El palacio de hielo

Diumenge, 21 de febrer de 2021

 

palacio

El palacio de hielo és d'aquells llibres pertorbadors, estranys però que et va atrapant en mica en mica. És una història de pèrdua i dol a la infantesa. Una nena arriba a viure en un poble de Noruega, ha perdut la mare i el pare no se sap on és, s'instal·la a casa una tia que amb prou feines coneix. A l'escola només un altra nena es fixa amb ella i es van fent amigues, una tarda la convida a jugar a casa i les coses no acaben de sortir bé, el silenci, la por a mostrar-se fan que l'endemà ella s'endinsi en el bosc, arribi al palau de gel i no la tornin a veure.

"El viento es más intenso, sobre todo arriba, entre las ramas coníferas, cuyas agujas extienden la lengua y entonan un desconocido canto nocturno. Cada lengua es tan minúscula que no se percibe, pero juntas suenan con tanta fuerza que podrían allanar las colinas si quisieran. Sin embargo, el aire es templado, la nieve se posa pegajosa y en silencio, sin formar montones."

Tot allò que no es diu, s'intueix, s'imagina ho descriu bellament Tarjei Vesaas en aquesta novel·la de l'any 1963. Magníficament escrita, com si un conte de fades fos, narra el dolor de la pèrdua jugant amb la natura, el gel i la neu. M'ha recordat als silencis i la tensió d'Amor de Hanne Ørstavik. Llibres perquè el lector acabi de construir, per pensar i rumiar. Aquest és el segon títol de l'editorial Trotalibros a qui fa poc hem donat la benvinguda i de qui esperem nous títols.

Compra'm

 

Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo

Edita Trotalibros


Jo, que no he conegut els homes

Dissabte, 13 de febrer de 2021

 

jo que no he conegut

 

Acabo la lectura de Jo, que no he conegut els homes i el primer que em ve el cap és l’autora, Jacqueline Harpman de qui no n’havia sentit a parlar mai. Llegeixo que era psicoanalista, jueva, part de la seva família va ser deportada a Auschwitz i començo a reflexionar sobre la novel·la i el que ens devia voler transmetre.

Estic impactada per la bellesa del text, per l’ús del llenguatge i per la duresa del relat. La història, narrada en primera persona, és una interpel·lació constant al lector perquè no puguis aixecar la mirada del llibre, no hi ha capítols, i això provoca una sensació de desassossec lector. Situada en una terra desconeguda, quaranta dones viuen empresonades en un subterrani, no poden sortir, no els falta de res. Uns vigilants les alimenten, en tenen cura però no les deixen sortir, sempre amb l’amenaça d’un fuet que podria tornar a espetegar en qualsevol moment. La narradora i protagonista de l’obra no recorda com va arribar allà a diferència de la resta de dones que totes havien viscut en llibertat, sabien quina olor feia el sabó, havien sentit l’aire, havien conegut els homes i gaudit de la pròpia sexualitat. La protagonista molt més jove que elles ni tan sols ha tingut la regla, desconeix el món que elles han viscut i creix amb les imatges que es deriven de les converses que les dones tenen.

Un dia se sent una forta alarma, els vigilants desapareixen i la porta de la gàbia queda oberta, les dones no gosen sortir per por, però en mica en mica una barreja de curiositat i desig les porta a pujar les escales que les duran a l’aire lliure. De sobte van prenent consciència de l’espai que les envolta, una terra desconeguda, càlida i solitària.

“Ah, aquella primera vegada que vaig pujar l’escala! Quan la recordo, em venen llàgrimes als ulls, sento aquell impuls com un devessall de glòria, em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de reviure aquella ascensió prodigiosa, aquella certesa admirable que em feia tan lleugera que vaig pujar els cent graons seguits, sense aturar-me a recuperar l’alè, i reia.”

Estan soles, descobreixen que el lloc on estaven amagades tenia ventilació, llum, congeladors carregats i un rebost amb provisions per una bona colla d’anys, però on són? Hi ha algú més viu? Decideixen emprendre el camí a la cerca de la vida que havien conegut abans, per la protagonista tot és nou i gaudeix de cada moment a l’aire lliure. Dies després de caminar arriben a un altre subterrani amb provisions i amb tot de persones mortes que no van poder sortir després de l’alarma. Van passant els anys i les captives continuen caminant sense destí, descobrint més garites amb queviures però sense gent viva, ben aviat viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi ha futur. La protagonista va veient com les companyes envelleixen, emmalalteixen fins que queda sola durant més de vint anys vagarejant pels camins i amb moltes preguntes sense resposta.

Jo, que no he conegut els homes és un petit tractat de filosofia sobre la condició humana; és una utopia, pot existir un món sense homes, només regit per les dones? I és una reflexió sobre la llibertat, el poder i la tirania. Llegint-lo et ve el cap la Delbo quan parla de tornar a la vida després de la mort dels camps i això et porta a pensar en el passat familiar de l’autora. La deshumanització extrema que et droga el pensament i les ganes de viure, però malgrat tot la persistència a seguir endavant. Mentre el llegia em venia al cap La clivella de la Doris Lessing, La pared de Marlen Haushoffer i Elles parlen de Miriam Toews per la contínua reflexió sobre la condició humana i femenina. 

Com diu l’autora del pròleg: “A vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta.”

No trigueu, jo ja tinc sort de formar part del cercle de lectors del cor robat.

Compra'm

Traducció de l’Anna Casassas

Pròleg de Sophie Mackintosh

Edicions del Periscopi i Alianza en castellà

Llum de febrer

Dissabte, 6 de febrer de 2021

 

 

llumfebrer

 

 

Una dècada més tard m’he retrobat amb l’Olive Kitteridge i ha estat magnífic. L’Olive Kitteridge és dels personatges que formen part del meu univers lector particular, haver estat jurat del Premi llibreter que la va premiar l’any que també el guanyava Jordi Puntí, que Strout i Puntí es coneguessin en un festival de literatura i que fa quatre anys les editorials convidessin l'Elizabeth Strout i poguéssim parlar una estona amb ella és d’aquelles coses que ja formen part de la meva vida de llibretera i que guardo com un tresor.

He llegit totes les novel·les de Strout però aquest tornar de l’Olive ha estat un regal. Llum de febrer, Olive again en anglès, és un títol que sobta fins que llegeixes la novel·la i saps que la llum de febrer és especial aquí i a Maine, el sol brilla d’una manera única i entra amb força en alguns moments de la novel·la. Una llum que banya uns instants dels personatges i en mostra els clarobscurs.

“Hauria pogut escriure sobre la llum de febrer, això sí. De com alterava l’aspecte del món. La gent es queixava del febrer; era fred i nevava, i moltes vegades plovia i feia una humitat tremenda, i la gent frisava perquè arribés la primavera. Però per a la Cindy la llum d’aquell mes sempre havia sigut com un secret, i fins i tot ho continuava sent. Perquè pel febrer els dies es començaven a allargar i, si t’hi fixaves bé, es notava. I arribaves a veure que al final de cada dia era com si el món s’esberlés, i llavors la mica de claror afegida s’obria pas entre els arbres descarnats i era tota una promesa. Prometia aquella llum, i allò sí que era una meravella.”

Strout, seguint passos de Sherwood Anderson, construeix una novel·la a partir d’històries, en aquest cas de les vides petites dels habitants de Crosby, un poblet de Maine, on retornem anys després, l’Olive ara té 80 anys, ja no està casada amb el farmacèutic del poble i s’ha casat amb un republicà que l’estima tal com és, sense filtres. L’Olive ja és gran però no ha renunciat a viure, sentir i sobretot a dir el que pensa i fer el que li ve de gust. En paraules de Strout, l’Olive és un personatge complex, però és que en el fons tots ho som. L’Olive sembla antipàtica, ja ho tenen les professores de matemàtiques, però en realitat és la més empàtica de tots els personatges. La construcció de la novel·la fa que els protagonistes siguin els habitants de Crosby, però de cop ella és allà rere una llauna de salsa de tomàquet del súper i aquest anar i venir pel llibre fa que l’Olive sigui un personatge polièdric ja que l’observem des de molts punts de vista i encara que a vegades sigui eixuta després la voldries abraçar.

Llum de febrer és un cant a no deixar de viure, a les segones oportunitats i continuar creixent fins al final dels dies. És una novel·la que no contempla l’autocompassió i reflexiona sobre la vellesa, l’enamorament i la sexualitat a la tercera edat, la culpa, el perdó, les relacions però també és una novel·la política, sobre els Estats Units, sobre els refugiats, sobre Trump i els possibles votants captius a qui la vida ha maltractat. Maine és un estat del Nord, benestant, lluny dels focus de poder i decisió, un lloc ideal des d’on narrar la vida genuïna de cada dia.

Deixeu tot el que estigueu fent i correu a la llibreria, ara sí, regaleu-vos aquesta novel·lassa que m’ha fet riure com poques. Jo de gran vull ser l’Olive Kitteridge per la seva mala llet. Estem davant d’un llibre que pivota entorn un personatge però on els secundaris són importants per com veuen l’Olive però sobretot per allò que els passa. Les experiències, les misèries i la felicitat dels secundaris fa créixer la protagonista, la fa observar-se i la porta a no renunciar a la vida malgrat la mort truqui a la porta. Ambientar la novel·la en una població i que no decaigui és a les mans de pocs escriptors, Crosby em porta al Holt de Ken Haruf o a Les joies de la Castafiore d’Hergé que concentra tota la tensió narrativa dins d’una casa i el jardí. No calen focs artificials per fer vibrar el lector però molt d’ofici i psicologia per fer viure els personatges de manera tan intensa i real. Els diàlegs entre els personatges són brillants però els del capítol que tanca el llibre, Amiga, tota una declaració de com viure i com morir.

Un llibre d'aquells que no vols acabar, d'aquells on voldries viure per sempre. 

Compra'm

Traducció d’Esther Tallada

Edita Edicions de 1984/Duomo en castellà

Els amants de Coney Island

Dissabte, 30 de gener de 2021

amants

Els amants de Coney Island és aquella novel·la que portava esperant-me des que va arribar a la llibreria. No ha estat fins fa una setmana que he trobat el temps per dedicar-li i us puc dir que hi he caigut rendida.

Billy O’Callaghan recordeu el nom d’aquest jove escriptor irlandès perquè m’ha semblat sublim, amb domini del to, el tempo, la narració, la llengua, la creació dels personatges i la prosa.  

Els amants de Coney Island narra la vida de la Caitlin i en Michael dos amants de mitjana edat que es troben un cop per setmana des de fa 25 anys a Coney Island. La història té lloc en un sol dia, de fet en unes hores grises d’un mes de gener, un dia fred, ventós i amb una tempesta de neu que persegueix els protagonistes. O’Callaghan aconsegueix que només en unes hores coneguem la vida de la Caitlin i en Michael, els situa en el trajecte en metro fins a l’habitació gèlida de l’hotel on es trobaran, es despullaran, s’estimaran i s’explicaran les novetats que capgiraran les seves vides.

O’Callaghan escriu i descriu la vida de tants irlandesos que van marxar cap als Estats Units per no tornar mai, però per qui els records de l’illa que els va veure créixer són imprescindibles, la memòria d’Irlanda també és present en aquesta història d’amor. La gran part de l’obra passa dins les quatre parets d’una habitació asèptica, freda i que només s’escalfa per la llum que desprenen els personatges. Em sembla magistral el que aconsegueix O’Callaghan amb aquest llibre, com a partir d’ells dos estira un fil cap a la vida del Michael amb la seva dona, la Barb, molt malalta de càncer. En Michael i la Barb van perdre un fill i aquest va ser el punt de no retorn per una parella que no va poder conjugar el dol per un fill mort.

“Cultivar el balanç entre la feina, l’amor i els somnis havia sigut prou fàcil fins que, en el que triga el cor a fer un batec, va arribar el daltabaix.”

I l’altre fil, ens porta a la vida de la Caitlin que es casa una mica per sortir de casa, és una somiadora: “Els llibres, per a la Caitlin, sempre havien sigut una mena de bruixeria. De petita sempre en duia algun a sobre, i ja abans de l’adolescència s’havia convertit en una lectora tan voraç que les visites que feia dos cops per setmana a la biblioteca del barri amb prou feines podien saciar-la. A part d’educar-la, els llibres li permetien alliberar-se en totes les direccions possibles.”

Els llibres i l’escriptura, durant un temps, havien ajudat la Caitlin a evadir-se de la vida de mestressa de casa, unes hores cada dia a escriure i a llegir per sortir de la cuina, la neteja i complaure en Thomas. La lectura l’havia ajudat a transitar per la vida d’una mare dolguda, d’ulls vidriosos i amb olor de patata bullida, dos intents fallits de creure en l’amor feien que no veiés en bons ulla la parella de la Caitlin. La relació de la Caitlin i en Thomas comença ben viva i apassionada, en Thomas lluita i treballa per assolir un estatus, és ambiciós i sap on vol anar, però a la Caitlin li cal alguna cosa més que la faci sentir qui és. No és casual, que un dia, asseguda a la barra d’un bar la mirada es creui amb la del Michael, un ball plegats és suficient per fer esclatar l’espurna. S’estimen, haurien d’estar junts per viure aquella història que es mereixen, però ni l’un ni l’altra són capaços de trencar les seves vides fins que el destí els té preparada una oportunitat, potser egoista, però seran capaços d’aprofitar-la?

O’Callaghan no jutja els seus protagonistes, només narra de manera subtil i magistral la vida de dues persones que podria ser la vida de tantes altres que no gosen viure la vida que voldrien per por, per covardia o per incapacitat emocional.

“Amb els anys han après que hi ha moltes maneres de fer l’amor, i moltes menes d’amor que val la pena fer. I fins i tot els dies menys animats, cap dels dos ha considerat mai l’estona que han passat junts com una pèrdua de temps.”

Compra'm

Traducció de Ferran Ràfols Gesa (menció especial per una traducció gens fàcil i que batega com si fos la llengua original)

Edita L'Altra editorial

Anhelo de raíces

Dissabte 23 de gener de 2020

 

Anhelo

 

Descobrir autores és de les coses que més m’agraden, n’hi ha tantes i han estat tan amagades que és com una font inesgotable de descoberta i d’enriquiment. Algunes d’elles han escrit memoirs, aquesta barreja de ficció i biografia que és un exercici narratiu molt interessant. Despullar el jo sense pretensions i fent literatura no és a la mà de tothom, us recomano que llegiu la Vivian Gornick, la Lucia Berlin, la McCullers totes elles publicades a L’Altra editorial, llegiu-ne les novel·les però llegiu-les també amb aquests escrits testimonials sobre l’escriptura, la vida i les cases que han habitat.

En aquesta línia em va arribar a les mans Anhelo de raíces, fa un temps la Caterina Pérez em va preguntar, l’has llegit? Fes-ho, és com si fessis una amiga meravellosa. El llibre de la May Sarton m’esperava pacientment fins que el cap de setmana passat el vaig devorar amb un mal al cor perquè no volia sortir-ne i no volia que s’acabés. I sí, vaig tenir la sensació d’haver fet una nova amiga i el desig de voler llegir tot el que aquesta dona va publicar.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d’amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

“Yo también he conocido el desasosiego interior del exilio,

la peligrosa sensación de no estar en casa en ninguna

parte,

el centro disperso, el amor dividido;

ni aquí, ni allí, el salto a través del océano,

el vaivén entre dos firmes lealtades;

americana, salvo por una diferencia: las despedidas.”

 

May Statonat work

Anhelo de raíces és un diari d’una solitud volguda, de la necessitat de fer arrels, de tenir un lloc on exposar els mobles de la família, un espai on penjar les fotos, apilar els llibres i posar gerros amb flors de temporada. Un lloc des d’on reflexionar, envellir amb consciència i crear.

“La gente a menudo imagina que debo sentirme sola. ¿Cómo explicarles? ¿Cómo decirles que no, que la casa está conmigo? Y está conmigo de esa manera especial, como demanda y apoyo, únicamente cuando estoy sola en ella.”

Un cop més la casa com espai literari que tan bé descriu la Ginzburg a La ciutat i la casa o Giulia Alberico a La casa de 1908, ara hi afegim May Sarton a la llista d’autores amb qui voler seure a parlar, aprendre i admirar. Si estimeu algú regaleu-li aquest llibre, o encara millor, regaleu-vos-el.

Compra'm

Traducció de Mercedes Fernández Cuesta

Edita Gallo Nero

Una sala plena de cors trencats

Dissabte, 16 de gener de 2020

 

 

unasalaplena

Anne Tyler és l’autora discreta que passa desapercebuda tot i haver escrit grans novel·les. Li agraden molt els personatges anònims, defuig les grans gestes i els grans drames i en canvi, brilla en la creació de vides petites. És capaç d’escriure la vida d’en Micah un informàtic que treballa per compte propi a mitja jornada mentre fa de manetes de l’edifici on viu a canvi de viure al soterrani. En Micah, L’INFORMANIÀTIC com s’autoanomena, ha de passar per la sala de la caldera i les rentadores per entrar a seu apartament meticulosament endreçat. En Micah va créixer en una família bohèmia amb quatre germanes que fan de cambreres en una casa que els plats es rentaven quan s’havien de fer servir. És l’únic universitari de la família i també és l’únic que té certes dificultats per socialitzar-se. És educat i amable en la justa mesura abans no comenci a suar. Tyler fa protagonista un home de qui ella mateixa escriu: “costa no preguntar-se què passa pel cap d’un home com en Micah Mortimer.”

En Micah surt amb la Cass, una mestra de quart de primària, però no sembla acabar de trobar la manera de fer-li saber què sent i es desborda quan ella li diu que estan a punt de desnonar-la, Tyler no diu que ell tingui por explícitament però els lectors intuïm que per un home maniàtic de l’ordre i les rutines, el fet que la Cass pugui instal·lar-se a casa el destarota fins al punt de no estar a l’alçada. Tyler li té una sorpresa reservada, rep la visita d’en Brink, el fill d’una xicota que va tenir a la universitat que creu que podria ser fill seu. La Lorna, la mare, no li ha explicat mai qui és el pare biològic i arran d’una foto que troba de la mare i en Micah intueix que ell podria ser-ne el pare.

L’arribada d’en Brink, el retrobament amb la Lorna, la discussió amb la Cass, un dinar familiar, l’herència inesperada d’una clienta, porten a fer reflexionar un personatge que se sent feliç i que creu dur la vida que desitja...

“¿Es para mai a pensar en la seva vida, el Micah? ¿En el significat o la finalitat que pugui tenir? ¿El preocupa la idea que probablement es passarà els propers trenta o quaranta anys d’aquesta manera? No ho sap ningú. I és gairebé segur que ningú l’hi ha preguntat mai.”

I de fet, aquest és un dels grans temes del llibre, una de les grans veritats universals que s’amaguen en les històries de Tyler, qui som, vivim la vida que volem o la que s’espera de nosaltres. Tyler pot escriure de qualsevol tema que ho broda, potser no és apta per amants de la literatura trepidant però si per aquells que llegim amb un llapis i subratllem una paraula, una frase, un gest o un pensament. Des del primer llibre que li vaig llegir que defenso que la Tyler és una mestra teixint històries i aquí ho ha demostrat un cop més.

“—A vegades – va murmurar—, pots recordar la teva vida i gairebé creure que estava tot disposat amb antelació, com un camí gran i pla que estava destinat a agafar encara que en aquell moment et semblés ple de punxes i esbarzers. ¿Saps què vull dir?"

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Proa/Lumen en castellà

Nadal

Dissabte, 5 de desembre de 2020

 

Espolsada Nadal 20204

Avui us diem gràcies per tot el suport que heu donat a L'Espolsada aquest any tan complicat. Us agraïm ja que vingueu a comprar els regals de Nadal i us volem explicar com ho podeu fer.

- Ens podeu venir a veure, de fet ens agrada moltíssim, però tenim l'aforament limitat i caldrà paciència, no espereu a l'últim dia.

- Ens podeu enviar un correu a This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. amb els vostres dubtes o encàrrecs. 

- També podeu fer els encàrrecs al web de Libelista amb opció recollida a la llibreria, triant L'Espolsada com a llibreria de referència, quan ho tinguem a punt us avisarem.

- Us els podem fer arribar a casa si trieu l'opció al web de Libelista.

- Sí, emboliquem els vostres regals, però potser us direm que ens els deixeu i els passeu a buscar més tard si se'ns acumula la gent a la llibreria. 

- També podeu passejar pel nostre web on trobareu totes les ressenyes i recomanacions. 

Moltes gràcies per creure en nosaltres i la nostra feina. Per fer comerç local i de proximitat. Per creure en les llibreries independents i per regalar cultura.

Us esperem a L'Espolsada.

Lo que queda de luz

Dissabte, 28 de novembre de 2020

 

loquedadeluz

El dia que l’editor de Sexto Piso ens va presentar aquesta novel·la en un d’aquells zooms que s’han convertit en habituals, el llibre ja em va cridar l’atenció per com en parlava i li brillava la mirada. Després de llegir la crònica periodística No diguis res sobre el conflicte de l’Ulster necessitava tornar a la ficció i la Núria Alemany em va convidar a participar d’un club de lectura de dones valentes, potents i úniques, jo anava tard per la sessió però aplicada com soc em volia posar al dia per seguir el seu ritme.

Lo que queda de luz m’ha anat atrapant i seduint mentre avançava per una prosa rica, descriptiva i punyent, no l’he pogut deixar malgrat els personatges no em queien bé i no aconseguia empatitzar amb cap d’ells al principi, però a poc a poc l’escriptura de Tessa Hadley ha fet que anés veient les escletxes i les imperfeccions que els han humanitzant i els he anat estimant a la meva manera. Lo que queda de luz és la història de dos matrimonis de classe mitjana-alta, en Zach té una galeria d’art i està casat amb la Lydia a qui li agrada deixar passar la vida, sense fer massa res, ni tan sols amb la seva filla amb qui té una relació freda i distant, potser perquè estudia escultura i això l’uneix més al seu pare. L’Alex és poeta i fa de professor d’escola i està casat amb la Christine que és pintora, tenen una filla en comú i l’Alex té un fill del seu primer matrimoni.

La Christine i la Lydia són amigues des de la infantesa, des que anaven amb uniforme de faldilla prisada fins a la universitat. La Lydia s’enamora bojament del seu professor l’Alex i fa mans i mànigues per conèixe’l i entrar a casa seva. L’Alex i en Zachary també es coneixen des de petits en un internat fred i humit on s’ho passen molt malament i del que no en volen parlar, però on forgen una amistat que els durarà fins que en Zach mor d’un atac de cor a la galeria d’art.

Els atzars de la vida porten a emparellar la Lydia amb en Zach i l’Alex amb la Christine, comparteixen criança, neguits, festes, sortides i viatges. El llibre arrenca amb una trucada de telèfon per dir-los que en Zach és mort, l’Alex agafa al cotxe i condueix fins a Glasgow per comunicar la pèrdua a la filla del seu millor amic. La Christine té cura de la Lydia que veu com se li ensorra el món que havia construït i que en Zach sostenia. De fet cap dels tres és conscient de fins a quin punt en Zach era l’ancoratge del que tots penjaven. La Christine i l’Alex no dubten a acollir la Lydia uns dies amb ells mentre es recupera de la sotragada però un cop és a casa no pot evitar desplegar els sentiments d’adolescència que l’aboquen a l’Alex i aleshores la desfeta és total i és quan la novel·la arriba al seu punt àlgid perquè Hadley desplega el talent narratiu, el que podria ser un nyap ple de tòpics deixa pas a una escriptura que posa de manifest els sentiments silenciats durant anys, les cotilles formals i familiars i posa la poca llum que queda sobre la Christine que agafa les claus del seu estudi i torna a la pintura d’on no hauria hagut de marxar mai. És com si la mort del Zach hagués fet encaixar les peces d’un trencaclosques vital que no acabava de funcionar fins que una de les peces ja no hi és.

“Al entrar al piso, se alegró de estar sola. La soledad y el silencio habían empezado a ser placeres sensuales para ella.”

Només per la bellesa de l’últim paràgraf del llibre ja val la pena de llegir-lo, i per acompanyar la Christine en el procés de saber estar sola i de saber reprendre allò que els ulls no sabien veure.

Quin talent narratiu el de Tessa Hadely i quina feinada de traducció de Magdalena Palmer. No seria estrany veure'n una sèrie d'aquí dos dies, tenen un guió fantàstic.

Edita Sexto Piso

La casa de Mango Street

Dissabte, 21 de novembre de 2021

 

 

Mango

Cap al final de La casa de Mango Street hi ha un fragment que diu: “Que quan te’n vagis, recorda’t sempre de tornar, pels altres. És un cercle, ho entens? Sempre seràs l’Esperanza. Sempre seràs Mango Street. No pots esborrar el que saps. No pots esborrar qui ets.”

És un petit tros dels molts que he subratllat d’aquest llibre de Sandra Cisneros que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cisneros va ser a la facultat, també era la primera vegada que em parlaven de les veus xicances, de les veus de frontera. Aquest fragment m’ha fet pensar molt, perquè és cert que no podem esborrar qui som i tampoc podem esborrar el que sabem i des d’aquí dono gràcies al grup de professores que fragment a fragment, relat a relat van sembrar la llavor de qui soc ara. La consciència de la literatura i el gènere, de la diversitat de veus i mirades que conformen el meu mapa lector que m’ha permès créixer com a dona. Eumo editorial publicava una col·lecció que es deia Capsa de Pandora, plena d’assaigs que no deixaven de sorprendre’t un rere l’altre. Quan cursava el curs de Doctorat que mai vaig poder acabar, es va publicar Veus xicanes. Contes, a cura de la Pilar Godayol, un recull de contes i fragments de veus d’una generació de dones i intel·lectuals que van créixer en un espai de frontera, entre dues cultures i en un país que no era el de les seves mares però on van haver de sobreviure, ser i fer-se sentir. La intel·lectualitat xicana es reivindicava entre la seva dualitat identitària, lingüística, social, l’explotació laboral i la no representació institucional.

Sandra Cisneros és una d’aquestes veus, poeta, assagista, narradora i autora de La casa de Mango Street una novel·la composta de relats que hauria agraït molt haver llegit quan tenia 15 anys, una llibre escrit l’any 1984 i que és d’una gran vigència. Cisneros dona veu a l’Esperanza una noieta que es trasllada a viure a Mango Street en una caseta, des de la finestra de la qual observa el barri, les famílies, les relacions, la natura... Esperanza escolta les mamacitas, observa les comadres i veu com els patrons es van repetint, l’engany de l’amor romàntic, el matrimoni com a escapatòria per caure a l’infern, l’abandonament dels estudis, la violència masclista... I unes dones que fan tot el possible perquè les seves filles no abandonin els estudis perquè saben que és l’única manera de tenir una veu i poder-la fer sentir. L'Esperanza està cansada de ser bonica, ella vol poder tenir una casa pròpia per les flors i les màquines d'escriure.

“No se n’ha de tenir de vergonya. La vergonya no és bona, oi que ho saps? Fa que et quedis enrere. Vols saber per què vaig deixar l’escola, jo? Perquè no tenia roba bonica. I no tenia roba, no, però tenia cervell.”

L’Esperanza m’ha recordat molt a la Francie Nolan de Creix un arbre a Brooklyn, una en un barri hispà de Chicago, l’altra en un barri d’irlandesos a Nova York, però totes dues mirant per la finestra, amb un arbre ben a prop i els llibres.

La casa de Mango Sreet és el que es pot esperar de la literatura, una novel·la commovedora, incisiva i molt ben escrita, adreçada a un públic juvenil i adult perquè en definitiva la bona literatura no té edat. Quan un llibre et fa vibrar com aquest saps que el pots recomanar a tothom amb sensibilitat i ganes de mirar el món. Les xicanes van haver de construir un subjecte femení que a més patia triple discriminació de gènere, classe i racial. Obres com la de Cisneros sí que contribueixen a fer Amèrica gran i són un regal per la literatura universal.

“Només una casa callada com la neu, un lloc on anar, neta com el full abans del poema.”

La casa de Mango Sreet ha estat traduïda a moltes llengües, ara la gaudim en català en una traducció preciosa de la Míriam Cano que sé que l’ha fet gruar però que ha aconseguit transmetre la bellesa, la poesia, el dolor i la reivindicació de Cisneros i l’Esperanza. He llegit molts fragments en veu alta i aquesta veu és tan potent que seria molt bonica veure-la al teatre.

És un llibre d'edició molt acurada amb il·lustracions de la Núria Solsona. Ja podeu córrer!

Compra'm

Traducció Míriam Cano

Il·lustracions Núria Solsona

Edita L’Altra tribu

Adeu fantasmes

Dissabte, 14 de novembre de 2020

 

 

adeufantasmes

 

Vivim en una societat que dona l’esquena a la mort i de rebot al dolor que ens provoca quan perdem algú. El dol és aquell estadi tan necessari que ens permet transitar entre els que ja no hi són i els que ens quedem amb el buit i la pena. Anem tan de pressa que no deixem lloc a l’aflicció ni ens permetem estar tristos, aturar-nos i trobar un lloc per endreçar el dolor de la pèrdua. Els dols no fets sempre tornen, podem amagar-los, fer veure que no hi són però tard o d’hora tornen en forma de fantasmes.

L’Ida viu a Roma amb en Pietro el seu marit, són una parella que ha arribat a un acord vital, però l’Ida transita amb una insatisfacció vital a la que no sap posar-li paraules. Un dia rep la trucada de la seva mare que li demana que l’ajudi a buidar el pis familiar de Messina. L’Ida torna a Sicília, la rep la llum de l’illa, les fotografies, els records i una mare que va quedar eclipsada per la desaparició del marit.

“-Em vaig equivocar amb tu, no amb ell. La seva malaltia m’exasperava, t’hauria embenat els ulls amb les meves pròpies mans, si hagués pogut. No volia que el veiessis així, ni a ell ni a nosaltres. Però no ho vaig saber fer, no ho vaig aconseguir. Tu no saps què significa tenir un fill i no poder-lo protegir. La felicitat és important, Ida.”

Quan l’Ida tenia 13 anys un dia el seu pare va sortir de casa i no va tornar mai més, no en van saber res. Per una adolescent aprendre a conviure amb el mai més, sense tenir un cos a qui dir adeu, quan ets a l’edat de viure intensament i de creure’s immortal és un contrasentit difícil de manegar. Quan conviuen més d’un dol el joc d’equilibris i sentiments pot anar de la mà o pot topar de manera frontal com és el cas de les protagonistes. Marxar de l’illa, fer vida a Roma i posar terra per mig és una fugida que esclata quan l’Ida retorna i no li queda més remei que fer front als fantasmes de la infantesa.

De manera àgil i poètica Nadia Terranova estructura la novel·la en tres parts: el nom, el cos i la veu com a metàfora del dolor, primer cal anomenar-lo, sentir-lo i verbalitzar-lo. A cada part i entre capítols s’hi amaguen els nocturns que permet a l’autora donar una melodia lliure per expressar el més profund i que no gosa dir.

Dir adeu hauria de ser més fàcil, a l’Ida, o a la pròpia Nadia, li costa mitja vida perquè aquell pare no va morir només va marxar i no va tornar.  Els fantasmes l’esperen a la casa de Messina, mentre la buida d’objectes i records ella exhala dolor que s’emporta l’aigua.

“Però el que no es pot estendre s’enfonsa sense parar, i els mites existeixen per recordar-nos-ho.”

Compra'm

Traducció de Judith Jordà

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Homes en la meva situació

Dissabte, 6 de novembre de 2020

 

 homessituacio

 

Arvid Jansen veu com la vida se li desmunta en un moment, perd part de la família en l'incendi d'un ferri i descobreix que la dona, mare de les seves tres filles, ja fa temps que no l'estima. Jansen queda sol, amb el silenci d'una casa sense nenes i una buidor profunda. Surt de nit, trepitja els carrers freds d'Oslo traçant un camí que el duu de bar en bar a la cerca d'una amnèsia etílica, però quan es desperta el dolor roman allà, esperant que algú li posi nom i l'endreci.

La novel·la arranca amb una trucada de la seva exdona, confusa, no sap on és, Jansen intenta ubicar-la en el mapa i pensa on pot ser mentre condueix i reflexiona sobre la vida, la mort i els seus llibres. De cop deixa de veure les nenes i té hores per pensar i refugiar-se, beure i anar-se'n al llit amb qualsevol, el que podria ser un catàleg d'experiències sexuals fallides per explicar davant dels amics esdevé un mapa de la tristesa, la desolació, del tocar fons i renéixer.

“Estem condemnats a ser lliures. Condemnats. Però jo no volia ser lliure, estava esgotat, jo volia que algú m’agafés pels braços i m’aixequés, em portés a una habitació on no hagués estat mai, una habitació fresca on pogués dormir i no somiar.”

Arvid Jansen, alter ego de Per Petterson, explica trencant els tòpics la tristesa masculina com pocs, perquè molts no gosen, les contradiccions d'un comunista confés que es troba parlant amb un Déu amb qui no creu esperant que la resposta li arribi del cel.

Petterson juga amb la literatura, fa sortir els personatges en molts dels seus llibres, ara passegen per aquí, surten a les pàgines del més enllà, tot per dibuixar la història de la seva vida, perdre la família en un ferri, divorciar-te i que la mare t’expliqui que el càncer se l’emporta no ha de ser fàcil de digerir. En veu d’Arvid Jansen, Petterson canalitza tots aquests sentiments i ens fa passejar per Oslo i pels paisatges de Noruega, els boscos, la boira, la pluja i el fred intens, però també descriu la calidesa de les llibreries que l’acullen, la cafeteria on s’asseu a prendre cafè i pastissets i els seus refugis on digerir la tristesa.

El denominador comú d’aquests autors nòrdics que s’exposen té per resultat una literatura que ens captiva a molts i expulsa als altres. Llegir Petterson és sentir-me acompanyada, acaronada per una literatura que remou i que val la pena perquè precisament ens recorda que estem vius i que som fràgils.

“Pots mirar enrere si vols, va dir en Magnar, pots enyorar el passat i imaginar-te el que sigui, però tornar enrere no pots, va dir.”

Jordi Puntí va dialogar amb Petterson des de la cabana on escriu i li explicava que la novel·la la va començar amb un dels capítols finals quan Arvid Jansen acompanya la filla gran a l’hospital, en aquell lloc de llums i bates blanques és on Jansen torna a la vida quan veu que la seva filla el necessita. Em sembla molt bonic que aquest episodi hagi quedat al final del llibre i Petterson s’hagi remuntat enrere per entendre el llast del camí. La conversa et permet espiar un estudi on s’intueixen els arbres dels boscos noruecs, els llibres que conviuen amb Petterson, els quadres, gravats i fotografies que l’acompanyen que són un regal pels seus lectors.

Compra'm

Traducció de Carolina Moreno

Edita Club editor i Libros del Asteroide