Dissabte, 21 de setembre de 2019
Ja fa un temps el 30 minuts va emetre un reportatge sobre les àvies que havien decidit quedar-se a viure a Txernòbil, què hi tenien a perdre? Què havien de fer tancades en un pis tenint aquell hort, les seves amistats i casa seva allà? De la magnitud d'aquell desastre nuclear no en sabíem pràcticament res, aquí algunes famílies acollien infants ucraïnesos a l’estiu perquè poguessin recuperar-se una mica, però sabíem ben poca cosa de la vida allà.
Alina Bronsky, autora nascuda a Rússia, però que viu a Alemanya ja fa molts anys, va decidir fer un homenatge a aquestes dones resistents en forma de novel·la. Un llibre que et roba el cor des que el comences fins que l’acabes, la Baba Dúnia és d’aquells personatges que no oblides fàcilment perquè la Baba Dúnia, a la vellesa, troba el seu paradís particular.
“Txernobo no és gran, però tenim cementiri propi, perquè els de Malishi ja no accepten els nostres cadàvers. Actualment es discuteix a l’Ajuntament si s’ha d’exigir un taüt de plom per enterrar gent de Txernobo, perquè la matèria radioactiva continua sent-ho quan ja no té vida. Mentrestant tenim un cementiri provisional allà on fa cent cinquanta anys hi havia una església i fins fa trenta anys una escola.”
La novel·la passa en un poblet a prop de Txernòbil, a la zona d’exclusió i on la radiació fa tremolar tots els mesuradors, però allà la Baba Dúnia hi és feliç. En un entorn hostil, gens idíl·lic fruites i verdures creixen amb alegria radioactiva, l’hivern és dur i difícil de passar, però la comunitat ha establert unes normes per viure-hi amb harmonia. No han de patir per res perquè allà no els ve a veure ningú, cal caminar un bon tros per agafar un bus que els porta a ciutat i per les cames de la Baba Dúnia això és cada vegada més difícil. La Baba Dúnia sempre hi ha viscut amb el marit, ja mort i amb qui parla de tant en tant, i els seus dos fills que viuen a l’estranger, d’ell pràcticament no en sap res des que va marxar als Estats Units. La filla li retreu que volgués tornar al poble després de l’evacuació.
La Baba Dúnia escriu cartes a la filla, metge, que viu a Alemanya, sap que ha tingut una neta però és conscient que no li duran mai, la radiació espanta tothom, i ella en una ciutat no s’hi veu. La satisfà imaginar-se la vida feliç de la filla, tot i que intueix que alguna cosa no rutlla del tot bé, la felicitat no depèn de les coses materials sinó de les més essencials i ella d’això en sap molt.
Un bon dia al poble arriben unes desconeguts, un pare i una filla, la tranquil·litat dels veïns es veu pertorbada i el destí de Baba Dúnia també.
“Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides.”
Aquesta breu novel·la d’Alina Bronsky és tan bonica i poètica que voldria que tothom la llegís. Bronsky dona vida a dones grans, els dona veu i pensament, en mostra les arestes i això fa que siguin uns personatges gens perfectes però tan humans que voldries seure a la cuina vora l’estufa, amb un gotet de vodka mentre fan conserves. Tenir clar on pertanys, d’on vols ser i quin preu has de pagar és una de les lliçons de la Baba Dúnia.
“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”
Traducció de Ramon Farrés
Edita Les hores