Lectures de l'Espolsada: Un año de escuela en Trieste

dissabte, 27 de novembre de 2010

Un año de escuela en Trieste

A mi el fred em fa sentir viva i amb ganes de menjar-me el món i tanmateix m'envaeix una sensació de nostàlgia, m'agrada llegir coses més íntimes i sentir que les paraules m'abracen. Aquest ha estat el cas d'Un año de escuela en Trieste de Giani Stuparich.

És un petit relat sobre un any escolar en un institut masculí on només hi ha una noia. És el curs previ a la universitat amb els nervis pel que ha de venir i la pena d'haver de trencar amb allò que ens és conegut de fa anys. Edda Marty és la protagonista de la història i de la classe. L'Edda anhela poder viure a Viena com la seva germana: "¿Por qué no vivía también ella en una ciudad de veras como Viena, donde las mujeres pueden fumar, ir al café, recogerse tarde por la noche, tratar de igual a igual a los hombres y discutir con ellos?" L'Edda es proposa ser una més del grup sense que el gènere tingui importància, però fracassa en l'intent.

"El instituto era ahora para Antero un campo en que ingeniárselas para atraer una fugaz mirada de Marty, para aprovechar la ocasión de poder acercarse a ella a solas con el fin de concretar la cita para la tarde. Días felices, que él vivía en una exaltación continua. Se despertaba temprano para ir al instituto, para ser el primero, sentado ya en su banco, en acogerla saludándola con los ojos en cuanto entrara; regresaba a casa loco de alegría por la cita de la tarde; gozaba del paseo con ella y, tras acompañarla hasta el portal de su casa, seguía caminando solo hasta el atardecer, ocupado en ordenar, sin lograrlo nunca, su cabeza y su corazón agitado; llegaba a casa justo para la cena, se acostaba pronto para, en soledad y a oscuras, poder fantasear, evocar la imagen de ella, rememorar las actitudes y las conversaciones de los días anteriores y preparar en la fantasía las de los días venideros."

És un relat alhora dolç i tràgic, convuls i intens sobre la primera joventut. La innocència dels sentiments purs, d'estimar sense condicions. Una època viscuda amb plenitud, oblidada pel transcurs de la vida, però que amb el pas dels anys retorna i et parla a cau d'orella. És una història escrita des del pas del temps i segurament amb l'enyorança dels dies viscuts. Dies en què les classes d'humanitats eren per a tothom, quan conèixer els clàssics i la història formava part indestriable de la vida. Tot i que: "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella."

"Edda Marty caminaba ligera por el mundo. Excepto en determinados momentos, muy raros, en que el deseo se convertía también para ella en sufrimiento, el saberse amada por Antero le daba una clara seguridad; en el instituto entre los compañeros, en la vida entre los hombres, se movía con más soltura que antes;"

Publicat per Minúscula

5 comentaris:

Mireia ha dit...

Minúscula i Asteroide mai m'han fallat, així que l'apunto!!

27 de novembre de 2010, 13:56

SU ha dit...

Fe,

La "dislèxia" t'ha jugat una mala passada amb el nom de l'autor!

I, si hi tens algun interès, jo també vaig llegir, i després en vaig parlar (fet excepcional!) de "L'illa": http://llegeixesoque.blogspot.com/2010/03/dolorosa-bellesa.html

Una abraçada!

SU

28 de novembre de 2010, 18:25

L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, aquest tampoc et decebrà.
Su, arreglat, gràcies i afegit el teu enllaç. Un año de escuela en Trieste és un relat magnífic també.

29 de novembre de 2010, 16:38

SU ha dit...

Perfecte Fe!

La prosa d'Stuparich és "rabiosament" senzilla i alhora profunda.

Un petonet enyorat,

SU

29 de novembre de 2010, 19:35

digue'm ariadna ha dit...

... En prenc bona nota! En certes ocasions em passa: a través de la lectura, certs indrets es van dibuixant amb una estranya i curiosa precisió, deixant les seves arrels... La ciutat de Trieste és un d'aquests llocs...

9 de desembre de 2010, 0:30

Publica un comentari a l'entrada