Nosotros en la noche

Dissabte, 15 d'octubre de 2016

Totes les baules del món del llibre són importants, ho són els editors, les editorials, els traductors, correctors, dissenyadors, impressors, llibreters però també ho són, i molt, els comercials. Els comercials que no només vénen a vendre't sinó que recomanen i prescriuen perquè abans de res són lectors. En Jordi és d'aquests súper lectors amb qui mai no atrapem la feina perquè sempre tenim coses pendents per llegir. Al setembre em va dir: "et portaré un llibre que he llegit que t'agradarà molt, segur."  I així va ser com vaig arribar a Nosotros en la noche, de Kent Haruf, autor totalment desconegut però que se'm va guanyar quan vaig llegir que havia guanyat el Wallace Stegner Award. Un premi que porti el nom d'un dels meus autors de capçalera no pot ser qualsevol cosa i efectivament no és qualsevol cosa sinó una petita joia. 

A Holt, una població de Colorado, transcorre la novel·la. És un poblet tranquil de cases de fusta amb jardí que s'omple de fulles rogenques i grogues a la tardor, tothom es coneix i hi ha un carrer principal de botigues on algú, ja fa temps, va decidir talar els arbres. Allà viuen Louis Waters i Addie Moore dos veïns jubilats, un era professor i l'altra, mestressa de casa, mare de família tot i que va acabar treballant molts anys a l'ajuntament com administrativa. En Louis i l'Addie comparteixen viduïtat i una mica de solitud. Són a la recta final de la vida, els seus fills són grans i viuen lluny de casa i això porta l'Addie a trucar un dia a la porta d'en Louis per fer-li una proposta sorprenent. L'Addie li demana d'anar a dormir algun dia amb ella, només per estirar-se al costat d'algú i per poder parlar i fer les nits més curtes.

"Y entonces llegó el día en que Addie Moore pasó a visitar a Louis Waters. Fue un atardecer de mayo justo antes de que oscureciera. Vivían a una manzana de distancia en la calle Cedar, en la parte más antigua de la ciudad, con olmos y almezos y un arce que crecían a lo largo del bordillo y jardines verdes que se extendían desde la acera hasta las casas de dos plantas."

Al principi se senten estranys però a mesura que van passant les nits i es van explicant la vida i, sobretot es van fent aquelles preguntes que mai havien gosat, estableixen una amistat molt peculiar, sincera i afectuosa. A poc a poc, sabem de les seves vides, no sempre fàcils, de les decisions no preses, les pèrdues i el dolor. Al poble tothom enraona i no tothom els entén, començant pels fills, tret del nét de l'Addie que troba en ells dos un nucli familiar que li és molt necessari.

Haruf, que va morir just després d'entregar les correccions del llibre, escriu una novel·la de trama senzilla que amaga una gran profunditat. Només és a l'abast dels grans escriptors descriure aquesta vida tranquil·la, sense grans accions, i que en canvi el lector la percebi com una gran història. Explicar la vida de dos jubilats més preocupats pels dies que els queden que no pas pel que diran els altres. La prosa de Haruf és preciosa i precisa ja que de fet, mentre llegeixes, poses cara als protagonistes, t'imagines el parc, les cases, el carrer, les llums de les llars al vespre quan tot és fosc i sobretot sents el tacte dels protagonistes quan ja estirats i agafats de la mà s'expliquen la vida. És una petita joia que commou, plena d'una gran saviesa, no jutja ningú només cerca la companyia per fer l'últim tram del viatge, l'últim tastet de felicitat. Si sou admiradors de la prosa de Wallace Stegner, d'Elizabeth Strout, Anne Tyler, Marylinne Robinson aquest llibre és per vosaltres. Robert Redford i Jane Fonda estan rodant la pel·lícula basada en el llibre, jo el llegiria abans que algú altre no ens mostri el paisatge de la intimitat. 

Traduïda per Cruz Rodríguez Juiz

Editada per Literatura Random House


Jane, el zorro & yo/Cançó de tela

Dissabte, 8 d'octubre de 2016

 

Fa temps que segueixo l’obra de la il·lustradora Isabelle Arsenault perquè em sembla molt delicada, de traç precís, simple i alhora molt emotiu. Arsenault trobo que busca bones parelles de ball perquè va fer un tàndem extraordinari amb Kyo Maclear il·lustrant l’univers de les germanes Woolf, a Virginia Wolf.

Aquesta tardor tenim dues novetats a la llibreria amb el segell d'Arsenault una escrita per Fanny Britt, Jane, el Zorro & yo i l'altra, escrita per Amy Novesky que es diu Cançó de tela. 

La primera és una novel·la gràfica que comença així: "Imposible pasearse hoy. Ni por los pasillos del cole, ni por el patio, ni siquiera por las escaleras del fondo, las que dan al aula de plástica y huelen a leche cortada." Arsenault dibuixa la vida d'Hélène una nena a qui cada dia se li fa més difícil anar a l'escola, no s'agrada, es veu lletja, grassa i emprovar-se el banyador per anar a piscina és un esclat de llàgrimes davant la mirada desesperada d'una mare que no entén què li passa a la seva filla.

50 51 jane 

La vida d'Hélène té petits espais per la llibertat i per sentir-se bé, quan torna amb autobús cap a casa i es capbussa en Jane Eyre, aleshores el traç d'Arsenault s'omple de color que aporta brins d'esperança. Hélène troba en Jane Eyre un espai per somiar en color i el refugi necessari per quan ha d'anar d'acampada amb la classe i no té ni una sola amiga.

11 jane

 

Al bosc l'espera una guineu, taronja, que li recorda que ha d'aprendre a confiar i és des d'aquesta mirada que troba la Géraldine, que es convertirà en l'amiga de l'ànima. La força de l'amistat farà que Hélène recuperi la confiança perduda, saber-se especial per algú és el motor. Britt ha escrit una novel·la preciosa pensada per al públic juvenil, es nota molt que els coneix i que hi treballa, i que alhora enamorarà els adults, les il·lustracions d'Arsenault fan la resta. 

Traduït per Regina López Muñoz

Editada per Salamandra Graphic

 

cançodetela

 

El segon és un àlbum il·lustrat que és pur art. Tenir a l'abast llibres que ens expliquin la vida dels artistes és un privilegi i si a sobre es fa des del record d'una filla és un regal pels sentits. Arsenault il·lustra aquesta vegada la vida de Louise Bourgeois, escrita per Amy Novesky. 

Louise Bourgeois va ser una artista polifacètica que va créixer en una casa a prop d'un riu. L'aigua del riu era vital per la família de la Louise que es dedicava a restaurar tapissos antics, Bourgeois va créixer entre el riu, el jardí frondós i el taller on la mare pacientment filava i creava els tapissos com si fos una aranya. Amb els anys Loiuse va estudiar matemàtiques a la Sorbona però la influència de la mare i del treball artesanal van fer que estudiés belles arts i que trobés en l'escultura i la pintura una manera d'entendre el món. Amb la mort de la mare va començar a pintar, teixir, pintar i esculpia aranyes gegants que li recordaven la figura reparadora de la mare. 

 

cançodetela 2

 

 

Cançó de tela és un llibre fantàstic per apropar l'art als més petits. Ens explica com es fan els tapissos i la tècnica però també tot el sentiment que hi ha darrere una obra i com els records d'infantesa ens acompanyen per sempre. Potser quan vegeu l'aranya gegant que hi ha a l'exterior del Guggenheim de Bilbao us la mirareu d'una altra manera. Amy Novesky resumeix molt bé la vida d'una de les grans artistes del segle XX amb les paraules justes que casen a la perfecció amb les aquarel·les i els dibuixos d'Isabelle Arsenault. Gràcies Impedimenta per publicar llibres tan necessaris, difícils de vendre però imprescindibles. 

 

cançodetela 3

Traduït al català per Anna Gorina i al castellà per Pilar Adón

Editat per La petita Impedimenta

Crònica de setembre i un debut per la porta gran

Setembre és aquell més tan estrany, xafogós, d'alguns ruixats i algunes fulles grogues. És quan comença el curs escolar però també la rentrée literària. Servidora torna amb les piles carregades per les lectures fetes i les hores amb família, la tornada a la llibreria és un cop de puny perquè durant unes dies navegues entre encàrrecs de quaderns, manuals de batxillerat, llibres d'anglès i famílies despistades que no saben quin curs fan els seus plançons, gent maleducada que crida perquè els llibres no han arribat i una sèries de coses lletges que més m'estimo no escriure. 

Durant els primers dies de setembre van apareixent, com un bàlsam, els lectors, els teus lectors, aquells que entren amb un somriure i diuen: hola, Fe, com han anat les vacances? T'abracen i t'expliquen què han llegit, entren petits lectors a buscar contes nous i de cop recordes el perquè vas obrir una llibreria. Ha estat també un setembre màgic que m'ha permès conèixer l'Elizabeth Strout, retrobar amigues llibreteres en dinars de novetats, hem reemprès els clubs de lectura juvenil, infantil i han nascut les puces lectores. Hem estat a Banyoles a l'Altell per celebrar els seus 25 anys, hem sabut que la Paula Jarrín serà la comissària a la fira de Bolonya de l'exposició que representarà Catalunya i Balears i hem dinat amb tres dones fantàstiques com la Marta Orriols, la Jenn Díaz i la Tina Vallès. El que podria semblar un dinar qualsevol només va ser un presagi del que ahir a la nit va passar a la llibreria.

portada

 

No hi ha millor manera d'acabar el mes de setembre que amb un vespre com el d'ahir. Saber que tens un tribu al teu costat, que desembarca com un exèrcit i se t'emporten a sopar quan els dius: no puc més! Avui m'han cridat perquè no ha arribat un llibre. Una tribu que té altres feines però que arriba com un remolí per deixar la llibreria preciosa per la presentació més anhelada. Ahir vam presentar Anatomia de les distàncies curtes, un llibre que m'estimo i del que ja n'he parlat obertament i que et recorda que sóc llibretera precisament per això, per nits com les d'ahir. Perquè és un privilegi tenir asseguts a l'Aniol, editor de Periscopi, la Jenn Díaz i la Marta (Tina, et vam tenir molt present) i descobrir la feina que hi ha darrere un llibre i la xarxa de complicitats que s'estableixen perquè arribi a bon port. Perquè és molt bonic que una autora recordi els correctors, perquè es mencioni la Marta Bellvehí, il·lustradora de la coberta del llibre, i perquè s'entengui el llibre com un tot, com un artefacte perfecte que espera trobar els seus lectors. 

 

jennaniol

 

Sentir parlar de literatura, de l'ofici d'escriure, de les nits curtes de son mentre la Marta escriu, de corregir, de reescriure. De saber que la Marta és una observadora nata i que estar aturada als semàfors és motiu d'inspiració. De veure com un llibre que has vist des de les beceroles ja no és només de la Marta sinó de tots els lectors que mica en mica es fan seus els contes. Descobrir que desmuntem el tòpic (ahir vam saber que la segona edició és a impremta) que els contes no venen i encara menys si estan escrits en català i per una dona és la cirereta ideal per tancar el mes de setembre i donar pas a una tardor de bona literatura. Moltes gràcies Aniol per la feina que fas, a la Jenn per la seva generositat i a tu Marta, per tenir-te com amiga i ara ja com a escriptora. I gràcies a tots vosaltres per omplir un divendres al vespre la llibreria i per donar sentit a la meva feina. 

Tan poca vida

Si hi ha un llibre cridat a ser l'èxit de la temporada per a mi no parlarà ni d'esglésies ni del cementiri dels llibres perduts sinó de la construcció més difícil a la que aspirem els humans, les relacions. Tan poca vida és per sobre de tot un llibre que parla de com es forja una amistat i com la tribu d'amics i familiars, que tu tries, esdevé el pilar fonamental d'una vida. Tan poca vida és una història d'amistat, d'abús, d'abandó, d'acolliment, de l'adopció, de la generositat, del mal, del cos, la perversió, un tractat del dolor però també de l'esperança.

Jude, JB, Willem i Malcom són els puntals d'una novel·la que ens explica la vida de quatre amics que comparteixen pis a Manhattan, quatre nois atractius i amb èxit professional que sembla que s'hagin de menjar el món fins que tanquen la porta de casa. I és que Tan poca vida descriu, precisament, allò que no volem o no podem ensenyar els altres i que queda de portes endins. En Jude, JB, Willem i Malcom són amics des de la universitat, comparteixen habitació a la residència d'estudiants i és des d'allà que anirem sabent els secrets inconfessables d'uns i els altres però sobretot d'en Jude. Aquell noi tímid que no vol mostrar mai el seu cos, a qui no li coneixem mai una relació sentimental, que no parla de la família ni del passat, que s'autolesiona i que troba en Willem un amic amb qui caminar de bracet. 

En Willem també porta a la motxilla la vida d'un germà discapacitat amb uns pares superats per la situació i que en un moment cabdal rep el suport d'en Malcom. I així, de mica en mica entren en joc les vides de tots quatre, un pintor, un advocat, un arquitecte i un actor. Tan poca vida és una novel·la de protagonistes i de secundaris silenciosos que són molt rellevants, penso en l'Andy, en Harold i la Julia i en tants d'altres que configuren una xarxa de salvament per al dolor. 

Podria explicar-vos i desgranar-vos tot allò que passa dins la novel·la, però no ho faré perquè m'agradaria que us passés el mateix que a mi, que mentre la llegiu sentiu una necessitat irrefrenable de parlar amb algú, de compartir el llibre, d'emocionar-vos, d'aturar-vos a respirar fons, de plorar, de fins i tot parar la lectura perquè fa mal, molt mal, sobretot perquè saps del que som capaços els humans. Tan poca vida radiografia a la perfecció la maldat i les conseqüències, m'atreviria a dir irreparables, que pot arribar a tenir en una persona vulnerable i a qui la vida no dóna una oportunitat de veritat fins a l'edat adulta. En Jude arrossega un passat tan dolorós que posa a prova constanment tothom que l'envolta i l'estima, és aquí on la novel·la posa la lupa, en la generositat i l'estima dels seus amics perquè Tan poca vida també és un elogi de l'amistat genuïna, aquella imperfecte, amb petites gelosies, enfrontaments però que està a l'alçada quan cal.

Tan poca vida és d'aquells llibres que deixa un buit immens quan l'acabes perquè saps que trobaràs a faltar els protagonistes i alhora et consoles pensant que són d'aquells que romanen per sempre més dins teu, com si els coneguessis, com si fossin part de tu i així els saps vius per sempre més. Entenc i comparteixo que la novel·la, tan extensa, pot presentar alguns alt i baixos, alguns la critiquen per fer poca referència a l'actualitat però precisament aquesta manca de concreció i el fet de parlar de temes universals fan que estigui destinada a ser un clàssic.

Voldria destacar la tasca de la traductora, Aurora Echevarría, per la immensitat de tot plegat, per la bona feina i perquè assumir el repte de traduir-la no era una empresa gens fàcil. I felicitar, un cop més, Silvia Querini per la gosadia de publicar-la malgrat les 1000 pàgines. 

Edita Lumen

Traduïda per Aurora Echevarría

 

Em dic Lucy Barton

Dissabte, 17 de setembre de 2016

Es fa difícil començar qualsevol llibre d'Elizabeth Strout si has llegit Olive Kitteridge perquè és una novel·la immensa amb una protagonista d'aquelles que deixen pòsit, un personatge que roman amb tu per sempre i que forma part del teu mapa lector. Quan vaig rebre les galerades de Em dic Lucy Barton, al mes de maig, les vaig llegir a consciència i no us enganyo si us dic que quan vaig acabar vaig pensar està bé però... i sense ser-ne conscient vaig tornar a començar el llibre automàticament, sense pensar-hi, i aleshores sí que em vaig retrobar amb l'escriptura de Strout, precisa, quirúrgica i efectiva. 

Em dic Lucy Barton és una novel·la escrita amb primera persona que relata la vida de la Lucy Barton, una dona casada amb dues filles a qui han intervingut de l'apèndix, el que ha de ser un ingrés ràpid esdevé una estada de nou setmanes en un hospital de Nova York, en una habitació amb vistes a l'edifici de la Chrysler. Barton amb el temps esdevindrà l'escriptora que tant desitja i és des del record que descriu les setmanes a l'hospital i tot allò que va succeir a la seva vida. La Lucy fa anys que no es veu amb la seva família, una gent del camp que ha passat molta misèria i penúria i que ja no se la sent seva perquè aconsegueix anar a la universitat i sortir-se'n. Al cap d'uns dies d'ingrés, la mare apareix als peus del llit i, sense saber massa què dir-se ni com, comencen a parlar del passat, a recordar gent del poble, a explicar-se la vida dels veïns i en mica en mica, la Lucy, comença a saber qui és i a descobrir coses del seu passat que li donen les eines per entendre els seus pares. Les converses amb la mare i l'estada de l'hospital li capgiren la vida. Recordar el fred i la fam i ser l'objecte de burla a l'escola per la roba foradada la retornen en sec a la vida.

"Em ve a la memòria en Jeremy quan em va dir que per ser escriptora havia de ser implacable. I penso que no vaig anar mai a veure el meu germà i la meva germana i els meus pares perquè sempre estava treballant en algun relat o altre i no tenia mai temps. (Però és que tampoc hi volia anar). Sempre em faltava temps, i més endavant em vaig adonar que si aguantava el meu matrimoni no tornaria a escriure cap llibre, no la mena de llibre que jo volia escriure, i això també hi va influir. De fet, aquesta implacabilitat, dic jo, arriba quan m'aferro a mi mateixa i declaro: "Aquesta sóc jo, i no aniré allà on no puc suportar anar --a Amagash, Illinois--, i no aguantaré un matrimoni si no vull, i m'aferraré a mi mateixa i tiraré endavant en la vida, cega com un ratpenat, però jo endavant!" Això és la implacabilitat, dic jo."

 

strout

 

Una de les coses que més m'agrada d'Strout és aquesta manera de construir les novel·les, és com si la novel·la fos el recipient per contenir-hi moltes històries que conflueixen quan cal i se separen i prenen camins diferents quan convé. Potser perquè Strout també és una escriptora de contes i per això juga a construir la novel·la a base de molts relats. Dijous vaig tenir la immensa sort de conèixer l'autora, de poder-hi parlar breument, vaig preguntar-li què la feia escriure així i em va explicar que és la seva manera de concebre les històries i de com li vénen al cap. Strout fa dir moltes coses a Barton però també n'hi fa callar d'altres que són tant o més importants per construir la vida d'una dona que aspira a ser ella mateixa i a reconciliar-se amb el passat i amb una infantesa que ve marcada pel llegat vital dels seus pares. Si bé és cert que l'escriptura pot semblar ascèptica i freda a mi em remou i em recorda que Strout ofereix el que jo espero de la literatura. Com diu Rodrigo Fresán si us agraden els personatges d'Alice Munro, Lucia Berlin i Anne Tyler, Lucy Barton no us decebrà. 

Traduïda per Esther Tallada en català

Publica Edicions de 1984

Traduïda per Flora Casas

Publica Duomo

 

 

 

 

Anatomia de les distàncies curtes

Dissabte, 10 de setembre de 2016

 

Anatomia

Viure de la vora la creació d’un llibre és apassionant. Compartir els neguits, la por, l'alegria de l’autora i acompanyar-la des de l’ombra, amb els dits creuats i amb el desig que tot vagi bé, amb silenci mesurat... és el que passa quan una amiga publica un llibre.
Recordo quan la Marta tenia uns quants contes escrits i en parlàvem cara a cara amb una tassa a les mans o en la distància, per correu i per missatges. Somric quan penso en el dia que em va escriure emocionada explicant-me que l’Aniol, de Periscopi, li havia dit que li interessaven els contes i que en volia llegir més... somric perquè ho sabia, ningú m’ho havia dit, però sabia que aquells contes trobarien una casa per acollir-los, donar-los forma i que culminarien en el llibre que tenim a les mans.
La Marta fa temps que s’escriu a sobre, des que la conec, només fa una mica més de sis anys. La Marta i jo ens havíem vist de passada en reunions informatives abans de fer el viatge de les nostres vides, alguna cosa ens havia cridat l’atenció l’una de l’altra. Jo vaig estar molt contenta de saber que faríem el viatge junts, el que encara no sabia és que de totes aquelles hores assegudes entre el jardí i la terrassa d’un hotel a Addis Abeba en naixeria una cosa molt bonica, però és clar, és el que passa quan dues persones comencen a parlar de llibres, els ulls brillen i les hores es fan curtes. Amb aquests sis anys ha passat de tot, i aquest tot mai ha estat tan complet. I tanmateix, del sotrac més gran en neix un llibre. M’agrada pensar que la nostra amistat té molts pilars però un passa pels llibres, per les converses que ens han regalat i perquè la nostra amistat s’ha bastit en base a tantes vides compartides, apreses i en aquestes vides hem trobat el consol del dies foscos.

Anatomia de les distàncies curtes és un llibre de relats però com em deia l’Anna Arranz de Casa Usher, és un títol que abraça tots els contes, no podria estar-hi més d’acord. És un llibre sobre la fragilitat de les relacions humanes, de parella, de família, mare i filla, entre germans... és un recull sincer, delicat i contundent. Orriols fa una radiografia d’allò més íntim que succeeix quan tanquem la porta de casa. Aquella quotidianitat, que enamora la Jenn Díaz en el pròleg del llibre, que a vegades és invisible als ulls dels altres però que amaga petites alegries, llàgrimes contingudes, plors desconsolats, expectatives truncades i molta vida. 

"L'amor, el sexe, la gana, la son. Lluny, allà fora, la lluna infinita embelleix la ciutat com un fotograma incapaç d'atènyer tanta realitat."

Els contes d'Anatomia de les distàncies curtes no es despleguen de cop sinó que ho van fent de mica en mica, suaument, preparant el terreny perquè quan menys t'ho esperes arriba el sotrac, la dosi de realitat que et pessiga i et recorda que malgrat estàs llegint ficció aquesta neix d'hores d'observació atenta de la gent, d'escoltar i en el silenci de la nit. El debut d'Orriols és per la porta gran i mirant el cel com molt bé escriu la Tina Vallès a l'epíleg Els cels d'Orriols. El cel hi és molt present, però també el calendari i el temps, els canvis de temps imprevistos que marquen aquest caminar per la vida que sovint es capgira com un mitjó. M'agrada molt la presència de les estacions meteorològiques com a símbol del pas del temps però també dels fenomens que li són propis (com a mínim fins ara!) i el crit dels animals. El que m'agrada d'aquests contes és com Orriols et posa en situació i com només amb una paraula, un gest, un fet... el lector construeix la resta.

Com en tot recull de contes alguns et sedueixen des la primera lectura, d'altres cal rellegir-los i deixar-se portar. A mi m'han agradat en especial Tots els colors, per la delicadesa. M'encanta La piscina per la contundència del protagonista; No amb majúscules per la Rosa; Estratègies de comunicació per la Laura i els camaleons; Kiwis per en Pere i els seus desitjos que lluiten per alliberar-se; Sísif a la novena planta, visca les àvies i els néts i Danys col·laterals per la dosi de mala llet que m'agrada dels relats breus. 

El millor que podeu fer és córrer a llegir-los i després rellegir-los, paraula de llibretera, m'ho agraireu. 

Publicat per Edicions del Periscopi 

Sofía o el origen de todas las historias

Dissabte, 23 de juliol de 2016

En plena canícula estival tothom acumula pròposits, el més recurrent és llegir, sentir la frase "jo només llegeixo a l'estiu" és un fet habitual a la llibreria. Els bons lectors desperten de la letargia produïda per Sant Jordi, carreguen amb molts llibres i ara comencen a acabar-se'ls, els lectors espontanis es deixen caure a la llibreria perquè han sentit a la ràdio o han llegit en una revista qualsevol que el llibre de l'estiu ha de ser tal... els llibreters que esperem ansiosos l'arribada de lectors tenim les nostres apostes a punt. Han estat un parell de mesos de molta calma que et permeten fer lectures amb tranquil·litat i llegir alguna novetat d'ara mentre fas equilibris amb les galerades de les novetats de tardor. Tens ganes que la gent s'acosti per poder-los dir: llegeix-te aquest!

Un dels llibres que m'ha acompanyat és Sofía o el origen de todas las historias de l'autor sirià Rafik Shami, no vaig acabar de trobar el moment per l'anterior llibre i amb aquest no volia que em passés el mateix, recordo Una mà plena d'estels, una lectura d'adolescència que m'havia agradat molt i volia retrobar-me amb aquest narrador d'històries. En aquest llibre Shami recrea l'enyorança pel seu país d'origen Síria, ell que viu exiliat a Alemanya fa més de 40 anys, construeix un alter ego, Salman, que viu a Roma i està casat amb una farmacòloga, per explicar-nos el record, l'enyor i el desig de tornar a trepitjar els carrers de Damasc. A través de la mirada de Salman, exiliat polític, que fa molts anys que no pot tornar a Síria perquè està fitxat pels serveis secrets, Shami prepara en el desig un viatge per tornar a veure els seus pares, recuperar els amics, retrobar antics amors però sobretot per sentir i gaudir de les olors, dels jardins, dels gelats de festuc, per perdre's pels carrers on conviuen jueus, cristians, musulmans... Els pares que fa anys que no el veuen no el deixen tornar fins que el seu nom no hagi desaparegut dels serveis secrets i de sobte, la trucada arriba, tornar a casa és segur.

En Salman prepara el viatge de retorn amb molta cura, la retrobada amb els seus se li fa estranya són molt anys sense contacte però la Sofia, la mare, és la baula de complicitat necessària per tornar a encaixar en un país que ja no és tal com recorda. Sota els carrers, rere la convivència, les olors i la bellesa de la ciutat hi ha una capa molt espessa de por, de silenci i de saber-se observat a tothora. La novel·la deixa entreveure de què fugen els sirians ara, no només de les bombes i la guerra sinó de la tensió psicològica acumulada durant anys, d'una manca de llibertat absoluta que encara era sostenible per la bellesa de l'entorn, ara ni això. Shami posa la mirada també en el paper d'Europa i d'Occident que ha donat suport al règim quan li ha convingut. Malgrat tot, la novel·la és una filigrana narrativa que conté mil històries petites com la de Sofía, la d'Aída i en Karim i és plena de sensualitat. Tot i que Shami escriu en alemany beu de la tradició oral i això és tradueix en un llibre imprescindible i en una bona lectura per aquest estiu. Paraula de llibretera

Traduït per Susana Andrés

Edita Salamandra

La ràbia

Dissabte, 2 de juliol 2016

"Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m'agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai, fins ara, no m'havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying."

Contundent i sincera arranca Lolita Bosch el seu llibre, La ràbia, una lectura que hauria de ser compartida en veu alta a instituts, escoles, a casa, amb els amics. La ràbia és un llibre incòmode, que llegeixes amb el cor encongit i un nus a l'estómac perquè et fa estremir, sobretot quan saps que tot el que explica és tan verídic i alhora penses que molta gent deu estar passant per aquest calvari mentre tu escrius o llegeixes.

Bosch en un acte de coratge escriu un llibre testimoni sobre l'assetjament que va patir durant 3 anys en una escola per part de companys i professors davant el silenci i la mirada còmplices de la resta. La Lolita i la seva família marxen del poble on han viscut perquè als pares els surt una feina a ciutat, deixen enrere el lloc segur de la Lolita, una escola com cal amb un mestre que viu el seu ofici, a més ha tingut la sort d'entrar en un programa pilot d'ESO d'humanitats en una escola "de prestigi".  Amb la timidesa pròpia de l'edat i de qui arriba en un lloc nou, Bosch ben aviat descobreix que aquell institut no és la terra promesa ja que no pot comptar amb el suport dels adults, en un acte de responsabilitat, conscient de l'esforç econòmic que fan els pares, Lolita comença trencar-se per dins. Un quadern de color verd la salva de l'abisme, escriu, transcriu i expressa la ràbia: "La ràbia és una forma estranya d'esperança."

Aquesta novel·la autobiogràfica, guanyadora del premi Roc Boronat, és també un recull del malson que viuen molts nens, adolescents, cada dia i cada minut mentre la societat fa veure que això no passa o que només passa a determinada gent, però l'assetjament és una realitat que té l'origen en una societat competitiva i sistèmica, que no accepta ni tolera les diferències, on assetjadors i assetjats són víctimes d'una societat malalta. Hem d'alçar-nos i dir prou perquè cada dia un munt de joves, amb tota una vida per endavant, miren de posar-hi fi perquè no poden suportar el pes que duen al damunt i se'n senten culpables. 

El llibre també és un recull de diferents testimonis que pateixen bullying. Tots són esfereïdors, ella intenta de fer de mediadora perquè sap de què parla i per lluitar contra la impunitat. Hi ha un cas tan estúpidament real que fa plorar, durant dies persegueix una cap d'estudis d'una escola i aquesta quan descobreix que la Lolita és escriptora està encantada de la vida, però quan sap que la Lolita Bosch no vol anar a parlar dels seus llibres sinó que truca per explicar el que passa en el seu centre se la treuen de sobre de males maneres. 

Llibres com aquest són necessaris perquè com a societat necessitem que ens obrin els ulls constantment, perquè és una xacra de la que hauríem d'avergonyir-nos i perquè tenim molta feina a fer amb els assetjadors i les conductes de violència però encara en tenim més a reparar els assetjats a qui un fet com aquest els pot fer viure amb una por permanent si abans no han decidit renunciar a la vida. 

"- Vés-te'n. No tornis mai més.

Això em va dir un company de classe amb qui mai abans no havia parlat, l'últim dia que vaig trepitjar aquella escola a la qual mai he pogut tornar a acostar-me amb tranquil·litat. Un carrer pel qual ja no camino. Una plaça que no faig servir per a res. Encara que ho recordo amb tanta nitidesa, tanta precisió, que podria haver passat ahir mateix."

En aquest enllaç podeu veure i sentiu la Lolita Bosch parlant del llibre i del seu testimoni.

Publicat per Amsterdam Llibres

 

 

Premi Llibreter 2016

Dissabte, 25 de juny de 2016

Començar l'estiu amb el Premi Llibreter ha de ser un bon presagi, el solstici segur que ens portarà alegries amb els tres llibres premiats. Dilluns al vespre feia cap a l'antiga fàbrica Damm per assistir al lliurament del Premi Llibreter 2016, no ho feia sola sinó molt ben acompanyada per persones que sense treballar a la llibreria en són un puntal imprescindible, dins el cotxe els llegia fragments de Germà de gel perquè descobrissin què amaga un llibre d'aparença gèlida.

Aquest any he tingut la sort de ser membre del jurat de la categoria d''Àlbum il·lustrat amb companys de viatge experts i grans persones, la Paula, la Núria, l'Olivia, en Miguel han estat font d'aprenentatge. Després d'una llarga travessia i de molta pedagogia, els mitjans s'han fet ressò d'aquesta categoria que era l'eterna oblidada per la premsa. En mica en mica anem fent camí, ara només caldria incorporar una nova categoria que premiés els autors de narrativa infantil i juvenil catalans.

Arribats a la fàbrica Damm i amb les primeres felicitacions als editors premiats, Enrique i Eugènia, salutacions als companys d'ofici, editors, autors presents... la música dels Morgat Morgat va obrir un acte que va anar rodat, presentat pel gran Toni Puntí i amb la benvinguda del president del Gremi, Antoni Daura. La primera sorpresa de la nit va ser el pregó de Gerard Quintana amb el crit de Bona nit llibreters! En Gerard va fer un discurs emotiu dedicat al seu tiet Pere, llibreter emblemàtic de la llibreria Geli de qui vaig tenir l'honor de rebre el Memorial que porta el seu nom, Pere Rodeja, ara fa dos anys. Que personatges públics, en aquest cas del món de la música, manifestin la seva passió pels llibres és una bon símptoma: "Un dels meus primers i més colpidors records em remet a un 12 d’Octubre de 1970 coincidint amb el darrer gran aiguat del centre de Girona. Recordo els crits i el tràfec a l’escala de casa en plena matinada mentre tots corrien a salvar llibres de l’aigua. Era a punt de fer 6 anys i encara no sabia que estàvem salvant els llibres que més endavant m’haurien de salvar a mi." Gràcies Gerard.

 

NúriaDòria

Tot seguit va venir el reconeixement als companys que celebraven 35 anys d'ofici, aquesta és la cara que feia la Núria Dòria quan recollia el pin... Ella no sap com d'agraïda estic que al menjador de casa seva s'hagin forjat llibres com El zoo d'en Pitus que m'han fet com a lectora. La Núria porta els llibres a la sang d'aquí el meu agraïment públic.

 

 Francesca

El primer dels guardons va ser per la categoria d'Àlbum il·lustrat, El viatge de Francesca Sanna editat per Impedimenta dins la recent estrenada col·lecció La petita Impedimenta, va llegir l'acta la Paula Jarrín, llibretera entusiasta i apassionada. Un àlbum de màxima actualitat, el viatge que cada dia milers de persones emprenen sense saber on acabaran i amb l'esperança posada en una Europa que ha perdut el nord. Francesca Sanna explica que darrere cada xifra hi ha una història personal i amb el llibre volia reivindicar aquestes històries perquè no caiguin en l'oblit. Sanna juga amb els colors de manera magistral, fent servir els negres per la por, la foscor, el pànic i amb un esclat de color per l'esperança i saber que mentre estiguin junts res podrà contra ells. Recullen el premi Francesca Sanna, autora, Enrique Redel, editor i Anna Gorina, traductora. Estic molt contenta per l'Enrique Redel perquè és valent, té talent i és un editor impecable.

 EugeniaAlbert

El segon guardó de la nit en la categoria Altres literatures va ser per Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin. Va llegir l'acta una emocionadíssima Cecilia del Librerío de la Plata. Darrere meu tenia assegut un senyor del món de la distribució que deia amb llibreters que parlen així sí que dóna gust fer la feina. Doncs sí i amb llibres tan bons com aquests també. No puc ser objectiva amb aquest llibre perquè més aviat corro el risc de ser molt pesada però la vetllada que vam dedicar a l'autora a principi de març no era sinó un presagi del que estava per venir. L'Albert Torrescasana, el traductor al català, estava dalt d'un núvol, però tot plegat és molt terrenal perquè la traducció és magnífica. Enhorabona Albert, a l'Espolsada tens les portes obertes! Eugènia Broggi, l'editora que va abandonar el transatlàntic fa tres anys, comença a recollir fruits a dues bandes. Ella ja sap com n'estic de contenta, ser testimoni del naixement de l'editorial i haver anat seguint els seus llibre és un privilegi. Podeu llegir aquí, la carta que David Berlin va enviar com a mostra d'agraïment, preciosa, entre moltes coses diu: "A més a més, el fet que no fos prou reconeguda quan era viva i que mai tinguéssim diners i que ella lluités per mantenir-nos i tirar la família endavant, i alhora mantenir el seu compromís amb l’escriptura, feia impossible per mi veure la seva feina com literatura. Només era la meva mare explicant històries. Ara, a través dels ulls del món literari, quan llegim les ressenyes d’altres escriptors, crítics i acadèmics estem aprenent (els meus germans i jo) a apreciar-la des d’un altre punt de vista. Tenim l’oportunitat de veure-la com la veu el món: com una gran escriptora, una narradora excepcional." Recullen el premi l'editora al castellà d'Alfaguara, Albert Torrescasana, traductor i Eugènia Broggi editora de l'Altra.

 

27205462874 934d3fc5d8 z

 

El tercer moment de la vesprada va ser per la categoria Literatura catalana i per Alicia Kopf i el seu magnífic Germà de gel. Va llegir l'acta en Jordi de l'Alibri. Si em deixeu que faci de llibretera us demanaria que no us fes por endinsar-vos dins les aigües gèlides de la novel·la perquè la recompensa serà molt gran. Si voleu una mostra de l'escriptura de l'Alicia Kopf aquí podeu llegir el discurs d'agraïment en el moment de recollir el guardó que diu coses tan boniques com certes:

"Explicar històries properes potser és l’exercici més difícil que un pot fer. Saber veure el que tenim a dins i al costat és una de les principals tasques i responsabilitats que un té com a autor i com a persona. No és fàcil, perquè les relacions que conformen la nostra vida són delicades d’entendre (ja no diguem de narrar), perquè ens involucren emocionalment, perquè ens manca perspectiva, perquè sovint ens falta un mirall per determinar quina és la pròpia posició en la història. És molt més fàcil ser el narrador omniscient de la vida de personatges ficticis o absents que atrevir-se a lluitar amb el material molt més rebel i embrutador del present, matèria prima de la ficció més necessària."
 
 
20160623 152859
 
Si el Premi Llibreter té un sentit és premiar llibres i autores "incòmodes" com elles. Felicitats a tots. Gràcies a la Neus Chordà per tot i més, als membres dels jurats, a la comissió organitzadora, a les llibreries que voten, a la Damm per la cervesa (aquest any sí! He aconseguit beure-me'n una i menjar unes patates salpebrades molt bones). Tenir un espai per saludar un i l'altre i celebrar les petites victòries, en el món del llibre tot és molt petit, hauria de ser una cita obligada. I ara sí, acabo amb una foto que parla per si sola. Espolsada power com va dir l'Albert. L'any que ve més, de moment feu dels llibres premiats els vostres llibres de l'estiu, feu-nos confiança.
 
20160620 222859
 
 
 

 

Germà de gel

Dissabte, 18 de juny de 2016

Quan vaig saber que Germà de gel era el premi Documenta 2015, l'Eugènia Broggi, l'editora de l'Altra, amb molta eufòria em deia: "te l'has de llegir, et fliparà." Per dins pensava, però jo per què m'he de llegir un llibre sobre les obsessions polars d'una autora que no sé ni qui és? D'entrada una història sobre els exploradors àrtics no és la meva prioritat lectora... però a mi el fred em té el cor robat i aquella coberta tan blanca i tan gèlida era una temptació massa gran... 

Comences a llegir i et trobes amb mapes, exploradors, teories sobre la terra, els pols, picabaralles entre expedicionaris... les formes del gel... i no pots parar de llegir mentre penses estic fent un curs intensiu de fred glacial... però de cop, Alicia Kopf et porta al terreny més personal i t'adones que se situa en la distància més polar per poder parlar d'allò que fa més mal, la intimitat de les relacions personals, familiars i de tenir un germà de gel, un noi glaçat per l'autisme. Allunyar-te en la distància física per parlar de la geografia més íntima.

"Aquest viatge èpic per acotar el no-res de qui havia perdut tots els punts de referència posa en relleu el fet fundacional de la casa, la família, com a força centrípeta o com a força centrífuga. Com a llar, com a refugi, com a camp de batalla, o com a castell encantat."

No sabria definir l'estil literari d'aquest llibre, a cavall entre un llibre de coneixements, d'art, dietari personal i alhora tan carregat de frases que voldries haver escrit tu. Kopf s'emmiralla en el fred per expressar el dolor, per reconstruir-se per posar nom a una sèrie de successos. Germà de gel és una manera d'aturar-se, agafar aire, respirar fons i exhalar el dolor i el no entendre tot el que s'esdevé al seu voltant.

"Cada mes tot allò que no hem pogut comprar, i que no comprarem en els mesos posteriors, va a parar en algun lloc, allà, sota el gel. Els amors platònics formen cristalls, i també, queden colgats sota la neu. Aquests desitjos insatisfets, quan són molts, fan escletxes que surten a la pell del front. De vegades el glaç fa relliscar i caure en escletxes més profundes. Al cap de molt temps hi pot haver desglaç i tot el que hi emergeix com els mamuts a les planes siberianes a l'estiu. Les restes són humides i fan pudor. Llavors ja no les volem. Pensem que igualment no valia la pena. Que eren diners llençats o que aquell amor per l'altre era immerescut."

Estem d'enhorabona que la literatura catalana incorpori una veu jove tan sòlida, conceptual i moderna a qui augurem llarga vida literària. 

Publicat per l'Altra editorial

Una tarda de club de lectura infantil amb la Duna

Dissabte, 11 de juny de 2016

La tarda de dijous va ser una injecció de moral en un mes que a les llibreries ens costa de passar i que segur que ens fa pensar massa i qüestionar-nos moltes coses. Dijous vam tenir sessió de club de lectura infantil amb un grup d'una vintena de nens i nenes que són la bomba, són grans lectors, observadors i crítics. Si al mes anterior vam gaudir d'una sessió molt plàcida que ens va portar per terres etíops i a descobrir un país de l'Àfrica, ahir la lectura proposada era Duna, diari d'un estiu, amb l'al·licient que comptàvem amb la presència de l'editora, la Mar, l'autora, Muriel Villanueva, i l'il·lustrador en Ferran Orta.

 

princeses

Quan durant el mes que tenen per llegir el llibre et van arribant comentaris, somriures, nens que entren a la llibreria i et diuen: "Fe, m'encanta el llibre" o quan mares t'ensenyen dibuixos fets arran del llibre... quan alguna mestra et diu: "Ostres Fe, el llibre d'aquest mes del club deu ser preciós perquè no paren de parlar-ne a l'escola..." per dins saps que s'augura una sessió com la de dijous. I sinó mireu les cares d'aquestes dues nenes durant la sessió, qui diu que la lectura és avorrida?

Sempre defenso que un bon llibre infantil ha d'agradar als adults també i Duna és d'aquells llibres que ha vingut per quedar-se i per ser un clàssic, que l'editi la Mar de Babulinka encara em fa més feliç. Muriel Villanueva aconsegueix el to, el contingut, la forma perfectes per convidar els nens a pensar, sentir i empatitzar amb el que senten els altres. La forma del dietari acompanyat de les il·lustracions úniques d'en Ferran Orta amb aquell punt oníric fan que sigui un llibre molt especial. Cada sessió de club és un aprenentatge per tots, petits i grans, però la de dijous va ser un regal. 

 

sessió

 

Nens i nenes van omplir la sessió del club de paraules amb les respostes pausades de la Muriel i amb la mirada atenta del Ferran que es va passar la sessió fent un dibuix que ara lluirà a les parets de la llibreria. Parlar del dol, de l'amor, dels estius, l'amistat i veure'ls la mirada atenta... Jo que els observava des de la rereguarda per dins somreia, em mirava la Glòria i pensava no estem boges, estem fent una feina, incerta, però que estic segura que donarà fruits. Ahir vam sembrar una altra llavor en aquest camí que vam començar fa tres anys, els hem vist créixer com a persones i com a lectors, poder-los acompanyar és un privilegi.

 

grup

Els que teniu canalla al voltant dels 11 anys faríeu bé de llegir aquest llibre i comentar-lo amb els vostres fills. Visca la bona literatura tinguem l'edat que tinguem.

Gràcies a la Muriel, en Ferran, la Mar, la Glòria (ai la Glòria!) i a les famílies que mes rere mes ens feu confiança.