Dissabte, 29 de maig de 2021

Fa molt de temps que una lectura no em commovia tant i em removia de dalt a baix, potser perquè és en aquell moment que política i ciutadania estan més lluny que mai; potser perquè política és tota i cadascuna de les accions que fem cada dia i potser perquè hem confós el terme política per privilegis, per alguns és evident. Les notícies són plenes de gent al carrer a diferents llocs del món que són silenciats a trets, bombardejats o torturats fins a l’extenuació. Llegir ficció ens ajuda a comprendre el món i si és literatura testimonial ens porta a entendre conflictes socials que ens queden lluny però que en definitiva pateixen el mateix mal, la podridura del sistema. Els privilegis per uns i les sobres pels altres.

Héctor Abad Faciolince va escriure El olvido que seremos com un homenatge al seu pare, el Dr. Abad Gómez, assassinat en ple carrer de Medellín per lluitar per una sanitat pública que aspirava a la potabilització de l’aigua, llet pasteuritzada i accés a l’educació per tots. Uns principis que haurien de regir el món però que encara ara són motiu de conflicte i de lluita pel poder, l’aigua, l’aliment i l’educació de qualitat per tothom. 

“A los más ricos les parecía que, con su manía de la igualdad y la conciencia social, estaba organizando a los pobres para que hicieran la revolución.”

El olvido que seremos és un vers de Borges que dona nom a una novel·la que precisament pretén mantenir viu la memòria d’un pare que duia aquest poema a la butxaca el dia que el van matar. Abad Faciolince escriu una carta d’agraïment, d’enyor amb una mica de recança de saber que el seu pare mai podrà llegir tot el que ha escrit. Héctor Abad Faciolince neix el 1958 a Medellín en el si d’una família de cinc germanes i ell com únic noi, rep una educació basada en l’estima, en les mostres d’afecte i l’alegria, una llar on es persegueix la felicitat en la infantesa com un dret inherent a l’edat, tot infant ha de ser educat per ser feliç perquè aquesta és la base d’una vida adulta sana. El seu pare el Dr. Abad Gómez que renuncia a tenir una consulta privada es guanya la vida fent de professor a la Universitat on agita les consciències dels estudiants i recorre tots els barris de la ciutat per detectar-ne les mancances. El sou d’un professor universitari, sovint desterrat a l’exili per defensar les seves idees, no arriba per mantenir una família acomodada que viu gràcies a la tenacitat d’una mare que es posa a treballar alhora que reivindica la independència econòmica femenina.

“En la casa vivían diez mujeres, un niño y un señor. Las mujeres eran Tatá, que había sido niñera de mi abuela, tenía casi cien años, y estaba medio sorda y medio ciega; dos muchachas del servicio -Emma y Teresa-; mis cinco hermanas -Maryluz, Clara, Eva, Marta, Sol-; mi mamá y una monja. El niño, yo, amaba el señor, su padre, sobre todas las cosas. Lo amaba más que a Dios. Un día tuve que escoger entre Dios y mi papá, y escogí a mi papá.”

Abad Faciolince fa un retrat de la Colòmbia més convulsa, on els privilegiats pagaven els paramilitars perquè esbandissin de la vida qualsevol opositor d’idees i qualsevol que reclamés una vida digna per a tothom. Aquest va ser el cas del pare de l’autor que va ser desplomat a trets quan es presentava com a candidat a l’Alcaldia de la ciutat després de ser acomiadat per carta de la Universitat a la que havia dedicat tots els seus esforços. Abad Faciolinice fa un exercici de memòria familiar, una literatura del jo que commou, que et sacseja i que et fa sortir al carrer per cridar ben fort que la podridura persisteix aquí, allà o més enllà, que els privilegis continuen sent pels mateixos i que l’educació i la cultura ens farà lliures del totalitarisme que governa el món, deu ser per això que la dissidència de les idees és perseguida.

Llegiu el llibre i si podeu aneu a veure la pel·lícula que Fernando Trueba ha dirigit, literatura i cinema, de mentre en veu baixa aneu cantant: goodbye Ruby Tuesday.

“No es la muerte la que se lleva a los que amamos. Al contrario, los guarda y los fija en su juventud adorable. No es la muerte la que disuelve el amor, es la vida la que disuelve el amor.”

Edita Alfaguara