Lectures de l'Espolsada: L'Elegància de l'eriçó

Lectures de l'Espolsada: L'Elegància de l'eriçó

dimarts, 30 d’octubre de 2007

L'Elegància de l'eriçó


Acabo de llegir L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery que ha estat escollida Premi dels llibreters francesos 2007. Puc dir que no m'ha deixat indiferent, m'ha fet pensar i encara hi dono voltes. L'animal escollit serveix de metàfora per a les dues protagonistes, l'eriçó sembla una cosa per fora i n'és tota una altra per dins, i això és el que passa amb la Renée, una vídua de 54 anys i la Paloma, una nena de dotze.

La novel·la té lloc en un edifici de rics, a la rue Grenelle, de París, on la Renée fa de portera. És un immoble on mai no passa res i on tothom està pendent de la vida dels altres. La Renée és vista com una simple portera, el que ningú s'iamgina és que la portera llegeix Tolstoi, és una apassionada de la filosofia, el cinema i l'art. Viu amb un gat, en Leo.

La Paloma és la filla d'un exministre i diputat socialista, té una ment privilegiada i una intel·ligència sublim que destorben els del voltant.

El llibre està escrit a dues veus, llegim els dietaris de totes dues.

L'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro Ozu, trastoca la calma aparent de l'edifici, i fa que la Renée i la Paloma comparteixin pensaments que retraten àcidament la progressia francesa.

Una delícia, plena de profunditat i de passatges d'una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.

"La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l'educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l'espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència."

Publicat per 62 en català i Seix Barral en castellà

23 comentaris:

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

pinta bé,
el posaré a la llista de pendents,
gràcies

2 de novembre de 2007, 0:41 lelegncia-de-leri
digue'm ariadna ha dit...

Tenir el premi dels llibreters francesos, ja és un bon criteri per a que no passi per alt a ningú. És una sort, que gràcies a premis com aquest, es publiquin, amb mitjans ,llibres d'autors molts cops desconeguts aquí. I qui sap: a vegades, els llibres guanyadors al país del costat, han passat a ser obres seleccionades en el nostre premi Llibreter.
Queda afegit als llibres per llegir, se'ns dubte.

3 de novembre de 2007, 22:07 lelegncia-de-leri
sylvia ha dit...

L'he vist a les llibreries i em tempta... Bonic blog :)

21 de novembre de 2007, 14:13 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Sylvia,
Benvinguda al bloc! Vaig que ets traductora, jo també tot i que em dedico a fer de llibretera.
Fins aviat i llegeix l'Elegància de l'eriçó que val la pena.

21 de novembre de 2007, 18:09 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit...

Gràcies Fe per la teva recomenació. Es un llibre profund i a la vegada dolç i lleuger. D'una gran bellesa i molta sensibilitat, et permet gaudir de la sabiduria de l'autora que n'és molta. També et fa reflexionar sobre la duresa de sentir-se desubicat i sol, diferent i sobre el fet d'anar per la vida amb pinxos de cuirassa com els eriçons per tal que els altres no descobreixen la veritable personalitat i l'excés de sensibilitat que et fa més vulnerable. Un llibre emotiu per reflexionar i també per riure. Excel.ent!

4 de desembre de 2007, 19:34 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Anìnim que et dius Mari Carmen em sembla, espero que entre tu i jo animem la gent a llegir-lo i a passar una bona estona.
Una abraçada,

4 de desembre de 2007, 19:42 lelegncia-de-leri
Xenofílic ha dit...

Molt interessant aquest llibre...

6 de desembre de 2007, 14:52 lelegncia-de-leri
elisabet ha dit...

Enhorabona pel teu bloc! M'agrada molt. Ara mateix estic començant L'elegància de l'eriçó i m'està encantant. Va ser una recomanació inesperada i crec que serà molt agraïda. Tornaré a passejar per aquí ben sovint!

2 de febrer de 2008, 17:20 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Elisabet,

Gràcies, jo quan he passejat pel teu ja he vist que coincidiem...
I quan et preguntaves per què no podies llegir La catedral del mar... he pensat l'entenc perfectament!

2 de febrer de 2008, 17:31 lelegncia-de-leri
Mireia ha dit...

Merci per la recomanació;és un llibre que val la pena, va bé tenir una llibreria de capçalera , encara que sigui a la xarxa.
Teniu la ressenya al bloc per si algú vol deixar la seva opinió

1 de maig de 2008, 20:54 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia contenta :) que t'hagi agradat!

5 de maig de 2008, 16:39 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit...

Tot cercant alguna informació sobre "L'elegància de l'eriçó", de la Muriel Barbery, he trobat aquest bloc, pel qual us felicito i el passo automàticament (és un dir, això de l'automatisme) a preferits.

Pel que fa al llibre, l'acabo de llegir i també en recomano la lectura. Està ben escrit, amb aquesta línia narrativa a dues veus que el fa encara més interessant, i no et deixa indiferent.

Fins la propera,

Sílvia Romero

PS.- Aprofito per passar-vos, per si us pot interessar, l'enllaç al meu bloc sobre crítica literària d'autors novells:
http://blocs.mesvilaweb.cat/SilviaRomero

31 de juliol de 2008, 8:52 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Sílvia, benvinguda i visitarem el teu blog, i tant!

31 de juliol de 2008, 9:37 lelegncia-de-leri
bajoqueta ha dit...

Molt recomanable i tant :)

13 de febrer de 2009, 19:50 lelegncia-de-leri
Oscar Vives ha dit...

Estem davant d'un llibre bastant difícil d'entendre. Al començament, el que em demanava el cos era tirar el llibre i començar-ne un de nou, pero poc a poc, Muriel Barbery va unint els llaços dels personatges per així matenir-nos amb els ulls ben oberts. Un llibre extraordinari, on s'aprèn en molts aspectes de la vida, i a més comté un gran número de reflexions filosòfiques.

25 de juny de 2009, 15:23 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Quina il·luisió que després de tant de temps el llibre continuiï despertant sensacions!

26 de juny de 2009, 12:03 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit...

Hola!
Passo per alt fer cap crítica del llibre, ja que està molt ben presentat per l'autora del blog. Basta dir que mel vaig llegir d'una tirada i m'ha agradat molt.
El motiu pel qual escric és un altre i molt indignant: he llegit la setena edició del llibre publicada per edicions 62 i... ÉS PLE DE FALTES!!! (Ex. pàg. 90, 98...) Em sembla aberrant, increïble, vergonyós.
Ho és de per si, però encara sobta més quan en boca de les protagonistes es recupera mil vegades la importància de la llengua i de la gramàtica, quan posen de relleu la seva bellesa i també la impertinència de la llengua mal parlada o escrita... que una casa editorial com aquesta repeteixi almenys per set cops l'edició del llibre reincidint en faltes ortogràfiques no us dóna peu a pensar en l'abast de la tragèdia catalana?
Una abraçada

31 d’agost de 2009, 20:32 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit...

Ohhhh, encara una altra decepció, feliç si som desgraciats: al fragment que has penjat hi ha dues faltes. Sé que no has errat tu, la traducció catalana les inclou. Primera i segona línia: inasolida i la agressivitat.

31 d’agost de 2009, 21:15 lelegncia-de-leri
L'Espolsada llibres ha dit...

Anònim tota la raó del món. Indignant! Però què feia reproduïa el text tal qual a veure si algú ho captava o ho corregia... Els nostres editors no s'adonen del mal que fan prescindint dels correctors. La novel·la és excel·lent, però.

1 de setembre de 2009, 9:58 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit...

Teniu tota la raó, sovint, fa mal a la vista llegir segons quines traduccions. Jo m'he llegit la novena edició de "L'elegància de l'eriçó"(que, per cert, m'ha agradat molt)i us he de dir que, en aquesta, ja han corregit força faltes (inassolida n'és una d'elles).

14 de setembre de 2009, 11:30 lelegncia-de-leri
El Menda ha dit...

Es una merda de llibre.

14 de febrer de 2012, 10:22 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit... Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari. 14 de febrer de 2012, 10:28 lelegncia-de-leri
Anònim ha dit... Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari. 14 de febrer de 2012, 10:28 lelegncia-de-leri

Lectures de l'Espolsada: L'Espolsada a la ràdio

Lectures de l'Espolsada: L'Espolsada a la ràdio

diumenge, 2 de desembre de 2007

L'Espolsada a la ràdio

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, m'han trucat de COMRàdio per fer-me una petita entrevista. Els diumenges al matí, dins el programa Serendípia, hi ha un espai que es diu Carretera i Llibres que fa un recorregut per les llibreries de Catalunya. Aquesta setmana han visitat l'Espolsada i m'ha fet molt feliç, aquí en teniu el resultat.

video

11 comentaris:

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

L'espolsada llibres, felicitats¡¡
aviat també et trucaran de Sapiens per posar-te en la secció "el llibreter recomana"
una abraçada,

2 de desembre de 2007, 19:57 lespolsada-la-rdio
Paradayfonda.com ha dit...

Moltes felicitats Fe!

Una abraçada,
Leire, Aitor i Montse

2 de desembre de 2007, 20:24 lespolsada-la-rdio
Letícia ha dit...

Gostei muito desse post e seu blog é muito interessante, vou passar por aqui sempre =) Depois dá uma passadinha lá no meu, que é sobre frases e poesias, espero que goste. O endereço dele é http://mil-frases.blogspot.com. Um abraço.

3 de desembre de 2007, 7:23 lespolsada-la-rdio
digue'm ariadna ha dit...

Moltes felicitats!!!
=:)

3 de desembre de 2007, 13:57 lespolsada-la-rdio
L'Espolsada llibres ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris, de debò!
Assumpta gràcies per això de Sàpiens.
Montse i Letícia benvingudes al bloc.

3 de desembre de 2007, 18:23 lespolsada-la-rdio
Anònim ha dit...

Molt bé, Fe
Això és una bona llibretera
Ens en calen moltes de bones llibreteres i llibreters (encara que n'hi han) per a tirar endavant
el llibre i la cultura a través de la lectura.
Moltes felicitats!

Josep M.

3 de desembre de 2007, 18:37 lespolsada-la-rdio
Núria ha dit...

Felicitats!
Ja era hora que aquest poble tastés veritable cultura a través de la literatura. És molt agradable poder anar a peu cap a una llibreria des de casa. Espero que alguns ciutadans obrin els ulls i s'aturin quan passin per la plaça.

;)

4 de desembre de 2007, 17:00 lespolsada-la-rdio
SU ha dit...

Hola Fe!

Si et passes pel nostre bloc veuràs que ets una de les protagonistes destacades!

Felicitats per la teva empenta!

Et llegim!

Anna i SU, el tàndem de Llegeixes o què?!

4 de desembre de 2007, 17:34 lespolsada-la-rdio
L'Espolsada llibres ha dit...

Moltes gràcies un altre cop, però sense tots vosaltres que llegiu això no seria possible.
Anna i Su ja esteu fitxades i enllaçades.

4 de desembre de 2007, 19:11 lespolsada-la-rdio
ANNA ha dit...

Tot i que ja veig que has rebut moltes felicitacions, jo també vull felicitar-te per tenir tanta empenta amb la llibreria i per fer possible que puguem comprar llibres al poble.
Ja era hora!
Endavant Fe!

4 de desembre de 2007, 19:46 lespolsada-la-rdio
Anna ha dit...

felicitats!

5 de desembre de 2007, 12:19 lespolsada-la-rdio

Lectures de l'Espolsada: Mil sols esplèndids

Lectures de l'Espolsada: Mil sols esplèndids

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Mil sols esplèndids


Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.

4 comentaris:

Josep M. ha dit...

Saps si sortirà Cometas en el cielo en català?

17 d’octubre de 2007, 10:42 mil-sols-esplndids
L'Espolsada llibres ha dit...

Està previst que Amsterdam llibres el publiqui amb el títol de Caçadors d'estels.

17 d’octubre de 2007, 10:48 mil-sols-esplndids
Jesús M. Tibau ha dit...

Avui he trobat el teu bloc, gràcies al Bloc de Lletres.

T'he afegit un enllaç a la secció de blocs literaris del meu Tens un racó dalt del món. També és un bloc literari on, a més de comentaris de llibres, activitats i altres, proposo cada dimecres jocs literaris, amb premis inclosos.

T'animo a participar i a posar també un enllaç.

17 d’octubre de 2007, 23:56 mil-sols-esplndids
L'Espolsada llibres ha dit...

Jesús,

Benvingut al bloc de l'Espolsada.
Salutacions a les terres de l'Ebre i ara mateix poso l'enllaç.

18 d’octubre de 2007, 9:44 mil-sols-esplndids

Lectures de l'Espolsada: S'acaba l'any

Lectures de l'Espolsada: S'acaba l'any

dilluns, 31 de desembre de 2007

S'acaba l'any


S'acaba l'any i m'agradaria poder fer un balanç tot comentant els llibres més venuts a l'Espolsada. És gratificant veure la bona acollida que han tingut els llibres, els autors i les autores dels quals han passat per la llibreria. S'acaba l'any i l'Espolsada té 10 mesos que han estat intensos, néixer, créixer i començar a caminar. Gràcies a la Isabel-Clara Simó, en Josep Maria Boixareu, en David Bassa, l'associació catalana de Tintinaires, Tintincat, a la Gemma Barbany i en David Montserrat, i l'Assumpta Montellà i l'Abel Camp, per creure-hi.

En català,
1. El caníbal, Isabel-Clara Simó
2. Mil cretins, Quim Monzó
3. Viure, reviure i pensar, Josep Maria Boixareu
4. El noi del pijama de ratlles, John Boyle
5. La maternitat d'Elna, Assumpta Montellà
6. El club eròtic dels dimarts, Lisa Beth Kovetz
7. El setè camió, Assumpta Montellà
8. Memòries, Jordi Pujol
9. El pont dels jueus, Martí Gironell
10. El conte número 13, Diane Setterfield

En castellà:
1. El niño con el pijama de rayas, John Boyle
2. Los bebés en el agua, Gemma Barbany
3. Un mundo sin fin, Ken Follett
4. La sangre de los inocentes, Júlia Navarro
5. El secreto, Rhonda Byrne
6. La ciudad sin tiempo, Enrique Muriel
7. La ladrona de libros, Markus Zusak
8. El cuento número trece, Diane Setterfield
9. Cien años de soledad ed. commemorativa, Gabo
10. La suma de los días, Isabel Allende

Com a curiositats, un mini llibre de l'Eva Piquer que es diu Supermaretreballadora i altres estafes està amunt del rànquing, per què deu ser?
Els tres còmics de Casals sobre història de Catalunya també ocupen un bon lloc: Guifré 897, La revolta dels segadors i Barcelona 1714.
Bon any i per molts llibres!


7 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

Molt bon final i començament d'any!
=:)

31 de desembre de 2007, 13:57 sacaba-lany
Anna ha dit...

ei, bon 2008!

i veient els rànquings, se m'ocorre una pregunta: hi ha realment diferències entre els llibres que es venen en català i castellà? Amb les classificacions que es publiquen normalment (com la teva), segur que hi surten llibres diferents, però tindria curiositat per veure unes llistes de més venuts en les que només s'incloguessin llibres dels que hi hagués edició tant en català com castellà.

Apa, si en tens ganes i t'he picat una mica la curiositat ja tens deures :P

3 de gener de 2008, 12:30 sacaba-lany
L'Espolsada llibres ha dit...

Bon any!
Anna, sí que hi ha diferències, en la meva llista ja les pots intuir. També va molt per zones i en funció de la llengua que parlen. Aquí a les Franqueses del Vallès majoritàriament es parla en català i això fa que es vengui més en català que en castellà. Et puc dir q editorials com Lumen, se’n ressenten, perquè si la Campana o 62 publica en català es ven el català. Per contra, en la secció de bestseller, la gent prefereix el castellà.
Un altre fenomen a tenir en compte és el juvenil, cada cop més joves opten per llegir en castellà, per què? Doncs no ho sé, quan tu els parles en català el parlen de manera correcta, però si poden trien el castellà. Per contra, els llibres infantils la venda és d'un 95% en català...
No sé si t'he respost, sinó pregunta!

3 de gener de 2008, 13:42 sacaba-lany
SU ha dit...

Sigui com sigui, que el 2008 ens porti bones lectures a totes!

I, si podem, passem per les Franqueses per comprar-te algun llibre, no?

Vinga, et llegim!

SU, una meitat

4 de gener de 2008, 19:09 sacaba-lany
Anna ha dit...

Gràcies, sí que respons la meva pregunta. És realment curiós que els nens llegeixin en català i els joves en castellà. Vull dir, entenc que a gent que va estudiar en castellà, encara que parlin català, els pugui resultar més fàcil llegir en castellà, però no q joves catalanoparlants que han estudiat en català!

I com que m'has respost tan bé, et faig una altra pregunta :P : se'n ressenten, les edicions en català, quan són més cares que en castellà?

16 de gener de 2008, 10:13 sacaba-lany
L'Espolsada llibres ha dit...

Hola,

El tema dels adolescents em té procupada. Penso que l'adolescència ja és una època especialment sensible i amb una oferta lúdica molt important, els que es queden amb la lectura ho fan en castellà perquè és la llengua d'oci amb què es relacionen. No tots evidentment, però en massa sí, el cine, la música, mangues... la majoria de coses són en castellà...
Pel que fa als preus, et diré que molta gent ni s'hi fixa que algunes edicions en català són més cares, no ho són totes. Per aquí no crec que perdem públic, el perdrem si continuen sortint traduccions mal fetes, edicions sense corregir i erros que fan mal els ulls com el de la portada d'Un món sense fi que hi surt impresa la continuació d'els!!! Pilars de la terra...

16 de gener de 2008, 16:54 sacaba-lany
Anna ha dit...

eficient com sempre en la resposta ;P

gràcies!

17 de gener de 2008, 15:59 sacaba-lany

Lectures de l'Espolsada: Una carta molt llarga

Lectures de l'Espolsada: Una carta molt llarga

dimarts, 4 de setembre de 2007

Una carta molt llarga


Ja fa un parell d'anys de la publicació d'aquesta petita joia titulada Una carta molt llarga escrita per l'autora senegalesa Mariama . La protagonista, la Ramatoulaye, escriu una carta a la seva amiga Aïssatou per explicar-li la mort del seu marit, en Modou. La jove viu el període de reclusió conseqüència de la seva viduïtat i com si la pèrdua d'un ésser estimat no fos prou dura ha de fer front a les càrregues familiars que se'n deriven. "El moment més temut de qualsevol senegalesa és aquell pel qual ha de sacrificar els seus béns i regalar-los a la seva família política, i el moment en què -pitjor encara- a més dels béns ha de cedir la seva personalitat, la seva dignitat, i esdevenir quelcom al servei de l'home que la pren per esposa, al servei de l'avi, de l'àvia, del pare, de la mare, del germà, la germana, de l'oncle, la tia, dels cosins, de les cosines d'aquest home."

Durant el procés de dol la Ramatoulaye expressa les contradiccions de ser una dona que voldria ser lliure, canviar, però se sent massa lligada als costums i a la família. Ella somia en veu alta i és a través de les cartes que aconsegueix alleugerir el seu patiment mentre espera poder retrobar-se amb la seva amiga. La Ramatoulaye té, però, les esperances posades en la seva filla Daba que representa el present i el futur que ella mai podrà viure.

"A la Daba les feines de la casa no l'atabalen. El seu marit fa l'arròs tan bé com ella i, quan li dic que "malacostuma" la seva dona, proclama: "la Daba és la meva dona, no la meva esclava ni la meva serventa." Veig madurar la tendresa d'aquesta parella jove, que és la imatge de la parella tal com jo la somiava. S'identifiquen l'un amb l'altre i ho parlen tot per arribar a un acord."
Publicat per Takusan




Lectures de l'Espolsada: Van venir com orenetes

Lectures de l'Espolsada: Van venir com orenetes

dijous, 4 d’octubre de 2007

Van venir com orenetes


Un any més tard de la seva aparició en castellà, Vinieron como golondrinas, arriba a les llibreries la traducció al català d’aquesta petita joia de William Maxwell, després de la bona acollida que ha tingut a casa nostra.

El llibre ens parla de la història de la família Morison que viu en un petit poble de l'oest mitjà nord-americà, a la dècada dels 20, i que pateix les conseqüències de l’epidèmia de grip espanyola. La família Morison perd Elizabet, la mare i esposa, i el fonament de la família. Per explicar-nos-ho, Maxwell divideix l'obra en tres parts i ens parla en boca de Bunny, el fill petit per qui la seva mare és un àngel; Robert, el fill gran a qui li falta una cama, i James, el pare i marit derrotat. A través d’ells se’ns narra aquest tresor, sense pressa, assaborint les paraules, la tristor, buidor però sense caure en la llàgrima fàcil.



"Si en James Morison s'hagués creuat amb ell mateix pel carrer, hauria pensat: "aquest pobre home està acabat..." però va passar per davant del mirall del rebedor sense veure-s'hi reflectit, i així no va saber fins a quin punt tenia la cara grisa i com, en qüestió de pocs dies, la malaltia, el patiment i el dolor l'havien envellit."

És un retrat de la vida quotidiana, una finestra a com vivia la gent de l’època. Maxwell té una capacitat descriptiva extraordinària, però minimalista, allò que pot dir amb una paraula no ho fa amb dues.
La novel·la pren el títol d'un poema de Yeats, i sembla que és el ritme de les orenetes el que ens marca la cadència del text.

Un petit gran llibre que forma part del magnífic catàleg de l'editorial Libros del Asteroide,
http://www.librosdelasteroide.com/, que us convido a llegir.


Publicat per Libros del Asteroide en català i castellà

5 comentaris:

Anna ha dit...

fa molt bona pinta, però sembla molt trist... no crec que el pogués suportar en aquests moments!

11 d’octubre de 2007, 10:42 van-venir-com-orenetes
L'Espolsada llibres ha dit...

És trist, cert, però no menys que la La lladre de llibres. Quan vaig acabar el llibre, però, em va envair una sensació de nostàlgia molt dolça.

11 d’octubre de 2007, 15:54 van-venir-com-orenetes
Jesús M. Tibau ha dit...

Tinc ganes de lelgir-lo perqupe ja n'he sentit parlar bé moltes vegades

17 d’octubre de 2007, 23:26 van-venir-com-orenetes
Anònim ha dit...

A mi m'ha semblat un llibre genial, sensible i tendre, i he tingut la sensació que estava davant d'una obra que pot ser llegida diverses vegades i que sempre aportarà detalls nous...Una petita joia!

20 de juny de 2008, 16:33 van-venir-com-orenetes
L'Espolsada llibres ha dit...

Anònim estic d'acord amb les teves sensacions, deixa que et recomani doncs La hoja plegada del mateix autor.

20 de juny de 2008, 17:58 van-venir-com-orenetes

Fugir era el més bell que teníem

Diumenge, 17 de març de 2019

 

Fugir

 

“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”

El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.

Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.

L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.

Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.

“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”

Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.

“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”

L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.

Edita Club editor

Creix un arbre a Brooklyn

Dissabte, 9 de març de 2019

 

creixunarbre

De la mà de L’Altra editorial ens arriba, en català, un clàssic de la literatura nord-americana. Una novel·la de pinzellades autobiogràfiques de Betty Smith que ens narra la història de la Francie Nolan, a qui primer coneixem observant la vida amb ulls de nena, per acompanyar-la més tard en l’adolescència i acomiadar-la com a dona al Brooklyn de principi de segle XX.

La Francie Nolan creix i llegeix a l’ombra d’un arbre en un dels barris més pobres de la ciutat. Els Nolan una família d’origen italià i germànic malden per sobreviure en una ciutat que no els ho posa gens fàcil. La Francie, sempre amb un llibre sota el braç, persegueix el somni de viure amb dignitat i no només de sobreviure com els “Arbres del Cel”. Els dissabtes són els dies per somiar i per estar content, tothom cobra la paga i la Francie s’asseu a l’escala d’incendis mentre gronxa les cames per damunt de les fulles de l’arbre i somia que hi viu.

“L’arbre que creixia al pati de la Francie era d’aquesta mena. Els seus paraigües de fulles s’estenien sobre, al voltant i sota l’escala d’incendis del segon pis. Una noia d’onze anys, asseguda en aquesta escala, es podia creure que vivia en un arbre. I això és el que la Francie s’imaginava cada dissabte a la tarda durant l’estiu.”

Els dissabtes també eren el dia d’anar amb el seu germà a cal drapaire per després revendre alguna cosa i poder portar alguna moneda a casa que la mare guardava amagada dins l’armari perquè el pare, en Johny Nolan, no se la begués mentre cantava al bar. El pes de la família recau en la Katie que s’eslloma per tirar endavant la família i intentar que els seus fills estudiïn i llegeixin. Dividida en circ parts, Creix un arbre a Brooklyn desgrana com la Katie i en Johny es coneixen treballant a la fàbrica, com s’enamoren i com al cap de sis mesos es casen. La Katie prové d’una família de dones valentes, en Johny és un de tants fills d’una família irlandesa amb talent per la música però poca actitud per viure. Les diferències arriben amb el naixement de la Francie i tot seguit del Neely. Tenir fills en un entorn tan miserable fa encara més evident la feblesa del Johny que se sent incapaç de tirar endavant i beu per oblidar-ho tot. Tres canvis de casa i l’accés de la Francie a una escola fora del barri marcaran la diferència.

A mesura que la Francie va creixent pren consciència de la pobresa, de ser dona, del seu cos, de la vulnerabilitat que representa un cos de noia jove i també de l’alcoholisme del pare que mor un dia de nadal abans de conèixer la tercera filla, l’Annie Laurie. De cop, la Francie perd la innocència, comença a escriure textos més punyents i amargs i a renegar d’un Déu que no sembla que estigui de la seva banda.

La Francie Nolan és com l’arbre salvatge que creix i persisteix encara que les condicions no li siguin favorables. La Francie adulta deixa el barri essent molt conscient que una altra nena trobarà el seu lloc al costat de l’arbre.

“La Francie va mirar un cop més la Florry Wendy, que llegia a l’escala d’incendis.

-Adeu, Francie -va xiuxiuejar.

I va tancar la finestra.”

Betty Smith és una gran narradora, aconsegueix fer-nos sentir i viure els personatges com si el tinguéssim a tocar. Et sents ben a prop dels Nolan, empenys la Francie a no rendir-se i abraces la Katie perquè no decaigui.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges, sens dubte amb una protagonista a qui estimes des del principi. Però la Francie no podria ser sense la Katie, una dona que decideix acabar els dies al costat d’algú de qui potser no n’està del tot enamorada, però que li aporta la calma i la seguretat que sempre ha perseguit. Qui som els lectors per criticar-la? Un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits.

Traduïda per Josep Alemany

Edita L’Altra editorial

Visc, i visc, i visc

Dissabte, 23 de febrer de 2019

 

 

 visc

 

 

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide

Ellen Foster

Dissabte, 2 de febrer de 2019

 

 

ellenfoster

 

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras

Amor

 

Dissabte, 26 de gener de 2019

 

Amor

 

Amor és una nouvelle que pot portar confusions pel títol ja que no és una obra sobre l’amor romàntic si no que és una història que indaga sobre l’amor maternofamiliar o potser sobre l’absència d’aquest, per ser més clars.

“M’he d’esperar, pensa la Vibeke, vol aferrar-se a això que tenen sense malmetre-ho- Aquest cop sí. Aconseguiré contenir-me, ens encapsularé dins una intimitat muda fins que estiguem preparats per a la versió sense embuts de les paraules.”

Amor és una novel·la curta, políticament incorrecta, que aprofundeix en els sentiments d’una mare que té un vespre lliure la vigília de l’aniversari del seu fill. La Vibeke i en Jon s’acaben d’instal·lar en un poblet al nord de Noruega, en Jon surt per vendre tiquets per la rifa de l’equip i quan torna a casa es queda tancat a fora al carrer. La Vibeke s’arregla per tornar uns llibres a la biblioteca però se la troba tancada. A partir d’aquí els camins es bifurquen amb el desig com a brúixola. Mentre en Jon es dedica a imaginar que la mare li prepara alguna sorpresa pel seu aniversari, la Vibeke té feina a embolicar-se amb un firaire a qui acaba de conèixer. Els camins del silenci i de la incomunicació fan la resta d’aquest relat que és un cop de puny. L’ambient d’angoixa i la sensació de perill planen durant tot el relat.

Com a lectora t’hi sents implicada de tal manera que el llegeixes en estat d’alerta total. Els continus canvis en el punt de vista fan que el lector sigui com el protagonista tot i tenir més informació del que pensen i senten tots dos personatges, mare i fill. És un d’aquells llibres en què el silenci i el paisatge són un protagonista més tan típic de la literatura nòrdica. Ørstavik porta els seus personatges al límit i els situa en un paisatge fred, congelat i de nit. Ørstavik explora els límits de l’amor com si es tractés d’una expedició polar, ho fa i ens mostra sense concessió el no amor. No ens explica res del passat de la Vibeke perquè el lector no hi empatitzi, ens la mostra despullada perquè no puguem redimir-la.

Amor és una sotragada emocional que et porta a veure tots els perills que assetgen en Jon, a sentir llàstima de veure que no tindrà l’aniversari que desitja, mentre et trobes jutjant una dona, mare, que potser només volia una mica de temps per ella... Una reflexió sobre l’amor, les relacions, el que sabem dels altres o el que desconeixem. Aprendre a estimar o desitjar ser estimat.

Traduïda per Blanca Busquets

Edita Les hores en català i Duomo en castellà