Lectures de l'Espolsada: Verd aigua

dissabte, 27 de març de 2010

Verd aigua

Estem d'enhorabona, l'editorial Minúscula fa 10 anys i ho celebra regalant-nos una col·lecció en català, Microclimes, que apareix trepitjant fort amb L'illa i Verd aigua. Enhorabona a l'editora, la Valeria Bergalli, que demostra que a les nostres llibreries els llibres delicats i ben fets hi tenen cabuda.

A voltes parlar del més senzill se'm fa complicat. Si Verd aigua té una virtut, que en té moltes, és la senzillesa com està escrit, amb l'ànima, sense fer judicis, però amb una gran vivència al darrere.

Verd aigua és el dietari de Marisa Madieri, autora nascuda a Fiume, Rijeka a l'actual Croàcia. De ben menuda va viure el dur exili ja que la seva ciutat va ser ocupada pels iugoslaus i la família optà per marxar a Itàlia, decisió gens fàcil perquè els comportà viure al camp de refugiats de Silos .

"La gran por era lluny, però em quedava l'amarga buidor que m'havia deixat una prova superada amb coratge, la inquietud pel futur. La solitud d'aquells mesos, feixuga i opaca, se m'adheria al cos com un vestit mullat. La pluja fina i obstinada es confonia amb el polsim fangós que aixecaven els cotxes i em semblava com si estigués submergida en una grisa llacuna de melancolia."

Madieri escriu breus flaixos de gran intensitat fent balanç del passat per entendre el present que viu, amb serenor, calidesa i saviesa.

"Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir."

Un homenatge a una mare que es dilueix entre l'àvia, dona de caràcter fort i autoritari, i una filla per a qui vol un futur esperançador.

"La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."

En paraules de Claudio Magris: "Sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor."

La lectura de Madieri m'ha provocat uns sentiments comparats a Maxwell, em quedo sense paraules. Llegiu-lo, si us plau.

Publicat per Minúscula

9 comentaris:

kweilan ha dit...

Et farem cas. Bona setmana!

28 de març de 2010, 23:52

SU ha dit...

Fe, en el meu cas, el rellegiré!

Gràcies pel teu apunt!

SU

29 de març de 2010, 19:10

Màgia ha dit...

Jo també et faré cas. Pinta bé!

30 de març de 2010, 20:58

Mireia ha dit...

Minúscula aposta per la bona literatura. aquest tard o d'hora segur que el compraré

31 de març de 2010, 19:43

digue'm ariadna ha dit...

... Tot va més enllà i els records es van submergint en aquesta aigua de color verd, clara en superfície, fosca en profunditat, captivadora en la seva totalitat..

1 d’abril de 2010, 16:59

estretdebering ha dit...

Sempre m'ha agradat aquesta editorial. De fa un temps que tinc pendent el llibre de Gora Cosic, "El papel de mi familia en la revolución mundial". Apunto "Verd Aigua" també. Gràcies!

2 d’abril de 2010, 19:57

David ha dit...

Gran llibre, gran editorial i, a més, ara en català: no es pot demanar gaire més!

7 d’abril de 2010, 23:08

sonia ha dit...

Fe, jo el vaig llegir quan el van publicar en castellà i em va entusiasmar. Tant que vaig córrer a comprar i llegir El claro del bosque. M'agrada molt més que el seu marit, tot i que les obres d'ell sempre han tingut molta més acollida entre els lectors.
Abraçada,
Sonia

12 d’abril de 2010, 22:50

Javier Castelo ha dit...

M'ha semblat una forma d'escriure fresca i àgil.

Interessant conèixer el moment històric a aquesta zona d'Itàlia i Croàcia, que desconeixia totalment.

Ressaltaria el capítol de la mort de la mare (23 de novembre del 1984)

El Postfaci esta molt bé però una mica llarg i massa erudit en alguns aspectes

28 de novembre de 2013, 22:28

Publica un comentari a l'entrada