Lectures de l'Espolsada: L'Espolsada a la ràdio

Lectures de l'Espolsada: L'Espolsada a la ràdio

diumenge, 2 de desembre de 2007

L'Espolsada a la ràdio

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, m'han trucat de COMRàdio per fer-me una petita entrevista. Els diumenges al matí, dins el programa Serendípia, hi ha un espai que es diu Carretera i Llibres que fa un recorregut per les llibreries de Catalunya. Aquesta setmana han visitat l'Espolsada i m'ha fet molt feliç, aquí en teniu el resultat.

video

11 comentaris:

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

L'espolsada llibres, felicitats¡¡
aviat també et trucaran de Sapiens per posar-te en la secció "el llibreter recomana"
una abraçada,

2 de desembre de 2007, 19:57 lespolsada-la-rdio
Paradayfonda.com ha dit...

Moltes felicitats Fe!

Una abraçada,
Leire, Aitor i Montse

2 de desembre de 2007, 20:24 lespolsada-la-rdio
Letícia ha dit...

Gostei muito desse post e seu blog é muito interessante, vou passar por aqui sempre =) Depois dá uma passadinha lá no meu, que é sobre frases e poesias, espero que goste. O endereço dele é http://mil-frases.blogspot.com. Um abraço.

3 de desembre de 2007, 7:23 lespolsada-la-rdio
digue'm ariadna ha dit...

Moltes felicitats!!!
=:)

3 de desembre de 2007, 13:57 lespolsada-la-rdio
L'Espolsada llibres ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris, de debò!
Assumpta gràcies per això de Sàpiens.
Montse i Letícia benvingudes al bloc.

3 de desembre de 2007, 18:23 lespolsada-la-rdio
Anònim ha dit...

Molt bé, Fe
Això és una bona llibretera
Ens en calen moltes de bones llibreteres i llibreters (encara que n'hi han) per a tirar endavant
el llibre i la cultura a través de la lectura.
Moltes felicitats!

Josep M.

3 de desembre de 2007, 18:37 lespolsada-la-rdio
Núria ha dit...

Felicitats!
Ja era hora que aquest poble tastés veritable cultura a través de la literatura. És molt agradable poder anar a peu cap a una llibreria des de casa. Espero que alguns ciutadans obrin els ulls i s'aturin quan passin per la plaça.

;)

4 de desembre de 2007, 17:00 lespolsada-la-rdio
SU ha dit...

Hola Fe!

Si et passes pel nostre bloc veuràs que ets una de les protagonistes destacades!

Felicitats per la teva empenta!

Et llegim!

Anna i SU, el tàndem de Llegeixes o què?!

4 de desembre de 2007, 17:34 lespolsada-la-rdio
L'Espolsada llibres ha dit...

Moltes gràcies un altre cop, però sense tots vosaltres que llegiu això no seria possible.
Anna i Su ja esteu fitxades i enllaçades.

4 de desembre de 2007, 19:11 lespolsada-la-rdio
ANNA ha dit...

Tot i que ja veig que has rebut moltes felicitacions, jo també vull felicitar-te per tenir tanta empenta amb la llibreria i per fer possible que puguem comprar llibres al poble.
Ja era hora!
Endavant Fe!

4 de desembre de 2007, 19:46 lespolsada-la-rdio
Anna ha dit...

felicitats!

5 de desembre de 2007, 12:19 lespolsada-la-rdio

Lectures de l'Espolsada: Mil sols esplèndids

Lectures de l'Espolsada: Mil sols esplèndids

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Mil sols esplèndids


Aquest cap de setmana he acabat de llegir Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini, conegut pel llibre Cometas en el cielo. D'entrada he de dir que em va costar ficar-m'hi, però d'en mica en mica la història, les històries, et van enganxant.

El llibre es divideix en 4 parts, les dues primeres serveixen per presentar-nos les protagonistes: la Mariam, una petita harami (bastarda) i la Laila (una nena feliç), la tercera i la quarta són la història que comparteixen ambdues dones, marcades per un destí, en un país com l'Afganistan, que les porta a compartir marit, Rasheed, casa i fills.

L'autor dedica el llibre a totes les dones afganeses, que com a tants països d'arreu, inclòs el nostre, han de suportar humiliacions, violència física i verbal, discriminació.

"A baix va començar la pallissa. Per la Laila, eren sons d'un procediment metòdic, familiar. Ni una maledicció, ni un crit, cap imploració, cap udol sobtat, només l'activitat sistemàtica de batre i ser batuda, els cops d'una cosa sòlida contra la carn, quelcom, algú, donant cops sords a una paret, estripant roba."

Com a teló de fons, la història de l'Afganistan, tres dècades d'invasions: la soviètica, els senyors de la guerra, els talibans i els nord-americans que coincideix amb el final del llibre. A l'Afganistan no hi ha ni una sola família que no estigui marcada per la mort, d'un bàndol o de l'altre. Malgrat la violència constant de la guerra, les vides de la Mariam i la Laila són un crit a l'esperança, al compromís i, per sobre de tot, a l'amistat que les ajuda a ser més lliures en la seva reclusió. M'ha captivat la vida d'aquestes dues dones darrera d'un burka. M'ha sorprès la capacitat de l'autor d'introduir-se al món femení, de sentir i pensar... per això no és un llibre només per a dones.

"La Mariam jeia al sofà, amb les mans entre genolls, mirant el remolí de neu que serpentejava i queia fora de la finestra. Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món."

Publicat per Amsterdam llibres en català i Salamandra en castellà.

4 comentaris:

Josep M. ha dit...

Saps si sortirà Cometas en el cielo en català?

17 d’octubre de 2007, 10:42 mil-sols-esplndids
L'Espolsada llibres ha dit...

Està previst que Amsterdam llibres el publiqui amb el títol de Caçadors d'estels.

17 d’octubre de 2007, 10:48 mil-sols-esplndids
Jesús M. Tibau ha dit...

Avui he trobat el teu bloc, gràcies al Bloc de Lletres.

T'he afegit un enllaç a la secció de blocs literaris del meu Tens un racó dalt del món. També és un bloc literari on, a més de comentaris de llibres, activitats i altres, proposo cada dimecres jocs literaris, amb premis inclosos.

T'animo a participar i a posar també un enllaç.

17 d’octubre de 2007, 23:56 mil-sols-esplndids
L'Espolsada llibres ha dit...

Jesús,

Benvingut al bloc de l'Espolsada.
Salutacions a les terres de l'Ebre i ara mateix poso l'enllaç.

18 d’octubre de 2007, 9:44 mil-sols-esplndids

Lectures de l'Espolsada: S'acaba l'any

Lectures de l'Espolsada: S'acaba l'any

dilluns, 31 de desembre de 2007

S'acaba l'any


S'acaba l'any i m'agradaria poder fer un balanç tot comentant els llibres més venuts a l'Espolsada. És gratificant veure la bona acollida que han tingut els llibres, els autors i les autores dels quals han passat per la llibreria. S'acaba l'any i l'Espolsada té 10 mesos que han estat intensos, néixer, créixer i començar a caminar. Gràcies a la Isabel-Clara Simó, en Josep Maria Boixareu, en David Bassa, l'associació catalana de Tintinaires, Tintincat, a la Gemma Barbany i en David Montserrat, i l'Assumpta Montellà i l'Abel Camp, per creure-hi.

En català,
1. El caníbal, Isabel-Clara Simó
2. Mil cretins, Quim Monzó
3. Viure, reviure i pensar, Josep Maria Boixareu
4. El noi del pijama de ratlles, John Boyle
5. La maternitat d'Elna, Assumpta Montellà
6. El club eròtic dels dimarts, Lisa Beth Kovetz
7. El setè camió, Assumpta Montellà
8. Memòries, Jordi Pujol
9. El pont dels jueus, Martí Gironell
10. El conte número 13, Diane Setterfield

En castellà:
1. El niño con el pijama de rayas, John Boyle
2. Los bebés en el agua, Gemma Barbany
3. Un mundo sin fin, Ken Follett
4. La sangre de los inocentes, Júlia Navarro
5. El secreto, Rhonda Byrne
6. La ciudad sin tiempo, Enrique Muriel
7. La ladrona de libros, Markus Zusak
8. El cuento número trece, Diane Setterfield
9. Cien años de soledad ed. commemorativa, Gabo
10. La suma de los días, Isabel Allende

Com a curiositats, un mini llibre de l'Eva Piquer que es diu Supermaretreballadora i altres estafes està amunt del rànquing, per què deu ser?
Els tres còmics de Casals sobre història de Catalunya també ocupen un bon lloc: Guifré 897, La revolta dels segadors i Barcelona 1714.
Bon any i per molts llibres!


7 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

Molt bon final i començament d'any!
=:)

31 de desembre de 2007, 13:57 sacaba-lany
Anna ha dit...

ei, bon 2008!

i veient els rànquings, se m'ocorre una pregunta: hi ha realment diferències entre els llibres que es venen en català i castellà? Amb les classificacions que es publiquen normalment (com la teva), segur que hi surten llibres diferents, però tindria curiositat per veure unes llistes de més venuts en les que només s'incloguessin llibres dels que hi hagués edició tant en català com castellà.

Apa, si en tens ganes i t'he picat una mica la curiositat ja tens deures :P

3 de gener de 2008, 12:30 sacaba-lany
L'Espolsada llibres ha dit...

Bon any!
Anna, sí que hi ha diferències, en la meva llista ja les pots intuir. També va molt per zones i en funció de la llengua que parlen. Aquí a les Franqueses del Vallès majoritàriament es parla en català i això fa que es vengui més en català que en castellà. Et puc dir q editorials com Lumen, se’n ressenten, perquè si la Campana o 62 publica en català es ven el català. Per contra, en la secció de bestseller, la gent prefereix el castellà.
Un altre fenomen a tenir en compte és el juvenil, cada cop més joves opten per llegir en castellà, per què? Doncs no ho sé, quan tu els parles en català el parlen de manera correcta, però si poden trien el castellà. Per contra, els llibres infantils la venda és d'un 95% en català...
No sé si t'he respost, sinó pregunta!

3 de gener de 2008, 13:42 sacaba-lany
SU ha dit...

Sigui com sigui, que el 2008 ens porti bones lectures a totes!

I, si podem, passem per les Franqueses per comprar-te algun llibre, no?

Vinga, et llegim!

SU, una meitat

4 de gener de 2008, 19:09 sacaba-lany
Anna ha dit...

Gràcies, sí que respons la meva pregunta. És realment curiós que els nens llegeixin en català i els joves en castellà. Vull dir, entenc que a gent que va estudiar en castellà, encara que parlin català, els pugui resultar més fàcil llegir en castellà, però no q joves catalanoparlants que han estudiat en català!

I com que m'has respost tan bé, et faig una altra pregunta :P : se'n ressenten, les edicions en català, quan són més cares que en castellà?

16 de gener de 2008, 10:13 sacaba-lany
L'Espolsada llibres ha dit...

Hola,

El tema dels adolescents em té procupada. Penso que l'adolescència ja és una època especialment sensible i amb una oferta lúdica molt important, els que es queden amb la lectura ho fan en castellà perquè és la llengua d'oci amb què es relacionen. No tots evidentment, però en massa sí, el cine, la música, mangues... la majoria de coses són en castellà...
Pel que fa als preus, et diré que molta gent ni s'hi fixa que algunes edicions en català són més cares, no ho són totes. Per aquí no crec que perdem públic, el perdrem si continuen sortint traduccions mal fetes, edicions sense corregir i erros que fan mal els ulls com el de la portada d'Un món sense fi que hi surt impresa la continuació d'els!!! Pilars de la terra...

16 de gener de 2008, 16:54 sacaba-lany
Anna ha dit...

eficient com sempre en la resposta ;P

gràcies!

17 de gener de 2008, 15:59 sacaba-lany

Lectures de l'Espolsada: Una carta molt llarga

Lectures de l'Espolsada: Una carta molt llarga

dimarts, 4 de setembre de 2007

Una carta molt llarga


Ja fa un parell d'anys de la publicació d'aquesta petita joia titulada Una carta molt llarga escrita per l'autora senegalesa Mariama . La protagonista, la Ramatoulaye, escriu una carta a la seva amiga Aïssatou per explicar-li la mort del seu marit, en Modou. La jove viu el període de reclusió conseqüència de la seva viduïtat i com si la pèrdua d'un ésser estimat no fos prou dura ha de fer front a les càrregues familiars que se'n deriven. "El moment més temut de qualsevol senegalesa és aquell pel qual ha de sacrificar els seus béns i regalar-los a la seva família política, i el moment en què -pitjor encara- a més dels béns ha de cedir la seva personalitat, la seva dignitat, i esdevenir quelcom al servei de l'home que la pren per esposa, al servei de l'avi, de l'àvia, del pare, de la mare, del germà, la germana, de l'oncle, la tia, dels cosins, de les cosines d'aquest home."

Durant el procés de dol la Ramatoulaye expressa les contradiccions de ser una dona que voldria ser lliure, canviar, però se sent massa lligada als costums i a la família. Ella somia en veu alta i és a través de les cartes que aconsegueix alleugerir el seu patiment mentre espera poder retrobar-se amb la seva amiga. La Ramatoulaye té, però, les esperances posades en la seva filla Daba que representa el present i el futur que ella mai podrà viure.

"A la Daba les feines de la casa no l'atabalen. El seu marit fa l'arròs tan bé com ella i, quan li dic que "malacostuma" la seva dona, proclama: "la Daba és la meva dona, no la meva esclava ni la meva serventa." Veig madurar la tendresa d'aquesta parella jove, que és la imatge de la parella tal com jo la somiava. S'identifiquen l'un amb l'altre i ho parlen tot per arribar a un acord."
Publicat per Takusan




Lectures de l'Espolsada: Van venir com orenetes

Lectures de l'Espolsada: Van venir com orenetes

dijous, 4 d’octubre de 2007

Van venir com orenetes


Un any més tard de la seva aparició en castellà, Vinieron como golondrinas, arriba a les llibreries la traducció al català d’aquesta petita joia de William Maxwell, després de la bona acollida que ha tingut a casa nostra.

El llibre ens parla de la història de la família Morison que viu en un petit poble de l'oest mitjà nord-americà, a la dècada dels 20, i que pateix les conseqüències de l’epidèmia de grip espanyola. La família Morison perd Elizabet, la mare i esposa, i el fonament de la família. Per explicar-nos-ho, Maxwell divideix l'obra en tres parts i ens parla en boca de Bunny, el fill petit per qui la seva mare és un àngel; Robert, el fill gran a qui li falta una cama, i James, el pare i marit derrotat. A través d’ells se’ns narra aquest tresor, sense pressa, assaborint les paraules, la tristor, buidor però sense caure en la llàgrima fàcil.



"Si en James Morison s'hagués creuat amb ell mateix pel carrer, hauria pensat: "aquest pobre home està acabat..." però va passar per davant del mirall del rebedor sense veure-s'hi reflectit, i així no va saber fins a quin punt tenia la cara grisa i com, en qüestió de pocs dies, la malaltia, el patiment i el dolor l'havien envellit."

És un retrat de la vida quotidiana, una finestra a com vivia la gent de l’època. Maxwell té una capacitat descriptiva extraordinària, però minimalista, allò que pot dir amb una paraula no ho fa amb dues.
La novel·la pren el títol d'un poema de Yeats, i sembla que és el ritme de les orenetes el que ens marca la cadència del text.

Un petit gran llibre que forma part del magnífic catàleg de l'editorial Libros del Asteroide,
http://www.librosdelasteroide.com/, que us convido a llegir.


Publicat per Libros del Asteroide en català i castellà

5 comentaris:

Anna ha dit...

fa molt bona pinta, però sembla molt trist... no crec que el pogués suportar en aquests moments!

11 d’octubre de 2007, 10:42 van-venir-com-orenetes
L'Espolsada llibres ha dit...

És trist, cert, però no menys que la La lladre de llibres. Quan vaig acabar el llibre, però, em va envair una sensació de nostàlgia molt dolça.

11 d’octubre de 2007, 15:54 van-venir-com-orenetes
Jesús M. Tibau ha dit...

Tinc ganes de lelgir-lo perqupe ja n'he sentit parlar bé moltes vegades

17 d’octubre de 2007, 23:26 van-venir-com-orenetes
Anònim ha dit...

A mi m'ha semblat un llibre genial, sensible i tendre, i he tingut la sensació que estava davant d'una obra que pot ser llegida diverses vegades i que sempre aportarà detalls nous...Una petita joia!

20 de juny de 2008, 16:33 van-venir-com-orenetes
L'Espolsada llibres ha dit...

Anònim estic d'acord amb les teves sensacions, deixa que et recomani doncs La hoja plegada del mateix autor.

20 de juny de 2008, 17:58 van-venir-com-orenetes

L'Altra editorial ha fet 10 anys

Dissabte, 8 de juny de 2024

 

Els primers cops que vaig parlar amb l'Eugènia Broggi encara treballava a Empúries. Recordo com si fos ahir, un dia que ens van citar als llibreters en un restaurant de Sant Cugat, una mena de cabana enfilada en un bosc, on vam esmorzar i ens van presentar les novetats editorials.

No us enganyaré si us dic que una de les coses que primer em va cridar l'atenció de l'Eugènia eren les pigues, algú pigat com jo i que les lluïa alegrament, també com jo! M'hi vaig acostar tímidament, té un cognom que imposa respecte, però m'agradava tant com parlava dels llibres i l'entusiasme que transmetia, que no me'n vaig poder estar. Des d'aleshores no han deixat de venir els dies, les converses i coses  diverses com la primera novel·la de la Marina Espasa, la presentació més boja a la llibreria, i moltes altres complicitats. 

L'Eugènia fa deu anys va decidir deixar una feina en un gran grup editorial i fundar la seva pròpia editorial, L'Altra. Recordo que quan L'Espolsada en feia set, naixia L'Altra i ho vam celebrar a la llibreria amb en Toni Sala i l'Eduard Márquez, fent de James Salter. Des d'aleshores i fins ara, no hem parat de compartir llibres, lectures, cerveses, vins i moments molt bonics. 

A la Broggi li dec molt com a lectora.

Li dec haver-me descobert grans autores que ja formen part del meu univers lector: Vivian Gornick, Tove Ditlevsen, Nora Ephron, Carson McCullers, Betty Smith, Lucia Berlin, Natasha Brown, Maggie Nelson... 

Li agraeixo que hagi editat veus com la de Xavier Mas Craviotto, Billy O'Callaghan, Bernard Maclaverty, David Chariandy, Alicia Kopf, Maria Arimany, Eduard Márquez, Alba Dedeu i Toni Sala que han format part dels nostres clubs de lectura o presentacions a la llibreria. 

M'emociona, profundament, que m'hagi brindat l'ocasió de compartir taula i espais únics amb Maggie 0'Farrell, Karl Ove Knausgård, Colum McCann, Pep Puig, Vivian Gornick, Lauren Groff, Giulia Caminito i Peter Orner.

L'Eugènia no va sola i té la sort immensa de tenir dues persones extraordinàries a l'equip. La Vane de somriure i entusiasme  encomanadissos, sempre a punt a la comunicació, les relacions amb les llibreries, la premsa i amb als autors. La Marina al capdavant de L'Altra Tribu amb el saber fer, la mirada, la complicitat i a qui agraeixo que hagi editat en Bernat Cormand, la Sandra Cisneros, la Tove Jansson, Judith Kerr, Benajmine Alire, Ana Pessoa, Joyce Carol Oates, Anna-Greta Winberg, entre d'altres.

Dimarts l'equip de L'Altra va muntar una festa tal com són elles i això és dir molt. De fons, hi havia un carrusel de fotos que anaven passant i em vaig emocionar de veure L'Espolsada i la seva gent a tantes fotos, de tants moments viscuts i compartits. A les imatges en Bernat Cormand, l'amic, l'autor que aquest juny farà tres anys que ens va deixar però que hi era molt present. 
Amb l'Eugènia hem rigut, ballat, celebrat però també hem compartit el dolor de la pèrdua i les penes de la vida. I això, com els llibres que publica, ens conforma com a persones.

Des d'aquí un agraïment a un catàleg que no deixa de ser una forma de mirar i veure el món.

Per molts anys més L'Altra editorial!

Fe

*Les fotos són de Nit Victorio, de la festa de dimarts amb l'equip de L'Altra i amb una representació de les llibreries.

Toni Morrison

29 de maig de 2024

Tenir Toni Morrison a L'Espolsada és un privilegi. Un homenatge particular a l'escriptora que més m'ha ensenyat sobre l'altre. El pensament de Morrison és humanista. Va lluitar per donar veu i fer visibles aquells que se'ls havia negat sistemàticament la parla i el lloc i, alhora, els va donar un espai on existir gràcies als seus llibres.

Morrison va jugar a idear un paradís on ningú estigués sotmès ni per raça, ni identitat, ni gènere, un lloc on poder ser persona. Per fer-ho, va descriure el dolor, la ràbia, els abusos institucionals i les infàncies malmeses, va qüestionar el sistema penitenciari i va intentar reparar els greuges als que la població afrodescendent havia estat sotmesa. 

La literatura de Morrison no deixa indiferent, fins al punt que en alguns estats, escoles i instituts està prohibida perquè mostra les flaqueses de la nació. Els Estats Units, un dels països més importants del món, construït i fet a partir d'un genocidi, colons europeus, esclaus portats d'arreu i que gosa parlar de supremacisme blanc quan sense els Altres no serien. 

Toni Morrison, l'escriptora, divorciada quan esperava el segon fill i el primer no arribava als dos anys, va treballar d'editora durant 19 anys a Random House. La primera editora negra de la casa, feina que li permetia pagar les factures i educar els fills. L'activista que no sortia a manifestar-se, però que va decidir publicar un llibre que canviaria moltes coses, The Black book; l'editora que incorporaria les veus de la dissidència al catàleg com la d'Angela Davis, a qui editaria i se'n faria amiga. 
Morrison, la mestressa de casa amb un llapis sempre a punt, tal com la descriuen els amics, per quan arribés una idea poder-la escriure. La que es llevava de matinada per crear abans de dur els fills a l'escola i entrar a treballar; la que amb els diners de la primera novel·la va pagar un viatge als seus pares i als seus fills a l'illa d'Aruba, on per primera vegada la seva mare seria servida per algú altre; l'autora que després de tres novel·les va poder deixar la feina a l'editorial i es va alliberar a si mateixa; la que quan l'editor la trucava per saber com anava l'escriptura li deia: ara no que estic fent un pastís; la que feia música amb les paraules i escrivia novel·les amb sonoritat pròpia. La primera afroamericana a guanyar el Premi Nobel de literatura explicant què significa ser dona i negra.

Entendre l'obra de Morrison no és només llegir-la és també escoltar-ne la musicalitat. És saber la importància de tenir un nom. La tria dels noms en la seva obra no és mai en va, els esclaus no tenien nom propi ja que els posaven el dels seus amos, a les novel·les de Morrison tothom té un nom pensat i triat.

 

 

Els llibres de Toni Morrison aborden els grans temes: l'amor, la llibertat, les relacions, la vida, la mort... 
I per damunt de tot, són obres d'orfebreria literària. Morrison es va escriure lliure i això ha donat peu a que noves veus racialitzades també gosin fer-ho ocupant l'espai que mereixen. Morrison deia que la injustícia cal lluitar-la en comptes de patir-la.

És una pena immensa que la gran majoria de llibres de Morrison estiguin descatalogats en català, els més importants ni tan sols s'han arribat a traduir. Encara trobem un llibre imprescindible, L'origen dels altres, que conté les bases del seu pensament. Tenim tota la seva obra en castellà que us espera, com sempre, a la taula de l'entrada de la llibreria.

Ara que bufen aires perillosos voldria acabar amb unes paraules de Toni Morrison:

"Aquesta visió de l'estrany, filla del segle XX, s'ha de posar al costat dels relats anteriors en què l'estrany deixa constància escrita o almenys enregistra la seva percepció de si mateix. En primer lloc, però, seria útil investigar el concepte mateix de raça. La identificació i exclusió social no van començar, ni han acabat amb els negres. La cultura, els trets físics i la religió han format i continuen formant part de totes les versions anteriors d'aquestes estratègies per aconseguir ascendència i poder."

Us recomano amb entusiasme la xerrada entre Toni Morrison i Angela Davis.

I si avui heu d'escoltar una cançó que sigui aquesta.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada 

 

 

 

Montserrat Roig

30 d'abril de 2024

 

roigweb2

 

El dia 13 de juny Montserrat Roig faria 78 anys. La Roig, una veu lluminosa, clarivident i punyent que es va morir abans d’hora, una veu incòmoda durant molt anys pel govern conservador i que les esquerres tampoc han sabut fer-se seva. Una intel·lectual de cap a peus que m’acompanya des de ben joveneta. No sé fins a quin punt som conscients que som allò que hem llegit, vaig arribar a la Roig amb 14 anys. Una servidora es llegia tot el que li queia a les mans, anava amb els estalvis a la llibreria, triava i remenava i potser cansada de novel·les juvenils o atreta pel títol em vaig endur cap a casa El cant de la joventut. Un llibre de relats de la Roig que no vaig entendre, però que vaig llegir àvidament.

No va ser fins anys més tard que remenant els llibres que hi havia per casa, d’aquells que regalava la Caixa de Catalunya, vaig decidir posar-ne un a la maleta perquè m’acompanyés en una estada d’estiu que vaig fer la universitat de Ginebra, a les tardes a la vora del llac Léman vaig llegir L’agulla daurada, un llibre de viatges, un reportatge periodístic sobre el setge de Leningrad, un cant d’amor a una ciutat que li va robar el cor.

Vaig trigar uns quants anys més a tornar a la Roig, a l’institut no me n’havien parlat mai, i no era conscient de qui era aquesta donassa, però amb això de les autores sempre he fet cas al meu instint lector i no sé si atreta pel títol o per aquest olfacte el següent llibre de la Roig que em va acompanyar durant una convalescència va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig sobre l’escriptura, la literatura i els llibres. D’aquí vaig anar a petar a El temps de les cireres, Ramona, adeu i L’hora violeta, una trilogia fonamental per la meva consciència feminista, llibres subratllats de dalt a baix, que parlen del cos, la sexualitat, del patriarcat i de les relacions, paràgrafs marcats i que amb els anys han pres sentit, com deia la Roig ser feminista és esgotador, tot el dia has de cridar. Si sabés que dècades més tard ser feminista segueix sent esgotador, que encara ens fan callar, encara hem d’alçar la veu o parlar molt ràpid per poder dir tot allò que volem. La Roig que obria finestres i balcons per fer parlar les dones que la història havia silenciat, la Roig a qui li dec tant.

La Roig d’entrevistes memorables, de preguntes adequades, de silencis, de saber escoltar les respostes, entrevistes llargues al circuit en català de la 2, la Roig de l’obra imponent d’Els catalans als camps nazis, una obra mestra testimonial i memorialista, sobre la condició humana, testimonis esfereïdors però mirats i descrits amb molta humanitat, precisament allò que els va ser robat per passar a ser un número. Un llibre cabdal, d’anys de feina, de buidatge, d’ofici i de mirada que té el handicap d’haver estat escrit en català i per una dona.

No se m’acut manera més bonica de celebrar-la que llegint-la i rellegint-la.
Amb motiu del 75è aniversari del naixement de la Roig vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la gravació del Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio dedicat a la Roig, una meravella de programa que no us podeu deixar perdre amb lectura dramatitzada de textos i un acompanyament musical. Mentre tothom parlava, prenia apunts en una de les llibretes que sempre duc al damunt, mentre escoltava la lectura en veu alta dels textos de la Roig pensava que no estaria massa contenta d’on som ni com hi som. Els seus textos són d’una vigència que fa mal, però encara n’hi ha unes quantes que estirem el seu fil lila per fer-nos sentir, per reivindicar-la i per cridar ben fort que ens volem vives.

“La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones.”

 

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Maria-Mercè Marçal

26 de març de 2024

 

El 23 d'octubre de 2020 un amic m'escrivia dins d'un llibre de Maria-Mercè Marçal: "Que en la paraula escrita, sempre hi trobis acaronament." 

L'any 2020 el món es va aturar i el meu, en particular, es va capgirar. Dels poemes de la Marçal i dels escrits a Sota el signe del drac en vaig aprendre moltes coses i vaig decidir que ja mai més acceptaria viure d'una determinada manera. La Marçal hi va aportar la paraula escrita, l'evidència i la bellesa del dolor que et fa renéixer.

"Enguany tornaré a resseguir, amb discontínua intensitat, el trànsit del verd al vermell i al coure de les vinyes verdes, l'espurneig groc de la mimosa al febrer, estalonada ben aviat pel rosa malva dels arbres de Judea. El seguici esblaimat dels lilàs. El morat viu de les buguenvíl·lies. Viratges sense aturall. Primaveres d'estiu, primaveres d'hivern que s'escampen arreu en reminiscències."

La Marçal sempre ha estat a prop meu per la poesia, per la consciència nacional i social. És una de les grans poetes del país que no tothom se l'ha fet seva pels seus clars posicionaments. Li va tocar viure i escriure en un país que sortia de la grisor del franquisme i que no estava preparat pels versos d'una poeta que no temia parlar de res. La Marçal i la Roig. Tinc la sensació que d'aquí uns anys tindran el ple reconeixement que es mereixen. A totes dues se les va endur un càncer maleït, la Marçal va ser capaç de fer poesia de la malaltia i del dolor, uns versos que ressonen amb força i valentia a Raó del cos.

"Res no et serà pres: vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar."

Escolteu un dels poemes sobre el càncer que interpreta amb delicadesa Sílvia Pérez Cruz.

De Marçal m'interessa tot: el compromís, la lluita, la passió, la lectura, l'admiració per altres autores, el diàleg constant amb la literatura i les ganes de viure i de passar-s'ho bé. No va arribar als quaranta-sis anys, i en canvi, ens ha deixat un llegat intel·lectual i literari com si hagués viscut tot un segle. 
M'agrada la Marçal arrelada a la terra, a la consciència lingüística i al món, els seus últims versos van ser dedicats a Bòsnia i al conflicte dels Balcans. Militant de la vida i la poesia, va viure amb compromís, mare en solitari de l'Heura, acompanyada d'un grup de dones que n'hi deia bruixes. Fundadora de Llibres del Mall, una editorial on la poesia no canònica va tenir un espai.

Us recomano vivament Contra la inèrcia, textos polítics (1979-1980) i Sota el signe del drac, proses crítiques (1985-1997) i que us submergiu en la seva poesia a glopets.

IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

Il·lustració de Mercè Galí dins de Petits Poemes de Maria-Mercè Marçal.



Si parlem de Marçal parlem de Sylvia Plath, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Clementina Arderiu, Tillie Olsen, Emily Dickinson, Víctor Català, Anna Akhmàtova, Maria-Antònia Salvà, Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Djuna Barnes, Montserrat Roig, Adrienne Rich, Karen Blixen, Safo i tantes altres, que malgrat els segles continuen reflexionant i dialogant sobre l'existència i la supervivència de les dones.

"Perquè cal tenir molt clar que l'alliberament de la dona serà un procés dolorós i traumàtic, ja que comporta la transformació profunda de les persones i de les relacions interpersonals. I això afecta de manera contundent la nostra estructura psíquica, els nostres esquemes més arrelats, els nostres mites més interioritzats."

Només puc sentir un agraïment profund de llegir-la i rellegir-la!

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Virginia Woolf

27 de febrer de 2024

 

unnamed

 

El 2022 vaig veure una exposició a Foto Colectania de Carrie Mae Weems, un repàs de l'obra de la fotògraf sobre els desposseïts, aquells que la societat no espera en determinats llocs. Hi havia una sèrie de retrats, The Kitchen Table Series, on la fotògraf mostrava fotos familiars i del seu cos per fer visibles totes les coses que passen a la taula de la cuina més enllà dels àpats. En aquella taula s'hi feien deures, es maquillaven, s'hi plorava, s'hi discutia, s'hi reia, s'hi celebrava la vida. Em va semblar molt potent aquella imatge de la taula de la cuina. Avui que us parlo de Virginia Woolf, he desplegat a la taula de la cuina tot un estol de llibres de l'autora i el catàleg de l'exposició de Carrie Mae Weems, perquè m'ajudin a trobar el fil d'aquest correu amb el ritme de la rentadora de fons. Woolf no teoritzava sobre la taula de la cuina, ho feia de la cambra pròpia com espai d'emancipació, de llibertat i de creació femenines. Tant la mirada de Mae Weems com l'escriptura de Woolf parlen de la necessitat d'un espai personal on poder desenvolupar el pensament propi.

 

 

No en tindré prou amb un butlletí per parlar-vos d'aquesta autora immensa que és Woolf. El dibuix del perfil de l'autora m'ha acompanyat des de l'inici de L'Espolsada, recordant-me no només la importància de la cambra pròpia sinó també de les cinc centes lliures tan necessàries per la llibertat de pensament.

Woolf és de les autores que més se m'ha resistit com a lectora, hi ha novel·les que m'han expulsat i d'altres que m'han flipat fins a punts insospitats. I tanmateix, són els seus assaigs, diaris i la seva vida el que em tenen totalment seduïda. La Woolf intel·lectual em sembla tan lluminosa, inspiradora, reveladora i d'una modernitat que no podem deixar de llegir-la. 

L'any 1928 desafiant tots els cànons literaris i morals de l'època va gosar escriure Orlando, la primera novel·la en què un personatge canvia de sexe durant la història. Recordo quan la vaig llegir a la universitat, en vaig veure la pel·lícula i el cervell em va fer un què? Com? Aquesta senyora, benestant, privilegiada, filla d'un senyor educat que li va concedir el benefici d'una educació no pagada (altrament dita domèstica), gosava qüestionar tot un sistema i posar-se al costat dels altres. 

 

 

Woolf va escriure sobre maternitat i creació a Una societat, l'any 1921: "-És culpa nostra -va dir-. Totes nosaltres sabem llegir. Però cap de nosaltres, a part de la Poll, s'ha pres la molèstia de fer-ho. Jo mateixa he donat per descomptat que l'obligació d'una dona és passar la joventut criant fills. He venerat la meva mare perquè en va tenir deu; i encara més la meva àvia perquè en va tenir quinze; i confesso que la meva ambició era tenir-ne vint. Hem passat segles suposant que els homes eren igual de laboriosos i que les seves obres eren igual de meritòries. Mentre nosaltres paríem criatures, ells, suposàvem, parien llibres i pintures. Nosaltres hem poblat el món. Ells l'han civilitzat. Però ara que nosaltres podem llegir, ¿què ens impedeix jutjar el resultat? Abans de portar una altra criatura al món, hem de jurar que investigarem com és el món.
De manera que ens vam constituir en una societat per fer preguntes. Una visitaria un vaixell de guerra; una altra s'amagaria a l'estudi d'un acadèmic; una altra assistiria a una reunió d'homes de negocis; mentrestant, totes llegiríem llibres, miraríem quadres, aniríem a concerts, tindríem els ulls oberts al carrer i ja no pararíem de fer preguntes."

Avui en ple segle XXI, llegeixo, vaig a concerts, miro quadres i no he deixat de fer-me preguntes perquè autores com Virginia Woolf van escriure-ho i em van donar el permís per fer-ho.

Virginia Stephan, de soltera, va néixer a Londres el 25 de gener de 1882 i va morir al riu Ouse el 28 de març de 1941, es va trobar el seu cos al cap de 15 dies amb les butxaques plenes de pedres i el cel il·luminat per les bombes alemanyes que bombardejaven la ciutat. Woolf va perdre la mare quan tenia 22 anys i va patir abusos sexuals per part d'un germanastre. En canvi, va tenir la sort de tenir una relació extraordinària amb la seva germana, la pintora Vanessa Bell, i de compartir la vida amb un marit, Leonard Woolf, que la va sostenir, la va saber entendre i admirar. 

L'any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, on va perdre un nebot, va escriure Tres guinees com a resposta la pregunta d'un advocat anònim que li demanava com aturar la guerra. L'autora respon en forma de tres cartes que són un exercici d'intel·ligència, sentit de l'humor i grandiositat de pensament "malgrat que sigui el matrimoni, l'única gran professió que ens han ensenyat."

Woolf feia una crida a les dones privilegiades a mullar-se, prendre partit, ella ja parlava del feminisme inclusiu contra la brutalitat de la guerra. 

Llegiu-la. A Filmin teniu un documental magnífic per entendre la importància de la seva obra.

 

Retrat de Virginia fet per la seva germana, Vanessa Bell

 

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

 

Ser llibretera

Febrer de 2024

 

"Vaig anar a L’Espolsada per primera vegada quan encara treballava a Empúries i la sintonia va ser immediata, i es va anar consolidant i estretint quan vaig engegar L’Altra Editorial: a L’Espolsada vam fer una de les primeres presentacions amb el Toni Sala i el James Salter, la primeríssima presentació del Manual per a dones de fer feines, amb què em vaig sentir acompanyadíssima perquè era una aposta forta de l’editorial i aleshores no sabíem com aniria, hi hem fet clubs de lectura, hi hem celebrat aniversaris i amb la Fe hem xerrat de llibres, de literatura, del sector editorial i de la vida, en una conversa que no s’acaba mai."
Escrivia Eugènia Broggi, editora de L'Altra.

I precisament, amb l'esperit d'aquesta conversa que no s'acaba mai, vam pensar l'acte de divendres que volia celebrar moltes coses. Com sempre és un privilegi sentir una autora desgranar el procés creatiu i explicar les seves tries a l'hora d'escriure. Saber com es cou una novel·la per dins, com se l'acompanya des de l'editorial i com arriba a les llibreries és de les coses que més m'agrada.
L'altre dia us parlava de la importància de la coherència d'una editorial i per això, vaig voler que la Vanessa, la Marina i l'Eugènia triessin 10 llibres del catàleg per explicar-nos perquè hi són, com els han llegit i què han significat. Va ser divertit i emocionant poder-les escoltar i saber quines històries s'amaguen rere dels llibres. 

 

 

Volia donar les gràcies a tothom que va venir, també a aquells que hauríeu volgut i no vau poder. Voldria fer una crida a aquelles persones que no goseu, us demanaria que ho provéssiu una vegada. És meravellós veure la llibreria plena, però també és necessari perquè projectes com L'Espolsada continuïn sumant anys.
Divendres explicava que la balança a vegades es decanta cap al prou, però després trobo motius per seguir triant ser llibretera. Encara m'enamoren coses del meu ofici: com el nou àlbum d'Adrien Parlange, Las primaveras; haver xerrat una estona amb l'autora britànica Tessa Hadley; haver conegut l'autora gallega Berta Dávila i La ferida imaginària; vibrar amb una nova veu literària com la de la protagonista de La conformista; veure els joves del club de lectura que trien un dissabte al matí per trobar-se; sentir els infants parlar de literatura; saber que el proper club d'adults serà intens, emotiu, que parlarem de Palestina i ens posicionarem al món; continuo volent ser llibretera per haver tingut la idea esbojarrada de dedicar un vespre a Emily Dickinson i que hàgim venut 163 exemplars dels seus llibres; per tots els llibres de les autores del mes que heu descobert i gaudit, perquè May Sarton ja comença a ser a moltes cases; perquè m'emociono preparant la propera sessió de La Jardinera i perquè sé que el dia 8 de març en Jordi Puntí tornarà a la llibreria per presentar Confeti, una novel·la que fa anys que esperem! I ho farà acompanyat d'Alba Dalmau, una autora que estimem molt. Per tot això, per totes les flors, missatges, àudios i abraçades, voldria continuar sent llibretera.

Una abraçada,

Fe
#lespolsada17anys