Autobiografia de la meva mare

Dilluns, 8 d'abril de 2019

 

 autobiografiamare

 

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Compra'm

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà


El camí dels esbarzers

Dissabte, 30 de març de 2019

 

 cami 1

 

Corren temps incerts, sense sentit, la violència plana en boca d'uns, el racisme i el masclisme s'evidencien sense vergonya, per sort tenim la ficció com a refugi i mirall per comprendre i entendre el món. La Rosa Rey, editora discreta i fantàstica lectora, em va suggerir de fer un cop d'ull al nou llibre de l'Alba Dalmau, El camí dels esbarzers. Quan la Rosa et convida a llegir un text, només li pots fer cas. Entrar en una ficció per mirar de comprendre el nostre entorn.

 

"Al poble tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot a dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el brunzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell so sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una polseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava."

El camí dels esbarzers és un conjunt de relats acollits al poble de Sandville, amb personatges que ara entren en escena, ara s'amaguen per tornar a sortir més tard. Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora. Així com a Alicia Kopf marxava fins a la gelor de l'Antàrtida per parlar-nos d'allò que tant mal li feia, Dalmau se situa en aquest Oest que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, on els més pobres tenen dificultats per sobreviure a un clima que els asfixia. Sobresortir no està ben vist i els problemes es resolen d'amagat. En aquesta Amèrica profunda hi trobem la Sara Light que té uns oncles a Nova York i és l'única que gosa desafiar el poble amb vestits, talons i portant una banda de músics, tots negres, provocant un daltabaix del que Sandville li costarà refer-se. Excepcional també és el relat de les dues germanes inseparables fins que una s'enamora del metge del poble, el joc i la manipulació estan servits. Sandville és una població que serveix a l'autora per denunciar la pobresa, el racisme, el masclisme i en mostra la tradició i la quotidianitat d'aquells que no han conegut res més, m'ha fet pensar en els personatges de Tot és possible, d'Elizabeth Strout, antiherois que brillen literàriament.

Dalmau té ploma de cirurgiana i talla en el lloc precís per mostrar-nos la part més fosca dels humans per sargir-la i fer veure que no ha passat res. La metàfora dels esbarzers que punxen i alhora ens donen fruits dolços està molt ben triada, no en va en aquest camí dels esbarzers de Sandville hi tenen lloc alguns dels moments àlgids dels relats. Els habitants són uns supervivents que no dubten gens a fer servir totes les seves armes per redimir les pors  i les enveges. Són personatges que podrien seure al cafè trist de la McCullers, perdedors i antiherois a qui la vida només ha donat una oportunitat.

Dalmau té veu pròpia i aquest llibre és una de les grans sorpreses d'aquest 2019 que esperem que trobi el seu camí, una alegria per la literatura catalana.

La fotografia de la coberta és d'Israel Ariño, una sèrie de les seves fotos van servir d'inspiració per crear aquestes personatges de novel·la.

 

Edita Angle editorial

Fugir era el més bell que teníem

Diumenge, 17 de març de 2019

 

Fugir

 

“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”

El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.

Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.

L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.

Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.

“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”

Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.

“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”

L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.

Edita Club editor

Creix un arbre a Brooklyn

Dissabte, 9 de març de 2019

 

creixunarbre

De la mà de L’Altra editorial ens arriba, en català, un clàssic de la literatura nord-americana. Una novel·la de pinzellades autobiogràfiques de Betty Smith que ens narra la història de la Francie Nolan, a qui primer coneixem observant la vida amb ulls de nena, per acompanyar-la més tard en l’adolescència i acomiadar-la com a dona al Brooklyn de principi de segle XX.

La Francie Nolan creix i llegeix a l’ombra d’un arbre en un dels barris més pobres de la ciutat. Els Nolan una família d’origen italià i germànic malden per sobreviure en una ciutat que no els ho posa gens fàcil. La Francie, sempre amb un llibre sota el braç, persegueix el somni de viure amb dignitat i no només de sobreviure com els “Arbres del Cel”. Els dissabtes són els dies per somiar i per estar content, tothom cobra la paga i la Francie s’asseu a l’escala d’incendis mentre gronxa les cames per damunt de les fulles de l’arbre i somia que hi viu.

“L’arbre que creixia al pati de la Francie era d’aquesta mena. Els seus paraigües de fulles s’estenien sobre, al voltant i sota l’escala d’incendis del segon pis. Una noia d’onze anys, asseguda en aquesta escala, es podia creure que vivia en un arbre. I això és el que la Francie s’imaginava cada dissabte a la tarda durant l’estiu.”

Els dissabtes també eren el dia d’anar amb el seu germà a cal drapaire per després revendre alguna cosa i poder portar alguna moneda a casa que la mare guardava amagada dins l’armari perquè el pare, en Johny Nolan, no se la begués mentre cantava al bar. El pes de la família recau en la Katie que s’eslloma per tirar endavant la família i intentar que els seus fills estudiïn i llegeixin. Dividida en circ parts, Creix un arbre a Brooklyn desgrana com la Katie i en Johny es coneixen treballant a la fàbrica, com s’enamoren i com al cap de sis mesos es casen. La Katie prové d’una família de dones valentes, en Johny és un de tants fills d’una família irlandesa amb talent per la música però poca actitud per viure. Les diferències arriben amb el naixement de la Francie i tot seguit del Neely. Tenir fills en un entorn tan miserable fa encara més evident la feblesa del Johny que se sent incapaç de tirar endavant i beu per oblidar-ho tot. Tres canvis de casa i l’accés de la Francie a una escola fora del barri marcaran la diferència.

A mesura que la Francie va creixent pren consciència de la pobresa, de ser dona, del seu cos, de la vulnerabilitat que representa un cos de noia jove i també de l’alcoholisme del pare que mor un dia de nadal abans de conèixer la tercera filla, l’Annie Laurie. De cop, la Francie perd la innocència, comença a escriure textos més punyents i amargs i a renegar d’un Déu que no sembla que estigui de la seva banda.

La Francie Nolan és com l’arbre salvatge que creix i persisteix encara que les condicions no li siguin favorables. La Francie adulta deixa el barri essent molt conscient que una altra nena trobarà el seu lloc al costat de l’arbre.

“La Francie va mirar un cop més la Florry Wendy, que llegia a l’escala d’incendis.

-Adeu, Francie -va xiuxiuejar.

I va tancar la finestra.”

Betty Smith és una gran narradora, aconsegueix fer-nos sentir i viure els personatges com si el tinguéssim a tocar. Et sents ben a prop dels Nolan, empenys la Francie a no rendir-se i abraces la Katie perquè no decaigui.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges, sens dubte amb una protagonista a qui estimes des del principi. Però la Francie no podria ser sense la Katie, una dona que decideix acabar els dies al costat d’algú de qui potser no n’està del tot enamorada, però que li aporta la calma i la seguretat que sempre ha perseguit. Qui som els lectors per criticar-la? Un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits.

Traduïda per Josep Alemany

Edita L’Altra editorial

Visc, i visc, i visc

Dissabte, 23 de febrer de 2019

 

 

 visc

 

 

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide

Germà

Dissabte, 9 de febrer de 2019

 

germà

 

Quina novel·la més bonica i alhora desoladora que ha escrit David Chariandy, ambientada en un suburbi de Toronto, El Park, on la droga, la violència i la frustració conviuen. Un barri fet de gent que fuig dels seus països d’origen perseguint el somni d’una vida millor, en aquest cas al Canadà però extrapolable a tantes ciutats que coneixem. Barriades que neixen dels somnis i les il·lusions però que moren per la frustració que genera no tenir les mateixes oportunitats. I tanmateix, l’esperança d’autors com Chariandy que se’n surten i que ho escriuen amb aquest sentiment i la contundència de qui ho ha viscut de ben a prop, que reforça la divisa que la millor inversió per un país és en l’educació i no en les armes.

Chariandy dona veu a dos germans, en Michael i en Francis, i a la seva mare Ruth que va arribar de Trinitat amb una maleta i el somni de ser infermera, però es passa el dia treballant i viatjant en el bus que la porta d’una feina a l’altra, sempre amb una mirada a casa amb els seus fills perquè sap perfectament els riscos de deixar-los sols en un lloc com el Park.

“No havia sigut “només ella”. Al Park estàvem envoltats de mares que havien viatjat més enllà dels límits coneguts, que anaven a cursos diürns i treballaven de nit, que somiaven pujar uns fills que tinguessin una mica més que elles, uns fills que potser compensarien el sacrifici i les redimiren del passat. I heu de saber que hi havia victòries. Les pors eren desterrades per les olors que sortien de les cassoles bullents; la denigració, compensada per unes estovalles acabades de rentar. La història, vençuda per les provisions de roba i el material escolar anual.”

La novel·la arrenca amb la tornada de l’Aisha al barri, una dona que en principi ja no hi té cap vincle, però que després de la mort del seu pare passa uns dies a casa el Michael i la seva mare que serveixen de pretext al narrador per explicar tot allò que va passar l’estiu calorós de 1991.

Per sobreviure al Park cal conèixer les normes, però sobretot cal tenir llaços molt ben travats i una mare que hi deixi la pell. La tornada de l’Aisha capgirarà el silenci i el dol del Michael i la seva mare, fent evident el dolor silenciat per la pèrdua d’un germà i d’un fill. Tot un homenatge del germà supervivent al germà mort fruit de la desesperança.

Un llibre punyent, necessari amb un llenguatge talentós. Voldrem llegir-ne més.

Traduït per Marc Rubió

Editat per L’Altra editorial i Alianza en castellà

Ellen Foster

Dissabte, 2 de febrer de 2019

 

 

ellenfoster

 

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras

Amor

 

Dissabte, 26 de gener de 2019

 

Amor

 

Amor és una nouvelle que pot portar confusions pel títol ja que no és una obra sobre l’amor romàntic si no que és una història que indaga sobre l’amor maternofamiliar o potser sobre l’absència d’aquest, per ser més clars.

“M’he d’esperar, pensa la Vibeke, vol aferrar-se a això que tenen sense malmetre-ho- Aquest cop sí. Aconseguiré contenir-me, ens encapsularé dins una intimitat muda fins que estiguem preparats per a la versió sense embuts de les paraules.”

Amor és una novel·la curta, políticament incorrecta, que aprofundeix en els sentiments d’una mare que té un vespre lliure la vigília de l’aniversari del seu fill. La Vibeke i en Jon s’acaben d’instal·lar en un poblet al nord de Noruega, en Jon surt per vendre tiquets per la rifa de l’equip i quan torna a casa es queda tancat a fora al carrer. La Vibeke s’arregla per tornar uns llibres a la biblioteca però se la troba tancada. A partir d’aquí els camins es bifurquen amb el desig com a brúixola. Mentre en Jon es dedica a imaginar que la mare li prepara alguna sorpresa pel seu aniversari, la Vibeke té feina a embolicar-se amb un firaire a qui acaba de conèixer. Els camins del silenci i de la incomunicació fan la resta d’aquest relat que és un cop de puny. L’ambient d’angoixa i la sensació de perill planen durant tot el relat.

Com a lectora t’hi sents implicada de tal manera que el llegeixes en estat d’alerta total. Els continus canvis en el punt de vista fan que el lector sigui com el protagonista tot i tenir més informació del que pensen i senten tots dos personatges, mare i fill. És un d’aquells llibres en què el silenci i el paisatge són un protagonista més tan típic de la literatura nòrdica. Ørstavik porta els seus personatges al límit i els situa en un paisatge fred, congelat i de nit. Ørstavik explora els límits de l’amor com si es tractés d’una expedició polar, ho fa i ens mostra sense concessió el no amor. No ens explica res del passat de la Vibeke perquè el lector no hi empatitzi, ens la mostra despullada perquè no puguem redimir-la.

Amor és una sotragada emocional que et porta a veure tots els perills que assetgen en Jon, a sentir llàstima de veure que no tindrà l’aniversari que desitja, mentre et trobes jutjant una dona, mare, que potser només volia una mica de temps per ella... Una reflexió sobre l’amor, les relacions, el que sabem dels altres o el que desconeixem. Aprendre a estimar o desitjar ser estimat.

Traduïda per Blanca Busquets

Edita Les hores en català i Duomo en castellà

Louis entre fantasmas

Dissabte, 19 de gener de 2019

 

LOUIS

 

L’escriptora Fanny Britt i la il·lustradora Isabelle Arsenault tornen a fer tàndem per abordar un tema tan delicat com l’alcoholisme i l’efecte que té en les persones de l’entorn més immediat. Fanny Britt dona veu a en Louis, un noiet d’11 anys, que mira d’adaptar-se a la nova situació familiar amb el seu germà petit, a un pare que tot el dia plora i una mare que mira de readaptar-se per fer-se càrrec de la família. El pare es queda a viure a la casa al camp mentre que la mare viu en un pis petit a la ciutat. En Louis està profundament enamorat de la Billie però no gosa dir-li res, de fet arrel de la separació dels pares creu que l’amor fa mal.

Britt va desplegant el text en mica en mica, primer coneixem en Louise i en Boris, el seu germà petit, després el pare que passa de l’eufòria a l’abatiment més absolut, el record de la mare és per tot arreu. Britt ens fa creure que la desesperació del pare és fruit de la mort de la mare fins que sabem que és una absència voluntària. L’alcohol ha trencat la parella. Britt té una escriptura concisa i poètica que encaixa a la perfecció amb les il·lustracions d’Arsenault.

 

LOUIS 3

 

Si bé en l’anterior llibre Arsenault jugava amb el llapis i el color taronja, en aquest cas ho fa amb el llapis, la tinta xinesa i dos colors: el groc i el blau. Predominen els tons grisos durant tota la narració però el groc apareix per parlar de l’amor i l’esperança mentre que el blau posa de manifest el record i la tristesa de l’enyor. El groc apareix quan el pare es connecta a la vida sense alcohol i el blau s’apodera de la mare quan recorda com de feliços eren tots quatre plegats.

 

LOUIS 2

 

No és fàcil parlar d’aquest tema, però aquesta parella creativa ho fa de manera delicada i emotiva. Passen els dies i el record de la lectura encara és ben viu, perquè en els fons és una novel·la gràfica sobre el coratge de viure i sobreviure. Britt en l’anterior llibre feia servir una guineu per posar la nota de color en el text, en aquest cas ho fa amb un cadell d’os rentador que troben ferit fora al jardí. Aquest os rentador és una mena de talismà per la família, tots en tenen cura i els ensenya la necessitat de deixar-se ajudar quan cal, així el pare accepta ingressar en un centre de desintoxicació conscient que per poder tornar a combinar el groc i el blau cal deixar-se acompanyar, com l’os rentador. Deixar allà el pare no és una decisió fàcil però tots saben que és el millor:

"Boris no pregunta nada a la vuelta. Ni sobre Nueva York, ni sobre lo demás. Sabe tan bien como yo que el mapache regresó al bosque hace mucho, lejos de los humanos, y que hizo lo correcto."

S’acaben les vacances mentre el pare està ingressat, l’escola torna i sembla que en Louis també ha trobat el coratge per dir a la Billie què sent, mentre aquell estiu s'ha fet una mica més gran  i ha entès que el món dels grans és més complicat del que s'imaginava. Un llibre que emocionarà tant els joves com els pares perquè la pèrdua, l'amor, la tristesa són temes eterns i compartits. Un imprescindible.

Un gran encert d' aquesta parella creativa de qui esperem més obres.

 

Traduït per Regina López

Editat per Salamandra graphic

La vida de la Rebecca Jones

Dissabte, 12 de gener de 2019

 

 rebeccajones

 

La lectura d’aquesta novel·la ha estat rarament bonica, és un llibre d’una bellesa subtil que et va calant a mesura que n’avances la lectura.
Angharad Price és una autora gal·lesa que escriu en aquesta llengua, la qual cosa ja és tota una declaració de principis. Pot un paisatge parlar una llengua? Doncs sí, els paisatges abruptes i els penya-segats de Gal·les tenen la sonoritat pròpia d’una llengua minoritzada i veus com les de Price són més que necessàries perquè no desapareguin tot un món i una cultura.


“La nostra pulsió principal és la persistència. I, malgrat tot, naixem per morir. I dediquem tota la vida a acceptar aquesta paradoxa. Transcendència: posar la nostra vida eterna en mans de déu. Reemplaçament: bescanviar subjecte i objecte i viure per la terra, per la nostra cultura, la llengua o els nostres semblants. Sublimació: produir descendència en forma de fills, de fites, d’obres d’art.”


Price escriu unes memòries ficcionades de la seva família i per fer-ho dona veu a Rebecca Jones, la seva bestia que va viure a la granja familiar a la vall de Maesglassau tenint cura del bestiar i de la família. Rebecca Jones, la tia soltera, és el pal de paller de la família i conviu amb el seu germà i la seva estimada cunyada Olwen compartint  la feina a la granja i les terres perquè els altres tres germans, cecs de naixement, puguin estudiar en escoles privades a ciutat mentre ells preserven la casa familiar. Als tres germans cecs la genètica no els permet de veure el paisatge que tant estimen però sí sentir-lo, malgrat el desarrelament familiar i d’origen que senten, el gal·lès és el cordó umbilical que els lliga al verd i al fred a la vall, només hi tornen per les vacances. Mentre són fora cultiven la ment i esdevenen grans estudiosos, erudits editors i artistes que ja de grans retornen a la terra tot el que els ha donat. Són els encarregats de preservar una literatura i una llengua mentre els altres germans tenen cura de la terra i el paisatge. Heus aquí el binomi cultura i terra que van de la mà.
La vida de la Rebecca Jones és un homenatge al patrimoni no material d’una cultura, al passat i a un entorn rural gens bucòlic que Price narra amb tota la seva força. És també un record per als fills morts, la duresa d’un entorn i d’una època que son els vestigis d’una cultura que lluita per sobreviure. Price també descriu el paper de la dona en una època a qui mai se li van agrair els sacrificis fets, la Rebecca viu a la vall que tant estima però que alhora l’empresona, ningú gosa pensar que la Rebecca hauria volgut viure la seva vida, tothom assumeix que viu el que li pertoca.


“Tota la vida que he sigut cosidora. Avui veig davant meu un cobrellit fet de retalls que són records. Em dona caliu aquest últim hivern. El meu “jo” deu viure en el gest de fer-ne les costures, en les mateixes costures. El material el tinc aquí: retalls de roba que van dur la família i els amics, llana espessa d’arreu del món, el setí llustrós de Cwm Maesglasau, el vellut de la calma. Està fet d’elements contradictoris. Però no, em torno a enganyar. En aquest cas no soc cosidora. Perquè aquest cobrellit està fet de paper. Les paraules escrites són el patró del material. El fil: la història de la meva família.”


Price escriu un llibre a cavall entre les memòries amb documents, fotos i fragments del seu parent escriptor Hugh Jones com si endrecés la vida de la família i la d’una comunitat, alhora que en ficciona una part i ho fa amb un llenguatge viu, poètic i al·legòric, no en va el gal·lès va sobreviure gràcies als textos bíblics a l’església.


No busqueu en aquesta lectura un relat trepidant, en canvi cerqueu-hi la passió per les coses ben fetes i teixides.
El llibre està traduït de l’anglès per Yannick Garcia, compta amb els paratextos de Marina Espasa i Marta Sanz i amb un escrit al final del llibreter de la John Sandoe que va ser qui va recomanar el llibre a Iolanda Batallé, l’editora. És així, amb aquesta persistència que sobreviuen les llengües i les cultures.

 

Traduït per Yannick Garcia

Edita :Rata_

Novembre

Diumenge, 25 de novembre de 2018

El novembre és aquell mes estrany, tranquil i bonic abans de la bogeria nadalenca i de final d'any. A la llibreria és un mes de feina interna, de poca activitat comercial, però un mes que permet que passin coses d'aquelles que no s'obliden.
Aquest novembre ens ha visitat la il·lustradora Alba Marina Rivera que ha compartit una sessió amb les nostres puces lectores, hem fet sessió de ratolins lectors i dimarts sentíem els joves parlar de Cavall de guerra, una novel·la sobre l'absurditat dels conflictes bèl·lics i alhora un cant a l'amistat entre un cavall i un jove separats per la Primera Guerra Mundial.

 



Dijous l'autora sueca Golnaz Hashemzadeh es va asseure a les butaques de la llibreria per parlar-nos d'una història d'arrels i sorra o com sobreviure a l'exili polític i créixer entre dues cultures, l'Iran i Suècia. Un agraïment a la Golnaz i a l'editorial Les Hores per fer-ho possible.
 

Dissabte hem omplert la llibreria per escoltar L'espera de la Gina Clotet i veure dibuixar la Maria Girón, em quedo amb el missatge del dibuix que la Maria ha fet per L'Espolsada i aprofito per donar les gràcies a les famílies que ens fan confiança.

 

No podíem acabar el novembre sense fer-nos una pregunta, on són les dones? La resposta: a la cultura. Editant, pensant, traduint llibres i venent-los. És per això que divendres 30 donem veu a quatre editores per explicar-nos el seu projecte editorial. Ens agradaria molt que ens hi acompanyéssiu.

 


Tot això no seria possible sense l'ajuda i complicitat de l'Eli, la Lara, l'Anna i a partir de dilluns també de la Glòria Queirós que s'incorpora a l'equip de L'Espolsada.

Gràcies a tothom i que passeu una bona setmana,

Fe
#lespolsadallibres