2010

Maleeixo el riu del temps

Dissabte, 6 de febrer de 2010 No em feia por estar mort, això no ho podia comprendre, era com no ser res i, per tant, m'era del tot incomprensible i no hi havia res a témer en realitat, però justament morir, això sí que ho podia comprendre, el segon precís en què saps amb absoluta certesa que justament ara arriba l'instant que sempre has temut, quan de cop i volta t'adones que totes les oportunitats de ser aquell que volies ser han passat de llarg i que el que tu eres és el que els altres recordaran. Seria com si t'estiressin lentament del coll, però aleshores no s'obriria cap porta inundant-ho tot de llum, ni cap dona ni cap home que coneixes des de sempre i que sempre t'ha caigut bé, que potser has estimat, no trauria el cap ni et faria un gest amb la mà per emportar-te cap dins, cap a un repòs que t'espera darrera la porta, dolç i plàcid, per tota l'eternitat." Aquest paràgraf expressa el sentiment melancòlic que es respira en aquesta novel·la desoladora. Una gran prosa que et pren i t'arrossega en aquesta maledicció del temps. Aarvid Jansen, protagonista de la novel·la, és en ple procés de divorci quan a la seva mare li diagnostiquen un càncer terminal. Aarvid intenta aturar el temps però aquest se li escola entre els dits. Fent salts entre el present i el passat, el protagonista, que passa uns dies amb la mare a la casa d'estiueig, fa balanç del que ha estat la vida i així descobrim el passat d'una família amb unes relacions difícils. El llibre pren el títol d'un vers de Mao Tse-Tung, Aarvid també maleeix el temps ja que veu com la seva ubicació en aquest món trontolla, la parella, la mare fins i tot la ideologia. Aarvid creu en un comunisme ideal però no entén les matances de Tiananmen. Descobreix que estima la mare, però potser és tard per demostrar-li. Massa contradiccions per suportar. Petterson ha escrit una novel·la marcadament biogràfica, d'una prosa exquisida però immensament trista. No és fins que passen els dies i has paït la història que t'adones que has llegit un bon llibre. Traduït per Carolina Moreno Edita Club editor

Olive Kitteridge

 

Dissabte, 17 d’abril de 2010

 

"Es pot saber qui és que no té un cabàs ple de viatges?"


L'Olive Kitteridge és una mestra jubilada que viu en un poblet de Maine. L'Olive no és una dona precisament afable sinó més aviat una mica àcida i amb un caràcter peculiar, els seus alumnes la recorden amb por. Està casada amb en Henry Kitteridge, el farmacèutic del poble, i tenen un fill, en Christopher, amb qui l'Olive hi té una relació difícil.

"Cada tram del camí de la vida es feia d'una manera determinada, va pensar l'Olive."

Durant 13 capítols, Elizabeth Strout dóna veu i vida a l'Olive i amb els seus ulls veiem com passa el dia a dia en un indret petit de Nova Anglaterra. Petits relats protagonitzats per l'Olive o pels habitants de Crosby. L'Olive es va coneixent a si mateixa gràcies a les experiències que viuen els altres, no és un personatge pla sinó que evoluciona davant les circumstàncies que la vida va portant. Reflexions sobre la vellesa, el pas del temps, el matrimoni, els fills, els silencis, la incomunicació, els secrets, les pèrdues, l'enamorament a la tercera edat. Una mirada generosa sobre l'envelliment.

"L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Breedle, posem per cas, o la cambrera del Dunkin' Donuts que sap com t'agrada el cafè. Una qüestió molt espinosa, molt."

L'Olive és una dona forta que et vas estimant a mesura que hi vas entrant. Entranyables alguns dels personatges que passegen per la novel·la.

"No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d'aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l'està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d'uns instants sans i purs."

L'Olive m'ha encantat. M'ha fet riure, plorar i riure per no plorar. Olive Kitteridge una capsa plena de vides de gent de carn i ossos, com tu i com jo, com el veí de dalt o el que passa pel carrer.

Premi Pulitzer 2009
Publicada per 1984 i El aleph
 

Lectures de l'Espolsada: Vidas erráticas

Lectures de l'Espolsada: Vidas erráticas

dissabte, 3 de juliol de 2010

Vidas erráticas


Periférica és una altra d'aquestes editorials que estimen la feina que fan i això es tradueix en literatura vestida d'una edició acurada, una bona traducció, amb unes portades que enamoren i et tempten a llegir.

Vidas erráticas de Gianni Celati és un llibre encantador, sobretot, si el que busques en un llibre no és el que hi passa sinó com passa. A Vidas erráticas hi passa la vida d'una ciutat italiana de províncies als anys 50 sota la mirada d'un nen. La ciutat creix com també ho fan els nens que entren a l'adolescència. Són tres relats que es llegeixen com si fos una novel·la, mentre els llegeixes s'esbossa un somriure que no pots esborrar fins que acabes el llibre.

"El descubrimiento de que uno está separado de todo y encerrado en sus pensamientos, que le hacen sentirse más separado que nunca, es ya de por sí algo que te deja de piedra. Pero añádase el hecho de descubrir que los demás van a hacer la compra, despachan sus asuntos, se cortejan, se aman, se dejan, se lían, se degüellan, se mueren, sin que se les haya pasado nunca por las mientes estar separados de todo lo demás. No hablemos ya de los jubilados del barrio, que venían a su estanco a charlotear de política o de fútbol todo el santo día. Éstos los hacían sentir solo hasta tal punto que a veces tenía que abandonar de súbito el estanco y darse una vuelta hasta las murallas."

És un llibre italià pels quatre cantons, mentre hi ets podrien estar filmant una pel·lícula de l'època del neorealisme al teu costat. Llegir et permet viatjar i amb aquestes Vidas erráticas et trobes assegut en un banc de la plaça del poble tot veient la vida com passa. Una prosa excel·lent que recorda a la Ginzburg, a Ammaniti... Ideal per llegir sota un sol de justícia tot prenent una granita.

Publicat per Periférica
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Gianni Celati

8 comentaris:

Anònim ha dit...

De l´editorial Periférica m´ha agradat molt
EN GRAND CENTRAL STATION ME SENTÉ Y LLORÉ. Elizabeth Smart

Novel.la autobiogràfica plena de passió.
Com va anar El festí de Babet?
Imma

3 de juliol de 2010, 12:42 vidas-erraticas
kweilan ha dit...

Interessant recomanació. Una abraçada!

4 de juliol de 2010, 20:36 vidas-erraticas
miu ha dit...

no sé què fará amb tantes recomanacions i tant bones!!

5 de juliol de 2010, 12:49 vidas-erraticas
viu i llegeix ha dit...

perifèrica, editorial que queda anotada.

gràcies!

5 de juliol de 2010, 15:57 vidas-erraticas
Mireia ha dit...

Una altra editorial que no coneixia... és que tinc tant pendents i estic llegint tant poc

7 de juliol de 2010, 8:37 vidas-erraticas
L'Espolsada llibres ha dit...

ui Imma aquesta de Gran central station ja fa dies que em fa l'ullet... El festí de Babette de conya :)

7 de juliol de 2010, 17:55 vidas-erraticas
digue'm ariadna ha dit...

... El vaig tenir a les mans una bona estona, dubtant d'agafar-lo o no, amb el teu escrit m'has fet decidir... Quan vaig En Grand Central Station, d'Elizabeth Smart vaig descobrir una prosa plena de cites literàries, amb un acurat llenguatge poètic: tot un monòleg dels sentiments, vivificat amb una gran força. Si el llegeixes, m'agradarà molt parlar-ne...

8 de juliol de 2010, 10:18 vidas-erraticas
bajoqueta ha dit...

Em sembla que em pot agradar, així que me l'apunto :)

No coneixia esta editorial.

8 de juliol de 2010, 11:04 vidas-erraticas

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos

Lectures de l'Espolsada: Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos

dissabte, 5 de juny de 2010

Ver a una mujer seguida de Todos los caminos están abiertos


Tenir una llibreria implica patir atacs compulsius i caure en la temptació constantment, hi ha editors que no paren de seduir-te ja que editen els llibres amb tanta cura i tan ben seleccionats que l'atracció és malaltissa. Minúscula que acaba de fer 1o anys, n'és una d'aquestes i la seva editora Valeria Bergalli un exemple d'exquisidesa literària. Fa dies que Ver a una mujer em cridava, no havia llegit res de la seva autora Annemarie Schwarzenbach i patam cap al sac. Ver a una mujer és un petit relat d'unes mini vacances en un estació d'esquí de luxe de Suïssa en què la protagonista només amb una mirada s'enamora d'una altra dona. Ens explica amb intensitat l'enamorament d'una dona per una altra amb una sensibilitat a flor de pell. Mirades, nerviosisme, rau-rau, incertesa, acostament...

"¿Qué son las posibilidades? ¿No significan acaso promesa, siempre y cuando sean valientes? ¿No significan acaso poder de voluntad? y saberlo es suficiente para ser capaz de esperar."

L'autora va escriure'l a principi del segle vint, és un text amb pinzellades autobiogràfiques. Filla d'uns empresaris rics suïssos, amb una relació difícil amb la mare, significada políticament en moviments antinazis i amb un esperit aventurer i periodístic atípics per l'època, addicta a la morfina... Un perfil engrescador que em va portar a remenar i vaig topar amb Todos los caminos están abiertos.

"Por fin comprendemos que el transcurso de una vida no contiene sino un número limitado de "episodios", que depende de mil y una casualidades el lugar donde finalmente nos esté dado construir nuestra casa; en cambio, la paz de nuestra pobre alma es un preciado bien de la libertad que no se alcanza corriendo y cuyo precio no se debe regatear ni negociar con dictadores que, de la noche a la mañana, pueden incendiar nuestras casas, pisotear nuestros campos y sembrar el cólera."



Un recull dels articles publicats en premsa del viatge en cotxe de l'autora amb una amiga, Ella Maillart, per terres balcàniques, turques, iranianes i afganeses. A mi que m'agrada viatjar i que pagaria el que fos per fer un viatge com el que va fer Annemarie, als anys 30!, m'han seduït les imatges, l'estil... i la clarividència.

"Una vida así era difícil de imaginar para nosotras. ¿Pero acaso esas mujeres eran especialmente desgraciadas? Solo se puede desear lo que se conoce. ¿Era correcto, necesario, darles educación, sacarlas de su ignorancia y clavarles el aguijón de la insatisfacción? Pronto aprendimos, sin embargo, que esta pregunta ni siquiera se plantea. Afganistán evoluciona hoy según esas fatales leyes a las que se les da el nombre del progreso, cuyo transcurso no se puede detener. Cuando enviamos desde Kabul los patrones prometidos a Kaisar, estábamos contribuyendo con nuestro minúsculo grano de arena a fomentar las consecuencias de dichas leyes. Combatíamos el chador."

He descobert que Minúscula li va publicar fa temps Muerte en Persia, no trigaré. Publicat per Minúscula
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Annemarie Schwarzenbach

4 comentaris:

SU ha dit...

Fe, el teu apunt, com sempre, fa venir ganes de llegir els dos llibres, de seguida!!!

El primer ja l'he tingut a les mans en alguna ocasió, però no m'he decidit. No sé si cap d'aquests serà algun dels nous títols que sortiran en la col·lecció en català...

En tot cas, gràcies per la recomanació!

Una abraçada!

SU

6 de juny de 2010, 19:19 ver-una-mujer-seguida-de-todos-los
kweilan ha dit...

Gràcies, Fe! Aquesta col.lecció Minúscula té unes històries plenes de sensibilitat.

6 de juny de 2010, 20:52 ver-una-mujer-seguida-de-todos-los
L'Espolsada llibres ha dit...

Noies sabia que us agradarien.
Su, de moment no se'n sap res més de Minúscula en català, però no crec que siguin aquests.

11 de juny de 2010, 16:20 ver-una-mujer-seguida-de-todos-los
viu i llegeix ha dit...

tenir una llibreria deu ser una temptació, però seguir el teu blog és una mena de perill constant a enganxar-se encara més a la lectura. Més titols, autors i editorials al sac !!

12 de juny de 2010, 20:16 ver-una-mujer-seguida-de-todos-los

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Verd aigua

Lectures de l'Espolsada: Verd aigua

dissabte, 27 de març de 2010

Verd aigua



Estem d'enhorabona, l'editorial Minúscula fa 10 anys i ho celebra regalant-nos una col·lecció en català, Microclimes, que apareix trepitjant fort amb L'illa i Verd aigua. Enhorabona a l'editora, la Valeria Bergalli, que demostra que a les nostres llibreries els llibres delicats i ben fets hi tenen cabuda.

A voltes parlar del més senzill se'm fa complicat. Si Verd aigua té una virtut, que en té moltes, és la senzillesa com està escrit, amb l'ànima, sense fer judicis, però amb una gran vivència al darrere.

Verd aigua és el dietari de Marisa Madieri, autora nascuda a Fiume, Rijeka a l'actual Croàcia. De ben menuda va viure el dur exili ja que la seva ciutat va ser ocupada pels iugoslaus i la família optà per marxar a Itàlia, decisió gens fàcil perquè els comportà viure al camp de refugiats de Silos .

"La gran por era lluny, però em quedava l'amarga buidor que m'havia deixat una prova superada amb coratge, la inquietud pel futur. La solitud d'aquells mesos, feixuga i opaca, se m'adheria al cos com un vestit mullat. La pluja fina i obstinada es confonia amb el polsim fangós que aixecaven els cotxes i em semblava com si estigués submergida en una grisa llacuna de melancolia."

Madieri escriu breus flaixos de gran intensitat fent balanç del passat per entendre el present que viu, amb serenor, calidesa i saviesa.

"Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir."

Un homenatge a una mare que es dilueix entre l'àvia, dona de caràcter fort i autoritari, i una filla per a qui vol un futur esperançador.

"La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."

En paraules de Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor."

La lectura de Madieri m'ha provocat uns sentiments comparats a Maxwell, em quedo sense paraules. Llegiu-lo, si us plau.

Publicat per Minúscula
Publicat per L'Espolsada llibres a 9:55
Etiquetes de comentaris: Marisa Madieri

9 comentaris:

kweilan ha dit...

Et farem cas. Bona setmana!

28 de març de 2010, 23:52 verd-aigua
SU ha dit...

Fe, en el meu cas, el rellegiré!

Gràcies pel teu apunt!

SU

29 de març de 2010, 19:10 verd-aigua
Màgia ha dit...

Jo també et faré cas. Pinta bé!

30 de març de 2010, 20:58 verd-aigua
Mireia ha dit...

Minúscula aposta per la bona literatura. aquest tard o d'hora segur que el compraré

31 de març de 2010, 19:43 verd-aigua
digue'm ariadna ha dit...

... Tot va més enllà i els records es van submergint en aquesta aigua de color verd, clara en superfície, fosca en profunditat, captivadora en la seva totalitat..

1 d’abril de 2010, 16:59 verd-aigua
estretdebering ha dit...

Sempre m'ha agradat aquesta editorial. De fa un temps que tinc pendent el llibre de Gora Cosic, "El papel de mi familia en la revolución mundial". Apunto "Verd Aigua" també. Gràcies!

2 d’abril de 2010, 19:57 verd-aigua
David ha dit...

Gran llibre, gran editorial i, a més, ara en català: no es pot demanar gaire més!

7 d’abril de 2010, 23:08 verd-aigua
sonia ha dit...

Fe, jo el vaig llegir quan el van publicar en castellà i em va entusiasmar. Tant que vaig córrer a comprar i llegir El claro del bosque. M'agrada molt més que el seu marit, tot i que les obres d'ell sempre han tingut molta més acollida entre els lectors.
Abraçada,
Sonia

12 d’abril de 2010, 22:50 verd-aigua
Javier Castelo ha dit...

M'ha semblat una forma d'escriure fresca i àgil.

Interessant conèixer el moment històric a aquesta zona d'Itàlia i Croàcia, que desconeixia totalment.

Ressaltaria el capítol de la mort de la mare (23 de novembre del 1984)

El Postfaci esta molt bé però una mica llarg i massa erudit en alguns aspectes

28 de novembre de 2013, 22:28 verd-aigua

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Maletes perdudes: ‘La millor prosa del moment’, per Vicenç Pagès Jordà

maletes perdudes: ‘La millor prosa del moment’, per Vicenç Pagès Jordà

dimecres, 3 de març de 2010

‘La millor prosa del moment’, per Vicenç Pagès Jordà

[Ressenya a El Periódico]

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és autor dels reculls Pell d’armadillo (1998) i Animals tristos (2002), formats per contes minuciosos que es llegeixen sense dificultats i que han rebut crítiques elogioses, han estat traduïts i han estat duts a la gran pantalla. Feia anys, doncs, que s’esperava el pas d’aquest autor a la novel·la, sobretot perquè havia transcendit que n’estava escrivint una d’ambiciosa, que finalment ha vist la llum. L’espera ha valgut la pena perquè Maletes perdudes és una combinació harmoniosa d’imaginació, estructura i llengua. La història del camioner que té quatre fills repartits per Europa inclou uns aspectes rocambolescos i una intervenció de l’atzar que només un arquitecte atent als menors detalls, i armat amb una llengua plena de naturalitat, podia fer convincents.
ELS ESCENARIS / Del Maig del 68 al Londres de l’avortament, del Boccaccio a l’aeroport del Prat, de la Casa de la Caritat al passeig de la Bonanova, el lector es deixa portar en un viatge a través del temps i de l’espai com en les millors novel·les clàssiques –només que aquesta és alhora una novel·la familiar, introspectiva i d’aventures. Amb un control ferri de l’engranatge narratiu, Puntí canvia de narrador, avança i retrocedeix en el temps, anticipa o oculta dades, organitza seqüències, dissemina pistes falses i planifica el·lipsis per a major gaudi d’un lector que es deixa dur pel joc dilatori, ja que de seguida accepta que si el camí és prou atractiu, no hi ha pressa per arribar al final. I Puntí ha preparat un camí ple de capses de sorpreses, d’amistats i de famílies que s’obren com un acordió. Amb un joc de miralls a l’estil de Citizen Kane, revivim la biografia del protagonista, una barreja entre Bartleby i Wakefield, seductor passiu, pare involuntari i solitari de vocació.

L’únic defecte que he trobat a Maletes perdudes és el mateix que trobo a la narrativa de Pere Calders: un excés de bonhomia indolent. Tret d’uns personatges unidimensionalment malvats, la resta són tan tendres, comunicatius i ben intencionats que la trama ha d’avançar a còpia d’accidents (de trànsit, d’aviació). En una època en què ficció i perversió tendeixen a confondre’s, en què les novel·les són poblades per tota mena de crims abominables, Jordi Puntí aposta per una «línia clara» personalíssima, sense problemes laborals, ni convivencials, ni sexuals, ni mentals. Fins i tot la prostitució, el suïcidi, el robatori o els embarassos no desitjats revelen facetes simpàtiques. És la seva opció i, llunyana o pròxima, aconsegueix que sigui versemblant.

«Aquestes pàgines no hostatjaran gestes ni epopeies grandiloqüents», llegim al cinquè capítol de la novel·la. En compensació, ens deixa un seguit d’escenes memorables: la descripció detallada d’una casa de dispeses barcelonina dels anys cinquanta, la imatge congelada d’un nen que surt al carrer i xuta la bola del món amb fúria simbòlica, el moment en què una senyora surt de recules de l’armari del veí. Entre el moviment perpetu dels transports de mudances i el gest petrificat dels animals dissecats que presideixen la casa on viuen els transportistes, Jordi Puntí ens ha regalat uns centenars de pàgines amb la millor prosa del moment.

©  Vicenç Pagès Jordà, El Periódico, 17 de febrer del 2010.
Publicat per La Ibérica a 4:51

1 comentari:

  1. una-ressenya-de-vicenc-pages-jorda-el

    senyor i senyora prosa o no sea prosa poetica o no sea poetica de amor o nde coriosidad

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)
 

Lectures de l'Espolsada: Un año de escuela en Trieste

Lectures de l'Espolsada: Un año de escuela en Trieste

dissabte, 27 de novembre de 2010

Un año de escuela en Trieste

A mi el fred em fa sentir viva i amb ganes de menjar-me el món i tanmateix m'envaeix una sensació de nostàlgia, m'agrada llegir coses més íntimes i sentir que les paraules m'abracen. Aquest ha estat el cas d'Un año de escuela en Trieste de Giani Stuparich.

És un petit relat sobre un any escolar en un institut masculí on només hi ha una noia. És el curs previ a la universitat amb els nervis pel que ha de venir i la pena d'haver de trencar amb allò que ens és conegut de fa anys. Edda Marty és la protagonista de la història i de la classe. L'Edda anhela poder viure a Viena com la seva germana: "¿Por qué no vivía también ella en una ciudad de veras como Viena, donde las mujeres pueden fumar, ir al café, recogerse tarde por la noche, tratar de igual a igual a los hombres y discutir con ellos?" L'Edda es proposa ser una més del grup sense que el gènere tingui importància, però fracassa en l'intent.

"El instituto era ahora para Antero un campo en que ingeniárselas para atraer una fugaz mirada de Marty, para aprovechar la ocasión de poder acercarse a ella a solas con el fin de concretar la cita para la tarde. Días felices, que él vivía en una exaltación continua. Se despertaba temprano para ir al instituto, para ser el primero, sentado ya en su banco, en acogerla saludándola con los ojos en cuanto entrara; regresaba a casa loco de alegría por la cita de la tarde; gozaba del paseo con ella y, tras acompañarla hasta el portal de su casa, seguía caminando solo hasta el atardecer, ocupado en ordenar, sin lograrlo nunca, su cabeza y su corazón agitado; llegaba a casa justo para la cena, se acostaba pronto para, en soledad y a oscuras, poder fantasear, evocar la imagen de ella, rememorar las actitudes y las conversaciones de los días anteriores y preparar en la fantasía las de los días venideros."

És un relat alhora dolç i tràgic, convuls i intens sobre la primera joventut. La innocència dels sentiments purs, d'estimar sense condicions. Una època viscuda amb plenitud, oblidada pel transcurs de la vida, però que amb el pas dels anys retorna i et parla a cau d'orella. És una història escrita des del pas del temps i segurament amb l'enyorança dels dies viscuts. Dies en què les classes d'humanitats eren per a tothom, quan conèixer els clàssics i la història formava part indestriable de la vida. Tot i que: "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella."

"Edda Marty caminaba ligera por el mundo. Excepto en determinados momentos, muy raros, en que el deseo se convertía también para ella en sufrimiento, el saberse amada por Antero le daba una clara seguridad; en el instituto entre los compañeros, en la vida entre los hombres, se movía con más soltura que antes;"

Publicat per Minúscula
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Giani Stuparich

5 comentaris:

Mireia ha dit...

Minúscula i Asteroide mai m'han fallat, així que l'apunto!!

27 de novembre de 2010, 13:56 un-ano-de-escuela-en-trieste
SU ha dit...

Fe,

La "dislèxia" t'ha jugat una mala passada amb el nom de l'autor!

I, si hi tens algun interès, jo també vaig llegir, i després en vaig parlar (fet excepcional!) de "L'illa": http://llegeixesoque.blogspot.com/2010/03/dolorosa-bellesa.html

Una abraçada!

SU

28 de novembre de 2010, 18:25 un-ano-de-escuela-en-trieste
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, aquest tampoc et decebrà.
Su, arreglat, gràcies i afegit el teu enllaç. Un año de escuela en Trieste és un relat magnífic també.

29 de novembre de 2010, 16:38 un-ano-de-escuela-en-trieste
SU ha dit...

Perfecte Fe!

La prosa d'Stuparich és "rabiosament" senzilla i alhora profunda.

Un petonet enyorat,

SU

29 de novembre de 2010, 19:35 un-ano-de-escuela-en-trieste
digue'm ariadna ha dit...

... En prenc bona nota! En certes ocasions em passa: a través de la lectura, certs indrets es van dibuixant amb una estranya i curiosa precisió, deixant les seves arrels... La ciutat de Trieste és un d'aquests llocs...

9 de desembre de 2010, 0:30 un-ano-de-escuela-en-trieste

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Una casa a Florència

Lectures de l'Espolsada: Una casa a Florència

dissabte, 4 de desembre de 2010

Una casa a Florència


"Estimada, la vida és feta per córrer riscos..."

No em direu que aquesta imatge de la coberta no us convida a llegir el llibre? El somriure de satisfacció i un pèl burleta ja ens dóna pistes del contingut del llibre.

Mary Panton és una jove anglesa, bonica i vídua que passa uns dies a casa d'uns amics per recuperar-se anímicament. Els amics posseeixen una vil·la amb balcó a la ciutat de Florència. A Mary li plouen les ofertes de matrimoni, tot i que s'hi resisteix. L'Edgar Swift fa molts anys que l'espera i sembla que té la seva oportunitat a tocar, més a prop que mai. L'Edgar és a punt de ser nomenat governador de Bengala i sembla que viu un moment òptim.
Som als anys 30 i Europa viu una de les èpoques més convulses de la història, però Mary i els seus amics viuen en el seu món de petits burgesos, de sopars i festes i diversió sense límits. La Mary, en un moment de debilitat, decideix baixar al món dels mortals i el que comença com una relació de compassió acaba essent una nit esbojarrada amb final vestit de negre. La Mary no sap com sortir-se'n i recorre a uns dels seus admiradors, en Rowley Fint de dubtosa honestedat.
Si el llibre comença com un relat més aviat rosa va virant fins acabar essent una comèdia amb tocs de misteri i humor negre. Somerset Maugham té la capacitat d'enganyar-nos i jugar amb la nostra atenció amb aquesta petita novel·la, un divertiment que us farà passar una magnífica estona.

Publicada per Viena
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: William Somerset Maugham

6 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe,

Cada setmana vaig seguint les ressenyes, aquesta té molt bona pinta, encara que a mi la portada no m'acaba de fer el pes.
Fins aviat

4 de desembre de 2010, 11:26 una-casa-florencia
Màgia ha dit...

Té bona pinta, i de moment les lectures recomanades que he escollit a partir de les teves ressenyes m'han agradat, així que me l'apunto a la llista de lectures pendents!

5 de desembre de 2010, 11:54 una-casa-florencia
bajoqueta ha dit...

Just fa un moment me l'acabo d'apuntar que m'havien enviat al correu la recomanació els del Cercle de Viena.

Vore'l aquí també em fa encara més ganes de llegir-lo :)

Terra de llibres

5 de desembre de 2010, 12:37 una-casa-florencia
elsenyorasul ha dit...

Hola,

sens dubte té una portada atractiva. I l'edició és molt bona; m'agrada molt com tracta els llibres Viena Edicions. Crec que el text no passa de ser una novel·la lleugera que passa bé, però això ja és un gran mèrit, no?

T'he agregat a la meva llista d'enllaços, espero que et sembli bé.

Sort.

8 de desembre de 2010, 20:07 una-casa-florencia
L'Espolsada llibres ha dit...

Benvolgut Senyorsaul, encantats que ens visiti. Efectivament és una novel·la lleugera però molt ben escrita. Jo m'ho he passat molt bé.

9 de desembre de 2010, 10:46 una-casa-florencia
viu i llegeix ha dit...

Fe, ets la meva ruina, em desbordes la llista de llibres que vull llegir!

10 de desembre de 2010, 16:52 una-casa-florencia

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Todos los colores del sol y de la noche

Lectures de l'Espolsada: Todos los colores del sol y de la noche

dissabte, 9 de gener de 2010

Todos los colores del sol y de la noche



"¿Y los colores del sol? Ésta era probablemente una idea descabellada que me venía a la cabeza una y otra vez en los momentos de gran desconsuelo. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando apenas podía respirar y se me hinchaban los pies. Mi vida tiene los colores del sol. Cuando me dolían todos los huesos, cuando era incapaz de comer y de beber, cuando no me daban nada. Mi vida tiene el color reluciente del sol. "

Aquest llibre delicat m'ha acompanyat els primers dies de l'any, feia dies que em feia l'ullet i ja n'havia sentit a parlar a Una illa plena de llibres i a Món de llibres.
Lenka
Reinerová, a qui desconeixia, fa un autoretrat del que va ser el seu empresonament fruit de les purgues estalinistes. Dona compromesa socialment veu com el seu món es capgira quan és empresonada pels "seus".

Reinerová és testimoni i víctima de dos moments que han marcat la història d'Europa. Quan les tropes nazis envaeixen Praga fuig cap a França, allà és empresonada i deportada al camp de dones de Rieucros. Aconsegueix fugir i s'exilia a Mèxic, quan decideix tornar a Europa convençuda que el pitjor malson ja ha passat, és empresonada per aquells a qui creia companys de lluita per un món més just. El seu somni d'ideal socialista es convertí en un malson.

"¿Por qué me retenían por "si acaso"? ¿Por qué estaban detenidos todos los demás, los que tosían en celdas vecinas, los que lloraban, reían como locos, gritaban o incluso se quitaban la vida? Todo esto ocurría en el marco y por causa de la arbitrariedad de un régimen humillante, y encima, decían, en nombre del socialismo, en cuyos ideales humanistas había yo depositado tantas esperanzas."

Testimoni delicat, dur, emotiu i sorprenent que transmet optimisme com els colors. No us el deixeu perdre.

"La vida puede ser mucho más fuerte que la muerte. Sólo hay que saber por qué se vive."

Publicada per Libros del Asteroide
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Lenka Reinerová

5 comentaris:

montse feliu ha dit...

Com sempre, Fe, els teus comentaris dels llibres són molt engrescadors. Me l'apunto a la llista.
I aprofito per recomanar-te una obra de teatre.És diu "Rock&Roll", la fan al Teatre Lliure a Barcelona, comença amb la Primavera de Praga i fa un recorregut interessant pels ideals del moment. Està molt ben interpretada i escenificada. A mi em va agradar molt.

10 de gener de 2010, 17:40 todos-los-colores-del-sol-y-de-la-noche
Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

El títol em recorda a una estrofa de la cançó Parlant-me de tu, de Raimon "tots els colors de la terra i del aigua...". D'altra banda, el tema m'interessa però em fa una mica de por perquè dos llibres que vaig llegir d'aquesta editorial no em van agradar, un problema meu perquè tots dos tenien crítiques genials. Tanmateix, gràcies Fe, potser m'arrisco perquè m'ha recordat una mica a la Nemiròvsky.

12 de gener de 2010, 10:41 todos-los-colores-del-sol-y-de-la-noche
L'Espolsada llibres ha dit...

Montse, m'aounto la teva recomanació!
Sílvia, els llibres que no t'han agradat eren de literatura nord-americana i aquest no hi té res a veure. Jo crec que et pot agradar i molt!

12 de gener de 2010, 11:04 todos-los-colores-del-sol-y-de-la-noche
Rosa ha dit...

Hola Fe,
M'apunto el llibre per més endavant. Té pinta de ser molt interessant.
Fins aviat

Rosa

13 de gener de 2010, 22:52 todos-los-colores-del-sol-y-de-la-noche
Tonina ha dit...

Me l'apunto per més endavant. Em sembla que és dels que m'agraden, segur!
Gràcies per la recomanació.

16 de gener de 2010, 9:40 todos-los-colores-del-sol-y-de-la-noche

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Terra i cultura

Lectures de l'Espolsada: Terra i cultura

dissabte, 13 de febrer de 2010

Terra i cultura


El certamen Terra i Cultura, creat l'any 2008 per iniciativa del celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, té per objectiu premiar i promocionar les millors cançons enregistrades amb música original i basades en poemes en llengua catalana. Aquest llibre-cd les recull i ens les apropa. Un regal pels sentits, sens dubte.
Us deixo amb un vídeo de la guanyadora del certamen l'any 2009, la Sílvia Pérez Cruz que musica i canta un poema de la Marçal, Cova l'ou de la mort blanca. Gaudiu-ne.





Editat per Cossetània i Enderrock
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Maria-Mercè Marçal, Sílvia Pérez Cruz

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Caram, Fe.Quina preciositat. Música més poesia: és la bomba. Sílvia fa levitar. Gràcies per compartir-la

13 de febrer de 2010, 12:11 terra-i-cultura
kweilan ha dit...

Quin regal més fantàstic! Gràcies, Fe. Una abraçada!!

13 de febrer de 2010, 19:49 terra-i-cultura
Núria ha dit...

Una recomanació excel·lent! ;)
Les tres primeres versions del disc són molt aconsellables (la primera sens dubte, ningú ho hauria fet millor que la Sílvia Pérez)

13 de febrer de 2010, 21:09 terra-i-cultura
Anònim ha dit...

Bona poesia ha trobat bona veu.

Interessant el concurs Terra i cultura, donar veu a la bona poesia. Tot volent recordar el poeta Miquel Martí i Pol.

Imma

15 de febrer de 2010, 6:54 terra-i-cultura
L'Espolsada llibres ha dit...

Hi ha molts estils en el cd tants com cantants i grups. Cadascú hi posa el millor de si mateix. És un bon regal pels sentits.

15 de febrer de 2010, 19:41 terra-i-cultura
Marta ha dit...

Una bona iniciativa de promoció dels nostres poemes musicats. Gracies per la recomenació Fe. Un bon cap de setmana!

19 de febrer de 2010, 20:02 terra-i-cultura

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)