Reunió

Reunióweb

 

Dissabte, 2 d'abril de 2022

Natasha Brown és una autora que ha fet explotar el panorama literari britànic amb aquesta primera novel·la, breu i contundent. Brown que és matemàtica de formació i que ve de treballar en el món financer de la banca ha escrit un llibre que és un cop de puny sec i que retrona dies després d’haver-lo llegit.

“He viscut la vida segons el principi que quan encaro un problema he de treballar per descobrir com puc actuar per superar-lo; o per acollir-lo; o per obrir un nou camí que l’esquivi; per excavar-li el terra sota els peus, fins i tot. Així es com em van preparar. Així es com ens preparem a nosaltres mateixos, com ensenyem els nostres fills a afrontar aquest camp d’obstacles. Treballa el doble de fort. Sigues el doble de bo. I integra’t, sempre.”

La narradora és una dona negra, d’origen humil, que contra tot pronòstic i amb molt d’esforç aconsegueix arribar al món dels privilegiats i tenir un càrrec en un banc d’inversions. Jove, elegant i amb una parella que forma part de la classe blanca adinerada, la protagonista sembla tenir-ho tot de cara per dormir satisfeta. Un dia la parella la convida a una festa a la casa de camp dels seus pares, una reunió que li permetrà integrar-se del tot, oblidar per un moment que el color torrat de la pell ja no és un handicap per la societat d’un país que va colonitzar mig món i que mai n’ha acabat d’acceptar els fills. No obstant la vida sempre ens depara sorpreses i en aquesta reunió la protagonitza comença a decidir que no, que no vol formar part de la pantomima, que no vol ser còmplice d’un sistema de salut que només es pot permetre la gent que té molts diners, decideix que no vol ser part d’un país que l’expulsa ni ser la convidada que només somriu i aguanta la copa mentre fa silenci.

D’estil depurat, donant poca informació al lector Brown fa un exercici literari molt potent jugant i contraposant el significat del blanc i el negre, un llibre que et remet a Descolonitzar la ment de Thiongo i que ho fa en el marc d’una festa en un jardí emulant la Mansfield i les flors de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

En aquesta Reunió hi ha molt dolor també físic i emocional, un dolor que la protagonista tria per transformar-se. Un d'aquells llibres dels que no en surts indemne. És una alegria saber que encara hi ha veus potents i que arrisquen. 

“Triar sobreviure em converteix en partícip del seu relat. Tant si me’n surto com si no, la meva existència només reforça aquest constructe. Jo el rebutjo. Rebutjo aquestes opcions. Rebutjo aquesta vida. Sí, em faig càrrec del dolor. El dolor transforma -el dolor transcendeix: és la desfeta de l’estructura. És un retorn, afortunadament, a la pols.”

Traducció de Maria-Arboç Terrades

Edita L’Altra editorial i Anagrama


Diguem-ne amor

Dissabte, 26 de març de 2022

 

amor

 

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,

D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.

I ara, com en direm de tot això?

Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Dona callada de Joan Margarit

 

Quan la vida t’exigeix molt, sovint massa, tenir gent amb qui compartir-ho i fer camí és una de les formes del verb estimar. Joan Margarit dedica aquest poema a la seva parella, després d’haver perdut dues filles, tingut una vida complicada i en el procés d’encarar un càncer, de tot el que han viscut plegats versa que “està bé dir-ne amor.” L’amor com a motor del món, l’amor en totes les seves facetes.

La periodista Marta Vives, al capdavant de la cultura al Matí de Catalunya Ràdio, ha tingut la sort i l’ofici d’entrevistar molts autors que admira en secret, un d’ells Margarit, i d’aquí el títol del llibre que acaba de publicar, Diguem-ne amor. Un recull de dotze vivències reals a qui Vives dona forma i n’escriu les històries que els protagonistes li han confiat i explicat. Diguem-ne amor és ficció? No! Tot i que totes elles es mereixerien ser les protagonistes de moltes novel·les. Vives fa el que més li agrada i sap fer, escoltar, mirar amb aquells ulls vius i brillants que la caracteritzen i acompanyar la parla que surt de més endins.

Amb aquest material de fons, Vives reescriu les vides i les diferents històries d’amor com la de la Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer; la història del Marcel i en Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes; les amigues que es miren pel retrovisor al cap dels anys i després d’haver compartit pis a l’època d’estudiants, un pis on tornar després del divorci d’una d’elles i d’un càncer d’una altra; o aquell parell que estaven ben enamorats però no gosaven dir-s’ho fins al cap dels anys; els arquitectes i la passió per la construcció i la llum; en Marc i la Maeva que sense ni parlar-se s’ho saben dir tot... I així, fins a dotze històries que es fan curtes. Vides que emocionen.

No espereu trobar-hi un ideal de l’amor romàntic perquè en aquestes narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat i tot allò que conforma la vida, diguem-ne amor o diguem-ne viure i dir-se les coses sense matisos. En aquests temps d’incertesa, de bipolaritat i de conflicte aquest llibre és una anhelada d’aire fresc. La Vives tot ho fa bonic, la Vives que dubta d’ella, la Vives a qui tantes hores de son aquest llibre li ha robat, la Vives que no es creia capaç de posar per escrit totes les confessions que li han fet, la Vives que ens desperta amb la paraula del dia i que s’escriu i es llegeix a sobre, la Vives de veu radiofònica i estima per la llengua, la Vives que ens ha fet un regal a tots lectors i encara no ho sap.

Edita Ara llibres

Bona sort

Dissabte, 19 de  març de 2022

 

 

P3181129 03

 

La setmana passada vam tenir la sort d’acompanyar Nickolas Butler en la presentació de l’última novel·la que ha arribat a casa nostra, La bona sort. Un Butler encantador que va dinar amb llibreters i que després va conversar amb Llucia Ramis a la Biblioteca Agustí Centelles. És un gust poder conèixer i parlar una estona amb un autor a qui li has llegit tots els llibres, de qui segueixes l’obra i que admires. Després de l’èxit mundial de Canciones de amor a quemarropa, El cor dels homes i Algo en lo que creer, Butler va més enllà amb aquesta novel·la de ritme frenètic que et porta al límit com a lector, una història que deixa la població de l’autor d’Eau Claire a Wisconsin, on fins ara havien tingut lloc els seus llibres, per dur-nos a Jackson a Wyoming. Butler situa, no en va, la narració en un paratge de gran bellesa dalt de tot d’una muntanya de vistes idíl·liques, amb un gorg d’aigües termals, un indret verge des d’on veure les estrelles i gaudir de l’entorn. Els llocs poden ser memòria per la gent i aquest és el cas de la Gretchen, una advocada que treballa hores i hores per un bufet, on ha fet diners, molts diners però que ni tan sols té temps de gastar-los, primera paradoxa.

La Gretchen es vol fer una casa de grans vidrieres integrada en el paisatge i ho proposa al Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle. Els tres amics no es poden creure l’oferta que els han fet ni els zeros que implica. Tenen una única condició, la casa ha d’estar acabada al desembre, una cursa impossible d’assumir per calendari, condicions climatològiques i perquè és una salvatjada inhumana, però aquests tres amics van justets per la vida, un té quatre fills per mantenir i el somni de fer-se una pròpia casa, l’altre s’acaba de divorciar i el caramel dels diners i l’èxit els fa embogir, segona paradoxa.

Amb aquests elements Butler cuina una novel·la vertiginosa amb un ingredient secret, la metamfetamina o cristall, una plaga que arrasa els Estats Units i una classe mitjana totalment empobrida. Una droga que et destrueix mentre et fa a anar a gran velocitat per construir, per aguantar i per resistir, tercera paradoxa.

Butler ens explicava que es va imposar el mateix termini, sis mesos, d’escriptura mentre els seus personatges construïen la casa, qualsevol moment que tenia escrivia i bevia molt cafè per seguir el ritme trepidant, un ritme que s’encomana al lector que no pot deixar de llegir. Butler va acabar la novel·la exhaust com els personatges i com la societat que denuncia on uns treballen per fer diners i construir-se cases absurdes només pel plaer de dir que la posseeixen mentre altres s’hi deixen la vida per fer realitat els somnis dels rics amb el caramel dels diners promesos que tampoc podran gaudir perquè tot s’haurà corromput. L’Amèrica rural, de paratges bucòlics on apareixen cases de gent rica que altera la vida de la població que hi viu i hi treballa. La Gretchen que somia una casa allà on vas ser feliç en la infantesa, on té memòria i records d’un amor que hauria pogut ser.

Bona sort és una novel·la amb moltes capes, de ritme frenètic amb tocs de thriller on Butler fa una crítica al capitalisme salvatge que impera el món i demostra que els diners només són per uns. Amèrica és el país més gran del món sempre que no et quedis sense diners, diu un dels protagonistes tal com deia el pare de Butler.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Libros del Asteroide

Mamut

Dissabte, 12 de març de 2022

 

mamut 1

 

Mamut tanca el tríptic dedicat a tres dones, sense nom propi, però que són un reflex dels títols: Permagel, Boulder i ara Mamut, el títol les defineix molt bé a elles i l’entorn on intenten sobreviure. Què tenen en comú? D’entrada, res; en el fons, tot! Es poden llegir per separat? Sí, en qualsevol ordre. De fet Mamut havia de ser la segona, però la història de Boulder va passar-li per davant.

Si hi hagués un fil per cosir-les seria la insatisfacció amb la vida que duen al món que habiten, hostil i difícil. El llenguatge precís com un rellotge també seria un fil d’unió en l’obra de Baltasar, però en aquest últim llibre Baltasar llueix un estil depurat i auster que funciona com un mecanisme poètic sense floritures i et situa de cop en el paisatge literari. La protagonista és una dona que malviu a Barcelona, sociòloga i que treballa en residències d'avis, i decideix fer un canvi d’hàbitat, vol ser mare i busca un lloc on començar de nou. S’instal·la en un entorn rural, eixut i aspre on despullar-se de tot allò que no li cal, amb prou feines es relaciona amb ningú, només amb un pastor i el bestiar. La protagonista té ecos de la Mila de Solitud, però sobretot hi podríem reconèixer les protagonistes dels Drames rurals de la Caterina Albert. La Mamut no busca la idealització de l’entorn rural més aviat el mimetisme, observa els animals com es comporten amb els instints més primaris i ella els persegueix per aconseguir el seu objectiu, engendrar una vida.

“M’adono que la proximitat de la muntanya m’impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars.”

Vaig tancar la lectura del llibre ben estabornida, és un llibre incòmode, brut, primari i no estem acostumades que sigui una dona que ens porti per aquests verals literaris, però renoi quina satisfacció quan el tanques. 

"De cop i volta em sento antiga, com la Bíblia, una d'aquelles dones que viuen la vida petita de dins les cases. Agafo un quinqué i pujo a l'habitació, em despullo, m'estiro al llit i em tapo amb la manta, rústega com la d'un cavall."

 

Edita Club editor

Las ciudades de papel

Dissabte, 26 de febrer de 2022

 

las ciudades

 

"Esperança" és la cosa amb plomes

que s'ha enfilat a l'ànima

i canta la melodia sense paraules

i no s'atura mai."

Aquest vers d'Emily Dickinson és potser dels que més he llegit aquests dos darrers anys tan desconcertants que ens han tocat viure. La poesia de Dickinson ha sigut far i la figura de la poeta també. Nascuda a Amherst, Massachusetts, l'any 1830, ben aviat es va manifestar com una persona única, sensible, amb una mirada crítica al món i de gran admiració per la natura. Dickinson es va fer famosa per haver-se reclòs a casa, a la seva habitació, des d'on va escriure centenars de poemes que relligava amb cura i que no es van trobar fins al cap dels anys. Dickinson també va fer un herbari de flors premsades i guardat amb molta cura, flors a qui tants poemes va dedicar. La figura controvertida de la poeta que va triar recloure’s com un acte d'alliberament personal. Aïllar-se per observar des del finestral els boscos que envoltaven la casa, els ocells que la visitaven, la llum que banyava la cambra i per escriure poesia.

"Aquesta és la meva carta al Món

que mai no m'ha escrit a Mi.

Les notícies senzilles que amb tendra

Majestat la Natura va dir."

Dickinson és considerada una de les creadores de la poesia moderna nord-americana juntament amb Walt Whitman. Dickinson va fer el que va voler amb la poesia, fora de cànons i cotilles, només guiada pel seu instint, segurament viure aïllada del món intel·lectual, que l'hauria menystinguda per poc acadèmica i per ser dona, li va donar la llibertat estètica i creativa que ara tant valorem. L'única persona que havia llegit algun dels seus poemes va ser la seva cunyada amb qui s'escrivia moltes cartes. Lavinia, la seva germana, va trobar els poemes cosits i relligats a mà en quaranta fascicles dins d'una calaixera després de la mort d'Emily. 

Si us explico tot això, és perquè la Tina Vallès va escriure aquest article  sobre Las ciudades de papel, un llibre preciós sobre la vida d'Emily Dickinson. Un assaig novel·lat sobre la vida de la poeta, una biografia gens biografia que ens presenta Dickinson a partir dels llocs on va viure i escriure, començant des del carrer, la casa, la petita ciutat i les estances. Dominique Fortier ens presenta un llibre rebonic que és una porta d'entrada a la poesia i a la vida d'Emily. Un convit a perdre-li la por, a deixar-se seduir per la melodia i la bellesa dels versos. Fortier va guanyar el Renaudot amb un assaig molt poc acadèmic, com la poesia d'Emily, i que en canvi arriba al fons de l'ànima. 

"El otoño no nos necesita. Se basta a sí mismo con sus oros y sus bronces suntuosos. Tiene tantos que arroja al suelo sus riquezas con una risotada. Sabe que el verano es breve y la muerte larga. Emily entreabre la ventana y se queda casi sin aliento. Las fragancias se le suben a la cabeza. El mundo ha cobrado intensidad desde que lo contempla de lo alto de su cuarto. Como si la ventana concentrara los colores a la manera de las primeras cámaras fotográficas, camera obscura. Para verlo todo mucho mejor, para observarlo por entero, habría que mirar por el ojo de la cerradura." 

Las ciudades de papel ens fa evident que la llibertat viu dins la ment encara que impliqui renúncies per poder escriure i existir, les dones en saben molt de creació en espais petits. A Dickinson li va caldre veure molt poc món per poder-nos-el explicar amb els versos que ens commouen. Fortier ens ho narra des de l'admiració i la consciència perquè Dikinson trobi el lloc als prestatges. Llegiu-les, si us plau!

 

Las ciudades de papel de Dominique Fortier en traducció de Iballa López Hernández

Els poemes que acompanyen la ressenya són d'Aquesta és la meva carta al món, Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, ed. Proa

Herbario y Antología Botánica a cura d'Eva Gallud editat a Ya lo dijo Casimiro Parker

 

Ai, William!

Dissabte, 12 de febrer de 2022

Ai William

 

Hi ha autores que podrien escriure sobre els ocells de l’Amazones o sobre l’apujada del preu de la gasolina i les seguiries llegint. Elizabeth Strout n’és una! Strout és d’aquelles autores que parli del que parli m’interessa per com ho fa: la forma, el to i l’humor són una constant en la seva narrativa. Llegir Strout és com tenir-la asseguda a taula mentre fas el cafè i et va narrant la vida interior d’un estol de personatges que passen a formar part del teu univers lector. És una autora múrria i a les seves novel·les sempre fa aparèixer protagonistes que has conegut en els llibres anteriors i d’aquesta manera aconsegueix fer-te partícip de les històries.

A Ai! William ens retrobem amb la Lucy Barton, a qui ja havíem conegut a Em dic Lucy Barton i Tot és possible, aquí la Lucy ja no viu amb els pares, ja no està en aquell llit d’hospital amb una mare que no sap ni com abraçar-la. En aquesta novel·la ja sabem: com va ser la infantesa de la Lucy; d’on ve; en quin entorn va créixer; les mancances emocionals; com se’n va sortir i com va conèixer en William. Aquí la Lucy ja és una dona adulta, mare de dues noies, divorciada d’en William i vídua d’en David, el segon marit.

“El meu segon marit, en David, va morir l’any passat, i dins del dolor que sento per ell hi ha també el dolor per en William. El dolor és... Déu meu, és una cosa tan solitària! Suposo que per això ens fa por. És com caure lliscant per l’exterior d’un edifici de vidre molt alt sense que ningú et vegi.”

Quan només fa un any de la mort d’en David, en William li demana si el pot acompanyar a fer un viatge perquè acaba de descobrir un secret familiar que fa trontollar-ho tot. La seva actual parella l’enganya amb un altre i ell descobreix que no és qui es pensa que era. La Lucy hi accedeix per tots els anys compartits des de la universitat, per les dues filles i per l’estima que li té un cop ha passat el dolor del divorci. En aquest viatge amb en William reviu i recorda tota una vida, però també li serveix per assimilar el dolor per la pèrdua d’en David a qui tant ha estimat i tant l’ha estimat.

“Només una miqueta, una micona, ens coneixem.

Tots som mitologies, som misteriosos. Tots som misteris, això és el que vull dir.

Aquesta deu ser l’única cosa del món que sé del cert.”

Strout ens endinsa en les contradiccions més humanes, en aquelles línies fines entre l’amor, l’estima, la passió i l’amistat. Ai, William! és un títol magnífic, perquè mentre llegiu, podríeu posar-hi qualsevol nom que us sigui proper i funcionaria, perquè la història de la Lucy Barton és universal perquè tots vivim, estimem i patim contra tot pronòstic.

Traducció de Núria Busquet

Edicions de 1984/Alfaguara

Què és una llibreria? Càpsula 5

Dissabte, 5 de febrer de 2022

 

Arriba el febrer, l’aniversari de L’Espolsada i l’última de les càpsules que m’han permès explicar-vos una mica més el dia a dia de la llibreria. Us he parlat de com va néixer el projecte, de les activitats, de la comunitat, de com fem la nostra feina -la que es veu i la que no-, dels neguits, les pors, les alegries i satisfaccions, i penso que potser em quedava una cosa per explicar-vos, la més important.
Molt sovint em pregunten si només venc escriptores, si només llegeixo dones, si L’Espolsada és una llibreria feminista, si amb les meves recomanacions excloc els homes... No sé gaire quina cara dec fer quan responc, suposo que moltes vegades esbosso un somriure i callo perquè ja em cansa haver de respondre a això. L’Espolsada és una llibreria feminista, sí; radical, també. Com diu Angela Davis: “Feminisme és la idea radical que les dones som persones.” I com a persona, dona, mare i llibretera de L’Espolsada miro el món en femení. Quan vaig obrir la llibreria tenia molt clar que les escriptores tindrien la visibilitat que es mereixen a l’aparador, a les taules de novetats, a la zona infantil, a la poesia, a la narrativa, en tots els espais possibles i disponibles. I a poc a poc, sense ser-ne conscient, a la columna que hi ha al mig de la llibreria hi vaig començar a posar retrats d’escriptores que admiro en molts sentits, dones que m’han ensenyat a ser qui soc, que m’han capgirat com un mitjó i que em fan mirar i somiar el món d’una altra manera. No hi són totes, però les que hi ha em fan companyia mentre feinejo i els seus llibres m’han obert les portes a tota una dimensió literària i personal, i per això els estic profundament agraïda. I sabeu el que és més bonic? Veure-us mentre tafanegeu per la llibreria i aixequeu el cap mentre resseguiu les fotos i us acosteu per preguntar-me qui són totes i què han escrit.

 

 

A L’Espolsada hem escrit molts vespres en femení, s’ha parlat de moltes dones, de moltes vides difícils, dures, esgotadores, plenes de renúncies, però sobretot s’ha parlat de vida. Jo, Fe, no seria la mateixa si per les meves mans no haguessin passat Dinesen, la Víctor, Rodoreda, Roig, Alibés, Lindgren, Orriols, Plath, Munro, Murià, Ditlevsen, Abelló, Woolf, Strout, Morrison, Schwarzenbach, Cisneros, O’Farrell, Angelou, Bertrana, McCullers, Marçal, Carson, Sarton, Kincaid, De Kerangal, De Vigan, Chimamanda, Berlin, Allende, Grandes, Gornick, Kremser, Dalmau, Ruiz, Olsen, Tayler, French, Lepman, Toews, Smith, Orstavik, Lorde, Sapienza, Madieri, El Hachmi, Ginzburg, Delbo, Serrano, Ollé, Anglada, Duras, Alcott, Nin, Aleksiévitx, Montgomery, Dickinson. I tantes d’altres que m’han fet la dona que soc. Sense elles és evident que seria més pobra de pensament i d’esperit. A mi, la lectura no m’ha fet més bona persona, ni més intel·ligent, a mi la lectura m’ha transformat radicalment i m’ha donat l’oportunitat de transitar per la vida sentint, comprenent i valorant les coses importants, aquelles que no ho semblen en aparença i són el motor de tot plegat.

La Montserrat Roig m’ha acompanyat en moments molt importants i delicats, sempre ha format part de la meva intimitat lectora, entre altres coses perquè han hagut de passar 15 anys de llibreria per poder tornar a trobar tots els seus llibres en edicions dignes i al lloc que es mereixen.

“L’única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat.” Vaig subratllar, per primera vegada, aquest fragment de Digues que m’estimes encara que sigui mentida el febrer del 2002, en plena convalescència d’una intervenció dolorosa. Vint anys més tard soc aquí amb la Roig a les mans i celebrant que la vida em va regalar una llibreria ara fa quinze anys i que la puc compartir amb tots vosaltres.

Fe
#lespolsada15anys
 
 

Inquiets

Dissabte, 22 de gener de 2022

 

Inquiets

 

El record o la memòria són dos conceptes molt subjectius, què és en realitat el record? Una percepció de la veritat o un anhel íntim? I la memòria? És tal qual la pensem o ens arriba filtrada per l’enyor, el desig o l’esperança del que hauria pogut ser? Llegint Inquiets de la Linn Ullmann no he deixat de reflexionar-hi, contra més llegia més dubtes en venien el cap i més preguntes em feia mentre mirava de fer un exercici com el seu.

“Veure, recordar, comprendre. Tot depèn de la teva posició i de la teva perspectiva en cada moment.”

Inquiets és un llibre de memòries, de records, de percepcions d’una de les filles d’Ingmar Bergman, el reconegut cineasta suec que coneixem a través del seu cinema i la seva manera de mirar, però Linn Ullmann ens narra el pare, la persona reconeguda arreu del món però a qui ella només veia a l’estiu a l’illa de Fårö, al mar Bàltic. Els pares de Linn ni tan sols es van casar, la mare era una actriu i musa de Bergman, Liv va decidir tirar endavant l’embaràs i tornar a la Noruega natal, mantenien una relació cordial per la filla i de respecte pel geni del cine. Linn sabia que el seu pare es dedicava al cine per la sala de projeccions que hi havia a la casa que els acollia a l’estiu i per les pel·lícules que s’hi veien i s’hi comentaven com un ritual entre germans. Linn sabia que al pare no se’l podia molestar mentre treballava, no es podien obrir ni portes ni finestres però en canvi li regalava la llibertat d’explorar l’exterior, els boscos, el mar, les escultures naturals de pedra de l’illa que gairebé toquen el cel i viure al ritme de la llum que banya el Bàltic.

Inquiets m’ha semblat un llibre meravellós que m’ha permès endinsar-me en la vida d’una família coneguda on es veuen els clarobscurs. Una mare jove, bonica i actriu amb una filla que no li permet ser a tot arreu com voldria, a qui estima però amb mesures, les pròpies d’una dona que vol ser mare i no renunciar a la vida laboral, que es veu obligada a traslladar-se ella i la protagonista als Estats Units per motius laborals i a desarrelar una filla que l’única cosa que té segura és Noruega, Oslo i la veïna i amiga. Aquest exercici literari fet des de la maduresa, un cop Linn ha viscut, s’ha casat i ha sigut mare, li permet confeccionar un puzle familiar com si fos una sala de muntatge d’una pel·lícula, a partir dels records, dels textos i de les entrevistes gravades en cintes a una pare senil. Un llibre que van planificar junts però que la mort de Bergman va posposar, unes cintes enregistrades de manera precària que van quedar en unes golfes fins que al cap d’uns anys surten per reprendre el llibre que tenim a les mans. Inquiets és una radiografia de la família, del dolor, el dol i l’amor i totes les seves cares. Una de les coses més boniques del llibre és veure com Linn pren consciència que el seu pare va estimar moltes dones, però que només amb una va saber què era l’amor genuí, la pèrdua d’Ingrid el deixa devastat i fora del món. És un exercici madur i pur, no des del retret pel pare absent i la mare musa si no que és un exercici literari des de l’empatia d’haver viscut i sobreviscut als obstacles de la vida real. Linn no jutja la família, la mostra, l’exposa i ens hi vincula com si el lector en fos un membre més. Una de les coses que més m’ha emocionat del llibre és l’admiració pels llocs, les cases, les finestres i els paisatges, m’ha fet volar de nou a Fårö, al seu paisatge i no només veure’l sinó sentir-lo!

“Aquell signe d’admiració que el pare havia fet al marge parla de totes aquestes circumstàncies. Una ratlla curta i un punt. Una espelma encesa. Un branquilló trencat. Terra ferma i una illa.”

Un llibre important que no té por de la veritat familiar, ni de les pèrdues ni dels trencaments. Un llibre ple de respecte per l’art en tots els sentits.

Traducció esplèndida de Meritxell Salvany

Edita Les Hores i Gatopardo en castellà

Què és una llibreria? Càpsula 4

Dissabte, 15 de gener de 2021

 

lespolsada 40

Som gener i no ha arribat la quarta càpsula de la llibreria -em deia l’altre dia una clienta i no us negaré que em va fer il·lusió, saber-se llegida i saber que algú espera les teves paraules hauria de ser motiu suficient per trobar la inspiració, però m’ha costat. Som a mitjans de gener i hem passat una altra campanya de nadal, la més rara que mai hem viscut, i no us negaré que estic esgotada en molts sentits, les coses no han anat prou bé o no tan bé com esperàvem. Caldrà aturar-se, reflexionar i pensar, estem a punt de fer 15 anys de llibreria i jo m’imaginava que hi arribaria amb pas ferm, convençuda i em trobo que hi arribo fent ziga-zagues i plena de dubtes. Si una cosa m’ha regalat la campanya és trobar-me amb els lectors i poder fer allò que tant m’agrada, prescriure i recomanar (de viva veu o bé amb els Imprescindibles que trobeu damunt d'alguns llibres).

De les coses boniques que té l’ofici és intentar seduir els lectors, fer-los sortir de la zona de confort per convidar-los a viatjar per altres espais literaris que no haguessin imaginat. El primer cop que entra algú a la llibreria que et demana consell sempre li pregunto: quina és l’última cosa que has llegit? Quin és el llibre que més t’ha agradat? A partir de la resposta el cervell s’activa i començo a fer creuament de llibres, personatges i situacions fins que m’acosto a les taules, a les prestatgeries de fons i n’agafo dos o tres, els explico, en parlo i deixo un espai perquè el client se’ls miri i se’ls faci seus, sempre hi afegeixo: si no et fan el pes en busquem un altre joc. Sovint no cal, entre la primera tria n’hi ha un que els pica l’ullet, és el que tenen els llibres que saben esperar pacientment que el lector els trobi. Poder fer aquesta feina és un privilegi, és com ser part de la biblioteca de moltes persones, sobretot quan tornen i et diuen: aquell llibre que em vas recomanar m’ha agradat moltíssim, a partir d’aquí anem construint un camí lector. Penso en aquests 15 anys i en els camins lectors que he vist fer, per dins somric i penso que és molt bonic poder-ho fer. És un autèntic privilegi arribar al punt de comunió amb alguns lectors que quan entren per la porta els poso un llibre a les mans i dic, aquest, sense més.

 

 

De les coses especials de ser llibretera és el retorn dels lectors, grans i petits. És gratificant rebre missatges en totes les seves formes que la tecnologia permet, sigui el dia que sigui. Quan el cap de setmana s’il·lumina la pantalla i veus missatges que diuen: Fe aquest llibre... o els àudios de lectors amb fragments i frases subratllades, les trobades pel carrer amb petits lectors que t’aturen per dir: Fe, aquell llibre que em vas recomanar ja me l’he llegit, o quan una mestra et truca per explicar com han compartit aquella lectura a l’aula i les sensacions que ha provocat o un simple, gràcies era just el llibre que necessitava. Tot això ens regenera i ens fa seguir endavant, àvides de lectura i nous horitzons per explorar, oferir i compartir. La Fe lectora té les seves dèries que no sempre pot compartir, llibres que m’han agradat moltíssim i que en canvi, no soc capaç de convèncer, també passa!

De les coses increïbles que passen a la llibreria en dies de feina és veure-us als propis lectors fer de llibreters i recomanar-vos llibres entre vosaltres mentre feu cua o espereu el vostre torn. Vosaltres no ho sabeu però quan això passa aplaudeixo per dins i m’emociono. Al final de la jornada poder compartir amb la Glòria les lectures, les percepcions, els neguits, ser i fer equip fa que el projecte tingui sentit. Saber-me unida per un fil invisible a moltes persones, a través dels llibres, és de les millors coses que m’haurà passat a la vida. Ja ho deia l’admirada Karen Blixen a El festí de Babette: "L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."
Gràcies!

Fe
#lespolsada15anys