Ostatges

Dissabte, 19 de juny de 2021

 

ostatges

 

La gènesi d’Ostatges és una peça teatral, un monòleg que dona veu a Sylvie Meyer, que l’autora va reconvertir en aquesta novel·la breu, però d’una intensitat que retrona durant dies. Narrada en primera persona coneixem la vida de Sylvie Meyer, de cinquanta tres anys, amb dos fills i un marit que l’ha abandonada sense més.

“No he caigut mai, mai, ni tan sols quan el meu marit se’n va anar, fa un any. Vaig aguantar. Soc forta, les dones són fortes, més que no pas els homes, les dones integren el patiment. Per a nosaltres patir és normal. És en la nostra història; la nostra història de dones. I serà així per molt de temps."           

La Sylvie treballa en una empresa de cautxú, al departament d’ajustaments. És una dona discreta, treballadora, sempre s’hi pot comptar. Obedient a la feina, submisa, tira endavant perquè és la condició que ha heretat, les dones sempre tiren endavant encara que arrosseguin el pes, la culpa i el dolor dels altres. Un dia el seu cap li demana que espiï la resta de treballadors, ella hi accedeix sense ser conscient que aquest és el seu límit. Un dia no pot més de suportar tanta violència, a la Sylvie la van violar a l’adolescència, l’ha menystingut la parella, ha patit violència laboral i tota una sèrie de càrregues que no suporta més, el dia que espia els seus companys es trenca alguna cosa, sent que es traeix a si mateixa i als seus principis. La Sylvie Meyer comet un fet que és penat amb presó, el dia que ella exerceix la violència se sent lliure. No pot més.

Bouraoui escriu un monòleg que té la mesura justa per poder-lo pair, és un tractat sobre el cos de la dona, sobre la condició humana i sobre la por. Bouraoui narra de manera magistral els pensaments d’una dona que sempre ha complagut els altres i s’ha oblidat de si mateixa, explica el cos de la Sylvie, però en realitat descriu els cossos de tantes dones i les violències que patim. Hi ha un moment que la protagonista fa un viatge en cotxe amb dos policies i aquí Bouraoui és capaç de descriure la por, l’amenaça que sent la protagonista i el fàstic que hem sentit moltes dones.

La violència no hauria de ser justificada mai amb més violència, però la protagonista només pot canalitzar el dolor i la ràbia acumulada ben endins exercint la dominació.

Hi ha moltes veritats en aquest monòleg i una que és important també, la masculinitat i com els homes també són víctimes dels seus cossos i de les idees que el sistema on estem instaurats els han fet creure durant segles. Considerar la protagonista com una boja és el que pot oferir una societat als seus dos fills per justificar i no entendre la violència silenciada.

“Jo ja no era realment lliure. En tot cas ja no m’hi sentia. No s’és lliure sense amor, sense desig, gens ni mica. S’és presoner del cos. S’és presoner dels altres, de l’entorn. S’és presoner del món. L’amor és la llibertat.”

Traducció d’Anna Casassas

Edita Les hores/Seix Barral