2017

Diumenge, 16 de juliol de 2017

L'any 1957 a Arkansas en plena segregació racial i després de la decisió del Tribunal Suprem de declarar inconstitucional la separació a les escoles, el prestigiós Liceu Central de Little Rock decideix implicar-se en el procés d'integració. Situat a Arkansas, al sud dels Estats Units, on es concentren els estats de tradició esclavista i amb una forta presència del Ku Klux Klan, la decisió no cau gens bé, no serà fins tres anys més tard que els nou de Little Rock amb l’empara del President i la protecció de l'exèrcit assistiran a classe per primera vegada amb els blancs.

Sweet Sixteen és la història d'aquests nou nens i nenes ficcionada amb destresa per Annelise Heurtier, que dóna vida a la Molly i a la Grace. La Grace és una nena blanca, de família adinerada, criada per una mainadera negra, que al principi només es preocupa del seu aspecte, de ser la més popular a l'institut per trobar parella per al ball de final de curs. La Grace cau en el seu propi parany i això la porta a escoltar el que li diu el cor en contra del recel i l'odi que senten els seus companys de classe. En canvi, la Molly (Melba Pattillo a la vida real) fa un esforç majúscul per anar a classe cada dia i suportar tota mena de vexacions, dels nou nens només vuit van acabar el curs. Heurtier narra la història alternant els capítols de la Molly i la Grace així ens anem aproximant als fets des de dues òptiques diferents que acaben trobant-se. 

La Molly i els nou de Little Rock pateixen un infern diari quan arriben a l'escola fins al punt que l'exèrcit en custodia les classes, les anades i vingudes, la qual cosa encara encén més els ànims dels segregacionistes que no poden suportar que els seus fills immaculats convisquin amb uns éssers considerats inferiors, bruts i portadors de tot tipus de malalties. Aquesta narració dual fa que la lectura sigui rica i et situï als dos costats de la història i et permeti empatitzar amb els protagonistes, sobretot amb la Molly i els seus companys, que no només són mal vistos a l'escola sinó entre la seva pròpia comunitat que els acusa de posar-los en perill. De teló de fons veiem la gran tasca de les organitzacions socials que van lluitar per eradicar la segregació racial i que van aconseguir caviar el curs de la història. Sweet Sixteen és la història de nou persones valentes que gràcies a la seva determinació van aconseguir fer un xic millor el lloc on vivien. Una lectura adreçada als joves del tot necessària, que fa mal però que desperta sentiments de revolta i justícia social que bona falta ens fan. Un llibre que hauria de ser lectura a les aules, a casa, que hauria de donar peu a converses interessants i portar-nos a no oblidar la lluita d'aquells nens per la convivència. 

Sweet sixteen ens pot semblar allunyat en el temps i malauradament és molt vigent perquè els conflictes racials segueixen més vius que mai, en especial a la vella Europa. Una lectura per compartir adults i adolescents.

Traduït per Montserrat Franquesa

Edita Nandibú

Dissabte, 8 de juliol de 2017

"-Mira, ara hi ha  tres llums allà on abans només n'hi havia dues.

Miro cap al mar. Allà, les dues llums fan pampallugues com abans, però ara amb una altra llum fixa que també brilla."

Quan a vegades em pregunten per què m'agrada tant llegir em vénen infinites respostes al cap... però si m'ho preguntessin ara la meva resposta seria: per llibres com aquest. Tres llums és d'aquells llibres que dóna sentit a la literatura, contenció, mestratge, ofici i temes vitals. Que en literatura ja està tot escrit, segur! Però que encara es pot fer de manera diferent, també! perquè cada escriptura és única, personal i intransferible i la de Claire Keegan m'ha robat el cor. 

Tres llums és la història d'una família irlandesa, molt nombrosa, que passa fam, d'un pare esquerp, fred i brutot i d'una mare depassada per la criança, la feina el camp i tots els fills. Acaben de tenir-ne un altre i decideixen enviar una de les seves filles a passar l'estiu a casa dels Kinsella. Una parella de grangers que no té fills i que viu a l'altra punta del comtat de Wexford, prop de la costa. Mentre són al cotxe la nena es pregunta com deuen ser els Kinsella amb curiositat, por i cert astorament de veure que la seva família la deixa per un estiu i la incertesa de no saber quan tornarà. A casa els Kinsella ben aviat descobrirà què vol dir ser estimada i sobretot sentir-s'hi, també feineja a casa i al camp però d'una altra manera, des de la descoberta, la col·laboració i l'aprenentatge, mai per imposició. El ritme pausat del camp i de l'estiu fan que en mica en mica vagi descobrint què vol dir estimar i no ser només una càrrega per algú, però una de les coses més valuoses que s'emporta és la lectura i els llibres, la biblioteca que li fan els Kinsella. Aquell estiu una veïna tafanera també li desvetllarà un secret tràgic que la unirà encara més a la parella d'acollida.

"Al principi, algunes de les paraules més llargues em costaven, però el Kinsella els posava l'ungla a sota a cadascuna, amb paciència, fins que jo les endevinava, i després vaig començar a fer això tota sola fins que ja no em calia endevinar res i continuava llegint. Va ser com aprendre a anar en bicicleta; notava com m'enlairava, la llibertat d'anar a llocs on abans no podia anar, i era fàcil."

En tan sols 100 mini pàgines, Tres llums està publicat en una col·lecció que es diu Micra, dedicada als bombons literaris, Keegan parlar d'amor, de la pèrdua, del vincle, del dolor i la tendresa de manera magistral.

"La llum del sol, que arriba obliqua, ens torna una versió arriscada de la nostra imatge. Per un moment, tinc por. M'espero fins que em veig no com era quan he arribat, que semblava la filla d'un llauner, sinó com sóc ara, neta, amb una altra roba, amb la dona al meu darrere. Submergeixo el culler i me l'acosto als llavis. Aquesta aigua és una de les més fresques i netes que he tastat mai: té el gust del pare que marxa, del pare que ni tan sols hi ha sigut, de no tenir res quan ha marxat. El torno a submergir i l'aixeco fins al nivell de la llum del sol. Bec aigua sis cops i desitjo, en el moment, que aquest lloc sense vergonya ni secrets pugui ser casa meva."

El llegireu d'una glopada i el rellegireu amb un somriure.

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula

Dissabte, 1 de juliol de 2017

Ahir a la nit es va fer el lliurament del Premi llibreter 2017 a la Sala Luz de Gas. En la categoria d'Altres literatures el vencedor va ser Marcello Fois per Estirpe publicat per Hoja de Lata i en la categoria de Literatura catalana pel solsonenc Raül Garrigasait per Els estranys, que va fer un discurs per emmarcar al costat del pregó de Josep M Pou. No els he llegit però davant l’entusiasme dels meus companys d’ofici hi posaré remei ben aviat.

Avui però de qui us vull parlar és d’El banc blau d’Albert Asensio, guanyador en la categoria Àlbum il·lustrat. Aquella categoria que gràcies al bon fer de la Neus Chordà, com a responsable de comunicació, i la persistència de tants companys que la defensem i reivindiquem als quatre vents, va traient al cap a la premsa escrita i a la tele (abans simplement s'obviava la categoria) ara ja se’n parla i aviat, espero, se li dedicaran pàgines, se’n faran perfils dels autors i tindrà el ressò que es mereix. Enguany, he tingut la immensa sort de formar part del jurat d’aquesta categoria, precisament l’any en què Catalunya ha estat la convidada d’honor a la Fira de Bolonya i on els nostres autors i il·lustradors van desplegar les seves armes (llapis, bolígrafs, retoladors, pinzells, punta fines, gomes d’esborrar i maquinetes) per ensenyar al món el talent que tenim. Un dels autors que ens va representar és precisament Albert Asensio, guanyador del Premi Llibreter, amb el seu primer àlbum El banc blau. Asensio ha il·lustrat un munt de llibres que podeu veure aquí, cobertes i treballa per premsa habitualment, els originals d’El banc blau viatgen cap a Bratislava i reproduccions dels dibuixos són als camps de refugiats intentant posar una mica de llum a la vida de tants infants que hi malviuen.

Albert Asensio explica que fa sis anys va tenir una oportunitat per fer un canvi de rumb a la vida, que el va portar a Nova York i allà en un parc va observar un banc i tot el que hi passava. Aquest banc blau s’ha convertit en el protagonista d’un àlbum preciós, ple de detalls que és testimoni del pas del temps tot seguint les estacions, primavera, estiu, tardor i hivern. Veiem com tot el que l’envolta es transforma, però ell es manté allí com a testimoni de segones oportunitats. En el banc blau hi caben totes les històries d’amor també les interracials o del mateix sexe, la mort també hi arriba però l’esperança també hi treu el cap. Tot el que envolta al banc no és gratuït, en paral·lel hi veiem els esquirols, els gossos, gats, ocells i insectes, la vida! És un cant a aturar-nos, a asseure’ns i a observar el que tenim a tocar. Asensio juga amb el llapis i traça amb precisió realista, les notes de color fetes amb els pinzells i estampacions fan que sigui un àlbum ideal per compartir amb família, per enamorar grans i petits, d’aquells llibres que han de ser a tota biblioteca familiar i escolar.

Per a mi, l’alegria és doble perquè el llibre l’ha editat Babulinka, una editorial que amb tres anys de vida ens ha donat grans alegries literàries, perquè la Mar, la seva editora, és tota passió i estima pel que fa. Una petita artesana que ha sabut buscar un espai i guanyar-se el cor de les llibreries. D'aquí un clam popular a la Mar perquè transcrigui el seu discurs, vas fer emocionar en Josep M Pou. 

A títol personal deixeu-me que us digui que deu fer tres anys enrere, en una exposició d’originals d’Asensio al Pati de llibres, vaig comprar-ne dos, un pel meu fill i un per a mi que llueix al menjador de casa, poc em podia pensar que temps més tard seria part d’un jurat que el premiaria. Molt satisfeta del premi i llarga vida a la bona literatura sigui per infants com per adults.

Des d’aquí el meu agraïment també a la Núria, l’Olivia, en Miguel i la Maite membres del jurat amb qui compartir camí és sempre una font d'aprenentatge. 

Editat per Babulinka books

Dissabte, 17 de juny de 2017

La vegetariana és segurament un dels texts més arriscats, innovadors i valents que he llegit mai. No és una novel·la qualsevol, ni tampoc és una novel·la sobre els vegans ni el veganisme malgrat el títol, és un text contra la violència d'una societat que l'exerceix des d'un patriarcat imperant i que amb prou feines escolta la veu femenina, des d'una societat que és violenta amb els seus fills fent-los competitius fins a l'extenuació, una societat que consumeix molta carn al costat del tofu i amb uns nivells d'alcoholisme que superen els de Rússia. Parlem de Corea del Sud, un país que conviu amb les tradicions mil·lenàries i el capitalisme més salvatge, és per això que és tan important l'edició de Rata que posa en context el llibre i el situa en una societat de la que sabem ben poca cosa amb el pròleg de Gabi Martínez i l'experiència de Sunme Yoon de traduir-la, al castellà.

Yeonghye és la protagonista del relat dividit en tres parts: la primera narrada pel marit; la segona vista pel cunyat, un artista visual i obsessiu, que troba en la seva cunyada la víctima perfecta i la tercera, vista per la desesperació de la germana de Yeonghye. Tothom gosa opinar sobre Yeonghye i en canvi, a ella no li sentim la veu malgrat la vida que s'explica és la seva. El llibre comença quan el marit es troba Yeonghye, de nit, asseguda davant de la nevera i buidant-la de carn compulsivament. Ha tingut un somni que l'ha portat a deixar de menjar carn, la protagonista fa dies que té somnis molt violents que relaciona amb la ingesta de carn i la violència implícita que aquesta representa. El que podria ser una opció que hauria de ser respectada per l'entorn més immediat esdevé un símbol de la imposició social, no pot ser que no mengi carn, el marit la pren per boja i ja no diguem els pares. L'escena culminant es produeix en un àpat familiar que davant la intransigència del pare en vers la seva filla i la seva opció vegana marcarà la vida de tota la família fins al final. Han Kang qüestiona i arrossega la protagonista fins a límits extrems i simbòlics on els arbres i la comunió amb la natura agafen el relleu a una societat que la rebutja. 

La vegetariana és una novel·la dolorosa i alhora molt bonica, les escenes dels cossos pintats plens de simbolisme són precioses però a l'altra costat hi ha l'abandó de la protagonista del seu cos, si ningú l'entén el cos ja no li és útil. Un exercici literari brillant, novedós i que remou perquè mentre llegeixes l'ombra de la pregunta i jo què faria no t'abandona.

La crítica del país no va rebre gens bé el llibre quan va sortir el 2007, no va ser fins al 2016 amb la concessió del premi Man Booker International que el ressò internacional va fer que al seu país l'haguessin de veure amb uns altres ulls, Han Kang forma part d'una nova generació d'autors i artistes coreans que arriben amb força per qüestionar els cànons establerts d'una societat que lluita per mantenir les tradicions i s'adapta als nous temps, qui més ho ha demostrat són els il·lustradors coreans que arriben trepitjant fort. Esperem que aquesta traducció doni pas a l'arribada de noves veus que no deixin de fer-nos preguntes. 

"Fer preguntes, això és per a mi escriure. No escric respostes, simplement lluito per arrodonir les preguntes, miro de quedar-m'hi a dins."

Traduïda al català per Mihwa Jo i Raimon Blancafort

Edita :Rata-

PD :Rata- és un seglle de recent creació que ens està oferint textos valents i agoserats, no els perdeu de vista.

Dissabte, 10 de juny de 2017

La vida a qualsevol preu és la lectura que m'ha acompanyat durant uns quants dies, segurament més dels que tocava perquè inconscientment l'he allargat perquè m'he enamorat de la protagonista, la Maj, parlem d'un llibre de 600 pàgines que forma part d'una trilogia que a Suècia ha estat tot un èxit de vendes si tenim en compte la dimensió del país. Ara ens arriba la tercera part de la trilogia, es pot llegir per separat, que ens parla de la Maj, una dona que a la maduresa veu com les coses es torcen a casa, el marit perd la feina i els fills volen. Ella que ha dedicat tota una vida al benestar familiar de sobte tot li trontolla. En Tomas s'ensorra i té problemes amb la beguda i els fills comencen a fer la seva, l'Anita va a la universitat i en Lasse treballa i marxa de casa. 

Hi ha llibres que descriuen vides de les que no te'n vols anar, aquest n'és un. Amb la Maj, una mestressa de casa a la Suècia de final dels anys 50, que mira de trobar l'equilibri entre ser dona, mare i esposa. Una mare que va quedar embarassada de l'Anita abans de casar-se i arrossega la culpa i la càrrega de ser acceptada en una família que no li posa massa fàcil. Una dona que ha dedicat tota la vida als altres i a permetre que aquests puguin ser. Coneixem la Maj a través d'un monòleg molt potent que adopta diferents veus literàries, la més curiosa és aquesta segona persona que la interpel·la, la renya o l'anima a seguir. Mentre llegia La vida a qualsevol preu ambientada a Suècia em venien el cap la Colometa, la Conxa de Pedra de tartera, dones amb vides "petites" i domèstiques ubicades en llocs diferents geogràficament però amb problemes i inquietuds vitals similars.

Sandberg fa un homenatge a la generació de les seves àvies que van permetre ajudar i a construir l'estat del benestar que aquí encara anhelem. Malgrat ser un país laic, l'església també es va encarregar de silenciar la veu de les dones i de fer-les sentir brutes per això la Maj quan té pèrdues, mes rere mes, fins a l'extenuació amaga la sang i fa veure com si allò no existís. Sandberg descriu molt bé la pressió de les dones per la perfecció domèstica però també cap als homes que han d'aportar el sou a casa i alimentar la família, i aquí és on construeix en Tomas i la seva decadència quan perd la feina. 

Llegir Sandberg al 2017 a Catalunya fa tremolar, consola saber que si a Suècia van començar a veure la llum potser d'aquí uns anys ho aconseguirem. El que és evident és que el debat sobre la conciliació encara és sobre la taula i que la pressió a la que estem sotmeses aquí, a l'Àfrica o a l'altra punta del món fa pensar que encara hi ha moltes Maj a qui aquesta lectura reconfortaria, però el que és evident és que qui l'hauria de llegir són els senyors tancats als despatxos.

Us aviso que mentre llegiu la novel·la us vindrà un desig irrefrenable de menjar nabius, mores o qualsevol dels plats que amb tant d'amor cuina la Maj, però sobretot voldreu tastar les galetes que cou a tothora per la trobada amb les amigues, per Nadal, per Pasqua o per celebrar el solstici d'estiu, tindreu ganes de traslladar-vos a la cabana d'estiu a prop del llac. La vida a qualsevol preu posa de manifest que qualsevol vida per petita que sigui és important, és la literatura de les petites coses. Un llibre del que molts diran que no passa res, un llibre dels que jo dic que passa una vida amb els sotracs i sotraguets com deia l'Olive Kitteridge l'Elizabeth Strout. 

Amb La vida a qualsevol preu i Història d'un matrimoni donem la benvinguda a l'editorial Les hores que tot just neix amb la intenció de "compartir llibres d'aquells que sens dubte deixen una empremta, d'aquells que t'omplen d'alguna cosa, sigui subtil o transformadora: una reflexió, una bona història, un bon personatge..." Benvinguts i endavant!

Traduït per Pontus Sánchez

Editat Les hores 

Dissabte, 3 de juny de 2017

Hi ha llibres que només veure'ls et roben el cor perquè connecten amb alguna cosa de tu, una sensació difícilment explicable però que quan la veus per escrit i il·lustrada saps que allò és el que voldries dir o expressar, parlo dels records que ens serveixen per entendre qui som i de què estem fets. Per això m'agraden els llibres per a nens que connecten amb el meu jo petit de genolls pelats, despentinada, plena de pigues i llegint sota un para-sol o a l'ombra d'un arbre, perquè enyoro aquells estius en què el temps s'estirava com un xiclet, em miro el meu fill i voldria que ell també tingui aquesta sensació. L'altre dia una persona propera em deia que quan veia el meu fill jugar li recordava els nens d'abans. No visc ancorada en el passat ni sóc nostàlgica però sí que reivindico el dret dels nens a ser-ho, a no fer-los anar ràpid, un dret que hauria de ser universal! Avui us parlaré de dos llibres amb els que m'ha passat això. Ara que s'acosta el final de curs i comencen les vacances, la celebració de les rutines se'ns fa més necessària que mai per donar l'espai i el temps de confiança que els nens necessiten per créixer. Enmig d'un món frenètic, calma.

Fins l'any que ve! d'Andrew Larsen i il·lustrat per Todd Stewart

Acaba l'escola i la nostra protagonista marxarà una setmana de vacances amb la família, al mateix lloc de sempre, el mateix ritual de sempre i els retrobaments de sempre: "Sempre hi arribem un dissabte. Sempre ens hi estem una setmana. Venim cada estiu, des que era petita. Res no canvia. I és per això que m'agrada."

Enguany la protagonista fa un amic nou, un amic a qui retrobar l'estiu següent. Juguen, salten, es banyen, es queden a casa el dia que plou i escriuen postals. 

"Els dijous, el meu nou amic i jo no tenim res a fer, així que ens posem a fer un forat a la sorra. Volem que sigui molt fondo, fins al centre de la terra. No hi arribem, però hem trobat aigua."

Acaba la setmana de vacances i arriba la tornada a casa amb un sorpresa... 

Al text l'acompanyen unes il·lustracions retro, mig difuminades com si evoquessin els records, a cavall entre el disseny gràfic i la pintura amb ceres de colors, amb un joc de llum i ombres fascinants.

Traduït per Núria Sales

El trobareu editat per Símbol editors

L'altre llibre de qui em vaig enamorar a primera vista és Un día perfecto de Danny Parker i il·lustrat per Freya Blackwood 

Un recull de petits imatges que acaben bastint un dia perfecte, el sol del matí a l'esmorzar, dibuixar amb guixos a terra, potinejar amb farina i aigua, fulles i fang, explorar, compartir secrets, mirar la pluja rere la finestra, acariciar el gat i adormir-se llegint un conte. Les aquarel·les de Freya Blackwood, de tall clàssic, donen molta força al text i en capten les olors, si mireu en aquest enllaç podreu veure com es va inspirar per il·lustrar aquest àlbum, si ja m'agradaven ara les adoro!

Una història que ens permet replantejar-nos al costat dels infants el significat de la paraula perfecte. En un temps en què la publicitat ens recorda a cada instant com n'hem de ser de perfectes, jo reivindico una altra perfecció! Dos llibres necessaris en qualsevol biblioteca familiar o escolar per aprendre a valorar les petites coses, aquelles essencials, aquelles memòries que quan et fas gran recordes. Al llegir-los he connectat amb una sèrie de quan jo era petita, la Bibí de la Mercè Llimona, les aventures d'una nena a cada estació, encara ara quan els miro no puc evitar somriure. Ens calen llibres d'aventures i d'acció però també ens calen contes on passi la vida quotidiana. 

Traduït per Isabel de Miguel

Editat per Patio

A la memòria de Carles Capdevila que tant ha lluitat per reivindicar les petites coses

Dissabte, 27 de maig de 2017

A cavall entre el llibre d'aventures, un quadern de bitàcora i unes memòries ens arriba aquesta novel·la L'home de mar de l'autora francesa Catherine Poulain. Amb l'alter ego de la Lili narra el periple que la porta fins a Kodiak, a Alaska, per embarcar-se en un pesquer i fer-se a la mar, per conèixer el lloc on el món s'acaba, a la cerca dels confins de la llibertat.

Lili arriba a Kodiak amb el desgel, tot és brut, la gent estranya i esquerpa, tothom mira de trobar un lloc precisament allà on la terra té final. Allí conviuen expresidiaris, gent que fuig o que vol tornar a començar i la Lili hi arriba perquè anhela la llibertat i el somni de viure en pau amb la natura. El que la nostra protagonista no sap és que a Kodiak també hi ha unes regles de joc, que la vida en un pesquer és duríssima i alhora claustrofòbica per més que siguis a alta mar. Dins el vaixell també hi ha normes, rols i jerarquies que cal respectar i més encara si ets una dona. La Lili arriba en un indret dominat pels homes i on ser dona no és gens fàcil encara que impliqui fer-te mal, plorar en un racó i esberlar-te les mans.

Poulain va quedar finalista del Goncourt amb aquesta novel·la que a França ha venut més de 100.000 exemplars, un llibre fruit de les notes que va escriure en el seu viatge a Alaska anys enrere, ara viu plàcidament a la Provença tenint cura d'un ramat d'ovelles. Poulain no és dona d'artefactes literaris però en canvi el seu llibre és una gran metàfora de la lluita per estar vius, aconsegueix fer-te estremir, plorar i sentir el dolor a les mans i el fred. Cada cop que obro el llibre, el penso i el miro em recorre un calfred. És un llibre molt poètic i carregat de simbolisme que ens remet a alguns dels clàssics de la literatura de viatges i grans gestes, però en canvi ella només parla del que coneix, del que ha viscut i ha lluitat, la vida.

És una epopeia dels herois quotidians que es fan a la mar, que passen fred, pateixen mal de mar quan són a terra i busquen refugi en la beguda. La Lili busca ser lliure i al mínim lligam fuig sense mirar enrere. Tota una lliçó de vida, un cant a la natura, us recomano que llegiu aquesta entrevista i que gaudiu del llibre.

"Rieu. Rieu. Beveu. Col·loqueu-vos. Moriu-vos si voleu. Jo no. Jo me'n vaig a pescar a Alaska. Adéu."

Traduït per Mia Tarradas

Un altre encert d'Edicions de 1984 i Lumen (Allí donde se acaba el mundo) 

Dissabte, 13 de maig de 2017

En una setmana en què el foment de la lectura ha estat en boca de tothom gràcies a l'ocurrència d'una agència de publicitat d'enviar llibres a Donald Trump per veure si així obria la ment, una campanya que s'hauria sufragat amb diners públics, una campanya que clamava al cel per la incompetència ortogràfica de qui la redactava, en aquesta setmana a diferents llibreries del territori han passat coses molt boniques i a diferents biblioteques també. És curiós que cada vegada que algú planteja una campanya de foment de lectura s'oblidi d'asseure's amb els agents implicats, amb aquells que cada dia treballem en pro de la lectura i mirem de contagiar lecturina a tothom que se'ns acosta. Tot això ha passat just en una setmana en que he rebut uns quaranta nens d'una escola, que m'han entrevistat sobre l'ofici i amb els que hem treballat les diferents tipologies de text; també ha passat en la setmana que teníem puces lectores, aquell invent que la Glòria i una servidora vam parir un matí de juliol a les 8 del matí abans d'anar a les respectives feines, un invent que ens ha regalat grans alegries i que avui ens ha obsequiat amb un matí fantàstic.

Avui les puces lectores han fet la seva primera sessió acompanyades dels autors del llibre que havien llegit, Una nit bestial, del tàndem Martí-Salomó. La història d'una mare i el seu fill que van conduint per una carretera que creua un bosc, és de nit i a cada revolt van trobant tot d'animals que van cap algun lloc que el lector no sap, en paral·lel veiem en imatges la història d'un ocell carter que va repartint tot de cartes als caus, nius i llars dels animals, unes cartes que amaguen el secret de la història que no desvetllarem. És una història de les que fa lectors i també ho és la sessió que ha ideat la Glòria. Ha preparat el terra amb una cinta adhesiva, ha fet pintar a les puces les línies de la carretera, teníem un cotxe que ens ha servit per rodar per la carretera i donar el torn de paraules, amb unes rodones de cartolina verda i marró hem fet el bosc. Per començar la sessió la Glòria ha repartit uns antifaços a les puces perquè experimentessin la sensació d'anar de nit per una carretera mentre la Meritxell i en Xavier els llegien en veu alta el text, un cop acabada la història el cotxe ha començat a rodar per la carretera i amb ell les preguntes de les pucetes sobre la creació del llibre, sobre els dibuixos i mil coses que els han passat pel cap. El colofó el moment de veure els dibuixos originals, les dedicatòries i el paquet que la vaca Florentina ha portat per en Xavier amb una sorpresa multicolor... 

Tinc la sort de poder ser testimoni d'aquestes sessions des de fora, avui mentre l'observava pensava que si això no és foment de la lectura que el món s'aturi, pensava on eren els creatius de les agències que volien vendre un producte i on són els responsables de les polítiques culturals que es perden aquests petits miracles. Senyors i senyores, no cal un gran pressupost, cal saber trobar la gent que cada dia treballa en pro de lectura, escoltar-los, que ens preguntin, que s'asseguin amb nosaltres i que deixem de fer campanyes amb eslògans perquè si continuem així ben aviat no tindran lectors que els llegeixin. Cal dotar les biblioteques, donar valor a les llibreries, introduir la figura del bibliotecari escolar, reprendre el programa Nascuts per llegir, recomanar la lectura des de les consultes pediàtriques per aspirar a tenir gent que pensi, no voti en Trump i no miri programes com All you need is love o no. 

Tot això ho escric dissabte a la nit, mentre penso que dilluns a la tarda és el torn dels adolescents amb qui parlarem d'un llibre sobre els desapareguts durant la dictadura argentina, que dimarts al matí em reuniré amb el consell de redacció de la revista Faristol per parlar dels continguts del proper número, que dijous al vespre tindrem la sort de compartir el club dels adults amb una autora quebequesa que ha escrit una joia que es diu Una felicitat imposada i que divendres al matí passaran per la llibreria una vuitantena de nens de 5è i 6è i que parlaran amb un traductor i una editora i que acabarem la setmana amb la Gina Clotet i la seva maleta màgica de contes i farem unes capsetes per guardar-hi les paraules que més ens agraden... i així anem fent, defensant allò en què creiem i que tant estimem la lectura, sense eslògans.  

Dissabte, 6 de maig de 2017

Per a mi Sorj Chalandon sempre serà l'autor que havia de compartir club de lectura amb nosaltres per comentar en primícia La quarta paret, però l'atac de Charlie Hebdo ho va impedir, Chalandon havia perdut tres amics i companys. Chalandon també és l'home traït de Retorn a Killybegs i ara és l'home que va viure una infantesa que cap nen es mereix. Professió del pare és la novel·la més íntima, introspectiva i autobiogràfica que li hem llegit. Si bé Chalandon sempre ubica les novel·les en entorns bèl·lics, ha estat corresponsal de guerra durant molts anys, aquesta vegada el conflicte és domèstic i passa de portes endins.

" --És la guerra!

El pare va entrar donant un cop de porta. Va cridar aquelles paraules sense treure's l'abric. Va repetir "la guerra" al llindar de la sala d'estar i del menjador. La mare i jo érem a la cuina."

Émile Choulans (podríem llegir-hi Chalandon) és un nen que davant la pregunta que li fan a l'escola: quin és l'ofici del teu pare no sap què respondre. Què fa el seu pare cada dia és el que Émile intenta imaginar quan es veu obligat a omplir el maleït full. Émile creix en un pis claustrofòbic per l'ambient que s'hi viu, un pare opressor que tan aviat es creu assessor personal del general De Gaulle com paracaigudista, amb una única fixació tornar a annexionar-se Algèria i que França sigui completa. L'Émile i la seva mare viuen i aguanten estoicament la bogeria d'un pare que porta el seu fill a cometre petits actes de guerrilla urbana, un pare totalment alienat i que els fa viure l'horror d'una guerra, en aquest cas domèstica. Chalandon descriu un conflicte bèl·lic familiar, el d'un pare (el seu) obsessiu, maniàtic i que viu amb una paranoia total fins al punt de fer dormir la mare a l'estora de la porta d'entrada mentre colpeja el fill amb un cinturó. L'autor denuncia que no cal anar fins a l'altra punt per conviure amb la violència més dura.

"I després es va posar a plorar. Tristesa, desesperació. La cara que feia no era la seva. S'estirava els cabells, es donava cops al pit. Em vaig escapolir cap a la meva habitació, la seva angúnia clavada a l'esquena. Vaig tancar la porta. Em vaig asseure a terra, entre la paret i la taula, el cap entre les mans. Les temples em xisclaven, l'orella, els llavis tenien un regust de metall. Una munió de gent s'aplegava al meu petit per reclamar la meva mort."

Chalandon ha escrit un tractat de la bogeria, de fins a quin punt una malaltia mental no tractada pot anul·lar els sentiments d'algú, en aquest cas d'un pare, pel seu fill amb una mare totalment contaminada i que permet i és incapaç de reaccionar pel seu fill perquè també és víctima de la violència. Chalandon descriu amb precisió l'ambient d'aquell pis fètid, de finestres tancades i de llum controlada. I tanmateix, Professió del pare és una novel·la optimista perquè Chalandon explica com Émile creix, marxa de casa i construeix una família amb la precaució de no repetir els patrons de violència amb els que va créixer. Si una cosa ens demostra Chalandon és que el dolor es pot transformar en paraula i que aquesta és la millor arma per capgirar el nostre entorn i després el món. El poder de la literatura i de l'art una vegada més han salvat una vida. No deixeu de llegir-lo, si us plau.

Traduït per Josep Alemany

Editat per Edicions de 1984

Dissabte, 29 d'abril de 2017

Avui fa una setmana érem a la vigília de Sant Jordi, la festa dels llibres i les roses per excel·lència, el dia que més llibres concentrats es venen de l'any. Preparar Sant Jordi comença a final de febrer amb les primeres compres, no exemptes de polèmiques per les males pràctiques d'alguns grups que et diuen que si vols tenir exemplars dels més venuts (ja saben que seran els més venuts quan encara no són a la venda) te'ls has de quedar sense les condicions pròpies de Sant Jordi que editors i llibreters compartim. És una cursa de fons que comences fresca com una rosa comprant llibres aquí i llibres allà mentre fas un equilibri per no perdre l'essència de la llibreria que defenses tot l'any i el que la gent que només compra llibres per Sant Jordi espera trobar. No és fàcil, ja us ho dic, compres i compres fins que t'emborratxes de llibres i aleshores arriben les caixes amb les que conviuràs fins al dia D. Caixes que cal comprovar, buidar, col·locar i separar per anar a parada, entres en una mena d'esquizofrènia i mires de no posar els ulls en blanc quan la gent amb un somriure et diu: és tan bonic Sant Jordi! 

I és que en essència ho és i molt. Nosaltres vam donar el tret de sortida a la campanya a final de març amb una presentació de les que ens agraden amb la Tina Vallès, la Jenn Díaz i la Marta Orriols que van omplir la llibreria de literatura amb majúscules, van dialogar amb calma amb els lectors que s'hi van aplegar. Va ser un vespre d'aquells que escriuen la història de la llibreria.

Enguany l'abril ha estat molt especial perquè l'hem començat a Bolonya, on Catalunya era el país convidat de la fira de literatura infantil i juvenil més important que hi ha (vegeu-ne el reportatge de l'Anna Guitart pel Tria 33). Va ser una experiència màgica, trobar-se pels carrerons de la ciutat vermella amb companys d'ofici, autors, il·lustradors, traductors, bibliotecàries i compartir aquella complicitat que fem en trobades en petit comitè no es pot descriure. Va ser molt bonica la recepció que l'Institut Ramon Llull va fer en un palauet de la ciutat i compartir brindis i somriures amb el talent del país, trobar-nos junts, xerrar distesament, abraçar-nos i posar cares a alguns il·lustradors de qui només coneixia l'obra. Bolonya va ser un espai molt bonic que ha estat possible gràcies a la tossuderia de la Paula Jarrín que ha fet de comissària de les dues exposicions que ens han representat com a país. Un agraïment públic a tothom que ho va fer possible. Vam sembrar una llavor que semblava que donava fruits, la premsa se'n va fer un bon ressò però ai... a dia d'avui ja sabem que els llibres més venuts de Sant Jordi són de literatura infantil i juvenil i l'endemà de la diada cap mitjà en parlava... Convindria fer-ho perquè entre els més venuts hi ha molt talent de casa, el que vam anar a ensenyar a Bolonya i al món. Els petits lectors de literatura infantil són els futurs lectors amb criteri de demà i es mereixen tot el respecte.

A l'abril tornen les visites dels nens i nenes de l'escola Camins, gràcies a un equip directiu que confia i creu en la literatura de debò, tots els nens de l'escola des de p-3 fins a 6è passaran per la llibreria començant al març i acabant al maig. Amb cada grup treballem diferents aspectes del llibre, de les llibreries, dels autors, traductors, tota una experiència que em permet veure'ls créixer a través dels llibres. I a l'abril també arriba Sant Jordi, un dia que per a la gent és molt bonic i que a mi em recorda la sort que tinc de tenir el comando Sant Jordi a punt com cada any. El dimarts abans ens vam trobar un vespre a la llibreria amb un beure i quatre coses per picar per parlar de llibres, de les nostres apostes, per fer intercanvi de lectures i opinions.

Per a molts aquest fet no deu tenir res d'extraordinari i per a mi és el moment més màgic, saber-te acompanyada, saber que tens gent al teu costat disposada a posar-se la samarreta i estar amb tu per fer de llibreters residents durant unes hores, gràcies a la Marta, l'Anna, l'Emma, l'Àlex, la Julia, en Pedro, en Dani, la Cristina, la Núria T, la Núria M, la Mercè, la Montse, en Josep M i enguany tenir l'Eli i la Gloria al meu costat durant tot el procés. Gràcies perquè la nostra manera de viure la literatura ha fet que els més venuts de l'Espolsada siguin tots els llibres però en particular aquells que ens interpel·len com a lectors. L'any que ve muntarem i desmuntarem la carpa a la primera! 

No podem acabar el mes d'abril sense celebrar que fa 8 anys que va néixer el club de lectura i dijous al vespre després d'una sessió intensa amb Ladydi vam fer el nostre soparet a la llibreria, vam fer de jurat dels punts de llibre que veureu ben aviat, enhorabona als guanyadors, la Mercè i en Tamirat, i vam brindar per la literatura que ens ha permès trobar-nos i caminar durant 8 anys, voltar pel món i mirar d'entendre'l. Sou fantàstics.

Per últim, vull donar les gràcies a tothom que ha confiat en la llibreria, que ha celebrat Sant Jordi a Les Franqueses i que defensa el model independent i de proximitat, disculpeu-nos si aquell dia ens trobeu en baixa forma o no sou atesos com ho fem habitualment, tot plegat és massa gros. Disculpes també al noi que en ple Sant Jordi volia imprimir un treball i li vam dir que no i a la senyora que es va enfadar perquè a la parada no teníem punts de llibre i ens ho va venir a dir a crits a la llibreria, plena de capsetes amb punts perquè tothom en pogués agafar. 

Moltes gràcies per haver fet del Sant Jordi dels 10 anys de la llibreria un Sant Jordi tan bonic, gràcies.