Y llovieron pájaros

Diumenge, 26 d’abril de 2020

 

llovieronpajaros

Una de les coses que més em balla pel cap aquests dies de confinament és la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, de grans, joves i petits, tothom té dret a tenir un espai propi, una cambra pròpia i això no ha de ser en detriment dels altres amb qui convivim, al contrari, hauria de ser un espai de silenci interior on retrobar-se per després socialitzar-se. Aquests dies de confinament, m’ha acompanyat la lectura d’un llibre que feia temps que m’esperava, Y llovieron pájaros de Jocelyne Suacier, una novel·la breu i extraordinària, que parla precisament de la llibertat.

“No entenderían que alguien les preguntara si son felices. No necesitan ser felices, tienen su libertad y solo temen a la trabajadora social que podrí llegar y quitársela. Eso fue exactamente lo que Tom me contestó cuando le pregunté qué lo había llevado hasta aquel rincón perdido del mundo.

-La libertad, guapa, la libertad de elegir mi vida.

-Y su muerte -añadió Charlie.”

Situada en els boscos espessos del Canadà tres homes viuen en cabanes de fusta amb els seus gossos, ells en comunió amb la natura perquè així ho han decidit.  Vides intenses, viscudes, patides i al final del camí, la tria voluntària d’aïllar-se del món. Les visites arriben de l’exterior i una fotògraf que els canvia la mirada sense ser-ne conscients. Hi ha molt patiment en aquestes vides, els grans focs que van arrasar el país, dolor no gestionat, pors però al final la decisió valenta de pintar allò que ets incapaç de dir, de pescar, de sortir al bosc i sentir-se viu.

Tot canvia amb l’arribada de Marie-Desneige, una velleta de vuitanta anys, que s’ha passat la vida confinada en un sanatori, on ha patit abusos i vexacions físiques i mentals. Ella els canvia a tots, desprèn una llum vital, malgrat la foscor a què l’han sotmès, i en aquests últims moments descobreix la tendresa, l’amor i la necessitat d’abraçar que fins ara li han estat negades.

Y llovieron pájaros és una novel·la de personatges, que té el tret de sortida amb la fotògraf que arriba a la zona buscant l’últim supervivent dels grans focs d’Ontario de principi de segle XX, allà troba les cabanes del Charlie, en Tom i en Ted que just ha mort amb un llegat pictòric i vital, i dos homes més joves que configuren el paisatge humà d’aquesta arcàdia particular on s’han instal·lat. És una història breu, poètica i d’una gran bellesa, on l’amor i la llibertat es donen la mà.

"Y lloviernon pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caero como la lluvia a nuestros pies."

Compra'm

Traducció de Luisa Lucuix Venegas

Edita Minúscula


84, Charing Cross Road

Dissabte, 11 d'abril de 2020

 

84 charing cross

 

"¿Tens el Viatge a Amèrica, de Tocqueville? Vaig deixar el meu a no sé qui i mai més me l'ha tornat. ¿Com és que hi ha gent a qui no passaria mai pel cap robar res i que en canvi es pensa que robar llibres és del tot admissible?"

Helene Hanff viu a Nova York en un pis que li cau al damunt ple de llibres i cendrers. Escriu guions i fa de traductora per guanyar-se la vida. Estima els llibres per damunt de tot i d'aquesta estimació neix una relació epistolar amb una llibreria de vell, Marks & Co., mítica a Londres, ubicada al 84 de Charing Cross Road.

Al capdavant de la llibreria, Frank Doel, tot un senyor anglès, tímid, que comença a respondre les cartes de Helen que sol·liciten llibres. El que comença com una relació comercial esdevé una relació d'efecte personal amb tots els treballadors de la llibreria, en especial amb en Frank i la seva dona.

Una història que exemplifica la relació que m'agrada mantenir amb els meus clients. Una relació que evidentment no és la mateixa perquè les cartes que rebem són dels bancs, però sí que els correus electrònics, els comentaris a les xarxes i les postals d'arreu que m'acompanyen a la llibreria em fan sentir, una mica, com si fos a la mítica Marks &Co. 84, Charing Cross Road.

Aquesta setmana hi ha hagut dies molt dolents, he anat a dormir capficada per la llibreria, pel no Sant Jordi… Divendres quan em vaig llevar tenia un correu d’una persona molt especial a la meva vida. Tenia un document adjunt. Quan l’he obert no m’ho podia creure. A les llibreries fem moltes coses que sovint ni se saben si es veuen. Una de les que faig és assessorar un club de lectura d’una escola, format per mestres i mares. Fa mesos que en la distancia anem traçant un itinerari lector que pugui satisfer gent que no havia llegit mai o poc.

Una de les lectures va ser precisament, 84, Charing Cross Road. Doncs avui al document hi havia 30 cartes adreçades a la llibreria que em demanaven consell per regalar llibres i comprar-los a Llibreries obertes per quan tornem a obrir. Per una estona m’he sentit el llibreter en temps de guerra. Un cop impreses m’he posat a llegir-les i a respondre-les, mirant de fer el que més m’agrada trobar un llibre que s’adigui a les necessitats de cadascú, sense menystenir gustos però mirant d’acompanyar en el camí lector perquè sàpiguen que la bona literatura és per a tothom. Gràcies Lara per tot i per tant i gràcies a la comunitat lectora del Cesc Aldea.

“Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se’n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se’ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se’n salten molts trossos. I mai no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d’un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit.”

Compra'm

Traducció de Puri Gómez

Coedició Anagrama/Empúries

Dones valentes

Dissabte, 4 d’abril de 2020

 

Donesvalentes 2

 

La Txell Feixas és periodista, és la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà. Viu al Líban a un dels països que podrien considerar-se més progressistes de la zona si no fos perquè només ho és en aparença. Un dels reportatges que recordo de la Txell Feixas a TV3 era el d’una nena i els seus germans que venien ampolles d’aigua pels carrers de Beirut i miraven de fer aturar els vehicles. La família era refugiada de Síria i van arribar al Líban fugint d’una guerra, d’un pare inexistent, la mare treballa tot el dia fora de casa i la filla petita de 4 anys ha après a normalitzar que és el que li toca a un infant de la seva edat, esperar que al vespre tots tornin a casa. Aquesta història, la d’una nena valenta me l’he trobada al llibre que acaba de sortir. Un recull de testimonis femenins que la Txell Feixas ha anat coneixent fent la seva feina de periodista.

Tal com diu la Gemma Ruiz en el pròleg, la Txell Feixas ens narra la vida en femení, la de l’altra meitat de la població que no acostuma a tenir lloc a les notícies i encara menys en una zona que es caracteritza pels atemptats, els germans musulmans, el petroli, les dictadures i on les històries petites no venen ni omplen les portades dels diaris. La visió de corresponsal de la Txell Feixas és de les més completes que tenim perquè ens ensenya la realitat domèstica, menuda i de les grans oblidades.

En aquests dies de confinament la lectura d’aquest llibre ha estat reparadora, de saber-me que malgrat tot continuo al costat de les privilegiades, malgrat tots els malgrat que m’acompanyen com a dona. Conèixer, sentir, llegir i viure les vides d’aquestes dones ha fet que cada dia em miri el meu voltant i pensi que ens queda tan per fer aquí i allà.

En el llibre hi trobareu una societat malalta, el patriarcat és un poder establert i que no deixa enderrocar-se, el masclisme és per tot i te n’adones quan veus les dones exercir-lo i permetent que les serventes visquin confinades sota la pica de la cuina, fent-los passar gana i maltractant-les mentre n’hi ha que s’enriqueixen amb agències de col·locació de les esclaves del segle XXI, però també veus que la sororitat neix de les més oprimides teixint i cosint xarxes reparadores com si fossin les aranyes de la Louise Bourgeois. Des de Síria, al Líban, Rojava, Gaza, Filipines, Etiòpia, Feixas fa un homenatge a les dones grans, petites, bebès i reivindica al seu dret de ser, existir i viure en igualtat.

Un dels testimonis que m’ha trasbalsat més és el de la Maya i la Nancy, les germanes Kamikaze, psicòlegs que accedeixen a la presó per mirar de desprogramar combatents musulmans, no se’n surten amb tots, però sentir les històries dels homes que accepten fer la teràpia fa feredat, ells també són víctimes d’una societat malalta on impera la violència. Per això fa pensar i molt, la importància de les infàncies sanes i com d’important és preservar els drets dels infants perquè d’ells depèn tenir una societat adulta sana.

“Però la resiliència és patrimoni mundial de la infància. I, com cada dia, a la cruïlla dels semàfors de Beirut apareixen l’Alaà i Rahaf.”

A l’Orient Mitjà hi ha una revolució silent en marxa, la de les dones, una revolució que fa trontollar el poder establert com està passant aquí. Serà una revolució llarga però ha vingut per quedar-se i mostrar al món que des de l’empatia, la cura i la solidaritat el món també es pot governar. Tretze testimonis que us remouran les consciències i que us faran adonar de la realitat que teniu més a prop per començar a canviar-la.

“La veritat és que ni la capital, més moderna i oberta, ni la resta del país no estaven preparats per veure tantes dones juntes. I menys protestant. I encara menys reclamant drets i llibertats. Dones i avenços? Anatema! Encara no ho sabíem, però aquell va ser com un assaig general de les manifestacions feministes que tornem a viure just ara, passats gairebé dos anys i dins d’una reivindicació de canvi global.”

Compra'm

Pròleg Gemma Ruiz Palà

Edita Ara llibres

Algo en lo que creer

Dissabte, 28 de març de 2020

 

Algo en lo que creer

El punt de partida de la novel·la de Nickolas Butler va ser la mort d’una nena d’11 anys de Wisconsin que fruit d’una diabetis no diagnosticada va entrar en coma, els pares en comptes de trucar a una ambulància es van posar a resar. S’estima que centenars de casos passen cada anys als Estats Units, les creences religioses passen per davant de la medicina i la ciència i Butler va decidir explicar-ho en una novel·la que malgrat la duresa del que viuen els protagonistes et reconcilia amb la vida, les pomes i la família.

De fet la família és la protagonista de la nova novel·la de Butler, que si us va agradar amb Canciones de amor a quemarropa i Al cor dels homes amb aquesta us enamorarà. Un matrimoni jubilat està content perquè la filla amb qui mantenien una relació una mica distant torna a casa amb el fill de 5 anys. En Lyle que es passa el dia cuidant les seves pomeres i fent-la petar amb els dos únics amics vius que li queden,  se sent reviure amb l’arribada del seu net, Isaac. En Lyle i la Peg porten una vida tranquil·la en un poblet de Wisconsin travessat pel ferrocarril. En Lyle s’arrossega cada diumenge a l’església local luterana perquè forma part del ritual comunitari i perquè el pastor, poc dogmàtic, és un dels seus amics. En Lyle va deixar de creure ja fa molts anys quan van perdre el seu fill petit, però acompanya la Peg i es retroba amb els coneguts. Quan la seva filla, la Shiloh, mare soltera torna a casa després d’una temporada de distanciament en Lyle pensa que val la pena seguir vivint per veure créixer el seu net, però la tornada ben aviat mostrarà la seva cara fosca, la Shiloh està cegament enamorada d’un pastor evangelista que creu que l’Isaac té poders per sanar els altres. En Lyle i la Peg, que ja van perdre un fill, veuen com la Shiloh és incapaç d’adonar-se del mal que s’està fent i de rebot a l’Isaac i es debaten en tractar-la com una adulta i no interferir-hi, deixant que ella assumeixi els errors de les decisions o intervenir com a força major. Trobar l’equilibri i ser contundent no els serà fàcil sobretot quan qui està en perill és l’Isaac.

“Se acercó a su manzano favorito y se tiró en el suelo junto a él. Se tumbó de espaldas sobre la nieve, densa, blanda y suave, y sintió su corazón palpitar y dar saltos. Un dolor relampagueante le sacudió los brazos y los dedos, hasta que una insensibilidad total remplazó las punzadas. En lo más profundo del valle, sobre el río y también sobre las colinas del oeste, se hicieron visibles las primeras luces del alba. Los haces dorados acariciaron los árboles cubiertos de hielo y las flores de los manzanos cayeron sobre Lyle, derramándose sobre su rostro y su boca abierta. Cerró los ojos y se quedó dormido.”

El que m’agrada de les novel·les de Butler és la humanitat dels personatges, no sé massa com explicar-ho, però m’ha passat amb tots els seus llibres, em fascina com mira el món, com el descriu, com escriu sobre Wisconsin, sobre els llaços familiars, com posa èmfasi en les relacions paternofilials i com parla de la natura, de la llum, dels paisatges.  Algo en lo que que creer es debat en les creences espirituals i religioses i l’esperança de continuar creient en la humanitat, ho estem vivint aquests dies. Butler enalteix la bellesa de la natura com a dogma de fe.

Compra'm

Traducció d’Álvaro Marcos

Edita Libros del Asteroide

La casa del padre

Dissabte, 21 de març de 2020

 

lacasadelpadre

 

Ja fa uns dies de la lectura de La casa del padre de Karmele Jaio, l’he deixat reposar i ara m’ha vingut de gust parlar-vos-en. Trobo que aquestes escriptores basques tenen una veu pròpia, ja em va passar amb Eider Rodríguez i ara amb Karmele Jaio, tenen un univers propi, ric, una mirada femenina al món i una manera de narrar-lo molt especial. Diuen que les llengües tenen sonoritat pròpia i potser és la cadència de l’eusquera la que marca el tempo d’aquests llibres.

A La casa del padre, Karmele Jaio narra el bloqueig creatiu d’un escriptor, l’Ismael. Té un acord amb l’editor però no arribarà als terminis perquè només té esborranys que no van enlloc, l’últim llibre va ser tot un èxit i ara les expectatives són massa grans per decebre el públic, l’editor i a si mateix. L’Ismael es veu obligat a passar les tardes amb un pare rondinaire, ja gran de qui no en té massa bon record, perquè la mare ha tingut un accident i és a l’hospital, la quotidianitat de les cures, remoure el passat familiar i pensar en els altres no li semblen un bon argument per la novel·la. D’altra banda, la seva dona, la Jasone que tenia anhels i qualitats d’escriptora, és la seva primera lectora i correctora de textos, fa molts anys que viu dedicada a la família i a la seva feina com a bibliotecària, però ara les nenes ja són dues dones independents i ha començat a tenir més temps, l’Ismael viu aïllat al seu món i només es lamenta de la situació, no veu res més però sí que és capaç de percebre que alguna cosa passa a la Jasone, els ulls li tornen a brillar, s’arregla i queda amb les companyes del club de lectura de la biblioteca.

L’Ismael no ha cregut mai en la capacitat literària de la Jasone, de fet li va bé que renunciés a escriure per fer de mare, parella i de filla, en el fons sap que és bona, molt bona i que potser li faria ombra. La Jasone sempre ha tingut una relació especial amb el seu editor, de joves a la universitat somiaven a muntar una editorial, però ells dos van començar a sortir, van tenir les nenes i ja se sap, la Jasone es va dedicar a fer el que la societat esperava d’ella. Des de fa un temps, la Jasone es dedica a escriure d’amagat, ho fa als vespres, està escrivint una novel·la, això és el que li fa brillar els ulls i sentir-se viva de nou.

La caiguda de la mare, conviure amb el pare, el retorn de la germana abertzale i lesbiana d’Alemanya són massa coses per l’Ismael que se sent qüestionat i veu com la seva masculinitat també. La transmissió del gènere és un dels tems cabdals d’aquesta novel·la de Karmele Jaio com ho són els silencis entre parelles, els secrets i el fer veure que tot segueix igual quan ella, la Jasone fa molt temps que ha après què l’omple de debò.

La culpa és un dels altres gran temes que plana per tota la novel·la, l’Ismael des de sempre hauria hagut de ser l’home que volia el seu pare, que es barallés, sempre comparant-lo amb un cosí capaç d’agafar una escopeta si calia, en canvi ell no era d’aquells, però la por a contradir el pare no li permet veure el maltractament a què sotmet a la mare i enfadar-se amb la seva germana la Libe, que acaba marxant del país per poder ser i estimar com vol. L’Ismael no és un masclista de cop de puny, però és un masclista de les petites coses, de les mirades, de les actituds, d’això també se’n sent culpable perquè en el fons sap que la Jasone hauria de ser novel·lista i les seves pors i les seves culpes no li han permès. De fet, Ismael té la novel·la a punt, però no gosa parlar d’aquestes coses...

“Necesitas sacar de dentro esa vieja historia en la que has crecido, sacarla como se saca un cartucho de escopeta de entre los arbustos. Agachándote e hiriéndote las manos. Solo contándote a ti mismo esa historia de ladridos, palomas, escopetes, botas manchadas de barro, latas de galletas... podrás saber des de dónde has aprendido a mirar el mundo.”

Karmele Jaio ha escrit una novel·la amb moltes capes, de tensió constant, que convida a la reflexió, es corre el risc d’avançar ràpid però val la pena aturar-s’hi. És important saber com hem après a mirar el món, i quina ha estat la transmissió de rols i tradicions, molt recomanable!

Compra'm

Traducció de la pròpia autora

Edita Destino en castellà i Txalaparta en eusquera

Les lleialtats

Dissabte 14 de març de 2020

 

 

Lleialtats

 

Llegir de Vigan no et deixa mai indiferent, no saps per on et vindrà però està clar que en sortiràs remoguda i amb tot d’interrogants que duraran dies. Les lleialtats és una novel·la breu, narrada a quatre veus per l’Hélène, en Théo, la Cécile i en Mathis. Els adults parlen en primera persona mentre que els joves ho fan en tercera persona, narrant-se l’un a l’altre. La novel·la arrenca amb una definició del que són les lleialtats, una primera pàgina subratllada de dalt a baix.

“Les lleialtats.

[...] Són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen. Les nostres ales i les nostres cadenes.”

Amb aquest paràgraf de Vigan ja et dona pistes del contingut de la novel·la que comença amb l’Hélène, professora d’en Théo, convençuda que al Théo el maltracten i que alguna cosa no va bé. En Théo està absent, comença a treure males notes, sempre ha estat un bon estudiant, té son, no respon... En Théo té alguna cosa que la connecta amb la seva infantesa, el pare l'apallissava, i que li fa saltar les alarmes encara que no sap massa bé com explicar-ho als companys de feina i això li fa prendre decisions que s’extradeixen de l’ofici. En Théo pateix violència però no deixa marques aparents.

En Théo té els pares separats, tenen la custòdia compartida, el pare va marxar de casa per estar amb una altra dona, tot i que ja fa temps que no es veuen. Quan en Théo torna de casa el pare, la mare el posa en quarantena emocional, les primeres hores el castiga sense ser-ne massa conscient, no pot suportar el seu ex i això l'encega. En Théo comença a assumir la seva lleialtat al pare i a la mare i fa un mur de contenció que el porta a no explicar res a la mare quan el pare perd la feina i cau en una profunda depressió. En Théo és un noi que assumeix un rol que no li pertoca, vol ajudar el pare enfonsat però no sap com posar-s’hi, mentre la mare no ho veu. En Théo comença a beure begudes d’alta graduació perquè és l’única manera que té de desconnectar-se d’una realitat que no sap gestionar. Al principi, en Mathis, l’únic amic que té, l’acompanya en el ritual de beure sota l’escala, però ben aviat s’adona que en Théo no està bé, però les lleialtats als nois més grans que els procuren la beguda, la por a quedar com un covard o de ser castigat per una mare desconcertada el fan romandre en silenci. La Cécile, la mare d’en Mathis no li acaba d’agradar el nou amic del seu fill, no sap què és però aquell nen el fa posar nerviosa, però ella ja està massa ocupada amb la descoberta que ha fet del seu marit, ella que sempre li ha estat lleial i ara descobreix una cosa que la pertorba fins al punt de parlar sola, es parla en veu alta per poder pair la situació.

Amb aquestes quatre històries de Vigan construeix amb mestratge una història que engoleixes. Un llibre sobre l’autoengany en què som capaços de viure, un retrat del món dels adults capficats en les seves coses sense ser conscients dels joves que ens envolten. Adults que no es comporten com a tals i joves que no poden ser-ho, benvinguts al segle XXI.

De Vigan reclama, un cop més, en la seva literatura el drets dels joves a viure una adolescència emocionalment sana perquè és l’única esperança de tenir una societat adulta competent.

 Compra'm

Traducció de Jordi Martín Lloret

Edita Edicions 62 en català i Anagrama en castellà

Elles parlen

Dissabte, 7 de març de 2020

 

elles parlen

 

Entre els anys 2005 i 2009 més de 130 dones mennonites van ser drogades per ser violades pels homes de la comunitat, és a dir, pares que van violar filles, germans que van violar germanes, nenes petites i àvies… Passava a la colònia de Molotschna, una comunitat mennonita ultraconservadora de Bolívia. Les dones eren ruixades amb un gas anestèsic per bestiar per ser agredides amb el consentiment de Déu. Miriam Toews quan va saber aquesta història va decidir fer-ne una novel·la, Toews també va créixer una família mennonita, mal vista per la resta de la comunitat entre d’altres coses perquè tenia un piano a casa. Sap de què parla i coneix les colònies per dins, el que no podia saber ni imaginar és el que va passar durant anys sistemàticament en aquesta colònia remota de Bolívia. Les dones es llevaven adolorides, ensagnades i amb alguns embarassos, però els homes els feien creure que era obra del diable, l’havien provocat, o que simplement eren imaginacions seves fruit de la histèria femenina.

Miriam Toews quan va veure les imatges del judici es va sentir en l’obligació d’explicar la història d’aquestes dones i ho va fer com ella sap, té un do narratiu, escrivint una novel·la, a la que no li falta l’humor, marca de la casa, encara que narri situacions duríssimes. La novel·la té una estructura molt original, són quaderns d’apunts presos per l’August, un home que ha tornat a la colònia després d’anys d’estudi a Europa per fer de mestre. L’August va ser expulsat amb els seus pares, el pare va abandonar la família i amb la força de la mare aconsegueixen sortir-se’n, però ja adult, després d’un intent de suïcidi, té la necessitat d’entendre el passat i de mesurar la força centrífuga que et fa pertànyer a una gent que et deshumanitza perquè creguis ens uns principis absurds, masclistes i d’extrema violència. Aquesta readmissió i fer de mestre li permet acostar-se a les dones de la colònia i ser testimoni del que els ha passat i del que volen fer. Sense dir gran cosa però prenent apunts i acompanyant-les veu com les dones comencen a prendre consciència dels atacs rebuts, com van encaixant les peces d’un trencaclosques que triga a fer-se. Es troben al paller per cosir mantes que després venen als turistes, entre punt i punt i retalls de roba comencen a decidir que han de fer alguna cosa per aturar els atacs, els homes són fora venent el bestiar per pagar la fiança que permetrà alliberar els violadors i elles aprofiten les hores soles per actuar. Tenen tres opcions, representades per unes miniatures tallades en fusta, no saben llegir ni escriure, amb això podran emetre el seu vot:

 

 

miniatura 1

  • No fer res i quedar-se, núvols i camps.

 

miniatura 2

  • Quedar-se i lluitar, representada per una parella amb ganivets

 

miniatura3

  • Fugir, representada per un cavall.

Els apunts del mestre són el testimoni de la seva veu, elles parlen i decideixen per primera vegada, sospesant les conseqüències de totes tres opcions, alhora que decideixen què fer amb els fills i filles que tenen a càrrec.

“I afegiré, diu l’Agata, que ja hem decidit que volem tenir temps i espai per pensar...

I que volem i ens cal que se’ns reconegui el dret de pensar de manera independent, la interromp la Salome. O simplement pensar, diu la Mejal. I punt. Se’ns reconegui o no.“

Toews amb el personatge d’Agust fa un homenatge al seu pare que també era mestre, a les colònies regides per una sistema patriarcal els homes sensibles i cultes també eren víctimes, el pare de Toews es va acabar suïcidant. Agust observa, parla poc però els posa les bases perquè puguin decidir i sobreviure, conscient que el preu que pagarà serà molt gran però l’efecte que tindrà en les dones de la comunitat serà el ciment pel futur. Narrada en múltiples veus, Elles parlen és un joc d’enginy narratiu, talent i denúncia, una obra fruit de la desbocada imaginació femenina, vosaltres ja m'enteneu. Toews situa la violència dins la colònia però els temes que aborda són universals, la culpa, la responsabilitat, el masclisme i la dona vista com un receptacle útil per reproduir-se sense badar boca.

No us perdeu la conversa amb l’autora a la biblioteca Bonnemaison el proper 30 de març.

Compra'm

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores i Sexto piso en castellà

Ca la Wenling

Dissabte, 22 de febrer de 2020

 

wenling

 

La Gemma Ruiz ens va deixar a tots amb la boca oberta quan va publicar Argelagues, una novel·la sobre les dones resistents del tèxtil que van abandonar el camp per treballar a ciutat entre telers, fils i teixits. Recordo de llegir-la sense parar i subratllar paraules i expressions, la història de la Remei ja forma part del meu jo lector i ella és una de les protagonistes de ficció que habita a les parets de la llibreria. Quan vaig saber que la Gemma tornava a escriure, me’n vaig alegrar molt per ella és clar! però per a la comunitat lectora també. Pensava de què ens parlarà la Gemma ara? A qui donarà veu? En veure el títol del llibre em va interessar saber quina mirada crítica s’hi amagaria i només començar-lo vaig saber de seguida que volia anar-me a fer les mans a Ca la Wenling.

Si jo us explico que Ca la Wenling és una perruqueria del barri de Gràcia on s’hi fan manicures, pedicures, massatges i es pentina i que aquesta és l’ambientació de la novel·la es corre el risc de quedar-se en la imatge superficial de l’estètica. La protagonista de la novel·la és una periodista que s’hi va a fer les ungles, un fet que va començar fa temps per prescripció mèdica per acabar sent un acte de resistència i de defensa d’un espai com la perruqueria.

Ca la Wenling no dista tant de les perruqueries de barri on les nostres àvies s’asseien una estona sota els assecadors de cap mentre fullejaven una revista i s’oblidaven per una estona del seu dia a dia. Les perruqueries que sempre han estat vistes com a lloc de tafaneria i un territori femení, en realitat han estat el refugi de generacions de dones, el lloc on trobar-se, socialitzar-se, evadir-se i l’estona en què algú altre té cura de nosaltres. Aquests espais que en aparença podries ser considerats poc literaris és on la Gemma Ruiz hi posa l’ull. A base de feina d’observació, de prendre notes i de veure el que hi passava, Ruiz dona veu a la Wenling, una dona xinesa arribada a Catalunya amb el seu marit, perruquer, que decideix obrir un negoci propi al cor de Gràcia mentre deixa els fills a la Xina fins que s’estabilitzin. Una perruqueria on les àvies es troben per fer-se la manicura, pentinar-se i sentir que algú els dedica una estoneta i els fa un massatge al cap, però on també es donen converses de llengües viperines cap a la comunitat xinesa. A mesura que avança la novel·la, la protagonista va sabent i coneixent la Wenling i tota la família, i així va abandonant els prejudicis racials que tots arrosseguem i més cap a una comunitat que sempre ha estat invisibilitzada i caricaturitzada.

“A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa... A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:

-Parles molt bé el català, d’on surts tu?

-D’aquí?

-No, que on vas néixer.

-Ah, a l’Hospital de Sant Pau.

- No, que d’on ets..

-Del barri de Gràcia.

-Que quina és la teva procedència, collons!

-Si l’hi acabo de dir.

-El teu país de veritat, caguntot!”

Ca la Wenling és una novel·la feminista, antiracista i plena de dignitat, narrada per una veu autòctona que veu que li trontollen moltes coses, tal com m’ha passat a mi, Fe lectora. Mentre la llegia vaig anar al basar del meu poble a buscar uns sobres, quan entrava per la porta em vaig trobar un senyor abraonat sobre el dependent mentre li retreia que segur que l’estafava amb el preu, un home que s’emportava mitja botiga i que es veia amb una superioritat moral de cridar al noi xinès que l’atenia, em vaig sulfurar perquè vaig pensar que aquest senyor amb mi no hauria gosat comportar-se d’aquesta manera. Per dins pensava que havia d’eliminar frases poc afortunades com als “xinos”, que havia de mirar de comprendre i entendre. El meu jo feminista també s’ha vist remenat amb aquesta novel·la, conèixer els àngels de la manicura que operen en residències de la tercera edat m’ha fet veure els pots i els pinzelletes d’una altra manera. En el fons, sempre és qüestió de la mirada, d’observar i de pensar molt abans d’obrir la boca. El que serà bonic és veure com les Wenling del futur formen part de la literatura catalana i ens narren les seves pròpies vides com ho va poder fer Amy Tan en el seu moment als Estat Units.

Escrit com una reflexió en veu alta en primera persona, combinat amb diàlegs i converses, la protagonista es va narrant a si mateixa tot el que experimenta mentre va endreçant els pensaments, dona veu i dignifica les àvies i tota una comunitat que treballa diligentment per servir-nos i a qui ni tan sols diem bon dia. Ca la Wenling és un mirall d'esperança en la necessitat d'entendre'ns.

Compra'm

Edita Proa

Un puente de libros infantiles

Dissabte, 15 de febrer de 2020

 

puente

La història sempre ens l'expliquen des de les grans batalles, les grans gestes i des d'un punt de vista masculí. Costa molt descobrir les vides petites, entre d'altres coses, perquè molts acadèmics no consideren que la història minúscula sigui per ser explicada en els llibres d'història. Si les batalles porten nom de dones i no s'han lliurat en terreny bèl·lic aleshores és probable que no arribem a conèixer-les.

En aquests moments, una servidora ja ha depassat el límit de les grans fites masculines, estic en un punt que vull saber-ho tot d'aquelles dones que des de qualsevol àmbit van fer o fan que el món sigui més habitable, més humà i que apostin per l'entesa i el saber escoltar. 

Aquest estiu, seguint el consell d'El petit tresor, vaig aconseguir un exemplar d'Un puente de libros infantiles de Jella Lepman, amb total desconeixement de qui era aquesta dona que va aconseguir bastir una biblioteca de llibres infantils a Munic, en plena postguerra, la Biblioteca Internacional de Joventut.

 

13IJBnach1955 ok 678x381

Jella Lepman es va refugiar amb els seus fills al Regne Unit durant el règim nazi, era una alemanya jueva. Allà va treballar com a assessora en temes de dona i joventut pel Ministeri d'Afers Exteriors. Va tornar a Alemanya el 1945 perseguint un objectiu, reconstruir una societat fracturada. Tenia l'esperança posada en la infància, no volia que els nens alemanys creixessin amb les idees dels seus pares i tampoc volia fer-los culpables per sempre. Lepman va veure en la literatura infantil un pont entre tots els països del món que no volien saber res d'Alemanya. Jella Lepman amb persistència, tenacitat i convicció en el paper de la literatura infantil va construir la Biblioteca Internacional de la Joventut a Munic, un espai que va comptar amb el suport d'Eleanor Roosevelt des dels Estats Units i amb molts aliats d'arreu del món que superant pors i prejudicis van enviar molts llibres per construir la biblioteca. Cada país va enviar el millor de la seva literatura per mostrar la diversitat i estendre una mà a un país que havia sembrat el terror però que estava en cendres. 

Una de les armes del règim nazi va ser la crema de llibres i biblioteques, Lepman va començar a construir la pau amb la literatura.

Aquest llibre hauria de ser a tots els despatxos presidencials. Us recomano aferrissadament que llegiu aquesta autobiografia que a Alemanya no va ser publicada fins l'any 1964 i que narra el seu retorn a Alemanya, la tardor de 1945, i acaba amb la seva retirada de la biblioteca l'any 1957. Anys intensos de no defallir i de creure i defensar fermament el pont que estava construint.

Compra'm

Traduït per Augusto Gely

Edita Creotz

 

La veïna del costat

Dissabte, 8 de febrer de 2020

 

 veinadelcostat 2

 

L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica. 

La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.

"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."

Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.

El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat. 

Compra'm

Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet

Edita Les Hores

 

El monstre de la memòria

monstre

Dissabte, 1 de febrer de 2020

Aquesta setmana en què es commemorava el 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el Club editor ens ha fet el regal de portar-nos l'autor israelià, Yishaid Sarid, per presentar-nos El monstre de la memòria. Sarid ha fet xerrades a Girona, al CCCB, ha concedit entrevistes però també va esmorzar amb llibreters, un regal per a tots aquells que estimem els llibres, el poder conèixer els autors i tenir-hi una estona. 

El monstre de la memòria és una novel·la que t'arrossega com un remolí, et centrifuga i et deixa amb el cap bullint d'idees, preguntes i reflexions. El protagonista és un historiador israelià que s'especialitza en els mètodes d'extermini nazis. Li ofereixen una plaça de guia pels camps de Polònia, i més per necessitat que per vocació, deixa la parella i el fill a Israel i es trasllada a Polònia per acompanyar joves d'institut, alguns membres del govern i jueus de la tercera edat en la visita de pelegrinatge en el lloc de l'horror. 

Viure sempre entre el passat i el testimoni del que va ser la maldat perpetrada, fan que el protagonista entri en una mena de bogeria que no l'ajuda a entendre els adolescents que té al davant. Explicar la memòria dels avantpassats, del mal, la mort i veure les ganes de viure dels adolescents el fa posar de molt mal humor, les seves visites cada vegada són més dures, plenes de rancor pels vius i l'allunyen de la seva dona i el seu fill. El guia té moments de deliri, no pot suportar que ningú somrigui, ni tampoc entén quin és l'objectiu d'aquells viatges de final de curs que porten als nanos als camps d'extermini. Adolescents que sovint viuen amb impacte trasbalsador el que allà se'ls explica, que se'ls manipula perquè encarin el servei militar obligatori amb força i sentiment. El protagonista entra en un espiral que l'aïlla del present, se sent xuclat pel passat, en la forma de mirar, de vestir i de pensar. 

El monstre de la memòria és una novel·la valenta perquè gosa qüestionar com construïm la memòria, quin relat en fem. Sarid es pregunta perquè ens esforcem tant a entendre les atrocitats i els executors, la condició humana sent una fascinació pel mal, i en canvi no ens esforcem a narrar les històries dels autèntics herois, els supervivents i tota la gent anònima que hi va perdre la vida. Hi ha 6 milions d'històries que esperen ser explicades, narrades i a l'altre costat, també hi ha la gent valenta que va gosar obrir la porta de casa seva per amagar els fugitius, per ajudar-los a marxar, gent que s'hi va jugar la vida literalment. D'aquella època només n'expliquem la mort, l'extermini, però per què no expliquem als nostres joves, les històries d'esperança? Per què no expliquem com vivia la comunitat jueva, què aportava a la societat cultural, científica i comercialment parlant? Revisitar la història, narrar la memòria d'això també en som còmplices. 

 

 

rosablanca

 

Mentre escoltava Sarid i prenia notes de tot el que ens explicava, pensava la literatura infantil ja ho ha fet això, i em venia al cap una seqüència d'imatges amb les il·lustracions de Roberto Innocenti que ha posat cara, mirada i ànima a Rosa Blanca o  La història de l'Erika. Dos àlbums commovedors però plens d'esperança. 

En un moment en què els moviments d'extrema dreta estan en auge és important parlar de memòria històrica, però també tenim una responsabilitat en com la transmetem a les generacions futures, per no repetir la transmissió de l'odi, per això és important que veus de Sarid o del seu editor en castellà, ens arribin a l'altra riba del Mediterrani. Veus incòmodes a Israel que qüestionen el relat construït pel seu país sobre la Xoà.

"En una de les visites a Birkenau, un estudiant gras amb ulls murris i les galtes morades de fred va començar a gravar MORT ALS ESQUERRANS en un envà de fusta del camp de les dones. Un professor que vigilava se'n va adonar i el va aturar. Els seus companys el van consolar dient-li que a Israel acabarien junts la feina. Estaven embolicats amb la bandera de la pàtria, portaven la quipà i passaven entre les barraques destil·lant odi, no contra els assassins sinó contra les víctimes. Costava d'entendre. Aquells nois no obrien la boca durant la conversa del vespre a l'hotel, però jo els entenia perfectament, de debò, fins al final."

Molt aprendre, molt a compartir i molt per llegir.

Compra'm

Traduït per Roser Lluch al català i Ana Bejarano al castellà

Edita Club editor/Sigilo