Massa deutes amb les flors

Diumenge, 17 de setembre de 2023

 

IMG 1132

 

Una de les lectures d'aquest estiu que més m'ha remogut és Massa deutes amb les flors. Una novel·la reveladora i que m'ha fet de mirall.

La protagonista de la novel·la s'instal·la a les valls altes, en un indret del Pirineu, per poder escriure. Allà coneix la història de la família que l'acull, una història de dolor i enyorança per la mare que ja no hi és. La Solitària, que busca refugi i pau, acaba sent testimoni del dolor de tots els membres d'una família que fa equilibris per sostenir-se, i serà en aquest patiment que fluirà l'escriptura que li permetrà entendre la pròpia aflicció. 

Ambientada al Pirineu, en un lloc prou remot perquè els protagonistes somiïn que poden començar de nou, Massa deutes en les flors ens recorda que els dimonis viuen dins nostre mentre no els plantem cara. La mare de la família es va enfonsar a la bassa per alliberar-se del dolor de viure, i la resta sobreviuen amb silenci fins que la Solitària arriba a les valls i els escolta a tots. A mesura que van parlant, van alliberant la pena per descobrir que les coses compartides són menys coses i són més vida. 

"Cada vegada tinc més clar que tot allò que és important per a mi ho he d'explicar. Durant algun temps la vida em va obligar a mirar-me a mi mateixa amb una forta i urgent claredat, una intensitat que encara em fa tremolar però que m'ha fet qui soc. Més forta. I a poc a poc en parlo. Perquè tot allò de què no parlem no existeix. I jo vull que existeixi."

Massa deutes amb les flors, que pren el nom d'un vers d'Antònia Vicens, és un homenatge a la ruralitat, a les dones que han volgut viure fora de la norma i se les ha titllat de bruixes, putes i boges, a les escriptores talentoses que ens han deixat un llegat immens on trobar-nos, a la literatura, a la paraula, a les flors i, sobretot, a la tendresa.

"Les amigues d'aquells anys van ensenyar-me l'amistat entre dones. És la vida. Somric. Encara som amigues. Les amigues sempre hi són. Hi són. No em miren com Whitman. No em vigilen, m'acompanyen. L'amistat entre dones cada dia que passa m'agrada més. És a poc a poc. És una amistat intensa de manera lenta. Sempre hi és. Hi pots confiar. Cura."

 A poc a poc, així és com Iolanda Batallé ha cuinat aquesta novel·la, fent xup-xup, durant dotze anys i deixant-la reposar, per oferir-nos una prosa depurada i contundent. M'ha agradat molt per molts motius, però sobretot perquè m'hi he reconegut en moments i m'hi he sentit bressolada en d'altres. Llegiu-la.

 

Edita Columna


Astrid Lindgren


Arriba l'estiu i donem la benvinguda a Astrid Lindgren. No és casualitat que hagi triat aquesta època per parlar d'ella, va ser l'estiu de 2019 que vaig poder fer la ruta Astrid Lindgren per Suècia. Compartir aquest viatge amb el meu fill és de les coses boniques de la vida. La passió per Lindgren em ve de lluny, en realitat em va arribar a través de la Pippi Calcesllargues. Soc pigada, molt, i quan era petita era motiu de befa i de comentaris ridículs com: que prens el sol amb un colador? o bé, Cara pigada, cara estimada, qui en té més de tres no val res... Analitzeu la càrrega que hi ha rere aquestes frases que deixem anar als infants. Sempre he estat molt orgullosa de les meves pigues i vist amb perspectiva sé que tenir un referent com la Pippi Calcesllargues va ser molt important. Com a mare d'un nen racialitzat he pres consciència de la importància dels referents en la literatura, és vital tenir personatges que s'assemblin a tu i que reflecteixin com et sents. Per això estimo la Pippi, perquè sense saber-ho em va donar les eines per creure que la Fe pigada també podia ser forta i valenta. En un dels capítols la Pippi entra en una botiga de cosmètica on venen un producte per treure les pigues, a fora hi ha un cartell que pregunta si vols fer-les desaparèixer, ella hi entra i diu No! a la dependenta que se la mira astorada.

 

Després de la Pippi, van arribar altres llibres de Lindgren gràcies a Conchita Zendrera, de l'editorial Joventut, que va veure en aquella autora una mirada de respecte cap a la infància. La lectura de Ronja, la filla del bandoler i Els germans Cor de Lleó, són d'aquells llibres que et transformen. La prova és que ara que els ha reeditat Kókinos, molts adults se'ls han comprat pel record extraordinari que en tenen. 

 
*Finestra de la casa natal d'Astrid Lindgren a Näs

Astrid Lindgren  va créixer feliçment lliure en una granja vermella, els llibres li van ser refugi i l'escriptura la va dur prematurament a treballar en el diari local sent només una jove inexperta que va caure rendida als braços del Redactor en Cap. Embarassada, mare soltera i de família molt religiosa es veu obligada a deixar el camp per anar a Estocolm per criar el fill. Davant de la impossibilitat de fer-ho sola, Lindgren creua la frontera danesa per deixar el seu fill amb una mare d'acollida, mentre ella treballa i es forja un futur segur per fer-lo créixer.
Són anys molt difícils, però Lindgren va gestant una personalitat i un respecte per la infància que mai deixarà i traduirà en la seva obra. Us recomana molt que mireu la pel·lícula Becoming Astrid per entendre aquesta figura cabdal. 
 
"Escric per divertir la nena que duc a dins." i no va deixar de fer-ho, no es va convertir en una adulta avorrida, seguia enfilant-se als arbres, escrivia per als infants fent-los sentir persones i no babaus, i per això abordava tota mena de temes que encara ara semblen tabús en la literatura infantil: la pobresa, la violència, la tristesa i la mort. Sempre amb una mirada neta, sense moralitat, fent que l'infant visqui i arribi a les pròpies conclusions. Lindgren va aconseguir canviar lleis del seu país com la del benestar animal a les granges i va promoure, la més important, la llei que prohibia els càstigs corporals als infants. Lindgren escrivia per infants i, a més, tenia una columna d'opinió al diari, era respectada per les seves idees i va tenir un funeral d'estat. No és en va que quan arribes a l'aeroport d'Estocolm la trobes en una foto que et dona la benvinguda. Diu molt d'un país que reconeix els seus autors d'aquesta manera. 

 
 


Beneïda la nevada del 44 a Estocolm que va fer relliscar Lindgren pel carrer i que hagués de fer repòs amb la cama enlaire durant dies. Aquí és on les idees que li omplien el cap, les històries orals que explicava als seus fills es van transformar en un llibre. Amb aquesta màquina d'escriure i les històries d'una nena amb calces llargues que explicava a la seva filla malalta. Després en van venir molts més i ara tenim la sort que en català en podem trobar una bona colla. Us recomano la Lindgren perquè aquest estiu, grans i petits, la llegiu, hi ha llibres d'ella per a totes les edats. Feu-vos el favor de deixar-vos portar per l'infant que dueu a dins i gaudiu de la bona literatura. 

Abans d'acomiadar-me voldria convidar-vos a escoltar aquest podcast en què vaig participar amb dos savis com en Pep Molist i la Piu Martínez per parlar d'Astrid. 
 
 
 



Trobareu tots els seus llibres en una tauleta a la llibreria durant tot el mes.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada
 
 

Per què llegim?

Dissabte, 3 de juny de 2023

 

Els experts afirmen que aprendre a llegir és un dels processos més complicats que arriba a fer un ésser humà al llarg de la seva vida. És el procés que et permet descodificar els sons figurats per les lletres, que formen paraules que conformen frases que estructuren el llenguatge escrit. La lectura requereix mecànica, pràctica, paciència però, sobretot, d’acompanyament i estima. Amb més o menys èxit, a llegir, n’aprenem tots; a comprendre què llegim, ja és tota una altra història. Valorar el que llegeixes no és qüestió de mecànica, cal un entorn que et sustenti, que no defalleixi i que sigui capaç d’oferir-te un ventall de possibilitats. A estimar la lectura no s’hi arriba amb proves que minutin la velocitat lectora, ni amb fer-te llegir en veu alta quan no estàs preparat, tampoc s’hi arriba amb preguntes que només persegueixin descobrir si has acabat el llibre. A estimar la lectura s’hi arriba des del vincle, l’afecte i l’acompanyament.

Soc curiosa de mena i per a mi la lectura va ser un procés meravellós, recordo anar asseguda al seient de darrere del 127 vermell de camí a casa els meus avis a Llinars. Era ben petita, però és d’aquells records que et queden a la memòria, el meu pare va parar el cotxe al voral perquè jo anava fent els sons de mal al peu ai, ai! ui, ui! del llibre Apa, apa de la col·lecció A poc a poc de M. Àngels Ollé i il·lustrada per Pere Prats que ens va ensenyar a llegir a tota una generació. En aquell moment ningú qüestionava que per aprendre a llegir calia dedicar temps a unir sons, a poc a poc per anar assimilant-nos. A casa meva no hi havia massa llibres, però a la meva habitació hi havia una enciclopèdia infantil de color blau. Un vespre abans d’adormir-me vaig agafar-ne un volum i vaig començar a llegir en veu alta, els meus pares que eren al menjador em van sentir i es van acostar a la porta de l’habitació mentre deien: està llegint! Està llegint! A partir d’aleshores no he parat de fer-ho, a casa ho van entendre molt ràpid i la meva mare va procurar que no em faltessin mai els llibres, per això va ser clau la Isabel, la llibretera de Can Carbó a Granollers; ho va ser una bibliotecària de Cardedeu, quan a l’estiu el meu pare se m’enduia a l’adrogueria que hi tenia i m’hi passava el matí estirada a terra i després em comprava un croissant de Can Vila i també la biblioteca d’aula de l’escola. A principi de curs tots dúiem un llibre ben folrat i el deixàvem tot el curs, durant l’any podies anar agafant en préstec els llibres i tornar-los. Per a mi allò era el més similar al paradís, els llibres van ser refugi amb la mort del meu pare quan només tenia 9 anys, van ser els millors amics en l’adolescència i els còmplices en la joventut.

Aquesta anècdota personal resumeix molt bé què ens cal per no defallir en l’acompanyament en la lectura: estima, presència, paciència i bons mediadors. Per això ens calen mestres ben formats en l’ofici, ens cal professorat lector que estimi la lectura i pugui ser-ne transmissor. No ens cal pressa, ni competició ni voler fer créixer els infants abans d’hora. No és necessari que a educació infantil sàpiguen llegir ni escriure, tot arriba amb maduresa, però sí que ens cal lectura en veu alta, vincle emocional amb la literatura, una bona tria, escoles ben dotades i hores de dedicació dels professionals. Ens calen famílies disposades a compartir una estona de lectura en veu alta amb els seus fills, si ho proveu no parareu de fer-ho. No podem deixar sols els infants quan tot just han après a descodificar, no ho faríem després d’aprendre a caminar ni a nedar. Cal persistir perquè el regal és meravellós. Confesso que amb l’adolescent que corre per casa ens llegim en veu alta, ens dediquem un temps per escoltar-nos i després conversar sobre allò que hem llegit.

Hi ha una pressa a la societat per ser els millors, una competició per veure qui hi arriba abans i un gran desconeixement de la literatura infantil i juvenil. Tendim a cremar etapes lectores i en el joc com si això ens fes inferiors quan en realitat és tan necessari gatejar, com seure a la falda perquè et cantin i et parlin, com compartir lectures en veu alta. A la llibreria sentim molt sovint la frase: això és massa infantil; té molt poca lletra; còmic? No, volem un llibre de veritat; no em gastaré els diners amb un llibre de dibuixos; vull un llibre per treballar la ràbia, la por, l’empatia, la gelosia... tot això davant dels infants. He vist infants mirar enlaire bufant perquè amb tres anys n’estan fins al capdamunt dels llibres per treballar. La literatura és molt més que això, la bona literatura ja porta implícita tota una sèrie d’artefactes màgics.

Ja fa anys que la societat es va perdent a mesura que les humanitats han estat arraconades de les escoles, instituts i de les facultats. No són productives, no serveixen per res. Doncs ja som al cap del carrer, tenim el que ens mereixem, una societat adotzenada que no comprèn el que llegeix, que no es qüestiona res, que té pressa per arribar a tot arreu i que amb aquestes eines també vota. D’aquí en podem extreure moltes conclusions, la primera és que el Pla nacional del llibre i la lectura no hauria de ser una eina política per marcar pit, però sí que hauria de ser una prioritat nacional, de fet una estructura d’estat que hauria de dependre de Presidència.

L’aventura de L’Espolsada no sé quants anys més resistirà, però sempre dic que una de les coses més boniques que haurem fet mai són els clubs de lectura en tots els seus formats. Acompanyar els lectors des del respecte, l’estima i la passió és un regal. Haver creat aquest espai de trobada m’emociona. Per això des d’aquí vull agrair tots els infants que un cop al mes s’asseuen en rotllana a comentar un llibre i a compartir-lo; als joves que se saben únics per formar part d’un club, resisteixen i se’n senten orgullosos; a les famílies que hi creuen; als adults que s’han demostrat a si mateixos que tenen el temps i l’espai per llegir; a la Glòria Gorchs, l’Anna Argemí, la Lara Reyes, l’Àgata Losantos i en Marc Alabart per haver fet camí amb L’Espolsada. Què fem a les llibreries? En aquest text hi teniu la resposta.

 

 

Maya Angelou

Acomiadem el maig i donem la benvinguda a Maya Angelou. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Maya Angelou va ser a la universitat quan vaig llegir I know why the caged bird sings. Tenia dinou anys i vist amb perspectiva em pregunto si vaig entendre tota la força de l'obra d'aquesta autora afroamericana. El que sé del cert és que no en vaig tenir prou amb un llibre d'ella, i vaig buscar-ne un altre. No podré mai agrair prou al grup de professores de la Universitat de Vic que no es conformessin a fer-nos llegir i traduir els clàssics sinó que gosessin fer-nos descobrir les altres veus, aquelles que m'ajudarien a prendre consciència de la meva condició de privilegiada i despertarien en mi una curiositat i admiració per les veus silenciades i minoritzades. 





Maya Angelou és a la columna de L'Espolsada perquè em recorda que la vida s'ha de viure cada dia amb intensitat, però sobretot amb actitud i fermesa. Va néixer el 1928 a Saint Louis, educada per les àvies, va ser violada per la parella de la mare amb només 8 anys, fet que provocà el seu silenci volgut i que tan bé explica a Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado.

"Lo único que podía hacer era dejar de hablar a la gente, exceptuando Bailey. Instintivamente, o de algún modo, sabía que, como le quería tanto, nunca le haría daño, pero cualquiera otra persona a la que yo hablara podía morir también. Mi simple aliento, al emitir las palabras, podía envenenar a la gente y se harían una bola y morirían como las negras y gruesas babosas, que solo fingían. Tenía que dejar de hablar."

Silenci imposat que només va aconseguir trencar una mestra a través de la poesia que li feia recitar. Angelou va entendre que amb els llibres que sempre li havien servit de refugi no n'hi havia prou, calia fer sentir la seva veu i un cop ho va fer ja no va parar.
Angelou va ser la primera conductora de tramvia a San Francisco, va cantar en òperes, va ballar, va exercir la prostitució, va ser mare soltera, va treballar en un diari a Ghana i va acabar fent de professora de literatura a la universitat però mai va abandonar la cançó, ni el teatre ni la dansa. L'obra d'Angelou és autobiogràfica i de referència. Maya Angelou també va escriure poesia, referent de la comunitat afroamericana, activista pels drets civils, admiradora de Martin Luther King i amiga de Malcom X i Nelson Mandela, Maya Angelou va convertir la paraula en lluita.

És una llàstima que no puguem llegir Angelou en català. En castellà només trobem dues de les seves novel·les, Yo sé porqué canta el pájaro enjaulado i Mamá y yo y mamá (que va publicar als 85 anys) i la Poesía completa. També trobem un petit llibre que narra la vida d'Angelou per a joves.
La poesia d'Angelou esborrona i és bonic saber que ha inspirat artistes com Alicia Keys o Ben Harper. Us deixo amb uns versos del poema Still I Rise/Aún así me levanto

Dejando atrás noches de terror y miedo
yo me levanto
en un amanecer maravillosamente claro
yo me levanto
trayendo los regalos legados por mis ancestros
yo soy el sueño y la esperanza del esclavo.
Me levanto
me levanto
me levanto.


Aquí podreu sentir Maya Angelou recitant-lo i cantant-lo. 





Trobareu tots els seus llibres en una tauleta a la llibreria durant tot el mes.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada

La pell del món

Dissabte, 27 de maig de 2023

 

pelldelmon

Acabo de llegir La pell del món i he emmudit. M’ha semblat una novel·la extraordinària, d’una gran maduresa literària, em trec el barret i aplaudeixo ben fort.

“Voldries saber com soc.

Voldries entendre’m.

Però quan penses en mi, només saps veure la mort.

I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."

La pell del món és la història del retrobament de dos germans després d’anys de no veure’s per acomiadar la mare en el llit de mort. Ella viu a París, treballa com a lectora editorial. Ell s’ha quedat al poble i fa de professor en un institut. Ells són el tu i tu anònims que l’autor ens presenta des de perspectives diferents. En aquesta habitació impersonal d’hospital els germans es retroben i s’acosten davant d’una mare moribunda. Ella fa anys que no tornava, ell porta el pes d’haver-se quedat i cuida’t la mare còmplice del silenci.

La novel·la està dividida en dues parts principals que narren fets i espais comuns però des de punts de vista diferents i una petita tercera part que els converteix en vosaltres. Una infantesa trista, desolada i plena de violència amb una mare sotmesa a un pare maltractador que atemoria tota la família i qualsevol que s’hi apropés. El llibre són les vides i com es reparen, hores de teràpia a París i aquí, converses sobre el jo, el qui vam ser i qui serem amb el pes de les vivències i dels silencis.

“No entens el seu dolor, però l’hi respectes. I malgrat que t’esforcis a entendre’l, no te’n surts, perquè no pares de preguntar-te perquè plora per la mort de la persona que la va fer petita, petita, petita fins a consumir-la, fins a reduir-la a pols. I sospites que potser és per això que el plora. Perquè amb el pare, almenys era pols. Però sense el pare, no sap ser ni la pols.”

La pell del món és poesia del buit, del dolor, del silenci i del mal. Des d’Els nois de Toni Sala que ningú m’explicava tan bé la violència i el mal perquè sí, la desmitificació de la vida al poble i dels entorns rurals que per més ocells que cantin poden ser l’infern més salvatge. Quan algú mor i t’ha fet mal, aquesta persona ja no hi és però el dolor persisteix i et corseca fins a fer-te oblidar de qui ets i de com es podia estimar. Desolador veure la mort en vida d’una dona, d’una mare, que és víctima i alhora còmplice del terror, a vegades la família és l’avern i només en pots fugir, reparar-te i trobar refugi en la poesia.

Llegiu-lo, no en sortireu indemnes però sí molt reconfortats perquè ens parla de la comprensió de les pròpies vivències. Quin talent!

EL VULL

Edita L'Altra editorial

 

Heredarás la tierra

Dissabte, 20 de maig de 2023

 

heredaras 2

 

Dimarts vam tenir la sort de poder dinar amb Jane Smiley, autora nord-americana d'aire hippy i somriure murri. Dona de sentit de l’humor i molt intel·ligent que ens va venir a presentar Herederás la tierra, llibre amb el que va guanyar el Pulitzer i que ha estat descatalogat durant anys. Ens sorprèn que una autora creui l’oceà per venir-nos a parlar d’un llibre que va escriure l’any 1991 i a mi em sembla fantàstic que una editorial recuperi clàssics com aquest i l’autora vingui i comparteixi una estona amb llibreters i lectors.

He viscut uns quants dies immersa en aquesta novel·la que revisita la tragèdia d’El Rei Lear de William Shakespeare. Smiley ens explicava que a l’institut i a la universitat sempre els feien llegir Shakespeare i que aquesta gran obra sempre la posava nerviosa perquè el Rei Lear tenia tot el protagonisme i el poder, les filles no tenien veu per parlar i estaven sotmeses a la tirana del seu pare. Simley que vivia a Iowa quan va escriure la novel·la, va decidir que en aquell entorn rural volia deixar parlar les filles del Rei Lear.

La novel·la s’estructura en sis llibres que permeten l’autora anar desplegant la història dels Cook. Una família que durant generacions ha treballat la terra fins a convertir la granja en una de les més pròsperes de les contrada. Ningú gosa contradir el cap de la família, és un home respectat i admirat sobretot després de la mort de la seva dona i d’haver-se de fer càrrec de les tres filles, de l’explotació agrícola i ramadera. La sorpresa arriba quan enmig d’una festa familiar i de veïns, el patriarca de la família anuncia que cedeix les propietats a les seves filles. Es fa un silenci eixordador. La Ginny i la Rose acaten la notícia mentre la petita, la Caroline que fa d’advocada a ciutat, qüestiona la decisió i és exclosa de l’herència de manera fulminant. A partir d’aquest punt, tot aquell paratge idíl·lic comença a fer-se miques i anem descobrint la tragèdia que amaguen els Cook. Smiley sí que dota de veu les filles, combina la primera i la tercera persona per explicar-les des de punts de vista diferents que ens permeten descobrir els secrets que amaguen les parets de la granja. La Ginny és el que es considera una bona noia, observadora i gran narradora que conviu amb la infertilitat i uns quants avortaments. La Rose es recupera d’un càncer, és intel·ligent però s’ha passat la vida servint als altres i creu que es mereix tot el que vol després de la vida que ha tingut. La Caroline és la petita, sempre atesa per les germanes grans, és de la que menys coses sabem i la que ha tingut una relació diferent amb el pare. És a mesura que els personatges són ells mateixos que més complicats es tornen i la novel·la va assolint el seu clímax.

En aquests sis llibres amb què s’estructura Heredarás la tierra, Smiley va preparant el lector per la tragèdia que arribarà. És la sensació de quan s’acosta una tempesta que el cel es va enfosquint, se senten els trons, es veu algun llamp i els ocells voleien esverats buscant aixopluc, de cop hi ha un silenci sepulcral i tot esclata en un instant.

Deu ser una de les obres més ambicioses de Smiley, capaç de revisitar Shakespeare amb respecte pel dramaturg però donant veu a les dones, escoltant-les i sostenint-les. Hi ha molts temes en les pàgines d’aquesta novel·la. Em sembla brillant com narra la pèrdua de poder del patriarca de la família que sempre ho ha tingut tot sota control. Larry Cook no és prou conscient de l’impacte que té la decisió de cedir les propietats, tot allò que estava latent esclata i mai més res serà igual. Smiley és la reina de les relacions familiars, de narrar-les i disseccionar-les. Aquí la família Cook i la granja són les protagonistes i això permet Smiley parlar de la terra i com ens hi relacionem, de la sobirania alimentària, d'ecologia, de la profunditat de les conviccions, de la frustració del somni americà, del paper de les dones rurals sotmeses pels marits i l’església. Herederás la tierra és una sacsejada literària i social que dispara contra els mites fundacionals, deu ser per això que en l’afany de perseguir llibres, alguns estats de Nord-Amèrica l’han prohibit.

EL VULL

Traducció d’Inga Pellisa

Edita Sexto Piso

Pioners, oh Pioners!

Dissabte, 13 de maig de 2023

 

 pioners

Després de Sant Jordi anem recuperant les rutines, la llibreria recobra la pau i la veritat és que està bonica. Els dies post Sant Jordi serveixen per fer net, per fer dissabte en molts sentits i per pensar i planificar cap on volem anar. Són dies de tornar a la lectura o reflexionar sobre els llibres llegits, uns dies abans la llibretera deixa de llegir perquè no pot absorbir més informació. Enguany vaig tenir la sort que una de les últimes lectures abans del dia del llibre fos Pioners, oh Pioners! Un llibre que em va aportar una pau i serenor molt necessàries. Cada vespre m'esperava pacientment perquè m'endinsés en les praderies de Nebraska. Per a mi Nebraska és el títol d'un disc que m'estimo molt de Bruce Springsteen, amaga cançons que no són tan populars però que a mi em transporten a un paisatge imaginat gràcies al so de l'harmònica. Escric mentre sona de fons el disc i penso en la família Bergson que va deixar la Suècia natal per instal·lar-se en unes terres salvatges i difícils de fer-hi créixer res. 

El vespre i les terres planes,

riques i adustes, sempre silencioses;

milles i milles de conreus nous,

feixucs i negres, tot força i duresa;

El llibre obre amb un poema de l'autora titulat Primavera a la praderia, us en cito només uns versos perquè capteu el to d'una novel·la preciosa que narra la vida d'una família que s'ha escarrassat per sobreviure i per fer germinar la llavor de les collites. El pare de la família decideix llegar les terres a la seva filla, Alexandra. Una dona que governarà amb el cor i el cap, trobant un equilibri entre l'ordre i l'emoció perquè les terres donin fruit. Una decisió gens senzilla en una època en què s'imposava la força bruta dels homes, els germans d'Alexandra la qüestionen i no li fan fàcil, però amb determinació i caràcter Alexandra farà que la granja tiri endavant. 

Willa Cather va assolir l'aprovació de la crítica i els lectors amb aquest llibre, provenia d'una família d'origen galès de set fills que va deixar Virginia per instal·lar-se a Nebraska amb altres europeus. Willa va anar a la universitat de Lincoln sota el nom de William, va començar medicina però la va canviar per la literatura. L'escriptura la va dur lluny de les praderies per instal·lar-se a la ciutat de Nova York, va deixar el blat de moro per l'escriptura però mai va oblidar els seus orígens ni la poètica del paisatge. El pas del temps, les estacions, els cicles de la natura, els capvespres, el riu i la vida a les cuines de les cases. És per això que descriu tan bé allò que coneix de primera mà i que ho narra de manera magistral. L'autora té l'habilitat de fer-te sentir al costat de l'Alexandra, d'enfadar-te, de plorar i d'estimar en silenci. Acabes el llibre i voldries seure a la taula de la cuina amb la protagonista amb una bona tassa de cafè i un pastís acabat de sortir del forn. No es pot idealitzar la vida dels pioners que van fer créixer el país cap a l'Oest, va ser una època molt dura per ells i sobretot per la població nadiua, però fer-ho de la mà d'Alexandra és un d'aquells viatges literaris tan bonics que no en voldries tornar.

"Si sortiu de casa i aneu al jardí, hi veureu de nou l'ordre i l'harmonia que són generals a la granja: a les tanques, vives o de fusta, a les files d'arbustos destinats a parar el vent, als coberts, als estanyols simètrics enmig de les pastures, envoltats de salzes nans plantats perquè el bestiar hi estigui a l'ombra a l'època de les mosques. Un s'adona que, de fet, ca l'Alexandra és el gran aire lliure i que és amb la terra que ella s'expressa més bé."

A la contracoberta del llibre compara la poesia del paisatge amb la pintura de Georgia O'Keeffe i no se m'acut manera més bonica que imaginar-me l'Alexandra com un lliri pintat per O'Keeffe. Un d'aquells llibres que reconforta l'ànima. 

EL VULL

Traducció de Núria Sales

Edita Cal Carré

  

Elizabeth Strout

I amb el mes de maig us vull parlar d'una autora que em té el cor robat, d'aquelles escriptores que he descobert gràcies a ser llibretera. Al cap de poc temps de tenir la llibreria vaig tenir el privilegi de ser membre del jurat del Premi llibreter que la va premiar gràcies a Olive Kitteridge, una novel·la que és com una capsa plena d'històries i de vides. En una de les meves llibretes sempre hi duc anotada una frase de la novel·la:

"Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Breedle, posem per cas, o la cambrera del Dunkin' Donuts que sap com t'agrada el cafè. Una qüestió molt espinosa, molt."

I és que l'Olive és d'aquelles protagonistes que estimes i adores o que no et cauen gens bé. No cal que us digui on em podeu trobar. L'Olive és família, és d'aquells personatges que al club en parlem sempre com si fos la veïna de dalt o una tieta. Strout m'agrada, molt! per la capacitat que té d'interrelacionar els seus llibres i els seus personatges que fa sortir en més d'un llibre o que ens els narra en diferents volums perquè els coneguem des de tots els punts de vista possibles. 
Ara fa un parell d'anys l'Olive va tenir una segona part, esplèndida Llum de febrer. Strout a banda de les novel·les sobre l'Olive en té quatre sobre un altre personatge mític, la Lucy Barton i precisament va ser de la mà d'aquesta que vaig tenir la sort de conèixer l'autora i parlar-hi una estoneta sobre les sensacions que m'havien provocat els seus llibres, és una dona encantadora, intel·ligent i amb molt sentit de l'humor. 


 


La Lucy forma part d'una tetralogia meravellosa i que us recomano sense dubte, Em dic Lucy BartonTot és possibleAi, William! i La Lucy vora a la mar, un dels nostres llibres més venut aquest Sant Jordi. A mi, em va fascinar una novel·la més desconeguda Els germans Burgess, amb dos germans que Strout recupera en el seu darrer llibre per la meva alegria.
La primera novel·la que va publicar Strout és Amy i Isabelle, i fent recerca arqueològica n'he trobat uns quants exemplars en català. Correu, si en voleu un! En castellà, també es troba la segona novel·la de l'autora, Quédate conmigo

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

Trobareu tots els seus llibres en una tauleta a la llibreria durant tot el mes.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada

La Lucy a la vora del mar

Dissabte, 15 d'abril de 2023

 

lucy 1

La primera sensació que vaig tenir només començar el llibre va ser la de tornar a la Strout. Com es pot tornar a una autora? És una sensació que em passa amb poques veus, però la d’Elizabeth Strout n’és una. Els seus llibres són casa, els paisatges de Maine un territori on voler anar i les platges un lloc on pensar, somiar i passejar.

Si fa un parell d’anys, Strout va tancar la història d’Olive Kitteridge amb Llum de febrer, ara torna a la vida de Lucy Barton, a qui vam conèixer amb Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Ai, William! Som al març de 2020 quan l’ex-marit de la Lucy li diu que han de sortir de Nova York, és un científic jubilat, la Lucy que es refà de la mort del seu marit en David, se’n va amb recança i convençuda que és una neura més d’en William. Aquest ho té tot previst, ha llogat una caseta a la costa de Maine, aïllada dalt d’un turó, al poblet de Crosby. En William es preocupa perquè les filles estiguin bé i deixin la ciutat i sobretot, que la Lucy agafi l’ordinador per poder escriure. A poc a poc, la Lucy es va adaptant al lloc nou, on els de Nova York no són precisament ben rebuts per tots els habitants, però la Lucy aprèn a estimar el mar, el bosc, els camins i la vida petita d’un lloc que se li fa imprescindible en mica en mica. Les converses amb en William sobre la vida que van tenir en comú, la descoberta d’una germana desconeguda fins no fa massa, les trucades amb les filles i el patiment en la distància, les confessions amb en Bob Burgess no fan sinó posar llum al confinament que tots vam viure.  

Si hi havia algú que em podia fer retornar al confinament aquesta és Elizabeth Strout i el seu univers literari. Aquesta manera única de narrar la vida, els personatges, les contradiccions, sense jutjar, donant oportunitats a tots, i sempre amb l’alerta i la denúncia necessàries. No tothom n’és capaç, ella sí. En aquesta novel·la de confinament hi surten tots els personatges importants dels seus llibres, l’Olive també, rondinaire com sempre però enamorada i preocupada pels ocells, hi surt en Bob Burgess i hi retrobem la Lucy, els seus germans i la misèria d’on van sortir, hi ha lloc per tots, com si Strout fes balanç de la seva trajectòria com escriptora i els fes un homenatge. En aquest llibre es fa evident allò que a la vida hi ha sotracs i sotraguets, que no som ningú per jutjar les decisions dels altres però que sí que som algú per sostenir, abraçar i riure quan més ens cal. Aquesta també és una novel·la sobre la creació i la vida d'una escriptora, la Lucy està escrivint una novel·la que narra fets importants de la història recent dels Estats Units, Strout és molt hàbil en això també.

La Lucy a la vora del mar és un llibre dels que voldré ben a prop perquè m’ha ajudat a entendre tantes coses que no sabia ni com anomenar.

“I quan vaig descobrir que ell havia estat vivint una vida paral·lela, una vida deshonesta, això em va fer miques. Però sovint he pensat que em va fer ser millor persona, de debò que sí. Això passa, quan et sents realment humiliada. És una de les coses de les quals m’he adonat, a la vida. Pots esdevenir millor persona o amargar-te, això penso. De resultes d’aquell dolor, vaig esdevenir millor persona.”

Em meravella la capacitat de Strout de crear uns personatges que els coneixem en diferents llibres des de punts de vista diversos. Com si d’un calidoscopi literari es tractés l’autora ens els va presentant en diferents moments de la seva vida fins a fer-se grans, els acompanya amb el pas del temps i nosaltres, els lectors, en som espectadors i això dona una tranquil·litat que no tothom és capaç d’aconseguir i que provoca unes ganes immenses de rellegir tots seus llibres.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Núria Busquet Molits

Edicions de 1984/Lumen

 

Maggie O'Farrell

31 de març de 2023


S'acosta final de mes i canviem d'escriptora de la columna, aquest mes us vull parlar de Maggie O'Farrell, l'autora irlandesa de somriure murri que em fascina des de fa anys.

Quan era una autora pràcticament desconeguda Angle editorial li va publicar La distància que ens separa, al cap d'un temps La Campana va treure L'estranya desaparició de l'Esme Lennox un dels llibres que més he arribat a recomanar a tots aquells que passeu per la llibreria. El nom de Maggie O'Farrell va començar a ser reconegut per alguns lectors, però coses del món editorial va semblar que l'autora no tenia prou lectors a casa nostra i la següent novel·la, una de les millors, només va sortir en castellà a Salamandra, Instrucciones para una ola de calor, suo cada cop que recordo la calor asfixiant de Londres i la història de la família que la protagonitza.
Maggie O'Farrell va començar a ocupar un lloc privilegiat a les lleixes de la llibreria encara que només fos en castellà, Salamandra va reeditar l'Esme un nadal i per error me'n van enviar molts, vaig trucar a l'Anna, aleshores la meva comercial, i li vaig dir: Anna, què en faig de tants llibres? Em va dir: vendre'ls Fe, vendre'ls i si no me'ls tornes. No en vam tornar cap perquè l'Esme va anar a parar a moltes cases... Una servidora quan li agrada molt una cosa procura escampar-la als quatre vents o intenta que algú l'escolti. Santa paciència la de l'Eugènia Broggi quan li vaig dir, has d'editar aquesta dona com sigui i recuperar-li tota l'obra... Un bon dia, va arribar de nou l'Esme en català, La mà que prenia la meva i Aquest deu ser el lloc (novel·la que em va permetre conèixer l'autora en un dinar amb llibreters).

 



L'agost de 2018, en un viatge per Irlanda vam travessar un petit poble amb el cotxe una tarda de pluja i sol, de cop vaig veure un aparador amb unes llumetes, una bicicleta i un vinil que deia: beu bon cafè i llegeix bons llibres. Sabeu on vam aturar-nos, oi? 

 


Després de fer-la petar amb les dues llibreteres vaig demanar si la Maggie O'Farrell havia tret alguna cosa nova, em van dir, sí, però no és novel·la, és una mena d'autobiografia d'ella i les seves experiències amb la mort. Dos dies em va durar el llibre, Visc, i visc, i visc (un homenatge al Soc, soc, soc de La campana de vidre de Sylvia Plath). Un petit tractat de la vida amb frases que no s'obliden:

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”


Aquest llibre em va permetre tornar-la a veure en una xerrada a una biblioteca de Barcelona amb una anècdota que mai oblidaré, i que va sembrar la llavor de noves amistats rebels que sense entrada ens vam colar a la xerrada. Tampoc oblidaré la Maggie de dicció increïble llegint en veu alta.
Després va venir Hamnet que ha marcat un abans i un després en la rebuda a casa nostra de l'autora i ara acaba de sortir del forn El retrat de matrimoni que farà les delícies de tots els lectors que ara sí ja ha trobat aquí. Per molts anys de Maggie, de llibres que ens transformen i d'autores que viuen a la columna de L'Espolsada. 

Trobareu tots els llibres de la Maggie O'Farrell a la llibreria i ben aviat també en català i en castellà una nova edició, d'Instrucicones para una ola de calor. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

El retrat de matrimoni

Dissabte, 25 de març de 2023

Retrat 2

 

Les que seguim la trajectòria literària de Maggie O’Farrell ens sentim afortunades d’anar-la llegint per odre cronològic i això ens permet apreciar l’evolució de l’autora, les decisions literàries i els reptes que es proposa. Hamnet va marcar un punt d’inflexió fent una incursió en la novel·la d’ambientació històrica, ara hi ha tornat amb una obra que ens porta al segle XVI a la Itàlia del Renaixement. Hi ha una característica de la seva escriptura que perdura en tota la seva obra, la sobreposició de diferents històries que s’entrellacen i presenten els personatges amb salts en el temps. El retrat de matrimoni és potser el llibre més pictòric de l’autora, és com asseure’s davant d’un quadre del Renaixement i observar totes les històries petites pintades amb detall i que tenen lloc més enllà dels protagonistes del quadre.

El Renaixement va ser una època de gran esplendor, de poder i opulència per les grans cases que manaven, els matrimonis eren pactes comercials entre famílies per assegurar-se la continuïtat de les dinasties. Malgrat l’esclat de color en les pintures, l’època amagava moltes ombres entre la gent que no tenia poder, que passava gana i que es dedicava a treballar per als grans senyors. En aquest punt és on O’Farrell situa la protagonista d’aquest llibre, Lucrezia de Mèdici, tercera filla del duc de Mèdici. La inspiració que va duu O’Farrell a escriure aquesta novel·la és el retrat que Bronzino va fer de la duquessa adolescent morta en estranyes circumstàncies i que mira el pintor com si tingués una història per explicar-nos, l’autora arriba al retrat gràcies al poema de Robert Browning “La meva última duquessa”

Vet aquí la meva última duquessa pintada a la paret;

sembla que estigui viva.

Llegint el poema on la duquessa no té veu, O’Farrell n’hi dona amb aquesta novel·la homenatge. Lucrezia creix en una cort on el destí de les dones està marcat pel poder, els seus pares es tenen un gran respecte i donen una gran educació a fills i filles, per separat. Estava previst que la germana gran de Lucrezia es casés amb Alfonso de Ferrara, però aquesta mor i designen la petita Lucrè com a candidata tot i ser encara una nena. Una de les dames de companyia que Lucrè té ben a prop s’empesca un truc per allargar un parell d’anys el matrimoni fent que aquesta ja no sigui tan criatura, però aviat Lucrè és casada i forçada a abandonar el palau familiar. La nit de noces de camí a Ferrara el carruatge és desviat cap a una vil·la al mig del camp on Lucrezia recupera una mica la llibertat que tant anhela lluny del palau principal, on pinta animals sobre fusta, corre pel bosc i s’allibera de la pressió. Malgrat tot, la trama política i els nervis del recent espòs la fan estar amb una tensió permanent sobretot quan arriba al Castello de Ferrara on capta els moviments tàctics per fer-se amb el poder, on pren consciència dels privilegis i és víctima dels jocs entre les germanes del marit.

"Al llom de l'euga de la llarga crinera, la Lucrezia es gira a la sella mentre s'allunyen de la vil·la. Vol que les teulades vermelles quadrangulars i la simetria dels jardins plens de fonts li quedin gravades a la memòria. Agafa fort les regnes i s'apodera d'ella l'estranya certesa que potser no tornarà a veure la delizia mai més, que potser no tornarà a ser mai tan feliç o tan lliure com ho ha sigut aquí. L'espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar."

El llibre arranca en un pavelló de caça on la duquessa té la percepció que el seu marit la vol matar després de sopar, som a Fortezza al 1561. A partir d’aquí i amb el neguit per la seva mort, O’Farrell fa un salt enrere en el temps a Florència i narra la vida de Lucrezia al palazzo familiar. És així com anem coneixent els Mèdici, la cort i l’educació rebuda. És en aquests capítols on O’Farrell desplega el seu talent narratiu, minuciós, reivindicatiu i magistral fent-nos viatjar en el temps. És també on descriu les trames pel poder, la lluita despietada per mantenir-lo al preu que calgui i la gàbia d’or on viu la protagonista. La jove que només sent una nena va gosar tocar el tigre que el seu pare havia fet portar de l’Índia només pel plaer de tenir a les masmorres animals exòtics. Ella, la menuda espavilada, que només acariciant el pelatge va comprendre la necessitat de llibertat que tenia l’animal.

O’Farrell escriu una novel·la plena de símbols, el tigre, el color blanc de la virginitat d’una nena obligada a casar-se amb un monstre, els paratges, els paisatges i l’esperit d’algú indomable amb un do per la pintura i amb un esperit rebel que busca la llibertat malgrat sentir la mort de ben a prop. No em feu triar entre l’Agnes de Hamnet i la Lucrè, no compareu els llibres, simplement gaudiu-los i estimeu-ne les protagonistes perquè estic convençuda que si s’haguessin conegut s’haurien agradat molt i haurien sortit amb un cistell a collir plantes remeieres.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

 

Traducció de Marc Rubió

Edita L'Altra editorial i Libros del Asteroide en castellà