2017

Diumenge, 9 d'abril de 2017

Parlar de Ginzburg no és fàcil perquè corres el risc de banalitzar-la i no s'ho mereix, ella es descrivia a si mateixa com "una escriptora petita" i a mi em sembla d'una grandesa extraordinària. Potser es considera petita perquè parla de coses menudes, de petits trasbalsos, alegries i d'instants fugaços que amaguen la contundència de viure, potser perquè té un estil planer i gens carregat. 

"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."

Ginzburg no va tenir una vida fàcil, casada amb Leone Ginzburg, capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort, li va tocar lidiar la vida amb tres fills, més tard es tornaria a casar i tindria dos fills més. L'univers de Ginzburg és molt familiar, potser pel fet de ser dona, escriptora, traductora, mare, esposa i mestressa de casa, potser per això les novel·les de Ginzburg no parlen de grans gestes sinó que són plenes de batalles domèstiques.

La ciutat i la casa és una novel·la que sorprèn per l'estructura epistolar, llegeixes una carta rere l'altra i quan acabes t'adones que Ginzburg ha construït una novel·la immensa i profunda. És a través d'aquestes cartes que descobrim la vida d'uns vells amics que es cartegen per explicar-se el seu dia a dia a Roma, l'Úmbria i a Amèrica, amics que es narren les angoixes, les pors, la tendresa i la solitud, amics que canvien sovint de casa com si busquessin el seu lloc al món. Ginzburg descriu a pinzellades cada casa de manera que t'imagines el pis d'un, la casa amb porxo de Les Margarides o el fred de l'hivern a Princeton i alhora vas descobrint la buidor, la solitud, la tristesa d'un pare absent, d'un matrimoni fallit, de dos germans que ja no saben què dir-se, descriu com si res i de cop una pèrdua o una mort sobtada arriba. És una novel·la moderna no només per l'estructura sinó perquè a través dels personatges Ginzburg fa trontollar els models tradicionals de família, d'amor i de filiació. Ginzburg no és només una novel·lista és una intel·lectual que té molt clar què vol fer dir als seus personatges, què vol posar de manifest i quines situacions vol denunciar. 

"Ens en vam anar, i pel carrer, pensava que és ben difícil desfer un matrimoni, en queden sempre miquetes escampades, que de tant en tant, tot de sobte, espurnegen i escupen sang."

Si encara no coneixeu la Ginzburg feu-vos el favor, la podeu trobar publicada a Lumen (de ja fa temps) i Acantilado en castellà i ara en català al Club editor, Àtic i Edicions de la ela geminada, el seu Léxico familiar és un gran exercici literari i el concepte de lèxic familiar és sensacional, jo tinc la sort de compartir un lèxic familiar amb la gent del club de lectura perquè compartim noms de personatges de novel·la, trossos de capítols i només nosaltres ens entenem perquè formen part de la nostra família lectora. 

Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba (gran feina)

Edita Club editor i Lumen en castellà

Dissabte, 1 d'abril de 2017

El març és un mes estrany a la llibreria, hi ha poca venda però l'olla de Sant Jordi fa xup-xup i pels llibreters és un mes estressant, ple de dubtes, incertesa i cansament. La màquina editorial es desplega i has de barallar-te amb alguns comercials per tenir llibres, descomptes i tota una sèrie de coses que fan que quan sents la paraula Sant Jordi la cara se't transformi. És un mes que esgota físicament però mentalment, també. Fas compres llarguíssimes que es tradueixen en piles de capses plenes de llibres que no saps on posar, vols llegir per arribar a Sant Jordi amb un ventall ric de recomanacions però quan arribes a casa t'adorms. Aquest març he acumulat dinars amb autors, llibreters, viatges a Barcelona, taules rodones al ClJCAT, quatre clubs de lectura, visitar dos grups de tercer d'ESO un dilluns al matí, rebre dos grups de tercer i dos de quart de primària, una mare malalta i un fill a qui li han caigut dues dents.

Fruit de tot plegat he hagut de redreçar-me l'esquena dues vegades a l'osteòpata, però també m'he omplert d'energia de conèixer en David Trueba, la Maggie O'Farrell, xerrar amb l'Anna Guitart, saludar autors, companys d'ofici, rebre missatges bonics i acabar el mes dinant amb en Carles Capdevila amb tota una lliçó de vida que recull el llibre La vida que aprenc que comença amb la frase: "Prou sé que la vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida." En Carles a la dedicatòria em deia: Fe, visca els llibres i sobretot visca la vida. 

M'agrada molt aquesta frase perquè per a mi la vida i els llibres caminen de bracet i m'han regalat instants tan bonics com el dinar de dimecres passat o el vespre d'ahir divendres amb tres autores que escriuen la vida. Tres autores que s'han trobat i conegut gràcies a la literatura. En aquest mes d'allau de novetats, de llibres murris que esperen triomfar el dia de Sant Jordi, de llibres amb publicitat brutal et sents que vas a contracorrent i sovint voldries tirar la tovallola, voler vendre allò segur i que no requereix cap esforç i deixar-te portar, però una veueta et recorda que tu vas voler ser llibretera per alguna cosa més que això, tu vas voler ser llibretera per tenir tres dames un divendres al vespre explicant processos creatius, literaris, parlar de veus, de llums, d'ombres, de personatges; vas voler ser llibretera per veure brillar els ulls de la gent; vas voler ser llibretera per poder continuar venent llibres com La memòria de l'arbre, Vida familiar, Anatomia de les distàncies curtes, més enllà de Sant Jordi; vas voler ser llibretera per convèncer la gent que un divendres al vespre vinguin a la llibreria, deixin les obligacions i s'asseguin i es deixin dur per les emocions; vas voler ser llibretera perquè passi que gent de Barcelona, del Maresme, de l'altre Vallès i de mitja comarca omplin la llibreria per sentir parlar la Tina Vallès de Vilaverd, d'un avi i d'un net o la Jenn Díaz d'uns contes que descriuen la vida domèstica i la quotidianitat; vas voler ser llibretera perquè la gent descobreixi que sota l'aparent senzillesa de La memòria de l'arbre hi ha una feinada d'escriptura, estructura i estil; vas voler ser llibretera per sentir la Jenn parlar de la memòria emocional que la duu a buidar-se; vas voler ser llibretera per veure la Marta Orriols fent la seva primera presentació de llibres (que no són el seu)... i podria seguir, per això us dono les gràcies a vosaltres autores i a vosaltres lectors, per fer de l'Espolsada un lloc especial on la literatura de les petites coses hi és rebuda per la porta gran. Escric tot això mentre faig maleta perquè demà marxo cap a Bolonya a la fira del llibre infantil més important i on, per primera vegada, Catalunya és el país convidat, hi serem per fer costat als autors i il·lustradors del país que tanta bona feina fan. 

Dissabte, 25 de març de 2017

"T'ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m'has cregut, com que sóc massa jove...,  o això dius, que tampoc no n'hi ha per tant." 

Us explicaré un petit secret. A final de setembre vam presentar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, la Jenn va establir un diàleg amb la Marta a partir dels seus contes ja que n'havia fet el pròleg. Després d'un d'aquells vespres bonics que et reconcilien amb la vida, vam anar a sopar les autores, parelles, un editor i algunes amigues. Tot parlant de literatura, vida i altres coses menudes la Jenn ens va explicar que s'havia presentat a un premi, que una mica més no hi arriba per culpa de la copisteria i les presses per Barcelona. És novel·la? -vaig demanar-li. No, són contes -em va dir. T'has presentat al Rodoreda -li dic. No, i ara!

Del no i ara, que no em vaig acabar de creure, a un missatge al matí de la nit de Santa Llúcia, quan es lliuren els premis: he guanyat el Rodoreda, te'n volia fer còmplice. La vas encertar. Són petites anècdotes que també formen part del panorama literari d'aquest país i que ajuden a teixir complicitats. Em va fer una il·lusió especial que ella hagués guanyat el Rodoreda, ella que té aquella veu i aquell univers tan propis, que llibre rere llibre va prenent cos i contundència.

Vida familiar és un recull de contes de to amarg i aspre conduïts per la família, la llar i les relacions personals. És un recull que dóna veu als silencis entre parelles, mares i fills, germans, avis o veïns que se'n van a una residència. Podríem dir que és la cara menys bonica de la vida domèstica. Díaz posa la lupa en les minúcies quotidianes per fer-les créixer fins a fer-les protagonistes d'uns relats que incomoden i remouen però que són molt bons, perquè fan de mirall. En aquesta institució que es diu família els homes no en surten massa ben parats, però no per un odi contra el gènere sinó com a representants d'un masclisme que portem incorporat fins i tot les generacions actuals que ens pensem tenir les coses molt clares fins que arriba la maternitat. La desmitificació de la maternitat és una constant en la seva literatura perquè ser mare no et fa més bona persona ni t'allibera de ser un ésser amb contradiccions, en especial quan tens una vida pròpia i ben plena. Poder parlar-ne i escriure-ho tampoc ens fa pitjors mares sinó que enriqueix un debat que Díaz ens brinda amb els seus contes. 

Díaz té un estil que provoca una lectura ràpida, però no caigueu en la trampa perquè la tria de cada paraula i cada coma és volguda, llegiu-la i sobretot rellegiu-los, els contes ens permeten engolir i tornar a començar per veure els matisos i les intencions de la Díaz com a escriptora. Són contes plens de detalls i tan reals com la vida que Díaz observa atentament, els més autobiogràfics diu, no en va el llibre comença amb una cita de Carson McCullers: Tot allò que succeeix als meus relats, m'ha passat, o em passarà.

Editat per Proa

Dissabte, 18 de març de 2017

Un matí de febrer mentre feinejava per la llibreria arriba la cartera amb tot de paquets, n'hi ha un de l'Altra i un de Libros del Asteroide, quan els obro tots dos contenen el mateix llibre, somric i penso com em coneixen l'Eugènia i en Luis. Em fa molta il·lusió que una autora com Maggie O'Farrell sigui acollida en aquests dos segells a veure si entre tots aconseguim que esclati. Al club de lectura, ja fa molts anys vam llegir i gaudir de L'estranya desaparició de l'Esme Lennox, més tard vaig devorar Instrucciones para una ola de calor i malgrat agradar-me molt l'autora, com a tants altres llibreters, no hem aconseguit, encara, que sigui prou coneguda. Voldria creure que amb aquest llibre, Aquest deu ser el lloc, Tiene que ser aquí, O'Farrell ha arribat per quedar-se i trobar els lectors que tant es mereix. 

Dimecres ambudes editorials ens van donar l'oportunitat de dinar i conèixer l'autora i poder conversar una mica amb ella. O'Farrell ens va explicar que un dels detonants que la va portar a escriure la novel·la va ser el fet d'estar a Londres, en una cafeteria i al costat tenir una actriu molt famosa, molt embarassada, amb tot de fotògrafs i gent fent-li fotos des del vidre, li va semblar molt trista i va pensar que si això li passés a ella fingiria estar morta per poder desaparèixer i començar de nou com fa la Claudette, la protagonista de la novel·la.

La Claudette és una actriu molt reconeguda que un dia no se suporta més, ni a ella ni a la fama que l'envolta, i fingeix que s'ofega, a partir d'aquí comença una vida en la clandestinitat en una vella granja en algun lloc recondit d'Irlanda. La casualitat la porta a conèixer en Daniel, un lingüista nord-americà, de Nova York, que recorre Irlanda per recollir les cendres del seu avi. Entre ells neix una història d'amor molt bonica fins que una notícia de la ràdio connecta en Daniel amb una relació del passat que l'engoleix fins a caure en l'abisme. Mentre escric em ve al cap que als llibres d'O'Farrell sempre hi ha algú que fuig i en aquesta novel·la són els protagonistes. Tots dos es troben a Donegal en un indret on la força de la natura els permet ser ells mateixos fins que la motxilla del passat truca a la porta. La Claudette té un fill de la parella anterior, en Daniel en té dos a Califòrnia a qui no pot veure perquè la seva exdona li ha impedit sempre, però en Daniel els estima amb bogeria, amb aquests antecedents es troben, s'enamoren apassionadament i formen una família amb dos fills més. Fins aquí podria semblar una novel·la corrent, però no! El que construeix O'Farrell és un llibre molt ambiciós pel que fa a l'estructura amb viatges constants entre fusos horaris i en el temps, si parléssim de com es construeix una novel·la aquesta hauria de ser posada com exemple. És brutal com dibuixa el personatge de la Claudette i la seva desaparició fins i tot ens mostra fotografies de la subasta d'objectes de la gran actriu desapareguda, aquest moment m'ha portat al llibre de l'Esme i la protagonista que regenta una botiga d'objectes antics, ara em venen totes les preguntes que dimecres no vaig ser capaç de fer-li en directe, per què les fugides, els viatges entre passat i present... O'Farrell ens va comentar que tenia clar que li sortiria una novel·la llarga de molts personatges i que per això es va comprar un suro i tot de cartolines de colors que l'ajudaven a fer l'estructura fins que un dels seus fills va aparèixer amb un manyoc de papers de colors a la mà cridant: they're gone, això la va portar a tornar a començar i a reescriure el que ja tenia pensat. Maggie O'Farrell té tres fills, un marit escriptor i gats que formen el paisatge domèstic on escriu, potser per això en aquest llibre ens ensenya uns infants molt intel·ligents, autònoms i capaços. Us parlo dels fills i dels nens perquè formen part del calidoscopi de personatges secundaris que conformen l'obra, tots ells importants siguin esbossats o dibuixats amb precisió com ho és el paisatge triat per cada moment vital.

Aquest deu ser el lloc és una novel·la coral i rica en matisos que parla de bona gent que un dia s'equivoca, fuig i conviu amb alguna cosa interior no resolta i això els fa canviar de lloc geogràfic però com diu l'autora el lloc ets tu, per tant, les pèrdues, la família i les relacions t'acompanyen. O'Farrell construeix uns personatges molt empàtics sense jutjar-los, et dóna molta informació com a lector perquè els arribis a conèixer i participis del llibre intensament, tots m'han agradat però en Niall i l'Ari em tenen el cor robat. 

Ara que s'acosten uns dies de descans per la majoria, faríeu bé de posar a la maleta aquest llibre.

Traduït per Marc Rubió al català i Concha Cardeñoso al castellà

Editat per l'Altra editorial i Libros del Asteroide 

Dissabte, 11 de març de 2017

Ara que tot fa olor de primavera, que un dia plou i tres el sol brilla, que els carrers comencen a prendre color, que al terra neixen flors voldria parlar-vos de dos llibres que són un cant a la natura i a les petites coses que ens regala. Abans no sigui massa tard i escalfem el planeta del tot i perdem aquesta sensació tan bonica de veure les estacions com passen i tornen, dos llibres per explicar en família, a l'escola, a la biblioteca per aturar-nos i gaudir mirant del que la natura ens regala cada dia. 

Del primer àlbum que voldria parlar-vos és ¿Mau iz io? de la brillant Carson Ellis que en aquest llibre recrea un microcosmos de cuques i animalets amb un llenguatge particular. El primer dia que va arribar a la llibreria me'l vaig endur cap a casa perquè ja vaig veure que amb una ullada no en tindria prou perquè amagava alguna cosa màgica. Al vespre amb el meu petit ajudant vam descobrir-ho, vaig saber que era fantàstic quan de sobte vam començar a parlar en l'idioma que Ellis recrea per les cuques i que només mirar-nos esclatàvem a riure. Però el llibre és molt més que un joc divertit de llenguatge inventat és un tractat de biologia animal i botànica. 

Ben aviat descobrirem tot de cuques i insectes meravellats amb una planta que esclata i que cada dia va creixent amb la presència d'un capoll que espera pacientment el seu moment. El despertar de les bestioles es fa palès a mesura que la planta s'enforteix perquè s'hi gronxen, hi construeixen un vaixell pirata, s'hi estiren a llegir i es mengen els bolets que hi creixen als peus. La planta els regala una flor preciosa i esclata la joia, però la flor perd els pètals, la planta es marceix i les cuques desapareixen. De mentre, a la llum de la lluna del capoll en surt una papallona de nit acompanyada per la música d'un grill. La neu arriba i la vida sembla aturar-se però ¿Mau iz zio? la primavera torna a trucar a la porta. Regaleu-vos-el, moments únics garantits gràcies al talent de Carson Ellis. 

Editat per Barbara Fiore

Del segon àlbum que vull parlar-vos és Un camí de flors ideat pel poeta JonArno Lawson que recrea un dia a dia amb la seva filla passejant per la ciutat, mentre pensava en la història va tenir clar que no hi calien paraules sinó il·lustracions i l'encarregat de fer-les va ser Sydney Smith que copsa a la perfecció la idea de Lawson. La trama és ben senzilla, un pare i una filla passegen per una ciutat grisa camí de casa, el pare s'atura a comprar, parla per telèfon i va amb pressa, la nena vestida amb un abric vermell de connotacions literàries, observa, mira, olora i s'atura a recollir floretes que va trobant. Una ciutat per més grisa que ens pugui semblar sempre hi ha lloc per una flor o una planta que resisteix tenaçment. El llibre s'anirà tenyint de colors a mesura que la petita vagi collint flors i s'acostin a casa. 

 Amb ulls de nen és com no hauríem de deixar de mirar el nostre entorn, aturar-nos a cada detall que fa la vida més especial. Les il·lustracions de Smith us faran venir ganes de sortir al carrer i mirar tot allò que s'amaga. Un regal pels sentits. 

Una menció per les guardes del llibre perquè me les penjaria al menjador de casa. 

Editat per Libroz del Zorro Rojo

Traduït per Ricard Fernández 

Dissabte, 4 de març de 2017

Em fa feliç que una veu com la de Tina Vallès vagi consolidant-se i agafant volada, no en va ja va guanyar el Mercè Rodoreda de contes i ens va deixar glaçats amb Maic, una novel·la que haurien de llegit tots els adolescents, i no tant, que corren pel món. Amb La memòria de l'arbre acaba de guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb una història deliciosa sobre un avi i un nét acostumats a compartir les vacances al poble, Vilaverd, i que de sobte passen a viure junts cada dia a Barcelona. 

"Una vegada vaig anar a passar el cap de setmana a casa els avis del Moisès. Viuen en un poblet prop del mar, a Sant Antoni de Calonge, en un edifici amb piscina, i es passen tot el dia en banyador i xancletes.

-Només sortim de l'aigua per menjar i per dormir! -em va dir el Moisès entusiasmat. 

-I l'olor de llenya?

-Quina olor de llenya?

-La que fan totes les cases dels avis.

-Què? No, casa els meus avis fa olor de mar. 

Així vaig descobrir que les cases dels avis sí que fan una olor especial, però no totes la mateixa."

La memòria de l'arbre és una novel·la sobre els records, sobre aquells petits instants de complicitat que esdevindran una imatge que sempre ens acompanyarà. Com construïm els records? De què estan fets? Vallès dóna resposta a aquestes preguntes descrivint la relació d'un nen, en Jan, que viu a Barcelona amb els pares i que d'un dia per un altre veu com els avis s'instal·len a casa, primer al sofà llit del despatx i després en un llit de debò. L'avi està malalt però per en Jan els dies amb els avis a casa són un regal, els entrepans del berenar són cruixents i acabats de fer, les converses amb l'avi de tornada a casa, el dinar fet per l'àvia, els arbres, els deures compartits, les rialles, els oblits cada cop més freqüents de l'avi construeixen la memòria del Jan, tot passat pel sedàs d'un desmai que hi havia a la plaça del poble i que era l'amic de l'avi Joan. 

"L'avi és un arbre, he pensat. I ara és el desmai ferit pel llamp. I quan no en quedi ni la soca, em tacaré els dits de guix verd per dibuixar-lo."

Vallès ha escrit una novel·la que es beu d'un sol glop, però creieu-me si us dic que val la pena tornar-hi i anar rellegint trossets plens de records i de memòria, els del protagonista però també els nostres, perquè mentre llegiu somriureu al rememorar els vostres estius i us emocionareu quan recordeu les estones compartides amb els avis, perquè hi ha records que ens queden gravats com una fotografia que no vols oblidar mai a no ser que arribi la malaltia que tot ho esborra, com la de l'avi Joan.

No és mai fàcil fer parlar un nen i que resulti creïble, però Tina Vallès té una capacitat minuciosa de descriure els detalls i la quotidianitat, mira el món amb ulls d'infant que observa el món dels adults amb astorament. M'agrada que els arbres siguin un element vertebrador de la novel·la, perquè són un testimoni de les ciutats i els pobles i sovint no els valorem prou. Un premi literari merescut, Tina Vallès té molt talent pel que escriu i com ho escriu!

Editat per Anagrama

Diumenge, 19 de febrer de 2017

De les preguntes que més em fan aquests dies en destaquen algunes: Què esperaves de la llibreria? Com t'imaginaves que seria? Quin balanç en fas? Diria que aquesta setmana que acabem resumeix molt bé el que jo volia de l'Espolsada, del que volia que hi passés i de les coses que m'hauria agradat que generés. Quan miro enrere i observo tot el que hem viscut, la gent que hi ha passat, els que se l'han fet una mica seva, els clubs, les presentacions, els vespres temàtics, els plors, les rialles, les abraçades, els amics que hi he fet, els llibres viscuts, els nens que he vist créixer, les escoles que he pogut assessorar, les famílies que m'han permès construir la biblioteca familiar, la gent que parla dels llibres del club a la perruqueria, a la sortida de l'escola o quan recull els nens a dalt al Little English... tot això és tan bonic que em caldrà caure a la marmita de l'Obèlix per tenir la força de fer 10 anys més.

Dilluns va passar allò tan màgic que la llibreria es va convertir en un estudi de ràdio, ja fa uns anys ho va fer l'Adolf Beltran al capdavant del Sentits, i dilluns ho van fer l'Òscar Fernández i l'Empar Moliner amb tot el seu equip. Ja ben d'hora els tècnics es van encarregar de transformar les taules de novetats amb taules de ràdio plenes de cables, micròfons i ordinadors. Un entrepà ràpid compartit al Xavisan amb l'Ester Pujol, en Santi Jiménez, l'Empar i l'equip parlant de llibres (gosaria dir que el Xavisan és el frankfurt de tot Catalunya on més s'ha parlat de llibres, si les taules parlessin...), va donar pas a la primera part del programa de notícies que vaig tenir la sort d'il·lustrar amb llibres: Quan érem refugiats de Teresa Pàmies, El viatge de Francesca Sanna, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon, La buena novela de Laurence Cossé. Després de tres a quatre, la tertúlia d'actualitat però amb els llibres com a protagonistes, una hora a la ràdio parlant de literatura i el món no s'ha enfonsat. La literatura és el mirall perfecte per entendre la realitat que sovint és difícil de pair. Des d'aquí moltes gràcies a l'equip del programa i a Catalunya Ràdio per haver triat la llibreria per celebrar-hi el Dia mundial de la ràdio, tot un honor i encara més poder fer de prescriptora a la gent del Catalunya migdia, voldré saber si us han agradat els llibres.

La setmana ens va portar a una sessió de club de lectura de dijous al vespre amb el llibre de la Maya Angelou Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado que tothom hauria de llegir. Un llibre que ens permet posar-nos a la pell de l'altre, en aquest cas la dels afroamericans hereus dels esclaus en plena depressió nordamericana. Un llibre tan vigent que fa mal. Dijous em mirava la gent del club i pensava que això que hem construït durant aquests 8 anys és molt gran, alguns han plegat, altres s'han incorporat, alguns ens segueixen des de la distància però des d'aquí un agraïment per voler compartir aquest projecte al meu costat perquè del club ha nascut una complicitat tan bonica que no tinc paraules per descriure-la. Sobretot ara que preparem la festa de divendres que ve i que des de ja fa unes setmanes els divendres a la tarda la llibreria és un punt on berenar, triar, fer manualitats i explicar-nos la vida. 

I ahir al matí en Joan Rioné de Piscina, un petit oceà, ens va fer un regal, un tastet de l'espectacle a partir del llibre Carrer del mar, la llibreria plena per escoltar poesia, veure teatre i marxar a casa amb un somriure. Moltes gràcies a les famílies que confien en les activitats del dissabte al matí, per comprar i regalar llibres, per construir la biblioteca familiar perquè sense tots vosaltres l'Espolsada tampoc no seria. 

Des d'aquí el meu agraïment a tots els que heu permès durant aquests 10 anys construir un somni, el meu somni, el de l'Espolsada i fer-vos-el una mica vostre. Ja tenim 10 anys però espero poder-ne celebrar uns quants més al vostre costat. 

Salut i llibres per a tothom! 

Dissabte, 11 de febrer de 2017

Hi ha autors que comparteixen un paisatge narratiu compost pel bosc, el fred, els udols, la pluja, la boira i la introspecció fruit del silenci. Escriptors capaços de fer una cosa excepcional per a mi com descriure'l amb tots els matisos, perquè el silenci no és mut. Hi ha una literatura geogràfica segons l'entorn on has viscut, nascut i crescut... fa un mesos em vaig retrobar amb Per Petterson, l'autor noruec de qui ja havia llegit Maleeixo el riu del temps (si no l'heu llegida no trigueu) i Cap a Sibèria, i a qui el Club editor ha publicat la seva primera novel·la, Sortir a robar cavalls. Des del Maleeixo han vingut una sèrie d'autors com Karl Ove Knausgård i Gerbrand Bakker que beuen d'aquesta tradició nòrdica del respecte i la vida en comunió amb la natura fins al punt que aquesta es converteix en una protagonista més de les obres, no com un mer testimoni sinó amb una presència vital. 

Escrita el 2003 i traduïda a molts idiomes, va arribar a casa nostra en castellà ja fa molts anys i ara el Club editor ens ha fet el regal d’incorporar-la al seu magnífic catàleg d'autor en català i amb una traducció excel·lent de Carolina Moreno. Trond T decideix abandonar la ciutat i establir-se en una cabana al mig del bosc amb la seva gossa per passar la seva vellesa. Una cabana de fusta en una natura salvatge i abrupta. 

"Ara visc aquí, en una caseta a la riba d'un llac a l'extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l'estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n'he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d'aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més grans que jo."

I així subtilment, Petterson introdueix la figura del veí que de sobte desperta en ell tota una sèrie de records adormits d'un estiu en què el protagonista era un noiet de 15 anys que se’l va passar tallant troncs amb el pare i el germà mentre els feien baixar riu avall. Un estiu que va significar moltes descobertes i l'entrada a l'edat adulta per una pèrdua no compresa. La novel·la és un homenatge a tot de detalls viscuts en un paisatge que té memòria com diu en Jordi Puntí, té la memòria d'haver estat testimoni de la segona guerra mundial i de la resistència noruega a l'ocupació nazi gràcies a ramaders i grangers i als seus estables, però també conté la memòria de les relacions familiars i és que aquestes són una constant en l'obra de Petterson. 

"En el decurs d'un mes es van morir totes dues i després ja no m'ha interessat parlar amb gaire gent, la veritat. No sé de què podria parlar. És una de les raons per les quals ara visc aquí. Una altra de les raons és el bosc. Fa temps va ser part de la meva vida com res no ho ha estat mai més, i després en va desaparèixer durant anys i panys, i quan tot de cop el silenci es va imposar al meu voltant, vaig comprendre fins a quin punt el trobava a faltar. I ja no vaig pensar en res més, i posats a no morir-me de seguida, cap al bosc s'ha dit. Així ho vaig sentir, així de senzill. I així és encara."

Confesso que he trigat uns mesos a ressenyar-la perquè és d'aquells llibres que creix a mesura que passen els dies i encara sents la remor de l'escriptura, una obra poètica on res és evident però tot sura en l'ambient. Feu-vos el favor de seure, llegir-la i atureu el món. A més Petterson es declara admirador de la Rodoreda, què més podem demanar?

Traduïda el català per Carolina Moreno

Editada per Club editor/Ediciones B

Diumenge, 5 de febrer de 2017

Avui el nostre llibre de la setmana coincideix amb el llibre que hem treballat a les puces lectores, L’última carta d’Antonis Papatheodoulou i il·lustrat per Iris Samartzi, guanyadors del IX Premi Internacional de Compostela per a àlbums il·lustrats que concedeix l’editorial Kalandraka.
Aquesta és la història del Sr. Costas, un carter que treballa en una illa lluminosa que intuïm al Mediterrani donat l’origen grec dels autors. Avui és l’últim dia de feina pel Sr. Costas perquè es jubila i reparteix les cartes que duu a la saca, però el dia no és com ell se l’havia imaginat sinó tot al contrari, tot està tancat, no es troba ningú i es va posant una mica trist. Una fulla li fa veure que al fons de la saca ha quedat una carta per repartir, això no pot ser! pensa, ell sempre ha fet bé la seva feina. Una carta sense destinatari que el fa caminar fins a l’altra punta de l’illa just quan ja ha acabat la jornada, però la feina s’ha de fer ben feta i empren el camí. El senyor Costas no sap que tothom l’espera per acomiadar-lo i donar-li les gràcies per totes les cartes, postals i notícies portades durant tots aquests anys.
El text de Papatheodoulou va acompanyat de les il·lustracions de Samartzi, dibuixos combinats amb collage per uns paisatges plens de referències postals, trossos de segell, de sobres, postals, paper de cartes juguen a ser edificis, núvols, roba i conformen un paisatge molt delicat i bonic.

Sovint em pregunten com sabem què és un bon llibre infantil i jo sempre dic: si al nen li agrada i a tu com adult t’emociona. Els contes no només són per explicar, cal mirar-los, entendre’ls i extraure’n tot de bones idees. Tinc la sort que durant aquests 10 anys he trobat gent molt bonica, però tinc la sort immensa de comptar amb el talent de la Glòria Gorchs que traspua passió per la literatura infantil-juvenil a cada passa que fa. Sense ella aquests 10 anys no haurien estat iguals, d’ella he après un munt de coses, és sàvia, estima i entén la literatura com jo: des de l’ànima i això és el que intentem transmetre un cop al mes a les puces lectores.

Quan ens vam plantejar les puces vam decidir que el fil conductor de les puces fos la correspondència, així tots els llibres que hem previst pel curs tenen la comunicació escrita com a base principal ja sigui per mitjà de cartes, postals, missatges, paquets, notes... Les puces va adreçat als nens i nenes que estan aprenent a llegir i a escriure i el que volíem provocar eren ganes de llegir i escriure sense la pressió del tipus de lletra i respectant el ritme de tothom, l’objectiu és que a casa tothom compartís el llibre en família, el llegís sol i/o acompanyat però sobretot que el gaudís i li provoqués ganes de llegir.

Les puces havien de portar una banderola per decorar la llibreria per acomiadar el senyor Costas i així la sessió va començar com una festa. Les puces es van trobar un paquet del Winnie the Poo, un pot de mel buit però ple d’abelles perquè tothom se n'emportés una perquè ens calen abelles per fer mel (abelles fetes amb una xapa de beguda i pintades). Al terra tot de sobres de colors ben posats que ens servirien perquè cada nen hi dibuixés la casa de l’illa on voldria viure. La Glòria va repassar cada pàgina del conte i així vam parlar del pes de les males notícies i de la lleugeresa de les bones. De la feina del carter, de com llegeix cartes a la gent que no va poder anar a escola, de com porta missatges d’amor, o cartes de gent que viu molt lluny i del fet de jubilar-se, alguns volien jubilar-se d’anar a escola i d’altres consideren que jubilar-se està molt bé però que si fas una feina que t’agrada no tant. Fixeu-vos que en una hora van passar un munt de coses, vam parlar d’emocions (sense necessitat de fer-ho evident), van escriure i dibuixar i van llegir lletra d’impremta sense ser conscients que llegien. Hem fet 5 sessions de puces i cada vegada se’ns fa més evident la importància dels bons àlbums en aquestes edats per estimar la literatura per sempre, de com de necessari és seure i parlar-ne al seu nivell, d’observar el llibre del dret i del revés i escoltar-los perquè són molt savis.

Traduït per Marta Morros
Editat per Kalandraka

Dissabte, 28 de gener de 2017

Ahir es commemorava el Dia internacional en memòria de les de les víctimes de l'holocaust i a TV3 passaven una pel·lícula* sobre un jove fiscal que per casualitat descobreix el passat del seu país i decideix portar els membres de la SS al tribunal quan s'adona que part d'Alemanya viu immersa en el silenci i l'altra no en té ni idea del que va passar a Auschwitz. En honor dels supervivents i en memòria de les víctimes lluita per portar els assassins als tribunals en un judici que es va fer famós i va permetre que els crims no quedessin impunes. Precisament per vèncer la impunitat, els llibres de testimonis se'ns continuen fent necessaris malgrat el dolor insuportable que ens provoquen quan els llegim, i ara més que mai ens serveixen de mirall per veure que no estem tan lluny del silenci d'aquella època i que nosaltres també podem acabar sent còmplices si no actuem ja amb tots els refugiats. 

Jiří Weil va néixer en el si d'una família jueva benestant, militant comunista des de ben jove, marxista convençut, va ser expulsat del partit per les purgues estalinistes i es va exiliar a l'Àsia. El 1935 quan torna a Praga, l'ocupació nazi no li permet marxar a Londres com era la seva intenció i entra a treballar al Museu jueu de Praga fins que anys més tard li arriba l'ordre d'internament al gueto de Terezín, aleshores decideix amagar-se i fingir la pròpia mort per escapolir del destí més temut, durant més de tres anys viu amagat en pisos il·legals. Tots aquests trets autobiogràfics són molt importants per entendre la novel·la que es va publicar a títol pòstum i que Philip Roth va rescatar.

Weil enceta la novel·la amb una anècdota que faria riure si no fos pel que deixa intuir. A la Casa de les Arts s'ha de celebrar un gran concert amb la cúpula nazi, a la teulada hi ha tot d'estàtues d'artistes, entre les quals la del compositor jueu Mendelssohn, un SS vol fer retirar l'estàtua però no estan identificades i pren com a consigna el nas gros que caracteritza els jueus, el que ell no sap és Wagner tenia una nàpia prominent... I amb aquest toc d'humor arrenca una novel·la farcida de trets autobiogràfics que va desgranant l'ocupació nazi entre la població txeca i com es va transformant la vida d'una ciutat.

"Després del 15 de març, alguns llogaters alemanys s'instal·laren a l'edifici, buscant pau i discreció; no volien atraure l'atenció. Anaven a assassinar a les hores normals de feina, però a casa feien el paper d'oficinistes, s'escuraven amb cura les botes a l'estora i a l'ascensor s'apartaven amb cortesia per deixar passar les senyores."

Weil que va treballar al Museu jueu com un dels protagonistes del llibre, classificant les obres d'art, joies i tota mena d'objectes espoliats es consolava pensant que ells potser moririen però que la memòria del seu poble havia de romandre viva. Amb un bisturí de precisió Weil ens narra la vida de diferents protagonistes a mesura que l'ocupació avança, el gueto va creixent i comencen les deportacions en vagons de tren amb un destí incert pels ocupants. Com l'instint de supervivència et fa treballar al costat dels teus botxins creient que així te'n sortiràs quan en realitat, el llibre descobreix la perfecta orquestració d'un dels genocidis més grans de la història: jueus, comunistes, gitanos, discapacitats, bessons, revolucionaris...

"Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant de temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent."

Una de les històries que conté el llibre és la de dues germanes que viuen en un pis, amagades en un recambró tapat per un armari, l'Adela i la Greta. Són elles dues les que representen la dignitat i el coratge de tota una població o la dels onze executats que moren cridant als botxins que perdran la guerra mentre els miren els ulls.

"Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort."

Per a mi la literatura hauria de ser una assignatura per anar per la vida, però quan llegeixes llibres com aquest és quan t'adones com la lectura d'alguns fragments llegits a les classes d'història i no de literatura dels instituts cobra tot el sentit. La transversalitat de la literatura.

Traduïda per Jaume Creus

Editada per Viena edicions/Impedimenta en castellà

*La conspiració del silenci de Giulio Ricciarelli (us la recomano)