Ara fa 10 anys que vaig obrir una llibreria

Diumenge, 19 de febrer de 2017

De les preguntes que més em fan aquests dies en destaquen algunes: Què esperaves de la llibreria? Com t'imaginaves que seria? Quin balanç en fas? Diria que aquesta setmana que acabem resumeix molt bé el que jo volia de l'Espolsada, del que volia que hi passés i de les coses que m'hauria agradat que generés. Quan miro enrere i observo tot el que hem viscut, la gent que hi ha passat, els que se l'han fet una mica seva, els clubs, les presentacions, els vespres temàtics, els plors, les rialles, les abraçades, els amics que hi he fet, els llibres viscuts, els nens que he vist créixer, les escoles que he pogut assessorar, les famílies que m'han permès construir la biblioteca familiar, la gent que parla dels llibres del club a la perruqueria, a la sortida de l'escola o quan recull els nens a dalt al Little English... tot això és tan bonic que em caldrà caure a la marmita de l'Obèlix per tenir la força de fer 10 anys més.

taula

Dilluns va passar allò tan màgic que la llibreria es va convertir en un estudi de ràdio, ja fa uns anys ho va fer l'Adolf Beltran al capdavant del Sentits, i dilluns ho van fer l'Òscar Fernández i l'Empar Moliner amb tot el seu equip. Ja ben d'hora els tècnics es van encarregar de transformar les taules de novetats amb taules de ràdio plenes de cables, micròfons i ordinadors. Un entrepà ràpid compartit al Xavisan amb l'Ester Pujol, en Santi Jiménez, l'Empar i l'equip parlant de llibres (gosaria dir que el Xavisan és el frankfurt de tot Catalunya on més s'ha parlat de llibres, si les taules parlessin...), va donar pas a la primera part del programa de notícies que vaig tenir la sort d'il·lustrar amb llibres: Quan érem refugiats de Teresa Pàmies, El viatge de Francesca Sanna, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon, La buena novela de Laurence Cossé. Després de tres a quatre, la tertúlia d'actualitat però amb els llibres com a protagonistes, una hora a la ràdio parlant de literatura i el món no s'ha enfonsat. La literatura és el mirall perfecte per entendre la realitat que sovint és difícil de pair. Des d'aquí moltes gràcies a l'equip del programa i a Catalunya Ràdio per haver triat la llibreria per celebrar-hi el Dia mundial de la ràdio, tot un honor i encara més poder fer de prescriptora a la gent del Catalunya migdia, voldré saber si us han agradat els llibres.

La setmana ens va portar a una sessió de club de lectura de dijous al vespre amb el llibre de la Maya Angelou Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado que tothom hauria de llegir. Un llibre que ens permet posar-nos a la pell de l'altre, en aquest cas la dels afroamericans hereus dels esclaus en plena depressió nordamericana. Un llibre tan vigent que fa mal. Dijous em mirava la gent del club i pensava que això que hem construït durant aquests 8 anys és molt gran, alguns han plegat, altres s'han incorporat, alguns ens segueixen des de la distància però des d'aquí un agraïment per voler compartir aquest projecte al meu costat perquè del club ha nascut una complicitat tan bonica que no tinc paraules per descriure-la. Sobretot ara que preparem la festa de divendres que ve i que des de ja fa unes setmanes els divendres a la tarda la llibreria és un punt on berenar, triar, fer manualitats i explicar-nos la vida. 

IMG 20170219 120959

I ahir al matí en Joan Rioné de Piscina, un petit oceà, ens va fer un regal, un tastet de l'espectacle a partir del llibre Carrer del mar, la llibreria plena per escoltar poesia, veure teatre i marxar a casa amb un somriure. Moltes gràcies a les famílies que confien en les activitats del dissabte al matí, per comprar i regalar llibres, per construir la biblioteca familiar perquè sense tots vosaltres l'Espolsada tampoc no seria. 

IMG 20170219 120844

Des d'aquí el meu agraïment a tots els que heu permès durant aquests 10 anys construir un somni, el meu somni, el de l'Espolsada i fer-vos-el una mica vostre. Ja tenim 10 anys però espero poder-ne celebrar uns quants més al vostre costat. 

Salut i llibres per a tothom! 


Sortir a robar cavalls

Dissabte, 11 de febrer de 2017

Hi ha autors que comparteixen un paisatge narratiu compost pel bosc, el fred, els udols, la pluja, la boira i la introspecció fruit del silenci. Escriptors capaços de fer una cosa excepcional per a mi com descriure'l amb tots els matisos, perquè el silenci no és mut. Hi ha una literatura geogràfica segons l'entorn on has viscut, nascut i crescut... fa un mesos em vaig retrobar amb Per Petterson, l'autor noruec de qui ja havia llegit Maleeixo el riu del temps (si no l'heu llegida no trigueu) i Cap a Sibèria, i a qui el Club editor ha publicat la seva primera novel·la, Sortir a robar cavalls. Des del Maleeixo han vingut una sèrie d'autors com Karl Ove Knausgård i Gerbrand Bakker que beuen d'aquesta tradició nòrdica del respecte i la vida en comunió amb la natura fins al punt que aquesta es converteix en una protagonista més de les obres, no com un mer testimoni sinó amb una presència vital. 

Escrita el 2003 i traduïda a molts idiomes, va arribar a casa nostra en castellà ja fa molts anys i ara el Club editor ens ha fet el regal d’incorporar-la al seu magnífic catàleg d'autor en català i amb una traducció excel·lent de Carolina Moreno. Trond T decideix abandonar la ciutat i establir-se en una cabana al mig del bosc amb la seva gossa per passar la seva vellesa. Una cabana de fusta en una natura salvatge i abrupta. 

"Ara visc aquí, en una caseta a la riba d'un llac a l'extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l'estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n'he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d'aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més grans que jo."

 

cabanes

 

I així subtilment, Petterson introdueix la figura del veí que de sobte desperta en ell tota una sèrie de records adormits d'un estiu en què el protagonista era un noiet de 15 anys que se’l va passar tallant troncs amb el pare i el germà mentre els feien baixar riu avall. Un estiu que va significar moltes descobertes i l'entrada a l'edat adulta per una pèrdua no compresa. La novel·la és un homenatge a tot de detalls viscuts en un paisatge que té memòria com diu en Jordi Puntí, té la memòria d'haver estat testimoni de la segona guerra mundial i de la resistència noruega a l'ocupació nazi gràcies a ramaders i grangers i als seus estables, però també conté la memòria de les relacions familiars i és que aquestes són una constant en l'obra de Petterson. 

"En el decurs d'un mes es van morir totes dues i després ja no m'ha interessat parlar amb gaire gent, la veritat. No sé de què podria parlar. És una de les raons per les quals ara visc aquí. Una altra de les raons és el bosc. Fa temps va ser part de la meva vida com res no ho ha estat mai més, i després en va desaparèixer durant anys i panys, i quan tot de cop el silenci es va imposar al meu voltant, vaig comprendre fins a quin punt el trobava a faltar. I ja no vaig pensar en res més, i posats a no morir-me de seguida, cap al bosc s'ha dit. Així ho vaig sentir, així de senzill. I així és encara."

Confesso que he trigat uns mesos a ressenyar-la perquè és d'aquells llibres que creix a mesura que passen els dies i encara sents la remor de l'escriptura, una obra poètica on res és evident però tot sura en l'ambient. Feu-vos el favor de seure, llegir-la i atureu el món. A més Petterson es declara admirador de la Rodoreda, què més podem demanar?

Traduïda el català per Carolina Moreno

Editada per Club editor/Ediciones B

L'última carta

Diumenge, 5 de febrer de 2017

Avui el nostre llibre de la setmana coincideix amb el llibre que hem treballat a les puces lectores, L’última carta d’Antonis Papatheodoulou i il·lustrat per Iris Samartzi, guanyadors del IX Premi Internacional de Compostela per a àlbums il·lustrats que concedeix l’editorial Kalandraka.
Aquesta és la història del Sr. Costas, un carter que treballa en una illa lluminosa que intuïm al Mediterrani donat l’origen grec dels autors. Avui és l’últim dia de feina pel Sr. Costas perquè es jubila i reparteix les cartes que duu a la saca, però el dia no és com ell se l’havia imaginat sinó tot al contrari, tot està tancat, no es troba ningú i es va posant una mica trist. Una fulla li fa veure que al fons de la saca ha quedat una carta per repartir, això no pot ser! pensa, ell sempre ha fet bé la seva feina. Una carta sense destinatari que el fa caminar fins a l’altra punta de l’illa just quan ja ha acabat la jornada, però la feina s’ha de fer ben feta i empren el camí. El senyor Costas no sap que tothom l’espera per acomiadar-lo i donar-li les gràcies per totes les cartes, postals i notícies portades durant tots aquests anys.
El text de Papatheodoulou va acompanyat de les il·lustracions de Samartzi, dibuixos combinats amb collage per uns paisatges plens de referències postals, trossos de segell, de sobres, postals, paper de cartes juguen a ser edificis, núvols, roba i conformen un paisatge molt delicat i bonic.

grupcarta

Sovint em pregunten com sabem què és un bon llibre infantil i jo sempre dic: si al nen li agrada i a tu com adult t’emociona. Els contes no només són per explicar, cal mirar-los, entendre’ls i extraure’n tot de bones idees. Tinc la sort que durant aquests 10 anys he trobat gent molt bonica, però tinc la sort immensa de comptar amb el talent de la Glòria Gorchs que traspua passió per la literatura infantil-juvenil a cada passa que fa. Sense ella aquests 10 anys no haurien estat iguals, d’ella he après un munt de coses, és sàvia, estima i entén la literatura com jo: des de l’ànima i això és el que intentem transmetre un cop al mes a les puces lectores.

Cases

Quan ens vam plantejar les puces vam decidir que el fil conductor de les puces fos la correspondència, així tots els llibres que hem previst pel curs tenen la comunicació escrita com a base principal ja sigui per mitjà de cartes, postals, missatges, paquets, notes... Les puces va adreçat als nens i nenes que estan aprenent a llegir i a escriure i el que volíem provocar eren ganes de llegir i escriure sense la pressió del tipus de lletra i respectant el ritme de tothom, l’objectiu és que a casa tothom compartís el llibre en família, el llegís sol i/o acompanyat però sobretot que el gaudís i li provoqués ganes de llegir.

banderoles

Les puces havien de portar una banderola per decorar la llibreria per acomiadar el senyor Costas i així la sessió va començar com una festa. Les puces es van trobar un paquet del Winnie the Poo, un pot de mel buit però ple d’abelles perquè tothom se n'emportés una perquè ens calen abelles per fer mel (abelles fetes amb una xapa de beguda i pintades). Al terra tot de sobres de colors ben posats que ens servirien perquè cada nen hi dibuixés la casa de l’illa on voldria viure. La Glòria va repassar cada pàgina del conte i així vam parlar del pes de les males notícies i de la lleugeresa de les bones. De la feina del carter, de com llegeix cartes a la gent que no va poder anar a escola, de com porta missatges d’amor, o cartes de gent que viu molt lluny i del fet de jubilar-se, alguns volien jubilar-se d’anar a escola i d’altres consideren que jubilar-se està molt bé però que si fas una feina que t’agrada no tant. Fixeu-vos que en una hora van passar un munt de coses, vam parlar d’emocions (sense necessitat de fer-ho evident), van escriure i dibuixar i van llegir lletra d’impremta sense ser conscients que llegien. Hem fet 5 sessions de puces i cada vegada se’ns fa més evident la importància dels bons àlbums en aquestes edats per estimar la literatura per sempre, de com de necessari és seure i parlar-ne al seu nivell, d’observar el llibre del dret i del revés i escoltar-los perquè són molt savis.

Traduït per Marta Morros
Editat per Kalandraka

Mendelssohn és a la teulada

Dissabte, 28 de gener de 2017

 

Ahir es commemorava el Dia internacional en memòria de les de les víctimes de l'holocaust i a TV3 passaven una pel·lícula* sobre un jove fiscal que per casualitat descobreix el passat del seu país i decideix portar els membres de la SS al tribunal quan s'adona que part d'Alemanya viu immersa en el silenci i l'altra no en té ni idea del que va passar a Auschwitz. En honor dels supervivents i en memòria de les víctimes lluita per portar els assassins als tribunals en un judici que es va fer famós i va permetre que els crims no quedessin impunes. Precisament per vèncer la impunitat, els llibres de testimonis se'ns continuen fent necessaris malgrat el dolor insuportable que ens provoquen quan els llegim, i ara més que mai ens serveixen de mirall per veure que no estem tan lluny del silenci d'aquella època i que nosaltres també podem acabar sent còmplices si no actuem ja amb tots els refugiats. 

Jiří Weil va néixer en el si d'una família jueva benestant, militant comunista des de ben jove, marxista convençut, va ser expulsat del partit per les purgues estalinistes i es va exiliar a l'Àsia. El 1935 quan torna a Praga, l'ocupació nazi no li permet marxar a Londres com era la seva intenció i entra a treballar al Museu jueu de Praga fins que anys més tard li arriba l'ordre d'internament al gueto de Terezín, aleshores decideix amagar-se i fingir la pròpia mort per escapolir del destí més temut, durant més de tres anys viu amagat en pisos il·legals. Tots aquests trets autobiogràfics són molt importants per entendre la novel·la que es va publicar a títol pòstum i que Philip Roth va rescatar.

Weil enceta la novel·la amb una anècdota que faria riure si no fos pel que deixa intuir. A la Casa de les Arts s'ha de celebrar un gran concert amb la cúpula nazi, a la teulada hi ha tot d'estàtues d'artistes, entre les quals la del compositor jueu Mendelssohn, un SS vol fer retirar l'estàtua però no estan identificades i pren com a consigna el nas gros que caracteritza els jueus, el que ell no sap és Wagner tenia una nàpia prominent... I amb aquest toc d'humor arrenca una novel·la farcida de trets autobiogràfics que va desgranant l'ocupació nazi entre la població txeca i com es va transformant la vida d'una ciutat.

"Després del 15 de març, alguns llogaters alemanys s'instal·laren a l'edifici, buscant pau i discreció; no volien atraure l'atenció. Anaven a assassinar a les hores normals de feina, però a casa feien el paper d'oficinistes, s'escuraven amb cura les botes a l'estora i a l'ascensor s'apartaven amb cortesia per deixar passar les senyores."

Weil que va treballar al Museu jueu com un dels protagonistes del llibre, classificant les obres d'art, joies i tota mena d'objectes espoliats es consolava pensant que ells potser moririen però que la memòria del seu poble havia de romandre viva. Amb un bisturí de precisió Weil ens narra la vida de diferents protagonistes a mesura que l'ocupació avança, el gueto va creixent i comencen les deportacions en vagons de tren amb un destí incert pels ocupants. Com l'instint de supervivència et fa treballar al costat dels teus botxins creient que així te'n sortiràs quan en realitat, el llibre descobreix la perfecta orquestració d'un dels genocidis més grans de la història: jueus, comunistes, gitanos, discapacitats, bessons, revolucionaris...

"Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant de temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent."

Una de les històries que conté el llibre és la de dues germanes que viuen en un pis, amagades en un recambró tapat per un armari, l'Adela i la Greta. Són elles dues les que representen la dignitat i el coratge de tota una població o la dels onze executats que moren cridant als botxins que perdran la guerra mentre els miren els ulls.

"Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort."

Per a mi la literatura hauria de ser una assignatura per anar per la vida, però quan llegeixes llibres com aquest és quan t'adones com la lectura d'alguns fragments llegits a les classes d'història i no de literatura dels instituts cobra tot el sentit. La transversalitat de la literatura.

 

Traduïda per Jaume Creus

Editada per Viena edicions/Impedimenta en castellà

*La conspiració del silenci de Giulio Ricciarelli (us la recomano) 

L'aquari

Dissabte, 21 de gener de 2017

En mica en mica anem reprenent la normalitat després de l'esgotadora campanya de Nadal. Ja fa dies que anem fent la il·lustració de la setmana a les xarxes i avui, més tard del que voldríem, recuperem el llibre de la setmana. Que algú torni a publicar David Vann en català és una bona notícia, Aniol Rafel, una vegada més ha apostat per un text valent, punyent i que per primera vegada, en la prosa de Vann, deixa lloc a l'esperança. 

La Caitlin és una nena de 12 anys que viu amb la seva mare en un suburbi de Seattle, cada dia quan surt de l'escola es tanca unes hores a l'aquari mentre la mare torna de la feina i la recull. La Caitlin és una enamorada dels peixos, mirar la immensitat dels tancs d'aigua i els peixos que hi neden l'allibera d'un món massa trist per una nena de la seva edat. La mare deixa la pell al port per tirar endavant i arribar a final de mes, però mai sembla feliç, sovint descarrega el seu mal humor amb la Caitlin. En aquest univers submarí la Caitlin sembla trobar la calidesa que li manca, veu en els peixos la part més humana que no percep en el seu entorn ni a casa ni a l'escola, tret de la descoberta que fa amb la seva millor amiga. En les visites a l'aquari acaba coneixent un senyor gran amb qui compartir la passió pels peixos, algú que sembla estimar-la, que l'abraça i li dóna conversa. Aquest senyor acaba desencadenant focs artificials quan ho explica a casa i la mare descobreix qui és. Aquí esclata la prosa de Vann, incisiva, brutal i esgarrifosa. De sobte, descobrim un passat que fa molt mal i sabem per què la mare viu amb aquella angoixa permanent. 

"El dolor només et dóna una opció, Sheri. N'has de sortir corrents. Has de procurar escapar-ne. No tens altre remei, perquè és la cosa més espantosa que hi ha. La gent es queixa del dolor emocional o psicològic, però no són res en comparació amb l'agonia física pura i dura. Et cargoles i fas mil voltes fins que et trenques a trossos."

Vann gosa narrar com pocs autors la capacitat que tenim de fer mal a aquells que més estimem, segurament el suïcidi del pare quan ell era un jove adolescent i la sensació d'haver-li fallat l'ha portat a escriure sobre la família, els llaços, els vincles, el perdó i la capacitat de superar-nos. Tal com diu Jordi Puntí en el pròleg del llibre: "Aquesta és la vida dins l'aquari, però el lector s'adona que la novel·la també demana una lectura a l'inrevés: les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un costat salvatge que al final sempre acaba sobreeixint. Els taurons oloren la sang, a mar obert."

La natura és un dels protagonistes de la seva obra com a contrapunt a la maldat, la natura que ens permet evadir-nos, respirar fons i relaxar-nos. I així, com en la resta de novel·les, Vann desgrana les cares del dolor, de la família, dels vincles i de les conseqüències de les accions dels adults en els infants que els envolten. Vann analitza l'odi i l'amor posant els personatges en situacions límits que mostren la fragilitat de l'espècie humana. Per a mi i per primera vegada, a diferència de la resta de novel·les, hi veig llum i esperança fruit, segurament, de la reconciliació de l'autor amb la seva mare, i de l'exercici de no autoexigir-se tant i perdonar-se. Una sacsejada pels sentits i les emocions amb una prosa continguda, gens florida però efectiva i incisiva. 

Traduïda per Yannick Garica, impecable! 

Amb pròleg de Jordi Puntí a l'edició en català.

Editada per Edicions del Periscopi i Literatura Random House, en castellà.

Patria

Ja fa uns dies que he acabat la lectura de Patria, l'he deixada reposar per poder pair-la i ser capaç de copsar tots els matisos que amaga. Penso en la Bittori, en les flors sobre la tomba del Txato mentre plou a bots i barrals, en el seu fill fent de metge en qualsevol racó de món i en la Nerea... penso en la conversa pendent amb el Txato abans que els trets se l'emportessin, plou i fa fred. Penso en la Miren i en el bonàs del Joxian, atemorit per la dona, i paralitzat pel que la vida ha reservat als fills.

Aramburu ha escrit la història d'un país a partir de dues famílies, els matrimonis són amics de tota la vida, ells van en bici i juguen al mus i elles comparteixen les fatigues domèstiques i van a berenar un dia a la setmana a Donosti. Som en una època en què la crisi econòmica fa estralls en una societat molt conservadora, on ningú gosa dir massa res en veu alta per por al que diran i on una generació de joves sense massa esperança abracen una causa ideològica que perd el nord per convertir-se en lluita armada contra un Estat que contraataca i no entén res. 

La història comença el dia que ETA decideix abandonar les armes, la Bittori a qui la banda va assassinar el marit, vol tornar al poble on va néixer i d'on la van fer fora a base d'amenaces, pintades a les parets i a trets. A partir d'aquí Aramburu es posa a la pell dels personatges de dues famílies que representen el ventall ideològic del país i ens explica trenta anys de la història d'Euskadi, de la lluita armada, de la inoperància de l'Estat, de la lluita ideològica per l'autodeterminació que acaba convertida en una guerra, en un silenci, en tota una generació de joves sense feina que abracen la causa, perden vida i joventut a les presons sinó acaben morts i tota una societat trencada pel dolor dels atemptats i assassinats. Aramburu ha escrit una novel·lassa, sense emetre judicis de valors ni posicionar-se, ens explica la mort del Txato des de tots els punts de vista possibles, posant-se a la pell de víctimes i botxins, desgrana com en una època de crisi els joves formen part d'una generació que poden ser el blanc perfecte per la radicalització de les idees. Aquesta és la història d'Euskadi i d'Espanya, una història molt local però el fons del conflicte armat és tan universal que mentre llegia no podia para de pensar en tants conflictes i en tantes radicalitzacions que vivim de prop. Aramburu de manera molt valenta narra sense tabús el conflicte d'una societat conservadora, on les dones manen, ells juguen al mus i van en bici i els joves es troben amb les cuadrillas. El narrador només explica però ni jutja ni es posiciona sinó que deixa a mans del lector ser capaç de posar-se a la pell de la mare d'un assassí, però també saber què sent la vídua i els fills d'una persona assassinada a sang freda. El conflicte viscut des de dins i des de tots els primes possibles.

Aramburu ha escrit per a mi un dels llibres d'aquest 2016 sense cap mena de dubte, un llibre valent i necessari. Escrit en molts capítols breus, tots amb un títol, fa que no puguis deixar-lo i alhora que visquis la mateixa història des d'una mirada diferent, vas engolint, descobrint i no voldries que s'acabés perquè ja formes part de la vida dels seus personatges. Imprescindible, paraula de llibretera. Visca la ficció que ens regala novel·les com aquesta i ens ensenya retalls de vida. Si feu clic aquí podeu veure un vídeo amb l'autor que val molt la pena.

Edita Tusquets editores 

Nit de traductors

Dissabte, 26 de novembre de 2016

Si hi ha algú capaç de parlar amb convicció, força i passió de la feina, aquests són els traductors. Si a més parlen dels llibres que han traduït i que han estimat aleshores arriba el d'ahir a la nit. Més de dues hores parlant de literatura, ofici, arrancant somriures, preguntes i despertant curiositats. Ja fa unes mesos que vaig plantejar-me que els traductors havien de tenir un vespre només per ells. A la llibreria sempre hi han tingut cabuda, els he convidat i he mirat de comentar, explicar i reivindicar l'ofici tant com he pogut, però tocava que fossin ells els protagonistes. Els vaig demanar que triessin dos llibres dels molts que han traduït, vam descartar llibres que a la llibreria ja havien tingut un protagonisme per fer arqueologia i desenterrar petites joies que potser no han tingut el reconeixement merescut. 

 PB251031

L'ofici de traductor és solitari, invisible i no sempre reconegut. Els traductors demanen el reconeixement que els pertoca en tant que autors de la traducció i per això caldrien certes pràctiques de bon ús com que el seu nom aparegués a la coberta dels llibres; que se'ls tingués en compte quan ve l'autor del llibre a fer promoció i que no hagin d'anar d'incògnit a demanar una dedicatòria; que se'ls pagués un sou digne que els permeti traduir bé, ràpid però no amb presses i si jo fos dels editors me'ls enduria de gira i els pagaria un sopar, perquè si ahir haguessin sentit en Jordi, l'Anna, la Marta i l'Albert parlant de Richard Yates, Siri Hustvedt, John Williams, Joseph Conrad, Marcello Fois, Virgilio Giotti, Elizabeth Smart i Alfred Hayes haurien viscut la màgia de quan algú parla de l'ofici des de l'ànima. 

PB251083

D'ells vam saber que per una frase l'Anna va llegir Mentre agonitzo de Faulkner per saber si entenia i podia transmetre el que Marcello Fois volia, que la Marta es va fer un tip de reinterpretar els salms o que en Jordi s'ha tornat un expert en descriure obres d'art que no existeixen. L'Albert va haver de veure que algú li corregia la paraula bestia (tia àvia) per bèstia i que aquell maleït accent canviava el sentit de tot un llibre. També vam descobrir que hi ha llibres petits que no els surten a compte perquè són llibres parany que requereixen moltes hores però que després la sensació és immensa quan han aconseguit desxifrar l'autor i fer que en català soni natural. En canvi hi ha llibres extensos que són un pim pam, que els permet  gaudir del que fan encara que no sigui alta literatura i vam descobrir que el pitjor que els pot passar és traduir un llibre que no els agradi i que a més estigui mal escrit perquè aleshores han de fer un exercici de contenció per no reescriure el llibre, fins al punt que algú va confessar haver signat traduccions amb pseudònim. Traduint s'aprèn molt i hi ha autors que et porten a descobrir autors. I el més important, els traductors no tradueixen en pijama!

Em quedo amb quatre frases que resumeixen molt bé el que ahir ens van explicar.

"Traduir és un gronxador entre el patiment per entendre bé què ha volgut fer l'autor i buscar com substituir-ho." Anna Casassas

"Per a mi traduir és un exercici de contenció i de creativitat, la feina més difícil i gratificant que he fet i faré mai." Albert Torrescasana

"Traduir és cuinar un plat estranger amb ingredients de la terra." Marta Pera Cucurell

"Traduir és provar de reconèixer-se en l'altre dins del misteri de la literatura." Jordi Martín Lloret

Una literatura és gran no només per la producció pròpia sinó per tenir la millor literatura universal traduïda en aquest cas al català, amb el planter de traductors que tenim això està garantit, ara ens cal com a societat estar a l'alçada. Saber que quan comprem un llibre ben traduït ajudem a mantenir un ecosistema molt precari. Des de la llibreria ahir vam sembrar una llavor més, esperem que doni fruits. Demano als que vau venir que feu d'altaveu del que vau sentir. Llegiu llibres i regaleu-vos moments (ahir vam viatjar des de Sardenya, a Nova York, als mars del sur, a Trieste, Califòrnia i a la natura en estat pur de l'Amèrica profunda) simplement màgic, però perquè tot això tingui sentit compreu i regaleu llibres!

Moltes gràcies a tothom que va venir, a les fades de la llibreria per tot i més i a vosaltres quatre! Visca la literatura! 

Basat en una història real

Dissabte, 19 de novembre de 2016

El desembre de l'any passat passejant per una llibreria preciosa d'Aix-en-Provence a la taula de novetats hi havia una pila de llibres que em cridaven l'atenció, de sobte els ulls es van aturar en veure Delphine de Vigan. Llibre nou i jo sense saber-ho... anys enrere havia tingut la mateixa sensació en una altra llibreria de la Provença, a Apt, amb Res no s'oposa a la nit... començo a pensar que la meva relació amb de Vigan passa per la Provença, de fet, els llibres i la vida com deia la Roig són indestriables. Entre altres joies, D'après una histoire vraie va venir cap a casa i ha estat reposant mesos per altres lectures i una mica per la por... la por que no estigués a l'alçada del Res no s'oposa a la nit, un dels meus llibres de capçalera. 

"Escric avui aquella escena, amb tot el que conté de fatiga i desbordament, perquè quasi tinc la certesa que, si no s’hagués produït, no hauria conegut la L. La L. no hauria trobat en mi un terreny tan fràgil, tan mal·leable, tan trencadís."

El llibre arrenca precisament amb una autora, que es diu Delphine de Vigan, que després d'haver escrit un llibre de gran ressò en què ficciona la vida de la família i ret homenatge a la mare, es bloqueja. És incapaç d'escriure una sola línia, un correu... després de la promoció del llibre queda tan exhausta i sense res a dir que no pot escriure ni tan sols el nom. Un vespre decideix sortir i en una festa coneix L, una  dona misteriosa i seductora que escriu biografies de gent coneguda. L s'hi acosta amb actitud amical, però en mica en mica se la va fent seva, la va aïllant del món, de la parella, dels fills... i li treu del cap la idea de novel·la que li balla perquè torni a fer una novel·la autobiogràfica, fins al punt que li suplanta la personalitat. 

S'ha de ser una gran autora per haver escrit Res no s'oposa a la nit i després parir Basat en una història real, un thriller psicològic que li serveix per qüestionar-se on són els límits de la novel·la; quina és la relació entre realitat i ficció. Si a Res no s'oposa a la nit, de Vigan recrea la història de la família i de la malaltia de la mare per entendre el dolor que li produeixen alguns fets en la seva vida, i exposa al món els secrets d'una família des del seu record construït a partir de la memòria, a Basat en una història real ens fa saltar a l'altra banda del mirall per fer-nos qüestionar per què és tan important per al lector saber si allò que se'ns explica és real o no. De Vigan en una entrevista que li fa Anna Guitart (no us la perdeu) reivindica la necessitat de ficció per entendre la vida, sembla que a mesura que ens fem grans anem perdent aquesta capacitat d'emocionar-nos per allò que no és real i de Vigan fa una feina per tensionar-nos, per agafar-nos al llibre i passar por, no en va, a l'encapçalament dels capítols hi ha tot de cites de Stephen King. Als que heu llegit Misery o n'heu vist la pel·lícula, sabeu de quina por parlem. De Vigan crea un ambient que sacseja el confort del lector, constantment juga amb la teva ment perquè no sàpigues què hi ha de cert, de real, en allò que escriu i que acabes la novel·la sense saber si L realment ha existit o és fruit de la ment. Un gran exercici literari per tots els amants de l'escriptura.

Traduïda per Oriol Sánchez Vaqué al català, publica edicions 62

Traduïda per Javier Albiñana al castellà, publica Anagrama 

Americanah

Dissabte, 5 de novembre de 2016

Ara fa onze anys vaig trepitjar Etiòpia per primera vegada, la sensació d'arribar de nit a Addis Abbeba i ser de les poques persones blanques de la ciutat incomoda. Dies després, al sud del país en una zona de tribus nòmades, la sensació de baixar del cotxe i ser envoltada per tot de dones que es reien de la meva pell, dels ulls i de les pigues és un exercici que tots hauríem de viure. Ser l'altre per unes hores, per uns dies, ser l'observat, el tocat, l'estrany és necessari per copsar o intentar entendre què sent una persona que ho deixa tot per començar de nou en un lloc radicalment diferent al del seu origen, amb la diferència que jo vaig poder triar quan volia tornar a casa. Us explico tot això perquè Americanah és una novel·la sobre la raça, la presa de consciència de ser diferent i la frustració de descobrir que el color de la pell és un handicap per ser part d'una societat.

Ifemelu i Obizne són dos adolescents, enamorats, nigerians que volen fugir de la dictadura militar del seu país i de l'escàs futur que espera a dues ments brillants. Ifemelu té l'oportunitat d'anar a Brooklyn a estudiar perquè hi té una tia i Obizne, seduït per la literatura occidental, vol afegir-s'hi més endavant, aquest era el seu somni. La realitat és ben diferent de la imaginada. Ifemelu malgrat tenir un expedient acadèmic brillant pren consciència de la negritud i experimenta el significat de no pertànyer a la majoria. Viure una relació en la distància i encara més quan està del tot deprimida fa que es vagi desvinculant de casa, del seu país. Els atemptats de l'11S fan que Obizne no pugui viatjar als Estats Units i prova sort a Londres on esdevindrà un sense papers a la cerca d'una feina digna i del número de la seguretat social. No serà fins dues dècades més tard que es retrobaran després d'un periple vital complicat. 

La novel·la comença a la perruqueria on Ifemelu es fa trenes per tornar a casa, Nigèria, Adichie utilitza el cabell afro com a metàfora de vida d'aquests dos joves. Descobrir, acceptar i sentir-te'n orgullós, un procés amb el cabell duríssim perquè no és una qüestió estètica sinó identitària. Ifemelu malgrat l'èxit professional, les relacions amb persones blanques té una necessitat imperiosa de parlar de la seva pell i així és com crea un blog on escriu sobre la negritud. Mai a Nigèria s'havia qüestionat el color de la pell, però al arribar als Estats Units pren consciència de com n'és d'important el color a l'hora de trobar feina, parella... ser negre resta, no suma (brutal el dia que explica que entra a un centre d'estètica per depilar-se les celles i li diuen que no depilen dones amb el cabell arrissat). Obizne no té gaire més sort a Londres i acaba repatriat a Nigèria amb l'ànima feta bocins. El blog comença a tenir seguidors que la conviden a fer conferències, rep donatius... Ifemelu transforma la seva ràbia en paraules que acaben arribant a molta gent, escriu un blog planer però amb molt contingut intel·lectual i també empíric, Ifemelu no teoritza sobra la raça sinó que l'explica: "La única razón por la que dices que la raza no fue causa de conflictos es porque desearías que no lo hubiera sido. Es lo que deseamos todos. Pero es mentira. Yo vengo de un país donde la raza no era motivo de conflicto; no pensaba en mí como negra, y me convertí en negra precisamente cuando llegué a los Estados Unidos. Cuando eres negro en Estados Unidos y te enamoras de una persona blanca, la raza no importa mientras estáis los dos juntos y a solas, porqué estáis únicamente vosotros y vuestro amor. Pero en cuanto salís a la calle, la raza sí importa."

Al cap dels anys Ifemelu es retroba amb Obizne que és un home casat i amb una filla a qui les coses no van del tot malament. Ifemelu té un nus a l'estómac per com es va portar anys enrere, quan va desaparèixer plena de dolor i tristesa. L'Obizne es pregunta si Ifemelu serà una nigeriana americanitzada i esnob (una americanah). Nigèria estrena democràcia i ells aprenen a estimar de nou el seu país. La novel·la d'Adichie és creïble perquè ella adora ser nigeriana, té la sort de poder-se formar a l'estranger sense renunciar al seu país, ni a les tradicions, tot i que també és molt crítica amb les coses que cal canviar de Nigèria. Adichie explica molt bé el concepte que Àfrica no és un país sinó un continent, no és un tot sinó un conjunt de països, paisatges, ètnies, costums, llengües... Americanah no deixa de buscar ponts de diàleg, és una mà estesa entre cultures i una crítica al racisme econòmic, al poder corromput, a les desigualtats de classe i de gènere. 

Americanah és una obra de ficció que remou, t'emociona, és ambiciosa perquè no parla des del ressentiment sinó que denuncia veritats com a punys amb sentit de l'humor però també amb dolor. Adichie és una veu literària important, que trenca prejudicis i tòpics, i és alhora una veu necessària per construir no només ponts de ficció sinó reals. Americanah és una finestra i alhora un mirall que no emet judicis de valors sinó que dóna les eines perquè des de la ficció prenguem consciència d'allò que ens passa desapercebut o que creiem resolt.

Si us va seduir Dinaw Mengestu, Taiye Selassi i admireu Toni Morrison i Maya Angelou, aquest és el vostre llibre.

Traduïda per Carlos Milla Soler

Edita Literatura Random House

 

 

Argelagues

Dissabte, 29 d'octubre de 2016

Els llibres et commouen per moltes raons, per les històries, la veu narrativa, l'estructura, l'estil, fins i tot per la coberta o pel llenguatge, Argelagues m'ha robat el cor per la llengua viva, oral i rica. Sovint diem que en literatura ja està tot explicat, els temes universals són els mateixos però el que marca la diferència és com s'explica i aquí la Gemma Ruiz ha fet una gran feina. Deuen ser les hores de teatre, de sentir recitar, declamar textos que l'han dut a escriure una novel·la oral, com si sentissis parlar els personatges, com si els veiessis actuar. Corria un risc que tot això se li pogués escapar de les mans i tanmateix, el que neix com uns apunts periodístics es transforma en una novel·lassa, dedicada a la seva besàvia Remei.

La contracoberta ens explica que les argelagues són uns arbustos modestos però que punxen i la Gemma les ha triat per retre homenatge a una generació de dones que malgrat les punxes del temps van lluitar per tirar endavant, que van sobreviure una guerra a la rereguarda domèstica i que amb 14 anys passaven hores entre telers, perdent dits i patint humiliacions diverses. Ruiz ha volgut homenetjar les dones de la seva família que els toca viure en un entorn totalment hostil en què només són vistes com a cossos reproductors i a qui ningú els demana l'opinió per res, ni tan sols per saber amb qui volen compartir la vida. L'acció arrenca en una masia de Castellterçol per acabar a la Manchester catalana, Sabadell. El teló de fons la guerra, la desfeta, els somnis esvaïts, la fam, la immigració del sud i sobretot la vida, perquè malgrat la guerra, la vida s'entossudeix a continuar i a oferir les batalles domèstiques on les dones són les protagonistes.  

Argelagues

Argelagues és la història de la Remei, nascuda en una masia de Castellterçol a qui de ben joveneta envien a servir en una casa, una boca menys per alimentar. La Remei és una dona amb caràcter, gens formada intel·lectualment però amb un clar esperit de lluita que se les empesca per sobreviure en un Sabadell de cel gris pel fum escopit per les fàbriques tèxtils que canvien el perfil de la ciutat. A Sabadell coneixerà en Martí, tindran fills, néts fins arribar a la Gemma. A Argelagues també trobem molta crítica social, perquè les fàbriques van donar feina a molta gent, cert, però també van estroncar moltes vides i precisament Ruiz descriu les històries d'aquestes persones anònimes que configuren la Història i que sovint no surten als llibres. Argelagues és també un monument a la llengua oral i rica, a aquells mots i expressions dels nostres avis, gens normatius però que enriquien la parla... trobar paraules com hetxures, catipén, fer-se fotre, feina-fuig-mandra-no-em-deixis, tenir una flaca és recordar com hem aprimat la llengua.  

Llegint la Gemma Ruiz em fa pensar que la lluita d'aquelles dones sí que va valer la pena, ella escriu i fa de periodista cultural, jo faig de llibretera i tantes altres dones exerceixen qui volen ser. Encara avui, en molts racons, hi ha moltes dones que no poden ser i això ens recorda que les lluites per als drets no són mai en va i que les argelagues es mereixen tots els homenatges perquè elles també són la història. 

Editat per Proa

De llegir, créixer i fer lectors

Diumenge, 23 d'octubre de 2016

Ahir dissabte no va haver-hi llibre de la setmana com és habitual. Durant aquests dies no he trobat ni el temps ni les ganes de recomanar-ne cap perquè malgrat ser una setmana preciosa a la llibreria, com a societat hem demostrat que no som madurs, que ens falta temps per criticar-ho tot i defenestrem qualsevol opció que no sigui nostra. Aspirem a ser un país normal i cada dia que passa en tinc més dubtes. Em cansa molt aquest anar a la contra de tot. 

Aquesta setmana el govern ha llançat la campanya Fas 6 anys. Tria un llibre. Una campanya en què els nens que facin 6 anys rebran un val per import de 13€ per bescanviar a les llibreries acreditades (les que s'hi han volgut apuntar), 6 anys perquè equival a primer, quan comença l'educació obligatòria i es comença de ple la lectoescriptura. La campanya neix amb l'objectiu de posar en valor la biblioteca personal i per a mi, que per primera vegada es parli obertament de biblioteca personal des del Departament de Cultura, ja és un què. 

L'endemà de llançar-se la campanya, la xarxa bull per les paraules del Conseller, dites en una reunió, en què compta que no tothom bescanviarà el val perquè no hi ha prou diners, malgrat existeixi la possibilitat d'ampliar la partida pressupostària. Mentre, en silenci, penso que tant de bo la campanya morís d'èxit i totes les famílies bescanviessin el val. Potser si aconseguíssim que famílies, que no són les habituals, entressin a la llibreria, els llibreters podríem fer allò que tant ens agrada, acompanyar els petits lectors i encomanar-los el gust per la lectura. Aconseguir que entrin a la llibreria ja és una fita, després, feu-nos confiança! Som moltes les llibreries que setmana rere setmana treballem en el foment de la lectura, hi deixem la pell mentre encomanem la passió per les lletres. Les paraules del Conseller són desafortunades i la campanya no és perfecte, però el que ens pertoca a tots com a societat és respondre, estar-hi a l'alçada i no peremtre que quedi en paper mullat i esdevingui una carpeta arxivada al calaix. De plans de lectura se n'han fet molts i govern que arriba els enterra, potser l'èxit recauria en asseure'ns les parts implicades i bastir un Pla nacional per la lectura, el dia que ens creiem que la lectura és una estructura d'estat per fer ciutadans crítics, lliures i pensadors aleshores em creuré que volem construir un país. 

20161020 190348

Podria posar-vos molts exemples de llibreries que aquesta setmana, només en una setmana, han fet moltes activitats de foment de lectura, des de la presentació divendres al vespre a Casa Usher, al club de lectura de la llibreria Al·lots per professors de secundària, al club de lectura juvenil de l'Altell de Banyoles, a la trobada d'il·lustradors A peu de pàgina, o el matí d'avui diumenge mentre escric a la Nollegiu que celebra el tercer aniversari, o el 38è aniversari de la 22 a Girona, o el suc amb lletres de l'Aranya a Cerdanyola, el matí de poesia al Pati de llibres, el taller de barrets d'El petit tresor a Vic, però us explicaré el que ha passat a l'Espolsada. 

Aquesta setmana han passat 44 persones en tres clubs que van des dels 6 fins als 16 anys. Dilluns 10 adolescents s'asseien en rotllana per parlar de Tu i jo de Niccolò Ammaniti, us sorprendríeu de la conversa que van tenir al voltant de la mentida, de les drogues, de les relacions familiars...

tuijo

Dijous els 18 membres del club de lectura infantil ens vam trobar per parlar de l'obra de Roald Dahl i per commemorar el centenari del seu naixement. Ahir dissabte va néixer el miniclub de lectura de la llibreria, Les puces lectores. Sentir setze nens d'entre 6-7 anys parlar d'El carter joliu, veure com els brillen els ulls quan passem les pàgines, descobreixen les guardes, els secrets de les cartes amagades en el conte, les preguntes i les idees que els vénen el cap com ara que tots hauríem de circular amb escombres voladores per no contaminar tant... em fa creure que això és foment de la lectura. 

És evident que amb una campanya no es fan lectors, cal asseure'ns a debatre si volem que Catalunya sigui un país lector, cal trobar-se tots els agents implicats, cal garantir que la campanya sigui un èxit perquè l'any que ve torni millorada, ampliada i al gust de tothom. Però per això ens cal creure en la lectura com a eina transformadora i sobretot cal creure en la literatura infantil i juvenil com a llavor dels futurs lectors del demà. Des d'aquest petit altaveu us demano que feu confiança a les llibreries, fem feina, molta feina, ens hi deixem la pell no només per arribar a final de mes sinó defensant els nostres autors, la nostra literatura però sobretot defensant la feina ben feta. Demà és dilluns i una vegada més totes les llibreries del país tindran una programació excepcional per què no us hi acosteu?