Dissabte, 4 de maig de 2019
M’agrada parlar de l’Anne Tyler com una teixidora d’històries perquè és capaç d’anar trenant tot de vides que acaben confluint. Tyler té alguna cosa de les grans novel·les clàssiques corals amb molts personatges, tots orquestrats per donar sentint i contingut a l’obra. Tyler té una escriptura senzilla en aparença i més profunda del que puguis imaginar, narra les petites coses de la vida, els instants que tot ho capgiren. M’agrada com construeix les històries sempre amb un incident, una anècdota que li permet anar presentant els personatges i l’argument, trigues a saber on et vol portar però després tot encaixa.
No he estat conscient de com m’agrada la Willa, la protagonista, fins que han anat passant els dies i no me la puc treure del cap. Mentre llegia La dansa del rellotge pensava que li faltava tremp narratiu i que no sabia on em duia, però la Tyler sempre sorprèn i la Willa necessita més de 60 anys per prendre les regnes de la seva vida.
Coneixem la Willa Drake en quatre moments, quan encara viu amb els pares; casada amb el primer marit; casada amb el segon marit i als 61 anys. La Willa i la seva germana creixen en una família amb una mare que sovint desapareix, histriònica, alterada i amb uns nervis a flor de pell que fa que la relació amb les filles sigui nul·la mentre el pare desbordat mira d’arribar a tot arreu. La Willa es casa, te dos fills i fa el que s’espera d’una bona esposa entregada, el marit mor en un accident de cotxe mentre feia el merda a la carretera en un atac de pretensió masculina. La Willa es torna a casar i s’instal·la a Tucson amb un jubilat a qui només li importen les partides de golf i la vida social al club. Quan ja han tocat els tres quarts del camí de la vida, just en l’últim quart, d’aquí el nom de la dansa del rellotge, la Willa rep una trucada d’un estrany, la filla d’una antiga xicota del seu fill Sean ha estat ferida per una bala i algú s’hauria de fer càrrec d’una nena, el gos i la casa mentre la noia és a l’hospital. La Willa sense entendre massa de què va la cosa i sense saber res d’aquesta nena, pren un avió cap a Baltimore acompanyada del marit. La trucada del veí que confon la Willa amb l’àvia de la nena perquè troba el seu telèfon anotat a la nevera de la cuina és el pretext perquè la Willa Drake surti de la seva zona de confort, abandoni els luxes per passar viure en una caseta sense pretensions en un barri de gent singular que en mica en mica l’acullen amb els braços oberts. La Willa que fa el viatge seguint el costum del que sempre s’espera d’ella, que obeeixi, de sobte es troba en un nou entorn amb uns personatges que marcaran un punt d’inflexió en el seu últim quart de vida, la Willa passarà comptes amb una germana absent, amb els dos fills i amb el marit, per fi la Willa ballarà al seu so.
Sembla una novel·la innocent, però Tyler sap molt bé què vol dir-nos, com i el que pretén, la resta ho fa la literatura. Que visqui la Tyler, reivindiquem-la abans no sigui massa tard.
Traduïda per Marc Rubió
Edita Proa, en castellà la podeu trobar a Lumen.