Lectures de l'Espolsada: Sukkwan Island

dissabte, 8 de gener de 2011

Sukkwan Island

"No es podia treure del cap que ell era en aquella illa precisament per viure el somni del seu pare."

I comencem la primera ressenya de l'any amb un llibre que m'ha deixat en un estat de letargia lectora durant uns dies. Sukkwan Island és un relat duríssim que David Vann escriu per intentar entendre allò que va portar el seu pare al suïcidi. Nascut a Alaska, els seus pares se separen i David marxa a viure amb la mare a Califòrnia. Un bon dia el seu pare li truca per convidar-lo a passar un any en una illa d'Alaska deshabitada, David que és un nen, rebutja l'oferta del pare i aquest se suïcida. Aquesta és la crua realitat amb què David Vann ha de créixer i que el porta escriure per intentar entendre una part del que ha estat la seva vida.

A partir d'aquests trets autobiogràfics Vann escriu aquest relat escruixidor, amb girs sorprenents. Neu, gel, natura, desassossec, depressió, riu, salmó, cabana, incomunicació són paraules que t'acompanyen mentre passes pàgines amb l'esperança que l'optimisme tregui el cap. No és un llibre amable de recomanar, però sí una lectura obligatòria que ens permet endinsar-nos en la part més salvatge dels humans i descobrir que les relacions poden no ser fàcils.

En Roy, un adolescent de 13 anys, diu que sí a la proposta del seu pare de passar un any a l'illa de Sukkwan, però ben aviat descobreix que se'n vol tornar a casa. La supervivència més bàsica és converteix en l'escapada per no sentir el pare plorar cada nit, per no descobrir que són pràcticament dos desconeguts. Un mirall que ens permet veure com els adults sovint no sabem resoldre la pròpia existència i aboquem les frustracions en els més petits.

"No hi va haver bones èpoques després d'allò. El seu pare es va tancar en si mateix i en Roy se sentia sol. Quan el temps era desastrós, el seu pare llegia, i quan només era dolent, sortia a caminar tot sol. Només parlaven per dir coses de l'estil de, Potser és hora que fem el dinar, o, Has vist els meus guants? En Roy no treia els ulls de sobre al seu pare però no va poder descobrir cap esquerda en la seva closca de desesperació. S'havia tornat impenetrable."

Publicada per Empúries/Alfabia

11 comentaris:

Mireia ha dit...

potser és un bon llibre, però com bé dius dificil de recomar i possiblement no m'hi decideixi. N'esperaré un de més optimista

8 de gener de 2011, 17:35

SU ha dit...

Ostres, Fe, comences "forta"!!!

Però, malgrat la duresa, sembla una bona història i, si està ben escrita...

Gràcies!

SU

8 de gener de 2011, 18:49

Rosa ha dit...

Un llibre així, no m'estranya que t'hagi fet reflexionar. Que cal pensar de l'autor?
El deixaré per més endavant

Fins aviat

8 de gener de 2011, 20:11

viu i llegeix ha dit...

Em tempta molt, l'afegeixo a sac , però haurà d'esperar, que ara no tinc el cap per lectura dura.

9 de gener de 2011, 13:58

Anònim ha dit...

Hola Fe! Em va impactar força aquest llibre. Era molt tard de nit quan vaig girar l'últim full i vaig haver d'agafar un altre llibre més "alegre" per no pensar-hi. Està molt ben traduït! Gràcies per la recomanació!
Elaine, Sabadell

9 de gener de 2011, 18:40

L'Espolsada llibres ha dit...

És una història dura però que val la pena de llegir. És ficció però amb un rerafons que fa pensar molt...

11 de gener de 2011, 10:08

Llibreria L'Illa ha dit...

És una molt bona història. Això de la duresa també és relatiu. Podem empassar-nos novel·les policiaques on surten infinitats d'assassinats sense que ens esgarrifem.

12 de gener de 2011, 0:03

L'Espolsada llibres ha dit...

La duresa és relativa, cert, però a mi no m'esgarrifa una mort en si, sinó la incomunicació permanent entre pare i fill, la incapacitat d'un pare per trobar-se a si mateix i reconèixer el fill... El veure com un fill vol acostar-se al pare i no sap ni per on començar...

12 de gener de 2011, 9:41

Tonina ha dit...

Me l'apunto però no per ara, esperaré les properes vacances..sembla dur...

12 de gener de 2011, 17:05

elsenyorasul ha dit...

Una història molt dura, però amb un gir molt interessant, d'aquells que renoven la novel·la i que donen un nou sentit a les pàgines que has llegit. POtser la segona part és un xic massa (massa llarga, massa truculenta). Estic d'acord amb tu que la duresa no està tant en el fet més obvi, sinó en la manera com el pare arrossega el fill a l'abisme.

17 de gener de 2011, 0:42

Anna ha dit...

Fe, ja el tinc. L'acabo de comprar i després del que vàreu explicar ahir nit al club de lectura, el començaré a llegir "amb prudència emocional"...

23 de setembre de 2011, 11:40

Publica un comentari a l'entrada