Peter Cameron torna a sorprendre'ns amb una novel·la radicalment oposada a Algún día este dolor te será útil. El lector pot sentir-se desubicat quan la comenci si busca els paisatges urbans del llibre anterior, Cameron abandona la ciutat de Nova York i el jove protagonista per situar-nos a l'Anglaterra rural dels anys cinquanta. Peter Cameron fa una cosa molt bonica i és fer una novel·la d'homenatge a la literatura britànica, a les Brontë i a una sèrie d'escriptors que deu tenir com a referents i així ens regala una novel·la anglesa feta als Estats Units.

Som als anys 50, una jove infermera sense família, anomenada Coral Glynn, accepta una feina en una casa de camp perduda enmig del no res. Ha de tenir cura de la senyora Hart, una velleta amb una malaltia en fase terminal, que conviu amb la minyona i el seu fill, un militar convalescent de les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Com si d'una novel·la de misteri es tractés, Cameron recrea amb gran encert l'atmosfera que es viu en aquella casa, pots copsar l'ambient tens, el fred, la boira i la contenció, la mort macabra d'una nena, un anell que desapareix, dos personatges solitaris que acaben trobant en l'amor una fugida endavant...

"La humedad excesiva del jardín no les preocupaba a nadie en Hart House, salvo a la nueva enfermera, que había llegado el jueves y que, las dos tardes que hizo más o menos buen tiempo, había intentado sentarse fuera un rato, lejos de la tensión y la enfermedad que reinaban en la casa. Pero el jardín le parecía inhóspito, de modo que había decidido quedarse dentro."

Cameron dibuixa molt bé els seus personatges i per això acabes patint i sentint al costat de la Coral Glynn. És una novel·la de petites escenes, molt cinematogràfica -potser pel seu ofici de guionista de cinema-. Em quedo amb el moment en què la Coral Glynn es compra el vestit de núvia i quan arriba a l'habitació de l'hotel on s'està i se l'emprova descobreix que tota sola no se'l pot cordar i decideix tornar-lo, quina metàfora de la solitud.
Cameron escriu una història d'amor particular entre la Coral i en Clement, l'una amb ferides invisibles, les de l'ànima, l'altre amb ferides de guerra, físiques, però tots dos sols en l'ambient repressiu i purità de l'època. No es pot, ni vull, explicar massa cosa més per no desvetllar una història de final sorprenent, que et manté atrapat en el llibre. Peter Cameron domina molt bé el temps narratiu, el que ens vol dir i com ens ho vol explicar.

"-Creo que le gusto- dijo Clement-. A su manera tímida y callada, quiero decir. No es que sea obvio. Pero cuando estamos juntos, tengo la sensación...
- ¿De qué?
- No lo sé. Tal vez solamente lo imagino. Hay algo, sin embargo... algo extraño. Insólito, quiero decir. Cierto sentimiento que me parece que compartimos.
-¿Y qué sentimiento es ese?
- No lo llamaría felicidad. Alivio, quizá. La sensación de que hay algo vivo entre los dos. Cierta conexión, supongo."

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda per Patricia Antón