Emily Dickinson és a la columna de L'Espolsada des d'aquest estiu, d'ella només hi ha aquesta imatge que és omnipresent i enigmàtica. La poesia d'Emily Dickinson m'acompanya de fa anys, l'enamorament amb els seus poemes ha sigut progressiu. A poc a poc i sense adonar-me'n, ja no podria viure sense els seus versos que m'han calat a dins l'ànima i sempre dormen a prop meu. A casa, et pots trobar un llibre de Dickinson per tot arreu, a la taula de la cuina, a la del menjador, a les escales i a la tauleta de nit. Els tinc repartits com si fossin un salvavides en cas d'emergència.
Fa molts anys, després de presentar Els nois de Toni Sala a la llibreria, l'autor va tornar una tarda fosca d'hivern a saludar i agrair la presentació. Va comprar-se un volum complet de Dickinson, en castellà perquè en català no es trobava, quan ja era a la porta em va dir, Fe, l'has de llegir. Curiosa de mena, vaig seguir el consell de Toni Sala.
Acostar-se a la poesia no és fàcil, ningú ens ensenya a llegir-ne, i a Dickinson l'envolta una àuria d'inaccessible, difícil i turmentada quan en realitat els seus poemes són com una abraçada. Els primers llibres que van arribar a casa d'Emily Dickinson van ser petits poemaris il·lustrats, el primer Carta al mundo y otros poemas, amb il·lustracions de l'admirada Isabelle Arsenault.
Llegir els poemes breus de Dickinson em van portar a voler-ne més, poder llegir-los en versió original i amb la traducció acarada és un gran encert. La poesia té una música pròpia en cada llengua i la de Dickinson més. La seva poètica juga amb la mètrica, la puntuació i les majúscules, fet gens habitual i encara menys a l'època que va viure. Trencar les convencions socials va fer que l'Emily decidís guardar els poemes en llibrets relligats minuciosament per ella i que no van ser trobats fins després de la seva mort. També va decidir viure reclosa a casa, des de la cambra pròpia observava el jardí que va ser una de les fonts d'inspiració. Des d'allà veia els arbres, els ocells i totes les plantes que amb tanta delicadesa versaria. El recolliment de Dickinson a casa, al jardí, van ser un acte de rebel·lia amb majúscules d'una dona davant d'una societat que no comprenia la seva espiritualitat, el seu amor profund per la seva cunyada i les idees avançades.
En el confinament el recull de Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, van ser el meu port i la finestra al món que teníem prohibit. Entendre la riquesa del món interior de la poeta va ser un bàlsam, la seva admiració absoluta per la vida i els éssers que l'habiten va ser un regal i aquests versos em van ressonar molt fort.
L'Esperança és la cosa amb plomes--
Que es posa sobre l'ànima--
I canta la melodia sense paraules-
I no s'atura --mai--
Dickinson va rebre una educació conservadora, però avançada per una noia de l'època, va estudiar llatí, grec, botànica, matemàtiques, astronomia i geologia. Els estudis, la ment privilegiada i una sensibilitat única van fer que mirés el món des d'un indret molt íntim. Dickinson va recol·lectar 424 flors i plantes, les va premsar i en va fer un herbari que es conserva a la biblioteca de la universitat de Harvard. A cada flor i planta va dedicar un poema que es troba en una edició facsímil Herbario & Antología poética que és un exemple de bon gust.
Com diu Adrienne Rich en l'assaig, Vesuvi a casa. El poder d'Emily Dickinson: "La poesia d'estats extrems, la poesia del perill, pot permetre'ns a lectors i lectores anar més enllà de la nostra pròpia consciència, córrer riscs que mai no gosaríem." Descobrir que algú abans que nosaltres ja ha estat allí, i que davant les intempèries vitals no estem sols.
Des de l'admiració més absoluta per la veu i els pensaments de Dickinson, he gosat parlar-vos de l'autora i la seva poesia que viu en mi. Si pogués demanar un desig en veu alta seria poder visitar la casa museu a Amherst mentre somio que la sento recitar els poemes.
Aquests dies que presenciem els horrors de què som capaços els humans, la bellesa ens és més necessària que mai. Per això us recomano aquesta pel·lícula inspirada en la vida de la poeta A quiet passion.
Us semblarà una bogeria, però el dia 10 de novembre acollirem un vespre dedicat a Emily Dickinson i ens acompanyarà Míriam Cano, poeta i traductora. M'agradarà molt que vingueu i goseu llegir-la. A la llibreria trobareu durant tot el mes una taula amb una selecció dels seus llibres.
Mentrestant, jo seguiré somiant en el viatge a Amherst.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada