían a lo largo del bordillo y jardines verdes que se extendían desde la acera hasta las casas de dos plantas."

Al principi se senten estranys però a mesura que van passant les nits i es van explicant la vida i, sobretot es van fent aquelles preguntes que mai havien gosat, estableixen una amistat molt peculiar, sincera i afectuosa. A poc a poc, sabem de les seves vides, no sempre fàcils, de les decisions no preses, les pèrdues i el dolor. Al poble tothom enraona i no tothom els entén, començant pels fills, tret del nét de l'Addie que troba en ells dos un nucli familiar que li és molt necessari.

Haruf, que va morir just després d'entregar les correccions del llibre, escriu una novel·la de trama senzilla que amaga una gran profunditat. Només és a l'abast dels grans escriptors descriure aquesta vida tranquil·la, sense grans accions, i que en canvi el lector la percebi com una gran història. Explicar la vida de dos jubilats més preocupats pels dies que els queden que no pas pel que diran els altres. La prosa de Haruf és preciosa i precisa ja que de fet, mentre llegeixes, poses cara als protagonistes, t'imagines el parc, les cases, el carrer, les llums de les llars al vespre quan tot és fosc i sobretot sents el tacte dels protagonistes quan ja estirats i agafats de la mà s'expliquen la vida. És una petita joia que commou, plena d'una gran saviesa, no jutja ningú només cerca la companyia per fer l'últim tram del viatge, l'últim tastet de felicitat. Si sou admiradors de la prosa de Wallace Stegner, d'Elizabeth Strout, Anne Tyler, Marylinne Robinson aquest llibre és per vosaltres. Robert Redford i Jane Fonda estan rodant la pel·lícula basada en el llibre, jo el llegiria abans que algú altre no ens mostri el paisatge de la intimitat. 

Traduïda per Cruz Rodríguez Juiz

Editada per Literatura Random House

Jane, el zorro & yo/Cançó de tela

Dissabte, 8 d'octubre de 2016

 

Fa temps que segueixo l’obra de la il·lustradora Isabelle Arsenault perquè em sembla molt delicada, de traç precís, simple i alhora molt emotiu. Arsenault trobo que busca bones parelles de ball perquè va fer un tàndem extraordinari amb Kyo Maclear il·lustrant l’univers de les germanes Woolf, a Virginia Wolf.

Aquesta tardor tenim dues novetats a la llibreria amb el segell d'Arsenault una escrita per Fanny Britt, Jane, el Zorro & yo i l'altra, escrita per Amy Novesky que es diu Cançó de tela. 

La primera és una novel·la gràfica que comença així: "Imposible pasearse hoy. Ni por los pasillos del cole, ni por el patio, ni siquiera por las escaleras del fondo, las que dan al aula de plástica y huelen a leche cortada." Arsenault dibuixa la vida d'Hélène una nena a qui cada dia se li fa més difícil anar a l'escola, no s'agrada, es veu lletja, grassa i emprovar-se el banyador per anar a piscina és un esclat de llàgrimes davant la mirada desesperada d'una mare que no entén què li passa a la seva filla.

50 51 jane 

La vida d'Hélène té petits espais per la llibertat i per sentir-se bé, quan torna amb autobús cap a casa i es capbussa en Jane Eyre, aleshores el traç d'Arsenault s'omple de color que aporta brins d'esperança. Hélène troba en Jane Eyre un espai per somiar en color i el refugi necessari per quan ha d'anar d'acampada amb la classe i no té ni una sola amiga.

11 jane

 

Al bosc l'espera una guineu, taronja, que li recorda que ha d'aprendre a confiar i és des d'aquesta mirada que troba la Géraldine, que es convertirà en l'amiga de l'ànima. La força de l'amistat farà que Hélène recuperi la confiança perduda, saber-se especial per algú és el motor. Britt ha escrit una novel·la preciosa pensada per al públic juvenil, es nota molt que els coneix i que hi treballa, i que alhora enamorarà els adults, les il·lustracions d'Arsenault fan la resta. 

Traduït per Regina López Muñoz

Editada per Salamandra Graphic

 

cançodetela

 

El segon és un àlbum il·lustrat que és pur art. Tenir a l'abast llibres que ens expliquin la vida dels artistes és un privilegi i si a sobre es fa des del record d'una filla és un regal pels sentits. Arsenault il·lustra aquesta vegada la vida de Louise Bourgeois, escrita per Amy Novesky. 

Louise Bourgeois va ser una artista polifacètica que va créixer en una casa a prop d'un riu. L'aigua del riu era vital per la família de la Louise que es dedicava a restaurar tapissos antics, Bourgeois va créixer entre el riu, el jardí frondós i el taller on la mare pacientment filava i creava els tapissos com si fos una aranya. Amb els anys Loiuse va estudiar matemàtiques a la Sorbona però la influència de la mare i del treball artesanal van fer que estudiés belles arts i que trobés en l'escultura i la pintura una manera d'entendre el món. Amb la mort de la mare va començar a pintar, teixir, pintar i esculpia aranyes gegants que li recordaven la figura reparadora de la mare. 

 

cançodetela 2

 

 

Cançó de tela és un llibre fantàstic per apropar l'art als més petits. Ens explica com es fan els tapissos i la tècnica però també tot el sentiment que hi ha darrere una obra i com els records d'infantesa ens acompanyen per sempre. Potser quan vegeu l'aranya gegant que hi ha a l'exterior del Guggenheim de Bilbao us la mirareu d'una altra manera. Amy Novesky resumeix molt bé la vida d'una de les grans artistes del segle XX amb les paraules justes que casen a la perfecció amb les aquarel·les i els dibuixos d'Isabelle Arsenault. Gràcies Impedimenta per publicar llibres tan necessaris, difícils de vendre però imprescindibles. 

 

cançodetela 3

Traduït al català per Anna Gorina i al castellà per Pilar Adón

Editat per La petita Impedimenta

Crònica de setembre i un debut per la porta gran

Setembre és aquell més tan estrany, xafogós, d'alguns ruixats i algunes fulles grogues. És quan comença el curs escolar però també la rentrée literària. Servidora torna amb les piles carregades per les lectures fetes i les hores amb família, la tornada a la llibreria és un cop de puny perquè durant unes dies navegues entre encàrrecs de quaderns, manuals de batxillerat, llibres d'anglès i famílies despistades que no saben quin curs fan els seus plançons, gent maleducada que crida perquè els llibres no han arribat i una sèries de coses lletges que més m'estimo no escriure. 

Durant els primers dies de setembre van apareixent, com un bàlsam, els lectors, els teus lectors, aquells que entren amb un somriure i diuen: hola, Fe, com han anat les vacances? T'abracen i t'expliquen què han llegit, entren petits lectors a buscar contes nous i de cop recordes el perquè vas obrir una llibreria. Ha estat també un setembre màgic que m'ha permès conèixer l'Elizabeth Strout, retrobar amigues llibreteres en dinars de novetats, hem reemprès els clubs de lectura juvenil, infantil i han nascut les puces lectores. Hem estat a Banyoles a l'Altell per celebrar els seus 25 anys, hem sabut que la Paula Jarrín serà la comissària a la fira de Bolonya de l'exposició que representarà Catalunya i Balears i hem dinat amb tres dones fantàstiques com la Marta Orriols, la Jenn Díaz i la Tina Vallès. El que podria semblar un dinar qualsevol només va ser un presagi del que ahir a la nit va passar a la llibreria.

portada

 

No hi ha millor manera d'acabar el mes de setembre que amb un vespre com el d'ahir. Saber que tens un tribu al teu costat, que desembarca com un exèrcit i se t'emporten a sopar quan els dius: no puc més! Avui m'han cridat perquè no ha arribat un llibre. Una tribu que té altres feines però que arriba com un remolí per deixar la llibreria preciosa per la presentació més anhelada. Ahir vam presentar Anatomia de les distàncies curtes, un llibre que m'estimo i del que ja n'he parlat obertament i que et recorda que sóc llibretera precisament per això, per nits com les d'ahir. Perquè és un privilegi tenir asseguts a l'Aniol, editor de Periscopi, la Jenn Díaz i la Marta (Tina, et vam tenir molt present) i descobrir la feina que hi ha darrere un llibre i la xarxa de complicitats que s'estableixen perquè arribi a bon port. Perquè és molt bonic que una autora recordi els correctors, perquè es mencioni la Marta Bellvehí, il·lustradora de la coberta del llibre, i perquè s'entengui el llibre com un tot, com un artefacte perfecte que espera trobar els seus lectors. 

 

jennaniol

 

Sentir parlar de literatura, de l'ofici d'escriure, de les nits curtes de son mentre la Marta escriu, de corregir, de reescriure. De saber que la Marta és una observadora nata i que estar aturada als semàfors és motiu d'inspiració. De veure com un llibre que has vist des de les beceroles ja no és només de la Marta sinó de tots els lectors que mica en mica es fan seus els contes. Descobrir que desmuntem el tòpic (ahir vam saber que la segona edició és a impremta) que els contes no venen i encara menys si estan escrits en català i per una dona és la cirereta ideal per tancar el mes de setembre i donar pas a una tardor de bona literatura. Moltes gràcies Aniol per la feina que fas, a la Jenn per la seva generositat i a tu Marta, per tenir-te com amiga i ara ja com a escriptora. I gràcies a tots vosaltres per omplir un divendres al vespre la llibreria i per donar sentit a la meva feina. 

Tan poca vida

Si hi ha un llibre cridat a ser l'èxit de la temporada per a mi no parlarà ni d'esglésies ni del cementiri dels llibres perduts sinó de la construcció més difícil a la que aspirem els humans, les relacions. Tan poca vida és per sobre de tot un llibre que parla de com es forja una amistat i com la tribu d'amics i familiars, que tu tries, esdevé el pilar fonamental d'una vida. Tan poca vida és una història d'amistat, d'abús, d'abandó, d'acolliment, de l'adopció, de la generositat, del mal, del cos, la perversió, un tractat del dolor però també de l'esperança.

Jude, JB, Willem i Malcom són els puntals d'una novel·la que ens explica la vida de quatre amics que comparteixen pis a Manhattan, quatre nois atractius i amb èxit professional que sembla que s'hagin de menjar el món fins que tanquen la porta de casa. I és que Tan poca vida descriu, precisament, allò que no volem o no podem ensenyar els altres i que queda de portes endins. En Jude, JB, Willem i Malcom són amics des de la universitat, comparteixen habitació a la residència d'estudiants i és des d'allà que anirem sabent els secrets inconfessables d'uns i els altres però sobretot d'en Jude. Aquell noi tímid que no vol mostrar mai el seu cos, a qui no li coneixem mai una relació sentimental, que no parla de la família ni del passat, que s'autolesiona i que troba en Willem un amic amb qui caminar de bracet. 

En Willem també porta a la motxilla la vida d'un germà discapacitat amb uns pares superats per la situació i que en un moment cabdal rep el suport d'en Malcom. I així, de mica en mica entren en joc les vides de tots quatre, un pintor, un advocat, un arquitecte i un actor. Tan poca vida és una novel·la de protagonistes i de secundaris silenciosos que són molt rellevants, penso en l'Andy, en Harold i la Julia i en tants d'altres que configuren una xarxa de salvament per al dolor. 

Podria explicar-vos i desgranar-vos tot allò que passa dins la novel·la, però no ho faré perquè m'agradaria que us passés el mateix que a mi, que mentre la llegiu sentiu una necessitat irrefrenable de parlar amb algú, de compartir el llibre, d'emocionar-vos, d'aturar-vos a respirar fons, de plorar, de fins i tot parar la lectura perquè fa mal, molt mal, sobretot perquè saps del que som capaços els humans. Tan poca vida radiografia a la perfecció la maldat i les conseqüències, m'atreviria a dir irreparables, que pot arribar a tenir en una persona vulnerable i a qui la vida no dóna una oportunitat de veritat fins a l'edat adulta. En Jude arrossega un passat tan dolorós que posa a prova constanment tothom que l'envolta i l'estima, és aquí on la novel·la posa la lupa, en la generositat i l'estima dels seus amics perquè Tan poca vida també és un elogi de l'amistat genuïna, aquella imperfecte, amb petites gelosies, enfrontaments però que està a l'alçada quan cal.

Tan poca vida és d'aquells llibres que deixa un buit immens quan l'acabes perquè saps que trobaràs a faltar els protagonistes i alhora et consoles pensant que són d'aquells que romanen per sempre més dins teu, com si els coneguessis, com si fossin part de tu i així els saps vius per sempre més. Entenc i comparteixo que la novel·la, tan extensa, pot presentar alguns alt i baixos, alguns la critiquen per fer poca referència a l'actualitat però precisament aquesta manca de concreció i el fet de parlar de temes universals fan que estigui destinada a ser un clàssic.

Voldria destacar la tasca de la traductora, Aurora Echevarría, per la immensitat de tot plegat, per la bona feina i perquè assumir el repte de traduir-la no era una empresa gens fàcil. I felicitar, un cop més, Silvia Querini per la gosadia de publicar-la malgrat les 1000 pàgines. 

Edita Lumen

Traduïda per Aurora Echevarría