Lectures de l'Espolsada: Una temporada para silbar

dissabte, 9 de juliol de 2011

Una temporada para silbar

Ambientada a principi del segle XX, en el poblet de Marias Coulee, perdut en la natura abrupta de l'estat de Montana. Oliver Milliron és un vidu amb tres fills al capdavant d'una granja, un pare atípic en un món rural, que es preocupa per l'educació dels seus fills i sense cap mena de pudor per mostrar-los els sentiments. Conscient que necessita ajuda externa per la logística familiar decideix contractar una governanta. Al diari veu l'anunci de la Rose Llewellyn "No cocina, pero tampoco muerde", que evidentment crida l'atenció a tota la família.
Rose Llewellyn no triga massa dies a baixar del tren polsinós i ho fa acompanyada del seu germà que acaba convertint-se en el mestre de l'escola rural de Marias Coulee.
La natura, el paisatge, la infantesa i l'arribada del cometa Halley, una manera d'ensenyar en una escola rural única. Res ni ningú tornaran a ser el mateix després de l'arribada de Rose i Morris.

La història ens la narra en Paul, el fill gran, que recorda aquells anys amb nostàlgia i que fa idònia la frase final, que Libros del Asteroide sempre ens regala, de William Maxwell: "Me ha gustado recordar tanto como me ha gustado vivir." La prosa de Doig et va captivant de mica en mica i de sobte et trobes vivint una infantesa a dalt d'un cavall, anant a omplir les galledes d'aigua i vivint les nits sota les estrelles d'estiu.

Una lectura que t'abraça a mesura que et vas endinsant en la novel·la. S'hi respira calma i tranquil·litat, la qual cosa la converteix en una novel·la ideal per l'estiu, per llegir-la sense pressa i assaborir-la com la fruita d'estiu.

Publicada per Libros del Asteroide
Traduït per Juan Tafur

9 comentaris:

carina ha dit...

L'havia vist i em va fer bon feeling, però em vaig fer enrere perquè vaig pensar que seria massa ensucrada, ho és? Perquè m'acabes de crear un altredubte existencial. A la teva ressenya fa molt bona pinta i m'han tornat a agafar ganes de llegir-lo, però tinc por que sigui una història massa pastelera. Au, bon cap de setmana

9 de juliol de 2011, 12:39