Dissabte, 13 de maig de 2023
Després de Sant Jordi anem recuperant les rutines, la llibreria recobra la pau i la veritat és que està bonica. Els dies post Sant Jordi serveixen per fer net, per fer dissabte en molts sentits i per pensar i planificar cap on volem anar. Són dies de tornar a la lectura o reflexionar sobre els llibres llegits, uns dies abans la llibretera deixa de llegir perquè no pot absorbir més informació. Enguany vaig tenir la sort que una de les últimes lectures abans del dia del llibre fos Pioners, oh Pioners! Un llibre que em va aportar una pau i serenor molt necessàries. Cada vespre m'esperava pacientment perquè m'endinsés en les praderies de Nebraska. Per a mi Nebraska és el títol d'un disc que m'estimo molt de Bruce Springsteen, amaga cançons que no són tan populars però que a mi em transporten a un paisatge imaginat gràcies al so de l'harmònica. Escric mentre sona de fons el disc i penso en la família Bergson que va deixar la Suècia natal per instal·lar-se en unes terres salvatges i difícils de fer-hi créixer res.
El vespre i les terres planes,
riques i adustes, sempre silencioses;
milles i milles de conreus nous,
feixucs i negres, tot força i duresa;
El llibre obre amb un poema de l'autora titulat Primavera a la praderia, us en cito només uns versos perquè capteu el to d'una novel·la preciosa que narra la vida d'una família que s'ha escarrassat per sobreviure i per fer germinar la llavor de les collites. El pare de la família decideix llegar les terres a la seva filla, Alexandra. Una dona que governarà amb el cor i el cap, trobant un equilibri entre l'ordre i l'emoció perquè les terres donin fruit. Una decisió gens senzilla en una època en què s'imposava la força bruta dels homes, els germans d'Alexandra la qüestionen i no li fan fàcil, però amb determinació i caràcter Alexandra farà que la granja tiri endavant.
Willa Cather va assolir l'aprovació de la crítica i els lectors amb aquest llibre, provenia d'una família d'origen galès de set fills que va deixar Virginia per instal·lar-se a Nebraska amb altres europeus. Willa va anar a la universitat de Lincoln sota el nom de William, va començar medicina però la va canviar per la literatura. L'escriptura la va dur lluny de les praderies per instal·lar-se a la ciutat de Nova York, va deixar el blat de moro per l'escriptura però mai va oblidar els seus orígens ni la poètica del paisatge. El pas del temps, les estacions, els cicles de la natura, els capvespres, el riu i la vida a les cuines de les cases. És per això que descriu tan bé allò que coneix de primera mà i que ho narra de manera magistral. L'autora té l'habilitat de fer-te sentir al costat de l'Alexandra, d'enfadar-te, de plorar i d'estimar en silenci. Acabes el llibre i voldries seure a la taula de la cuina amb la protagonista amb una bona tassa de cafè i un pastís acabat de sortir del forn. No es pot idealitzar la vida dels pioners que van fer créixer el país cap a l'Oest, va ser una època molt dura per ells i sobretot per la població nadiua, però fer-ho de la mà d'Alexandra és un d'aquells viatges literaris tan bonics que no en voldries tornar.
"Si sortiu de casa i aneu al jardí, hi veureu de nou l'ordre i l'harmonia que són generals a la granja: a les tanques, vives o de fusta, a les files d'arbustos destinats a parar el vent, als coberts, als estanyols simètrics enmig de les pastures, envoltats de salzes nans plantats perquè el bestiar hi estigui a l'ombra a l'època de les mosques. Un s'adona que, de fet, ca l'Alexandra és el gran aire lliure i que és amb la terra que ella s'expressa més bé."
A la contracoberta del llibre compara la poesia del paisatge amb la pintura de Georgia O'Keeffe i no se m'acut manera més bonica que imaginar-me l'Alexandra com un lliri pintat per O'Keeffe. Un d'aquells llibres que reconforta l'ànima.
Traducció de Núria Sales
Edita Cal Carré