Em dic Lucy Barton

Dissabte, 17 de setembre de 2016

Es fa difícil començar qualsevol llibre d'Elizabeth Strout si has llegit Olive Kitteridge perquè és una novel·la immensa amb una protagonista d'aquelles que deixen pòsit, un personatge que roman amb tu per sempre i que forma part del teu mapa lector. Quan vaig rebre les galerades de Em dic Lucy Barton, al mes de maig, les vaig llegir a consciència i no us enganyo si us dic que quan vaig acabar vaig pensar està bé però... i sense ser-ne conscient vaig tornar a començar el llibre automàticament, sense pensar-hi, i aleshores sí que em vaig retrobar amb l'escriptura de Strout, precisa, quirúrgica i efectiva. 

Em dic Lucy Barton és una novel·la escrita amb primera persona que relata la vida de la Lucy Barton, una dona casada amb dues filles a qui han intervingut de l'apèndix, el que ha de ser un ingrés ràpid esdevé una estada de nou setmanes en un hospital de Nova York, en una habitació amb vistes a l'edifici de la Chrysler. Barton amb el temps esdevindrà l'escriptora que tant desitja i és des del record que descriu les setmanes a l'hospital i tot allò que va succeir a la seva vida. La Lucy fa anys que no es veu amb la seva família, una gent del camp que ha passat molta misèria i penúria i que ja no se la sent seva perquè aconsegueix anar a la universitat i sortir-se'n. Al cap d'uns dies d'ingrés, la mare apareix als peus del llit i, sense saber massa què dir-se ni com, comencen a parlar del passat, a recordar gent del poble, a explicar-se la vida dels veïns i en mica en mica, la Lucy, comença a saber qui és i a descobrir coses del seu passat que li donen les eines per entendre els seus pares. Les converses amb la mare i l'estada de l'hospital li capgiren la vida. Recordar el fred i la fam i ser l'objecte de burla a l'escola per la roba foradada la retornen en sec a la vida.

"Em ve a la memòria en Jeremy quan em va dir que per ser escriptora havia de ser implacable. I penso que no vaig anar mai a veure el meu germà i la meva germana i els meus pares perquè sempre estava treballant en algun relat o altre i no tenia mai temps. (Però és que tampoc hi volia anar). Sempre em faltava temps, i més endavant em vaig adonar que si aguantava el meu matrimoni no tornaria a escriure cap llibre, no la mena de llibre que jo volia escriure, i això també hi va influir. De fet, aquesta implacabilitat, dic jo, arriba quan m'aferro a mi mateixa i declaro: "Aquesta sóc jo, i no aniré allà on no puc suportar anar --a Amagash, Illinois--, i no aguantaré un matrimoni si no vull, i m'aferraré a mi mateixa i tiraré endavant en la vida, cega com un ratpenat, però jo endavant!" Això és la implacabilitat, dic jo."

 

strout

 

Una de les coses que més m'agrada d'Strout és aquesta manera de construir les novel·les, és com si la novel·la fos el recipient per contenir-hi moltes històries que conflueixen quan cal i se separen i prenen camins diferents quan convé. Potser perquè Strout també és una escriptora de contes i per això juga a construir la novel·la a base de molts relats. Dijous vaig tenir la immensa sort de conèixer l'autora, de poder-hi parlar breument, vaig preguntar-li què la feia escriure així i em va explicar que és la seva manera de concebre les històries i de com li vénen al cap. Strout fa dir moltes coses a Barton però també n'hi fa callar d'altres que són tant o més importants per construir la vida d'una dona que aspira a ser ella mateixa i a reconciliar-se amb el passat i amb una infantesa que ve marcada pel llegat vital dels seus pares. Si bé és cert que l'escriptura pot semblar ascèptica i freda a mi em remou i em recorda que Strout ofereix el que jo espero de la literatura. Com diu Rodrigo Fresán si us agraden els personatges d'Alice Munro, Lucia Berlin i Anne Tyler, Lucy Barton no us decebrà. 

Traduïda per Esther Tallada en català

Publica Edicions de 1984

Traduïda per Flora Casas

Publica Duomo

 

 

 

 


Anatomia de les distàncies curtes

Dissabte, 10 de setembre de 2016

 

Anatomia

Viure de la vora la creació d’un llibre és apassionant. Compartir els neguits, la por, l'alegria de l’autora i acompanyar-la des de l’ombra, amb els dits creuats i amb el desig que tot vagi bé, amb silenci mesurat... és el que passa quan una amiga publica un llibre.
Recordo quan la Marta tenia uns quants contes escrits i en parlàvem cara a cara amb una tassa a les mans o en la distància, per correu i per missatges. Somric quan penso en el dia que em va escriure emocionada explicant-me que l’Aniol, de Periscopi, li havia dit que li interessaven els contes i que en volia llegir més... somric perquè ho sabia, ningú m’ho havia dit, però sabia que aquells contes trobarien una casa per acollir-los, donar-los forma i que culminarien en el llibre que tenim a les mans.
La Marta fa temps que s’escriu a sobre, des que la conec, només fa una mica més de sis anys. La Marta i jo ens havíem vist de passada en reunions informatives abans de fer el viatge de les nostres vides, alguna cosa ens havia cridat l’atenció l’una de l’altra. Jo vaig estar molt contenta de saber que faríem el viatge junts, el que encara no sabia és que de totes aquelles hores assegudes entre el jardí i la terrassa d’un hotel a Addis Abeba en naixeria una cosa molt bonica, però és clar, és el que passa quan dues persones comencen a parlar de llibres, els ulls brillen i les hores es fan curtes. Amb aquests sis anys ha passat de tot, i aquest tot mai ha estat tan complet. I tanmateix, del sotrac més gran en neix un llibre. M’agrada pensar que la nostra amistat té molts pilars però un passa pels llibres, per les converses que ens han regalat i perquè la nostra amistat s’ha bastit en base a tantes vides compartides, apreses i en aquestes vides hem trobat el consol del dies foscos.

Anatomia de les distàncies curtes és un llibre de relats però com em deia l’Anna Arranz de Casa Usher, és un títol que abraça tots els contes, no podria estar-hi més d’acord. És un llibre sobre la fragilitat de les relacions humanes, de parella, de família, mare i filla, entre germans... és un recull sincer, delicat i contundent. Orriols fa una radiografia d’allò més íntim que succeeix quan tanquem la porta de casa. Aquella quotidianitat, que enamora la Jenn Díaz en el pròleg del llibre, que a vegades és invisible als ulls dels altres però que amaga petites alegries, llàgrimes contingudes, plors desconsolats, expectatives truncades i molta vida. 

"L'amor, el sexe, la gana, la son. Lluny, allà fora, la lluna infinita embelleix la ciutat com un fotograma incapaç d'atènyer tanta realitat."

Els contes d'Anatomia de les distàncies curtes no es despleguen de cop sinó que ho van fent de mica en mica, suaument, preparant el terreny perquè quan menys t'ho esperes arriba el sotrac, la dosi de realitat que et pessiga i et recorda que malgrat estàs llegint ficció aquesta neix d'hores d'observació atenta de la gent, d'escoltar i en el silenci de la nit. El debut d'Orriols és per la porta gran i mirant el cel com molt bé escriu la Tina Vallès a l'epíleg Els cels d'Orriols. El cel hi és molt present, però també el calendari i el temps, els canvis de temps imprevistos que marquen aquest caminar per la vida que sovint es capgira com un mitjó. M'agrada molt la presència de les estacions meteorològiques com a símbol del pas del temps però també dels fenomens que li són propis (com a mínim fins ara!) i el crit dels animals. El que m'agrada d'aquests contes és com Orriols et posa en situació i com només amb una paraula, un gest, un fet... el lector construeix la resta.

Com en tot recull de contes alguns et sedueixen des la primera lectura, d'altres cal rellegir-los i deixar-se portar. A mi m'han agradat en especial Tots els colors, per la delicadesa. M'encanta La piscina per la contundència del protagonista; No amb majúscules per la Rosa; Estratègies de comunicació per la Laura i els camaleons; Kiwis per en Pere i els seus desitjos que lluiten per alliberar-se; Sísif a la novena planta, visca les àvies i els néts i Danys col·laterals per la dosi de mala llet que m'agrada dels relats breus. 

El millor que podeu fer és córrer a llegir-los i després rellegir-los, paraula de llibretera, m'ho agraireu. 

Publicat per Edicions del Periscopi 

Sofía o el origen de todas las historias

Dissabte, 23 de juliol de 2016

En plena canícula estival tothom acumula pròposits, el més recurrent és llegir, sentir la frase "jo només llegeixo a l'estiu" és un fet habitual a la llibreria. Els bons lectors desperten de la letargia produïda per Sant Jordi, carreguen amb molts llibres i ara comencen a acabar-se'ls, els lectors espontanis es deixen caure a la llibreria perquè han sentit a la ràdio o han llegit en una revista qualsevol que el llibre de l'estiu ha de ser tal... els llibreters que esperem ansiosos l'arribada de lectors tenim les nostres apostes a punt. Han estat un parell de mesos de molta calma que et permeten fer lectures amb tranquil·litat i llegir alguna novetat d'ara mentre fas equilibris amb les galerades de les novetats de tardor. Tens ganes que la gent s'acosti per poder-los dir: llegeix-te aquest!

Un dels llibres que m'ha acompanyat és Sofía o el origen de todas las historias de l'autor sirià Rafik Shami, no vaig acabar de trobar el moment per l'anterior llibre i amb aquest no volia que em passés el mateix, recordo Una mà plena d'estels, una lectura d'adolescència que m'havia agradat molt i volia retrobar-me amb aquest narrador d'històries. En aquest llibre Shami recrea l'enyorança pel seu país d'origen Síria, ell que viu exiliat a Alemanya fa més de 40 anys, construeix un alter ego, Salman, que viu a Roma i està casat amb una farmacòloga, per explicar-nos el record, l'enyor i el desig de tornar a trepitjar els carrers de Damasc. A través de la mirada de Salman, exiliat polític, que fa molts anys que no pot tornar a Síria perquè està fitxat pels serveis secrets, Shami prepara en el desig un viatge per tornar a veure els seus pares, recuperar els amics, retrobar antics amors però sobretot per sentir i gaudir de les olors, dels jardins, dels gelats de festuc, per perdre's pels carrers on conviuen jueus, cristians, musulmans... Els pares que fa anys que no el veuen no el deixen tornar fins que el seu nom no hagi desaparegut dels serveis secrets i de sobte, la trucada arriba, tornar a casa és segur.

En Salman prepara el viatge de retorn amb molta cura, la retrobada amb els seus se li fa estranya són molt anys sense contacte però la Sofia, la mare, és la baula de complicitat necessària per tornar a encaixar en un país que ja no és tal com recorda. Sota els carrers, rere la convivència, les olors i la bellesa de la ciutat hi ha una capa molt espessa de por, de silenci i de saber-se observat a tothora. La novel·la deixa entreveure de què fugen els sirians ara, no només de les bombes i la guerra sinó de la tensió psicològica acumulada durant anys, d'una manca de llibertat absoluta que encara era sostenible per la bellesa de l'entorn, ara ni això. Shami posa la mirada també en el paper d'Europa i d'Occident que ha donat suport al règim quan li ha convingut. Malgrat tot, la novel·la és una filigrana narrativa que conté mil històries petites com la de Sofía, la d'Aída i en Karim i és plena de sensualitat. Tot i que Shami escriu en alemany beu de la tradició oral i això és tradueix en un llibre imprescindible i en una bona lectura per aquest estiu. Paraula de llibretera

Traduït per Susana Andrés

Edita Salamandra

La ràbia

Dissabte, 2 de juliol 2016

"Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m'agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai, fins ara, no m'havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying."

Contundent i sincera arranca Lolita Bosch el seu llibre, La ràbia, una lectura que hauria de ser compartida en veu alta a instituts, escoles, a casa, amb els amics. La ràbia és un llibre incòmode, que llegeixes amb el cor encongit i un nus a l'estómac perquè et fa estremir, sobretot quan saps que tot el que explica és tan verídic i alhora penses que molta gent deu estar passant per aquest calvari mentre tu escrius o llegeixes.

Bosch en un acte de coratge escriu un llibre testimoni sobre l'assetjament que va patir durant 3 anys en una escola per part de companys i professors davant el silenci i la mirada còmplices de la resta. La Lolita i la seva família marxen del poble on han viscut perquè als pares els surt una feina a ciutat, deixen enrere el lloc segur de la Lolita, una escola com cal amb un mestre que viu el seu ofici, a més ha tingut la sort d'entrar en un programa pilot d'ESO d'humanitats en una escola "de prestigi".  Amb la timidesa pròpia de l'edat i de qui arriba en un lloc nou, Bosch ben aviat descobreix que aquell institut no és la terra promesa ja que no pot comptar amb el suport dels adults, en un acte de responsabilitat, conscient de l'esforç econòmic que fan els pares, Lolita comença trencar-se per dins. Un quadern de color verd la salva de l'abisme, escriu, transcriu i expressa la ràbia: "La ràbia és una forma estranya d'esperança."

Aquesta novel·la autobiogràfica, guanyadora del premi Roc Boronat, és també un recull del malson que viuen molts nens, adolescents, cada dia i cada minut mentre la societat fa veure que això no passa o que només passa a determinada gent, però l'assetjament és una realitat que té l'origen en una societat competitiva i sistèmica, que no accepta ni tolera les diferències, on assetjadors i assetjats són víctimes d'una societat malalta. Hem d'alçar-nos i dir prou perquè cada dia un munt de joves, amb tota una vida per endavant, miren de posar-hi fi perquè no poden suportar el pes que duen al damunt i se'n senten culpables. 

El llibre també és un recull de diferents testimonis que pateixen bullying. Tots són esfereïdors, ella intenta de fer de mediadora perquè sap de què parla i per lluitar contra la impunitat. Hi ha un cas tan estúpidament real que fa plorar, durant dies persegueix una cap d'estudis d'una escola i aquesta quan descobreix que la Lolita és escriptora està encantada de la vida, però quan sap que la Lolita Bosch no vol anar a parlar dels seus llibres sinó que truca per explicar el que passa en el seu centre se la treuen de sobre de males maneres. 

Llibres com aquest són necessaris perquè com a societat necessitem que ens obrin els ulls constantment, perquè és una xacra de la que hauríem d'avergonyir-nos i perquè tenim molta feina a fer amb els assetjadors i les conductes de violència però encara en tenim més a reparar els assetjats a qui un fet com aquest els pot fer viure amb una por permanent si abans no han decidit renunciar a la vida. 

"- Vés-te'n. No tornis mai més.

Això em va dir un company de classe amb qui mai abans no havia parlat, l'últim dia que vaig trepitjar aquella escola a la qual mai he pogut tornar a acostar-me amb tranquil·litat. Un carrer pel qual ja no camino. Una plaça que no faig servir per a res. Encara que ho recordo amb tanta nitidesa, tanta precisió, que podria haver passat ahir mateix."

En aquest enllaç podeu veure i sentiu la Lolita Bosch parlant del llibre i del seu testimoni.

Publicat per Amsterdam Llibres

 

 

Premi Llibreter 2016

Dissabte, 25 de juny de 2016

Començar l'estiu amb el Premi Llibreter ha de ser un bon presagi, el solstici segur que ens portarà alegries amb els tres llibres premiats. Dilluns al vespre feia cap a l'antiga fàbrica Damm per assistir al lliurament del Premi Llibreter 2016, no ho feia sola sinó molt ben acompanyada per persones que sense treballar a la llibreria en són un puntal imprescindible, dins el cotxe els llegia fragments de Germà de gel perquè descobrissin què amaga un llibre d'aparença gèlida.

Aquest any he tingut la sort de ser membre del jurat de la categoria d''Àlbum il·lustrat amb companys de viatge experts i grans persones, la Paula, la Núria, l'Olivia, en Miguel han estat font d'aprenentatge. Després d'una llarga travessia i de molta pedagogia, els mitjans s'han fet ressò d'aquesta categoria que era l'eterna oblidada per la premsa. En mica en mica anem fent camí, ara només caldria incorporar una nova categoria que premiés els autors de narrativa infantil i juvenil catalans.

Arribats a la fàbrica Damm i amb les primeres felicitacions als editors premiats, Enrique i Eugènia, salutacions als companys d'ofici, editors, autors presents... la música dels Morgat Morgat va obrir un acte que va anar rodat, presentat pel gran Toni Puntí i amb la benvinguda del president del Gremi, Antoni Daura. La primera sorpresa de la nit va ser el pregó de Gerard Quintana amb el crit de Bona nit llibreters! En Gerard va fer un discurs emotiu dedicat al seu tiet Pere, llibreter emblemàtic de la llibreria Geli de qui vaig tenir l'honor de rebre el Memorial que porta el seu nom, Pere Rodeja, ara fa dos anys. Que personatges públics, en aquest cas del món de la música, manifestin la seva passió pels llibres és una bon símptoma: "Un dels meus primers i més colpidors records em remet a un 12 d’Octubre de 1970 coincidint amb el darrer gran aiguat del centre de Girona. Recordo els crits i el tràfec a l’escala de casa en plena matinada mentre tots corrien a salvar llibres de l’aigua. Era a punt de fer 6 anys i encara no sabia que estàvem salvant els llibres que més endavant m’haurien de salvar a mi." Gràcies Gerard.

 

NúriaDòria

Tot seguit va venir el reconeixement als companys que celebraven 35 anys d'ofici, aquesta és la cara que feia la Núria Dòria quan recollia el pin... Ella no sap com d'agraïda estic que al menjador de casa seva s'hagin forjat llibres com El zoo d'en Pitus que m'han fet com a lectora. La Núria porta els llibres a la sang d'aquí el meu agraïment públic.

 

 Francesca

El primer dels guardons va ser per la categoria d'Àlbum il·lustrat, El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta dins la recent estrenada col·lecció La petita Impedimenta, va llegir l'acta la Paula Jarrín, llibretera entusiasta i apassionada. Un àlbum de màxima actualitat, el viatge que cada dia milers de persones emprenen sense saber on acabaran i amb l'esperança posada en una Europa que ha perdut el nord. Francesca Sanna explica que darrere cada xifra hi ha una història personal i amb el llibre volia reivindicar aquestes històries perquè no caiguin en l'oblit. Sanna juga amb els colors de manera magistral, fent servir els negres per la por, la foscor, el pànic i amb un esclat de color per l'esperança i saber que mentre estiguin junts res podrà contra ells. Recullen el premi Francesca Sanna, autora, Enrique Redel, editor i Anna Gorina, traductora. Estic molt contenta per l'Enrique Redel perquè és valent, té talent i és un editor impecable.

 EugeniaAlbert

El segon guardó de la nit en la categoria Altres literatures va ser per Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin. Va llegir l'acta una emocionadíssima Cecilia del Librerío de la Plata. Darrere meu tenia assegut un senyor del món de la distribució que deia amb llibreters que parlen així sí que dóna gust fer la feina. Doncs sí i amb llibres tan bons com aquests també. No puc ser objectiva amb aquest llibre perquè més aviat corro el risc de ser molt pesada però la vetllada que vam dedicar a l'autora a principi de març no era sinó un presagi del que estava per venir. L'Albert Torrescasana, el traductor al català, estava dalt d'un núvol, però tot plegat és molt terrenal perquè la traducció és magnífica. Enhorabona Albert, a l'Espolsada tens les portes obertes! Eugènia Broggi, l'editora que va abandonar el transatlàntic fa tres anys, comença a recollir fruits a dues bandes. Ella ja sap com n'estic de contenta, ser testimoni del naixement de l'editorial i haver anat seguint els seus llibre és un privilegi. Podeu llegir aquí, la carta que David Berlin va enviar com a mostra d'agraïment, preciosa, entre moltes coses diu: "A més a més, el fet que no fos prou reconeguda quan era viva i que mai tinguéssim diners i que ella lluités per mantenir-nos i tirar la família endavant, i alhora mantenir el seu compromís amb l’escriptura, feia impossible per mi veure la seva feina com literatura. Només era la meva mare explicant històries. Ara, a través dels ulls del món literari, quan llegim les ressenyes d’altres escriptors, crítics i acadèmics estem aprenent (els meus germans i jo) a apreciar-la des d’un altre punt de vista. Tenim l’oportunitat de veure-la com la veu el món: com una gran escriptora, una narradora excepcional." Recullen el premi l'editora al castellà d'Alfaguara, Albert Torrescasana, traductor i Eugènia Broggi editora de l'Altra.

 

27205462874 934d3fc5d8 z

 

El tercer moment de la vesprada va ser per la categoria Literatura catalana i per Alicia Kopf i el seu magnífic Germà de gel. Va llegir l'acta en Jordi de l'Alibri. Si em deixeu que faci de llibretera us demanaria que no us fes por endinsar-vos dins les aigües gèlides de la novel·la perquè la recompensa serà molt gran. Si voleu una mostra de l'escriptura de l'Alicia Kopf aquí podeu llegir el discurs d'agraïment en el moment de recollir el guardó que diu coses tan boniques com certes:

"Explicar històries properes potser és l’exercici més difícil que un pot fer. Saber veure el que tenim a dins i al costat és una de les principals tasques i responsabilitats que un té com a autor i com a persona. No és fàcil, perquè les relacions que conformen la nostra vida són delicades d’entendre (ja no diguem de narrar), perquè ens involucren emocionalment, perquè ens manca perspectiva, perquè sovint ens falta un mirall per determinar quina és la pròpia posició en la història. És molt més fàcil ser el narrador omniscient de la vida de personatges ficticis o absents que atrevir-se a lluitar amb el material molt més rebel i embrutador del present, matèria prima de la ficció més necessària."
 
 
20160623 152859
 
Si el Premi Llibreter té un sentit és premiar llibres i autores "incòmodes" com elles. Felicitats a tots. Gràcies a la Neus Chordà per tot i més, als membres dels jurats, a la comissió organitzadora, a les llibreries que voten, a la Damm per la cervesa (aquest any sí! He aconseguit beure-me'n una i menjar unes patates salpebrades molt bones). Tenir un espai per saludar un i l'altre i celebrar les petites victòries, en el món del llibre tot és molt petit, hauria de ser una cita obligada. I ara sí, acabo amb una foto que parla per si sola. Espolsada power com va dir l'Albert. L'any que ve més, de moment feu dels llibres premiats els vostres llibres de l'estiu, feu-nos confiança.
 
20160620 222859
 
 
 

 

Germà de gel

Dissabte, 18 de juny de 2016

Quan vaig saber que Germà de gel era el premi Documenta 2015, l'Eugènia Broggi, l'editora de l'Altra, amb molta eufòria em deia: "te l'has de llegir, et fliparà." Per dins pensava, però jo per què m'he de llegir un llibre sobre les obsessions polars d'una autora que no sé ni qui és? D'entrada una història sobre els exploradors àrtics no és la meva prioritat lectora... però a mi el fred em té el cor robat i aquella coberta tan blanca i tan gèlida era una temptació massa gran... 

Comences a llegir i et trobes amb mapes, exploradors, teories sobre la terra, els pols, picabaralles entre expedicionaris... les formes del gel... i no pots parar de llegir mentre penses estic fent un curs intensiu de fred glacial... però de cop, Alicia Kopf et porta al terreny més personal i t'adones que se situa en la distància més polar per poder parlar d'allò que fa més mal, la intimitat de les relacions personals, familiars i de tenir un germà de gel, un noi glaçat per l'autisme. Allunyar-te en la distància física per parlar de la geografia més íntima.

"Aquest viatge èpic per acotar el no-res de qui havia perdut tots els punts de referència posa en relleu el fet fundacional de la casa, la família, com a força centrípeta o com a força centrífuga. Com a llar, com a refugi, com a camp de batalla, o com a castell encantat."

No sabria definir l'estil literari d'aquest llibre, a cavall entre un llibre de coneixements, d'art, dietari personal i alhora tan carregat de frases que voldries haver escrit tu. Kopf s'emmiralla en el fred per expressar el dolor, per reconstruir-se per posar nom a una sèrie de successos. Germà de gel és una manera d'aturar-se, agafar aire, respirar fons i exhalar el dolor i el no entendre tot el que s'esdevé al seu voltant.

"Cada mes tot allò que no hem pogut comprar, i que no comprarem en els mesos posteriors, va a parar en algun lloc, allà, sota el gel. Els amors platònics formen cristalls, i també, queden colgats sota la neu. Aquests desitjos insatisfets, quan són molts, fan escletxes que surten a la pell del front. De vegades el glaç fa relliscar i caure en escletxes més profundes. Al cap de molt temps hi pot haver desglaç i tot el que hi emergeix com els mamuts a les planes siberianes a l'estiu. Les restes són humides i fan pudor. Llavors ja no les volem. Pensem que igualment no valia la pena. Que eren diners llençats o que aquell amor per l'altre era immerescut."

Estem d'enhorabona que la literatura catalana incorpori una veu jove tan sòlida, conceptual i moderna a qui augurem llarga vida literària. 

Publicat per l'Altra editorial

Una tarda de club de lectura infantil amb la Duna

Dissabte, 11 de juny de 2016

La tarda de dijous va ser una injecció de moral en un mes que a les llibreries ens costa de passar i que segur que ens fa pensar massa i qüestionar-nos moltes coses. Dijous vam tenir sessió de club de lectura infantil amb un grup d'una vintena de nens i nenes que són la bomba, són grans lectors, observadors i crítics. Si al mes anterior vam gaudir d'una sessió molt plàcida que ens va portar per terres etíops i a descobrir un país de l'Àfrica, ahir la lectura proposada era Duna, diari d'un estiu, amb l'al·licient que comptàvem amb la presència de l'editora, la Mar, l'autora, Muriel Villanueva, i l'il·lustrador en Ferran Orta.

 

princeses

Quan durant el mes que tenen per llegir el llibre et van arribant comentaris, somriures, nens que entren a la llibreria i et diuen: "Fe, m'encanta el llibre" o quan mares t'ensenyen dibuixos fets arran del llibre... quan alguna mestra et diu: "Ostres Fe, el llibre d'aquest mes del club deu ser preciós perquè no paren de parlar-ne a l'escola..." per dins saps que s'augura una sessió com la de dijous. I sinó mireu les cares d'aquestes dues nenes durant la sessió, qui diu que la lectura és avorrida?

Sempre defenso que un bon llibre infantil ha d'agradar als adults també i Duna és d'aquells llibres que ha vingut per quedar-se i per ser un clàssic, que l'editi la Mar de Babulinka encara em fa més feliç. Muriel Villanueva aconsegueix el to, el contingut, la forma perfectes per convidar els nens a pensar, sentir i empatitzar amb el que senten els altres. La forma del dietari acompanyat de les il·lustracions úniques d'en Ferran Orta amb aquell punt oníric fan que sigui un llibre molt especial. Cada sessió de club és un aprenentatge per tots, petits i grans, però la de dijous va ser un regal. 

 

sessió

 

Nens i nenes van omplir la sessió del club de paraules amb les respostes pausades de la Muriel i amb la mirada atenta del Ferran que es va passar la sessió fent un dibuix que ara lluirà a les parets de la llibreria. Parlar del dol, de l'amor, dels estius, l'amistat i veure'ls la mirada atenta... Jo que els observava des de la rereguarda per dins somreia, em mirava la Glòria i pensava no estem boges, estem fent una feina, incerta, però que estic segura que donarà fruits. Ahir vam sembrar una altra llavor en aquest camí que vam començar fa tres anys, els hem vist créixer com a persones i com a lectors, poder-los acompanyar és un privilegi.

 

grup

Els que teniu canalla al voltant dels 11 anys faríeu bé de llegir aquest llibre i comentar-lo amb els vostres fills. Visca la bona literatura tinguem l'edat que tinguem.

Gràcies a la Muriel, en Ferran, la Mar, la Glòria (ai la Glòria!) i a les famílies que mes rere mes ens feu confiança.

 

Cinc llibres infantils imprescindibles

Dissabte, 4 de juny de 2016

Avui voldria parlar-vos de 5 llibres per compartir amb família, a l'escola o a la biblioteca. Són llibres imprescindibles perquè els podem compartir amb els nens i a nosaltres, com adults, no ens cauen de les mans i podrem explicar-los les vegades que calgui. N'hi ha amb sentit de l'humor, creatius, de coneixements i n'hi ha que posen paraules a allò que a vegades ens costa tant d'explicar. M'acompanyeu?

 

765 L os i la llebre ANEM DE PESCA 510x514 

L'ós i la llibre, anem de pesca!

Emily Gravett té la capacitat de fer-nos riure, de despertar-nos la curiositat i el sentit de l'humor. Escriu i il·lustra llibres que són èxit assegurats amb els més petits perquè sempre, sempre et fan somriure. Amb un traç reconeixible i dolç, us fareu tips de riure amb aquest ós i aquesta llebre que surten a pescar, però què pesquen? Un conte que ens ensenya a gaudir dels petits moments, viure'ls i ens parla de l'amistat. Potser el que pesquem no és tan important com el berenar que portem a la cistella i que compartirem...

Escrit i il·lustrat per Emily Gravett, traduït per Joana Delgado i editat per Picarona.

 

172490 178637

 

Un joc

Qui no coneix Un llibre o Colors? El genial Hervé Tullet torna a presentar-nos un llibre joc molt artístic ideal per compartir. Aquest cop un punt groc ens demanarà que el seguim i fem tota mena de cabrioles per les pàgines del llibre. Amunt, avall, dreta, esquerra, pujarem escales, lliscarem, ens amagarem, caminarem de puntetes i potser també volarem! Qui diu que els llibres són avorrits?

Escrit i il·lustrat per Hervé Tullet, traduït per Núria Font i editat per Cruïlla.

 

maquina

 

La màquina d'escriure

En Pol troba una màquina que no té botons d'engegar i apagar, no fa llumetes però en canvi fa lletres! En Pol escriu i escriu per crear històries però de les lletres n'hi surten imatges. En Pol sovint confon les lletres però això amb la màquina d'escriure no és cap problema perquè transforma les lletres en les seves idees. Un cant  a la imaginació, a la creativitat com a eines de comunicació. Un llibre que ens permet entendre els nens amb dislèxia i viure-ho com una oportunitat. En Tom McLaughin, l'autor, sap perfectament de què parla i fa una crida a assumir la dislèxia sense por.

Escrit i il·lustrat per Tom McLaughin, traduït per Elena Martí Segarra i editat per Coco Books.

 

explicamho portada gran

 

Explica-m'ho, 101 preguntes fetes per nens i nenes sobre un tema apassionant

Un llibre valent, agosarat i imprescindible sobre la sexualitat. Qui de vosaltres no s'ha posat vermell quan els vostres fills us han preguntat: Una àvia pot tenir fills? Una dona es queda embarassada cada vegada que fa sexe?

El llibre recull 101 preguntes fetes per infants de tercer i quart de primària i respon d'una manera clara i acurada. Un llibre recomanat a partir de 8 anys i que hauríeu de tenir a casa o a les biblioteques de centre.

Escrit per Katharina von der Gathen, especialista en educació sexual i il·lustrat per la magnífica Anke Kuhl, traduït per Anna Soler Horta i editat per Takatuka.

 

elviaje

 

El viaje

El debut de Francesca Sanna, il·lustradora sarda i resident a Suïssa, amb aquest àlbum que ben aviat podrem llegir en català, deixa el llistó ben alt. Sanna relata en primera persona la història d'un viatge d'una mare amb els seus dos fills. Fugen d'una guerra i han de vèncer tota mena d'obstacles: fronteres, màfies, guardes de seguretat, tanques però ella segueix endavant amb els seus fills per trobar un lloc on tornar a començar. Enrere deixen una vida, la casa i una família trencada pel dolor a la recerca d'una nova vida. Sanna juga amb els colors de manera magistral, fent servir els negres per la por, la foscor, el pànic i amb un esclat de color per l'esperança i saber que mentre estiguin junts res podrà contra ells.

Un àlbum preciós, necessari per explicar als nens el que passa a l'altra riba del Mediterrani i a tants llocs del món i sobretot per debatre sobre què estem fent i perquè cal acollir-los. Dins la recent inaugurada col·lecció de La Pequeña Impedimenta l'editorial ens ofereix un àlbum marca de la casa.

Escrit i il·lustrat per Francesca Sanna, traduït per Susana Álvarez i editat per Impedimenta.

 

Mi maravillosa librería, 2a part

Dissabte, 28 de maig de 2016

Hi ha setmanes que no donen per massa cosa i en canvi n'hi ha d'altres que les vius amb molta intensitat. Dimarts tens el privilegi de tenir dos grups de 5è d'una escola escoltant la Noemí Mercadé explicant-los què vol dir ser editora i dos grups de 6è amb en Jordi Martín Llorent explicant-los què vol dir ser traductor... quan s'acaba el temps de la visita i els nanos demanen de voler quedar-se perquè encara els queden preguntes per fer és simplement genial.

Dimecres vaig tenir el privilegi de ser convidada a dinar a casa de l'Editora amb majúscules, Siliva Querini, per conèixer una autora, la Julia Montejo i el seu proper llibre, i per fer un tastet de les novetats de Lumen de cara a la tardor. La trobada en un marc incomparable i amb maduixes amb xocolata va ser el preludi del que viuríem dijous al vespre. Com ja sabeu, un cop al mes tenim club de lectura, aquest era especial perquè llegíem Mi maravillosa librería de la Petra Hartlieb, una història molt personal d'obrir una llibreria. Per fer aquest llibre vaig voler fer-me acompanyar de llibreters perquè la gent del club ens poguessin preguntar tot allò que els passés pel cap (aquesta era la idea original, després t'adones que quan asseus uns quants llibreters a parlar del seu ofici podrien passar dos dies xerrant i encara hi seríem).

 

librería

Va ser un vespre molt bonic, no passa sovint que tot un grup nombrós de gent s'assegui a sentir parlar sobre la teva feina i és d'agrair com també ho és que companys llibreters deixessin el seu cau per poder ser a l'Espolsada. Va ser una vetllada molt intensa, plena de passió i anècdotes però també de reflexions interessants sobre el nostre ofici, el sector (editorials i distribuïdors inclosos) sobre la importància de la literatura infantil i juvenil com a base dels lectors del demà. Un vespre de molta complicitat, un punt terapèutic, vam riure molt i sobretot vam sentir-nos segurs, saber que no estem sols en aquesta dèria nostra de prescriure i recomanar els llibres que tant ens agraden, però també vam reivindicar el nostre negoci i la necessitat que la gent compri llibres a les llibreries com a eina de supervivència.

Moltes gràcies per fer-ho possible "A seguir porque no nos queda más remedio. Porque no hay nada que sepamos hacer mejor. Porque no hay nada que nos guste hacer más." com diu la Petra Hartlieb, autora de Mi maravillosa librería.

librería 2

Gràcies a tota la gent del club per fer que la màgia sigui possible un mes rere l'altre i no quedi en un somni. I gràcies al magazín cultural Catorze per haver-nos-hi acompanyat.

 

L'integrista reticent

dissabte, 21 de maig de 2016

Edicions del Periscopi amb fermesa i pas petit està bastint un catàleg que ja voldrien alguns grans grups, arrisca i sobretot busca sorprendre'ns. L'integrista reticent és una breu novel·la en forma de monòleg que llegeixes d'una volada de principi a fi. En Changez és un jove pakistanès que està assegut en una taula d'un cafè a Lahore i es troba amb un interlocutor, de qui no en sabem absolutament res, i li engega un discurs que com a lector et va frapant i et deixa sense alè. 

En Changez és un noi que amb molt d'esforç per part de la família, vinguda a menys  i que procura guardar les aparences entre la societat pakistanesa, aconsegueix el somni d'anar a estudiar als Estats Units i ser acceptat a Princetown. Mentre és a la universitat es debat entre passar desapercebut, semblar tan americà com sigui possible i no perdre les arrels. Amb el temps i molta suor aconsegueix fer realitat el somni americà, troba una bona feina com a consultor i s'enamora d'una noia blanca de les elits de Nova York que ha perdut el seu promès i amic de tota la vida. En mica en mica, forgen una estranya amistat mentre ell se n'enamora perdudament, els pares l'accepten i l'integren a les festes i happenings culturals. En Changez podria sentir-se un nord-americà qualsevol si no fos que després de l'atemptat de les Torres Bessones tothom el mira de reüll i el fa sentir molt incòmode, fins i tot somriu per dins després de la massacre, cosa que el sorprèn. La matança l'enxampa a Manila fent de consultor, a l'avió de tornada comença la pressió social, i un cop a la feina els propis companys observen cada moviment que fa sobretot després de deixar-se créixer la barba. 

"Aquests viatges em van convèncer que no sempre és possible restaurar les pròpies fronteres que s'han desdibuixat i tornat permeables a causa d'una relació: per més  que ho provem, no ens podem refer com els éssers autònoms que abans ens havíem imaginat que érem. Ara alguna cosa de nosaltres és a fora i alguna cosa de fora és a dins nostre."

Tots aquests fets els coneixem en aquest monòleg que Changez explica al nord-americà misteriós amb qui comparteix taula i a qui no sentim la veu. De sobte, experimenta el dolor de la societat americana que l'ha acollit durant els darrers anys, que li ha brindat una oportunitat i viu el rebuig pel color del cabell, per una barba, la sospita esdevé permanent i ell es qüestiona qui és de debò? Qui vol ser? 

L'integrista reticent és un llibre dual, Orient-Occident, i alhora un mirall del qual Occident n'hauría d'extraure moltes conclusions. Quan vaig acabar de llegir-lo el primer que em va venir al cap és que hauria de ser lectura prescriptiva als gabinets de presidència i exteriors dels governs del món, potser així veuríem reflectits els nostres actes. Com diu Junot Díaz: "he de recomanar L'integrista reticent per mil·lèsima vegada. És una novel·la tan punyent i ben aconseguida que fa que agraeixis ser lector." No podria estar-hi més d'acord, si una cosa ha de fer la literatura és aquest viatge interior i introspectiu  que ens remou i ens fa repensar tot allò que crèiem tenir tan clar. 

Traduït per Carles Miró

Editat per Edicions del Periscopi/Tusquets

 

La nit de les criatures

Dissabte, 14 de maig de 2016

"No és culpa meva. O sigui que no me'n podeu acusar. Jo no ho vaig fer i no tinc ni idea de com va poder passar. No em va caler més d'una hora després que me la traguessin d'entre les cames per adonar-me que alguna cosa anava malament. Molt malament. Era tan negra que em va fer por. Negra com una gola de llop, negre sudanès." Amb aquestes paraules contundents rep la mare a la protagonista de la novel·la, la Lula Ann que més endavant es farà dir Bride, el dia del naixement. Que la teva mare, negra, et doni així la benvinguda al món és ja tota una declaració d'intencions. La Lula Ann no se sent estimada durant la infantesa, ella només busca una mica d'afecte i cridar l'atenció perquè algú estigui per ella, però això és una proesa si s'esperava que nasquessis amb una pell més blanqueta i dissimulada.

Toni Morrison obre la novel·la abordant un dels temes recurrents entre els afroamericans i els afroeuropeus també, l'autodi, el voler ser com tu, blanc. Si bé hem avançat molt en tema de drets humans i d'igualtat el camí és encara molt llarg i aquí Morrison posa la lupa. No ho hem superat i des del món dels blancs fem veure que acceptem però els volem iguals i discrets. Llegint La nit de les criatures se m'encongia l'estómac i se'm feia petit perquè sóc mare d'un nen negre que s'esforça per estirar-se els rínxols preciosos del cap, que es mira i diu no sóc tan negre oi mama?
La novel·la de Morrison parla del mapa de la infantesa i de com certs detalls ens condicionen la vida com adults. N'hi ha que diuen que la infantesa està sobrevalorada, potser sí, però si les has passat magres com la nostra protagonista m'agradaria veure com te'n surts. Perquè la Lula Ann és testimoni d'un fet que un nen mai hauria de veure ni patir, aquest no sentir-se estimada marcarà les relacions sentimentals quan és adulta, una noia preciosa, Bride, d'èxit laboral però amb una mancança molt gran que veurà com augmenta quan la parella l'abandoni d'un dia per un altre.

Amb capítols curts que porten per nom els dels diferents protagonistes de la història Morrison narra amb contundència i mestratge com només ho poden fer els grans escriptors. Morrison és d'aquelles autores amb veu pròpia, que la reconeixes a l'instant, cada punt, cada coma, cada adjectiu tot és al seu lloc intencionadament. Per sort nostra, en català podem llegir-la amb traducció de Dolors Udina, tot i que l'edició il·lustrada en castellà de Lumen és una petita joia. Morrison als seus 85 anys no s'arronsa, és una dona i una narradora incansable que entén la literatura com un mitjà per transformar vides i ampliar la mirada. La nit de les criatures és un d'aquells llibres dels que no en surts indemne.
Pot la manca d'afecte justificar tot allò que fem? La Lula Ann no és conscient, fins que és adulta, d'una injustícia que va cometre essent una nena i la culpa la recaragola per dins.
La nit de les criatures és una novel·la sobre la culpa, el perdó, la resiliència però també sobre la maternitat i la dificultat d'exercir-la.

Traduïda per Dolors Udina
Edita Amsterdam/Lumen