2018

Dissabte, 3 de febrer de 2018

Era a principi de setembre a la cuina de casa la Laura, recordo la imatge com si fos ara, la Laura rentava musclos per tirar-los a l'arròs i jo parava taula. Parlàvem de com havien anat les vacances, dels llibres que havíem llegit, per allà a sobre hi havia La vida a qualsevol preu i La ciutat i la casa, llibres de poesia...  com qui no vol la cosa, la Laura es va girar i em va dir: Fe, saps que he escrit una novel·la? Saps que me la publiquen? Emoció continguda, respecte, alegria i alhora aquell neguit intern de i si no m'agrada... Hem tingut uns mesos prou convulsos que amb la Laura ens han dut a parlar de moltes altres coses i gens de la novel·la, quan de cop arriba el butlletí de novetats de l'editorial i hi veig imprès El risc més gran de Laura Pinyol. 

La Júlia té trenta-quatre anys, dos fills i una nova vida a Prat del Comte, a la Terra Alta. Enrere deixa un marit desaparegut a Ginebra i tota una vida a la ciutat que l'ha vist néixer. Decidida arriba a Prat del Comte per respirar i sortir del desgavell personal en què es troba. Com a eix principal la Júlia serveix d'excusa per anar a coneixent la resta de personatges el pare, la mare, el germà, la Tona, en Marc, en Roger, l'Esteve, en Jordi, persones clau per a la Júlia que anirem descobrint a mesura que ella va desgranant la seva vida. La novel·la es divideix en 25 capítols i un epíleg narrats des de Prat del Comte amb viatges al passat que construeixen el relat present. I així, la Júlia explica el divorci dels pares, els viatges pel món amb en Roger, les anècdotes amb la Tona, el naixement del seu germà, la malaltia de la mare, quan s'enamora de l'Esteve, el naixement del Jan i d'en Pere:

"Els seus fills. Aquesta maternitat que, a vegades, pensava que no havia demanat. O no havia demanat tan aviat. O no havia tingut temps de decidir si la volia. Que sovint la feia sentir presonera, aquella decisió. Tinc trenta-quatre anys, dos fills, un marit absent, una vida al davant."

El risc més gran és una novel·la de personatges, íntima, de pèrdues, de solitud, d'incomunicació, de famílies sobrevingudes i és alhora una novel·la de segones oportunitats, de renéixer i un homenatge a la gent que estima sense concessions, disposada a fer el que calgui quan els necessites. Hi ha pèrdua, dolor, amor i temes molt vigents. Una novel·la sobre la vida i les decisions que prenem, la por que ens paralitza i sovint no ens deixa fer el que voldríem sota la pell de la Júlia, una protagonista que es fa estimar, plena de matisos i tot un seguit de personatges secundaris que es fan imprescindibles. Parlem d'una novel·la que et sap greu acabar, que juga amb el paisatge com un personatge més, un territori que se't fica dins i que voldries trepitjar. 

Laura tenim un brindis pendent per moltes coses però ara cal afegir-hi la novel·la. Enhorabona perquè has escrit una primera novel·la molt bona, de les que no en voldria sortir i de personatges que m'agradaria saber com els va la vida. 

*Si us va agradar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols i Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals aquest no us decebrà.

Editada per Amsterdam llibres 

Dissabte, 27 de gener de 2018

Magda és una novel·la breu, intensa, colpidora i valenta que es llegeix d'una glopada i et deixa sense alè. Ziervogel fa un exercici literari arriscat perquè ficciona la vida de Magda Goebbels, casada amb el ministre de propaganda de Hitler. Una dona que va preferir assassinar els seus sis fills abans de deixar-los créixer en una societat sense el Führer. Què va dur el matrimoni a fer-ho és una resposta que no sabrem mai, però Meike Ziervogel intenta amb aquest relat apropar-nos a la figura de Magda.

Magda és filla il·legítima d'una minyona que ni la vol ni l'estima, l'envia en una escola convent on creixerà sota una rigidesa extrema i aprendrà a sobreviure per no patir els abusos cap als més indefensos. Magda forja una personalitat que la caracteritzarà, l'ambició, les ànsies de poder la perseguiran en els seus matrimonis i aspiracions, per això quan coneix Joseph Goebbels veu acomplert el somni. Magda abraça amb fervor el nacionalsocialisme com un credo, oblida el passat, el fill que té amb el primer marit i se centra en representar el model de família del règim, no en va és considerada la primera dama.

Ziervogel retrata la psicologia de Magda i dota la novel·la de diferents veus que ens apropen a la protagonista. La veu pròpia per descriure els pitjors moments d'infantesa, joventut i un dels millors capítols quan imagina com hauria sigut viure a Alemanya sense Hitler; la de la mare de Magda que passa de veure la filla perduda en les nits berlineses a adorar amb fervor i convicció Hitler i per últim, la veu de la filla gran, Helga, que gosa discrepar en veu alta de les conviccions familiars i escriu un diari en què narra el final de la guerra i la caiguda de Hitler. En poc més de 100 pàgines Meike Ziervogel se centra en la figura de Magda fent un perfil psicològic d'una dona controvertida, forjada a si mateixa. Ens destapa el vessant més humà d'un monstre fora de casa, que responia al credo del nazisme, capaç de justificar les atrocitats més grans i ser una gran mare dins de casa. Una lectura que incomoda, d'aquells llibres que no oblides i que ressonen durant dies. Un altre encert de la recent nascuda Les hores.  

"El pare i la mare volen protegir-nos; no ens volen pas fer mal. Som els seus fills. Sou el més preuat que tinc, ens va dir la mare. La mare té el cor d'or. Amb quin orgull solia presumir de nosaltres! La Mare de la Nació, Mare de la Nació alemanya! Estava tan orgullosa de nosaltres, encara ho està. Ningú no ens pot fer mal; ella no ho permetria. Sempre ha estat molt protectora amb nosaltres. M'hauria encantat seguir anant a escola, però ella va pensar que era millor que els professors vinguessin a Schwanenwerder. Va dir que era més segur."

Traduït per Dídac Gurguí

Edita Les hores 

Dissabte, 20 de gener de 2018

En aquesta setmana de gener que ja queda lluny de la febre de les rebaixes, de les festes de nadal, a les llibreries es produeix un silenci que durarà uns mesos. Tothom que és al capdavant d'una llibreria sap com costa convocar la gent, programar actes i ser capaç de convèncer algú perquè vingui, s'assegui i gaudeixi. El calendari ha volgut que hagin coincidit dues cites literàries i artístiques, molt diferents i alhora molt semblants, un fil invisible les uneix, l'art com a forma de viure la vida i sobretot com a instint de supervivència.

Dijous al club de lectura, vam tenir el privilegi de comptar amb la Maria Bohigas, editora de Club editor. Néta de Joan Sales, ha viscut l'edició de llibres de ben petita, els ha mamat i ara, quan ha decidit prendre les regnes de l'editorial (ja fa uns anys), tradueix en passió i qualitat allò que fa. Així doncs, si Joan Sales va preservar la poesia de Màrius Torres i fou el primer en editar-la, ella s'ha encarregat que puguin veure la llum les cartes entre Màrius Torres i Mercè Figueras, Cartes a Mahalta, escrites al sanatori de Puig d'Olena. La Mercè i en Màrius estan malalts de tuberculosi, no arriben a la trentena, es coneixen en una sessió de cinema i allà neix l'epistolari més sincer, divertit, rampellut, savi, literari i d'amor que mai hàgiu imaginat. Les cartes, que s'enviaven gràcies a la complicitat d'una infermera, són testimoni d'una època essencial del nostre país. Són cartes riques en el llenguatge, en l'estima per les arts, la literatura, la música, la dansa... i d'un gran respecte per la natura. Màrius amb tota la família a l'exili viu reclòs al sanatori protegit per la propietària i per un estol d'amics que no el deixaran fins al seu últim alè. És gràcies a ells i a la seva feina de copistes que ara podem llegir la seva obra i estimar-la. La gran descoberta és l'escriptura de la Mercè que redacta unes cartes excelses, la Mercè va sobreviure a la tuberculosi però ja no va tornar a escriure. 

Vaig demanar a la gent del club que triés una carta o fragment, que el transcrivís i el posés en un sobre. Volia sentir-los llegir les cartes en veu alta, l'efecte va ser preciós. Ens sentim deutors dels nostres poetes i dijous els vam fer un homenatge perquè és la manera que segueixin vius. 

Encara amb les Cartes a Mahalta al cap ahir vam acollir el projecte artístic de Nochera liderat per l'artista Jordi Pagès i el poeta David Caño nascut del poemari Nictàlgia, aquell no voler marxar de la nit i haver de desprendre't del que t'hi enganxa i que a vegades fa mal. La presentació va anar a càrrec de Pruden Panadès, us recomano vivament el seu article Esquarterar la nit mentre escolteu el cd inclòs dins el poemari Nictàlgia tan ben editat per Edicions Terrícola. Llegiu Caño però si teniu ocasió sentiu-lo recitar, viure i dir la poesia. Una poesia que en veu alta agafa una volada que omple la nit. Nochera és una capsa d'artista numerada i que traspua art en totes les seves formes.

Si sou afortunats, com ho vam ser nosaltres divendres al vespre (mireu que us vaig avisar) i podeu sentir-la dita per en David Caño, cantada per Ivette Nadal, una de les veus del cd, sentireu com s'atura el brogit, com la ment es relaxa i es deixa endur per la paraula. Parlem de divendres al vespre, en una llibreria petita de poble, on tothom hi té cabuda i la poesia omple l'espai, on la literatura és una manera d'anar per la vida i la llibertat hi troba el punt de partida.

La Ivette Nadal acaba de treure un poemari escrit quan va compondre Tornar a mare, un cant a reivindicar la vida, a ser-hi i a lluitar com diu en un vers: La felicitat no pesa, alimenta.

Ahir també vam poder escoltar alguns poemes d'Arbres, mars i desconcerts. Un plaer pels sentits, gràcies a tothom que va venir, als qui ho vau fer possible, a en Jordi Pagès per les seves caminades des de Granollers fins a l'Espolsada, a Elles, i ahir en especial a la Paula i la Maria, dues lectores de 17 anys a qui he vist créixer entre llibres.  

Dissabte, 13 de gener de 2018

Us he de confessar que quan vaig començar a llegir Cançó de la plana em va costar entrar-hi perquè vivia al llibre de l'Elizabeth Strout, Tot és possible, encara era amb els habitants del poble de la Lucy Barton al cap. Era un cap de setmana de relax total que em va permetre acabar un llibre i capbussar-me en un altre tot seguit, dues històries molt diferents i alhora tan semblants, la vida d'Amagash amb la vida de Holt no dista tant. Us explico tot això perquè quan vius intensament un llibre i et poses a la pell dels protagonistes costa sortir-ne i un cop a dins de Holt i els seus habitants no n'hauria volgut marxar mai. 

Vam saber de Holt gràcies a la novel·la pòstuma de Kent Haruf, Nosaltres en la nit, que de la mà dels protagonistes ens va fer passejar per un barri de cases amb jardí i ens va corprendre amb Louis Waters i Addie Moore. Ara tornem a Holt en una novel·la que narra la vida d'una mestra; d'una adolescent perduda a qui la mare fa fora de casa; la de dos germans grangers i solters que tenen cura els bestiar; la d'un pare, professor d'institut, i els seus fills que miren de sobreposar-se a l'absència de la mare que ha marxat de casa... i així com qui no vol la cosa, Haruf ens passeja per Holt, dedicant cada capítol a un d'aquests personatges.

"Els dos vells i la noia de disset anys asseguts a la taula del menjador d'una casa enmig dels camps havent sopat, amb la taula desparada, mentre a fora, més enllà de les parets de la casa i de les finestres sense cortines, un vent blau i fred del nord començava a portar una altra tempesta d'hivern a les planes altes."

La sensació mentre llegia és com si algú anés estirant d'un fil invisible per presentar-nos tota aquesta gent i les seves vides quotidianes. Com si fos un calidoscopi que anem rodant els capítols s'entrellacen i anem coneixent a poc a poc el que els passa. La mare que fuig amb una tristesa immensa que no la deixa aixecar-se del llit mentre el marit i els dos fills miren de fer-hi front; una adolescent a qui un amor d'estiu fot la vida enlaire i que per sort una professora es preocupa de trobar-li un indret on sentir-se acollida i segura; dos germans que han viscut entre vaques i bestiar que de sobte es troben fent d'avis... molta humanitat això és el que trobem a Holt.

El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 

Holt és un poble ben real on les històries són boniques o lletges segons toca, Haruf ha escrit un d'aquells llibres que m'agraden com a lectora. Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables. Al meu imaginari literari hi tinc personatges d'aquells que no puc oblidar, que en parlo com si els conegués perquè ja són part de mi. Haruf és capaç de descriure el pas del temps, de la tardor a la primavera, amb precisió i senzillesa fent que pugis sentir la brisa o el vent del nord a la cara. De Nosaltres en la nit recordo la catifa de fulles i de Cançó de la plana sento el vent suau a la cara mentre observo els camps a punt de ser sembrats.

"Es va girar vent entre els arbres, a la part de dalt, i movia les branques de més amunt. Les orenetes van sortir del nou i van començar a caçar insectes fulla i crisopes en la foscor. L'aire es va tornar més lleuger."

Un bravo a la traducció de Marta Pera Cucurell

Editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Literatura Random

Dissabte, 2 de maig de 2015

En un esmorzar de presentació de novetats d'un grup editorial al que ens conviden als llibreters, entremig de tot el que ens van explicar i sabent que cada editor defensa els seus llibres com si fossin els seus fills, un dels editors d'Alfaguara va parlar d'aquest llibre d'una manera tan especial i amb una passió que va fer que la majoria d'assistents a la sala miréssim la bossa a veure si l'havien inclòs (normalment hi ha edicions avançades o primer capítols de properes novetats), el llibre no hi era però a la sortida ja ens n'esperava una edició avançada. El llibre té nom de dona, Charlotte, i la coberta és preciosa, un quadre de Charlotte Salomon, pintora alemanya jueva que ser assassinada als 26 anys, i que és la protagonista d'aquesta novel·la, escrita per David Foenkinos que en fa una biografia novel·lada.

Charlotte Salomon, després d'una infància tràgica marcada pels suïcidi de la mare, veu com la societat alemanya la va excloent per ser jueva malgrat haver entrat a l'escola de Belles Arts i ser-ne una alumna destacada i amb talent. En plena efervescència d'un primer amor accepta refugiar-se a França amb els seus avis quan la situació a Alemanya comença a ser insuportable. L'auge del nazisme coincideix amb el seu esclat pictòric amb una obra breu, original i novedosa -per a mi desconeguda, i que em resulta brillant- que deixa en custòdia en una pensió on s'allotja poc abans de ser deportada. Charlotte mor assassinada a Auschwitz estant embarassada. Foenkinos dóna vida i llum a la figura d'aquesta pintora i ho fa amb una novel·la escrita com si fos un llarg poema testimoni.

"Por el camino de vuelta, respira muy hondo.

Ese día es en el que nace su obra ¿Vida? ¿O teatro?

Mientras anda, piensa en las imágenes de su pasado.

Para sobrevivir, tiene que pintar su historia.

Es la unica salida.

Se lo repite una y otra vez.

Tiene que devolverles la vida a los muertos.

Se detiene en esta frase.

Devolverles la vida a los muertos."

Llegeixo el llibre de Foenkinos just després d'acabar Les set caixes i constato que les cartes dels avis materns de Dory Sontheimer comparteixen paisatge, pors i emocions amb els últims anys de la vida de Charlotte. El llibre de Foenkinos es llegeix d'una glopada, sembla que l'autor convisqui amb la protagonista i ret un preciós homenatge a les vides truncades en aquell horror.

Charlotte té el to ideal per llegir sense poder aturar-se, imagino Foenkinos escrivint aquest llibre envoltat dels quadres de Salomon i de la llum que desprenen. És curiós com malgrat la cruesa que experimenta Charlotte, la seva obra és vital i Foenkinos ho trasllada a la novel·la. Charlotte és un homenatge a aquesta pintora marcada per un secret familiar que li desvetllen els avis durant la seva estada a la Provença, el seu últim refugi.

Una preciositat que m'ha portat a mirar i remirar l'obra de Salomon i investigar la seva vida. No us el perdéssiu.

Traduïda per Mercè Ubach i María Teresa Gallego al castellà

Editada al català per Edicions 62/ Alfaguara en castellà