2020

Dissabte, 25 de gener de 2020

Ha estat una setmana molt intensa, les inclemències meteorològiques han fet que molts de nosaltres ens hàgim hagut de quedar a casa, aturar-nos de cop i descobrir que el món segueix i que no passa res per fer casa. Estar a casa en dies laborables mentre el món funciona és un exercici necessari per saber que darrera la paraula casa s'hi amaguen moltes coses més enllà d'una construcció arquitectònica. Aquest mot que en anglès tenen molt ben resolt amb dues paraules com house i home, aquest matís entre l'edificació i ell lloc on sentir-se segur és clau. M'hi ha fet pensar la lectura de Si aquest carrer fos meu, la nova novel·la, o autobiografia literària o mémoire de Stefanie Kremser. 

Kremser, nascuda a Alemanya, d'avis bolivians i crescuda a Sao Paulo ha viscut en moltes cases, en moltes ciutats, en molts països, que l'han portada a escriure un llibre que no podreu deixar de llegir, una memòria personal, un testimoni del desarrelament, del sentiment de pertinença i del que vol dir una família. Si amb Postal de Copacabana el realisme màgic, els estius a Bolívia, els carrers i la telenovel·la ens van seduir ara, després de El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és com si tanqués un cercle. En aquest llibre hi he trobat la veu de les protagonistes dels llibres anteriors, però amb una Stefanie Kremser que ha fet un exercici que li ha permès pair la seva vida i els secrets més ben guardats de la família. Si aquest carrer fos meu és també un mapa de cases, de llocs, d'indrets que Kremser estima, les passejades per Sao Paulo, els terres, les voreres, els arbres, les olors m'hi han fet viatjar, m'ha fet sentir que era a prop d'ella, de la trencadissa que li va suposar haver-ne de marxar i de les coses boniques que li esperaven a Barcelona i Nova York. Llegir aquest llibre és com passejar de la mà de l'autora, Gornick ho feia amb Nova York, Kremser ho fa amb moltes ciutats, universitats i persones que li són especials. 

"És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d'un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància."

La mirada de Kremser sobre Barcelona, la caixa forta de la terrassa, la postal d'Alemanya que arriba anys més tard però en un moment clau, les plantes del pis de Nova York, les beques literàries, les mudances, les maletes i sobretot saber que casa, pot ser qualsevol lloc, que no té res a veure amb l'indret on has nascut sinó amb el lloc on fas vincle. Casa pot ser un espai temporal, de cap de setmana, d'uns mesos o casa pot ser un lloc on has viscut molts anys i els records que en queden. De cases en sabia molt la Ginzburg, la seva literatura n'és plena i la de la Kremser també, casa és una llum, una ombra, una sensació difícilment descriptible, però Stefanie Kremser ho fa de manera tan bonica que no voldreu deixar de llegir-la. 

Un exercici literari per entendre la identitat, la migració i els moviments vitals.

"Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això."

Compra'm

Traduïda per Marina Bornas

Edita Edicions de 1984 en català i Entreambos en castellà

Dissabte, 18 de gener de 2020

Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX. 

Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit  literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia. 

Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.

En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia. 

"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."

Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.

"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana

Compra'm

Edita Club editor

Traducció de Núria Sales  

Dissabte, 11 de gener de 2020

Fa molts dies que no podia passar per aquí. Trobar el temps, la calma i la mesura per escriure no és una empresa fàcil tal com vivim i tal con ens exigim. A la tardor vam presentar a la llibreria el llibre Germanes de Shakespeare, va ser una presentació preciosa d'un llibre que jo havia llegit feia molts anys i que Eumo editorial ha tingut a bé de reeditar de manera bonica i ben prologada. Germanes de Shakespeare ens narra la vida de 20 escriptores del XX que no van rebre el reconeixement que els pertocava, perquè eren dones, perquè escrivien i perquè vivien la vida a la seva manera, és a dir fora dels cànons de l'època. És una tria de 20, feta per la Pilar Godayol, segur que en podrien ser unes altres i no aquestes però és la seva tria, molt ben feta perquè a mesura que vas llegint cada petit apunt biogràfic tens unes ganes immenses de capbussar-te en l'obra de cadascuna d'elles. Mentre vas llegint aquestes vides viscudes a contracorrent t'adones que el suïcidi i la mort prematura són un fil invisible en moltes d'elles, el preu que van haver de pagar per estimar fora de les normes, per trencar tabús i convencions va abocar-les a la depressió, al deliri i al consum de substàncies, si hi afegim el gran desconeixement de l'època per pal·liar els desordres mentals ja tenim la combinació servida. 

Una de les germanes de Shakespeare del llibre és Sylvia Plath, l'autora nord-americana que va morir amb el cap dins del forn, després d'haver preparat la llet dels seus dos fills i d'haver pres una dosi de píndoles. Plath era una estudiant excel·lent, de gran talent narratiu i poètic, però el matrimoni amb el poeta Ted Hughes i la maternitat li van passar per sobre. Trobar l'espai per escriure, narrar, dibuixar i crear mentre seguia el marit i feia créixer els fills va ser massa per una dona que des de ben jove vivia en una campana de vidre. 

Vam acabar l'any amb la notícia de la reedició de la seva única novel·la publicada, La campana de vidre, en traducció de Marta Pera Cucurell, també del poemari El colós en traducció de Núria Busquet Molist i l'edició d'un relat innèdit, Mary Ventura i el novè regne, que va ser rebutjat diverses vegades i que amb no més de 40 pàgines mostra la vigència, la modernor i el talent de l'escriptura de Plath.

La campana de vidre ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

"Vaig provar d'imaginar-me què passaria si en Constantin fos el meu marit. Voldria dir llevar-me a les set i fer-li ous amb béicon, torrades i cafè, i deambular d'un cantó a l'altre amb camisa de dormir i rul·los, un cop ell hagués sortit a treballar, per rentar els plats i fer el llit, i quan ell tornés a casa després d'un dia animat i fascinant, esperaria un bon sopar, i jo passaria el vespre rentant encara més plats fins que em desplomés al llit, completament exhausta. 

Em semblava una vida espantosa i malaguanyada per a una noia que durant quinze anys només havia tret excel·lents, però sabia que el matrimoni era això..."

Esther Greenwood té talent i sensibilitat per escriure i alhora una fragilitat que la farà viure sempre dins d'una campana, com Plath. La seva prosa es llegeix àvidament i tanmateix, la tria de cada paraula, el joc de miralls i ombres, el simbolisme de les flors, la llum i la poesia és magistral. No us desvetllaré massa què s'amaga dins d'aquesta novel·la però sí que us recomano que us hi capbusseu, que descobriu Plath i que la feu reviure tal com ella hauria volgut, essent llegida i compartida. L'obra es va publicar per primera vegada amb el pseudònim de Victoria Lucas, no va ser fins anys més tard que el nom de Sylvia Plath constava a la coberta. 

En català tenim la sort de tenir la seva obra poètica traduïda i acurada per la Montserrat Abelló, no us la perdéssiu! 

Nosaltres hem decidit retre-li homenatge i ho farem el divendres dia 24 al vespre a la llibreria.

"Vaig pensar que nedaria endins fins que estigués massa cansada per tornar. Mentre avançava una mica com un gos, em sentia el batec del cor a les orelles com un motor esmorteït. 

Soc soc soc."

Compra'm

Traducció de Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Persicopi

Epílegs de Marta Pessarrodona i Míriam Cano