Dissabte, 15 de setembre de 2018

"M'agrada pensar que sé què és la mort. M'agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara." Així arrenca la novel·la de Jesmyn Ward, amb una frase contundent d'en Jojo, un dels protagonistes, el dia que fa 13 anys. En Jojo viu amb la seva germana Kayla, i els seus avis materns, el Pa i la Ma, a dies també viu amb la Leonie, mare absent i enganxada a les drogues.

En Jojo no és un noi qualsevol, en Jojo pot parlar amb els animals i sentir veus que el connecten amb el passat i l’ajuden a entendre la família que té. Som en una població fictícia de la costa del Mississipí, amb una gran presència afroamericana, descendents directes dels esclaus que collien cotó. En Jojo conscient que la seva mare no només està atrapada per les drogues si no que també viu atrapada pel fantasma del germà mort per un tret accidental d’un noi blanc, assumeix el rol de pare amb la Kayla la seva germana petita a qui sembla voler protegir de l’espectre que regna la família. En Jojo ha estat educat pels avis materns que han perdut un fill i una filla, viva, però enganxada a les drogues que li permeten obviar un matrimoni fallit amb en Michael, pare de les criatures i tancat a la presó. En Jojo és mestís, mare negra i pare blanc rebutjat per la família per haver-se casat amb una noia negra i haver-hi tingut fills.

La història comença el dia de l’aniversari del Jojo, un aniversari trist perquè l’àvia és al llit molt malalta, i no poden bufar ni cantar la cançó de l’aniversari a la cuina, ho fan al voltant del llit quan de sobte sona el telèfon, és el pare que surt de la presó, la presó de Parchman Farm, on l’avi del Jojo va ser tancat injustament. L’endemà ben d’hora la Leonie en un acte de fe en si mateixa decideix fer el viatge per carretera fins a la presó per anar a recollir el seu marit mentre somia reconstruir la família i tenir una llar on donar-se una oportunitat. Pel viatge s’emporta en Jojo i la Kayla i es fa acompanyar d'una amiga, els fills haurien preferit quedar-se a casa amb els avis. I així comença aquesta mena de road movie a partir de la qual s’articula el llibre, donant veu a diferents protagonistes, que en primera persona van construint un relat cru que evidencia i posa de manifest la vida de la població afroamericana dels estats del Sud.

Jesmyn Ward, la primera dona que ha guanyat dues vegades el National Book Award, escriu allò que Donald Trump voldria obviar. Denuncia l’extrema pobresa de la població afroamericana i denuncia com la droga és una eina de guerra que serveix per adormir, aniquilar i confrontar la mateixa comunitat. Si l’alcohol va servir per silenciar els indígenes, ara les drogues serveixen per evitar que la població s’aixequi es revolti i en canvi fa que la violència policial sigui justificada. La presó forma part del vocabulari d’aquestes famílies.

És en la veu dels esperits que poden sentir alguns dels protagonistes, Ward fa parlar els avantpassats que miren d’alliberar-se del dolor viscut i narrar la història:

“Vaig caure del vol, el record em va estirar, cap a terra. L’ocell va cridar disgustat. Vaig anar a parar en un camp d'infinites fileres de cotó, vaig veure homes inclinats que es movien com uns crancs ermitans i collien cotó, ben doblegats. Vaig veure uns altres homes armats amb escopetes caminant en cercles al voltant dels altres homes. Vaig veure uns edificis apinyats als límits d’aquell camp, i altres camps s’estenien fins als confins de la terra. L’ocell es va llançar en picat als caps dels homes. Van desaparèixer. Aquí és on m’explotaven. Aquí és on em van fuetejar. Aquí és on en Richie em va protegir.”

Ward escriu una història de fantasmes perquè en realitat el que van viure els avantpassats no dista massa del present de la població. Un llibre que remou, que no et deixa indiferent. Bo, molt bo. Ward evidencia la necessitat de les societats de primer conèixer el passat per acceptar-lo i corregir el present, és a dir la memòria històrica que alguns s'entossudeixen a silenciar. 

Traduït per Josefina Caball (gran traducció)

Edita Edicions del Periscopi

en castellà el trobareu a Sexto Piso