Arriba el febrer, l’aniversari de L’Espolsada i l’última de les càpsules que m’han permès explicar-vos una mica més el dia a dia de la llibreria. Us he parlat de com va néixer el projecte, de les activitats, de la comunitat, de com fem la nostra feina -la que es veu i la que no-, dels neguits, les pors, les alegries i satisfaccions, i penso que potser em quedava una cosa per explicar-vos, la més important.
Molt sovint em pregunten si només venc escriptores, si només llegeixo dones, si L’Espolsada és una llibreria feminista, si amb les meves recomanacions excloc els homes... No sé gaire quina cara dec fer quan responc, suposo que moltes vegades esbosso un somriure i callo perquè ja em cansa haver de respondre a això. L’Espolsada és una llibreria feminista, sí; radical, també. Com diu Angela Davis: “Feminisme és la idea radical que les dones som persones.” I com a persona, dona, mare i llibretera de L’Espolsada miro el món en femení. Quan vaig obrir la llibreria tenia molt clar que les escriptores tindrien la visibilitat que es mereixen a l’aparador, a les taules de novetats, a la zona infantil, a la poesia, a la narrativa, en tots els espais possibles i disponibles. I a poc a poc, sense ser-ne conscient, a la columna que hi ha al mig de la llibreria hi vaig començar a posar retrats d’escriptores que admiro en molts sentits, dones que m’han ensenyat a ser qui soc, que m’han capgirat com un mitjó i que em fan mirar i somiar el món d’una altra manera. No hi són totes, però les que hi ha em fan companyia mentre feinejo i els seus llibres m’han obert les portes a tota una dimensió literària i personal, i per això els estic profundament agraïda. I sabeu el que és més bonic? Veure-us mentre tafanegeu per la llibreria i aixequeu el cap mentre resseguiu les fotos i us acosteu per preguntar-me qui són totes i què han escrit.