Cançó de la plana

Dissabte, 13 de gener de 2018

 

cancoplana

 

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

 


Charlotte

Dissabte, 2 de maig de 2015

 

 charlotte

 

En un esmorzar de presentació de novetats d'un grup editorial al que ens conviden als llibreters, entremig de tot el que ens van explicar i sabent que cada editor defensa els seus llibres com si fossin els seus fills, un dels editors d'Alfaguara va parlar d'aquest llibre d'una manera tan especial i amb una passió que va fer que la majoria d'assistents a la sala miréssim la bossa a veure si l'havien inclòs (normalment hi ha edicions avançades o primer capítols de properes novetats), el llibre no hi era però a la sortida ja ens n'esperava una edició avançada. El llibre té nom de dona, Charlotte, i la coberta és preciosa, un quadre de Charlotte Salomon, pintora alemanya jueva que ser assassinada als 26 anys, i que és la protagonista d'aquesta novel·la, escrita per David Foenkinos que en fa una biografia novel·lada.

Traduïda per Mercè Ubach i María Teresa Gallego al castellà
Editada al català per Edicions 62/ Alfaguara en castellà
 
 
 

La mort i la primavera

Dissabte, 30 de desembre de 2017

 

Lamortilaprimavera

 

L'any 2008 es commemorava el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, aprofitant l'efemèride vaig decidir-me a llegir La mort i la primavera. Deu any després, teniu la sort immensa de poder-la llegir en una nova edició impecable, amb epíleg i revisió d'Arnau Pons. Fa deu anys vaig escriure: és una novel·la que el seu editor, Joan Sales, li va publicar a títol pòstum sota la supervisió de Núria Folch, malgrat ella encara hi treballava, revisava, reescrivia i que per tant llegeixes amb apèndixs, notes, comentaris manuscrits... que fan que encara tingui més atractiu.

La mort i la primavera ens parla d'un poble situat en algun indret remot on la mort hi sobrevola constantment. Un poble on els habitants renillen com els cavalls, es comporten com a salvatges en estat pur i on res es diu pel seu nom. Hi ha tanta brutalitat en aquest poble que l'autora la vesteix amb la poesia que ens ofereixen les flors, les abelles, els ocells, en definitiva, la natura. És una obra plena de símbols, Rodoreda en estat pur, la Rodoreda dels contes. 

"A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera".

Rodoreda contraposa constantment el més bell i el més odiós com a metàfora, els habitants volen morir per sentir-se vius i reencarnar l'ànima en la natura. El fet d'estar vius els oprimeix en uns cossos que no els deixen viure. Una denúncia d'allò establert, de les convencions socials i la moral. És una obra cabdal, Rodoreda passa molts anys sola a l'exili, llegeix i llegeix els grans autors i pensadors europeus que la inspiren en les seves novel·les menys compreses a casa nostra que són alhora les més ambicioses. 

"No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir..."

No va ser un llibre de lectura fàcil, cal llegir-lo acuradament, pair-lo, detenir-s'hi i entrar-hi, un cop hi ets t'atrapa.

La millor manera de retre homenatge a la Rodoreda és parlant-ne, llegint-la i parlant dels seus llibres. Feu-vos un favor regaleu-vos-la, regaleu-la. Enhorabona i gràcies Club editor per posar-la a mans dels lectors. 

Publicada pel Club Editor en català

Al cor dels homes

Dissabte, 16 de desembre de 2017

 

16

 

Va ser una de les meves lectures, en edició avançada, durant les vacances, quan vaig acabar-lo vaig dir que si existís la justícia literària aquesta novel·la hauria de ser un dels llibres de la tardor.

Diria que el meu pronòstic no s'ha acomplert, que deu haver tingut unes vendes discretes, ja se sap que hi ha altres llibres de moltes pàgines i fets trepidants que li han guanyat la batalla però jo me l'he estat guardant per poder-lo recomanar com a regal de Nadal. Nickolas Butler ja ens va enamorar a Canciones de amor a quemarropa i ara torna amb una història d'amistat, de relacions familiars i molta natura. 

La història transcorre en tres etapes, tres estius i arrenca el 1962 al campament de Chippewa. En Nelson va de campaments sense cap ganes, no té amics i els seus pares fan un intent per veure si s'espavila. La vida al campament no li serà fàcil, ben aviat li posen el nom del Corneta perquè és l'encarregat de fer-la sonar i despertar els seus companys. En Nelson és un nen tímid, savi i que sempre té respostes per tot, però no té amics. El dia del 13è aniversari la mare li prepara una festa i no s'hi presenta ningú, només en Jonathan, que l'acompanyarà als campaments per després mig trair-lo. 

El que hauria de ser l'estiu de la seva vida esdevé un malson escolta ja que el sotmeten a humiliacions i proves estúpides que no fan res més que augmentar la seva inseguretat, però i sempre hi ha un però, algú el vigila de molt a prop, en Willbur el cap del campament i en el fons en Jonathan amb qui establirà una llarga amistat que durarà molts anys.

El llibre salta en el temps quan en Nelson, un excombatent de la guerra de Vietnam, es fa càrrec del campament on havia assistit de petit i fa de cap d'en Trevor, el fill del seu amic Joanathan. L'última part és el fill d'en Trevor qui arriba als campaments i li toca presenciar una escena que el marcarà per sempre. Tradicionalment són els homes els qui acompanyen els fill als campaments i fan les seves particulars vacances amb alcohol als vespres, parlant d'esport i dones, no serà fins a la tercera part que una mare serà present en els campaments. La Rachel es converteix en una gran narradora que posa la balança al pes narratiu.

A primera vista ens podria semblar una novel·la d'homes per a homes, tota ella molt masculina, però un dels trets, per a mi, que la fan gran és la mirada femenina del llibre. Escrita des de l'ànima d'algú que sap del paper important de la dona en la societat, i en especial a la norda-mericana. Al cor dels homes et permet entendre com és una part de la societat americana, la relació que té amb les armes, la doble moral amb que actua una part de la societat amb forts valors religiosos i que canvi accepta actituds gens ètiques. 

És també una novel·la sobre l'amistat, sobre els valors, la família, els codis de conducta masculins que s'ensenyen des de petits, i sobretot una història sobre com alguns homes es relacionen amb les dones. És d'aquells llibres que t'abracen quan llegeixes, no espereu trobar-hi una gran aventura a no ser que la vida ja ho sigui en si mateixa. 

Traduït per Marc Rubió/Marta Alcaraz

Edita Empúries/Libros del Asteroide

Cors de gofra/Un tresor a la neu

Dissabte, 9 de desembre de 2017

 

9

 

Amb pocs dies de diferència he llegit dues novel·les per a nois i noies d'aquelles que jo segur que hauria triat a la seva edat. Cors de gofra de la Maria Parr era una aposta segura, després d'haver llegit Tania Val de Lumbre volia saber com podia sorprendre'm l'autora que m'havia enamorat amb les aventures de la Tania. Aquesta vegada els protagonistes són dos amics, en Trille i la Lena. En Trille és un nen responsable, més aviat tímid, i acostumat a passar desapercebut en una casa amb molta gent, tot al contrari de la Lena que és una bomba de rellotgeria, viu sola amb la mare, i és pura energia, no para mai quieta, és aventurera i atrevida. En Trille i la Lena són inesperables, són amics de l'ànima i cada dia és una aventura al poblet costaner de Noruega on viuen, Knert-Mathilde.

En Trille acompanya la Lena en les seves descobertes, algunes acaben a l'hospital, sempre amb la mirada còmplice i amatent de l'avi que els vigila i els anima a sortir a l'exterior, a viure i a experimentar, per sort sempre els esperen les gofres de la tia-àvia que fan una oloreta... M'agraden els personatges de Parr perquè són nens vius i eixerits, les protagonistes són nenes que participen de la vida, que no els fa por embrutar-se ni pelar-se els genolls. Són nens amb contacte amb la natura, la respecten i l'estimen. En aquest cas en Trille i la Lena fan un tàndem formidable que descriu a la perfecció el significat de la paraula amistat, riuen i ploren quan les coses van maldades. Cors de gofra és un llibre d'aventures, les de la vida i les del joc, que transcorre des del solstici d'estiu fins al de l'any següent. Un any ple de vivències, aprenentatge, pèrdues, records d'una guerra, comiats i moltes entremaliadures. Segur que quan us parlo de la Lena us recorda a alguna noieta pèl roja, pigada i amb dues trenes? 

 

004 COLOR

 

La novel·la té unes quantres il·lustracions fetes amb aquarel·la per la Zuzanna Celej, que ja va fer la Tania, i que capten molt bé l'essència d'aquest poble tranquil, de vida lenta i molt silenci sempre i quan la Lena i en Trille no corrin per allà! Celej té un do i així ho apreciem en les seves il·lustracions realistes i precioses que ajuden a fer-nos nostres els personatges. 

Traduït per Alexandra Pujol Skjønhaug

Il·lustrat per Zuzanna Celej

Edita Nórdica libros

trsorneu

L'altra novel·la de la que volia parlar-vos és Un tresor a la neu de la nord-americana Marie McSwigan, que forma part de la imprescindible col·lecció El jardí secret de Viena que alberga literatura infantil i juvenil apta per a totes les edats.

El llibre curiosament també passa a Noruega, als anys 40, i els protagonistes també són nens i nenes que llisquen amb trineus per la neu però aquests ho fan amb un objectiu concret, el de traslladar l'or de Noruega per salvar-lo de l'espoli dels nazis. Basada en fets reals, McSwigan recrea la vida al poblet de Riswyk, l'hivern de 1940, quan les tropes alemanyes comencen a prendre el territori. En Peter Lundstrom i els seus amics són els encarregats de fingir curses de trineus per fer arribar amagats els lingots d'or fins a la costa, on l'oncle Victor ha camuflat un vaixell que salparà cap als Estats Units amb l'or. En Victor i els amics se'ls encarrega la missió d'ajudar salvar Noruega i com si d'una gran aventura es tractés el llibre de McSwigan et fa avançar àvidament per les pàgines mentre notes el fred, la mirada dels militars i la por amb què viu la població. Hi ha un capítol de Cors de gofra que parla de la guerra precisament, la que Un tresor a la neu ens descriu i mostra. Una història de tenacitat i coratge que mostra l'habilitat d'una població que confia en els nois i noies per dur a terme una missió cabdal pel futur del seu país. No hi falten espies ni descobertes sense obviar els estralls de la guerra. 

Dues novel·les adreçades a un públic de 10-13 anys, molt sòlides, ben construïdes, necessàries, que defugen dels tòpics i ajuden a construir un univers més ric, plural i tolerant. Dues narracions consistents, de les que fan lectors i deixen ganes de tornar-hi. 

Traduït per Marc Donat

Il·lustració de la coberta Ramón Paris

Editat per Viena edicions 

Tot és possible

Dissabte, 2 de desembre de 2017

 

2

 

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

 

"La Patty es va acostar al televisor i va aprimar els ulls, i al cap d'uns minuts la Lucy Barton --que havia escrit una novel·la--va aparèixer a la pantalla i la Patty va dir: "Ostres, tu!"

Strout recupera el format de l'Olive Kitteridge de contes en forma de novel·la per descriure'ns la vida dels habitants d'Amgash, Illinois, el poble d'on prové la protagonista del llibre anterior, Em dic Lucy Barton. La gent passeja encuriosida per la llibreria del poble per constatar que la Lucy Barton ha escrit un llibre, s'ha fet famosa i viu a Nova York. Una Lucy Barton que recorden amb la roba foradada, les sabates de soles gastades i a qui agradava anar a l'escola, el seu refugi. A Tot és possible el personatge de la Lucy creix perquè acabem d'entendre els interrogants que Strout només apunta al llibre anterior. Tot i que ella només apareix en un relat memorable quan torna al poble per retrobar-se amb els germans després d'anys de no haver-se vist. Llums i ombres d'una escriptora que necessita retornar a casa per mirar de guarir les ferides familiars. Un poble, una comunitat, capaç de regalar el millor, la solidaritat, però també el pitjor, el silenci que no condemna allò que tothom sap i dissimula.

Strout amb el seu estil sobri i planer aborda les relacions com ningú, les misèries de la condició humana i ho fa amb aquests relats on els protagonistes es posen al capdavant per desaparèixer dins d'una casa i tornar sortir dos carrers més enllà quan l'escriptura ho necessita (tot un homenatge a Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson). Strout té una prosa punyent i àcida com la de la dona casada amb un advocat ric: "un advocat reconegut que no hi és mai. La noia s'estima els seus fills però ho avorreix: avorreix tota la feina que porten. I li fan ràbia tant la mainadera com la senyora que li fa la feina de casa, i el marit, no en vol sentir ni mitja paraula..., i per això a ella ja no li agrada ficar-se al llit amb ell, perquè això també s'ha convertit en una feina de la casa. I dóna un cop d'ull a la resta de la seva vida i pensa: Mare de Déu, però ¿on m'he ficat? Els nens es faran grans, i ella s'adona que viu a ca l'Ensopit, i es comprarà un braçalet nou, i llavors un parell de sabates, i potser això li servirà de consol durant cinc minuts, però com més va més angoixada està, i aviat li receptaran vàliums o antidepressius, perquè la societat ja fa anys que droga les seves dones..." 

Podríem dir que Strout escriu un llibre d'antiherois, gent pobra i abusada. En canvi, la seva escriptura fa que brillin literàriament alhora que fan de mirall i denúncia de la societat en què vivim, que calla i permet fets intolerables. Strout fa protagonistes els infants de pares traumatitzats i hi posa tota l'esperança. La bellesa de la tristesa, en això Strout també és única.

 

Traduït per Esther Tallada

Editat per Edicions de 1984/Duomo en castellà  

Gnoma

Dissabte, 25 de novembre de 2017

 

 

gnoma 1 3

 

Ja fa un temps la Cristina Camarena, editora de la revista Kireei, ha fet un pas més en el món de l'edició i ara ens regala tot de contes i àlbums en una edició impecable, marca de la casa, del bon gust i saber fer. Hi ha un llibre que des que li vam veure la coberta ens va enamorar, Gnoma, un conte protagonitzat per titelles de fusta que formen part d'un espectacle de la companyia Pea green boat, aquella carona amb el barret vermell em va robar el cor. Vaig créixer amb un llibre de capçalera Los gnomos i des d'aleshores, aquests éssers del bosc que conviuen amb comunió amb la natura em fan sentir que un altre món és possible.

 gnoma 1 1

 

Gnoma ens explica la història de la Gwendolyn i la Matilda, dues amigues, molt amigues i tan diferents, una gnoma i una ocelleta. S'estimen tant que decideixen construir una casa, cadascuna amb les seva habilitats, per viure plegades. La convivència a vegades no és tan bonica com ens podríem imaginar, les petites diferències ens poden fer enfadar molt fins al punt de no parlar-nos. La Gwendolyn marxa de casa convidada a una festa però té un petit problema al bosc i caldrà demanar ajuda. Respondrà la Matilda als crits d'auxili de la seva amiga?

Un conte molt bonic sobre l'amistat, la dificultat de relacionar-nos i acceptar les nostres diferències. Ideal per als nens i necessari per als adults. Les titelles del llibre estan fetes amb fusta, llana i cuir i llueixen amb molta força amb les fotos del llibre que conviden a sortir a la natura a buscar pals, fulles, troncs i jugar, jugar molt. Que no ens faltin mai les bones històries.

 

gnoma 1 2

 

Editat per Kireei

Les tristes recances

Dissabte, 18 de novembre de 2017

 

 lespolsada caterina 048LLweb

"M'explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent."

Quin títol tan bonic per una novel·la, Les tristes recances, és evocador i alhora melancòlic com ho és la història de l'Elfrieda i la Yolandi. Dues germanes nascudes en el si d'una comunitat mennonita del Canadà, educades en un entorn sever i rígid per uns pares que dins la congregació no són del tot ben vistos perquè es permeten certes llicències que la comunitat no tolera, com ara tenir un piano i que les nenes estudiïn.

Les germanes creixen amb una relació molt ferma i de complicitat, l'Elf esdevé una pianista de prestigi mundial, amb una vida perfecta, ordenada, un marit que l'estima i un reconeixement professional que molta gent anhelaria, fins i tot la seva germana. La Yoli, en canvi, està divorciada, fa el que pot amb una filla adolescent i un fill a la Nova York, i encadena relacions sentimentals que no li surten mai bé. Escriu novel·les per joves-adults que formen part d'una sèrie que es diu Rodeo, mentre aspira a fer una novel·la literària que porta en folis dins d'una bossa del súper arreu on va. 

Una bona part de la novel·la transcorre a la planta de psiquiatria de l'hospital, l'Elfrieda ha intentant suïcidar-se per enèsima vegada, ningú entén per què ho vol fer si la vida li somriu, però ella només demana morir i troba en la seva germana la millor aliada. La Yoli que té una vida que és un desastre no entén perquè la seva germana vol morir a qualsevol preu, el pare ja va suïcidar-se temps enrere, la mare fa el cor fort i sobreviu a la tragèdia.

Toews esdevé una narradora hàbil que fa petits retrats que ens transporten al passat mennonita de la família, a la infantesa de les dues germanes, a la pressió en els pares per no seguir les normes rígides de la comunitat alhora que ens manté en el present més immediat. Malgrat ser una novel·la amb un fons molt dolorós, Toews aconsegueix fer-nos somriure en més d'una ocasió, potser perquè té pinzellades autobiogràfiques i sap que només l'humor pot salvar-nos de la desesperació. Toews aborda un tema delicat, el de la mort digna però no d'una persona amb una discapacitat funcional sinó la d'algú que ja no vol formar part d'aquest món.

"Reconfigurar i començar de nou i un altre cop. Ens arrupim en un camp aguantant-nos per les espatlles, amb els cascos a frec, refent l'estratègia i tirem endavant un altra partit. Quan era petita, vaig dir a la l'Elf (o potser només m'ho vaig dir a mi mateixa?) que li conservaria el cor. "

Les tristes recances és el punt de trobada de tot de personatges secundaris al voltant de les dues germanes que conformen una novel·la intel·ligent, necessària i molt bonica. Si teniu l'oportunitat, deixeu-vos acompanyar de bona música de piano mentre en gaudiu la lectura i pregunteu-vos constantment: què faríeu en el lloc de l'Elf i la Yoli? Estimar la teva germana és acompanyar-la fins aquí? Grans preguntes en aquesta breu novel·la de la canadenca Miriam Toews, si us agrada el to i l'escriptura de Maggie O'Farrell o Anne Tyler, ja teniu una nova candidata. 

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores editorial

El ferrocarril subterrani

Dissabte, 4 de novembre de 2017

ferrocarril

 

Si alguna cosa ens cal aquests dies de desassossec són bons llibres, literatura d'aquella que no et deixi indiferent, que et remogui, que et faci pensar, que faci aixecar-te i sortir al carrer. Són dies molt convulsos en què costa trobar l'humor i les ganes de posar-se a llegir, però ens cal, creieu-me. 

La literatura és capaç de transportar-nos, de fer-nos sentir vius i El ferrocarril subterrani ens fa prendre consciència que de les injustícies en neix una força natural per sobreposar-nos i lluitar per allò en què creiem.

En aquesta novel·la de Colson Whitehead, multipremiada, viatgem a l’Amèrica esclavista i som testimonis de l’horror, el patiment i les misèries exercits impunement pels supremacistes blancs però també ho som del coratge, la valentia dels propis esclaus i dels abolicionistes que van ajudar-los a fugir i a lluitar per una causa que semblava impossible.

“-De debò? La terra és una propietat. Les eines són propietats. Algú subhastarà la plantació de Randall, incloent-hi els esclaus. Quan algú es mor sempre apareixen parents. Encara soc una propietat, fins i tot a Indiana.”

Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó, víctima d’una violació múltiple decideix fugir, escapar-se i sentir l’alè de la llibertat encara que això li suposi perdre la vida. El ferrocarril subterrani era la xarxa de camins, amagatalls, cases i indrets que feien servir els esclaus per arribar als estats del nord del país. Whitehead dota de sentit figurat el ferrocarril subterrani, aprofitant les vagonetes que circulaven entre mines, excavades pels esclaus, per tramar una xarxa d’estacions, abaixadors i maquinistes que ajuden la Cora i els seus companys a fugir del malson de les plantacions i la submissió constant a les ordres dels amos i també de la població, el silenci de la qual els converteix en còmplices de la bàrbarie. Ser abolicionista i viure als estats del Sud era sinònim de jugar-te la vida perquè els veïns podien delatar-te, els protagonistes són els esclaus però també ho són aquesta bona gent que per defensar unes idees van ser capaços de jugar-se-la. La dignitat per davant de tot, sobretot la de la Cora que és un símbol de resistència.

“La Maisie tenia deu anys. A aquella edat, a la plantació Randall, ja t’havien extirpat l’alegria.”

Whitehead dibuixa una sèrie de personatges que conflueixen en un relat que cavalca entre el domini narratiu i alhora beu de l’oralitat que hereta de les històries dels afroamericans. Aquelles històries màgiques i plenes de simbolisme. Una postal gens idíl·lica dels camps de cotó blancs i suaus que amaguen un dels episodis més foscos de la història dels Estats Units. El ferrocarril subterrani té un tremp narratiu que et fa llegir compulsivament mentre et debats entre la seducció literària i t'estremeixes davant de tanta injustícia i maldat.

Desobediència, llibertat, dignitat són paraules que ressonen amb força aquests dies, oi?

Mentre escric sobre el llibre no em puc treure del cap en Carles i en Raül amb qui m’uneixen vincles personals i penso que així que pugui els faré arribar el llibre a la presó perquè resisteixin, que sàpiguen que no estan sols.

Traducció impecable, marca de la casa d’Albert Torrescasana

Edita: Edicions del Periscopi

Història d'un matrimoni

Dissabte 21 d'octubre de 2017

 

tertrtulia

 

Història d'un matrimoni és un llibre sobre l'amor i així ens ho confirmava Geir Gulliksen dijous al vespre en el club de lectura. Posar etiquetes no m'agrada i encara menys a la literatura perquè em fa saltar les alarmes, sé que si parlo del llibre com una història d'amor molta gent l'associarà amb una literatura amb la qual m'hi identifico poc o més aviat gens... Gulliksen parla de l'amor i del desamor i per fer-ho ens presenta la història d'una parella perfecta, en aparença, moderna, dialogant, amb una vida sexual activa i capaç d'acceptar una altra persona si la teva parella ho desitja. La realitat però és una altra i ben diferent, perquè en Jon amaga una gelosia controladora, que el porta a narrar-nos en primera persona la història d'un trencament, fruit de la seva obsessió per aparentar el que no és.

La novel·la, amb un punt de vista original, ens avança la ruptura de la parella, en tot moment el lector té la informació de tot el que anirà passant perquè en Jon ens ho explica, fins i tot ho sabem abans que la pròpia protagonista que de cop se sent atreta per un company de projecte, després hi surt a córrer fins que se n'enamora. El seu marit ho veu, ho preveu i en certa manera ho provoca i així és com ens ho narra. Som testimonis de la desfeta d'un matrimoni; d'un home que té tanta por de perdre-la que amb la millor de les intencions li dóna tot l'espai i llibertat, fantasieja amb la idea de veure-la amb un altre fins que se li escapa de les mans. Gulliksen fa evident que tot es pot trencar en qualsevol moment, que les relacions són fràgils i per això ens parla d'en Jon i la Jiminy, una parella d'anys, consolidada, amb fills, i que de sobte ja no comparteixen allò que tenien junts. Gulliksen aprofundeix en aquest instant, en aquest espai comú que de sobte esdevé dos espais antagònics. Escriu una novel·la amb una forta càrrega sexual perquè vol parlar del sexe com un de les maneres d'expressar amor, no l'única, però amb tota la grandesa, la misèria, la frustració o el plaer que pot suposar. Defuig de la novel·la eròtica o pornogràfica i descriu amb molta delicadesa la intimitat del matrimoni alhora que ens mostra un home desfet que ens parla obertament de com se sent, de com estima i s'enfonsa. És un llibre d'una honestedat aclaparadora i això el pot fer incòmode, però per a mi aquest és el paper de la literatura!

"Perquè sempre pot passar qualsevol cosa, qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment i en la vida de qualsevol, de fet."

 

grup2

Dijous vam gaudir d'una sessió de club de lectura excepcional, poder compartir espai amb Gulliksen, dialogar amb vosaltres, sentir-lo parlar dels seus personatges, de per què escriu, de per què edita ha estat un oasi de pau, en especial aquests dies. Un regal que la jove editorial Les hores ens ha fet. Geir Gulliksen des de Noruega al nostre club de la llibreria, un d'aquells vespres que escriuen una pàgina més de la història de la llibreria. Literatura en estat pur i compartida. Gulliksen ja n’ha pogut veure l'adaptació teatral. Un llibre que en definitiva parla del motor de la vida, l'amor, però de manera sincera perquè l'amor no sempre és aquell sentiment net i idíl·lic sinó que pot tenir una cara més fosca. 

Ahir a més de parlar de literatura vam compartir una sessió de filosofia de vida i que per molts anys!

Estigueu atents al catàleg de Les hores perquè promet grans moments de lectura.

Traduït per Alexandra Pujol Skonhaug

Editat per Les hores

 

Històries de Pequín//La nena dels pardals

Dissabte, 16 de setembre de 2017

 

pekin

 

Aquest hivern amb el petit ajudant vam anar a veure una obra de teatre al SAT basada en el llibre de La nena dels pardals. L'obra adaptada per la companyia Teatre al detall, amb escenografia de Noemí Villamuza i música de La Tresca, ens explica la història d'una nena, la Ming-Li, en plena revolució cultural de la Xina. El Gran Timoner ordena matar tots els pardals perquè està convençut que es mengen les collites, el que el gran Timoner no té previst és que sense pardals les plagues proliferen. La Ming-Li amb fermesa i decisió decideix salvar tots els pardals i els amaga en un graner, desobeint les ordres que arriben des de dalt. Ming-Li amb un petit gest ens dóna una gran lliçó de vida. Una de les coses que més va sorprendre al petit ajudant de l'obra i del llibre és la figura del Gran Timoner i les seves ordres estrambòtiques. Viure amb nens fa que la mirada de les coses s'ampliï, la curiositat pel Gran Timoner va durar dies. 

Al mes de juliol vaig rebre un paquet preciós de l'editorial Viena que contenia Històries de Pequín de David Kidd, una de les lectures més boniques que he fet ens els darrers temps. La prosa de Kidd m'ha permès viatjar a una època que ja no tornarà mai, a un Pequín destruït i reconvertit en una altra ciutat que dista molt dels estanys plens d'ànecs, dels palaus i palauets, dels vols de ceràmica esmaltada i mobles de fusta policromada. No he viatjat mai a la Xina però llegint a Kidd sí que m'he trobat de ple al Vietnam que vaig conèixer anys enrere, als palaus de noms de somni, navegant pel riu dels perfums o simplement asseguda a Hanoi. La literatura de Kidd és tan precisa com preciosa. Kidd és un jove de 20 anys quan arriba a Xina, un noi de Kentucky, llicenciat en Cultura Xinesa que viatja a Pequín per estudiar-hi poesia. Kidd s'enamora d'Aimée, filla de la família Yun, una nissaga d'aristòcrates que viuen envoltats d'obres d'art i que custodien tradicions centenàries. Kidd esdevé un testimoni excepcional de la desaparició d'una civilització, la Revolució cultural ha arribat per quedar-se i transformar-ho tot. Kidd viurà de primera mà la decadència d'una família que lluita per no extingir-se però que veu com se li confisquen els béns i són obligats a treballar com a plebeus. La Revolució cultural va tenir molt de revolució però de cultural ben poca, ja que es va encarregar d'uniformar les ments, de destruir l'art i la literatura. Kidd i Aimée acaben marxant als Estats Units on ella esdevé una científica de prestigi, anys més tard, ja separats, Kidd s'estableix al Japó on cultiva la seva passió per la cultura oriental. Kidd decideix retornar a la Xina, visitar la família de la seva dona i queda impactat pels estralls provocats pel Gran Timoner i per això, decideix escriure el que va viure quan era jove com un llegat cultural. 

"-- Els xinesos no tenen por de morir. Morir és fàcil, el que es fa difícil és viure."

 

Si he començat parlant de La nena dels pardals és perquè volia destacar les connexions literàries i històriques de tots dos llibres, un adreçat al públic infantil i l'altre als adults. Volia posar èmfasi en la importància de compartir la literatura en família, de copsar la mirada dels infants per descobrir que en el fons no deixem de sorprendre'ns per les mateixes coses, en aquest cas pel poder dels dictadors, de la sort que sempre hi ha algú disposat a desobeir i de la importància de la lectura per mantenir-nos alerta.

Històries de Pequín és el retrat d'una nissaga i del seu desmembrament, un testimoni excepcional de tot un país. Els personatges secundaris són brillants, en especial la tia Qin. Us deixo amb un fragment amb un jardí com a metàfora.

"Al jardí, aquella primavera es produí un altre presagi. Per primer cop a la vida, els presseguers, les pruneres i els cirerers van florir tots alhora i la família, Yu, convençuda que allò devia tenir algun significat transcendent, resolgués que devia ser la manera com el jardí s'acomiadava."

 

La nena dels pardals, traduït per Raquel Solà

editat per Joventut

Històries de Pequín, traduït per Francesc Parcerisas

editat per Viena en català i Libros del Asteroide en castellà