Cartes a Mahalta / Nochera

Dissabte, 20 de gener de 2018

En aquesta setmana de gener que ja queda lluny de la febre de les rebaixes, de les festes de nadal, a les llibreries es produeix un silenci que durarà uns mesos. Tothom que és al capdavant d'una llibreria sap com costa convocar la gent, programar actes i ser capaç de convèncer algú perquè vingui, s'assegui i gaudeixi. El calendari ha volgut que hagin coincidit dues cites literàries i artístiques, molt diferents i alhora molt semblants, un fil invisible les uneix, l'art com a forma de viure la vida i sobretot com a instint de supervivència.

 

Maria

 

Dijous al club de lectura, vam tenir el privilegi de comptar amb la Maria Bohigas, editora de Club editor. Néta de Joan Sales, ha viscut l'edició de llibres de ben petita, els ha mamat i ara, quan ha decidit prendre les regnes de l'editorial (ja fa uns anys), tradueix en passió i qualitat allò que fa. Així doncs, si Joan Sales va preservar la poesia de Màrius Torres i fou el primer en editar-la, ella s'ha encarregat que puguin veure la llum les cartes entre Màrius Torres i Mercè Figueras, Cartes a Mahalta, escrites al sanatori de Puig d'Olena. La Mercè i en Màrius estan malalts de tuberculosi, no arriben a la trentena, es coneixen en una sessió de cinema i allà neix l'epistolari més sincer, divertit, rampellut, savi, literari i d'amor que mai hàgiu imaginat. Les cartes, que s'enviaven gràcies a la complicitat d'una infermera, són testimoni d'una època essencial del nostre país. Són cartes riques en el llenguatge, en l'estima per les arts, la literatura, la música, la dansa... i d'un gran respecte per la natura. Màrius amb tota la família a l'exili viu reclòs al sanatori protegit per la propietària i per un estol d'amics que no el deixaran fins al seu últim alè. És gràcies a ells i a la seva feina de copistes que ara podem llegir la seva obra i estimar-la. La gran descoberta és l'escriptura de la Mercè que redacta unes cartes excelses, la Mercè va sobreviure a la tuberculosi però ja no va tornar a escriure. 

Vaig demanar a la gent del club que triés una carta o fragment, que el transcrivís i el posés en un sobre. Volia sentir-los llegir les cartes en veu alta, l'efecte va ser preciós. Ens sentim deutors dels nostres poetes i dijous els vam fer un homenatge perquè és la manera que segueixin vius. 

 

P1190036

 

Encara amb les Cartes a Mahalta al cap ahir vam acollir el projecte artístic de Nochera liderat per l'artista Jordi Pagès i el poeta David Caño nascut del poemari Nictàlgia, aquell no voler marxar de la nit i haver de desprendre't del que t'hi enganxa i que a vegades fa mal. La presentació va anar a càrrec de Pruden Panadès, us recomano vivament el seu article Esquarterar la nit mentre escolteu el cd inclòs dins el poemari Nictàlgia tan ben editat per Edicions Terrícola. Llegiu Caño però si teniu ocasió sentiu-lo recitar, viure i dir la poesia. Una poesia que en veu alta agafa una volada que omple la nit. Nochera és una capsa d'artista numerada i que traspua art en totes les seves formes.

 

David

 

Si sou afortunats, com ho vam ser nosaltres divendres al vespre (mireu que us vaig avisar) i podeu sentir-la dita per en David Caño, cantada per Ivette Nadal, una de les veus del cd, sentireu com s'atura el brogit, com la ment es relaxa i es deixa endur per la paraula. Parlem de divendres al vespre, en una llibreria petita de poble, on tothom hi té cabuda i la poesia omple l'espai, on la literatura és una manera d'anar per la vida i la llibertat hi troba el punt de partida.

 

P1190055

La Ivette Nadal acaba de treure un poemari escrit quan va compondre Tornar a mare, un cant a reivindicar la vida, a ser-hi i a lluitar com diu en un vers: La felicitat no pesa, alimenta.

Ahir també vam poder escoltar alguns poemes d'Arbres, mars i desconcerts. Un plaer pels sentits, gràcies a tothom que va venir, als qui ho vau fer possible, a en Jordi Pagès per les seves caminades des de Granollers fins a l'Espolsada, a Elles, i ahir en especial a la Paula i la Maria, dues lectores de 17 anys a qui he vist créixer entre llibres.  


Cançó de la plana

Dissabte, 13 de gener de 2018

 

cancoplana

 

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random