Hôzuki, la librería de Mitsuko

Dissabte, 10 de febrer de 2018

 

 

Mitsuko

 

La Mitsuko té una llibreria de vell de filosofia i pensament, viu al pis de sobre la botiga amb la seva mare i en Tarô, el seu fill sordmut de 7 anys. En Tarô és un nen molt tímid, li agrada dibuixar i jugar amb la seva col·lecció d'animals mentre l'àvia fa punts de llibre amb flors premsades i cuina. 

La Mitsuko cada divendres al vespre desapareix, fa de cambrera en un bar de noies de companyia de categoria, amb els diners s'assegura la viabilitat de la llibreria i poder xerrar distesament amb els intel·lectuals que entren a buscar-hi llibres i una bona conversa. El dissabte torna carregada de capses de llibres.

Un dia, una senyora molt elegant entra amb la seva filla de 4 anys, Hanako, buscant uns llibres de filosofia pel seu marit, un diplomàtic a qui estan a punt de destinar a Alemanya. En Tarô i la Tanako estableixen una connexió molt forta davant la sorpresa de la Mitsuko i a aquesta no li queda més remei que acceptar de tornar-se a veure un altre dia. Mitsuko veu com el seu ordre familiar trontolla, el secret més ben guardat està a punt de descobrir-se. Hôzuki és el nom d'una flor que fa com una campaneta que amaga un fruit talment com el secret de la Mitsuko, la protagonista d'aquesta novel·la delicada com la neu que cau a tothora.

Aki Shimazaki va néixer al Japó però viu al Quebec i escriu en francès, tot i així el seu llibre és molt japonès, ple de simbolisme i de detalls. Un homenatge a la natura, les estacions, la neu i alhora un cant als vincles familiars, la filiació i l'amor incondicional. Escrit amb frases breus és d'una delicadesa que abraça. Un llibre que ens qüestiona temes importants com la maternitat, l'avortament, però ho fa sense jutjar simplement desplega les idees perquè ens posem a la pell de les protagonistes.

"-Mitsuko, ¿sabes cuál es el fin de las religiones? Liberar del dolor de la vida y la muerte. El budismo no es una excepción. En lo que se diferencia de otras religiones es en que los budistas tratan de alcanzar el despertar por sí mismos, mientras que los monoteístas cuentan con su dios para llegar al paraíso.

-Entonces, ¿cuál es el fin de la filosofía?

-Preguntarse cómo vivir hasta la muerte, por qué hemos nacido en este mundo, sobre todo comprender qué significa el mundo."

Un llibre ideal per aquests dies de fred per llegir abrigat, l'eco dels pensaments us durarà dies. Per reflexionar-hi!

Traduït per Íñigo Jáuregui

Edita Nórdica libros 


El risc més gran

Dissabte, 3 de febrer de 2018

 

 

 Riscinterior

 

Era a principi de setembre a la cuina de casa la Laura, recordo la imatge com si fos ara, la Laura rentava musclos per tirar-los a l'arròs i jo parava taula. Parlàvem de com havien anat les vacances, dels llibres que havíem llegit, per allà a sobre hi havia La vida a qualsevol preu i La ciutat i la casa, llibres de poesia...  com qui no vol la cosa, la Laura es va girar i em va dir: Fe, saps que he escrit una novel·la? Saps que me la publiquen? Emoció continguda, respecte, alegria i alhora aquell neguit intern de i si no m'agrada... Hem tingut uns mesos prou convulsos que amb la Laura ens han dut a parlar de moltes altres coses i gens de la novel·la, quan de cop arriba el butlletí de novetats de l'editorial i hi veig imprès El risc més gran de Laura Pinyol. 

La Júlia té trenta-quatre anys, dos fills i una nova vida a Prat del Comte, a la Terra Alta. Enrere deixa un marit desaparegut a Ginebra i tota una vida a la ciutat que l'ha vist néixer. Decidida arriba a Prat del Comte per respirar i sortir del desgavell personal en què es troba. Com a eix principal la Júlia serveix d'excusa per anar a coneixent la resta de personatges el pare, la mare, el germà, la Tona, en Marc, en Roger, l'Esteve, en Jordi, persones clau per a la Júlia que anirem descobrint a mesura que ella va desgranant la seva vida. La novel·la es divideix en 25 capítols i un epíleg narrats des de Prat del Comte amb viatges al passat que construeixen el relat present. I així, la Júlia explica el divorci dels pares, els viatges pel món amb en Roger, les anècdotes amb la Tona, el naixement del seu germà, la malaltia de la mare, quan s'enamora de l'Esteve, el naixement del Jan i d'en Pere:

"Els seus fills. Aquesta maternitat que, a vegades, pensava que no havia demanat. O no havia demanat tan aviat. O no havia tingut temps de decidir si la volia. Que sovint la feia sentir presonera, aquella decisió. Tinc trenta-quatre anys, dos fills, un marit absent, una vida al davant."

El risc més gran és una novel·la de personatges, íntima, de pèrdues, de solitud, d'incomunicació, de famílies sobrevingudes i és alhora una novel·la de segones oportunitats, de renéixer i un homenatge a la gent que estima sense concessions, disposada a fer el que calgui quan els necessites. Hi ha pèrdua, dolor, amor i temes molt vigents. Una novel·la sobre la vida i les decisions que prenem, la por que ens paralitza i sovint no ens deixa fer el que voldríem sota la pell de la Júlia, una protagonista que es fa estimar, plena de matisos i tot un seguit de personatges secundaris que es fan imprescindibles. Parlem d'una novel·la que et sap greu acabar, que juga amb el paisatge com un personatge més, un territori que se't fica dins i que voldries trepitjar. 

Laura tenim un brindis pendent per moltes coses però ara cal afegir-hi la novel·la. Enhorabona perquè has escrit una primera novel·la molt bona, de les que no en voldria sortir i de personatges que m'agradaria saber com els va la vida. 

*Si us va agradar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols i Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals aquest no us decebrà.

Editada per Amsterdam llibres 

Magda

Dissabte, 27 de gener de 2018

 

Magda

 

Magda és una novel·la breu, intensa, colpidora i valenta que es llegeix d'una glopada i et deixa sense alè. Ziervogel fa un exercici literari arriscat perquè ficciona la vida de Magda Goebbels, casada amb el ministre de propaganda de Hitler. Una dona que va preferir assassinar els seus sis fills abans de deixar-los créixer en una societat sense el Führer. Què va dur el matrimoni a fer-ho és una resposta que no sabrem mai, però Meike Ziervogel intenta amb aquest relat apropar-nos a la figura de Magda.

Magda és filla il·legítima d'una minyona que ni la vol ni l'estima, l'envia en una escola convent on creixerà sota una rigidesa extrema i aprendrà a sobreviure per no patir els abusos cap als més indefensos. Magda forja una personalitat que la caracteritzarà, l'ambició, les ànsies de poder la perseguiran en els seus matrimonis i aspiracions, per això quan coneix Joseph Goebbels veu acomplert el somni. Magda abraça amb fervor el nacionalsocialisme com un credo, oblida el passat, el fill que té amb el primer marit i se centra en representar el model de família del règim, no en va és considerada la primera dama.

Ziervogel retrata la psicologia de Magda i dota la novel·la de diferents veus que ens apropen a la protagonista. La veu pròpia per descriure els pitjors moments d'infantesa, joventut i un dels millors capítols quan imagina com hauria sigut viure a Alemanya sense Hitler; la de la mare de Magda que passa de veure la filla perduda en les nits berlineses a adorar amb fervor i convicció Hitler i per últim, la veu de la filla gran, Helga, que gosa discrepar en veu alta de les conviccions familiars i escriu un diari en què narra el final de la guerra i la caiguda de Hitler. En poc més de 100 pàgines Meike Ziervogel se centra en la figura de Magda fent un perfil psicològic d'una dona controvertida, forjada a si mateixa. Ens destapa el vessant més humà d'un monstre fora de casa, que responia al credo del nazisme, capaç de justificar les atrocitats més grans i ser una gran mare dins de casa. Una lectura que incomoda, d'aquells llibres que no oblides i que ressonen durant dies. Un altre encert de la recent nascuda Les hores.  

"El pare i la mare volen protegir-nos; no ens volen pas fer mal. Som els seus fills. Sou el més preuat que tinc, ens va dir la mare. La mare té el cor d'or. Amb quin orgull solia presumir de nosaltres! La Mare de la Nació, Mare de la Nació alemanya! Estava tan orgullosa de nosaltres, encara ho està. Ningú no ens pot fer mal; ella no ho permetria. Sempre ha estat molt protectora amb nosaltres. M'hauria encantat seguir anant a escola, però ella va pensar que era millor que els professors vinguessin a Schwanenwerder. Va dir que era més segur."

Traduït per Dídac Gurguí

Edita Les hores 

Cartes a Mahalta / Nochera

Dissabte, 20 de gener de 2018

En aquesta setmana de gener que ja queda lluny de la febre de les rebaixes, de les festes de nadal, a les llibreries es produeix un silenci que durarà uns mesos. Tothom que és al capdavant d'una llibreria sap com costa convocar la gent, programar actes i ser capaç de convèncer algú perquè vingui, s'assegui i gaudeixi. El calendari ha volgut que hagin coincidit dues cites literàries i artístiques, molt diferents i alhora molt semblants, un fil invisible les uneix, l'art com a forma de viure la vida i sobretot com a instint de supervivència.

 

Maria

 

Dijous al club de lectura, vam tenir el privilegi de comptar amb la Maria Bohigas, editora de Club editor. Néta de Joan Sales, ha viscut l'edició de llibres de ben petita, els ha mamat i ara, quan ha decidit prendre les regnes de l'editorial (ja fa uns anys), tradueix en passió i qualitat allò que fa. Així doncs, si Joan Sales va preservar la poesia de Màrius Torres i fou el primer en editar-la, ella s'ha encarregat que puguin veure la llum les cartes entre Màrius Torres i Mercè Figueras, Cartes a Mahalta, escrites al sanatori de Puig d'Olena. La Mercè i en Màrius estan malalts de tuberculosi, no arriben a la trentena, es coneixen en una sessió de cinema i allà neix l'epistolari més sincer, divertit, rampellut, savi, literari i d'amor que mai hàgiu imaginat. Les cartes, que s'enviaven gràcies a la complicitat d'una infermera, són testimoni d'una època essencial del nostre país. Són cartes riques en el llenguatge, en l'estima per les arts, la literatura, la música, la dansa... i d'un gran respecte per la natura. Màrius amb tota la família a l'exili viu reclòs al sanatori protegit per la propietària i per un estol d'amics que no el deixaran fins al seu últim alè. És gràcies a ells i a la seva feina de copistes que ara podem llegir la seva obra i estimar-la. La gran descoberta és l'escriptura de la Mercè que redacta unes cartes excelses, la Mercè va sobreviure a la tuberculosi però ja no va tornar a escriure. 

Vaig demanar a la gent del club que triés una carta o fragment, que el transcrivís i el posés en un sobre. Volia sentir-los llegir les cartes en veu alta, l'efecte va ser preciós. Ens sentim deutors dels nostres poetes i dijous els vam fer un homenatge perquè és la manera que segueixin vius. 

 

P1190036

 

Encara amb les Cartes a Mahalta al cap ahir vam acollir el projecte artístic de Nochera liderat per l'artista Jordi Pagès i el poeta David Caño nascut del poemari Nictàlgia, aquell no voler marxar de la nit i haver de desprendre't del que t'hi enganxa i que a vegades fa mal. La presentació va anar a càrrec de Pruden Panadès, us recomano vivament el seu article Esquarterar la nit mentre escolteu el cd inclòs dins el poemari Nictàlgia tan ben editat per Edicions Terrícola. Llegiu Caño però si teniu ocasió sentiu-lo recitar, viure i dir la poesia. Una poesia que en veu alta agafa una volada que omple la nit. Nochera és una capsa d'artista numerada i que traspua art en totes les seves formes.

 

David

 

Si sou afortunats, com ho vam ser nosaltres divendres al vespre (mireu que us vaig avisar) i podeu sentir-la dita per en David Caño, cantada per Ivette Nadal, una de les veus del cd, sentireu com s'atura el brogit, com la ment es relaxa i es deixa endur per la paraula. Parlem de divendres al vespre, en una llibreria petita de poble, on tothom hi té cabuda i la poesia omple l'espai, on la literatura és una manera d'anar per la vida i la llibertat hi troba el punt de partida.

 

P1190055

La Ivette Nadal acaba de treure un poemari escrit quan va compondre Tornar a mare, un cant a reivindicar la vida, a ser-hi i a lluitar com diu en un vers: La felicitat no pesa, alimenta.

Ahir també vam poder escoltar alguns poemes d'Arbres, mars i desconcerts. Un plaer pels sentits, gràcies a tothom que va venir, als qui ho vau fer possible, a en Jordi Pagès per les seves caminades des de Granollers fins a l'Espolsada, a Elles, i ahir en especial a la Paula i la Maria, dues lectores de 17 anys a qui he vist créixer entre llibres.  

Cançó de la plana

Dissabte, 13 de gener de 2018

 

cancoplana

 

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

 

La mort i la primavera

Dissabte, 30 de desembre de 2017

 

Lamortilaprimavera

 

L'any 2008 es commemorava el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, aprofitant l'efemèride vaig decidir-me a llegir La mort i la primavera. Deu any després, teniu la sort immensa de poder-la llegir en una nova edició impecable, amb epíleg i revisió d'Arnau Pons. Fa deu anys vaig escriure: és una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum sota la supervisió de Núria Folch, malgrat ella encara hi treballava, revisava, reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom. Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes. 

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure. Una denúncia d'allò establert, de les convencions socials i la moral. És una obra cabdal, Rodoreda passa molts anys sola a l'exili, llegeix i llegeix els grans autors i pensadors europeus que la inspiren en les seves novel·les menys compreses a casa nostra que són alhora les més ambicioses. 

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

No va ser un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint-la i parlant dels seus llibres. Feu-vos un favor regaleu-vos-la, regaleu-la. Enhorabona i gràcies Club editor per posar-la a mans dels lectors. 

Publicada pel Club Editor en català

Al cor dels homes

Dissabte, 16 de desembre de 2017

 

16

 

Va ser una de les meves lectures, en edició avançada, durant les vacances, quan vaig acabar-lo vaig dir que si existís la justícia literària aquesta novel·la hauria de ser un dels llibres de la tardor.

Diria que el meu pronòstic no s'ha acomplert, que deu haver tingut unes vendes discretes, ja se sap que hi ha altres llibres de moltes pàgines i fets trepidants que li han guanyat la batalla però jo me l'he estat guardant per poder-lo recomanar com a regal de Nadal. Nickolas Butler ja ens va enamorar a Canciones de amor a quemarropa i ara torna amb una història d'amistat, de relacions familiars i molta natura. 

La història transcorre en tres etapes, tres estius i arrenca el 1962 al campament de Chippewa. En Nelson va de campaments sense cap ganes, no té amics i els seus pares fan un intent per veure si s'espavila. La vida al campament no li serà fàcil, ben aviat li posen el nom del Corneta perquè és l'encarregat de fer-la sonar i despertar els seus companys. En Nelson és un nen tímid, savi i que sempre té respostes per tot, però no té amics. El dia del 13è aniversari la mare li prepara una festa i no s'hi presenta ningú, només en Jonathan, que l'acompanyarà als campaments per després mig trair-lo. 

El que hauria de ser l'estiu de la seva vida esdevé un malson escolta ja que el sotmeten a humiliacions i proves estúpides que no fan res més que augmentar la seva inseguretat, però i sempre hi ha un però, algú el vigila de molt a prop, en Willbur el cap del campament i en el fons en Jonathan amb qui establirà una llarga amistat que durarà molts anys.

El llibre salta en el temps quan en Nelson, un excombatent de la guerra de Vietnam, es fa càrrec del campament on havia assistit de petit i fa de cap d'en Trevor, el fill del seu amic Joanathan. L'última part és el fill d'en Trevor qui arriba als campaments i li toca presenciar una escena que el marcarà per sempre. Tradicionalment són els homes els qui acompanyen els fill als campaments i fan les seves particulars vacances amb alcohol als vespres, parlant d'esport i dones, no serà fins a la tercera part que una mare serà present en els campaments. La Rachel es converteix en una gran narradora que posa la balança al pes narratiu.

A primera vista ens podria semblar una novel·la d'homes per a homes, tota ella molt masculina, però un dels trets, per a mi, que la fan gran és la mirada femenina del llibre. Escrita des de l'ànima d'algú que sap del paper important de la dona en la societat, i en especial a la norda-mericana. Al cor dels homes et permet entendre com és una part de la societat americana, la relació que té amb les armes, la doble moral amb que actua una part de la societat amb forts valors religiosos i que canvi accepta actituds gens ètiques. 

És també una novel·la sobre l'amistat, sobre els valors, la família, els codis de conducta masculins que s'ensenyen des de petits, i sobretot una història sobre com alguns homes es relacionen amb les dones. És d'aquells llibres que t'abracen quan llegeixes, no espereu trobar-hi una gran aventura a no ser que la vida ja ho sigui en si mateixa. 

Traduït per Marc Rubió/Marta Alcaraz

Edita Empúries/Libros del Asteroide

Cors de gofra/Un tresor a la neu

Dissabte, 9 de desembre de 2017

 

9

 

Amb pocs dies de diferència he llegit dues novel·les per a nois i noies d'aquelles que jo segur que hauria triat a la seva edat. Cors de gofra de la Maria Parr era una aposta segura, després d'haver llegit Tania Val de Lumbre volia saber com podia sorprendre'm l'autora que m'havia enamorat amb les aventures de la Tania. Aquesta vegada els protagonistes són dos amics, en Trille i la Lena. En Trille és un nen responsable, més aviat tímid, i acostumat a passar desapercebut en una casa amb molta gent, tot al contrari de la Lena que és una bomba de rellotgeria, viu sola amb la mare, i és pura energia, no para mai quieta, és aventurera i atrevida. En Trille i la Lena són inesperables, són amics de l'ànima i cada dia és una aventura al poblet costaner de Noruega on viuen, Knert-Mathilde.

En Trille acompanya la Lena en les seves descobertes, algunes acaben a l'hospital, sempre amb la mirada còmplice i amatent de l'avi que els vigila i els anima a sortir a l'exterior, a viure i a experimentar, per sort sempre els esperen les gofres de la tia-àvia que fan una oloreta... M'agraden els personatges de Parr perquè són nens vius i eixerits, les protagonistes són nenes que participen de la vida, que no els fa por embrutar-se ni pelar-se els genolls. Són nens amb contacte amb la natura, la respecten i l'estimen. En aquest cas en Trille i la Lena fan un tàndem formidable que descriu a la perfecció el significat de la paraula amistat, riuen i ploren quan les coses van maldades. Cors de gofra és un llibre d'aventures, les de la vida i les del joc, que transcorre des del solstici d'estiu fins al de l'any següent. Un any ple de vivències, aprenentatge, pèrdues, records d'una guerra, comiats i moltes entremaliadures. Segur que quan us parlo de la Lena us recorda a alguna noieta pèl roja, pigada i amb dues trenes? 

 

004 COLOR

 

La novel·la té unes quantres il·lustracions fetes amb aquarel·la per la Zuzanna Celej, que ja va fer la Tania, i que capten molt bé l'essència d'aquest poble tranquil, de vida lenta i molt silenci sempre i quan la Lena i en Trille no corrin per allà! Celej té un do i així ho apreciem en les seves il·lustracions realistes i precioses que ajuden a fer-nos nostres els personatges. 

Traduït per Alexandra Pujol Skjønhaug

Il·lustrat per Zuzanna Celej

Edita Nórdica libros

trsorneu

L'altra novel·la de la que volia parlar-vos és Un tresor a la neu de la nord-americana Marie McSwigan, que forma part de la imprescindible col·lecció El jardí secret de Viena que alberga literatura infantil i juvenil apta per a totes les edats.

El llibre curiosament també passa a Noruega, als anys 40, i els protagonistes també són nens i nenes que llisquen amb trineus per la neu però aquests ho fan amb un objectiu concret, el de traslladar l'or de Noruega per salvar-lo de l'espoli dels nazis. Basada en fets reals, McSwigan recrea la vida al poblet de Riswyk, l'hivern de 1940, quan les tropes alemanyes comencen a prendre el territori. En Peter Lundstrom i els seus amics són els encarregats de fingir curses de trineus per fer arribar amagats els lingots d'or fins a la costa, on l'oncle Victor ha camuflat un vaixell que salparà cap als Estats Units amb l'or. En Victor i els amics se'ls encarrega la missió d'ajudar salvar Noruega i com si d'una gran aventura es tractés el llibre de McSwigan et fa avançar àvidament per les pàgines mentre notes el fred, la mirada dels militars i la por amb què viu la població. Hi ha un capítol de Cors de gofra que parla de la guerra precisament, la que Un tresor a la neu ens descriu i mostra. Una història de tenacitat i coratge que mostra l'habilitat d'una població que confia en els nois i noies per dur a terme una missió cabdal pel futur del seu país. No hi falten espies ni descobertes sense obviar els estralls de la guerra. 

Dues novel·les adreçades a un públic de 10-13 anys, molt sòlides, ben construïdes, necessàries, que defugen dels tòpics i ajuden a construir un univers més ric, plural i tolerant. Dues narracions consistents, de les que fan lectors i deixen ganes de tornar-hi. 

Traduït per Marc Donat

Il·lustració de la coberta Ramón Paris

Editat per Viena edicions 

Tot és possible

Dissabte, 2 de desembre de 2017

 

2

 

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

 

"La Patty es va acostar al televisor i va aprimar els ulls, i al cap d'uns minuts la Lucy Barton --que havia escrit una novel·la--va aparèixer a la pantalla i la Patty va dir: "Ostres, tu!"

Strout recupera el format de l'Olive Kitteridge de contes en forma de novel·la per descriure'ns la vida dels habitants d'Amgash, Illinois, el poble d'on prové la protagonista del llibre anterior, Em dic Lucy Barton. La gent passeja encuriosida per la llibreria del poble per constatar que la Lucy Barton ha escrit un llibre, s'ha fet famosa i viu a Nova York. Una Lucy Barton que recorden amb la roba foradada, les sabates de soles gastades i a qui agradava anar a l'escola, el seu refugi. A Tot és possible el personatge de la Lucy creix perquè acabem d'entendre els interrogants que Strout només apunta al llibre anterior. Tot i que ella només apareix en un relat memorable quan torna al poble per retrobar-se amb els germans després d'anys de no haver-se vist. Llums i ombres d'una escriptora que necessita retornar a casa per mirar de guarir les ferides familiars. Un poble, una comunitat, capaç de regalar el millor, la solidaritat, però també el pitjor, el silenci que no condemna allò que tothom sap i dissimula.

Strout amb el seu estil sobri i planer aborda les relacions com ningú, les misèries de la condició humana i ho fa amb aquests relats on els protagonistes es posen al capdavant per desaparèixer dins d'una casa i tornar sortir dos carrers més enllà quan l'escriptura ho necessita (tot un homenatge a Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson). Strout té una prosa punyent i àcida com la de la dona casada amb un advocat ric: "un advocat reconegut que no hi és mai. La noia s'estima els seus fills però ho avorreix: avorreix tota la feina que porten. I li fan ràbia tant la mainadera com la senyora que li fa la feina de casa, i el marit, no en vol sentir ni mitja paraula..., i per això a ella ja no li agrada ficar-se al llit amb ell, perquè això també s'ha convertit en una feina de la casa. I dóna un cop d'ull a la resta de la seva vida i pensa: Mare de Déu, però ¿on m'he ficat? Els nens es faran grans, i ella s'adona que viu a ca l'Ensopit, i es comprarà un braçalet nou, i llavors un parell de sabates, i potser això li servirà de consol durant cinc minuts, però com més va més angoixada està, i aviat li receptaran vàliums o antidepressius, perquè la societat ja fa anys que droga les seves dones..." 

Podríem dir que Strout escriu un llibre d'antiherois, gent pobra i abusada. En canvi, la seva escriptura fa que brillin literàriament alhora que fan de mirall i denúncia de la societat en què vivim, que calla i permet fets intolerables. Strout fa protagonistes els infants de pares traumatitzats i hi posa tota l'esperança. La bellesa de la tristesa, en això Strout també és única.

 

Traduït per Esther Tallada

Editat per Edicions de 1984/Duomo en castellà  

Gnoma

Dissabte, 25 de novembre de 2017

 

 

gnoma 1 3

 

Ja fa un temps la Cristina Camarena, editora de la revista Kireei, ha fet un pas més en el món de l'edició i ara ens regala tot de contes i àlbums en una edició impecable, marca de la casa, del bon gust i saber fer. Hi ha un llibre que des que li vam veure la coberta ens va enamorar, Gnoma, un conte protagonitzat per titelles de fusta que formen part d'un espectacle de la companyia Pea green boat, aquella carona amb el barret vermell em va robar el cor. Vaig créixer amb un llibre de capçalera Los gnomos i des d'aleshores, aquests éssers del bosc que conviuen amb comunió amb la natura em fan sentir que un altre món és possible.

 gnoma 1 1

 

Gnoma ens explica la història de la Gwendolyn i la Matilda, dues amigues, molt amigues i tan diferents, una gnoma i una ocelleta. S'estimen tant que decideixen construir una casa, cadascuna amb les seva habilitats, per viure plegades. La convivència a vegades no és tan bonica com ens podríem imaginar, les petites diferències ens poden fer enfadar molt fins al punt de no parlar-nos. La Gwendolyn marxa de casa convidada a una festa però té un petit problema al bosc i caldrà demanar ajuda. Respondrà la Matilda als crits d'auxili de la seva amiga?

Un conte molt bonic sobre l'amistat, la dificultat de relacionar-nos i acceptar les nostres diferències. Ideal per als nens i necessari per als adults. Les titelles del llibre estan fetes amb fusta, llana i cuir i llueixen amb molta força amb les fotos del llibre que conviden a sortir a la natura a buscar pals, fulles, troncs i jugar, jugar molt. Que no ens faltin mai les bones històries.

 

gnoma 1 2

 

Editat per Kireei

Les tristes recances

Dissabte, 18 de novembre de 2017

 

 lespolsada caterina 048LLweb

"M'explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent."

Quin títol tan bonic per una novel·la, Les tristes recances, és evocador i alhora melancòlic com ho és la història de l'Elfrieda i la Yolandi. Dues germanes nascudes en el si d'una comunitat mennonita del Canadà, educades en un entorn sever i rígid per uns pares que dins la congregació no són del tot ben vistos perquè es permeten certes llicències que la comunitat no tolera, com ara tenir un piano i que les nenes estudiïn.

Les germanes creixen amb una relació molt ferma i de complicitat, l'Elf esdevé una pianista de prestigi mundial, amb una vida perfecta, ordenada, un marit que l'estima i un reconeixement professional que molta gent anhelaria, fins i tot la seva germana. La Yoli, en canvi, està divorciada, fa el que pot amb una filla adolescent i un fill a la Nova York, i encadena relacions sentimentals que no li surten mai bé. Escriu novel·les per joves-adults que formen part d'una sèrie que es diu Rodeo, mentre aspira a fer una novel·la literària que porta en folis dins d'una bossa del súper arreu on va. 

Una bona part de la novel·la transcorre a la planta de psiquiatria de l'hospital, l'Elfrieda ha intentant suïcidar-se per enèsima vegada, ningú entén per què ho vol fer si la vida li somriu, però ella només demana morir i troba en la seva germana la millor aliada. La Yoli que té una vida que és un desastre no entén perquè la seva germana vol morir a qualsevol preu, el pare ja va suïcidar-se temps enrere, la mare fa el cor fort i sobreviu a la tragèdia.

Toews esdevé una narradora hàbil que fa petits retrats que ens transporten al passat mennonita de la família, a la infantesa de les dues germanes, a la pressió en els pares per no seguir les normes rígides de la comunitat alhora que ens manté en el present més immediat. Malgrat ser una novel·la amb un fons molt dolorós, Toews aconsegueix fer-nos somriure en més d'una ocasió, potser perquè té pinzellades autobiogràfiques i sap que només l'humor pot salvar-nos de la desesperació. Toews aborda un tema delicat, el de la mort digna però no d'una persona amb una discapacitat funcional sinó la d'algú que ja no vol formar part d'aquest món.

"Reconfigurar i començar de nou i un altre cop. Ens arrupim en un camp aguantant-nos per les espatlles, amb els cascos a frec, refent l'estratègia i tirem endavant un altra partit. Quan era petita, vaig dir a la l'Elf (o potser només m'ho vaig dir a mi mateixa?) que li conservaria el cor. "

Les tristes recances és el punt de trobada de tot de personatges secundaris al voltant de les dues germanes que conformen una novel·la intel·ligent, necessària i molt bonica. Si teniu l'oportunitat, deixeu-vos acompanyar de bona música de piano mentre en gaudiu la lectura i pregunteu-vos constantment: què faríeu en el lloc de l'Elf i la Yoli? Estimar la teva germana és acompanyar-la fins aquí? Grans preguntes en aquesta breu novel·la de la canadenca Miriam Toews, si us agrada el to i l'escriptura de Maggie O'Farrell o Anne Tyler, ja teniu una nova candidata. 

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores editorial