Dissabte, 26 de maig de 2018
Dos joves de 18 anys, la Nahid i en Massod, es coneixen a la universitat. Ella hi arriba tímidament, ben vestida, sap que és l'escollida de la família per estudiar. Ben aviat, entre classe i classe, Nahid canvia la faldilla llarga i recta pels texans acampanats, les reunions semiclandestines són l'aprenentatge universitari, som a l'any 1979 i la revolució es cou a l'Iran. Nahid i Massod s'enamoren intensament mentre comparteixen pancartes i manifestacions. Un dia Nahid porta una de les seves germanes a una manifestació, esclata la violència i ja no la torna a veure, res tornarà a ser el mateix. Aquells dos joves veuen com s'enderroca el Xa però qui arriba al poder comença a perseguir-los. L'anhelada llibertat i democràcia no tenen lloc a la nova república islàmica. No els queda més remei que amb un passaport fals i pocs diners marxar cap a Suècia per començar una nova vida d'asil polític i donar a l'Aram un futur en llibertat.
Trenta anys després, la Nahid s'enfronta a un diagnòstic de càncer terminal, després de perdre en Massod ara li toca a ella. Asseguda davant la metgessa, la Nahid no pot pair la notícia, ella que s'hauria pogut morir durant la revolució, el terratrèmol, ella a qui li ha tocat viure entre dos mons mentre somiava en la llibertat, ella que ha vist créixer la seva filla en una altra terra. La ràbia, el dolor i sentiment de culpa fan que la relació mare filla no sigui del tot fluïda. L'estima com ningú però la Nahid no es perdona haver perdut una germana, no es perdona el dolor causat i ara que la vida se li acaba no sap com dir-li a l'Aram.
Golnaz Hashemzadeh construeix una novel·la amb pinzellades autobiogràfiques, ella va néixer a l'Iran i va fugir amb els seus pares a Suècia. D'una banda escriu un potent monòleg de la Nahid que transcriu la por d'enfrontar-se als seus últims dies, de com dir-ho a la seva filla i de lamentar, potser, haver viscut massa intensament uns anys, una revolució que al final els va costar molt cara.
"Pot ser que la vida se t'acabi abans, si vius intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós se m'han esmunyit els dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d'un nombre limitat d'alenades que s'acaben abans d'hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l'ordre? I si, d'alenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot s'acaba? Només ho pregunto."
De l'altra, Golnaz Hashemzadeh reescriu el passat, els fets viscuts, com si fos un testament vital per la seva filla. Recorda perquè lluitaven i de què van haver de fugir després: "Segur que m'arrestaria, però ja em podien arrestar, torturar, o el que volguessin, sempre que no em violessin. Abans, morta, perquè no suportava la idea. Que em violessin hauria estat com si m'injectessin una dosi de maldat que hauria hagut de dur a dins la resta de la vida; una maldat líquida que m'hauria esquitxat les entranyes per sempre més." Nahid recorda els camps de refugiats, la família a l'Iran, la treballadora social que els va estendre la mà i els va fer persones mentre s'acomiada de la vida, veu com passa la primavera i s'acosta la nit de Sant Joan. Nahid voldria haver sabut fer-ho més bé amb l'Aram, però el dolor acumulat no la deixa. El testimoni que li llega és la seva manera de dir-li fins a quin punt l'estima a ella i a la neta que arriba plena de vida. "He estat jo, qui t'ha dut fins aquí. Vam ser nosaltres."
Una novel·la magnífica, un cant a viure i a resistir.
Traduïda per Meritxell Salvany
Edita Les hores